LA
VALL DE LA RIERA DE PINEDA, SANT PERE DE RIU I EL TURÓ DE MONTPALAU
L’emoció
i el suspens, en aquesta sortida, han estat servides des del primer moment. Serem
catorze, set sortirem de Barcelona, una pujarà al tren a Premià, un altre ho
farà a Cabrera, tres aniran en cotxe fins a Pineda i dos vindran només al
dinar, finalment serà així ?. Certament, així ha estat, be només hi hagut un
petit canvi: el que tenia de pujar a Cabrera, quan el tren hi ha arribat, no hi
era (i això que en Josep Lluís, amb una bona envergadura, és fàcil de veure
!!). Al poc ens ha trucat per telèfon dient que havia anat fins a Pineda en
moto i que ja ens estava esperant a l’estació. La recollida dels xino-xaners
s’ha culminat feliçment quan -després d’un curt recorregut pels carrers
d’aquesta vila- hem arribat a la plaça on hi ha l’església i hem comprovat que
els tres companys que completaven el grup ja ens hi estaven esperant. De
moment, cap sorpresa, tot correcte.
Després
de les salutacions de rigor i d’entretenir-nos contemplant l’esgrafiada façana
barroca de l’església parroquial de
Santa Maria i l’ inscripció que, a la llinda del portal, recorda el saqueig
i l’ incendi que els pirates turcs -l’any 1545- causaren a la població, matant o
captivant -a més a més- a 70 “ànimes”..., comencem la caminada.
L’itinerari
senyalitzat pel Parc del Montnegre i el Corredor i la Plataforma “Salvem la
Vall de la Riera”, després de travessar –per uns pas soterrani- la carretera N
II, ens porta davant de Can Jalpí o
Can Coll, un important mas del segle XIV (1). Continuem.
Sortim
del nucli urbà de Pineda per l’històric camí de la Rectoria Vella, nom d’un mas del segle XVII que era la
residència -fins als inicis del segle XX- dels capellans de la parròquia de
Sta. Maria. Els lladrucs d’una bona colla de gossos que, ara, la custodien fan
que reprenguem el camí sense gairebé aturar-nos. Ens anem endinsant a la vall,
entre camps de conreu, coberts agrícoles i alguna petita indústria, davant
nostre podem veure el característic turó cònic de Montpalau i, al fons i als
seus peus, el viaducte de l’autopista. L’itinerari, pel costat de la riera, passa
uns 50 m per la carretera que de Pineda va a Hortsavinyà a tocar del,
segurament centenari, pi de Can Cànovas.
Les senyals ens allunyen de la riera i ens fan enfilar, entre naus i camps de
conreu, vers els vessants boscosos del turó de la Guàrdia. La pista es
transforma en camí i, després, en un corriol que entra dins d’un bosc barreja
de pineda i alzinar. Un lloc ideal, diu en Joan, per a esmorzar-hi. Així ho
fem. 
Pi i masia de Can Cánovas, al fons el Turó de Montpalau.
Avui
han “fallat” alguns dels proveïdors habituals, però ens en hem sortit prou be: no
hem tingut brandi, però si rom amb mel...; ha faltat la xocolata, però no el
“brownie” de la Montserrat...; no hem pres el cafè en les tassetes de “disseny”,
però ho hem fet en uns gots de plàstic que han resolt el problema...; sense
oblidar l’imprescindible vi i les olives. Reconfortats, doncs, reprenem
l’excursió.
El
corriol va guanyant alçada sobre la vall, cosa que ens permet diferents vistes
sobre els camps de conreu del pla, el Montpalau, la carena de Ca l’Oliver amb el
mas Castellar i la torre de Sant Jaume, Can Cànovas –gran casal del segle XIV
amb la seva torre quadrada- i, tocant a mar, els barris extrems de Pineda i de Calella.
Ens sorprèn, tants anys després de les famoses ventades i nevades, la gran
quantitat d’arbres caiguts i troncs i branques seques que hi ha escampades
arreu. A mitja pendent anem vorejant, entre pins i alzines, un parell de
clotades fins que, de forma decidida, baixem de nou al pla on hi ha la riera.
Estem en un lloc on la vall s’estreny i el camí passa per sota el viaducte de
l’autopista C-32. Alguna cosa, però, no ens quadra: teníem d’haver trobat o
vist l’aqüeducte romà de Can Cua i
no ha estat així (2). Possiblement aquesta resta arqueològica, situada al fons
de la vall, ha quedat als nostres peus, mentre passàvem pel corriol a mitja
alçada del turó de la Guardia. Un cop som sota l’autopista la tranquil·litat de
l’entorn queda torbada pel soroll del pas dels cotxes i el brunzit de la planta
depuradora d’aigües de l’Alt Maresme que tenim davant. 
Arribem
al paratge, apartat del soroll, de la Font
del Ferro on hi veiem, també, un
petit pont-aqüeducte romà –que
formava part del mateix sistema de transport d’aigües del de Can Cua-, restaurat el 2012 a proposta de la Plataforma
“Salvem la Vall de la Riera de Pineda” entitat que porta molts anys lluitant
per la salvaguarda i dignificació de la vall i el seu patrimoni.
Agafem
la pista emporlanada que puja cap a l’antiga parròquia de Sant Pere de Riu (3). Quan hi som, una persona -que després ens
dirà que és “en Mateu de Campdevànol”- ens pregunta tot rient: “Que us heu
perdut ?” al contestar-li, decidits: “No, aquest lloc està previst en la nostra
ruta i hi hem vingut expressament...”, tenim la sensació que li hem donat una
gran alegria. És el responsable -amb la seva esposa- de l’església i l’antiga
rectoria (avui casa de colònies) annexa i, en bona part, el mantenidor i
restaurador del lloc. 
A la
petita plaça que hi ha al costat de l’església i davant l’antiga rectoria hi
estem xerrant una bona estona (de fer qui més parla, amb una gran varietat de temes i
històries, és en Mateu...). Li demanem si podem visitar
l’interior del temple i molt amablement ens fa una “visita-guiada” per tots
“els seus dominis”: primer el comunidor –que, després d’una “rigorosa” recerca
històrica, han recuperat instal·lant-hi la coberta del porxo-; després, el
petit Museu –creat per aquest matrimoni-, que hi ha a la planta baixa de la
torre-comunidor, amb peces històriques relaciones amb el lloc, la pagesia i
l’art religiós; passem seguidament a la casa rectoral, molt acollidora, neta i
endreçada; des d’on entrem, pel cor, a l’interior de l’església (en Mateu,
competent, ens connecta l’ il·luminació i la música ambiental...); acabem la
visita al cementiri rural que hi ha davant l’actual porta d’accés al temple. Aquí
ens mostra un detall curiós: una tomba, buida, preparada per a rebre –quan
calgui- al seu previsor propietari...; aquest és el modista Manuel Pertegaz que,
des de l’any 1961, te una de les seves residències a Pineda –el mas Castellar
que te adossada la torre de Sant Jaume-, relativament a prop de Sant Pere de
Riu. No podia haver triat, aquest conegut dissenyador, un lloc més discret i
tranquil per a la seva, segurament definitiva, morada !!. Agraint al senyor Mateu la seva cordialitat i
atenció continuem l'itinerari –amb una certa
preocupació pel temps que hem emprat en la llarga, però interessant i
sorprenent, visita-.
Baixem
de nou fins a la Font del Ferro, aquest indret -de fàcil accés amb vehicle- va
estar molt degradat fins l’any 2007. Un cop més, els amics de “Salvem la Vall
de la Riera” amb la col·laboració de l’Agrupament escota “Montpalau” de Pineda,
varen fer-hi una important i meritòria tasca de neteja i rehabilitació. Passem
pel costat del, també, recuperat i restaurat moli fariner de Can Marqués (4). Travessem la riera i ens aturem
davant una nova mostra del patrimoni històric i cultural de la vall: el Forn de Calç de Can Marques (5). Com ja
hem pogut veure al molí fariner, uns pedagògics plafons informatius ens
il·lustren sobre les característiques i funció d’aquestes construccions.
Deixem
el forn a la dreta i seguim el camí remuntant l’obaga del turó de Montpalau.
Passem a tocar de Can Teulada la
pista continua, en franca pujada i fent alguns revolts, flanquejada per
alzinars que es van esclarissant a mesura que guanyem alçada fins que assolim
el coll dels Altars (192 m). Un cop
dalt, els qui han volgut, s’han enfilat encara més amunt fins el cim del turó de Montpalau (267 m). Un corriol hi puja, carena amunt, en uns deu minuts. Quan
gairebé som dalt, passem pel costat d’una sitja -per a emmagatzemar el gra- de
l’antic poblat ibèric que hi havia en aquest lloc. Un cop al cim hi podem veure
les restes del castell de Montpalau (6)
i una privilegiada panoràmica sobre la vall de la riera de Pineda, el Montnegre
i el litoral que va des de Calella fins
gairebé Blanes. Retornem al coll dels Altars i prosseguim l’excursió davallant,
ara, per la solana. La pista, amb un acusat pendent, va baixant en mig de
pinedes, algunes atzavares i un terreny saulonenc fins que arribem a l’ermita de Sant Rafael, pràcticament al peu de la muntanya.
Aquesta capella, construïda el 1908 i restaurada fa pocs anys, presenta ara un
aspecte de total abandó: la façana plena de grafits i pintades, la porta oberta
de bat a bat i l’interior desmantellat. Col·locats a l’absis i envoltats de
pins ens fem la foto de grup de la sortida.
Seguim
per la pista fins arribar a l’esplanada de Can Martorell, lloc on hi hagué
l’abocador de Pineda, clausurat i parcialment restaurat l’any 1994. Per un
corriol que passa per un petit bosc arribem a un ample túnel –apte també per a
vianants- que travessa, per sota, l’autopista.
Deixem enrere algunes hortes
fins que arribem a la ermita de Sant
Jaume i a l’entrada de la finca particular –tancada- que condueix al mas
Castellar i a la torre de Sant Jaume, la casa d’en Pertegaz. La pista que surt
de davant mateix de l’ermita ens retorna, en uns 20 minuts, a la parròquia de
Santa Maria de Pineda punt final del nostre recorregut d’avui.
Deixem enrere algunes hortes
fins que arribem a la ermita de Sant
Jaume i a l’entrada de la finca particular –tancada- que condueix al mas
Castellar i a la torre de Sant Jaume, la casa d’en Pertegaz. La pista que surt
de davant mateix de l’ermita ens retorna, en uns 20 minuts, a la parròquia de
Santa Maria de Pineda punt final del nostre recorregut d’avui.
A la
porta del restaurant Can Formiga, a
tocar de la parròquia, ja ens esperen la Carme i l’Enric que, en aquesta
ocasió, només han vingut al dinar. Hi tenim la taula parada, prenem les
cerveses reglamentàries i un molt bon menú. El tracte, familiar i agradable, i
el menjar que ens han ofert en aquest lloc, coincidim tots, que ha estat “de
categoria”.
Després
de dinar, ens acomiadem dels que marxen en els vehicles propis –cotxes o moto-
i la resta agafem el tren que ens retornarà a casa.
Moltes
gràcies a tots i a totes per la vostra assistència i participació a la sortida
i fins la propera Xino-Xano que serà, recordeu-ho, el dijous 9 de maig –després
de la Sortida de Primavera 2013-.
En
Joan Miquel ens informa que, segons els seus equips de mesura, en aquesta
excursió hem caminat 15,5 km.
Una
abraçada.
NOTES.-
(1).- Precisament un dels seus
antics propietaris -el notari Jaume-Joan Coll- va ser una de les víctimes de
l’atac corsari del 1545, captivat i més tard rescatat. Segurament per això, el
1561 es construí la torre de defensa adossada a la casa que, mutilada, encara hi
podem veure.
(2).- Aquest itinerari –amb senyals de color verd i blanc- no passa exactament per l’aqüeducte romà. Per a visitar-lo, cal desviar-se de la ruta i seguir per la carretera d’Horstsavinyà uns 200 m més amunt del pi de Can Cànovas i a l’alçada de Can Cua, a la dreta de la carretera i al mig d’un camp, veureu una construcció d’un 30 m de llarg amb quatre arcs sencers: és el vell aqüeducte romà. També s’hi pot anar, des de la Font del Ferro, agafant la carretera que va a Pineda poc després d’un quilòmetre, a l’esquerra, hi ha l’aqüeducte.
(3).- D’aquesta església es tenen notícies documentals, com a mínim, des de l'any 1185. Poc després, el 1246, se sap que a través d'una butlla papal d'Innocenci IV, la parròquia, juntament amb Santa Maria de Pineda, passà a dependre del monestir de Sant Salvador de Breda. L'església de Sant Pere ha constituït, durant segles, el centre d'un poblament dispers en masos els estadants dels quals s'han dedicat, fonamentalment, a l'explotació del bosc. Fins a 1836 constituí municipi independent i, des de llavors fins al 1929, va dependre d’ Hortsavinyà. En aquell any Sant Pere, com tot el terme d’ Hortsavinyà, passà a integrar-se al municipi de Tordera, del qual depèn, administrativament, en l’actualitat. Tot i això els vincles eclesiàstics i veïnals sempre han estat amb Pineda fins al punt que el temple també és conegut amb el nom de Sant Pere de Pineda. L'edifici manté l'estructura romànica original, del segle XII, amb nau i absis, i un característic campanar tardà, de planta quadrada, coronat per un pinacle piramidal amb merlets graonats. El seu aspecte actual és, en gran mesura, fruit de les ampliacions realitzades durant el segle XVIII, període d’un cert esplendor a la vall i en aquesta parròquia rural. No obstant, també s'observa –especialment després del treballs de restauració- la decoració original de l'absis romànic, a base d'arcuacions cegues i lesenes, de tipus llombard.
(4).- És aquest un dels nombrosos molins –n’hi ha 11 de documentats- que al llarg dels segles hi ha hagut a la riera de Pineda, És una construcció amb una estructura modesta, de planta baixa rectangular i amb teulada d’un únic vessant. El complementa una bassa amb uns contraforts encara ben visibles. En documents de començaments dels segle XVI ja s’esmenta aquest molí que deixà de funcionar com a tal, segurament, a la segona meitat del segle XIX. Va ser restaurat l’any 2003.
(5).- Aquesta construcció va ser feta per a la cocció de pedra calcària (en aquest sector de la vall hi ha afloraments de roques d’aquest tipus) en una data que, almenys fins ara, no s’ha pogut precisar i, es creu, va estar en servei fins l’any 1920. El forn és una mena de gran olla troncocònica amb la base inferior més ampla. Les utilitats de la calç cuita eren diverses: es feia servir com a morter per a la construcció, per emblanquinar i desinfectar parets, per l’agricultura, com a producte medicinal, etc.
(6).- Cal destacar que aquest
castell tenia un paper de fortalesa militar, no una funció residencial o
d'habitatge permanent. La seva funció era més aviat simbòlica, d'intimidació de
la pagesia i punt d'encontre esporàdic dels cavallers en les seves guaites
(tasques de vigilància) nogensmenys, la visió que es té des de dalt del cim
tant de la costa com dels vessants del Montnegre és tan extraordinària com
estratègica. Molts segles abans de la construcció del castell, el lloc havia
estat ocupat per un assentament ibèric que ha deixat nombrosos vestigis,
datables a partir del segle IV aC, poblament que va tenir continuïtat en època
romana. Probablement, la major part de la pedra d'aquest antic assentament
degué ser utilitzada per a l'edificació del castell medieval, que es troba
documentat des de mitjan segle XI, quan Umbert Odó i la seva muller Sicardis,
senyors del Montseny, juraven fidelitat al comte Ramon Berenguer I pels castells de Montpalau
(Mont Palaz) i Gironella. Durant el segle XII, els vescomtes de Cabrera van
anar adquirint el ple domini de la jurisdicció de Montpalau, possessió que van
mantenir fins al 1574, quan va ser venuda a Francesc de Montcada, marquès d'Aitona. Durant el
segle XVII, la batllia de Montpalau comprenia els termes de Pineda de Mar, Sant Pere de Riu, Hortsavinyà, Sant Pol de Mar, Canet de Mar, Calella, Sant Cebrià de Vallalta i Sant Iscle de Vallalta. Dels Montcada va passar per via
matrimonial als ducs de Medinaceli l’any 1756. De la fortalesa medieval ens han
arribat alguns murs, que defineixen un recinte de planta quadrada. Al centre
del castell s'alçava la torre cilíndrica de l'homenatge; sembla ser que fou
enderrocada –es poden veure, encara, fragments i grans blocs dels panys de
paret- durant la revolta dels pagesos remença, vers el 1485. Hi ha restes d'un
segon recinte més modern de murs més gruixuts inacabats i que s'hauria
construït cap al segle XV, durant la guerra entre Joan II i la Generalitat,
millora impulsada pel militar Bertran d’Armendariz. D’aquesta època son els
angles acuradament acabats i la finestra de punt rodó, construïts amb un tipus
de pedra diferent que la resta de murs i més ben treballada. Després d’aquestes
obres és quan es considera que es va abandonar, inexplicablement, la
fortificació. El castell incloïa una capella dedicada a Sant Miquel (de la qual
avui, en prou feines, en resten els fonaments) documentada des del segle XII.Text.- Pep
Fotografies.- Joan Miquel, Joan, Montserrat B. Antonio, Laia i Enric.
