PER
L’ESPAI NATURAL DE LES GUILLERIES:
De Savassona al
Monestir de Sant Pere de Casserres.
La
xino-xano d’avui és de les que no s’obliden fàcilment. Ens ha fet patir una
mica però els panorames que ens ha ofert i tot el que hi hem vist ha valgut ben
bé la pena. Us ho expliquem:
Set
(3 “nois” i 4 “noies”) hem sigut els xino-xaners que hem gaudit d’aquesta
sortida. Gairebé tots els altres companys habituals (fent cas omís del
calendari prefixat... he,he...) eren de viatge: dos a Canàries, dos a Noruega,
dos a Uganda i 3 –els més atrevits- navegant, amb un quart tripulant i dalt d’un
petit veler, per la Mediterrània... si això és crisi !!!
Els i les “7 magnífics”, que ens hem mantingut fidels a la sortida ens hem
arribat, amb els cotxes, fins al petit
nucli de Savassona (580 m d’alçada). Un cop allà, hem deixat a la majoria
de la colla al petit aparcament (que hi ha a l’esquerra de la carretera) d’on
arrenca el camí que puja fins a Sant Feliuet.
Dos xofers, amb els dos cotxes, hem anat a portar un vehicle fins al pàrking
del restaurant de Sant Pere de Casserres, per a poder establir la logística del
retorn “motoritzat” de tota la colla al final de l’excursió; mentre retornàvem
amb l’altre cotxe, de nou, a Savassona per a fer plegats la caminada. A quedat
clar, o us ho torno a explicar... !!.
Doncs
bé, a l’aparcament de Savassona hi ha un petit rètol que diu “Sant Feliu” i
assenyala cap a una pista. Mentre els xofers fèiem el “xou” descrit amb els
cotxes, hem quedat que les “nenes” i l’Antonio anessin pujant, per la pista, fins a l’ermita
de Sant Feliuet i allà ens trobaríem tots plegats per a esmorzar-hi.
“El
hombre propone i Dios dispone”..., diuen, i així és: els dels cotxes hem tingut
d’esperar més d’un quart d’hora per a que ens obrissin –amb retard- la porta
que barra el pas de la carretera que porta al Monestir... i el rètol que posa
“Sant Feliu”, si ens hi fixem bé, el que realment vol assenyalar no és la pista -que baixa vall avall-
sinó un petit corriol que, darrera d’una tanca, porta a Sant Feliuet. Això ha
suposat que mentre uns estàvem, una bona estona, esperant que obrissin l’accés al Monestir, els altres
fessin una caminadeta de més de mitja hora, pista avall i, desprès, pista amunt
–fins que no s’han adonat que no anaven pel “bon camí”-, d’uns 2 km en total. En
resum que ens hem tornat a trobar uns i altres, quan tornàvem de les
respectives “aventures” davant del rètol indicador de “Sant Feliu” punt d’inici
de la caminada d’avui. És aquí on continuem, millor dit, comencem “oficialment”
l’excursió a peu d'aquesta sortida.
El
corriol –ara ja el correcte- que acabem
d’agafar, passa per un petit bosquet amb unes grans pedres, aquí i allà, que ens
semblen un àrea de picnic perfecte. És un lloc ombrejat i com que ja fa estona que ens hem aixecat i ja fa
rato que “la ballem”, decidim esmorzar-hi. Fem el nostre desdejuni clàssic:
entrepans, vi, olives, cafè, gotes,... però, avui, la Montse ens ha “castigat”
sense pastis... així sabrem valorar el que ens hem perdut... No ha pogut fer-lo,
diu, però la mida del proper ho compensarà... (això darrer ho diu el “cronista”, no ella).
Des
d’on estem, entre mossegades i tragos de vi, veiem el castell de Savassona (documentat des de l’any 890, molt modificat
al segle XVI i que –actualment- te l’aspecte d’un gran casal senyorial; al seu
costat hi ha l’església parroquial de Sant
Pere de Savassona del segle XI) i dalt d’un turó rocós, dominant-ho tot,
l’ermita de Sant Feliuet coneguda per això, també, amb el nom de Sant Feliu de
la Roca.
Després
d’esmorzar ens dirigim, pel costat d’uns camps de cereals, verds i ufanosos, fins al Pla de Sant Feliuet (aproximadament a 600m d’alçada) a llevant del turó.
És, aquest, un paratge de gran interés històric i geològic: una zona densament ocupada per
jaciments arqueològics (un poblat ibèric, grans blocs de pedra amb signes i
gravats de diverses èpoques, fosses amb antics enterraments d’uns 4200
anys d’antiguitat,...) i gegantins blocs de pedra caiguts, fa milers danys,
del turó i situats en mig dels arbres (que alguns
escaladors, en l’actualitat, fan servir com a rocòdrom). “El Dau” (potser el més gran, a l’entrada del bosc), la “Pedra dels Sacrificis” (un enorme bloc de gres,
–de 10 m d’alt i 6 d’ample- amb dues línies o canals horitzontals i restes
d’una escala darrera seu, que ha originat nombroses llegendes: es diu que les
tribus neolítiques que habitaven el lloc hi feien sacrificis i que aquestes
canals gravades a la pedra servien per a recollir la sang dels immolats. També
hi ha histories de bruixes i de sacrificis d’animals. Els arqueòlegs, en canvi,
donen un sentit més pràctic a aquestes línies gravades: eren guies o suports
per a les teulades de les cabanes construïdes al seu recer. Als peus d’aquesta
curiosa roca s’hi van localitzar enterraments neolítics amb dos esquelets i un
nombrós aixovar funerari). Aquest Pla va estar utilitzat, posteriorment, com a
nucli o assentament de població des de la Prehistòria fins a l’Edat
Mitjana.
Per
un caminet que s’enfila turó amunt arribem, per una gran escalinata empedrada -possiblement
d'època medieval-, fins dalt de la gran
penya on hi ha l’ermita de Sant Feliuet.
Aquesta petita església està formada per
una capçalera d’origen preromànic (segle X) i la nau i portes romàniques refetes
posteriorment (segles XI-XII). Està envoltada de tombes antropomorfes,
sitges i un gros dipòsit o cisterna per a emmagatzema-hi aigua.
Des
de dalt, a 657 m d’alçada, tenim -en un dia clar com el d’avui- una espectacular
visió de les planes i muntanyes que ens envolten: les valls de Savassona, del Ter i la plana de Vic, les Serres de
Bellmunt, Cabrera, el Puigsacalm i el Collsacabra amb els Cingles de Tavertet i,
al fons, el Far. Ens hi estem una bona estona fent fotografies i contemplant
el panorama.
Cal
continuar, baixem de nou al Pla de Sant Feliuet i
agafem un camí -a l’esquerra- que passa pel costat de la Pedra de l’Home amb la clara representació, amb d’altres signes,
d’una figura humana (com en els altres llocs d'interès històric o arqueològic de Savassona, uns panells explicatius ens il·lustren sobre els detalls del monument que tenim davant) . El sender, amb els senyals de color blanc i groc del PR-40,
volta el turó i va baixant, pel mig d'un bosc de pins, roures i alzines, fins al Coll de la Passarella (539 m
d’alçada).
Sortim
del bosc i a baix veiem el riu Ter –de fet la “cua” del pantà de Sau, gairebé ple-
formant meandres. Passem a tocar d’una caseta on hi ha un transformador de la
xarxa elèctrica, segurament, de la propera urbanització de Fussimanya (490 m d’alçada). És aquest un nucli de torres escampades, amb un
petit embarcador, al costat del riu-pantà. Arribem al carrer principal que
comunica l’embarcador amb la part alta de l’ urbanització. El seguim per la
dreta, amb una forta pujada, fins que arribem a l’alçada del “Restaurant
Fussimanya” on el camí del PR-40 passa
entre el pàrking i l’àrea de jocs infantils d’aquest establiment.
Deixem l’ urbanització tot continuant per un sender, poc visible però senyalitzat “blanc, roig i blanc” (ara el PR-40 coincideix, en algún tram, amb el GR 151), que
va baixant cap el Torrent de l’ Infern.
“Normalment gairebé tot el que baixa, després puja...” diu algú amb una certa i "picant"
ironia. Efectivament anem baixant fins a creuar el Torrent (per la cota 420 m)
pocs metres més amunt del nivell on hi ha, actualment, l’aigua del pantà. Per la llera del barranc, afortunadament, no hi baixa aigua. És un indret fresc i
ombrívol, amb grans pedres, molta vegetació i un cert encant. Ens hi estem descansant i fent fotos una
estoneta... innocents, encara no sabem el que ens espera !!.
La
ruta per l’altre vessant del torrent puja fent ziga-zagues i salvant -en un
recorregut d’uns 300 m- un
desnivell sobtat de prop de 150 m. Al capdamunt arribem a la carretera asfaltada que
porta al Monestir de Sant Pere de Casserres (som a 560 m d’alçada); un
indicador diu que falten, fins al Monestir, 1,7 km; nosaltres hem fet ja (comptant-hi
la pujada i baixada de Sant Feliuet) 8,3 km – i, els qui s’han equivocat al
començament, 10,3 km-.
Travessem
la carretera i arribem a una cruïlla de camins: el que nosaltres venim, un que va cap el Monestir i un l’altre
cap al Parador Nacional de Sau; hi ha, així mateix, un quart sender que porta
fins el Coll de Terrades. I, encara, un cinquè corriol que puja des d’aquest mateix lloc, per
unes escales fetes al turó, fins dalt del Puig dels Moros (592 m d’alçada) des d’on hi ha unes molt bones
vistes sobre el pantà i la “península” de Casserres. Nosaltres –cansats i
justos de temps- ho deixem per a una altra ocasió... El que si que ens fem, en aquest lloc -
avui, sense l’ajuda del trípode d’en Joan Miquel-, és la foto “oficial” de la
sortida.
Al grup hi falta la Montse B. que era la fotògrafa.
Continuem
vorejant, pujant i baixant -ara suaument- roques i turons. De tant en tant,
trobem algun mirador; el camí cap al Monestir de Sant Pere de Casserres, passa
per dalt del serrat i ens ofereix unes vistes sobre el Ter –ja en condició de
pantà- esplèndides.
Som
en un punt on ja veien –encara molt lluny- el Monestir. Fem un darrer esforç i arribem
–amb ¾ d’ hora de retard sobre l’hora prevista- al Centre d’acollida i restaurant del Monestir, aquí ens esperen les
cerveses i el dinar.
El
menú és prou correcte però, el servei, un pel lent... nosaltres, ben
entaulats, no tenim cap pressa i ens hi recreem, xerrant i rient, fent sobretaula.
Tenim l'intenció,
clar, de veure el Monestir i a les 5 de la tarda admeten les darreres visites.
El tros de camí -uns 500 m-, que va del Centre d’acollida fins el conjunt monumental de
Sant Pere de Casserres, és espectacular: a un costat i altre hi tenim el riu
Ter que forma, en aquest indret, un tancat meandre –abans d’eixamplar-se al
pantà de Sau- que envolta tot el “morro” format per la serra de Casserres i on,
a la punta, hi ha estratègicament situat el monestir.
Cinc
minuts abans de les cinc entrem, solemnement, per la porta de Sant Pere de Casserres. És, sens dubte, un dels monuments més impressionants
–per la seva bellesa, originalitat i envergadura- de l’arquitectura romànica
catalana: es tracta d’una construcció en la qual destaquen les altes i amples
naus, cobertes amb volta i sostingudes només per dos pilars intermedis (1). Ens passegem, fent-hi nombroses fotografies,
pel seu recollit claustre, l’església –gairebé quadrada- amb les tres naus i els
absis, el massís campanar, el celler, les primitives dependències monàstiques ,
els patis on hi hagué el fossar i des d’on els monjos devien veure transcorre
el riu –i els dies- pel fons del congost
que els envoltava... és realment un racó de pau. Cal, però, marxar doncs -a 2/4 de sis- volen
tancar.
Sortim
del recinte mentre, darrera nostre, van tancant totes les portes... fins i tot
demanem, al noi que te cura de les visites al monestir, si pot baixar -quan marxi amb el seu cotxe- a dos de
nosaltres fins a Savassona (els altres 5 ja caben en el cotxe que, al matí, hem
deixat aquí) i així ens estalviem tenir d’anar a buscar el vehicle, que hem
deixat al pàrking on hem començat l’excursió, i tenir de portar-lo fins aquí
(amb el perill de trobar-nos la porta de
la carretera d’accés també tancada). Així ho fem i, un cop som tots – “personal” i
cotxes- a Savassona, donem per acabada
aquesta profitosa 38ena Sortida Xino-Xano.
Calculem que hem recorregut, en
total, 10 km (i els que han seguit la pista al començar l’excursió, 12 km). Estimem en uns + 350 m de pujades (un parell d'elles força sobtades) i en uns - 400 m de baixades, els desnivells acumulats que hem tingut de superar al llarg de la ruta. Potser això ens ha "castigat" més que no pas el nombre de quilòmetres totals caminats.
En
Josep Mª i la Montse marxen, amb el seu cotxe, al “castell” que tenen a la
Cerdanya i els altres 5, tot comentant les diferents incidències i emocions de
la jornada, agafem el camí de retorn fins a Barcelona.
Cal
felicitat a en Josep Mª per la tria, organització i “lideratge” d’ aquesta
excursió i a tots i totes els altres assistents per la seva "resistència", participació i
companyonia.
Ens
acomiadem –satisfets, contents i alegrois, però, cansats- emparaulant-nos fins les properes
activitats que seran el Sopar d’Estiu (divendres 21 de juny -tot i que ara, sembla, que aquesta data es retardarà per tal d'esperar el retorn dels "navegants" del veler-) i la 39ena
Xino-Xano (dijous 4 de juliol).
Fins
llavors, doncs, una forta abraçada.
NOTA.-
1.
El monestir de Sant Pere de Casserres, l’únic de l’ordre benedictí a la comarca
d’Osona, va ser promogut –l’any 1006- per la vescomtessa Ermetruït d’Osona i
Cardona. Amb anterioritat a la construcció del monestir hi havia en aquest lloc
un castell termenat, documentat des del 898, amb una capella dedicada a Sant
Pere. A partir del 1012, sota la protecció de la vescomtessa Eugòncia i el seu
fill Bermon, començà a haver-hi vida comunitària, si bé fins al 1050 no es va
consagrar l’església monàstica. Després dels primers abats, Casserres baixà
aviat a la condició de priorat, segurament per no poder mantenir els 12 monjos
necessaris per a continuar essent abadia. El monestir va perdre la seva
independència quan, el 1079, els
vescomtes fundadors, per tal d’assegurar-hi la vida monàstica regular
decidiren unir-lo al gran monestir de Cluny. Aleshores Sant Pere de Casserres
es convertí en un priorat depenent d’aquest monestir esdevenint, però, el
centre administratiu de les possessions de Cluny a Catalunya. Els vescomtes
fundadors i altres famílies nobles de la
comarca com els Tavertet, els Cabrera, els Savassona o els Sau, s’interessaren
pel monestir fins avançat el segle XII, l’afavorien amb importants donacions o
s’hi feien enterrar, però després ja gairebé no se’n recordaren. Dona la
sensació que, aquest monestir, fundat pràcticament per dues vescomtesses, va
ser sempre el lloc preferit de les dones del llinatge dels Osona-Cardona, al
qual feien llegats més importants que a la mateixa canònica de Cardona. Més endavant, al segle XIII, la comunitat
augmentà amb alguns preveres que volien viure-hi sota la regla i alguns donants,
a vegades matrimonis, però mai no va passar de dotze o tretze el nombre de
persones al monestir. Malgrat tot podem dir que aquell temps el monestir va
viure un període d’esplendor. Cal destacar, l’any 1376, la investidura com a
prior comendatari de Sant Pere de Casserres de Pere de Luna, el futur papa
Benet XII d’Avinyó. El despoblament –a causa de les pestes i la fam- dels
segles XIV i XV i la manca d’ingressos de diners provinents dels censos o
rendes de monestir que això provocà, van marcar una forta davallada per al
cenobi. L’endeutament era gran i l’estat material del monestir era força
lamentable (el terratrèmol que, el 1428, sacsejà bona part del país va fer
caure el campanar, la volta de la nau de tramuntana i d’altres dependències);
la vida comunitària va decaure de tal manera que, a finals del segle XV, només
hi havia a Casserres dos monjos. L’any 1572 el monestir va ser secularitzat,
els seus béns passaren al col·legi de Betlem, dels jesuïtes de Barcelona, del
qual passà a ser una simple possessió o granja. Aquest domini acabà amb
l’expulsió dels jesuïtes decretada per Carles III, l’any 1767. Passà,
posteriorment, a ser una propietat particular amb el consegüent abandó,
transformant part del monestir en un habitatge de masovers mentre la resta
l’ocupà el bestiar o s’anà degradant. L’any 1931 Sant Pere de Casserres va ser
declarat Monument Historicoartístic i es creà un patronat per a la seva
restauració. Durant la dècada 1950-60 l’arquitecte Camil Pallàs hi portà a
terme importants obres de consolidació. Finalment, el 1991, el va adquirir el
Consell Comarcal d’Osona amb la finalitat de porta-hi a terme –juntament amb la
Generalitat de Catalunya- la seva restauració
i el tractament museogràfic. Aquesta meritòria tasca durà del 1994 fins al 1998
i encara continua.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Les persistents pluges d'aquesta primavera han fet que la natura mostri els seus millors colors. Hem trobat les Guilleries verdes com mai i els prats i voreres dels camins guarnits de flors:
Text.- Pep
Fotografies.- Montserrat B., Antonio, Laia i Pep.
