PASSEJADA DE SITGES A VILANOVA -DE “PUNTA” A
“PUNTA”-
PEL CAMÍ COSTANER DELS COLLS
Ja abans de la sortida els e-mails bullien. Hem fet l’aproximació en tren, uns –els més romàntics-
l’han volgut agafar a la l’Estació de França tot rememorant l’antic edifici,
els vells combois i les locomotores de vapor; altres –els qui volien dormir
mitja horeta més- ho han fet al “baixador”
de Passeig de Gràcia i les que, sigui perquè tenen l’estació gairebé al
costat de casa o perquè –venint del Maresme- no en tenien més remei, han pujat
a l’estació de Sants. Els quatre que venien de l’estació d’origen ens han
guardat lloc per a tots: els deu que hem pujat al Passeig de Gràcia i les dues
Elenes que ho han fet –pels pels (sort
que elles en tenen !)- a Sants.
El tren a la "romàntica" Estació de França (mitja hora abans que els de les estacions de Passeig de Gràcia i Sants...)
El nostre homenatge al "romàntics" que encara queden...
Dalt del tren, tots anem-hi dalt del tren, hi ha lloc per
tota la gent... deia la cançó i és veritat, el tren anava gairebé buit tot i
que nosaltres sols, amb les salutacions, rialles i converses hem “omplert” tot
l’ambient.
Sense gairebé adonar-nos hem arribat a Sitges. Només sortir de l’estació, un
de la colla ens ha fet parar atenció en el rètol d’un establiment: “TAPERIA” ...no de tapes, deu ser de taps... ha
dit irònicament i –coneixent-lo- sense cap tipus de prejudici. Aquest comentari
ha donat peu, en un dels grupets en que s’ha anat fragmentant la colla, a una
breu –però profunda- conversa sobre l’influencia que els condicionants
ideològics, culturals, religiosos o morals (o, potser, tots ells) tenen en el
món i mots homosexual i gai. Convenim que la principal
diferència entre aquets dos termes és
que el segon, gai, com que és sinònim
d’ “alegre”, “divertit”,
“xiroi” -tant en català com en anglès- és un mot –relativament recent-
positiu, escollit per la comunitat gai d’arreu del món per a referir-se a si
mateixos, reivindicar la plena acceptació de la seva opció sexual i els seus
drets. En canvi homosexual és un mot més
antic, del segle XIX, que originàriament –i, en determinades persones o cercles,
encara avui- té (o se li vol donar) una connotació negativa relacionada amb un
“vici”, “desviació”, “patologia”, “malaltia” o “tara” que
cal perseguir, prohibir, amagar o tractar. Concloem que, com en moltes altres
coses, el veritable “remei” davant determinats estereotips, és la cultura sense
prejudicis, la llibertat, el respecte i la tolerància.
Baixem cap el Passeig pels bonics carrers vorejats de
botigues i cases modernistes. Certament Sitges te un gran encant !!. Xerrant,
xerrant, arribem al final del Passeig
Marítim, a la platja de les Anquines,
davant de l’hotel Terramar. És el lloc, gairebé fora del nucli urbà, on tenim
previst esmorzar.
Així ho fem. Quan ja arribem a les darreres queixalades
dels respectius entrepans, hem pràcticament buidat els pots d’olives de l’Elena
i la bota de vi d’en Pep... parem la “taula”, damunt d’uns bancs, per a la
segona part de l’àpat: la coca artesana de la Mª Rosa, les llaminadures de la
Conxita, les “petaques” amb les gotes –Mascaró,
Torres i orujo- d’en Llorenç, en
Jaume i l’Antonio, les tassetes de disseny de l’altra Elena i els termos amb el
cafè i la llet de la Montserrat i en Josep Mª. Acabem –gairebé amb tot-
contemplant la vista, que des d’aquest lloc, es te de la vila; l’espectacle de les
ones que –avui-, empeses pel vent, espeteguen amb força damunt els trencaones i
la companyia d’unes petites gavines que s’han auto-convidat a l’esmorzar.
Ja més “en forma”, continuem fins al final del passeig.
Aquest acaba a la Riera de Ribes que –en l’ aiguabarreig d’aigües salada i dolça- de
la seva arribada al mar forma un petit estanyol, on les gavines i un assortiment
d’ànecs s’hi mullen el cul... Ens hi estem una estona contemplant, com si no ho
haguéssim vist mai, el seu airós caminar i capbussades.
Per a travessar la riera hem de passar, seguint les
senyals roges i blanques del GR 92, per sota la barana del passeig, a tocar del
trencaones. Com que fa vent ho fem, amb precaució, per damunt les roques
mullades i –només als més “agraciats/des”-
els toca el premi de la remullada d’alguna onada.
La natura es sàvia i poc rancuniosa, com que –a
alguns/es- ja ens ha mullat prou, fa que l’aigua de la riera passi per sota d’una
platja de còdols. La creuem, doncs,
sense ni tant sols adonar-nos-en, ni –evidentment- mullar-nos. Per una pista arribem
a l’aparcament de la discoteca Atlàntida al
final del qual, ja en forma de corriol, comença el sender GR 92.
El camí s’enfila fins dalt de la Punta de les Coves. És la primera “punta”, envoltada de
penya-segats que passarem. S’anomena així perquè a la seva base, a ran i sota
el mar, hi ha diverses coves. La més
important és la del Gegant, un indret de molt difícil accés on, l’any 1954,
s’hi va descobrir un jaciment paleolític (1).
Seguim. Avui no ens perdrem, diem, ja que el camí va
–sense cap altra alternativa- entre els estimballs de la costa i la via del
tren. La primera
platja que trobem és la cala de l’Home
Mort. És una cala idíl·lica, situada entre les puntes de les Coves i la de
la Desenrocada, formant una badia molt oberta. La platja està dividida en dues
(la cala d’en Rosers i la platja de l’Home Mort) per un
penya-segat rocós. Ara les veiem completament buides però, els mesos d’estiu – amb
un petit xiringuito inclòs- estan
molt concorregudes pel col·lectiu gai que hi practica, com en moltes altres
platges i cales d’aquesta zona, el nudisme.
Platja de l'Home Mort i Punta de la Desenrocada.
La segona “punta” que trobem és la de la
Desenrocada
a l’extrem de la qual hi ha –diuen- un gran precipici. Nosaltres la superem,
uns per dalt i uns altres per baix -pel camí que passa pel costat de la via-,
sense “gaudir” de l’emoció i el vertigen de l’estimball. La ruta passa,
després, per sobre la cala de la
Desenrocada –de còdols, petits i grans, estreta i no molt llarga- on hi
trobem una mena de catúfol de ceràmica, que un dels vells llops de mar de la colla ens aclareix que és un càntir
poper (utilitzat per a la pesca professional del pop) que el temporal deu
haver arrencat i deixat –sense trencar-lo !!!- a la platja. La Conxita (després de netejar-lo i airejar-lo)
el farà servir, a casa seva, com a element decoratiu.
Algunes de les "puntes" tenen tres opcions de pas: per dalt, pel mig i per baix...
Pugem
–algú amb el catúfol poper a coll...- fins a la Punta Grossa. No anem tampoc pel camí
que, per damunt del cingle, segueix el perímetre de la “punta” i la superem pel
costat i per sobre de la “trinxera” del ferrocarril. A l’altra banda podem
veure-hi algunes petites i estretes cales que avui, amb el fort onatge, son platges que -en lloc de sorra o còdols- estan formades
per espuma.
La quarta “punta” és la
de l’Ombra, anomenada així segurament perquè, al capdamunt, hi ha un petit bosc
de pins. Els mesos de calor aquest indret, ombrejat i airejat per la marinada
deu estar molt sol·licitat. Ara també s’hi està be. Hi fem una curta parada,
mentre anem veient passar –amunt i avall- amb força freqüència, els trens.
El camí segueix vorejant la costa. Un cop hem superat la
punta de l’Ombra podem veure la caixa de
morts, una gran roca en forma de taüt, despresa del cingle i lleugerament
inclinada sobre el mar com si estigués dalt d’un cadafal.
"La Caixa de Morts" sota la Punta de l'Ombra.
Passem per algunes cales més fins que, davant nostre,
sobre els túnels del tren que travessen la Punta
Llarga, hi veiem la masia dels Colls
(2). Com que anem molt be de temps (potser, per allargar l’excursió
haguéssim tingut de resseguir –apartant-nos del sender i apropant-nos al límit de la costa- els
perímetres de cadascuna de les “puntes”... però ara ja està fet) ens estem una
estoneta asseguts, tot contemplant el panorama. Som de cara al mar, com
sargantanes al sol, darrera nostre –tot i que des d’on som no la veiem- hi ha
la Casa dels Colls. Tenim, al costat, la tanca i la frondositat del vell jardí
–ara naturalitzat per les especies autòctones- fet per l’antic propietari
d’aquest lloc, en Felip Bertran i Güell, després de la Guerra Civil. A la Punta Llarga, si anem on les onades
peten sobre la costa, hi veurem diversos bufadors,
escletxes per on les onades penetren a
les roques amb força i surten transformades en una mena de guèisers o sortidors
d’escuma. Nosaltres –prudents- avui, que el vent bufa fort i el mar està força
mogut, preferim prendre el sol tot i que, des d’on som, de tant en tant sentim
el brogit dels rompents de les ones sobre les roques.
Prosseguim. Passada la Punta Llarga, ja albirem la façana marítima de Vilanova
i la Geltrú. La “punta” que toca ara és la Punta Mabrera a l’extrem de la qual es
conserven, molt malmeses, les restes d’un vell niu d’ametralladora (3). El camí
passa a partir d’aquesta “punta” proper al mar, a vegades s’estreny i algun tram transcorre,
per zones pedregoses, a prop de la via del tren.
Finalment arribem a la platja del
Far o de Sant Cristòfol, ja a Vilanova i la Geltrú, on hi podem veure un
altre niu d’ametralladora, aquest més ben conservat. Pel mig de torres
noucentistes arribem a l’ermita de Sant
Cristòfol amb la casa on va viure i morí Eugeni d’Ors al costat (4).
Una mica més avall trobem el Far o la Farola com l’anomenen aquí.
L’edifici, del 1866, acull el MUSEU DEL MAR http://museudelmarvng.blogspot.com.es actualment està en fase de condicionament per
a una posterior obertura –millorat i ampliat- passat l’estiu, per tant no el
podem visitar. La torre del Far és de l’any 1905.
Travessem, per un pont, el Torrent de la Piera i arribem al Port dels Pescadors on
en podem veure a algun feinejant amb les xarxes. Anem Passeig Marítim enllà fins que arribem a la Rambla on ens fem una
fotografia de grup davant el monument a
en Francesc Macià, obra de
l’escultor Josep Mª Subirachs.
Prenem les cerveses, mentre fem temps fins a l’hora de
dinar, a la terrassa del Club Nàutic
–tot contemplant els iots del Port
Esportiu- i al cap d’una estona ens hi entaulem. El dinar, de menú, ha
estat molt be i l’entorn molt agradable. Als postres hem pres cava a la salut de
la Carme i en Pep que (ningú ho diria...) aquests dies fan anys. Salut i
felicitat !!! Si i Si !!!
Les cerveses...
El brindis...
La foto de grup, després de dinar...
La passejada d’avui, d’uns 8 km en total –d’estació a
estació- ha estat molt relaxada i sense cap ensurt ni marrada. Ja tocava !!.
A l’estació de Vilanova i la Geltrú reprenem el tren, que
ens portarà als respectius destins i... “colorin, colorado... aquesta crònica
s’ha acabado”
Agraïm a tots/es la vostra assistència i participació i,
especialment, a en Josep Mª la feina d’organització de la sortida.
Fins la propera Xino-Xano, que serà el dijous 13 de març
i –gairebé segur- anirem al Brull a visitar el Poblat Ibèric del Turó de
Montgròs. Anirem informant per mitjà del Blog i/o el correu electrònic. No hi
falteu !!
Una abraçada.
NOTES.-
1.- Però la història no s’acaba aquí: l’any 2005, dos
investigadors de la UB van revisar el material recollit durant l’expedició del
1954 i conservat a l’Arxiu Històric de Sitges i van trobar-hi les restes d’una
mandíbula que no havia estat datada. Gràcies a les tècniques de datació
radioactiva per urani-tori s’ha pogut confirmar que la mandíbula té 53.000 anys
d’antiguitat i correspon a un neandertal. De fet, és una de les poques restes
humanes anteriors a l’ Homo
sapiens trobades a Catalunya. Sembla que llavors el mar quedava
molt més lluny de la costa i la franja litoral, entre la zona muntanyosa de
Garraf i l’aigua, era una zona boscosa amb molta caça i per tant un bon i
temperat habitat, també, per als neandertals.
2.- La Masia dels Colls està situada darrera la Punta
Llarga o dels Colls, damunt les foradades fetes als anys 1880 i 1914 per
passar-hi la línia del ferrocarril. La masia és al mig de la línia de terme de
Vilanova i la Geltrú amb Sant Pere de Ribes. Els pescadors vilanovins
l’anomenen “Masia Nova”. En un document reial de l’any 1372 s’esmenta un mas
des Coyll. La masia dels Colls va ser adquirida, l’any 1644, per l’Ordre de la
Mare de Déu de la Mercè. El 1835, els frares van ser exclaustrats i
desamortitzats; posteriorment va ser subhastada públicament i adquirida, l’any
1849, per Joan Samà i Martí, que la va convertir en un centre d’explotació
vinícola. L’any 1892, la propietat va passar a Joan Soler Suau, de renom Sans de Gornal i després de la Guerra Civil va ser adquirida per la família
Bertran i Musitu. L’any 1939, Felip Bertran i Güell va transformar la masia
dels Coll en la residència Casa del Mar,
lloc de trobada d’importants personalitats i
envellint-la amb uns grans i cuidats jardins, les restes dels quals, avui,
s’han barrejat i naturalitzat amb d’altres espècies pròpies de la zona. Hi ha
un projecte iniciat, però aturat, de convertir la masia en un petit hotel. El
seu aspecte actual, ple de grafits i
pintades, és de total abandonament.
3.- Durant la darrera Guerra Civil (1936-1939) molts
sectors de la costa van comptar amb nombroses posicions defensives per tal de
defensar el territori davant d’un hipotètic desembarcament de les tropes
franquistes. Les construccions més habituals, en aquest sector, eren nius
d’ametralladora d’uns 3 metres de llargada per 1,5 d’ample; amb una entrada
lateral i dos espitlleres horitzontals amples i allargades per a poder obrir
foc amb eficàcia i seguretat. De forma quadrangular i acabats amb una tronera
semicircular, tenien roques de l’entorn encastades al sostre i parets per poder
camuflar-lo davant l’enemic i, especialment, l’aviació feixista. Aquest niu d’ametralladora,
com el que veurem més endavant prop del Far de Vilanova molt propers –els dos- a la línia de la
costa, protegien –segurament amb d’altres sistemes defensius com podien ser
punts d’observació, defenses i llocs atrinxerats- les platges davant un eventual
desembarcament.
4.- La capella és del segle XIV, va ser restaurada a
partir de 1505 i serví de llatzeret durant l'epidèmia de pesta de 1651-52.
L'actual edifici fou consagrat el 1788. Durant el segle XIX va ser de nou
rehabilitada amb fons de l'"americano" Joaquim Soler i Serra. És l'única
església del terme de Vilanova i la Geltrú que no va patir danys durant la
passada guerra civil i així es conservaren dues gran pintures –de Sant Antoni i
de Sant Francesc- procedents de l’antic convent dels caputxins, la darrera,
obra d’Antoni de Viladomat . Posteriorment -l'any 1944- la va comprar l’escriptor
i filòsof Eugeni d'Ors –Xènius- que s’hi va fer construir una casa al costat,
on hi va morir l’any 1955, a l’edat de 72 anys. Allà va fundar La Academia del Faro de San Cristobal, on es reunien escriptors, filòsofs i
artistes i on va reconduir la seva relació amb Catalunya, que abans havia
passat per períodes de desafecció tempestuosos.
Text.- Pep
Fotografies.- Montserrat B., Joan Miquel, Enric, Josep F.
Jaume/Mª Rosa i Joan.
