CRIDA A LA 54ena SORTIDA XINO-XANO

RUTA PEL PATRIMONI RETROBAT DELS HOSTALETS DE BALENYÀ

Data.- Dijous 5 de febrer de 2015.

Tipus d’itinerari.- L’excursió que us proposem és un recorregut circular des de la localitat osonenca dels Hostalets de Balenyà. És un dels itineraris suggerits per l’Ajuntament d’aquest poble i que porta el nom de Ruta del patrimoni retrobat. L’itinerari d'aquesta ruta passa per diversos espais i indrets que, amb el pas del temps, havien quedat abandonats i que un grup de veïns del poble han vetllat per recuperar. En destaquen els refugis antiaeris, que donaven cobertura al camp d’aviació que s’hi va construir durant la Guerra Civil situats -ara- a tocar i al mig de camps de conreu. El camí  continua (sortint del terme municipal per entrar al de Tona) i, entre camps i petits bosquets, arribarem a l’ermita romànica de Sant Miquel de Vilageliu

(segle XII) i a l’aqüeducte de Barbat sobre el riu Congost. De retorn cap els Hostalets de Balenyà, passarem per bonics espais del terme com el Santuari de l’Ajuda (d’origen romànic però reedificat al segle XVIII), el vell pont (també del segle XVIII) i el pou de glaç (l’interior del qual no es pot visitar) del molí del Verdaguer, per després continuar cap el gran mas de la Riera -amb un curiós columbari i un original molí de vent- per a retornar, ja al final de l’excursió, al punt de sortida.

Recorregut i dificultat.- Arribarem a l’estació de Rodalies-Renfe de Balenyà-Els Hostalets. Sortirem del poble tot continuant, durant poc més d’un quilòmetre pel costat de naus industrials i paral·lels a l’autovia, de fet és el tros menys agraït de la caminada. A l’alçada de Can Moianès, però, el camí se’n comença a apartar. Entrarem en un dels primers punts d’interès de la sortida: el lloc on hi havia el camp d’aviació republicà i els refugis antiaeris per a protegir la seva guarnició. Continuarem, per corriols i pistes, fins als altres elements patrimonials del recorregut (l’ermita de Sant Miquel de Vilageliu, l’aqüeducte de Barbat, el Santuari de l’Ajuda, el vell pont i el pou de glaç del molí del Verdaguer i el Mas de la Riera) per a retornar fins a l’estació i el restaurant on dinarem.

Aqüeducte de Barbat

El recorregut que farem a peu serà:

0,00 km.- Estació de Rodalies de Balenyà-Els Hostalets.

2,50 km.- Can Moianès.

2,85 km.- Refugi Moianès 2.

3,20 km.- Refugi Trabau 1.

3,30 km.- Refugi Trabau 2.

5,60 km.- Ermita de Sant Miquel de Vilageliu.

6,20 km.- Aqüeducte de Barbat.

9,24 km.- Desviament cap al Santuari de l’Ajuda.

10,14 km.- Anar i tornar al Santuari de l’Ajuda.

10,44 km.- Pont i pou de glaç del molí del Verdaguer.

10,69 km.- Mas de La Riera.

11,00 km.- Molí de vent de La Riera.

11,60 km.- Restaurant “La Taverna del poble” dels Hostalets de Balenyà.

El recorregut total com podeu comprovar és de 11,6 km. Els desnivells, suaus, son de +/- 150 m i la dificultat baixa. El temps estimat per a fer tota l’excursió, sense pauses i aturades, és de 3 h 30’.

Després de dinar, agafarem el tren a l’estació, que és a tocar del restaurant, fins a Barcelona.

Dinar.- El dinar el farem a les 14h 30’, un cop acabada l'excursió, al restaurant “La Taverna del poble” del carrer de l’Estació número 1 dels HOSTALETS DE BALENYÀ, tel. 938 820 704, http://www.osonateca.com/php/bars_restaurants/restaurants_fitxa.php?restaurants_ID=90&idioma=CAT. El  preu del menú és de 9 euros.

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Hem de pensar, com ja és tradicional, que –si poden venir- en Llorenç, l’Antonio, en Zac i en Pepe Luí portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena I. les olives, en Josep Mª la llet i el cafè, en Carles i l’Elena S. les tasses de “disseny”, les culleretes i el sucre i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola.

Roba i calçat adequats al temps i recorregut i bastons (qui en vulgui dur). No oblideu portar roba d’abric, guants, “bragues” per al coll, barretines i barrets per al fred. Cremes protectores per a la cara i els llavis i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I alguna llanterna per a la visita als refugis antiaeris.

Lloc i hora de trobada.- El viatge d’anada el farem amb el tren de Rodalies-Renfe de la línia R3 que surt de la Plaça de Catalunya a les 7h 57’ i arriba a Balenyà-Els Hostalets a les 9h 08’. L’hora de trobada serà doncs, sota del rellotge de davant les taquilles de Rodalies-Renfe, estació de Plaça de Catalunya, a les 7h 40’.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dilluns 2 de febrer, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep, el company que coordina aquesta sortida, més que rés per tal de poder confirmar al restaurant (dimarts al matí) el nombre de comensals que serem a l’hora de dinar.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PRONÒSTIC PER LA 54ena XXR

A una setmana vista de la Xino Xano, amb tots els dubtes que l'avançament de pronòstic es poden tenir en compte, es possible aventurar que el dijous 5 de febrer no ens plourà i que molt probablement gaudirem del sol i que el vent serà Mestral de força 4, però que no podem estar d'enhorabona del tot, perquè les temperatures que s'esperen son fregant els zero graus i per sota a la tarda. 
Però, és clar, en una setmana poden passar moltes coses. Caldrà esperar ulteriors actualitzacions.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

ACTUALITZACIÓ

Del dilluns 2 de febrer

El proper dijous tot fa pensar que tindrem un dia ben incert. Hi haurà una baixa força profunda situada al Golf de Gènova i un anticicló al Atlàntic al davant de les Illes Britàniques. Això forçarà vent en alçada procedent de centre Europa i encara de més al Nord, dels països Escandinaus, per tant molt i molt fred.

En superfície, allà on anem, serà la frontera entre la borrasca i l'anticicló amb unes isòbares molt "apretadetes" que generaran vent del Nord de força 4-5 i paral·lelament el cel serà cobert per núvols mitgencs i la temperatura a la matinada haurà estat sota zero. El mapes no presenten precipitacions a Hostalets, però si un pel més al nord i d'altra banda l'alçada de congelació a la zona estarà en els 400 metres. Quan arribem a lloc s'espera que la temperatura sigui de zero graus (ni fred ni calor, com li atribuïen al ministre Morán) i anirà pujant fins als 3º o 4º cap a migdia.

Amb tot aquest panorama, només que la precipitació baixi un poc de latitud tindrem una "enfarinadeta" molt maca, o potser, només que el tempo del ritme atmosfèric s'avanci un poc tindrem un dia assolellat de falsa primavera.

Però com ja diu la dita: "Quan la Candelera plora, el fred és fora; quan la Candelera riu, el fred és viu; però tant si plora com si riu, el fred és viu"

És a dir, hi ha una cosa segura, farà un fred de co...s.

Recomanacions: Cal roba veritablement d'abric. Aquells que vingueu en cotxe no us oblideu de les cadenes i els de "a peu" no ens oblidem unes bones botes... i potser les raquetes.

Joan Miquel

ACTUALITZACIÓ

Del dimecres 4 a les nou del matí.

Els mapes d'avuí no mostren cap mena de precipitació per la plana de Vic, ni més amunt ni avall. És a dir, que és moc poc probable que ens mullem i encara menys que ens nevi. Si més no, per dalt perquè per baix és gaire bé segur que ens mullarem car ja estarà nevat el terra.

Hi ha una novetat respecte al pronòstic anterior, i és que cap a la una de migdia la temperatura serà ja de 6º propiciat per la aparició del sol darrera de una capa de núvols alts. Però malauradament això no significarà menys fred, perquè el vent serà major arribant del Nord a força 6, i per tant la sensació tèrmica serà de fred intens.

No cal actualització de les recomanacions.

Joan Miquel

CRÒNICA DE LA 53ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA PEL NORD-OEST del COLLSEROLA: LES ESCLETXES DEL PAPIOL, L’ERMITA DE LA SALUT i EL PUIG MADRONA

La vida està plena de coincidències. L’endemà que el president Mas i en Junqueras ens anunciessin que l’esquerda que es va obrir entre els principals signants del Pacte de la Llibertat –sembla- que s’havia soldat, nosaltres ens endinsàvem fins al fons de les Escletxes del Papiol i albiràvem el present (el futur ja es veurà...) d’un tros de la nostra terra des de dalt del Puig Madrona. Us ho expliquem.

La primera sortida de l’any penso que ha estat prou be. El dia molt bo, serè, solejat i sense gaire fred. Avui no som molts (6 a caminar i 3 més al dinar), alguns postoperatoris, els refredats, la grip i obligacions diverses han provocat algunes baixes.
Amb tot, els qui si hi hem pogut anar, formem una bona representació de la colla.

“Heu portat les llanternes ?...”

Hem matinat, pocs minuts abans de les 8 ja som dalt del tren i al cap de mitja hora “aterrem” a l’estació de El Papiol (30 m).
“Heu portat les llanternes ?...” pregunta en Joan amb to irònic, certament, fins fa molt poc encara era fosc. Esperem uns minuts fins que arriba el microbús (el 192)



que ens pujarà dalt del poble.
Déu ni do les pujades i baixades que fan els carrers d’aquesta enfilada població, coronada pel seu omnipresent castell. Ens hem estalviat gairebé uns 30’ de pujada per dins del nucli urbà i això –tot just començar la jornada- és d’agrair.

Pel carrer del Carme arribem fins al turó de Les Escletxes (1), pràcticament a tocar del poble. És, a més d’una singularitat geològica, un lloc emblemàtic de l’espeleologia catalana i una zona de pràctiques d’escalada. Les Escletxes tenen el seu origen en un gran “paquet” calcari, d’uns 20 m de gruix que al estar assentat sobre una base argilosa, estovada per les filtracions naturals, es va fragmentar en nombroses i espectaculars esquerdes o escletxes. 

Algunes d’aquestes -amb parets de més de 15 m d’alçada- formen, entre els diferents blocs, passadissos transitables. Hi fem un breu recorregut. La primera i més accessible, a tocar d’una petita esplanada, te uns 3 m d’amplada i les altes parets son plenes d’indicacions, pitons, ancoratges i plaquetes de les diferents vies d’escalada.

Ens enfilem, després, per un corriol per a visitar-ne algunes més, com la que porta l’apropiat nom de “la Ziga-zaga”, sinuosa, molt estreta i espectacular. Seguim amb una de curteta, però també impressionant, a la qual s’hi accedeix pel costat d’un jove lledoner i, acabem la visita, amb l'anomenada “la Rambla” -que es comunica, per uns passos estrets, amb la de “la Figuera”- i on curiosament, al mig, hi ha un vell i altiu lledoner que lluita per sobreviure -arrelat en un lloc tant inhòspit-, tot cercant el sol i la llum, traient el fullam pel capdamunt de l’escletxa.

Ens hi estem una estona mirant-ne els detalls i fent nombroses fotografies.

És l’hora d’esmorzar i decidim fer-ho, al sol, enfilats al turó des d’on poder veure -des de dalt- l’escletxa més ampla. La gana fa que els entrepans, amb alguns traguets de vi, desapareguin ben aviat. Avui no tenim el “termo” amb el cafè (el qui normalment el porta, en Josep Mª, és dels qui no ha pogut venir);

la Mª Rosa, però, si que ha dut un bo, amorós i gros pastis de llimona que també “fem baixar” amanint-lo amb les “gotes” que, providencialment (ens temíem que avui també ens en quedaríem sense...), ha portat en Zacaries. Un esmorzar “tradicional” (com els que sempre fem) i ben profitós.

Tips i satisfets, reprenem la caminada. Passem per davant de la font de les Escletxes (150 m) on hi fem una foto, com diu la dita: “agua que no has de beber, dejala correr...” i així ho fem. 

Comencem a pujar per una pista –el camí de Can Montmany- que es va enfilant, entre pins, alzines i roures, cap a la Serra del Rabassa.

Al poc arribem al coll d’en Faura (224 m), important cruïlla de camins, a partir d’aquest punt la pista va pràcticament planejant pel costat nord-est del Puig del Rossinyol (255 m) fins que, gairebé sense adonar-nos, ens trobem amb

l’ermita de la Salut (250 m), per a molts de nosaltres, una de les capelles romàniques amb més encant del Collserola (2). Els qui vàrem anar a la 18ena Xino-Xano, el setembre del 2011 (com passa el temps !!!) des de Valldoreix fins a La Floresta passant per “La Rierada”, ja hi havíem estat però coincidim que és aquest un tranquil racó, relativament proper a Barcelona, que t’omple de pau.

Contemplem els detalls arquitectònics de la capella, hi fem fotografies i decidim continuar amb l’itinerari previst, pujant dalt del Puig Madrona que hem anat veient durant tota la ruta i, ara, tenim a tocar.

Per un costerut sender que surt de darrera l’ermita arribem, bufant, al cim del Puig Madrona (337 m) on hi ha una torre, de 16 m d’alçada, del servei de prevenció d’incendis i el vèrtex geodèsic de l’Instituto Geogràfico Nacional (La destrucción de esta señal està penada por la ley, hi diu en una placa... amb això del seu concepte de Nacional, les amenaces, els càstics i la llei... nosaltres -de tant sentir-ho- ja ens hi estem acostumant...). Dalt d’aquest puig s’hi trobaren també restes que demostren l’existència, en aquest lloc, d’un antic poblat ibèric. Puig Madrona és un privilegiat mirador, el més septentrional de la serra del Collserola, i l’esplèndida vista que hi tenim compensa l’esforç de la pujada. Tot i que no podem veure gairebé res (la vegetació ens ho tapa) del que hi ha a llevant,  cap al nord tenim bones vistes sobre els massissos de Sant Llorenç del Munt i Montserrat i tota la plana del Vallès, amb les seves viles i comunicacions; al sud, la serra de Collserola –amb el Tibidabo i la torre de comunicacions- i tota la plana i delta del Llobregat; cap a ponent veiem les muntanyes del Garraf i de l’Ordal i bona part de les viles riberenques al riu Llobregat; als nostres peus hi tenim El Papiol, l’autopista i els polígons industrials i, al fons, Sant Andreu de la Barca i Pallejà. Parlant de vies de comunicació i industries, des que hem sortit de El Papiol ens ha cridat l’atenció el brunzit constant que produeix el transit (pensem de l’autopista) o l’activitat industrial de la plana i que, deduïm, ens porta el vent. Aquest constant soroll de fons (suposem que els habitants d’aquets entorns ja hi deuen estar acostumats...) ens ha acompanyat durant bona part del recorregut i fins i tot aquí dalt, sense barreres de cap tipus, hi és ben present.

Gairebé a tocar del vèrtex geodèsic hi “descobrim” un curiós cercle, d’ aproximadament 1 m de diàmetre, format per 18 cargols amb les seves femelles cegues i amb una lletra “M”, dins d’un altre petit cercle de ciment, gravada al mig... Deduïm –tot i que no ho sabem del cert- que pot tractar-se de l’ancoratge o fixació de la base d’una antena o pal (potser algun possible lector del Blog ens ho podrà aclarir...).

Fem la foto de grup i retornem, desfent el camí pel corriol per on hem pujat, fins a l’ermita de la Salut.

El retorn fins a El Papiol el fem per la pista que, baixant pel vessant nord-oest del Puig del Rossinyol i la riera de la Salut, ens hi porta. El camí, que descendeix pel mig d’un espès i obac alzinar, és molt agradable. Quan gairebé som al pla, en un revolt, hi veiem un planell amb uns grans i vells plataners, on hi ha les restes de la font del Lleó, actualment molt malmesa i embardissada i on, segurament –fa anys-, s’hi degueren fer nombroses i alegres berenades. Una mica més avall passem per davant d’una caseta (ara fora d’ús) amb un rètol que hi diu “Aigua potable Ajuntament del Papiol”, al costat hi ha la font dels Avellaners. Passem pel costat d’alguns camps de cirerers –en aquesta època sense flors ni fulles- i per la bonica masia, una mica allunyada del camí i només amb “accés particular”, de Ca n’Esteve de la Font i arribem als primers carrers de El Papiol.

Com que anem be de temps decidim prescindir del bus i continuar baixant a peu fins a Can Colomer, el restaurant on hem de dinar i que està situat prop de l’estació del tren. Podem contemplar de més a prop, mentre passem per alguns carrers de la vila, el castell de Papiol –esmentat al segle XII-, la parròquia de Santa Eulàlia –del segle XVI-, algunes cases modernistes com La Casa de Pedra de l’any 1914, Cal Girona del 1910 o moderns equipaments com l’edifici de l’Ajuntament o la Biblioteca Municipal Valentí Almirall.

A 2/4 de dues arribem a Can Colomer, on tenim ja la taula parada i en Jaume ens hi està esperant. Al poc arriben l’Enric i la Carme i prenem plegats “a la fresca” (ja hem dit que la temperatura, avui, és molt agradable) unes  cerveses mentre petem la xerrada i fem una mica més de temps per entrar a dinar. El dinar ha estat molt correcte i el menú variat i a un preu  ajustat.

En Joan Miquel ens informa que el recorregut total de l’excursió d’avui ha estat de 10,7 km. i, amb pauses (visites, esmorzar i descansos) incloses, hi hem emprat 4h 45’.

Tot i que, finalment, no ha pogut venir agraïm a en Josep Mª la seva col·laboració en la preparació de la sortida i a tots i totes la vostra assistència i participació.

Després del cafè ens fem la fotografia del grup davant del restaurant. Ens acomiadem dels qui han vingut en cotxe i ens dirigim -contents i alegrois- fins l’estació per agafar el tren que ens retornarà a Barcelona.

Recordeu que la propera Xino-Xano serà el dijous dia 5 de febrer.

Una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Simarro, Pep Arisa, Joan Miquel Cortés i Jaume Llobera.
     

      

NOTES.-

1.- Podeu aconseguir més informació sobre Les Escletxes als següents enllaços:

http://espeleobloc.blogspot.com.es/2009/11/les-escletxes-de-papiol.html

http://www.espeleoindex.com/crearPDF.php?id=1231

2.- El document més antic que ens parla d’aquesta església és un pergamí de l’any 1060, on la mencionen com a “parròquia de Santa Eulàlia de Madrona”, però alguns detalls arquitectònics de l’edifici, clarament preromànics, la situen a finals del segle IX. L’any 1315 la parròquia, amb el mateix nom, es traslladà a tocar del castell de Papiol i l’ermita adoptà el nom de Sant Pere de Madrona. Quatre segles després, el 1717, el bisbe de Barcelona Diego de Astorga suggerí el canvi d’advocació (l’església s’anomenava de Sant Pere i Santa Madrona) per la de Verge de la Salut que s’ha mantingut fins ara. Restaurada l’any 1911 va ser saquejada durant la passada Guerra Civil sense resultar-ne afectat l’edifici. La Diputació de Barcelona, l’any 1972, hi efectuà importants treballs de consolidació i eliminà afegits, com la casa de l’ermità, adossats a l’edifici. El 1982 el Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona restaurà, de nou, la capella reconstruint una de les absidioles –la del costat sud- donant al monument l’aspecte actual. És una capella d’una sola nau coronada a llevant per un absis semicircular, ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes, lesenes i sòcol que, flanquejat amb dues absidioles també semicirculars, formen una capçalera trevolada. A la nau es conserven, fins a mitja església (on hi ha el campanar d’espadanya) parts de la d’un edifici anterior –preromànica dels segles IX-X-, la resta és romànica dels segles XI-XII. La porta, oberta a la façana sud amb llinda i un timpà emmarcat per un doble arc adovellat, és del segle XII. El sostre, de construcció més tardana, és de volta de canó  i justifica els quatre  arcs torals i la doble paret construïda a l’interior. Anteriorment l’edifici tenia un sostre embigat segurament cobert amb lloses de llicorella. De les finestres -set en total (una en cada absis, tres en la façana sud i una a la de ponent)- la més interessant és aquesta última, geminada amb una columna central i un petit capitell esculpit en forma de mènsula que  la fan datar de la fi del segle X. L’altar, situat al centre de la creu llatina del temple, és de pedra i orientat  cap a l'oest. El segon diumenge de setembre els vilatans de El Papiol hi celebren, des del 1717, l’aplec; els de Valldoreix el fan, des del 1939, el dia 12 d’octubre –el dia de la Mare de déu del Pilar- i els de la Rierada (Molins de Rei) hi pugen, des del 1988, el darrer diumenge de juliol com a inici dels actes de la seva festa major.

EL NEGOCI DE L' ALIMENTACIÓ I LA SEVA DISTRIBUCIÓ

ENS CAL, TAMBÉ, MES SOBIRANIA ALIMENTARIA ?

Navegant per Internet he trobat aquesta entrevista de Núria Ventura -al VILAWEB del dia 5 de gener- que considero interessant.

Interessant pel que s’hi diu, per les crítiques i denuncies que s’hi fan i per les propostes o alternatives que s’hi presenten.

Després dels tiberis i les sobretaules d’aquests dies, com cada començament d’any, és època de marcar-nos nous i ferms propòsits. Com amb el que conclou l’Esther Vivas, en la darrera pregunta de l’entrevista: “la SOBIRANIA ALIMENTARIA implica defensar una agricultura local i de proximitat, ecològica, pagesa, que promogui varietats autòctones. La demanda política que hi ha actualment al voltant del dret de decidir, també cal reivindicar-la a l’agricultura i l’alimentació”, diu.

Pensem-hi.

   

Esther Vivas: 'Pensar que als supermercats es compra bé de preu és enganyós'

Entrevista a l'autora de 'El negocio de la comida. ¿Quién controla nuestra alimentación?' (1)

Esther Vivas acaba de publicar 'El negocio de la comida. ¿Quién controla nuestra alimentación?', un llibre que s'endinsa en el funcionament de la indústria alimentària i el fa miques. Un dels problemes que s'hi destaca és que els productes de supermercat recorren grans distàncies abans d'arribar al plat del consumidor: 'A Catalunya importem el 60% dels aliments que consumim', explica. I es refereix sovint a Mercadona, una empresa que critica fortament: 'L'orxata del Mercadona en té poc, de valenciana', ens diu. En aquesta entrevista Vivas també critica que es consumeixi massa carn, descriu el concepte de 'sobirania alimentària' i explica, per exemple, per què no veu amb bons ulls tots els productes que porten la paraula 'ecològic' a l'etiqueta.

—Sou molt crítica amb Mercadona.

—Tots els supermercats es basen en un model de precarització laboral, d'extorsió de la pagesia, de comercialització d'aliments quilomètrics, etc. Es pot assenyalar que Mercadona és dels supermercats més importants d'avui a l'estat espanyol. Això li dóna un poder molt importat a l'hora de fixar preus, a l'hora de remunerar a la baixa els agricultors, etc. Mercadona és més que un supermercat: significa poder, precarietat i un model de consum compulsiu. És l'exemple per antonomàsia d'una pràctica comercial profundament injusta que els altres supermercats també porten a terme.

—Dieu que l'orxata que venen no és valenciana.

—Mercadona és propietat del valencià Juan Roig i s'identifica com a motor de la recuperació econòmica i de la defensa del producte local. 'Supermercats de confiança', diu l'eslògan. Però, en realitat, quan Unió de Llauradors al País Valencià exigeix que l'orxata que es ven a Mercadona incorpori l'etiqueta que acrediti que és feta amb xufla de producció local, Mercadona s'hi nega. Això fa sospitar d'una manera molt clara que l'orxata de Mercadona en té poc, de valenciana i, en realitat, ve de l'Àfrica, com ha denunciat la Unió de Llauradors.

—Però la gent hi continua comprant. És per les ofertes, pel preu?

—Pensar que als supermercats es compra bé de preu és enganyós, perquè hi acabes comprant més que no tenies pensat de primer. A més, als supermercats tot és pensat perquè qui hi vagi s'hi gasti diners i hi ha uns productes reclam més barats, però que, en definitiva, són l'ham perquè no compris tan sols aquests productes, sinó molts més.

—Obrir supermercats equival a tancar el comerç petit i local?

—Sí, veiem que un dels impactes dels supermercats és la desaparició del petit comerç i del comerç local, perquè no pot competir amb la gran distribució. Els supermercats tenen la capacitat d'oferir preus que ens poden semblar competitius, amb uns horaris comercials més flexibles i amb unes condicions laborals molt precàries. Això fa que avui la compra a les grans superfícies s'hagi generalitzat. Un 80% de la compra es fa als supermercats.

—Un dels aspectes que denuncieu és que, malgrat que es produeixen més aliments que mai, no s'acaba la fam.

—La fam és una realitat, i no tan sols als països del sud, sinó també al nord. La crisi econòmica colpeja moltes famílies i això porta a la desocupació, als desnonaments i també a dificultats per a comprar menjar. L'aberració més gran de la fam és que es viu en el món de la sobreproducció d'aliments. Segons dades de les Nacions Unides, es produeix menjar per a dotze mil milions de persones i al planeta som set mil milions. La malnutrició és una altra de les cares dramàtiques del negoci del menjar, que també inclou problemes com el sobrepès o l'obesitat.

—Veieu bé iniciatives de solidaritat, com ara la que fa el Banc dels Aliments?

—El Banc dels Aliments sorgeix en un context de crisi social i mobilitza moltes persones. Però cal assenyalar que el problema de la fam i la malnutrició a casa nostra i als països del sud no se solucionarà amb assistencialisme, sinó amb canvis polítics o canvis estructurals.

—Quina és la vostra proposta per a alimentar els set mil milions de persones que té el planeta?

—Un model d'agricultura de proximitat, pagesa i ecològica s'ha demostrat que és més eficient que no pas l'agricultura industrial i transgènica. Una agricultura de proximitat permet una relació molt més directa i més bon accés a la producció de menjar. Una agricultura ecològica basada en llavors i en les mans de la pagesia afavoreix l'autonomia de la pagesia en relació amb allò que es cultiva. Això implica no dependre de les grans empreses.

Ens cal el quilòmetre 0

—Els productes recorren quilòmetres abans d'arribar al plat.

—Aquest és un dels impactes d'una agricultura que depèn tant del petroli. Aquest sistema fa que importem productes de l'altra punta que, de fet, aquí ja es produeixen. I els productes no sols viatgen del sud al nord. També hi ha molts mercats del sud envaïts per productes de multinacionals europees i nord-americanes subvencionades. Els aliments quilomètrics o viatgers mostren la irracionalitat del sistema.

—Un exemple?

—El tenim aquí a Catalunya. Estem preocupats pel vet rus, perquè no permet que es vengui la poma de Lleida a Rússia, mentre que aquí importem pomes de la Xina o de Xile. No tindria més sentit que a la Xina o a Xile mengessin les seves pomes i aquí les nostres? Les grans empreses prioritzen les exportacions, en lloc d'afavorir una producció i una comercialització locals. A Catalunya importem el 60% dels aliments que consumin.

—Com més va més valor es dóna als productes de proximitat?

—Aquests darrers temps hi ha hagut més interès de la població pels productes locals, de proximitat i ecològics. Els escàndols alimentaris que reiteradament han anat apareixent des de les vaques boges a la grip aviària fan que cada vegada més gent vulgui saber què menja realment. Tot amb tot, els percentatges d'aquest altre consum encara són baixos.

—Veiem sovint el mot 'ecològic' escrit en un envàs.

—Crec que és important d'assenyalar que l'alimentació ecològica no tan solament s'ha de basar en una etiqueta que certifiqui que aquell producte és lliure de congènits o de pesticides químics de síntesi, sinó que també és fonamental que incorpori un valor social. Fàcilment els supermercats o les grans empreses poden integrar aquestes alternatives com una opció de màrqueting, sense cap canvi social.

—Sou dels qui penseu que mengem massa carn?

—Sí, ens han promogut una dieta basada en el consum de proteïna animal: es consumeix molta carn i de mala qualitat. Tots els caps de bestiar que es produeixin cal que algú els consumeixi. A Catalunya pràcticament hi ha tants caps de bestiar de porc com persones. Hi ha més de sis milions de porcs a Catalunya, i això té un impacte molt fort. La indústria ramadera és un dels principals emissors de gasos d'efecte hivernacle. El model també contamina la terra i els aqüífers.

—Què és la sobirania alimentària?

—Enfront d'un model d'agricultura i alimentació que no funciona, consisteix a retornar la capacitat de decidir sobre allò que es cultiva a la pagesia i als consumidors. Implica defensar una agricultura local i de proximitat, ecològica, pagesa, que promogui varietats autòctones. La demanda política catalana que hi ha actualment al voltant del dret de decidir, també cal reivindicar-la a l'agricultura i l'alimentació.

NOTA.-
(1)  El negocio de la comida. ¿Quién controla nuestra alimentación?
Autora: Esther Vivas
Editorial: Icaria
Format: Rústica amb solapes 216 pàgines
PVP: 17 euros.