Dinar al Molí de la Barita
CAMINADA PER LA CASA NATAL D’EN SERRALLONGA (LA
SALA), EL SANTUARI DE L’EROLA I D’ALTRES INDRETS INTERESSANTS DELS SEUS
VOLTANTS.
Del cor
de les Guilleries
sortirà un gran espetec
que en faran ressons de guerra
les parets de Tavertet.
sortirà un gran espetec
que en faran ressons de guerra
les parets de Tavertet.
Amb aquests fragments
de la Cançó d’en Serrallonga, del
grup “Esquirols”, al cap iniciem l’excursió.
Hem deixat els cotxes a l’aparcament de “El
Molí de la Barita” que a aquesta hora del matí (2/4 de deu) encara està
tancat.
La Riera Major
Comencem la
caminada. Travessem la Riera Major
-per una passera de fusta- per a desviar-nos, tot seguit, fins al Pont de la Noguerola que tenim a tocar.
Aquest pont medieval, que travessa el torrent de La Sala pocs metres abans que
aflueixi a la Riera Major, formava part de l’antic camí ral de Viladrau a Vic i
Barcelona fins que perdé la seva necessària utilitat –pels voltants del 1910- quan es va fer la nova carretera.
Pont de La Noguerola
Esmorzem asseguts
en les seves baixes baranes –uns senzills salva rodes per als carruatges-. Com
de costum, a l’àpat, no hi manca rés: a més dels entrepans, vi, olives, cafè,
llet, “gotes” (de tot tipus, gustos i colors), pastis, xocolata, fruïts secs,
llaminadures,... Quina feinada !!!.
Esmorzar al Pont de la Noguerola
Ben tips,
reprenem la marxa, passant pel costat del tancat on hi ha els estables del Club de Polo de Viladrau. Un bon nombre
de cavalls hi pasturen sense immutar-se pel nostre pas. Tenen sort de que fa
anys que en Serrallonga ja no passa
per aquest camí... ; si fos ara, ni ell, ni cap membre de la seva banda haguessin
anat mai més a peu !!!.
Des de
Sau a la Cellera
des del Far al Matagalls.
el trabuc d'en Serrallonga
tornarà als amagatalls.
des del Far al Matagalls.
el trabuc d'en Serrallonga
tornarà als amagatalls.
El camí va
seguint, suaument, vall amunt deixant el torrent a la nostra esquerra. Passem
pel costat d’un gran i planer camp de correu (“son remolatxes”, diu en Josep Mª
que és el menys “urbanita” de tots nosaltres). Ben aviat anem entrant, en mig
de clarianes, en un espai més boscós amb grossos castanyers, alzines, roures i
algun pi (“aquí hi deuen haver bolets....”, diu en Joan que fa estona que està
més pendent de les vores del camí que del camí mateix, “però està prohibit
agafar qualsevol producte del bosc... deia un cartell”, continua dient).
Arribem a l’Alzina de La Sala un vell i
monumental arbre, ara mort, on els líquens i la molsa han substituït el vell
fullam. El seu fantasmal aspecte impressiona... sort que, avui, no hi ha boira
!!!.
L'alzina (morta) de La Sala
Torna,
torna, Serrallonga,
que l'alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran.
que l'alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran.
En aquest punt
agafem un corriol que baixa cap a la riera, assenyalat amb una petita fita feta
amb pedres. És un camí entre grans roques i frondosos arbres, desembrossat i
pintoresc, on l’ imaginació ens hi fa veure pagesos (potser, algun d’ells,
també bandoler) arrossegant una corrua de mules carregades amb tot allò -comprat
a la vila o “aconseguit” qui sap com...- que al seu mas necessiten i no poden
auto-produir.
Travessem, de nou,
la riera per l’anomenat Pont de La Sala.
En som conscients només perquè veiem que en aquest tros del sender, mig amagat
per la vegetació, el torrent ens passa per sota. En Josep Mª, que obre camí
fent de guia, hi ha baixat (entre bardisses i ficant-se al mig de la llera) per a fer-hi aquesta
fotografia:
Pont de La Sala
És un altre pont,
ben segur, d’origen medieval.
A l’altra riba,
el corriol s’enfila fins dalt d’un petit turonet on hi ha La Sala (1) el casal
fortificat on nasqué en Serrallonga (2). Ens hi aturem una bona
estona, per a fer algunes fotografies, llegir i comentar unes notes sobre
aquest mas i la llegendària vida d’aquell bandoler que, ara farà 420 anys, hi
va venir al món.
Agafem el camí
carreter que, pel mig d' acàcies, grans roures i alzines, va a La Sala Nova –que, en
algun lloc, anomenen també Casa Nova de La Sala- (3).
Porta d'accés a La Sala Nova
A partir d’aquí
el camí es converteix en un sender amb indicadors, de tant en tant, que posen
“A L’EROLA”. L’anem seguint tot enfilant-nos, per dins d’una neta roureda, pel
pendent que va a Can Gat i al santuari de l’Erola. Arribem a un punt on hi ha
una tanca de “pastor elèctric” que va a uns prats, als pocs metres, una creu de fusta assenyala el lloc on
s’estavellà -el 9 de maig de 1933- l’avió
correu de Casablanca (4).
Creu recordatori de l 'accident de l'avió
correu de Casablanca del 1933.
Seguim. Al poc
travessem la pista que, des de Viladrau, porta fins a Can Gat –antiga masia del
segle XVIII amb un gran i espectacular casal, construït els anys trenta del
segle XX, al seu costat- i que,
nosaltres, veiem de lluny. Continuem. A banda i banda del camí ens custodien uns vells i
grossos castanyers; ens cal ser sis de nosaltres per abraçar-ne un d’ells i,
així, impregnar-nos de la seva
energia...
Arribem a l’ermita-santuari de l’Erola (5), el punt
mes enlairat de la ruta d’avui: 880 m. No fa fred però ens sentim acollits dins
de l’original vestíbul o porxo de entrada, amb els seus dos arcs d’accés. Hi
contemplem cadascun dels detalls i la vista que, des d'aquí, es te de Sant Segimón enfilat dalt d'unes penyes ("algún dia hi tindrem de pujar-hi...", diem). Llegim
unes notes sobre les característiques arquitectòniques, història i peripècies del santuari. Aprofitem, també, per a fer-hi la fotografia
“oficial” -la dels caminadors- de la Sortida.
La proposta
inicial de l'excursió era, un cop a l’Erola, retornar al Molí de la Barita desfent el camí
fins La Sala i arribar a la carretera de Vic a Viladrau per la pista d’accés a
aquest casal. Però encara no hem fet tots els “deures”. En Jaume, al llarg del
matí ens ha anat recordant el punt exacte on el seu GPS ha localitzat l’”Arbre
Nen” i el “poble” diu que hi hem d’anar. Anem be de temps i, pensem, que la singularitat
d’aquest arbre ho mereix. Sortim, doncs, de l’Erola pel camí que la gent de
Viladrau fa servir per a pujar a aquest santuari i continuar –els qui volen,
clar- fins a Sant Segimón. L’hem encertat, és un sender molt bonic i –de
baixada- molt agraït. Passem pel mig d’un bosc ple d’impressionants castanyers;
travessem el torrent de l’Erola que baixa dels contraforts del Matagalls –amb
una aigua tant transparent que sembla de vidre- fins que arribem a la Casa dels Amos, la
Masoveria, la cabana, l’era i la font de Can
Bosc, un veritable “complex” agrícola –del segle XVIII amb reformes
posteriors- en un emplaçament privilegiat i amb un espectacular panorama. Hi
fem fotografies dels edificis i d’uns vedells que semblen viure-hi molt i molt
feliços.
Can Bosc
En Jaume –segur i
confiat- ens va indicant els graus, minuts i segons –de longitud i de latitud-
que encara ens falten per arribar al nostre proper objectiu... l’”Arbre Nen”: “anem
be”, diu. En Pep, home de poca fe, veu que anem baixant cap a Viladrau – situat
a uns 3 km de distància, per la
carretera, del Molí de la Barita- i ja pensa que, avui, tornarem a dinar a
quarts de quatre... Trobem una boletaire –“que ha sortit de casa quan encara
era fosc...”, segons ens diu- amb un gros cistell carregat de bolets. No ens en
dona però ens els deixa retratar: “Els cullo per a vendre...” puntualitza. Quan
li preguntem per l’”Arbre Nen”, diu que no en sap rés que ella només coneix els
bolets... Aturem un cotxe, amb dos homes que semblen del país, però tampoc
saben de que els parlem... Arribem a una clariana assolellada al mig d’una
roureda. Un indicador marca un camí molt fresat que va a La Sala, el nostre
guia -en Josep Mª- diu que l’agafem doncs si anem fins a Viladrau farem tard al
dinar... en Jaume que va davant, tot seguint el GPS, ja ho ha fet... ens crida:
“Es aquí, mireu-lo !!!”. Efectivament gairebé al mig del camí, en un paratge
voltat de roures, hi ha l’”Arbre Nen”
un vell arbre que, mirant-lo en direcció a La Sala, adopta la sensacional forma
del cap d’un infant. Aquest roure singular –d’uns 150 anys d’edat i un
perímetre, a 1 m d’alçada, de 5,25 m- fou “descobert” fa relativament pocs
anys, el 1999, quan va ser portada del llibre sobre el Centenari de la Festa de
l’Arbre organitzada a Viladrau. Hi fem un bon reguitzell de fotografies.
L'Arbre Nen
Efectivament el
sender, senyalitzat, ens porta fins a la pista que va de la carretera de Vic a
La Sala en un punt on tenim una
espectacular visió de la casa d’en Serrallonga
emergint per damunt d’un mar d’arbres...
Passem pel costat
del Club de Polo i arribem –a 2/4 de dues-, just a l’hora de fer les cerveses,
al Molí de la Barita.
Els equips de
mesura d’en Joan Miquel diuen que avui hem caminat 10 km, superat un desnivell
de +/- 230 m i amb l’esmorzar, aturades i visites incloses hem estat, en fer la ruta que acabem de
descriure, 4 hores.
Les cerveses, com
l’excursió d’avui, també tenen “valor afegit”: no son ni DAMM, ni MORITZ,...
son del MONTSENY !!!. Boníssimes !!!. El
dinar ha estat, també, molt be i als segons plats i als postres en Joan Miquel
–que fa anys i per això bufa les espelmes- i en Jaume i la Mª Rosa –que la seva neta Lila els ha fet entrar a formar part del Club dels Avis- ens convidem a prendre cava. Moltes felicitats, moltes gràcies i que puguem celebrar molts anys i nets més !!!.
66 abriles i fet tot un xaval !!!
Els nous i feliços avis !!!
No voldria cloure
aquesta llarga crònica sense agraint a en Carles i a en Josep Mª la coordinació
de la Sortida i a tots i a totes la vostra participació en la mateixa. Recordeu
que la propera activitat serà la SORTIDA DE TARDOR el cap de setmana del 8
al 10 de novembre (ja us ampliarem informació per correu electrònic i/o el Blog) i la 42ena XINO-XANO el
dijous 14 de novembre (que també anunciarem prèviament)
Continuem en
contacte.
Una abraçada.
NOTES.-
(1)
Aquesta masia és molt antiga, documentada des
de l’any 1226. És una casa fortificada amb una muralla de tanca i una torre
cilíndrica, del segle XIV, en un dels seus costats (aquesta torre, sembla, que
era més alta però -pels vols del 1915- va ser “retallada” per adaptar-la a
l’alçada de la resta de la casa). Del 1353 als vols del 1450 hi visqué una
branca bastarda de la família Vilademany, castlans del castell de Taradell. Des
del 1522 hi residí una família cognominada Sala que amplià notablement el casal
a finals del segle XVI. El cos central de la masia és del segle XVII amb
nombrosos afegits de segles posteriors. Actualment hi viuen uns masovers que,
principalment, hi tenen cura del bestiar.
Dibuix romantic que representa en Serrallonga i Joana la Massissa
(3)
En aquest mas, del segle XIX amb una capella dedicada a
Santa Bàrbara, hi passava llargues temporades el poeta i escriptor montsenyenc
Jaume Novellas i de Molins (1866-1939) propietari durant molts anys d’aquesta
casa i, també, de La Sala vella. Poeta bucòlic, premiat en diversos Jocs
Florals, el paisatge dels voltants de les Sales va ser el centre d'atenció de
la seva obra.
(4)
Hem tingut de recórrer a les hemeroteques (La Publicitat, La Vanguardia, etc.) de l’època per a conèixer quelcom sobre aquest
accident. El 9 de maig, al matí, sortí de Casablanca –aleshores Marroc francès-
un avió correu que també admetia passatgers, el LATÉCOÈRE 28-1 número 902 (F-AJIX)
de la Companyia AÉROPOSTALE, amb direcció a Tolosa de Llenguadoc. Poc abans de
les dues, va fer una curta escala a Barcelona i continuà en direcció al seu
destí (la ruta era Casablanca- Alacant- Barcelona- Perpinyà- Tolosa). Sobre les tres de la tarda, quan sobrevolava la vall per on nosaltres
hem fet l’excursió, l’avió es precipità a terra entre les masies de La Sala i
Can Gat. Segons l’ investigació que, sobre l’accident, efectuà el Jutjat
Municipal de Viladrau -després d’entrevistar nombrosos testimonis presencials i
visitar, amb tècnics de la Companyia aèria, les restes al lloc del sinistre-
arribaren a la conclusió que aquest es produí al travessar l’aparell un “núvol turmentós”
que xuclà l’avió vers el barranc de la riera de La Sala. La violència d’aquest
remolí fou tant gran que el pilot tingué d’efectuar una ràpida i acrobàtica
maniobra d’ascens, fent una “inversió complerta” en el moment que una segona i
forta turbulència el revoltà de nou, separant les ales del cos de l’aparell
(aquestes es trobaren a més de 100 de les restes principals), provocant l’estavellament de l’avió que
s’incendià ràpidament en el moment de topar a terra. Sis van ser les víctimes
mortals (tots els qui hi anaven): el pilot Jacques Emler -experimentat i amb més
de 4500 hores de vol-, l’operador de radio cognomenat Guychard i quatre
passatgers: Renè Riguelle -un mític pilot de la línia Dakar-Casablanca i
directiu de la Companyia AÉROPOSTALE-, un home, una dona i un infant d’uns
cinc o sis anys. La creu commemorativa ignorem qui la posà, pensem que degueren
ser les autoritats municipals o el propietari del terreny on es produí
l’accident commoguts pel fet i les seves víctimes. Aquesta creu de fusta –amb més de 80 anys- està molt malmesa, podrida per la base i
apuntalada amb unes branques... si algun
bon intencionat no la substitueix per una altra de material més resistent,
aviat no en quedarà ni el record. Diuen que allò que es “penja” a internet, mai
més desapareix... amb aquesta intenció –i perquè en perduri en la
memòria i la història local- ho hem posat nosaltres aquí. (El mapa Montseny Parc Natural de l’Editorial
Alpina, escala 1:25000, edició de l’any 2002 entre La Sala i Can Gat, en un
lloc anomenat Roureda de Can Gat, hi indica el punt de l’accident amb el símbol
topogràfic d’una creu).
Un LATÉCOÈRE 28 de la Companyia AEROPOSTALE com el que s'estavellà a Viladrau
Sobres d'una part de la correspondencia que transportava
l'avió accidentat el 9 de maig de 1933
(5)
El topònim Erola, que té el sentit primitiu d’era petita, ha estat utilitzat entre la gent de muntanya per a
designar un planell, un tros de terra plana sobre un relleu o serrat.
Exactament és així el lloc on hi ha emplaçat aquest santuari, barreja d’ermita
i casa de pagès. A més de la capella, situada al costat sud de l’edifici, s’hi
troba aferrat –formant un únic i singular conjunt- l’habitatge per als
ermitans. Hi destaca el gran vestíbul o atri porticat de l’entrada i un petit
campanar d’espadanya –sense campana- en un dels extrems de la teulada. La casa
de l’Erola surt documentada des de l’any 1571 i va ser construïda com a casal
d’hivern per als residents de Sant
Segimón que hi feien estada des de l’1
de novembre fins l’1 d’abril. La capella actual va ser construïda a partir del
1630 després que un incendi destruís l’anterior. A la llinda de la porta de la
casa hi figura l’any 1641, a l’ampit d’una finestra el de 1664 i en una biga de
fusta el 1689. L’any 1833 va ser cremada pels constitucionalistes a l’inici de
la Primera Guerra Carlista (1833-1840). Va ser restaurada l’any 1837. L’any
1936 fou profanada de nou i l’any 1942 el poble de Viladrau, amb les seves
aportacions, la va fer restaurar –una inscripció, escrita en llatí i situada
vora el portal de la capella, recorda aquest fet-. Les darreres obres de
conservació s’han efectuat l’any 1991. D’aquesta època és el rellotge de sol,
situat en un dels angles de l’edifici entre els arcs de l’entrada, fet per en
Joaquim Ferrerons amb un tipus de pedra anomenada d’espinzella. La Mare de Déu
de l’Erola era invocada per a protegir els infants contra la verola i és la
patrona de Viladrau. L’aplec es celebra el darrer diumenge de maig amb missa,
dinar de germanor i ballada de sardanes.
Text.-
Pep
Fotografies.-
Mª Rosa, Jaume, Joan Miquel, Enric, Antonio, Josep Mª, Montserrat B. i Joan.
