DEL NOSTRE FONS DOCUMENTAL (2): EL NOSTRE CANÇONER

Aquelles cançons...

…que cantàvem fa més de cinquanta anys. Cantàvem al local, al caminar; al tren; a l’autocar i, sobretot, els vespres -davant les tendes o dins del refugi- al voltant del foc.

 

Cantant fèiem sentir la nostra alegria, la nostra amistat i la força de tot allò que ens unia. El cant, diuen, calma els excitats, desperta els adormits, fa caminar els qui quasi ja no poden, agermana i omple de felicitat els qui canten.

 

Certament, cantar ens agradava i ens feia sentir be. Diuen que les cançons, igual que la cultura i la llengua, són imprescindibles per a comunicar-nos. Molts pobles les han utilitzat (i ho segueixen fent) per a expressar els sentiments, les pors, les alegries, les penes o les esperances,... Tots coneixem cançons que, en el que podríem considerar la màxima expressió de la generositat, han deixar de ser patrimoni del seu autor per a passar a ser-ho de la gent, del poble.

 

Teníem cançons per a totes les ocasions i moments: per a les cerimònies, per a les caminades, per a riure i fer gresca, per a les estones “tendres” al costat del foc, per als comiats…

Amb l’ajuda d’uns vells cançoners (“Cançons a flor de llavi”, “Espirituals negres” i “Uel-lé”) que encara conservàvem i la bona memòria de alguns i algunes de nosaltres, hem aconseguit aplegar, en aquest treball, prop de cent-quaranta cançons. Segur que mai havíeu pensat que, en el nostre repertori, en tinguéssim tantes  i  això que és molt probable que ens en hàgim oblidat d’alguna…

Tampoc és la nostra intenció fer un “cançoner” exhaustiu ni “tancat”; ho hem centrat –més o menys- en el període de més “activitat” del nostre Clan,  és a dir, des dels primers anys seixanta als primers setanta del passat segle (1960 -1970).  Després vindrien els anys de “La Trica” i el Canet Rock; els recitals i les cançons de la Transició amb en Lluís Llach, l’Ovidi Montllor, en Sisa, Al Tall, Esquirols, Sau,... uns anys també amb cançons ben emblemàtiques i destacades però, per a tot això, caldria una nova recopilació.

Aquí teniu, doncs, un bon recull de cançons per a rememorar –amb records i emocions- els vells temps (o, al menys, el d’un bon període d’anys) i, també, per a refrescar la memòria en el moment en que, ara de nou, les vulgueu tornar a cantar. Us hi atreviu ?

Diuen que recordar, escoltar o cantar cançons col·lectivament o en solitari – fins i tot sota la dutxa- és una de les teràpies més antigues i efectives que existeixen per a treure’ns tota mena d’angoixes, preocupacions o “mals de cap”... ja ho diu el vell refrany: “Qui canta el seu mal espanta”.

 

Endavant, doncs. Podeu veure les "nostres" cançons clicant sobre el mot CANÇONER a l'apartat UN PASSEIG NOSTÀLGIC PER LES NOSTRES CANÇONS situat a l'angle inferior dret de la pàgina principal d'aquest mateix Bloc.

COMECLOG, setembre del 2012.



DEL NOSTRE FONS DOCUMENTAL (1): CAMPAMENT 1966

EL CAMPAMENT DE TARADELL (Setmana Santa del 1966)

Son molts els records que segurament tots tenim, després de tants anys, de les diferents activitats i vivències amb els scouts. Dues circumstàncies –millor dit tres- han contribuït, però, per a que tingués l’atreviment de “penjar”, en el nostre Bloc, els meus records –concretament- d’aquell campament.

La primera, el reportatge fotogràfic –amb nombroses imatges- que sobre aquesta acampada va fer, en aquell moment, en Joan Miquel i que conservem dins del nostre Fons Fotogràfic. La segona, el fet d’haver trobat, en un parell de publicacions scouts d’aquell temps (1) –que també conservem-, abundant informació sobre aquest campament. I, finalment, la voluntat –recollida en diverses converses amb alguns de vosaltres- d’anar difonent, fent més o menys públic, el “material” (gràfic, documental, memorial, etc.) que hem anat arreplegant per tal de donar a conèixer i ajudar a entendre, sense prejudicis, l’escoltisme que nosaltres hem viscut i practicat.

Dit això, com una mena de justificació, tiro pel dret amb els fets “documentats” i els records no tant fiables doncs, a vegades, la memòria és un pel selectiva.

Lloc i dates.- El campament es realitzà a la Finca Rovirons de Taradell, a la comarca d’Osona, del dijous (Sant), dia 7, fins el dilluns (de Pasqua), dia 11, d’abril del 1966.

Participants.- Fou un campament organitzat pel nostre Agrupament –el “Santíssim Redemptor”- però hi assistiren, convidades, dues Patrulles de l’Agrupament “Santa Mª del Mar” que s’havia format feia pocs mesos.

L’ “staff” de responsables va ser:

Cap del Campament: Juan Antonio Jaurrieta.

Secretari: Carles Pérez.

Caps de la “Tropa” del “Santíssim Redemptor”: Joan Miquel Cortés (Cap) i Josep Arisa (Ajudant).

Cap de la “Tropa” de Santa Mª del Mar”: Joan Charlez.

Intendents: “Tropa” Escultes: Joan Blanc (Cap), Walter Cots, Carles Pérez Pastor, Cristòfol Gastó i Marius Giménez.

Cuina: Zacaries Niubó (Cap), Joan Simarro i, Jordi Tallada.

Serveis Tècnics: Juanjo Soler (Cap), Vicenç Domènech i Josep Lluís Lirola.

Consiliari: Pare Francesc Gamissans.

Patrulla “Àligues”: Carles Pedrola (Cap) i 5 membres més.

Patrulla “Pumes”: Ramón Rovira (Cap) i 6 membres més.

Patrulla “Panteres”: Miguel Angel Palomo (Cap) i 4 membres més.

Patrulla “Búfals”: Josep Lluís Cots (Cap) i 6 membres més.

Patrulla "Àligues" (SR)

Patrulla "Pumes" (SR)

Patrulla "Panteres" (SR)

Patrulla "Búfals" (SR)

Patrulla “Castors” (Santa Mª del Mar): José Gómez (Cap) i 5 membres més.

Patrulla "Castors" (SMM)

Patrulla “Àguiles” (Santa Mª del Mar): J.L. Arderiu (Cap) i 6 membres més.

 Patrulla "Àligues" (SMM)

El nombre total de participants al Campament va ser de 55 persones.

Membres del Clan "Os Gris", excepte els Caps d'unitat, que prestaren servei en aquest campament

 

Records .-  

·         El transport,  de persones i material, fins al punt més proper al lloc del campament el vàrem fer amb autocar. Possiblement un Pegaso o Barreiros d’aquells amb cantons arrodonits i una mena de jardinera a la part superior del sostre, on nosaltres hi posàvem els fardells més voluminosos (l’antiga i gran tenda de lona -deien que era una "herencia" dels antics Exploradors- que destinavem com a magatzem) i un parell o tres de baguls o arques on hi portàvem part de l’intendència (pasta seca, llaunes de tomata, formatge, patates, oli, codonyat, xocolata en pols,...) que havíem adquirit a un majorista de Barcelona –recordo que molts cops ho fèiem en un magatzem del carrer Princesa, a tocar del mercat del Born, que era del pare d’un scout o noia guia-  deixant, només, per a comprar a les masies o poble on es feia el campament els productes frescos o de consum diari (pa, llet, carn, ous, fruita,...); les tendes “de patrulla” i l' "instrumental" auxiliar ("pales americanes", picoletes, fanals, destrals, cordes i cordills, bosses per a l'aigua, cassoles, "espumaderes" i cullerots, gran quantitat de rotllets de paper higiènic, plàstics per a si plovia, etc.) tambè ho posavem dins d'aquests baguls; les motxilles i l'equip de mà no ho recordo però suposo que anaven dintre o en els “armaris” laterals de l’autocar.

·         El lloc del Campament era un pla arbrat, travessat per un rierol, molt espaiós que va permetre instal·lar les diferents unitats (les “Tropes” i les Patrulles que les integraven) i els serveis (intendència, cuina, Clan,...) amb una certa comoditat i independència.

·         A l’indret hi havia forces troncs que -cosa poc habitual- el propietari del terreny ens va permetre utilitzar per a fer instal·lacions. D’aquesta manera cada Patrulla pogué condicionar amb tancats, taules i d’altres mostres de “pionerisme” el seu racó d’acampada.

Recordo que l’espai que ocupava el Clan era una mena de meandre o illa i calgué (o potser no calia, però com si així fos) fer un pont que ens comunicava amb la resta d’acampats. També, per tal de facilitar el contacte entre les tendes del Clan i la que feia les funcions de “direcció” o centre d’operacions, instal·larem un telèfon –un “punt a punt”- de fabricació artesanal que, en Joan Miquel i jo, havíem ja provat prèviament entre els nostre respectius domicilis –a una i altra banda del carrer- de Barcelona.

A més del tradicional Portal d’entrada del Campament, es construí un altar per als actes religiosos i la cuina, prop del riu, amb un complert equipament. Llegeixo, en una d’aquestes publicacions esmentades, que “la Misa vespertina el dia 10, domingo, fué celebrada por el P. Gamissans con gran afluencia de familiares y vecinos de las masias de los alrededores”. Diu, també, que el Campament era ple de “estupendas instalaciones” i això que, segurament, el cronista no visità les imprescindibles latrines... en la construcció de les quals al nostre Clan érem veritables especialistes.

·         El “Foc de camp”, segurament el vàrem fer la nit de diumenge a dilluns –en aquells temps els jorns de dol de la Setmana Santa es respectaven i no era fins després de la Resurrecció que es podia fer, formalment, gresca i sarau...- encara conservo el record  i les imatges de molts “focs de camp”, de molts i de cap en concret... El foc de camp era un dels actes més esperats del campament. Tots asseguts en un gran cercle al voltant del foc, una foguera encesa dins una mena de test quadrat fet de troncs... abrigats amb mantes o anoracs i amb la panyoleta lligada al cap a l’estil dels pirates... El foc ens il·luminava el rostres, ens escalfava i, alhora, creava un espai de convivència acollidor i íntim. Presidien l’acte, normalment, els caps o scouts més veterans i un d’ells -una mena de Gran Manitú- era a qui, abans de cada representació, hom tenia de demanar permís... això també formava part de l’espectacle.

Cada Patrulla o unitat tenia preparada una actuació, unes més improvisades i d’altres més “currades”, no hi faltaven mai la passejada del burro Tancredo que acabava “pixant” (buidant una cantimplora que, el que feia de “potes del darrera”, duia amagada), normalment, sobre la cara d’un espantat nouvingut a l’Agrupament; en Llorenç recitant la poesia L’escut de Catalunya  d’en Bori i Fontestà o en Ramón López explicant histories de terror com el famós Maria...la pierna !!! que ens feia retornar, un cop acabat el foc, a les respectives tendes ràpidament i, si era possible, en grup. Cada representació era premiada o refusada amb un bang qualificatiu i si aquesta es podia classificar d’impresentable... el Gran Manitú feia presentar de nou als “actors” davant seu per tal de “gratificar-los” adequadament acompanyat dels crits, els uhhhhhhhh !!!  d’esbroncament i les rialles de tots els assistents. Sense oblidar el regitzell de cançons que hi anavem intercalant, entre actuació i actuació: la "Crida al foc del campament"..., el "Visca el foc"..., l'"Ani-Kuni"..., l'"Amic de l'acampada"..., la "Canción de la noche"..., l'"Eram sam sam"..., el "Bona nit, bons germans"... i els clàssics i imprescindibles espirituals negres.... La vetllada durava fins que les flames de la foguera anaven perdent intensitat -pel fet de que ja haviem cremat tota la llenya previament acumulada- era, aleshores, que els més atrevits saltaven per damunt del foc i els caps -tot aprofitant l'esmortiment  general- donaven per acabat l'acte i, desprès de resar l'oració de la nit, ens feien anar a dormir.  

·     Els campaments, tant el de Setmana Santa com el d’Estiu, solien ser el lloc on portàvem a la pràctica moltes de  les tècniques i coneixements apresos en els mesos anteriors, tant a nivell individual com de Patrulla o d’Unitat. Això feia que hi hagués una sana rivalitat entre les diferents Patrulles a l’hora de fer les instal·lacions, els jocs, les representacions, etc. També es procurava aprofitar els campaments –amb una presència més nombrosa d’escoltes, caps, consiliari i familiars- per a donar més solemnitat a les “Promeses” dels nous scouts o en l’assignació, per part del “Consell del clar de Lluna” (els companys ja totemitzats), del qualificatiu al Tòtem escollit per aquells que aspiraven a aquest important primer nom escolta. En aquest Campament, varen fer la Promesa molts bons companys (Zacaries, Joan Simarro, Cristòfol, Jordi Tallada, Vicenç,...) que no es pogueren escapar de patir les clàssiques –tot i que no compartides per tothom- “novatades”... i foren totemitzats en Goril·la Ferm (Carles), en Brau Exaltat (Joan Miquel), en Falcó Voluntariós (Pepe Luí) i en Cangur Prudent (el recordat Juanjo).

·         Les fotografies m’han fet veure un detall, en Juanjo acudí al campament amb un peu enguixat com a conseqüència d’un accident fent motocròs. Tot i això, en alguna altra fotografia el podem veure continuant practicant aquest esport per alguns dels característics turons dels voltants del campament. Tot un caràcter, en Juanjo.

·         El darrer dia de campament, el dilluns, degué ser una jornada de molta feina: calia desmuntar-ho tot, preparar-ho per al transport i deixar el lloc “igual o millor de com ho havíem trobat”. Veiem, també, en una fotografia que es va fer un concurs de “mones de Pasqua” ho, potser, cada unitat en va fer la seva... uns bons i dolços postres per al darrer àpat.

Membres del Clan "Os Gris" i de la "Tropa Escultes" -l'Equip de responsables del Campament-  amb les "mones de Pasqua"

(A la fotografia hi podem veure, també, a en "Edu" Jaurrieta que ens degué visitar aquell dia).

·         Al comiat, com ja era tradició en tots els actes i sortides, vam fer un gran cercle creuant braços i peus i cantant amb una barreja d’alegria i sentiment el Cant dels adéus. Un adéu que, ja ho dèiem aleshores i ho hem repetit sempre:

“No és un adéu per sempre

és sols l’adéu per un instant.

El cercle refarem

i fins potser serà més gran.”

NOTA.-

(1).- Revista “Barcelona Escultista” II Època, número 2, Abril de 1966; i  Programa de la Festa de Sant Jordi del 1966.



Fotografies d'en Joan Miquel (1966)

A la fresca del Bogatell

UN SOPAR A LA FRESCA

...o la crònica del sopar / trobada d’estiu 2012

El nostre insigne cronista habitual em va demanar, ordenar hauria de dir per la forma compulsa amb la que ho va fer, que fes la crònica del sopar d’estiu 2012.

No crec que jo sigui l’individu més adient per relatar el que va ser la trobada, donat que vaig arribar l’últim, però mor de no defugir la feina encarregada aquí teniu la meva aportació.

Vagi per endavant que, colpit encara per uns focs que m’han agafat ben a prop i atiats per una Tramuntana que jo ja havia patit al mati d’ahir, no se si seré capaç de posar els mots en fila índia d’una manera prou intel·ligible.

Havíem quedat a les nou del vespre del divendres 20 al xiringuito de l’Escribà (el Monsenyor no, el pastisser) al bell mig dels terrenys oberts al mar per les olimpíades del ’92. No us puc dir que es va comentar des que van tocar les nou fins que vint minuts més tard vàrem arribar la Ma. Glòria i jo perquè no hi érem. Sens dubte els comentaris no serien gaire amistosos vers nosaltres, però no puc donar fe perquè vàrem fer tard (calla, això ja ho havia dit al primer paràgraf).

Després de donar excuses, que no demanar perdó (en aquest país ningú demana perdó, no serè jo el primer), excuses que van passar per raonables puix que ningú va protestar, l’atent servei del xiringuito va començar a servir la corrua de plats que tots coneixem per “pica - pica”. Dignes de menció especial van ser les croquetes, les rodones digueren uns, no se, però jo les vaig veure totes rodones i totes igual de bones. Curiosament, les croquetes no estaven anunciades en el menú que ens havien proposat.

Les autores d'una feina ben feta

No, no, primer van servir el vi i l’aigua i cal aquí senyalar que l’Elena i la Lydia (o pot ser a l’inrevés) van estar atentes a les nostres súpliques i van negociar el canvi dels vins del país veí, proposats pel restaurant (de Rueda i de Ribera del Duero), per uns del nostre país. No se si vàrem sortir guanyant amb el canvi, pot ser si, però “vam fer país”. Com cal.

L’amanida i el peixet bé, els calamars eren més fluixos i no eren a la Romana sinó a l’Andalusa i dels musclos cal dir que hi havia de tot.

Entre l’animada conversació (o conversacions, perquè la taula era massa llarga) va arribar la paella, que va merèixer foto per gran i per estètica.

La Paella

I llavors la sorpresa. No era com ens havien anunciat, un assortiment de paelles, era La Paella. Molt “completeta”, això si, amb els seus bitxos i tot, i diria (ho diria si haguéssim tingut més llum) que d’un color quasi tradicional, però algú a la cuina es va passar amb alguna espècie, perquè feia una olor penetrant com ho fa el curri però no tant picant i un xic més dolç. Era bona la punyetera, però.

Les orades de “pisci” com arreu, bones. I el picantó, amb poc mar i força muntanya, diuen que molt bé.

El lloc és molt agradable, a tocar del passeig vora la platja del Bogatell, un esglaó per sobre de la sorra. Durant tot el dia, que bufava de sud, va fer calor però al vespre ja era de xaloc amb la seva aportació de fresca. A dos quarts de dotze com que ja no passaven més tios catxes pel passeig i el vent va girar a llevant, les noies  que s’havien situat estratègicament de cara al mar, van demanar baixar els paravents de plàstic gaire bé transparent. I nosaltres ens vàrem estalviar de “pescar” una torticolis de tant girar el coll cada vegada que passava una tia bona.

I en això van arribar les postres.

Que hem de dir de les postres! 

Com no podia ser d’una altre manera, les postres van fer honor al cognom de l’amo. Escribà és famós per la seva pastisseria, el restaurant, el xiringo i el càtering van venir després. Ens van servir un assortiment molt complet de postres, que vàrem de fer miques perquè tothom ho volia provar tot.

Van caure més ampolles, ens van servir cafès i infusions, algú va prendre copa, i... segona sorpresa de la nit. Aquesta més agradable, no va haver-hi extres, el compte es va ajustar al que estava pressupostat. Ho assenyalo perquè és un fet insòlit en aquests llocs que pertanyen al circuit “guiri” de Barcelona, però és que com molt bé va dir la Conxita, els “guiris” que venen a l’Escribà son “guiris” informats.

En resum, en lloc perfecte, la cuina bé, les postres “Cum Laude”, i la relació preu/qualitat molt acurada. Per tant, cal fer-ho i és de justícia, reconèixer la gran feina feta per la Lydia i l’Elena (o pot ser a l’inrevés) en organitzar aquesta trobada sopar d’estiu 2012.

Foto oficial dels "sopadors", falta l'Enric Escobedo que és qui va fer la foto.

Vàrem trobar a faltar el fi humor d’en Lirola, els assenyats comentaris de la Ma. Rosa, i l’encertat anàlisi polític d’en Llorenç. I de les seves respectives parelles, és clar. Per senyalar als habituals, perquè si comencem per enyorar els que ja no hi son, ens posaríem massa trists.

Joan Miquel Cortés


Fotos: Maribel Borrego i Enric Escobedo

CRÒNICA DE LA 28ena SORTIDA XINO-XANO

AL CASTANYER DE LES NOU BRANQUES DE VILADRAU

 PEL POÈTIC CAMÍ DE LES FONTS

Com que ens feia por la calor d’aquests dies, havíem preparat aquesta primera sortida d’estiu per un indret fresc, al nord del Montseny, i amb un recorregut ombrívol anant –com aquell que diu- de font en font.

El dia de l’excursió, però, ha estat un jorn encapotat amb poques estones de sol, tot i això la remor de l’aigua i la frescor del bosc han estat uns agradables companys de passejada.

Arribem a Viladrau quan encara no son 2/4 de deu del matí. Després d’aparcar els cotxes al carrer Sant Marçal -el de la Fonda Bofill- i de confirmar en aquest hostal que, a l’hora de dinar, serem tretze comencem la caminada.

Passem per davant de l’ermita de la Pietat, del segle XVI, amb una espaiosa porxada. Com que la porta és oberta, hi entrem a fer-hi una  visita; presideix l’altar una imatge de la Verge amb el cos de Jesús, mort, als braços. Més que “la pietat” –que hom pot considerar un sentiment de compassió vers la desgràcia dels altres- jo diria que, l’estampa que veiem, és l’expressió més gràfica del desconsol o el dolor íntim d’una mare davant la mor del seu fill…

Pocs metres més amunt deixem a la nostra esquerra el popular Hostal de la Glòria una masia del segle XVII transformada el segle XIX, durant el creixement del poble per l’estiueig, en un dels primers hostals. Al costat mateix hi ha  la font d’en Miquel –la primera del nostre itinerari-. Decidim aprofitar l’indret per a esmorzar-hi. Acompanyem els entrepans amb els complements habituals: vi, cafè, gotes, xocolata (la d’avui amb trossets de taronja), hi trobem a faltar les olives (i a l’Elena !! que és qui les porta, afegeix algú…). El camí, un carrer fora vila, continua enmig de velles i noves torres d’estiueig d’un “cert nivell”. De tant en tant, entre els jardins, anem veient el nucli central i el campanar de Viladrau. A l’esquerra del camí, sota d’un àlber, hi trobem un pedró amb una poesia d’en Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates) dedicada a aquests arbres d’escorça blanca i fulles platejades titulada, precisament, Les albes. 

Arribem, uns cinc minuts després de deixar la font d’en Miquel, a la font del Sot de Can Rosell una de les moltes arreglades o erigides de nou en el decurs dels ja nombrosos Aplecs del Matagalls. Al costat hi podem llegir uns versos de Mª Antònia Salvà –escriptora mallorquina que descobrí la seva vocació literària gràcies a l’obra d’en Verdaguer- que, durant una bona estona, ens fa “barrinar” buscant el significat d’alguns dels seus mots (1):

GERDOR  HIVERNENCA

 Aigua fina, gotellina,

tany  de murta, nova rel,

cau pausada l’aubaina

que ha pintat un arc-en-cel.

Rosa vera, blat de brino

pluja fina, cel fidel.

Pràcticament davant d’aquesta segona font te inici l’ itinerari, senyalitzat amb fites, al Castanyer de les nou Branques. Deixem la pista per on anem i n’agafem una de terra que surt a l’esquerra i que als pocs metres passa a tocar de la font de les Paitides (nom amb el qual, en aquestes contrades, s’anomena a les fades o dones d’aigua). Hi anem per a tastar-hi l’aigua i, en prou feines, hi podem llegir un fragment dels versos -mig esborrats pel pas del temps- que hi dedicà en Guerau de Liost:

Entre les feixes esgraonades,

cada una d'elles com un retall,

brollen tes aigües mai estriades

com ansa llisa de pur cristall.

Retornem a la pista i, uns 100 metres més amunt, agafem a la dreta un corriol que s’endinsa dins d’un espès bosc i ens porta a la font del Noi Gran, una font bosquerola i ombrejada. En aquesta ocasió és en Carles Riba qui hi te un dels seus versos:

La poesia?

Cal cercar-la on tu saps ja

que és, com la Gràcia

o l'aigua pura i dura

d'un font emboscada.

A pocs metres d’aquesta hi ha la font que fa cinc de la ruta, la font del Ferro d’on surt aigua ferruginosa que tenyeix d’un rovellat groc-rogenc tot allò que hi ha sota del seu broc. Diu la tradició popular que beure l’aigua d’aquesta font és bo per a la vista i que el ferro que en mena surt de les arrels de l’”herba del ferro” que molts pocs son capaços de trobar. En un pedró hi ha una nova poesia de Mª Antònia Salvà:

Flor que creix per tota banda

amb record d’aigua o de plor,

jo vull fer-ne la garlanda

pels silencis del meu cor.

En Llorenç, bon lector, ens ha anat -més que llegint- recitant tots aquests versos que son, certament, un “valor afegit” a la pau i serenor dels paratges on hi ha les fonts.

El sender del recorregut puja ara un pendent boscós amb alguns vells castanyers de grans dimensions, fins que arribem a la pista asfaltada que, des de la carretera que va de Viladrau a Sant Marçal i a Santa Fe, porta a El Martí, un important mas del segle XV on actualment organitzen banquets de casament i d’altres “eventos” . No hi veiem cap rètol ni indicació que hi prohibeixi el pas, ni cap tanca ni cadenat,... per això, prudentment, ens apropem a la casa per a fer-hi –de més aprop- unes fotografies però, ràpidament, surt una persona advertint-nos que “rés de fotos, el lloc és privat i no visitable...” Respectuosos ho deixem córrer, tot felicitant a la dona que ens ha barrat el pas per l’entorn del mas i el bonic emplaçament de la casa... n’obtenim un sec: “Gràcies...” de rés ! (pensem nosaltres i mai tant ben dit...).

L’asfalt s’acaba a El Martí i la pista continua amb un suau descens, entre avets i bonics panorames de la vessant nord del Montseny. La visió que tenim davant, des de Coll Pregon -envoltat de núvols-, el Matagalls –i la seva creu retallant-se al cel- fins a Sant Segimon i el verds i obacs contraforts que baixen fins on som, és impressionant. L’itinerari segueix per un tram planer, amb camps de conreu i espais de matolls alternant-se amb alguna zona arbrada, fins que arribem a La Vila important casa pairal coneguda per ser l’escenari on es va declarar la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) en una reunió entre els coronels carlistes Huguet, Cortázar, el tinent coronel Ramón Vila –conegut com “en Vila de Viladrau”- i el cap Francesc Savalls. Ens refresquem a la font-aveurador que hi ha al costat de l’entrada de la casa. En Llorenç, davant la porta d’aquest mas i a l’ombra d’un gros plàtan, ens fa una síntesi històrica sobre els orígens i principals motivacions de les Guerres Carlines i el seu desenllaç (2). Una mica més instruïts sobre el nostre passat històric reprenem el camí.

Agafem una pista que arrenca de davant mateix de la casa, passem entre camps de conreu on encara, veiem, el blat no és a punt per a la sega. Al poc arribem a un pla ple de vells i monumentals castanyers d’entre els quals en destaca el Castanyer de les Nou Branques. Aquest arbre centenari, el més emblemàtic del municipi, te 23 metres d’alçada i el seu tronc fa 6,5 m de perímetre. L’any 1987 una forta ventada va esberlar-ne la branca més grossa. De les 9 branques principals, dues ja no hi són, dues més son mortes (seques) però les cinc que encara estan vives cada any fan una bona collita de castanyes. Ens hi fem una foto de record davant l’impressionant soca.

Tornem a la pista que hem deixat per anar a visitar els monumentals castanyers i seguim a la dreta fins que, després de creuar un rierol, la deixem per agafar un corriol, a la dreta, que s’enfila entre prats -plens de falgueres-, passa pel camps de sota de La Vila i enllaça amb el “Camí de La Vila” que ens retorna a Viladrau.

Al arribar a l’Hostal Bofill ja ens esperen els companys que, per diferents raons, només han pogut venir al dinar. Prenem plegats les cerveses tot i fent temps fins a l’hora de l’àpat. El menjador de l’Hostal Bofill -i tot l’edifici- és un lloc emblemàtic barreja de noucentisme i modernisme, un museu viu de l’estiueig a Viladrau. El tracte que rebem és molt correcte i els plats –de menú- “canelons d’espinacs”, “canelons de l’avia”, “vedella amb bolets”, “galtes”, “peus de porc”,... casolans i molt bons. Després de dinar fem la “foto oficial” de la Sortida davant de l’Hostal.

El recorregut total de l'excursió d’avui ha sigut de 7,8 km. i els desnivells 256 m de pujada i 223 m de baixada.

Fem un tom pel centre històric de Viladrau i ens comprometem a tornar-hi –quan la calor torni a fer presència- per a fer alguna excursió més pels seus voltants. Alguns/es encara ens veurem a la Trobada-sopar del proper dia 20, d’altres han excusat ja la seva assistència; per a tots aquells/es que no ens tornem a veure fins setembre (recordeu que la 29ena Xino-Xano serà el dijous 20 de setembre) unes molt bones vacances !!!.

Gràcies a tots i a totes per la vostra assistència a la Sortida i, especialment, a en Llorenç per l’organització i explicacions que ens ha anat donant al llarg de l’excursió.

Una abraçada.

NOTES.-

(1).- Gerdor: Tendresa, tendror, dolçor, suavitat, placidesa…/ Gotellinar: Plovisquejar /  Tany: Brot que surt de la soca d’un arbre / Murta: Arbust perennifoli de la família de les mirtàcies de flors blanques i oloroses… etc.

(2).- Les Guerres Carlines va ser un conflicte que va enfrontar –segons la interpretació clàssica- a bona part de la gent dels territoris de l’estat, per qüestions de successió dinàstica (Carles Maria Isidre o Isabel II); ideològiques (liberals o progressistes enfront dels tradicionalistes o absolutistes) tot i que amb interpretacions sociopolítiques, en un i altre bàndol, molt àmplies i que van variar amb el temps; reacció davant les polítiques centralitzadores i de “modernització” de l’estat… a les que els carlins respongueren amb la defensa dels anomenats drets històrics -els furs- de cadascun dels pobles peninsulars. “La pàtria gran com la suma de les pàtries locals “ com definí Karl Marx la visió d' Espanya ("les Espanyes", deien ells) que tenien els carlistes en un article publicat, l’any 1858, al New York Daily Tribune. El guionista Jaume Grau ha comparat en el seu llibre Carlinades. El “Far West” a la catalana, salvant les distàncies, les guerres carlines amb un imaginari Far West on els carlins serien els pellroges (coneixedors del terreny, estrategues dels petis atacs, temorosos del “progrés” que creien destruiria el seu món tradicional, rebels davant una “autoritat” que consideraven no legítima i que no els respectava…) i els liberals farien el paper de l'organitzat exèrcit de la Unió. En resum, un conflicte complex i divers que anava molt més enllà d’un simple desacord dinàstic.

Fotografies d'en Joan Miquel, Montserrat i Joan

GALERIA FOTOGRÀFICA

Font d'en Miquel

Font del Sot de Can Rosell

Font de les Paitides

Font del Noi Gran

Font del Ferro

Font de La Vila

El frodós bosc on hi ha les fonts del Noi Gran i del Ferro

Vista general del Castanyer de les Nou Branques

Dinar a l'Hostal Bofill

Foto que em van adjuntar els de Mas Martí

(correspon a la seva resposta)

Entrada a Mas Martí
(correspon al comentari a sota)