AL
CASTANYER DE LES NOU BRANQUES DE VILADRAU
PEL POÈTIC CAMÍ DE LES FONTS
Com que ens feia por la calor
d’aquests dies, havíem preparat aquesta primera sortida d’estiu per un indret
fresc, al nord del Montseny, i amb un recorregut ombrívol anant –com aquell que
diu- de font en font.
El dia de l’excursió, però, ha estat
un jorn encapotat amb poques estones de sol, tot i això la remor de l’aigua i
la frescor del bosc han estat uns agradables companys de passejada.
Arribem a Viladrau quan encara no son 2/4 de deu del matí. Després d’aparcar
els cotxes al carrer Sant Marçal -el de la Fonda Bofill- i de confirmar en
aquest hostal que, a l’hora de dinar, serem tretze comencem la caminada.
Passem per davant de l’ermita de la Pietat, del segle XVI, amb
una espaiosa porxada. Com que la porta és oberta, hi entrem a fer-hi una visita; presideix l’altar una imatge de la
Verge amb el cos de Jesús, mort, als braços. Més que “la pietat” –que hom pot
considerar un sentiment de compassió vers la desgràcia dels altres- jo diria
que, l’estampa que veiem, és l’expressió més gràfica del desconsol o el dolor
íntim d’una mare davant la mor del seu fill…
Pocs metres més amunt deixem a la
nostra esquerra el popular Hostal de la
Glòria una masia del segle XVII transformada el segle XIX, durant el
creixement del poble per l’estiueig, en un dels primers hostals. Al costat
mateix hi ha la font d’en Miquel –la primera del nostre itinerari-. Decidim
aprofitar l’indret per a esmorzar-hi. Acompanyem els entrepans amb els
complements habituals: vi, cafè, gotes, xocolata (la d’avui amb trossets de taronja),
hi trobem a faltar les olives (i a l’Elena !! que és qui les porta, afegeix
algú…). El camí, un carrer fora vila, continua enmig de velles i noves torres
d’estiueig d’un “cert nivell”. De tant en tant, entre els jardins, anem veient
el nucli central i el campanar de Viladrau. A l’esquerra del camí, sota d’un
àlber, hi trobem un pedró amb una poesia d’en Guerau de Liost (Jaume Bofill i
Mates) dedicada a aquests arbres d’escorça blanca i fulles platejades titulada,
precisament, Les albes.
Arribem, uns cinc minuts després de
deixar la font d’en Miquel, a la font
del Sot de Can Rosell una de les moltes arreglades o erigides de nou en el
decurs dels ja nombrosos Aplecs del Matagalls. Al costat hi podem llegir uns
versos de Mª Antònia Salvà –escriptora mallorquina que descobrí la seva vocació
literària gràcies a l’obra d’en Verdaguer- que, durant una bona estona, ens fa “barrinar”
buscant el significat d’alguns dels seus mots (1):
GERDOR HIVERNENCA
Aigua fina, gotellina,
tany
de murta, nova rel,
cau
pausada l’aubaina
que
ha pintat un arc-en-cel.
Rosa
vera, blat de brino
pluja
fina, cel fidel.
Pràcticament
davant d’aquesta segona font te inici l’ itinerari, senyalitzat amb fites, al
Castanyer de les nou Branques. Deixem la pista per on anem i n’agafem una de
terra que surt a l’esquerra i que als pocs metres passa a tocar de la font de les Paitides (nom amb el qual,
en aquestes contrades, s’anomena a les fades o dones d’aigua). Hi anem per a
tastar-hi l’aigua i, en prou feines, hi podem llegir un fragment dels versos
-mig esborrats pel pas del temps- que hi dedicà en Guerau de Liost:
Entre les feixes
esgraonades,
cada una
d'elles com un retall,
brollen tes
aigües mai estriades
com ansa
llisa de pur cristall.
Retornem
a la pista i, uns 100 metres més amunt, agafem a la dreta un corriol que
s’endinsa dins d’un espès bosc i ens porta a la font del Noi Gran, una font bosquerola i ombrejada. En aquesta
ocasió és en Carles Riba qui hi te un dels seus versos:
La poesia?
Cal cercar-la on tu saps ja
que és, com la Gràcia
o l'aigua pura i dura
d'un font emboscada.
A pocs
metres d’aquesta hi ha la font que fa cinc de la ruta, la font del Ferro d’on surt aigua ferruginosa que tenyeix d’un
rovellat groc-rogenc tot allò que hi ha sota del seu broc. Diu la tradició
popular que beure l’aigua d’aquesta font és bo per a la vista i que el ferro
que en mena surt de les arrels de l’”herba del ferro” que molts pocs son
capaços de trobar. En un pedró hi ha una nova poesia de Mª Antònia Salvà:
Flor que creix per tota banda
amb record d’aigua o de plor,
jo vull fer-ne la garlanda
pels silencis del meu cor.
En Llorenç,
bon lector, ens ha anat -més que llegint- recitant tots aquests versos que son,
certament, un “valor afegit” a la pau i serenor dels paratges on hi ha les
fonts.
El sender
del recorregut puja ara un pendent boscós amb alguns vells castanyers de grans
dimensions, fins que arribem a la pista asfaltada que, des de la carretera que
va de Viladrau a Sant Marçal i a Santa Fe, porta a El Martí, un important mas del segle XV on actualment organitzen
banquets de casament i d’altres “eventos” . No hi veiem cap rètol ni indicació
que hi prohibeixi el pas, ni cap tanca ni cadenat,... per això, prudentment,
ens apropem a la casa per a fer-hi –de més aprop- unes fotografies però, ràpidament,
surt una persona advertint-nos que “rés de fotos, el lloc és privat i no
visitable...” Respectuosos ho deixem córrer, tot felicitant a la dona que ens
ha barrat el pas per l’entorn del mas i el bonic emplaçament de la casa...
n’obtenim un sec: “Gràcies...” de rés ! (pensem nosaltres i mai tant ben dit...).
L’asfalt
s’acaba a El Martí i la pista continua amb un suau descens, entre avets i
bonics panorames de la vessant nord del Montseny. La visió que tenim davant,
des de Coll Pregon -envoltat de núvols-, el Matagalls –i la seva creu
retallant-se al cel- fins a Sant Segimon i el verds i obacs contraforts que
baixen fins on som, és impressionant. L’itinerari segueix per un tram planer,
amb camps de conreu i espais de matolls alternant-se amb alguna zona arbrada,
fins que arribem a La Vila important
casa pairal coneguda per ser l’escenari on es va declarar la Tercera Guerra
Carlina (1872-1876) en una reunió entre els coronels carlistes Huguet,
Cortázar, el tinent coronel Ramón Vila –conegut com “en Vila de Viladrau”- i el
cap Francesc Savalls. Ens refresquem a la font-aveurador
que hi ha al costat de l’entrada de la casa. En Llorenç, davant la porta
d’aquest mas i a l’ombra d’un gros plàtan, ens fa una síntesi històrica sobre
els orígens i principals motivacions de les Guerres Carlines i el seu desenllaç
(2). Una mica més instruïts sobre el nostre passat històric reprenem el camí.
Agafem una
pista que arrenca de davant mateix de la casa, passem entre camps de conreu on
encara, veiem, el blat no és a punt per a la sega. Al poc arribem a un pla ple
de vells i monumentals castanyers d’entre els quals en destaca el Castanyer de les Nou Branques. Aquest
arbre centenari, el més emblemàtic del municipi, te 23 metres d’alçada i el seu
tronc fa 6,5 m de perímetre. L’any 1987 una forta ventada va esberlar-ne la
branca més grossa. De les 9 branques principals, dues ja no hi són, dues més
son mortes (seques) però les cinc que encara estan vives cada any fan una bona
collita de castanyes. Ens hi fem una foto de record davant l’impressionant
soca.
Tornem a la
pista que hem deixat per anar a visitar els monumentals castanyers i seguim a
la dreta fins que, després de creuar un rierol, la deixem per agafar un corriol,
a la dreta, que s’enfila entre prats -plens de falgueres-, passa pel camps de
sota de La Vila i enllaça amb el “Camí de La Vila” que ens retorna a Viladrau.
Al arribar a
l’Hostal Bofill ja ens esperen els companys que, per diferents raons, només han
pogut venir al dinar. Prenem plegats les cerveses tot i fent temps fins a
l’hora de l’àpat. El menjador de l’Hostal Bofill -i tot l’edifici- és un lloc
emblemàtic barreja de noucentisme i modernisme, un museu viu de l’estiueig a
Viladrau. El tracte que rebem és molt correcte i els plats –de menú- “canelons
d’espinacs”, “canelons de l’avia”, “vedella amb bolets”, “galtes”, “peus de
porc”,... casolans i molt bons. Després de dinar fem la “foto oficial” de la Sortida
davant de l’Hostal.
El
recorregut total de l'excursió d’avui ha sigut de 7,8 km. i els desnivells 256
m de pujada i 223 m de baixada.
Fem un tom
pel centre històric de Viladrau i ens comprometem a tornar-hi –quan la calor
torni a fer presència- per a fer alguna excursió més pels seus voltants.
Alguns/es encara ens veurem a la Trobada-sopar del proper dia 20, d’altres han
excusat ja la seva assistència; per a tots aquells/es que no ens tornem a veure fins
setembre (recordeu que la 29ena Xino-Xano serà el dijous 20 de setembre) unes
molt bones vacances !!!.
Gràcies a
tots i a totes per la vostra assistència a la Sortida i, especialment, a en
Llorenç per l’organització i explicacions que ens ha anat donant al llarg de
l’excursió.
Una
abraçada.
NOTES.-
(1).-
Gerdor: Tendresa, tendror, dolçor,
suavitat, placidesa…/ Gotellinar: Plovisquejar
/ Tany:
Brot que surt de la soca d’un arbre / Murta:
Arbust perennifoli de la família de les mirtàcies de flors blanques i oloroses…
etc.
(2).- Les Guerres
Carlines va ser un conflicte que va enfrontar –segons la interpretació clàssica-
a bona part de la gent dels territoris de l’estat, per qüestions de successió
dinàstica (Carles Maria Isidre o Isabel II); ideològiques (liberals o
progressistes enfront dels tradicionalistes o absolutistes) tot i que amb
interpretacions sociopolítiques, en un i altre bàndol, molt àmplies i que van
variar amb el temps; reacció davant les polítiques centralitzadores i de
“modernització” de l’estat… a les que els carlins respongueren amb la defensa
dels anomenats drets històrics -els furs- de cadascun dels pobles peninsulars. “La pàtria gran com la suma de les pàtries
locals “ com definí Karl Marx la visió d' Espanya ("les Espanyes", deien ells) que tenien els carlistes en un article
publicat, l’any 1858, al New York Daily
Tribune. El guionista Jaume Grau ha comparat en el seu llibre Carlinades. El “Far West” a la catalana,
salvant les distàncies, les guerres carlines amb un imaginari Far West on els carlins serien els pellroges (coneixedors del terreny, estrategues
dels petis atacs, temorosos del “progrés” que creien destruiria el seu món
tradicional, rebels davant una “autoritat” que consideraven no legítima i que
no els respectava…) i els liberals farien el paper de l'organitzat exèrcit de la Unió. En resum, un conflicte complex i divers que anava molt més
enllà d’un simple desacord dinàstic.
Fotografies d'en Joan Miquel, Montserrat i Joan
GALERIA FOTOGRÀFICA
Font d'en Miquel
Font del Sot de Can Rosell
Font de les Paitides
Font del Noi Gran
Font del Ferro
Font de La Vila
El frodós bosc on hi ha les fonts del Noi Gran i del Ferro
Vista general del Castanyer de les Nou Branques
Dinar a l'Hostal Bofill
Foto que em van adjuntar els de Mas Martí
(correspon a la seva resposta)
Entrada a Mas Martí
(correspon al comentari a sota)
El lloc és molt agradable, a
tocar del passeig vora la platja del Bogatell, un esglaó per sobre de la sorra.
Durant tot el dia, que bufava de sud, va fer calor però al vespre ja era de xaloc
amb la seva aportació de fresca. A dos quarts de dotze com que ja no passaven
més tios catxes pel passeig i el vent va girar a llevant, les noies que s’havien situat estratègicament de cara
al mar, van demanar baixar els paravents de plàstic gaire bé transparent. I
nosaltres ens vàrem estalviar de “pescar” una torticolis de tant girar el coll
cada vegada que passava una tia bona.
