CRÒNICA DE LA 41ena XINO-XANO

Dinar al Molí de la Barita

CAMINADA PER LA CASA NATAL D’EN SERRALLONGA (LA SALA), EL SANTUARI DE L’EROLA I D’ALTRES INDRETS INTERESSANTS DELS SEUS VOLTANTS.

Del cor de les Guilleries
sortirà un gran espetec
que en faran ressons de guerra
les parets de Tavertet.

Amb aquests fragments de la Cançó d’en Serrallonga, del grup “Esquirols”,  al cap iniciem l’excursió. Hem deixat els cotxes a l’aparcament de “El Molí de la Barita” que a aquesta hora del matí (2/4 de deu) encara està tancat.

La Riera Major

 

Comencem la caminada. Travessem la Riera Major -per una passera de fusta- per a desviar-nos, tot seguit, fins al Pont de la Noguerola que tenim a tocar. Aquest pont medieval, que travessa el torrent de La Sala pocs metres abans que aflueixi a la Riera Major, formava part de l’antic camí ral de Viladrau a Vic i Barcelona fins que perdé la seva necessària utilitat –pels voltants del 1910-  quan es va fer la nova carretera.

 

Pont de La Noguerola

 

Esmorzem asseguts en les seves baixes baranes –uns senzills salva rodes per als carruatges-. Com de costum, a l’àpat, no hi manca rés: a més dels entrepans, vi, olives, cafè, llet, “gotes” (de tot tipus, gustos i colors), pastis, xocolata, fruïts secs, llaminadures,... Quina feinada !!!.

Esmorzar al Pont de la Noguerola

 

 

Ben tips, reprenem la marxa, passant pel costat del tancat on hi ha els estables del Club de Polo de Viladrau. Un bon nombre de cavalls hi pasturen sense immutar-se pel nostre pas. Tenen sort de que fa anys que en Serrallonga ja no passa per aquest camí... ; si fos ara, ni ell, ni cap membre de la seva banda haguessin anat mai més a peu !!!.

Des de Sau a la Cellera
des del Far al Matagalls.
el trabuc d'en Serrallonga
tornarà als amagatalls.

El camí va seguint, suaument, vall amunt deixant el torrent a la nostra esquerra. Passem pel costat d’un gran i planer camp de correu (“son remolatxes”, diu en Josep Mª que és el menys “urbanita” de tots nosaltres). Ben aviat anem entrant, en mig de clarianes, en un espai més boscós amb grossos castanyers, alzines, roures i algun pi (“aquí hi deuen haver bolets....”, diu en Joan que fa estona que està més pendent de les vores del camí que del camí mateix, “però està prohibit agafar qualsevol producte del bosc... deia un cartell”, continua dient).

Arribem a l’Alzina de La Sala un vell i monumental arbre, ara mort, on els líquens i la molsa han substituït el vell fullam. El seu fantasmal aspecte impressiona... sort que, avui, no hi ha boira !!!.

 

L'alzina (morta) de La Sala

Torna, torna, Serrallonga,
que l'alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran.

En aquest punt agafem un corriol que baixa cap a la riera, assenyalat amb una petita fita feta amb pedres. És un camí entre grans roques i frondosos arbres, desembrossat i pintoresc, on l’ imaginació ens hi fa veure pagesos (potser, algun d’ells, també bandoler) arrossegant una corrua de mules carregades amb tot allò -comprat a la vila o “aconseguit” qui sap com...- que al seu mas necessiten i no poden auto-produir.

Travessem, de nou, la riera per l’anomenat Pont de La Sala. En som conscients només perquè veiem que en aquest tros del sender, mig amagat per la vegetació, el torrent ens passa per sota. En Josep Mª, que obre camí fent de guia, hi ha baixat (entre bardisses i ficant-se al mig de la llera) per a fer-hi aquesta fotografia:

Pont de La Sala

És un altre pont, ben segur, d’origen medieval.

A l’altra riba, el corriol s’enfila fins dalt d’un petit turonet on hi ha La Sala (1) el casal fortificat on nasqué en Serrallonga (2). Ens hi aturem una bona estona, per a fer algunes fotografies, llegir i comentar unes notes sobre aquest mas i la llegendària vida d’aquell bandoler que, ara farà 420 anys, hi va venir al món.

 

 



 

 

Agafem el camí carreter que, pel mig d' acàcies, grans roures i alzines, va a La Sala Nova –que, en algun lloc, anomenen també Casa Nova de La Sala- (3).
 

Porta d'accés a La Sala Nova

A partir d’aquí el camí es converteix en un sender amb indicadors, de tant en tant, que posen “A L’EROLA”. L’anem seguint tot enfilant-nos, per dins d’una neta roureda, pel pendent que va a Can Gat i al santuari de l’Erola. Arribem a un punt on hi ha una tanca de “pastor elèctric” que va a uns prats, als pocs metres, una creu de fusta assenyala el lloc on s’estavellà -el 9 de maig de 1933- l’avió correu de Casablanca (4).

Creu recordatori de l 'accident de l'avió

correu de Casablanca del 1933.

 

Seguim. Al poc travessem la pista que, des de Viladrau, porta fins a Can Gat   –antiga masia del segle XVIII amb un gran i espectacular casal, construït els anys trenta del segle XX, al seu costat-  i que, nosaltres, veiem de lluny. Continuem. A banda i banda del camí ens custodien uns vells i grossos castanyers; ens cal ser sis de nosaltres per abraçar-ne un d’ells i, així, impregnar-nos de la seva energia...
 

Arribem a l’ermita-santuari de l’Erola (5), el punt mes enlairat de la ruta d’avui: 880 m. No fa fred però ens sentim acollits dins de l’original vestíbul o porxo de entrada, amb els seus dos arcs d’accés. Hi contemplem cadascun dels detalls i la vista que, des d'aquí, es te de Sant Segimón enfilat dalt d'unes penyes ("algún dia hi tindrem de pujar-hi...", diem). Llegim unes notes sobre les característiques arquitectòniques, història i peripècies del santuari.  Aprofitem, també, per a fer-hi la fotografia “oficial” -la dels caminadors- de la Sortida.
 

 

 

 

La proposta inicial de l'excursió era, un cop a l’Erola, retornar al Molí de la Barita desfent el camí fins La Sala i arribar a la carretera de Vic a Viladrau per la pista d’accés a aquest casal. Però encara no hem fet tots els “deures”. En Jaume, al llarg del matí ens ha anat recordant el punt exacte on el seu GPS ha localitzat l’”Arbre Nen” i el “poble” diu que hi hem d’anar. Anem be de temps i, pensem, que la singularitat d’aquest arbre ho mereix. Sortim, doncs, de l’Erola pel camí que la gent de Viladrau fa servir per a pujar a aquest santuari i continuar –els qui volen, clar- fins a Sant Segimón. L’hem encertat, és un sender molt bonic i –de baixada- molt agraït. Passem pel mig d’un bosc ple d’impressionants castanyers; travessem el torrent de l’Erola que baixa dels contraforts del Matagalls –amb una aigua tant transparent que sembla de vidre- fins que arribem a la Casa dels Amos, la Masoveria, la cabana, l’era i la font de Can Bosc, un veritable “complex” agrícola –del segle XVIII amb reformes posteriors- en un emplaçament privilegiat i amb un espectacular panorama. Hi fem fotografies dels edificis i d’uns vedells que semblen viure-hi molt i molt feliços.

Can Bosc

 

 

En Jaume –segur i confiat- ens va indicant els graus, minuts i segons –de longitud i de latitud- que encara ens falten per arribar al nostre proper objectiu... l’”Arbre Nen”: “anem be”, diu. En Pep, home de poca fe, veu que anem baixant cap a Viladrau – situat a uns 3 km  de distància, per la carretera, del Molí de la Barita- i ja pensa que, avui, tornarem a dinar a quarts de quatre... Trobem una boletaire –“que ha sortit de casa quan encara era fosc...”, segons ens diu- amb un gros cistell carregat de bolets. No ens en dona però ens els deixa retratar: “Els cullo per a vendre...” puntualitza. Quan li preguntem per l’”Arbre Nen”, diu que no en sap rés que ella només coneix els bolets... Aturem un cotxe, amb dos homes que semblen del país, però tampoc saben de que els parlem... Arribem a una clariana assolellada al mig d’una roureda. Un indicador marca un camí molt fresat que va a La Sala, el nostre guia -en Josep Mª- diu que l’agafem doncs si anem fins a Viladrau farem tard al dinar... en Jaume que va davant, tot seguint el GPS, ja ho ha fet... ens crida: “Es aquí, mireu-lo !!!”. Efectivament gairebé al mig del camí, en un paratge voltat de roures, hi ha l’”Arbre Nen” un vell arbre que, mirant-lo en direcció a La Sala, adopta la sensacional forma del cap d’un infant. Aquest roure singular –d’uns 150 anys d’edat i un perímetre, a 1 m d’alçada, de 5,25 m- fou “descobert” fa relativament pocs anys, el 1999, quan va ser portada del llibre sobre el Centenari de la Festa de l’Arbre organitzada a Viladrau. Hi fem un bon reguitzell de fotografies.

L'Arbre Nen

 

Efectivament el sender, senyalitzat, ens porta fins a la pista que va de la carretera de Vic a La Sala en un punt on tenim  una espectacular visió de la casa d’en Serrallonga emergint per damunt d’un mar d’arbres...

 

 

Passem pel costat del Club de Polo i arribem –a 2/4 de dues-, just a l’hora de fer les cerveses, al Molí de la Barita.

Els equips de mesura d’en Joan Miquel diuen que avui hem caminat 10 km, superat un desnivell de +/- 230 m i amb l’esmorzar, aturades i visites incloses  hem estat, en fer la ruta que acabem de descriure, 4 hores.

Les cerveses, com l’excursió d’avui, també tenen “valor afegit”: no son ni DAMM, ni MORITZ,... son del MONTSENY !!!.  Boníssimes !!!. El dinar ha estat, també, molt be i als segons plats i als postres en Joan Miquel –que fa anys i per això bufa les espelmes- i en Jaume i la Mª Rosa –que la seva neta Lila els ha fet entrar a formar part del Club dels Avis- ens convidem a prendre cava. Moltes felicitats,  moltes gràcies i que puguem celebrar molts anys i nets més !!!.

 

66 abriles i fet tot un xaval !!!

Els nous i feliços avis !!!

 

No voldria cloure aquesta llarga crònica sense agraint a en Carles i a en Josep Mª la coordinació de la Sortida i a tots i a totes la vostra participació en la mateixa. Recordeu que la propera activitat serà la SORTIDA DE TARDOR el cap de setmana del 8 al 10 de novembre (ja us ampliarem informació per correu electrònic  i/o el Blog) i la 42ena XINO-XANO el dijous 14 de novembre (que també anunciarem prèviament)
 

Continuem en contacte.

 

Una abraçada.

 

 

NOTES.-

 

(1)  Aquesta masia és molt antiga, documentada des de l’any 1226. És una casa fortificada amb una muralla de tanca i una torre cilíndrica, del segle XIV, en un dels seus costats (aquesta torre, sembla, que era més alta però -pels vols del 1915- va ser “retallada” per adaptar-la a l’alçada de la resta de la casa). Del 1353 als vols del 1450 hi visqué una branca bastarda de la família Vilademany, castlans del castell de Taradell. Des del 1522 hi residí una família cognominada Sala que amplià notablement el casal a finals del segle XVI. El cos central de la masia és del segle XVII amb nombrosos afegits de segles posteriors. Actualment hi viuen uns masovers que, principalment, hi tenen cura del bestiar.

 

Dibuix romantic que representa en Serrallonga i Joana la Massissa

 

(2)  Joan Sala i Ferrer, alies Serrallonga, va néixer en aquesta casa el 21 d’abril de 1594. Era el cinquè de nou germans (quatre dels quals van ser, també, bandolers: Joan, l’hereu, corria ja el 1606 amb la colla d’en Rocaguinarda –el bandoler glosat per en Cervantes a “El Quijote”-; Segimón –mort el 1624-; Pere –mort el 1628- i Joanet, alies El Tendre, -mort el 1632-. Al quatre anys en Serrallonga quedà orfe de mare, que morí a conseqüència del part d’en Joanet. Començà a treballar, com a mosso, a Can Tarrés de Sant Hilari Sacalm on conegué a Margarida Tallades Serrallonga pubilla del mas Serrallonga de Querós (un poblet llavors a uns 17 km de Sant Hilari i actualment sota el pantà de Susqueda). Es casaren, el 1618, a l’església de Sant Martí de Querós (anys després -ja mort en Serrallonga- un dels seus fills, en Antonio, en va ser rector). D’aquest matrimoni amb la Margarida nasqueren 5 fills. Eren temps de crisi i, com molts altres, Serrallonga compaginava les feines del camp amb petits robatoris per la zona. Fins que, l’any 1622, un veí seu, en Miquel Barfull de Viladrau, el denuncià. Quan les autoritats, guiats per en Barfull, anaren a detenir-lo Serrallonga matà al delator i aconseguí fugir. Ja fora de la llei i amb un assassinat al seu càrrec es dedicà, per a salvar la pell i sobreviure, al bandolerisme. No trigà a ser el cap de la seva pròpia banda de la qual en formaven també part tres dels seus germans (en Segimón, en Pere i El Trendre). Durant més de vuit anys va ser un malson per a les autoritats; llest, astut, desconfiat però, sobretot, bon coneixedor del terreny per on es movia era una peça difícil de caçar. Ben segur que tenia la complicitat d’un bon nombre d’”informadors” o “col·laboradors” que –per necessitat, per simpatia o per por- l’ajudaven; però també el perill –per aquestes mateixes raons- de traïcions o delacions. A mesura que d’altres bandes de bandolers anaren desapareguent, el cercle al voltant d’en Serrallonga s’anà estrenyent. Per això fugiren a l’altra costat del Pirineu, al Rosselló (encara no annexionat a França) on els seus assalts als carruatges reials, que recollien els impostos, despertaren molta simpatia entre les classes populars. El 1627, amb la banda molt desfeta, es refugià al Ripollès. El juliol de 1632, concretament el dia de Sant Jaume, els bandolers segresten –prop de Sant Joan de les Abadesses- a una jove (de 19 anys) vídua d’un moliner, en Eusebi Massís, de Castelló d’ Empúries. Aquí començà el que alguns consideren una història d’amor (que durarà poc més d’un any). En Serrallonga i la Joana Artigues, la Massissa -doncs aquest era el sobrenom de la jove vídua- compartiran l’ idil·li amb robatoris, persecucions i fugides fins que, el 31 d’octubre de 1633, l’hereu de cal Agustí de Santa Coloma de Farners –on havien cercat refugi- els delatà. El 8 de gener de 1634, després de nombroses i terribles tortures i d’un llarg procés Serrallonga va ser executat a Barcelona (la sentència ordenava que, per tal de que fos exemplar, en Serrallonga rebés 100 fuetades –al final de les quals ja era mort-,  fos desorellat, el cos trossejat penjat a la forca i el cap exposat, durant mesos, al portal de Sant Antoni). La Joana va ser obligada a declarar, per a salvar la pròpia vida i la del fill d’en Serrallonga que duia a les entranyes, en contra seu explicant els darrers mesos compartits amb el ja mític bandoler. Diuen que mort en Serrallonga la Joana es retirà, per a parir, al Santuari de Sant Segimón damunt mateix de la vall on aquest va néixer i amb vistes a les Guilleries que van arribar a ser la seva veritable llar i refugi.

 

(3)  En aquest mas, del segle XIX amb una capella dedicada a Santa Bàrbara, hi passava llargues temporades el poeta i escriptor montsenyenc Jaume Novellas i de Molins (1866-1939) propietari durant molts anys d’aquesta casa i, també, de La Sala vella. Poeta bucòlic, premiat en diversos Jocs Florals, el paisatge dels voltants de les Sales va ser el centre d'atenció de la seva obra.

(4)  Hem tingut de recórrer a les hemeroteques (La Publicitat, La Vanguardia, etc.) de l’època per a conèixer quelcom sobre aquest accident. El 9 de maig, al matí, sortí de Casablanca –aleshores Marroc francès- un avió correu que també admetia passatgers, el LATÉCOÈRE 28-1 número 902 (F-AJIX) de la Companyia AÉROPOSTALE, amb direcció a Tolosa de Llenguadoc. Poc abans de les dues, va fer una curta escala a Barcelona i continuà en direcció al seu destí (la ruta era Casablanca- Alacant- Barcelona- Perpinyà- Tolosa). Sobre les tres de la tarda, quan sobrevolava la vall per on nosaltres hem fet l’excursió, l’avió es precipità a terra entre les masies de La Sala i Can Gat. Segons l’ investigació que, sobre l’accident, efectuà el Jutjat Municipal de Viladrau -després d’entrevistar nombrosos testimonis presencials i visitar, amb tècnics de la Companyia aèria, les restes al lloc del sinistre- arribaren a la conclusió que aquest es produí  al travessar l’aparell un “núvol turmentós” que xuclà l’avió vers el barranc de la riera de La Sala. La violència d’aquest remolí fou tant gran que el pilot tingué d’efectuar una ràpida i acrobàtica maniobra d’ascens, fent una “inversió complerta” en el moment que una segona i forta turbulència el revoltà de nou, separant les ales del cos de l’aparell (aquestes es trobaren a més de 100 de les restes principals),  provocant l’estavellament de l’avió que s’incendià ràpidament en el moment de topar a terra. Sis van ser les víctimes mortals (tots els qui hi anaven): el pilot Jacques Emler -experimentat i amb més de 4500 hores de vol-, l’operador de radio cognomenat Guychard i quatre passatgers: Renè Riguelle -un mític pilot de la línia Dakar-Casablanca i directiu de la Companyia AÉROPOSTALE-, un home, una dona i un infant d’uns cinc o sis anys. La creu commemorativa ignorem qui la posà, pensem que degueren ser les autoritats municipals o el propietari del terreny on es produí l’accident commoguts pel fet i les seves víctimes. Aquesta creu de fusta  –amb més de 80 anys-  està molt malmesa, podrida per la base i apuntalada amb unes branques...  si algun bon intencionat no la substitueix per una altra de material més resistent, aviat no en quedarà ni el record. Diuen que allò que es “penja” a internet, mai més desapareix... amb aquesta intenció –i perquè en perduri en la memòria i la història local- ho hem posat nosaltres aquí. (El mapa Montseny Parc Natural de l’Editorial Alpina, escala 1:25000, edició de l’any 2002 entre La Sala i Can Gat, en un lloc anomenat Roureda de Can Gat, hi indica el punt de l’accident amb el símbol topogràfic d’una creu).
 

Un LATÉCOÈRE 28 de la Companyia AEROPOSTALE com el que s'estavellà a Viladrau

 

Sobres d'una part de la correspondencia que transportava

 l'avió accidentat el 9 de maig de 1933

 

(5)  El topònim Erola, que té el sentit primitiu d’era petita, ha estat utilitzat entre la gent de muntanya per a designar un planell, un tros de terra plana sobre un relleu o serrat. Exactament és així el lloc on hi ha emplaçat aquest santuari, barreja d’ermita i casa de pagès. A més de la capella, situada al costat sud de l’edifici, s’hi troba aferrat –formant un únic i singular conjunt- l’habitatge per als ermitans. Hi destaca el gran vestíbul o atri porticat de l’entrada i un petit campanar d’espadanya –sense campana- en un dels extrems de la teulada. La casa de l’Erola surt documentada des de l’any 1571 i va ser construïda com a casal d’hivern per als  residents de Sant Segimón  que hi feien estada des de l’1 de novembre fins l’1 d’abril. La capella actual va ser construïda a partir del 1630 després que un incendi destruís l’anterior. A la llinda de la porta de la casa hi figura l’any 1641, a l’ampit d’una finestra el de 1664 i en una biga de fusta el 1689. L’any 1833 va ser cremada pels constitucionalistes a l’inici de la Primera Guerra Carlista (1833-1840). Va ser restaurada l’any 1837. L’any 1936 fou profanada de nou i l’any 1942 el poble de Viladrau, amb les seves aportacions, la va fer restaurar –una inscripció, escrita en llatí i situada vora el portal de la capella, recorda aquest fet-. Les darreres obres de conservació s’han efectuat l’any 1991. D’aquesta època és el rellotge de sol, situat en un dels angles de l’edifici entre els arcs de l’entrada, fet per en Joaquim Ferrerons amb un tipus de pedra anomenada d’espinzella. La Mare de Déu de l’Erola era invocada per a protegir els infants contra la verola i és la patrona de Viladrau. L’aplec es celebra el darrer diumenge de maig amb missa, dinar de germanor i ballada de sardanes.   

 

Text.- Pep

 

Fotografies.- Mª Rosa, Jaume, Joan Miquel, Enric, Antonio, Josep Mª, Montserrat B. i Joan.


 

CRIDA A LA 41ena SORTIDA XINO-XANO

La Sala

CAMINADA A LA CASA NATAL D’EN SERRALLONGA (LA SALA) I AL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE L’ EROLA

Data.- Dijous 10 d’octubre de 2013.

 

 

Tipus d'itinerari.- La caminada que us proposem per aquesta sortida transita per una de les valls de la cara nord del Montseny (la que formen, fins a desembocar a la Riera Major, els torrents que baixen del Matagalls i de Sant Segimón). Aquests torrents, que de fet en formen un de sol,  van prenen el nom dels llocs per on passen: de l’Erola, de Montcalvell o de La Sala. L'home, des de temps immemorials, ha aprofitat aquesta vall i tot el que la natura hi ha posat: la força de l’aigua, els camps, prats i boscos de les seves ribes. Així hi podrem anar trobant importants i antigues masies, com La Sala, La Sala Nova o Can Gat. Vells ponts, com el de la Noguerola o el de La Sala, ara objectiu per a les nostres màquines de retratar però utilitzats des de molt antic per al pas de persones, carros o bestiar.
 

Pont de la Noguerola

Arribats a La Sala, dalt d’un petit pujol, podrem contemplar el casal on va néixer –l’any 1594- en Joan Sala i Ferrer, un dels més famosos bandolers del país, conegut com a “Serrallonga”. Prop de La Sala tenim, com una mena de joc, un parell d’indrets per trobar: l’”Arbre Nen” (un gros arbre que te la sensacional forma del cap d’un nadó) i la “Creu de l’avió correu de Casablanca” (instal·lada en memòria de les 6 víctimes de l’accident que patí en aquell lloc, el maig de 1933, l’avió correu –que també portava passatgers- que feia el servei Casablanca–Barcelona-Tolosa de Llenguadoc).

Continuarem, vall amunt, fins a Can Gat, una antiga masia amb un impressionant i “nou” casal d'inicis del segle XX. Passarem per boscos d’alzines, de roures, de castanyers,... acompanyats –per un o altre costat- pel soroll i els salts de l’aigua de la riera. Per això son, les d’aquest costat, les valls més exuberants i fresques del massís.
 

Can Gat, el Turó del Mig, el Turó Gros i, darrera, el Matagalls

Gairebé al fons de la vall, sota els cingles de Sant Segimón, hi ha l’ermita-santuari de la Mare de Déu de l’Erola –patrona de Viladrau-, del segle XVI, lloc on culminarem l’excursió. Amb un gran atri o vestíbul davant la porta de la capella, va ser edificada com a residència d’hivern per als ermitans de Sant Segimón (que hi vivien de l’1 de novembre fins l’1 d’abril) quan el fred feia molt difícil la vida al santuari "de dalt".
 

Santuari de l'Erola

Desfarem el camí fins a La Sala i, per la pista per a vehicles que la comunica  amb “la carretera de Vic”, retornarem al Molí de la Barita.

 

 

Recorregut i dificultat.- Arribarem amb els cotxes fins al pàrking del restaurant “El Molí de la Barita” on els deixarem fins després de dinar.

El recorregut que farem a peu serà:

0,00 km. 0h 00’ .- Aparcament del restaurant “El Molí de la Barita”.

0,40 km. 0h 15’.- Pont de la Noguerola (Lloc on esmorzarem).

1,90 km. 0h 45’.- Alzina de La Sala. A partir d’aquest punt tindrem de localitzar l’”Arbre Nen” (GPS Latitud 41º 50’ 33”; longitud 2º 21’ 54”) i la “Creu de l’avió correu de Casablanca” que son prop de La Sala.

L'"Arbre Nen"

Un avió LATECOERE 28 de la Cia AEREOPOSTALE

 com el que s'estavellà prop de La Sala el maig de 1933

2,30 km. 1h 10’.- La Sala / La Sala Nova.

2,50 km. 1h. 25’ – Roureda de Can Gat (el mapa de l’Alpina hi marca en aquest lloc una “Creu”, podria ser la de l’avió).

3,50 km. 2h 00’.-  Ermita de Nostra Sra. de l’Erola. Iniciem el retorn.

4,50 km. 2h 30’.-  La Sala.

6,50 km. 3h 10’.-  Carretera de Vic.

7,00 km. 3h 20’.-  Restaurant “El Molí de la Barita”.

El recorregut total és d’ uns 7 km i el temps estimat per a fer-lo, sense parades, d’ unes 3 h 20’. El desnivell acumulat és de +/- 235 m. La dificultat de la sortida és, amb alguna curta pujada, baixa.

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al Restaurant “ El Molí de la Barita” a la carretera de Seva a Viladrau (carretera de Vic, km 4) de VILADRAU, telèfon 938 849 162. El preu del menú  és d' 11,50 euros (IVA inclòs).
 

El Molí de la Barita.

 

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Hem de pensar, com ja és tradicional , que –si poden venir- l’ Antonio i en Pepe Luí portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena I. les olives, en Josep Mª i la Montse la llet i el cafè,  l’Elena S. les tasses de “disseny”, les culleretes i el sucre, la Montserrat i/o la Mª Rosa el pastís artesà i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola. Tot i que, en el tema de pastissos, no hi ha cap obligació reglamentària que us obligui a fer-los... però sempre seran ben rebuts !!!

Roba i calçat adequats al temps i recorregut i bastons (qui en vulgui dur). No oblideu, barrets i protecció solar i –si assenyala pluja- paraigües o capelina.

 

 

Lloc i hora de trobada.-  Farem l’ “aproximació”, fins al lloc on iniciarem la caminada, en cotxes. Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant per internet, en funció dels qui hi anem, el nombre de vehicles que necessitem i la distribució i “repartiment” dels xino-xaners/es en els mateixos. Per tant, sisplau, confirmeu el més aviat possible l’assistència i –si és el cas- la disponibilitat de vehicle per tal de que el coordinador organitzi la logística de transport, els “punts de concentració” a Barcelona i l'hora de trobada. El "repartiment" final l'anirem comunicant directament als assistents per correu electrònic.

 

 

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dilluns 7 d’octubre, trucant o escrivint un correu a en Josep Mª, el company que coordina aquesta sortida, més que rés per tal de  confirmar, al restaurant (on tindrem de trucar-hi el dimarts –doncs els dimecres tanquen-) el nombre de comensals que serem a l’hora de dinar i organitzar el transport fins al lloc de l’excursió.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PRONÒSTIC PER LA 41ena XXR

Aquest dijous sembla confirmar-se el que ja vaig pronosticar ara fa una setmana; “Ho sento, els mapes del temps a nou dies vista, diuen que el dijous 10 plourà. Mansament, però plourà.” – Deia en un correu enviat a la colla xino xanera.

Però la bona notícia és que començarà a ploure un cop ja estarem aixoplugats. Per tant, cal esperar que si el restaurant no pateix goteres, no ens mullarem. Això si, pot ser que en el viatge de tornada ens calgui més cura amb la conducció.

Pronòstic pel dijous 10:

A les vuit del matí pel camp de la nostra excursió la temperatura rondarà els 6º, el vent serà de Garbí (SSO) de força 2, carregat per tant d’humitat és a dir molt moderat però que anirà empenyent per les valls, muntanya amunt fins que les capes superiors més fredes propiciaran que finalment plogui. Aquest vent, com que ve del sud i rotarà a Ponent no serà fred, per tant si els clars del cel superen als núvols, el sol combinat amb l’humitat del 85 – 90 % farà que cap a l’hora de dinar, la temperatura arribi al voltant dels 20º

Conclusió: Farem bé d’agafar roba impermeable i/o paraigües i cobrir-nos de successives capes d’abric, com per exemple, samarreta de màniga curta, “pullover”, i caçadora, per poder anar pelant com una ceba a mida que augmenti la temperatura ambient. Les noies podran recórrer a la socorreguda “rebequeta”.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

ACTUALITZACIÓ
De les nou hores del dia nou:

A la fi NO PLOURÀ!!

Sembla ser que el model matemàtic que pronostica el moviment de l'atmosfera, circula amb retard (com la RENFE) i que les pluges, si n'hi ha, seran cap el vespre. En tot cas pel que fa a la conclusió del comunicat anterior, no hi ha variació. Reitero el consell de vestimenta.
J.M.

CRÒNICA DE LA 40ena XINO-XANO

CAMINADA PELS SALTS I ELS GORGS DEL TORRENT DE LA CABANA (CAMPDEVÀNOL)

 

Després de les vacances d’estiu, esperàvem que arribés aquesta sortida quasi amb les mateixes ganes que els infants esperen el matí del dia de Reis.

 

Les xino-xano ja comencen a ser, per a nosaltres, com aquelles pastilletes que el metge diu que no hem de deixar mai de prendre sinó volem que el sucre, el dolor o el colesterol se’ns dispari.

 

Necessitem aquest mensual retrobament amb els companys i companyes, la caminada per la natura, l’esmorzar amb menges i “gotes” furtives, la xerradeta sobre els esdeveniments –de tot tipus- més recents, la cervesa del final de l’excursió, el dinar “de menú” en una fonda o restaurant de poble... És ben cert que tot això comença a ser, per a molts de nosaltres, una mena de teràpia reconfortant i necessària. Un “remei” que, sinó el prenem, trobem a faltar.

 

Així doncs aquest matí de dijous, la majoria en tren i alguns en cotxe, hem arribat (els qui ho hem fet amb la Renfe, clar, amb un quart d’hora de retard) a l’estació de Campdevànol. Fem les salutacions de rigor i comencem, sense torbar-nos gaire (son ja ¼ d’onze), la caminada.

 

Travessem les vies i tot vorejant el riu Merdàs (un dels afluents del Freser) ens endinsem per la vall que porta a Gombrèn. Caminem per l’antic camí ral i ramader que, passant per Campdevànol, unia (i segurament encara uneix) Ripoll amb la Pobla de Lillet. Anem entre la carretera que porta a Gombrèn i el riu. Travessem algunes planes agrícoles; prop de masies com Can Coronetes, el Miracle o Cal Cornut (que havia sigut hostal i on, potser, el nom hi atreia a més d’algun desvergonyit client...) i un ombrejat bosc de ribera format  per pollancres i, principalment, verns. El recorregut, amb uns rètols informatius –que, de tant en tant, ens van explicant el més destacable de cada mas o lloc- és planer, arranjat i molt agradable.

Arribem a la Font de Sant Eudald, condicionada amb bancs i taules, on decidim esmorzar. Hi ha una tradició que explica l’origen del nom d’aquesta font: Per aquest camí, diuen, foren portades al monestir de Ripoll les relíquies de Sant Eudald que els monjos havien anat a buscar a la vila d’Acs a l’Arieja francesa. Es diu que en passar per aquest indret estaven assedegats però la font feia molt de temps que era eixuta i les aigües del riu baixaven enfangades. Aturaren la comitiva, amb les restes del sant, mentre contemplaven entristits el sec broc de la font... De sobte i miraculosament aquesta revingué, sense que mai més hagi deixat de rajar.

 

Nosaltres, per esmorzar, l’aigua ni l’hem tastat. Un rètol, a la font, adverteix clarament: “Aigua sense garantia sanitària”. Per això (ves quin remei !!) hem tingut de recórrer al vi de la bota i a tots els complements de costum: les olives, el pastis casolà, el cafè i “les gotes”. En acabar de menjar, llavors si, hem fet servir l’”aigua sense garantia sanitària” per a rentar-nos les mans...

 

Com fa segles degueren fer el monjos, reconstituïts després del refrigeri, reprenem la marxa. Arribem a l’Àrea de lleure de la Font del Querol, un espai amb barbacoes, taules i prats molt adequat per a fer-hi tiberis. Fins aquí s’hi pot arribar, per la carretera, amb cotxe. Cal advertir, però, que pràcticament l’únic lloc on es pot aparcar és un pàrking de pagament –no vigilat- on l’Ajuntament cobra 10 euros per cotxe i dia (potser és una mesura dissuasòria davant les aglomeracions del mesos de calor o els caps de setmana, però es cobra tot l’any i tots els dies de la setmana... déu ni do !!).

 

 

Per una passera o pont metàl·lic travessem el riu Merdàs, ens hi fem una fotografia. Voregem el càmping Pirinenc i deixem la vall que forma el Merdàs per enfilar-nos suaument per la que ha creat el Torrent de l’Estiula o de la Cabana. Passem per un parell de tanques de bestiar amb batents i el camí desemboca en una pista encimentada. Deixem a la dreta Cal Paraire on, amb la marca “Mas d’Estiula”, fan i venen iogurts i formatges artesans. Una mica més amunt abandonem la pista i, seguint els indicadors, agafem un corriol que s’enfila entre pins i clarianes carena amunt fins que arribem dalt del salt del gorg de la Cabana que veiem als nostres peus.

 

 

L’itinerari està marcat amb senyals de color groc –tot i que també n’hi ha de verdes i blanques del sender local que va de la vall d’Estiula a Campdevànol pel coll de l’Auró-. Creuem el torrent per sobre d’unes pedres i, a l’altre costat, seguim un corriol que puja fort muntanya amunt.  Totes les ribes son plenes de falsos camins fets per la mateixa gent que –especialment a l’estiu- cerca els nombrosos llocs on banyar-se. Nosaltres, però, anem seguint les senyals i els indicadors i –cosa rara-, en aquesta ocasió, no ens perdem.  El corriol que passa pel mig de pins i boixos ens permet anar visitant tots i cadascun dels gorgs i salts del torrent: el de la Tosca –de postal-, el de l’Olla –amb l’aigua d’un blau turquesa que enamora-, el de la Bauma –impressionant-, el del Forat –que veiem, a vista d’ocell des del mirador que te al damunt-; s’anomena així perquè a la dreta del gorg hi ha una cavitat que sembla l’entrada d’una cova. 
  

Gorg de l'Olla

Gorg de la Tosca

 

Gorg del Forat

 

 

 

Passem, ara, per uns prats enmig d’una pineda neta de vegetació. Al costat del torrent veiem el gorg Petit del Colomer –petit ?, és força gran i amb gent remullant-se els peus a la seva riba-. El camí continua, entre prats i pins per sobre del torrent. Un indicador ens convida a visitar el gorg del Colomer, el setè i darrer de la “sèrie” i, segons el meu parer, un dels més espectaculars. Una gran olla, envoltada d’altes parets de roca per on es despenja –formant una “cua de cavall”- un impressionant salt d’aigua. A més de nosaltres hi ha una parella asseguda en un dels costats, el noi –valent o per a impressionar a la seva enamorada- es tira a l’aigua (amb banyador) i amb unes ràpides brasades arriba sota el salt i torna a la riba. Nosaltres, només, ens ho mirem i els més atrevits es remullen el clatell, les mans o els peus en les fresques i transparents aigües... i es que, ja tenim una edat !!!. Fem unes fotografies i acordem –doncs anem un pel justos de temps- no fer el recorregut circular previst, que remuntant el serrat pel coll de Colomer retorna a l’àrea de lleure de la Font del Querol, i desfer el camí -torrent avall- per on hem pujat.
 

 

 

Gorg del Colomer

 

En un dels prats del recorregut, sota d’uns indicadors, fem la foto “oficial” de la caminada.

 

 

Son 2/4 de tres i quasi tots ja hem arribat a la passera metàl·lica de la Font del Querol. Un dels caminadors ha tingut problemes amb les plantilles de les sabatilles i això l'ha fet endarrerir, acompanyat –en tot moment- per dos companys més.  Com que tenim emparaulat el dinar a les 15 h, decidim forçar la marxa al llarg dels 2,5 km que ens falten fins arribar al restaurant per advertir-los del nostre retard mentre, el “lesionat” i dos companys més, esperaran que un dels dos cotxes que tenim a l’estació els vingui a recollir.

 

Quan arribem tots -passats 2/4 de quatre- a l’hotel “La Sèquia Molinar” de Campdevànol trobem al responsable del menjador un xic emprenyat (ens diu que la cuina tanca a les 16 h i que el personal, pel nostre retard, tindrà de plegar més tard). Fa un dia serè, sense gairebé cap núvol, però els primers que han arribat han tingut d'aguantar el "xàfec": "Si hagués sabut que vindríeu a 2/4 de quatre... no us haguéssim emparaulat el dinar...". Amb tot, al anar-los explicant el que ha passat, la situació es normalitza (cal dir que, des del dia anterior, els havíem avançat per tal de facilitar-los la feina, els primers i segons plats triats i que, si be ens havien dit que la cuina estava oberta fins a les 16h, no sabíem que era -exactament a aquesta hora- quan el personal marxava). El menú i el servei ha estat correcte –fins i tot l’encarregat ha vingut, en diverses ocasions, a preguntar-nos si tot estava be i si el menjar era prou calent...-. Deu haver descobert que no érem uns “penques” com segurament havia arribat a pensar. Prenem els cafès, els “carajillos”, els tes o els poleos i a l’hora de “la dolorosa”, per a compensar l’enrenou, decidim arrodonir el preu per tal de deixar –concretament per a la gent de la cuina- una mica de propina.
 

 

 

Anem fins a l'estació. A les 18 h., ara si puntual, agafem el tren fins a Barcelona i, els qui han vingut en cotxe, els vehicles que els portaran als seus respectius destins. Les dues hores de viatge fins a Barcelona -la línea fins a Puigcerdà és de via única, encara, com al segle XIX- ens permeten continuar "fer-la petar", una estona més, tot comentant la "dura" activitat -per als qui fem "vacances" gairebé tot l'any- del passat mes d'agost, algunes propostes per a fer la colla o "batalletes varies" de la nostra ja histórica vida laboral,... Gràcies a això el viatge de tornada se'ns fa més curt.

 

Segons els equips de mesura d’en Joan Miquel hem caminat en total: 17,25 km. amb un desnivell acumulat de +/- 145 m.

Temps total incloent-hi les aturades per a esmorzar, visites, reagrupaments de la colla i  pauses per a recuperar l’alè: 5h 13’.

Velocitat mitjana: 3,3 km/h.

Velocitat promig ponderada: 3,6 km/h.

Velocitat màxima instantània: 5,1 km/h (assolida a 800 m d’arribar al restaurant del final de l’excursió).

 

Coincidim que ha estat, la d'avui, una excursió amb un dia esplèndid i per un lloc espectacular. “Ja feia temps que us ho deia...”, ha dit l’Elena I. que ja hi havia estat, anteriorment, un parell de vegades.


Potser tindrem, per tal de que les caminades siguin realment "xino-xano", de triar itineraris que es puguin fer en una matinal, que permetin un ritme més tranquil (o portar el "dinar de motxilla" quan la llargada o dificultat del recorregut no permetin dinar -a una hora raonable- de restaurant). O matinar més, si això és posible.
 

 

Agraïm a en Josep Mª l’organització i coordinació de la sortida i a tots la vostra assistència i participació.

 

Fins la propera xino-xano que serà, recordeu-ho, el dijous dia 3 d’octubre.

 

Una abraçada.

 

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Antonio, Jaume, Mª Rosa, Joan Miquel, Joan i Pep.

CADENA CATALANA

HEM FET VIA PER LA INDEPENDÈNCIA !!.

Les xifres de la Via Catalana:

Llargada de la Cadena: 393,8 Km, des de El Pertús fins Alcanar, cal afegir alguns quilòmetres més doncs la Via es va allargar més enllà, dins de la Catalunya Nord i el País Valencià. En total més de 400 km.

Comarques que ha travessat: 15. Al Principat 13, més el Vallespir i el Baix Maestrat.

Termes municipals implicats: 86.

Nombre de trams: 778. Dels quals 57 dins Barcelona.

Llargada mitjana de cada tram: 506 m.

Punt més alt de la Cadena: 499 m a Subirats (Alt Penedès).

Nombre de voluntaris: Més de 30.000, dels quals 5.000 en tasques d’organització.

Autocars mobilitzats: 1.500, alguns contractats a fora de Catalunya.

Nombre de participants: 1.600.000 (segons la Generalitat), 400.000 (segons el Ministerio del Interior del  Gobierno de España) tot i que el ministre espanyol de Asuntos Exteriores ha tingut de reconèixer que la Via Catalana ha sigut “un èxit de convocatòria, d'organització, de logística i de comunicació”.

Nombre de samarretes de l’ANC venudes: Més de 500.000.

Periodistes acreditats: 1.000, dels quals 200 de mitjans estrangers, indiquen l’expectació davant la jornada.

Repercussió internacional: El ressò de l’èxit de la Cadena a la premsa internacional ha estat notable, diaris de 35 països n’han donat notícia (fins i tot a les portades) o hi han publicat articles. Els principals canals de televisió del món com la BBC, Aljazeera, Euronews, Russia Today, France TV, entre d’altres, han fet extensos reportatges per al seus espais informatius.

La nostra participació:

Nosaltres, la gent de la nostra colla, també hi hem contribuït. Repartits, concretament a Premià de Mar, a Barcelona -al Fòrum i al Passeig de Gràcia-, a  Alcanar i, el grup més nombrós, a Montbrió del Camp (tram 183) amb una “pancarta” d’estelades de més de 23 m –idea de la Lydia i en Joan- amb la qual els organitzadors locals ens han demanat que obríssim el tram.

Ha estat –a tot el territori- una jornada festiva, emotiva, pacífica, multitudinària, plena de civisme i desig de llibertat, reivindicativa i alhora alegre. Un dia on la dignitat col·lectiva ha omplert d’estelades i samarretes grogues les ciutats, els carrers, les places, els pobles i les carreteres de tot Catalunya. La Via Catalana i concretament la societat civil que l’ha fet possible, posant-se davant dels polítics, marca un camí sense retorn fins assolir la irrenunciable sobirania del nostre poble.

Gent diversa, de tota condició i origen, grans i petits, famílies senceres, en grups o individualment, originaris i nouvinguts,... però tots amb el mateix sentiment de voler manifestar -com un sol poble i donant-nos les mans- l’ anhel d’esdevenir una nació, un estat, lliure.

I el que també és molt important: el món ens ha vist i son molts ja els qui comencen a comprendre que Catalunya és un país que, d’una manera cívica, integradora i democràtica, vol ser un estat independent.

Tot i l’indiscutible èxit d’aquesta manifestació ciutadana, encara ens queda molta feina per fer. Cal fer pedagogia, saber explicar el projecte a molts conciutadans que encara  hi son aliens, que pensen que d’altres alternatives son possibles o en desconfien de les seves conseqüències. Ara ens toca eixamplar la majoria social, explicar –amb un programa coherent, engrescador, al màxim unitari i amb voluntat constructiva- el que volem i per què ho volem.

La darrera paraula, no ho oblidem, sempre la tindrà les urnes. Serà el vot de la majoria –confiem que d’una gran i inequívoca majoria-  el qui, a la fi, decidirà.

Se’ns gira feina i no tenim massa temps per fer-la. Jo, com molts de vosaltres, aquell dia -el de la independència- hi voldria ser !!.

Text.- Pep

Fotografies de la colla.- Enric, Joan i Montserrat (fotógrafa de Montbrió del Camp).