CAMINADA
DES DEL FIGARÓ FINS AL SALT DEL PRAT (pel Sot del Bac)
I A SANTA EUGENIA DEL
CONGOST
(per la riba d’aquest riu)
L’experiència
(i nosaltres ja tenim prous anys per a tenir-ne...) ens aconsella cercar, durant
els mesos de calor, itineraris per llocs frescos o, com a mínim, ombrejats.
Així
ho hem intentat fer en aquesta ocasió. Anar al Sot del Bac o Obac que, com el seu nom indica és un bon i
fresquívol indret , ha estat l’excusa per
a la nostra sortida xino-xano del mes de
juny. El Sot del Bac és una fondalada, atapeïda de vegetació, que baixa des
dels Cingles de Bertí fins al riu
Congost. És un recorregut, fins dalt del mirador
que hi ha al fons de la vall, d’uns sis quilòmetres entre anar i tornar. Com un
al·licient més de l’excursió hi tenim la visita al Salt del Prat amb un petit gorg, al centre de la zona on hi ha
l’anomenada “escola d’escalada” del Sot del Bac amb les seves “agulles” i parets.
Està documentat que, des de l’any 1947, clubs excursionistes –com el CE
Badalona i el CE Mataró- obriren algunes
vies d’escala en aquest lloc. Però segons algunes guies més antigues ja, des
dels anys 20, s’escalava –principalment per a fer-hi pràctiques d’iniciació
i cursets- al Sot del Bac. Nosaltres, amb els scouts, també hi havíem fet
forces pràctiques d’escalada i ràpel (amb en Asensio, en Josep Blanc, en Vicenç,
en Ferran i d’altres companys com a monitors).
Com
que segur que amb aquesta caminadeta no en tindrem prou, hem decidit afegir-hi
uns quilòmetres més. Anirem, un cop retornats a El Figaró, per l’antic camí ral, que vorejant el riu Congost, arriba fins a la parròquia i petit veïnat de Santa Eugènia del Congost desfent,
després, el camí –a l’hora de dinar- cap El Figaró. .
Amb
aquest “programa” previst ens hem trobat,
quan encara no eren les vuit del matí, sis valents de la colla pujant al tren a
Barcelona –quatre a l’estació de Rodalies de “Plaça de Catalunya” i dos més a
la de “La Sagrera”-. Una hora després arribem (distrets per la conversa
matinera –feia un més que no ens veiem...!!!- i
el pujar i baixar de gent en totes i cadascuna de les estacions del
recorregut ferroviari on aquest tren ha parat...) a El Figaró.
Seguim, però ja a peu, en la mateixa direcció que ho fa el tren que acabem de deixar, paral·lels a la via, pel carrer Mare de Déu de Montserrat fins que un pas a nivell –sense barreres però molt ben indicat i amb un gran i lluminós semàfor- ens permet travessar-la amb una relativa seguretat i entrar ja a la vall que forma el Sot del Bac.
El
camí, una pista que passa per un alzinar molt net de sota bosc (potser
conseqüència d’algun incendi), és de molt bon caminar. La pujada és suau i, a
aquesta hora del matí, la temperatura molt agradable. El terceto, la parella i, fins i tot, el qui queda sol... no paren de
xerrar... !!!. Deixem, a l’esquerra, la pista que gira cap a la casa anomenada,
precisament, el Bac i seguim pujant per un
sender molt fressat amb les indicacions grogues i blanques del PR-33.
El
corriol va enfilant-se per un bosc –d’alzines, pins i roures- més espès.
Abans
de que en Joan ens ho reclami, decidim –en un lloc on el camí forma una mena de
seients naturals- aturar-nos per a esmorzar. La bota corre de ma en ma i els
entrepans desapareixen ràpidament. En Zac i en Llorenç han dut i ofereixen les
preceptives “gotes” però hem de dir que –potser perquè no fa fred... o perquè, amb
els anys, anem agafant coneixement...- no han tingut gaire èxit. Alguns però hem
caigut en la temptació... companys, sigueu una mica banyetes (ep, volem dir
dimonis) i no deixeu de portar-les... la vida, sense temptacions i algun
petit pecat..., seria molt avorrida... no us sembla ?.
Amb
la panxa plena i els budells treballant... reprenem el camí. L’itinerari va
guanyant alçada i continua planejant cap el fons de la vall. El sol comença a
tocar les copes dels arbres i alguns raigs –per fer bonic- es filtren entre el
fullam donant un toc de colors i il·luminant el camí. El Torrent
del Bosc Negre transcorre, forces metres més avall, pel fons del sot amagat
sota un atapeït i frondós mantell de vegetació.
Al poc arribem a una gran balma potser, antigament, refugi i
aixopluc de gent prehistòrica que feien servir el Sot del Bac com a camí
natural per als seus moviments i caceres... però avui -amb nombrosos grafits,
en lloc de les pintures rupestres- és, possiblement, utilitzat com a indret per
a bivaquejar-hi els nombrosos
escaladors que freqüenten la zona.
La vall es va estrenyent i a l’altre costat
hi comencem a veure algunes parets i agulles, com les Dues Germanes: la Germana Gran i la Germana Petita.
Una
mica més amunt de la balma troben un trencant amb un pal de senyalització
–algun brètol ha arrancat el rètol indicador- i un corriol que baixa, per la
dreta, cap el Gorg i Salt del Prat.
El
prenem. Al poc arribem a un ombrívol espai envoltat de parets i un salt -avui,
només una cascada de molsa per on hi baixa un rajolí d’aigua- que, al caure
sobre el gorg que hi ha al seus peus, ho fa formant, una darrera l’altra, un grapat
de collarets de gotes.
El
salt, ara, és gairebé eixut i en prou feines hi baixa aigua, però ens fem una
idea de com deu ser d’espectacular en època de pluges. El gorg, dona l’ impressió
d’estar a la meitat de la seva capacitat... i l’aigua presenta un aspecte terrós.
Tot i això el lloc és fresc, tranquil i agradable. Anem molt be de temps, la
d’avui si que és una excursió xino-xano...
Asseguts sobre un vell tronc, ens hi
estem una bona estona escoltant, al mig de la nostra conversa, el degoteig de
la poca aigua que es despenja pel saltant. El moment mereix ser immortalitzat
en una fotografia i així ho fem.
Retornem
al punt on hem pres el trencant que ens ha dut al salt i continuem, camí amunt,
fins al Mirador del Sot del Bac. A
mesura que anem pujant el panorama sobre la vall i el cercle de roques i parets
que la tanca es va ampliant.
Quan arribem al mirador ens trobem amb una gran
balconada sobre la petita vall: Precaució
que no hi ha baranes... !!! diem... Si
caus, jo no penso baixar a buscar-te... advertim tot rient. Estem al
voltant dels 500 m d’alçada. La visió sobre el Sot del Bac i les parets i
agulles que hi ha als nostres peus és impressionant: la Paret del Salt amb el sostre on hi pengen estalactites, l’Agulla del Salt, l’Agulla de la Papallona, les
Dues Germanes i davant seu, a l’altre costat del torrent, (ho hem esbrinat
després...) el Tap de Xampany. Al
fons de la vall -mig amagats per la boirina- a l’altre costat del Congost, el sot de Valcàrquera,
la Serra dels Pins i el Turó de Sant Cristòfol de Monteugues -els escenaris de la nostra 1ª sortida Xino-xano- i, fent límit amb el cel, el Matagalls i el Pla de la Calma.
Estem en un dels objectius i punt culminant de
la caminada, lloc ideal per a fer-hi la foto de grup (dels caminadors)... Joan Miquel, no ens diguis que tirem una mica enrere... no fotem... !!! diem,
mentre el fotògraf "oficial" prepara el trípode i la màquina i anem formant la colla a
ran del cingle...
Decidim
seguir, una mica més, el PR que després (tot i que nosaltres avui no ho farem)
puja passant per les restes de Ca l’Andreu, s’enfila fortament fins el Coll de
Pedradreta (665 m d’alçada) i La Trona (806 m d’alt) i, ja de baixada, passant
per Sant Pere de Valldeneu (400 m d’alt) arriba fins Aiguafreda. Algun
dia ho podríem fer... diuen els més agosarats. Ens quedem, passejant, pels planers
prats dels Fondos del Bac i anant,
un tros, per una pista forestal contemplem,
al fons, els impressionants espadats dels Cingles
de Bertí.
Decidim reprendre, ara ja de baixada i pel mateix camí que hem fet de pujada, el retorn fins a
El Figaró.
Per
a fer la segona part de la sortida -l’itinerari que, pel costat del Congost,
ens porta a Santa Eugènia del Congost- ens cal travessar el riu i agafar l’antic camí ral que, a l’altre costat,
va per la seva riba.
Hem preguntat a gent del poble i ens han dit que al tornar
del Sot del Bac no tenim més remei que entrar al poble del Figaró i travessar
–pel pont peatonal que hi ha davant de la guarderia- la carretera C-17 i el
riu. Per aquest pas o pel que hi ha, encara més avall (per a persones i
vehicles), al costat de l’estació. No hi ha cap altra alternativa. Passar el
Congost per un altre lloc, més pels desnivells i les bardisses que envaeixen
les vores que pel caudal i la força de l’aigua, és gairebé impossible.
Passem
doncs pel pas elevat “per a persones” i, ja a l’altre costat seguim, com si
anéssim cap a Aiguafreda, l’antiga i arbrada carretera de Ribes.
Passada la font
de ca l’Andreu i un gran lledoner que deixem a ma dreta, agafem un trencant
–a l’esquerra- que baixa cap el camí ral. Passem, en aquest punt, per sota del
pont per on l’autovia travessa el riu
Congost. Ens crida l’atenció, quan som a tocar de l’aigua, les restes de
canyes i branques que algun aiguat ha deixat -potser uns sis o set metres
damunt nostre- en les bigues del pont que suporten la calçada... Renoi (de fet hem dit una altra paraula
més espontània i expressiva)... déu ni do,
l’aigua que hi degué passar... i amb quina força !!!
L’antic
camí ral, molt anterior a la carretera -segurament ja una via romana que pel
congost natural comunicava el Vallès amb Osona- passa, entre el riu i l’actual
autovia, per la riba dreta (anant contra corrent) del Congost. Passen de les
dotze del migdia i el sol està molt alt, tot i això no tenim gaire sensació de
calor: el camí planer, el tranquil pas de l’aigua per la nostra esquerra i, de
tant en tant, les ombres dels arbres de ribera hi ajuden. Sorprenentment aquesta
pantalla d’arbres que ens separen de la C- 17 que, a més, passa enlairada uns
metres per la nostra dreta, ens apaga el molest brunzir del constant trànsit.
Aquest
tros de l'“Itinerari o sender del Congost”, com s’anomena aquesta ruta que va de
la Garriga fins al Tagamanent, forma també part del projecte: "Els llocs
de la memòria democràtica a les Valls del Congost", creat el 2006,
pels tres ajuntaments (Tagamanent, Figaró-Montmany
i Sant Martí de Centelles) que el formen. A tots els llocs on, en el
període de la II República, la
Guerra Civil i la primera resistència democràtica (1931-1947), s’hi produïren
fets o situacions destacables hi han posat uns panells o rètols informatius.
Això ens permetrà anar coneixent el que hi passà -en aquells períodes
turbulents de la recent història del nostre país- en alguns dels diversos llocs per on
passarem en aquest recorregut.
Així llegim que Can Pereres del Pla (ja dins el terme municipal de Tagamanent), que
veiem a l’altre costat de l’autovia -un gran casal
d'estiueig, reformat el 1898 amb dues grans torres quadrades a la façana i
nombrosos elements modernistes i noucentistes-, va ser incautat l’any 1936 pel
comitè revolucionari de Tagamanent. Durant la guerra, mentre a la planta baixa
hi vivien els masovers, al primer pis s’hi reunia l’ajuntament i en la galeria
es va adequar una escola. Al segon pis hi feien estada, circumstancialment,
refugiats evacuats o foragitats per la guerra d’altres llocs de l’estat. A
partir de 1939 encara va funcionar, un temps, com ajuntament ja que hi vivien
l’alcalde (el masover) i el cap local de Falange.
 |
| Pallissa del mas Santaeugènia al Veïnat de les Casetes del Congost |
Passem
a tocar de Can Sant. És una masia petitona del segle XVII, situada al Veïnat de
Les Casetes del Congost o de Santa Eugènia, entre el camí ral i el riu. El
rètol informatiu, en aquest cas, ens diu que aquest camí va ser molt utilitzat,
a començament del 1939, per les tropes republicanes en retirada cap a França i
per nombrosos refugiats, tant de Catalunya com de diferents regions espanyoles,
que fugien de l’avenç de les tropes sublevades. La proximitat de Can Sant amb
el camí, va motivar que s’hi veiés força implicada (i, segurament, afectada)
doncs al rètol també hi diu: que alguns destacaments de soldats republicans en
retirada hi van fer estada vivint, sobretot, de les requises que -allà mateix i
en d’altres cases del poble- hi feien... Evidentment
van ser anys i moments molt durs per a molta gent !!! diem mentre
contemplem les velles parets de la casa testimoni, segur, d’aquells fets.
Al
final del nostre recorregut, passem el riu per un pont nou, i arribem –quan
encara no son 2/4 d’una- a la parròquia
i veïnat de Santa Eugènia del Congost. L’església està, com ja preveiem,
tancada i per cap de les cases dels voltants –algunes molt maques i endreçades-
hi veiem gent a qui preguntar per la possibilitat de que hi tinguin una clau
per a visitar l’interior del temple (a l’ajuntament de Tagamanent ens digueren
que teníem de concertar la visita amb el mossèn; però ens ha semblat poc oportú
fer-lo venir -potser en un moment del dia i a una hora molt a la nostra
conveniència i no quan a ell li vingués be- a obrir-nos la parròquia). Llegim
el rètol que, sobre “els llocs de la memòria democràtica”, hi al costat de la
porta: “Antiga església romànica (segle XI), molt modificada, que des de la
seva fundació va realitzar les funcions parroquials de les cases de Tagamanent
situades a la vall del Congost. Com la practica totalitat d’esglésies de
Tagamanent, Figaró i Sant Martí de Centelles, els revolucionaris la van
saquejar i cremar el 1936. En el cementiri parroquial, hi fou enterrat un home
assassinat l’any 1939, durant la retirada de l’exèrcit republicà.“
Ens hi estem una estona fent fotografies i
xerrant asseguts a l’ombra. Veritablement,
almenys en un dia entre setmana, el lloc és un racó de pau.
Quan
gairebé és l’una del migdia reprenem el camí de tornada fins al Figaró. Ara,
amb el sol caient a plom, sí que es comença a notar la calor... això va be, així tindrem més set per a les
cerveses... diem.
Convenim que el proper mes de juliol la sortida xino-xano
–per la calor- sigui una matinal plenament turística o cultural, potser amb una
caminadeta urbana o per una bonica població i, després, el dinar de clausura de
curs... A veure que proposem... !!!
Prenem
les cerveses, amb l’Enric que només ha vingut a dinar, a Ca la Consol. Ens paren la taula al pis de dalt. Com que estem sols
la conversa es va animant: parlem –com ja és habitual- dels problemes del país,
del resultat de les passades eleccions, del ball de pactes, de la patacada –tot
i que menys del que teníem previst i, molts, voldríem- dels del PP, de
l’economia, dels poders fàctics,... tot això mentre van baixant les seques amb
cloïsses, els espàrrecs amb romesco, el timbal de botifarres del Figaró amb
mongetes de Santa Pau i una paella –feta al moment- per a la majoria.... i, com
que comença a fer calor i xerrem i xerrem molt...: l'aigua i el vi i la cervesa sense
alcohol (per als qui prenen pastilles) va baixant i, al cap d'una estona, més aigua i més vi i una cervesa
més... que hem fet curt i encara, tot i que l'apassionada conversa continua, "no hem arreglat el món...".
Amb
els cafès arriba la sobretaula, recordem el que hem dit per a la propera
xino-xano del 2 de juliol: passejada a l’ombra i dinar d’abans de vacances !!!.
Anem pensant el lloc !!... diem.
Sembla que, finalment (tot i que cal
confirmar-ho), es parla d’anar a un restaurant -de menú- de Llançà, en tren.
També, sembla, que en tindrà cura de l’organització en Joan Miquel. Aneu
consultant el bolg, els correus electrònics i –qui en tingui- el WhatsApp,...
Acomiadem
a l’Enric que torna, amb el cotxe, fins a casa seva agraint-li, com a la resta de la colla, la
seva presencia i participació en la sortida.
Després
de dinar, camí de l’estació, passem per davant de l’antic Hotel Congost –actualment una residència d’avis- on llegim, al plafó “de la memòria democràtica” que hi ha a
la façana, que va ser el primer hotel
que hi hagué al Figaró, reformat i ampliat per en M. J. Raspall el 1921.
L'edifici, bàsicament noucentista, presenta també elements modernistes i, en el
conjunt, podem veure-hi la coberta composta en la qual destaca el mirador de
torre amb una finestra d'arc de mig punt. Entre 1936 i 1939, l'hotel va
allotjar nombrosos refugiats vinguts d'arreu d'Espanya. Després de la guerra,
s'hi establí un destacament de soldats de l'exèrcit nacional.
Mentre
esperem el tren, en Joan Miquel ens informa que al llarg de la sortida d’avui
hem caminat una mica més d’11 quilòmetres. Ocupem l’ombra d’un nesprer que hi
ha a tocar de l’andana –potser de la Renfe o en terreny de ningú...- al qual
alliberem d’un bon grapat dels seus dolços fruits...
Durant el viatge de tornada a Barcelona continuem amb les converses... quina set tornarem a tenir a l'arribar a casa !!!.
I fins aquí, per a qui la vulgui llegir i per a la posteritat, la ressenya de la sortida.
Fins
a la propera matinal-dinar, recordeu, prevista
–en principi- per al 2 de juliol.
Molt
bon estiu i –aquells que aquests mesos en feu- unes molt bones vacances !!!.
Una
abraçada.
Text.-
Pep Arisa
Fotografies.-
Joan Miquel Cortés i Pep Arisa.
Però tot això no es
res, quan es té ganes de gaudir de la companyia d’amics, com així va ésser. Bé, anem a la crònica.
Abans em perdonareu la falta de pràctica, ja que es la primera que faig i no em
puc comparar amb les que fan els cronistes oficials, en Joan Miquel, en Pep, en
Carles-Charly o en Joan.
