Convocatòria de la 60ena. XX

El Castell del Boix

TARADELL, LA CERCA D'UN CAMPAMENT

AL QUE NO ENS HAN CONVIDAT

El passat dia 2 ens vàrem reunir una versió reduïda del COMECLOG. La raó d’aquest quasi fiasco és perquè em vaig oblidar de que teníem una reunió convocada des de la darrera trobada i no vaig fer un recordatori de la reunió. Només un whatsapp d’última hora em va fer tornar a la realitat post-vacacional.

Vagin per davant les meves excuses més sinceres.

A la reunió vàrem assistir en Llorenç, l’Enric, en Josep Maria i jo.

La propera sortida XX tal com era previst serà el dijous 17 de setembre. Com que tampoc ho havia preparat i per acord anterior em tocava a mi d’organitzar, vàrem quedar que el proper dimarts 8 l’Enric i potser en Josep Maria m’ajudarien a trobar el lloc del campament de Taradell per fer la sortida del 17 relacionada amb aquest mític campament.

Bé doncs el fiasco no es va acabar el dia 2, el dia 8 vàrem sortir els comissionats per trobar el lloc munits de indicis, suposicions, fotografies telèfons espavilats i tauletes amb GPS sense poder trobar amb certesa l'emplaçament del campament.

De tots els possibles llocs del mític campament de Taradell el més probable, encara que no segur, és una finca privada probablement d'un urbanita i per tant encerclada per tanques.

Com que no és de rebut anar a invadir propietats privades, com a alternativa farem la sortida a Taradell amb cotxes, aparcarem al pàrquing municipal i pujarem a  l’Enclusa i al Castell del Boix, i en acabat baixarem a dinar al restaurant Nou Montseny.

L'Enclusa de Taradell

Data.- 17 de setembre del 2015

Tipus d’itinerari.- Recorregut circular de gaire bé 9 quilòmetres, de poca dificultat que parteix des dels 611 metres de Taradell fins els 864 metres de l'Enclusa, són per tant 253 de desnivell, però com que pel camí farem diverses pujades i baixades, ens trobarem amb 348 metres de desnivell acumulat (amunt i avall).

Recorregut.- Visitarem l'ermita de Sant Quirze de Subiradells, romànica del segles XI i molt restaurada. Tot seguit trobarem la Font de Ravató (ideal per esmorzar-hi), el camí no té pèrdua doncs correspon al sender de Taradell (PR-C 42) senyalitzat amb marca groga i blanca que seguirem fins al Castell d'En Boix.
Les marques ens duran fins al collet on podrem veure i admirar les vistes del Montseny, les Guilleries, Tavertet, Rupit, el Far, Cabrera i el Pla d'Aiats. Continuarem per visitar la cuina d'en Rocaguinarda, unes baumes i coves fumades pel foc diuen d'en Perot de Rocaguinarda quan s'hi amagava per allà el 1.610.
Pujarem fins dalt de la carena per veure unes fantàstiques vistes de la plana de Vic, amb Taradell en primer terme i Tona més enllà. Després anirem caranejant fins a trobar L'Enclusa, el punt més alt de la ruta on una gran estelada ens mostra un altre mirador; aquest cop sobre els 360º. Llavors cal recular una mica per trobar el camí de baixada que ens portarà al Castell d'en Boix.
El Castell d'en Boix o de Taradell està situat en una gran roca no és molt gran, però té restes significatives i ben restaurades. A partir d'aquí deixem el sender de Taradell i baixem directes fins l'Avinguda del Montseny de Taradell per dinar.

Dinar.- Ens esperen a dinar a les dues de la tarda a l'esmentat restaurant www.elnoumontseny.com El  preu del menú és de 13 euros(amb begudes –aigua i vi- i cafè inclòs). Les cerveses del ritual són a part.

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Hem de pensar, com ja és tradicional, que –si poden venir- en Llorenç, l’Antonio, en Zac i en Pepe Luí portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola.

Roba i calçat adequats al temps i recorregut i bastons (qui en vulgui dur). No oblideu portar roba d’abric, guants, “bragues” per al coll, barretines i barrets per al fred. Cremes protectores per a la cara i els llavis i –si assenyala pluja- paraigües o capelina.

Lloc i hora de trobada.- Farem l’ “aproximació”, fins al lloc on iniciarem la caminada, en cotxes. Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant per Internet, en funció dels qui hi anem, el nombre de vehicles que necessitem i la distribució i “repartiment” dels xino-xaners/es en els mateixos. Per tant, sisplau, confirmeu el més aviat possible l’assistència i –si és el cas- la disponibilitat de vehicle per tal de que el coordinador organitzi la logística de transport, els “punts de concentració” a Barcelona i l'hora de trobada (per als qui sortim de Travessera/Llepant serà a les 7h 30’ del matí). El "repartiment" final en els diferents cotxes, l'anirem comunicant directament als assistents per correu electrònic.

Inscripcions.- Tots aquells que voleu confirmar la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dilluns 14 de setembre, contestant ("respondre a tots") al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Joan Miquel, el company que coordina aquesta sortida, més que rés per tal de poder confirmar al restaurant (dimarts al matí) el nombre de comensals que serem a l’hora de dinar.El tema cotxes, ja el tindrem d’haver resolt uns dies abans (anem, doncs, coordinant, aquests propers dies–per correu electrònic o per telèfon-, la logística del transport.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PRONÒSTIC PER LA 60ena XXR

Amb totes les incerteses amb que es pot elucubrar el temps atmosfèric a una setmana vista, sembla ser que el dijous 17 és probable que tinguem una jornada de sol.

Cal no oblidar que estem a la tardor i que per tant correspon que el temps sigui molt variable. Això ho veiem en el mapa previst per les agències meteorològiques que ens mostra una situació de pantà baromètric entre un munt de zones de baixes pressions que ens envoltaran, el més fàcil sobre tot per un meteoròleg afeccionat, és dir la veritat: NO SÉ QUE PASSARÀ, però els indicis, la fe en els que saben més, i per descomptat les ganes de que passi em fan dir que:

A la plana de Vic el dijous 17 veurem el sol, la temperatura serà entorn dels 25º, el vent serà molt fluixet o inexistent fins el punt que serà molt difícil establir de quin cantó bufa i que en suma el temps serà força agradable.

Caldrà anar-ho actualitzant.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

ACTUALITZACIÓ

Del dilluns 15 de setembre

No s'entreveuen grans variacions al pronòstic anterior, en tot cas, es possible que al hora d'encotxar a Barcelona caigui alguna gota mal comptada, però un cop allà tindrem clarianes. La temperatura anirà des dels 14º al arribar a Taradell fins els 24º a l'hora de dinar. El vent, encara que molt fluix serà principalment de ponent.

Temps agradable, però agafem les capalines per si tot fallés.

J.M.

ACTUALITZACIÓ

Del dimecres 16 de setembre a les 22:00

Definitivament demà gaudirem del sol. El vent però serà protagonista. Efectivament de ponent tal com havíem pronosticat, però més fort. Sembla ser que arribarà en algun moment fins força 4. Però no serà emprenyador.

J.M. 

Via Lliure 11 Setembre 2015

VIA LLIURE A LA REPÚBLICA CATALANA

El proper Onze de Setembre, l'avinguda Meridiana de Barcelona es convertirà en el "carrer major de la República Catalana". Milers de catalans omplirem de colors els 135 trams –tants com escons hi ha al Parlament-, que serviran per traslladar fins a la cambra catalana els 10 eixos de la República Catalana.

A la manifestació del 2012 ja vam ser més d’un milió de persones les que ens vàrem manifestar reivindicant el dret a decidir. Les xifres de participants han anat augmentant des d’aleshores. La cadena humana del 2013 va fer la volta al món per l’espectacular complexitat que tenia, i la V de l’any passat també va superar les expectatives, ja que, segons la Guàrdia Urbana, hi vàrem participar 1,8 milions de persones. Aquest any, amb la Via Lliure, 'Ara És l’Hora' es busca un nou impacte a ulls mundials i batre un nou rècord d’assistents.

La mobilització començarà a les 17.14 amb una multitud de color blanc. Tots els participants tindrem un punter del color de l'eix al qual pertanyem, mentre que un altre de gegant recorrerà la Meridiana per un carril central enmig de la multitud. La gent alçarà els seus punters per crear una onada de colors fins al Parlament, en un recorregut de 5,2 quilòmetres des del Parc de la Ciutadella fins al carrer Rosselló Porcel. 

Nosaltres, els de la colla Xino-Xano, hem quedat d'anar-hi i -ens hem inscrit-  al tram 78 de la Via. En transport públic tenim la sortida de Metro del "Clot" (L1 i L2), a la boca d'accés de Meridiana amb València.

Ja anirem quedant pels mitjans habituals (correu, telèfon i whatsapp). En Jaume, el coordinador d'aquesta acció, ens suggereix quedar a les 16h a la sortida del Metro que hem esmentat. Convé que tots/es hi anem -preferentment- amb samarretes de color blanc i el "punter" de color lila que trobarem dins del pack (els qui hagin comprat el que ha posat a la venda l'ANC). Si no teniu el "punter" us els donaran els voluntaris que trobareu al lloc de trobada.

Una forta abraçada i, fins aleshores, gaudiu de les vacances.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PRONÒSTIC PER LA DIADA

Els mapes que he consultat indiquen que a la hora de la "mani" s'obrirà una escletxa en la nuvolositat general i lluirà tímidament el sol.

LA METEO TAMBÉ ÉS INDEPE

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

Crònica de la 59ena Xino Xano

CLOENDA DEL CURS 2014-2015 

O LA CRÒNICA DE UNA XINO XANO POC CAMINADA  

Sabíem que aquesta seria una XINO-XANO diferent, -era la 59-, i no pel número, i va complir totes les expectatives… i més. Aquest cop la  va organitzar en Joan Miquel, que lluïa de territori (Llançà) i de gastronomia (Can Quim), i se li va demanar que ho demostrés. Era també la cloenda dels curs 2014-15 i especialment l’homenatge als tripulants dels Cirrus, (Carles-Charly Pérez, Carles Bach i Ramón Aregall) que com tots sabeu havien tornat victoriosos, feia pocs dies, de la seva expedició a Ítaca.

La calor havia aconsellat caminar poc, 3 quilòmetres d’anar i tornar, per no escalfar-nos  gaire el cap, que ja prou ho fem sense sortir de casa, prendre un banyet a la platja i desprès la birreta i  una bona paella, però tot va anar canviant.

Un dies abans vàrem conèixer que en Pep i la Maribel queien  de la convocatòria per qüestions familiars, que la Ma. Glòria sortia d’una intervenció d’apendicitis aguda, que en José Luis seguia  amb els coneguts problemes de salut, i que  la Maria Rosa havia tingut un pinçament de menisc.

A tot això hi havia de sumar les baixes de l’Enric i la Carme (a la que desitgem una ràpida i bona recuperació), i les d’en  Josep Fitó, José Surdé, Antonio Terrones, Gemma Cots, etc.

Però tot això no es res, quan es té ganes de gaudir de la companyia d’amics, com així va ésser. Bé, anem a la crònica. Abans em perdonareu la falta de pràctica, ja que es la primera que faig i no em puc comparar amb les que fan els cronistes oficials, en Joan Miquel, en Pep, en Carles-Charly o en Joan.

L’objectiu era Llançà, municipi de la Costa Brava, ciutat pubilla de la sardana, que es coneix que va estar habitat des de temps prehistòrics. Es un poble preciós, amb uns 5000 habitants i molts més ara a l’estiu i amb unes platges i banyistes meravelloses.

El primer canvi va venir en que cap membre de la colla va anar en tren, i això va estar d’agrair perquè vàrem arribar tots puntuals i bens frescos. El punt de trobada, en lloc de l’estació de tren, va estar l’estació de benzina, una mica menys romàntic però més pràctic.

Desprès d’aparcar gratuïtament tots els cotxes, gracies al guia oficial, vam fer la caminada del dia, uns 50 o 100 metres, (dificultat + - 0 metres) fins a la terrassa d’un bar on es va aplegar tota la colla (20 persones). No van faltar les canyes  i el bon rotllo.

Els que portàvem el vestit de bany o el bikini posat,  se’ns van tornar els ulls melancòlics  de veure com els víkings i les valquíries  d’aquelles platges es remullaven els cossos en aquella piscina que era el mar.  Un altra dia serà ! .

A l’hora prevista vam tornar a fer una altra caminada fins el Restaurant on en dues taules grans i sota paraigües de platja hawaiana, vam gaudir d’un bon dinar i be de preu.

Només vam trobar a faltar la paella de la que el Joan Miquel i en Joan en deien meravelles i que va ésser uns dels “leit motiv” d’aquesta escapada. 

El cert es que entre les dues taules hi havien bastants especialistes en la matèria, que haurien estat molt exigents, potser massa,   i que la seva opinió hagués enterbolit el sentiment generalitzat de que havíem menjar força bé. 

No descartem, donat la quantitat d’especialistes en paelles, de fer-vos un dia demostracions que, segur, trencarien esquemes gastronòmics.

En  Joan Miquel i la Ma. Glòria   van oferir casa seva, per fer més íntimament l’homenatge als homes de la mar. 

A la seva terrassa vam gaudir de cava ben fresc, galetes i d’una complerta projecció de fotos i música del viatge a Ítaca, preparat pel Carles Bachs, amb la infraestructura mediàtica del nostres cicerones, que van regalar als navegants dues banderes per que el vaixell les porti es futures expedicions. 

Una era la que exigeix la legalitat vigent, figurant explícitament   aquest extrem per que no hi hagi dubtes. L’altra es la que, esperem, sigui la que exigeixi, dins de molt pocs mesos, la legalitat vigent a Catalunya.

Un regal molt pràctic, que va fer molta il·lusió  als navegants, als futurs navegants i a tots el presents i segurament també als absents.  Amen !.

 L’homenatge de tots es va ampliar als que no van poder anar-hi per qüestions de salut però que van estar en cos i ànima diàriament amb les navegants.

Sobre quarts de set de la tarda, i desprès de desitjos d’unes estupendes vacances i de millora de salut de tots, vam donar por finalitzada la escapada.

Bé fins aquí la crònica de la 59e Xino-Xano i cloenda del curs. Encara que tots ho heu fet molt be, espero i desitjo que ens tornem a trobar al setembre.

Bon estiu. Salut.

Jaume Llobera

Noticiari Documental del Os Gris (NODOG)

Fotos: Montserrat Baig i Joan Miquel Cortés
Vídeo: Llobera Filmets 

Convocatòria de la 59ena Xino xano.

Ja vàreu llegir en la crònica de la passada xino xano que fruit de la calor que ens va fer, es va decidir en la sobretaula que la sortida del juliol hauria de ser de poc caminar, i que per parlar massa em va tocar d’organitzar-la a mi.

Tot va venir de que la paella que ens van preparar a ca la Consol, que estava boníssima, un servidor es va passar de llest, i tot reconeixent que era molt bona, va opinar que el Joan Simarro i jo teníem el llistó molt alt. Opinió que es recolza en el fet que tots dos ens hem acostumat a la gastronomia que es gasta en el nostre poble d’adopció, Llançà.

Llavors l’assemblea xinoxanera va dir: “Ah si espavil·lat!!, doncs ara ja estàs muntant-te una xino xano gastronòmica a Llançà, que estàs trigant massa.”

Ja és sabut que el peix mor per la boca, i com que sóc un bocas, doncs... això. I mira que amb les dificultats que tinc per parlar de manera intel·ligible hauria d’haver après a callar!!!

Bé. Punt.

La LIXena Xinoxano i cloenda del curs.

Seguint en la tradició de cercar excuses per trobar-nos al voltant de una taula, la Cinquanta novena sortida XX es consagra a la cloenda del curs 2014 – 2015 i també a la celebració del èxit del raid marítim Mataró - Ítaca i tornar (www.amilmilles.blogspot.com). Però aquesta vegada ens deixarem de subterfugis i reconeixem que el nostre gaudi és aplegar-nos, sense més.

Data.- Divendres 10 de juliol

Itinerari.- Serà el divendres en comptes del dijous 2 per donar temps a que els navegants hagin tornat. Anirem a Llançà, caminarem tot just el quilòmetre que separa l’estació del tren i el port de Llançà, passant pel nucli de la Vil·la. Per fer-nos passar la calor de la caminada, qui vulgui es podrà banyar a la platja del port, però en tot cas farem unes canyes al “Pacu-pacu”.

Dificultat.- El recorregut voreja la carretera i s’ubica al nivell del mar, la distància total d’anar i tornar serà de 3 quilòmetres i mig, el desnivell s’estima en +10 m i -10 m. La dificultat per tant és baixa.

Dinar.- Un cop assecats els banyadors i remullades les goles, anirem a dinar a “Can Quim” (www.restaurantcanquim.cat), restaurant de referència d’en Joan Simarro i meu, a on ens tindran parada taula per les dues de la tarda i on podrem brindar per la fita aconseguida per la tripulació del Cirrus. El preu del menú és de 19,- €

Equip necessari.- No cal portar botes ni bastons, però si barrets o gorres i sobretot crema protectora, preferiblement de factor 50. Es poden portar entrepans, però segurament ens els haurem de cruspir al tren, o potser abans de pujar.

Lloc i hora de trobada.- Ens proposem fer el viatge amb tren de Mitja Distància de la línia R-11 que prendrem a l’estació de Sants que és origen de la línia, per poder anar tots junts en el vagó. El tren surt de Sants a les 10:16 ens trobarem doncs a tres quarts de deu (9:45) al vestíbul de l’estació davant de les guixetes de rodalies.

Pressupost.- El pressupost per persona és com segueix:

19,-  € del Menu

 2,-  € de la cervesa (+ -)

18,96 € del tren si porteu la targeta de Renfe (si nó 31.6)

39,96 € (Cal que demaneu anar a Llançà en MD i tornar en rodalies)

Per aquells que vulguin anar en cotxe, cosa que no recomanem per allò de poder petar la xerrada, us faré unes consideracions.

En tren de Mitja Distància es triguen 2 hores i cinc minuts

En cotxe haureu de comptar:

25,72 € de l’autopista i

33.28 € de benzina

59,-- € A repartir entre els que viatgin en el cotxe.

En el cotxe es triga 1 hora i mitja (anant bé)

També us podeu estalviar l’autopista, però llavors es triguen dues hores i mitja (t’hi posis com t’hi posis).

Inscripcions.- Tot els que esteu interessats us demanem que contesteu al correu en el que es convocarà a la sortida, o bé truqueu a Joan Miquel que soc el que la coordina. La data límit d’inscripció és dilluns 6 de juliol.

Hora de tornada,- Pretenem prendre el tren que surt de Llançà a les 17:42 i que arriba a Barcelona Sants a les 20:09. Com veureu la tornada dura més perquè para a totes les estacions. I és que a la tarda no hi ha més que un MD però molt tard a la nit.

CRÒNICA DE LA 58ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA DES DEL FIGARÓ FINS AL SALT DEL PRAT (pel Sot del Bac)

I A SANTA EUGENIA DEL CONGOST
(per la riba d’aquest riu)

L’experiència (i nosaltres ja tenim prous anys per a tenir-ne...) ens aconsella cercar, durant els mesos de calor, itineraris per llocs frescos o, com a mínim, ombrejats.

Així ho hem intentat fer en aquesta ocasió. Anar al Sot del Bac o Obac que, com el seu nom indica és un bon i fresquívol indret , ha estat l’excusa per a  la nostra sortida xino-xano del mes de juny. El Sot del Bac és una fondalada, atapeïda de vegetació, que baixa des dels Cingles de Bertí fins al riu Congost. És un recorregut, fins dalt del mirador que hi ha al fons de la vall, d’uns sis quilòmetres entre anar i tornar. Com un al·licient més de l’excursió hi tenim la visita al Salt del Prat amb un petit gorg, al centre de la zona on hi ha l’anomenada “escola d’escalada” del Sot del Bac amb les seves “agulles” i parets. Està documentat que, des de l’any 1947, clubs excursionistes –com el CE Badalona i el CE Mataró-  obriren algunes vies d’escala en aquest lloc. Però segons algunes guies més antigues ja, des dels anys 20, s’escalava –principalment per a fer-hi pràctiques d’iniciació i cursets- al Sot del Bac. Nosaltres, amb els scouts, també hi havíem fet forces pràctiques d’escalada i ràpel (amb en Asensio, en Josep Blanc, en Vicenç, en Ferran i d’altres companys com a monitors).

Com que segur que amb aquesta caminadeta no en tindrem prou, hem decidit afegir-hi uns quilòmetres més. Anirem, un cop retornats a El Figaró, per l’antic camí ral, que vorejant el riu Congost, arriba fins a la parròquia i petit veïnat de Santa Eugènia del Congost desfent, després, el camí –a l’hora de dinar- cap  El Figaró. .

Amb aquest “programa”  previst ens hem trobat, quan encara no eren les vuit del matí, sis valents de la colla pujant al tren a Barcelona –quatre a l’estació de Rodalies de “Plaça de Catalunya” i dos més a la de “La Sagrera”-. Una hora després arribem (distrets per la conversa matinera –feia un més que no ens veiem...!!!- i  el pujar i baixar de gent en  totes i cadascuna de les estacions del recorregut ferroviari on aquest tren ha parat...) a El Figaró.

Seguim, però ja a peu, en la mateixa direcció que  ho fa el tren que acabem de deixar, paral·lels a la via, pel carrer Mare de Déu de Montserrat fins que un pas a nivell –sense barreres però molt ben indicat i amb un gran i lluminós semàfor- ens permet travessar-la amb una relativa seguretat i entrar ja a la vall que forma el Sot del Bac.

El camí, una pista que passa per un alzinar molt net de sota bosc (potser conseqüència d’algun incendi), és de molt bon caminar. La pujada és suau i, a aquesta hora del matí, la temperatura molt agradable. El terceto, la parella i, fins i tot, el qui queda sol... no paren de xerrar... !!!. Deixem, a l’esquerra, la pista que gira cap a la casa anomenada, precisament, el Bac i seguim pujant  per un sender molt fressat amb les indicacions grogues i blanques del PR-33.

El corriol va enfilant-se per un bosc –d’alzines, pins i roures- més espès. 

Abans de que en Joan ens ho reclami, decidim –en un lloc on el camí forma una mena de seients naturals- aturar-nos per a esmorzar. La bota corre de ma en ma i els entrepans desapareixen ràpidament. En Zac i en Llorenç han dut i ofereixen les preceptives “gotes” però hem de dir que –potser perquè no fa fred... o perquè, amb els anys, anem agafant coneixement...- no han tingut gaire èxit. Alguns però hem caigut en la temptació... companys, sigueu una mica banyetes (ep, volem dir dimonis) i no deixeu de portar-les... la vida, sense temptacions i algun petit pecat..., seria molt avorrida... no us sembla ?.

Amb la panxa plena i els budells treballant... reprenem el camí. L’itinerari va guanyant alçada i continua planejant cap el fons de la vall. El sol comença a tocar les copes dels arbres i alguns raigs –per fer bonic- es filtren entre el fullam donant un toc de colors i il·luminant el camí.  El Torrent del Bosc Negre transcorre, forces metres més avall, pel fons del sot amagat sota un atapeït i frondós mantell de vegetació.

Al poc arribem a una gran balma potser, antigament, refugi i aixopluc de gent prehistòrica que feien servir el Sot del Bac com a camí natural per als seus moviments i caceres... però avui -amb nombrosos grafits, en lloc de les pintures rupestres- és, possiblement, utilitzat com a indret per a bivaquejar-hi els nombrosos escaladors que freqüenten la zona.

La vall es va estrenyent i a l’altre costat hi comencem a veure algunes parets i agulles, com les Dues Germanes: la Germana Gran i la Germana Petita.

Una mica més amunt de la balma troben un trencant amb un pal de senyalització –algun brètol ha arrancat el rètol indicador- i un corriol que baixa, per la dreta, cap el Gorg i Salt del Prat.


El prenem. Al poc arribem a un ombrívol espai envoltat de parets i un salt -avui, només una cascada de molsa per on hi baixa un rajolí d’aigua- que, al caure sobre el gorg que hi ha al seus peus, ho fa formant, una darrera l’altra, un grapat de collarets de gotes.

El salt, ara, és gairebé eixut i en prou feines hi baixa aigua, però ens fem una idea de com deu ser d’espectacular en època de pluges. El gorg, dona l’ impressió d’estar a la meitat de la seva capacitat... i l’aigua presenta un aspecte terrós. Tot i això el lloc és fresc, tranquil i agradable. Anem molt be de temps, la d’avui si que és una excursió xino-xano...

Asseguts sobre un vell tronc, ens hi estem una bona estona escoltant, al mig de la nostra conversa, el degoteig de la poca aigua que es despenja pel saltant. El moment mereix ser immortalitzat en una fotografia i així ho fem.

Retornem al punt on hem pres el trencant que ens ha dut al salt i continuem, camí amunt, fins al Mirador del Sot del Bac. A mesura que anem pujant el panorama sobre la vall i el cercle de roques i parets que la tanca es va ampliant. 

Quan arribem al mirador ens trobem amb una gran balconada sobre la petita vall: Precaució que no hi ha baranes... !!! diem... Si caus, jo no penso baixar a buscar-te... advertim tot rient. Estem al voltant dels 500 m d’alçada. La visió sobre el Sot del Bac i les parets i agulles que hi ha als nostres peus és impressionant: la Paret del Salt amb el sostre on hi pengen estalactites, l’Agulla del Salt, l’Agulla de la Papallona, les Dues Germanes i davant seu, a l’altre costat del torrent, (ho hem esbrinat després...) el Tap de Xampany. Al fons de la vall -mig amagats per la boirina- a l’altre costat del Congost, el sot de Valcàrquera, la Serra dels Pins i el Turó de Sant Cristòfol de Monteugues -els escenaris de la nostra 1ª sortida Xino-xano- i, fent límit amb el cel, el Matagalls i el Pla de la Calma.

Estem en un dels objectius i punt culminant de la caminada, lloc ideal per a fer-hi la foto de grup (dels caminadors)... Joan Miquel, no ens diguis que tirem una mica enrere... no fotem... !!! diem, mentre el fotògraf "oficial" prepara el trípode i la màquina i anem formant la colla a ran del cingle... 

Decidim seguir, una mica més, el PR que després (tot i que nosaltres avui no ho farem) puja passant per les restes de Ca l’Andreu, s’enfila fortament fins el Coll de Pedradreta (665 m d’alçada) i La Trona (806 m d’alt) i, ja de baixada, passant per Sant Pere de Valldeneu (400 m d’alt) arriba fins Aiguafreda.  Algun dia ho podríem fer... diuen els més agosarats. Ens quedem, passejant, pels planers prats dels Fondos del Bac i anant, un tros, per una pista forestal  contemplem, al fons, els impressionants espadats dels Cingles de Bertí.

Decidim reprendre, ara ja de baixada i pel mateix camí que hem fet de pujada, el retorn fins a El Figaró.

Per a fer la segona part de la sortida -l’itinerari que, pel costat del Congost, ens porta a Santa Eugènia del Congost- ens cal travessar el riu i agafar l’antic camí ral que, a l’altre costat, va per la seva riba.
Hem preguntat a gent del poble i ens han dit que al tornar del Sot del Bac no tenim més remei que entrar al poble del Figaró i travessar –pel pont peatonal que hi ha davant de la guarderia- la carretera C-17 i el riu. Per aquest pas o pel que hi ha, encara més avall (per a persones i vehicles), al costat de l’estació. No hi ha cap altra alternativa. Passar el Congost per un altre lloc, més pels desnivells i les bardisses que envaeixen les vores que pel caudal i la força de l’aigua, és gairebé impossible.

Passem doncs pel pas elevat “per a persones” i, ja a l’altre costat seguim, com si anéssim cap a Aiguafreda, l’antiga i arbrada carretera de Ribes.

Passada la font de ca l’Andreu i un gran lledoner que deixem a ma dreta, agafem un trencant –a l’esquerra- que baixa cap el camí ral. Passem, en aquest punt, per sota del pont per on l’autovia travessa el riu Congost. Ens crida l’atenció, quan som a tocar de l’aigua, les restes de canyes i branques que algun aiguat ha deixat -potser uns sis o set metres damunt nostre- en les bigues del pont que suporten la calçada... Renoi (de fet hem dit una altra paraula més espontània i expressiva)... déu ni do, l’aigua que hi degué passar... i amb quina força !!!

L’antic camí ral, molt anterior a la carretera -segurament ja una via romana que pel congost natural comunicava el Vallès amb Osona- passa, entre el riu i l’actual autovia, per la riba dreta (anant contra corrent) del Congost. Passen de les dotze del migdia i el sol està molt alt, tot i això no tenim gaire sensació de calor: el camí planer, el tranquil pas de l’aigua per la nostra esquerra i, de tant en tant, les ombres dels arbres de ribera hi ajuden. Sorprenentment aquesta pantalla d’arbres que ens separen de la C- 17 que, a més, passa enlairada uns metres per la nostra dreta, ens apaga el molest brunzir del constant trànsit.

Aquest tros de l'“Itinerari o sender del Congost”, com s’anomena aquesta ruta que va de la Garriga fins al Tagamanent, forma també part del projecte: "Els llocs de la memòria democràtica a les Valls del Congost", creat el 2006,  pels tres ajuntaments (Tagamanent, Figaró-Montmany i Sant Martí de Centelles) que el formen. A tots els llocs on, en el període de la II República, la Guerra Civil i la primera resistència democràtica (1931-1947), s’hi produïren fets o situacions destacables hi han posat uns panells o rètols informatius. Això ens permetrà anar coneixent el que hi passà -en aquells períodes turbulents de la recent història del nostre país- en alguns dels diversos llocs per on passarem en aquest recorregut.

Així llegim que Can Pereres del Pla (ja dins el terme municipal de Tagamanent), que veiem a l’altre costat de l’autovia -un gran casal d'estiueig, reformat el 1898 amb dues grans torres quadrades a la façana i nombrosos elements modernistes i noucentistes-, va ser incautat l’any 1936 pel comitè revolucionari de Tagamanent. Durant la guerra, mentre a la planta baixa hi vivien els masovers, al primer pis s’hi reunia l’ajuntament i en la galeria es va adequar una escola. Al segon pis hi feien estada, circumstancialment, refugiats evacuats o foragitats per la guerra d’altres llocs de l’estat. A partir de 1939 encara va funcionar, un temps, com ajuntament ja que hi vivien l’alcalde (el masover) i el cap local de Falange.

  

Pallissa del mas Santaeugènia al Veïnat de les Casetes del Congost

Passem a tocar de Can Sant. És una masia  petitona del segle XVII, situada al Veïnat de Les Casetes del Congost o de Santa Eugènia, entre el camí ral i el riu. El rètol informatiu, en aquest cas, ens diu que aquest camí va ser molt utilitzat, a començament del 1939, per les tropes republicanes en retirada cap a França i per nombrosos refugiats, tant de Catalunya com de diferents regions espanyoles, que fugien de l’avenç de les tropes sublevades. La proximitat de Can Sant amb el camí, va motivar que s’hi veiés força implicada (i, segurament, afectada) doncs al rètol també hi diu: que alguns destacaments de soldats republicans en retirada hi van fer estada vivint, sobretot, de les requises que -allà mateix i en d’altres cases del poble- hi feien... Evidentment van ser anys i moments molt durs per a molta gent !!! diem mentre contemplem les velles parets de la casa testimoni, segur, d’aquells fets.

Al final del nostre recorregut, passem el riu per un pont nou, i arribem –quan encara no son 2/4 d’una- a la parròquia i veïnat de Santa Eugènia del Congost. L’església està, com ja preveiem, tancada i per cap de les cases dels voltants –algunes molt maques i endreçades- hi veiem gent a qui preguntar per la possibilitat de que hi tinguin una clau per a visitar l’interior del temple (a l’ajuntament de Tagamanent ens digueren que teníem de concertar la visita amb el mossèn; però ens ha semblat poc oportú fer-lo venir -potser en un moment del dia i a una hora molt a la nostra conveniència i no quan a ell li vingués be- a obrir-nos la parròquia). Llegim el rètol que, sobre “els llocs de la memòria democràtica”, hi al costat de la porta: “Antiga església romànica (segle XI), molt modificada, que des de la seva fundació va realitzar les funcions parroquials de les cases de Tagamanent situades a la vall del Congost. Com la practica totalitat d’esglésies de Tagamanent, Figaró i Sant Martí de Centelles, els revolucionaris la van saquejar i cremar el 1936. En el cementiri parroquial, hi fou enterrat un home assassinat l’any 1939, durant la retirada de l’exèrcit republicà.“  

Ens hi estem una estona fent fotografies i xerrant asseguts a l’ombra. Veritablement,  almenys en un dia entre setmana, el lloc és un racó de pau.

Quan gairebé és l’una del migdia reprenem el camí de tornada fins al Figaró. Ara, amb el sol caient a plom, sí que es comença a notar la calor... això va be, així tindrem més set per a les cerveses... diem.

Convenim que el proper mes de juliol la sortida xino-xano –per la calor- sigui una matinal plenament turística o cultural, potser amb una caminadeta urbana o per una bonica població i, després, el dinar de clausura de curs... A veure que proposem... !!!

Prenem les cerveses, amb l’Enric que només ha vingut a dinar, a Ca la Consol. Ens paren la taula al pis de dalt. Com que estem sols la conversa es va animant: parlem –com ja és habitual- dels problemes del país, del resultat de les passades eleccions, del ball de pactes, de la patacada –tot i que menys del que teníem previst i, molts, voldríem- dels del PP, de l’economia, dels poders fàctics,... tot això mentre van baixant les seques amb cloïsses, els espàrrecs amb romesco, el timbal de botifarres del Figaró amb mongetes de Santa Pau i una paella –feta al moment- per a la majoria.... i, com que comença a fer calor i xerrem i xerrem molt...: l'aigua i el vi i la cervesa sense alcohol (per als qui prenen pastilles)  va baixant i, al cap d'una estona, més aigua i més vi i una cervesa més... que hem fet curt i encara, tot i que l'apassionada conversa continua, "no hem arreglat el món...".

Amb els cafès arriba la sobretaula, recordem el que hem dit per a la propera xino-xano del 2 de juliol: passejada a l’ombra i dinar d’abans de vacances !!!. Anem pensant el lloc !!... diem. Sembla que, finalment  (tot i que cal confirmar-ho), es parla d’anar a un restaurant -de menú- de Llançà, en tren. També, sembla, que en tindrà cura de l’organització en Joan Miquel. Aneu consultant el bolg, els correus electrònics i –qui en tingui- el WhatsApp,...

Acomiadem a l’Enric que torna, amb el cotxe, fins a casa seva  agraint-li, com a la resta de la colla, la seva presencia i participació en la sortida.

Després de dinar, camí de l’estació, passem per davant de l’antic Hotel Congost –actualment una residència d’avis- on llegim, al  plafó “de la memòria democràtica” que hi ha a la façana, que va ser el primer hotel que hi hagué al Figaró, reformat i ampliat per en M. J. Raspall el 1921. L'edifici, bàsicament noucentista, presenta també elements modernistes i, en el conjunt, podem veure-hi la coberta composta en la qual destaca el mirador de torre amb una finestra d'arc de mig punt. Entre 1936 i 1939, l'hotel va allotjar nombrosos refugiats vinguts d'arreu d'Espanya. Després de la guerra, s'hi establí un destacament de soldats de l'exèrcit nacional.

Mentre esperem el tren, en Joan Miquel ens informa que al llarg de la sortida d’avui hem caminat una mica més d’11 quilòmetres. Ocupem l’ombra d’un nesprer que hi ha a tocar de l’andana –potser de la Renfe o en terreny de ningú...- al qual alliberem d’un bon grapat dels seus dolços fruits...
Durant el viatge de tornada a Barcelona continuem amb les converses... quina set tornarem a tenir a l'arribar a casa !!!.

I fins aquí, per a qui la vulgui llegir i per a la posteritat, la ressenya de la sortida.

Fins a la propera matinal-dinar, recordeu, prevista –en principi- per al 2 de juliol.

Molt bon estiu i –aquells que aquests mesos en feu- unes molt bones vacances !!!.

Una abraçada.

Text.- Pep Arisa

Fotografies.- Joan Miquel Cortés i Pep Arisa.