CRÒNICA DE LA 62ena SORTIDA XINO-XANO

COPSANT ELS COLORS I OLORS DE LA TARDOR

A LA FAGEDA DE LA GREVOLOSA

A 3/4 de vuit del matí (quan els estels es ponen... i ara que, amb el canvi d’hora, a les 7 ja és clar...) fem cap 4 cotxes carregats d’una bona colla de joves-avis fins a la Vall del Ges, al límit entre les comarques d’Osona i la Garrotxa, al bell mig del pre-pirineu.

Passat Vic, damunt de Sant Pere de Torelló i un cop ja hem deixat enrera la boira que omple la Plana, hi veiem el santuari de Bellmunt “l’ermita al cel suspesa...” enyorada per Mossèn Cinto a “l’Emigrant”. Alguns de nosaltres ja hi han estat però la tenim a l’agenda per a una futura excursió de la colla.

Passades les 9 del matí, immediatament abans d’entrar al túnel de Bracons, sortim a Sant Andreu de la Vola. Un dels quatre cotxes, el que ve del Maresme, ja ens hi està esperant. Sant Andreu de la Vola és un nucli escampat de masos, separats pel serrat de la Rierola i situat en un dels racons de la vall. Sortim de la C-37, la nova carretera que -pel túnel- va fins a Olot, a l’alçada de can Pigallem un vell mas del segle XVII reconvertit ara en restaurant. Pensàvem que, en aquest punt, hi trobaríem els companys del Maresme però no hi veiem a ningú. Rebem, pel telèfon mòbil, un avis dels “maresmencs” acompanyat d’una fotografia on es veu, entre matineres boires, l’església parroquial situada gairebé a un parell de quilòmetres d’on nosaltres som en aquest moment. “Hem quedat que us esperaríem a Sant Andreu de la Vola i, segons el Google maps, el nucli central d’aquest poblet és on hi ha la parròquia...” ens diu, com a bon i inqüestionable argument (si ho diu Sant Google...), en Josep Lluís quan li recriminem que hagin anat a parar tant lluny de la sortida. Res a dir, avantatges i inconvenients de les noves tecnologies: el Google maps ens ha separat però la imatge enviada per mòbil ha permès que ens trobem de nou... Mentre ens esperaven no han perdut el temps, en Josep Surdé ens mostra un bon manat de farigola i, en Josep Lluís, una bossa ven plena d’aranyons “en faré un patxaran que farà reviure fins i tot als morts...” ens anuncia. A veure si, un cop fet, ens en porta per a tastar-lo... !!! d'aigua de farigola, Josep, no cal....

Ja tots junts continuem per la carretera BV-5224, deixant a la nostra esquerra el Veïnat de Dalt de Sant Andreu de la Vola on hi ha concentrat el major nombre de cases (una dotzena), seguim vall amunt en direcció al Coll de Bracons. Passat el punt quilomètric 23, quan veiem el cartell indicador “al Molí de Bracons”, hi aparquem els cotxes. Aquí comença la nostra ruta a peu.

Son gairebé 2/4 de 10 i és l’hora d’esmorzar. Així ho fem, a peu dret (el terra és moll de rosada), en un marge solejat. És un dels nostres habituals esmorzars amb els propis entrepans i un seguit de complements (vi, olives, "banderilles" llaminadures, xocolata, “gotes”,...) compartits.

Refets i amb ganes d’arribar a la fageda prenem el camí, una antiga pista, que baixa cap a la Riera de Bracons. La travessem -Déu n’hi do l’aigua que hi corre- per una passera feta amb grosses pedres. A l’altre costat, el camí és planer, agradable i, en aquesta època, encatifat de fulles. Comencem a veure els primers faigs molt barrejats encara amb roures, alzines, freixes, aurons, salzes, oms, verns, tells i algun avellaner. Hem encertat un bon dia, no fa gens de fred, ni vent i el sol -obrint-se pas, amb llums i ombres, entre el fullam i les branques dels arbres- fa que una diversa gamma de colors –verds, grocs, marrons, vermells,...- omplin el paisatge.

Quan portem una mica més d’un quilòmetre recorreguts, cal estar atents –així ho tenim anotat en les notes de l’itinerari i ens ho han recordat uns fotògrafs, amb els quals ens hem creuat a l’iniciar la caminada- per agafar un corriol (assenyalat amb una fita feta amb pedres) que s’enfila, serrat amunt, per l’esquerra. Uns tres-cents metres més enllà trobem una rudimentària tanca feta amb cordes i troncs, “un cop la passeu heu d’agafar el sender que gira, muntanya amunt, cap a l’esquerra...” ens han advertit, també, els matiners fotògrafs. En Joan Miquel, que –sense fer gaire soroll, però amatent- va controlant la ruta amb el seu GPS, ens confirma que així és “... el camí que, un cop passada la tanca, baixa per la dreta és el que tindrem d’agafar després per anar a l’ermita de Sant Nazarí”, ratifica i adverteix.

Ja sense pèrdua (“els caps de setmana això deu semblar La Rambla...” diem) només cal seguir el fressat corriol per on anem, que va pujant suaument, fins que arribem a l’entrada de la fageda de La Grevolosa (hi ha un pedagògic rètol informatiu). Al cartell hi podem llegir el vers que reproduïm:

LA FAGEDA DE LA GREVOLOSA

Bosc encisat i impregnat de misteri

o temple de serena majestat

que ens embolcalles de sagrat misteri;

faigs o fantasmes tocats d’encanteri,

d’un paisatge embruixat.

Com balustres estàtiques de marbre,

els troncs s’eleven cel amunt austers;

són mans fervents les branques que enlairant-se

sostenen el verd tàlem que et cobreix.

Que les divinitats, faunes o bruixes,

defensin sempre aquest temple sagrat

sobre el qual rellisquen les centúries;

perquè no sigui mai profanat

a fi de que generacions futures

venerin aquests arbres seculars.

Maria Font

Aquesta fageda te forma de ferradura  i ocupa un dels vessant obacs, entre els 1000 i els 1200 m d’alçada, de la Serra dels Llancers. Nosaltres hi hem entrat per la seva part baixa esquerra. Pel mig hi transcorre el torrent de la Grevolosa que neix als peus del Cim de la Pastera de 1202 m d’alçada –l’aigua que, avui, hi corre sembla d’argent-. El sotabosc està, pràcticament, format per boixos i galzerans amb els seus característics fruits vermells; més amunt hi veurem, també, boixos grèvol (d’aquí el nom de “la grevolosa”).

Observem, penjades en alguns arbres, diverses caixes-niu per als ocells. La proximitats de prats humits, bosc i rierols fa que hi hagi molta varietat d’aus: mallerengues, pica-soques, picots negres, rossinyols, merles, pinsans, mussols, gamarussos (a tocar de la fageda hi ha el collet anomenat, precisament, dels Gamarussos, suposem dedicat a aquestes aus i no a determinades persones...), còrvids com el gaig o el corb i, en espais més oberts, diversos rapinyaires entre els quals hi destaquen el falcó pelegrí i l’aligot vesper. Nosaltres, però, no en veiem cap... Especial atenció per la seva presencia a les fagedes mereix la becada –molt apreciada culinàriament-, au que hi és present tot l’any però més abundant a l’ hivern per l’arribada d’exemplars europeus.
    

Continuem, passant per davant dels faigs monumentals I, II i III (segons diu un cartell de la Generalitat de Catalunya), enfilant-nos una mica, fins arribar a la part central de la fageda. En aquest punt ens creuem amb nombroses colles –en dies feiners, “nois i noies” com nosaltres- que hi arriben baixant des de la collada de Bracons. La majoria, després de visitar la fageda, continuen la ruta per altres indrets... (pensant que han de retornar fins als cotxes que han deixat dalt del coll...) cal admetre que, aquests “xavals i xavales”, estan molt en forma... !!!

Zac, darrera teu n'hi ha un que està més gras que nosaltres... !!!

Ens estem una bona estona contemplant el paisatge, fent fotografies i, alguns, carregant-nos de “bones” energies (i descarregant-nos de les “dolentes”...) abraçant els vells i gruixuts arbres. S’hi està molt be, avui, dins la fageda però cal continuar l’excursió. 

Desfem el camí, fins al punt on tenim d’agafar el trencant que baixa  a l’ermita o santuari de Sant Nazarí situat en un petit replà, aigües avall del torrent de la Grevolosa, a 933 m d’alçada en una vall tributaria del riu Fornès. Aquesta coneguda i popular capella, el 1382, tenia un ermità que captava per a ella i, diuen les cròniques, que es va escollir aquest lloc tan solitari i amagat per guardar-hi  amb seguretat les relíquies del sant que li dona nom. L’any 1721 es va refer l’edificació amb la construcció d’una casa amb teulat de doble vessant, una part destinada a capella i l’altra a estatge dels ermitans. El 1921 s’hi va fer una restauració i recentment, el 2011, s’ha fet una important consolidació de l’edifici (que amenaçava ruïna) reforçant-ne l’estructura, refent la teulada i els sostres, l’arrebossat exterior i condicionant els tancaments i obertures. La capella, enguixada interiorment, amb motllures i volta de llunetes té un portal simple, emmarcat amb llinda i cantoneres de pedra, amb un ull de bou i un campanar d’espadanya, d’un sol ull, a la façana i dalt del carener de l’edifici.

El primer diumenge d’agost s’hi celebra un aplec. L’entorn de l’ermita, amb uns roures i boixos espectaculars, ha estat condicionat amb taules i bancs i és un tranquil lloc per a reposar o fer-hi un àpat. Ens hi estem una estoneta, asseguts, xerrant i observant els detalls dels edificis. Aprofitem, també, per a fer-hi la fotografia de grup de l’excursió d’avui (tot i que a la foto hi falta la Montserrat B.)

Aquesta capella va ser un dels escenaris del popular “Rector de la Vola” -mossèn Pierre Lafont, d’origen francès, que regí la parròquia entre el 1592 i el 1612-. Aquest capellà es va fer famós pels seus acudits i espontaneïtats. Encara avui s’expliquen, entre la gent de la comarca, dites, contalles, anècdotes i facècies d’aquest popular rector (els qui en vulgueu saber una mica més en trobareu unes quantes en aquest enllaç: 

http://xbardolet.blog.cat/2006/08/26/peyra

Falta mitja hora per a que sigui la una del migdia i decidim retornar, desfent el camí per on hem vingut, fins als cotxes. Avui hem trobat alguns bolets, la majoria de poca qualitat però la Conxita si que ha "caçat" un bonic i sa "peu de rata". Aqui en teniu la prova:

Després direu que no caço bolets... un magnífic "peu de rata" !!!

Continuem, ja motoritzats, per la BV-5224 en direcció a la Vall d’en Bas i Olot. Passem pel Coll de Bracons (a 1148 m d’alt), un bon lloc on deixar-hi els cotxes per a fer excursions cap a la Grevolosa, les serres dels Llancers, Curull, Santa Magdalena i el Puigsacalm per això –fins i tot en un dijous feiner- està ben ple de vehicles aparcats. En Josep Mª, sempre tant animat a fer caminades, ens diu que al Puigsaclam hi hem de pujar abans de que les cames ens flaquegin del tot... El panorama que sobre les muntanyes que ens envolten i especialment la Vall d’en Bas, que tenim als nostres peus, veiem és impressionant.

Anem a dinar a Les Preses per això continuem carretera avall, passant per Joanetes i el veïnat de Can Trona. Com que falta mitja hora per a les dues, l’hora que tenim encarregat el dinar, decidim arribar-nos fins a la petita ermita de Sant Quintí d’en Bas (del segle XII ampliada el segle XVIII). Amb el Puigsacalm de fons, està situada en una arbreda a tocar de l'estreta carretera que va de Can Trona a Els Hostalets. Trobem l’entorn de l’església encerclat per una tanca elèctrica per al bestiar i l’únic accés per anar a la capella és insuficient per a aparcar-hi els 4 cotxes en que anem. No tenim més remei que donar-hi un cop d’ull, sense sortir dels cotxes ni deixar la carretera, sembla una imatge de postal. Girem cua i anem, de dret, a prendre les cerveses i a dinar.

Quan arribem al restaurant Can Morera de Les Preses, ja tenim la taula parada en un dels seus menjadors “privats”. Les cerveses fan via aviat i el dinar (correcte, tenint en compte la relació qualitat-preu) va, també, baixant entre rialles i converses. A les postres, en Pep que -amb la Maribel- han sigut avis per tercer cop, ens convida a cava. Brindem per en Max -el nou nadó-, els pares -a la mare, la Laia, la coneixen gairebé tots doncs, uns mesos que va estar a l’atur, vingué a alguna xino-xano-, els avis i per la salut de tots i totes (els presents i el qui, avui, no han pogut venir).

Després dels cafès i la sobretaula -com si d’una sortida d’aquelles que s’organitzen per al avis es tractes- entrem a l’agro-botiga que hi ha al costat del restaurant i, alguns, es proveeixen de fesols de Santa Pau, mongetes del ganxet, llonganisses, bulls, botifarres, ratafia, pastes,... per “anar tirant”, entre pastilla i pastilla, al llarg de les properes setmanes...

En Joan Miquel ens informa que, en l’excursió d’avui, hem caminat 6,4 km, superat uns desnivells acumulats de +/- 190 m. El temps que hem emprat –des de després d’esmorzar fins que hem retornat als cotxes, amb pauses i visites incloses- ha sigut de 2h 45’.

Coincidim que l’excursió d’avui, pel lloc, paisatges, colors, indrets que hem visitat i –especialment- la companyia, ha estat “de categoria”. Ens emplacem per al proper divendres dia 13 de novembre per anar, a fer “la paella” que tenim pendent des de l’estiu, al restaurant Banys Lluís de Sant Pol de Mar aproximadament a les 14h 30'. Els qui hi estigueu interessats contacteu –el més aviat possible- amb l’organitzador d’aquest esdeveniment, en Josep Mª.

Agraint a tots/es l' assistència i participació ens acomiadem fins a la propera activitat.

Una abraçada.

Text.- Pep
Fotografies.- Josep Lluís, Joan Miquel i Pep.  

Crònica de la Sortida de Tardor 2015

UN TOUR PER LA RUTA DEL CISTER

No volia fer la crònica d’aquesta sortida de tardor, màxim havent arribat tard a la cita del monestir de Santes Creus, però sobre tot per no haver d'intentar (sense gaire encert) emular les excel·lents cròniques d’en Pep Arisa.

Per motius que no venen al cas, el cert és que m’ha tocat i a fe que ho faré el més bé que en sigui capaç. Començaré per la part que em vaig perdre perquè la Ma. Glòria i jo formàvem la parella dels “pijos del balneari”.

Fonts generalment ben informades m’informen que:

"Dissabte al matí, puntuals, cinc dels set cotxes que formen l'expedició motoritzada d'aquesta Sortida es troben a l'àrea de servei que, passat El Papiol, anomenen "Porta de Barcelona".

Cinc dels set... ? i els altres dos ?. El sisè -on hi van precisament dos dels organitzadors-, portats per la rutina, ha agafat l'autovia i com que l'àrea de servei és a l'autopista de peatge, truquen per dir que esperaran a la resta, uns quilòmetres més endavant, a l'àrea de servei del Penedès.

Els del setè vehicle, havien avisat el dia anterior per a dir que -com que no els agrada matinar i volen fer un bon esmorzar- sortirien divendres i farien nit, aprofitant una interessant oferta, al Balneari de Rocallaura a tocar de Vallbona de les Monges.

No han estat aquests els únics canvis que es van produir en el programa previst. Pel camí, després d'agafar la sortida 11 "Santes Creus-Valls- Vila-rodona" de l'autopista AP-2, el cotxe que va de "cap de colla" entra a la població de Vila-rodona i per una estreta carretera local (que, segurament, pensaven era una bona "drecera" per anar a Santes Creus) i fa fer a tothom una ruta turística per les vinyes i masies del terme.

La visió de les vinyes amb els primers colors de la tardor, francament, ha valgut la pena però quan -després de 15' de camí- ha girat cua per a desfer la mateixa carretereta fins a retornar, de nou, a Vila-rodona, la cara de "pal" que l’hi ha quedat a tots ha estat de concurs... Cap problema... s’ho prenen tots plegats en positiu, com ha de ser, amb un somriure i ara sí "sense fer drecera i, per tant, anant per la (bona) carretera" s’arriba a l'hora en que hi tenim programada la visita -les 10 del matí- a la porta del Monestir de Santes Creus."

Ah! M’oblidava, el setè cotxe es presenta a la cita del Monestir amb gaire bé mitja hora de retard, doncs al Balneari de Rocallaura els dissabtes serveixen el desdejuni (de buffet) a dos quarts de nou i a sobre aquest dia amb retard. I com que ja el teníem pagat (coses de les ofertes), ves que havíem de fer! A més no en era conscient que des de Vallbona a Santes Creus hi ha un bon tros. Encara sort que la guia de Santes Creus també circulava amb retard i no es va notar massa. O si?

Si més no, constància del retard no va haver-hi, perquè repassats els registres digitals de les càmeres, la primera foto en que es veu la Ma. Glòria a Santes Creus indica les 9:59 com a hora de la presa fotogràfica. L’autor és l’Enric Escobedo (una altre dia hauràs de posar en hora la càmera).

Fos com fos, iniciàrem la vista i ja des de bon principi es va posar de manifest que la tria de unes visites culturals per aquesta sortida de tardor en lloc de les tradicionals excursions paisatgístiques va ser un autèntic encert. Si hi ha un lloc que documenta millor la història medieval de Catalunya, aquest és sens dubte les comarques de la Catalunya Nova. Així la nostra guia ens va fer saber que  L’abat Bernat Calbó mantingué una fructífera amistat amb el rei Jaume I. Després l’abat Gener aconseguí atreure el favor de Pere el Gran, és amb aquestes amistats i favoritismes que el monestir es va anant fent gran. Pere el Gran i el seu fill Jaume II foren enterrats en sengles magnífics monuments funeraris del creuer de l’església.

Tomba de Jaume II i Blanca d'Anjou

Tomba de Pere el Gran

He dit que la guia ens va fer saber, però per ser més exactes, ens ho va fer saber a la gran majoria, però alguns com en Jaume i en Pep ja ho sabien.

I potser d’altres també.

A partir del 1800 amb els sorgiment de les idees liberals el monestir es va anar empobrint fins que la desamortització de Mendizábal el va acabar del tot. Sortosament el 1921 el conjunt monàstic fou declarat Monument Nacional i així el podem gaudir actualment.

Tal com deia la crida a la Sortida de Tardor,  ”Desprès de la visita a Santes Creus anirem a la vila de Montblanc, capital de la comarca de la Conca de Barberà, on podrem visitar el recinte medieval protegit per les antigues muralles amb torres i portals i els principals monuments de la vila.” 

Doncs si, vàrem anar a Montblanc on visitàrem els principals monuments de la vila però amb tant mala fortuna que en sortir de l'esglesia arxiprestal de Santa Maria de Montblanc la Ma. Rosa va protagonitzar, molt al seu pesar, una ensopegada d’aquestes que en diuen tontes, però que sovint porten males conseqüències.


Per fer temps abans de dinar uns varen voltar per la vila tot apreciant les botigues modernistes i els seus aparadors i d’altres varen acompanyar a la Ma. Rosa a la farmàcia per tal que fessin una cura d’urgència, pensant hores de llavors que era només un turmell esquinçat.

Tant tonta va ser la quasi caiguda que algunes varen dir que no era res, que només volia que la compadissin, però que tant sovint tenen mal diagnòstic que finalment va ser el peroné trencat. Estic per proposar que no fem les sortides de tardor perquè en la del 2013 la Lydia també ens va donar un ensurt, encara que amb menys conseqüències.

Tot i el dolor que feia empal·lidir la Ma. Rosa, vàrem anar a dinar, com estava previst, al restaurant el Call. Un bon dinar amb cafè inclòs a preu més que raonable, amb un servei més que discutible amb “pinganillo” inclòs.

Immediatament després del dinar en Jaume va anar a cercar el seu cotxe i amb bon criteri se’n va endur la Ma. Rosa cap a casa.

I aquí es va acabar la sortida de tardor pels Llovera Escorsa. Ho vàrem sentir de debò.

Per la nostra part, els que no havíem patit més enllà de l’autoritarisme del cap de sala, ens desplaçàrem amb els cotxes cap a Poblet on ens esperaven per la segona visita del dia.

A les cinc de la tarda els expedicionaris entrem al monestir de Poblet i es trobem submergits en aquest conjunt monumental que, com va dir Josep Pla, és “un món de formes, de tradicions i de símbols”. Si Santes Creus va ser declarat Monument Nacional, El Monestir de Poblet que és més gran i més monumental, per pura lògica va ser declarat l’any 1991 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

En David, un crack!

Qui ens va atendre com a amfitrió i guia qualificadíssim va ser en David, un conegut d’en Carles i l’Elena, que es va desviure per a què la nostra visita fos històricament interessant i culturalment profitosa.

Així ens va fer vibrar amb l’esperit original dels monges de Molesme: Robert, Alberic i Esteve, que al tombant del segle XI al XII, inicien a Cîteaux (Cistells o Cister) una nova forma d’entendre la vida monacal Bendictina. Els iniciadors de l'aventura es proposen solament de viure amb més radicalitat la Regla de sant Benet tot prescindint de les inevitables adherències que el temps hi ha anat dipositant en la seva pràctica concreta.

La foto de grup: Els expedicionaris fotografiats per en David

Cister és fundat el 1098, i Poblet el 1150. Els fundadors de Poblet, provinents de Fontfreda cerquen a la seva vegada formes diferents a allò que viuen en la intimitat del propi cor. I en David ens va fer passar per tota la història de Catalunya amb el rei Alfons I el Cast, Jaume I el Conqueridor, Pere III el Cerimoniós, Joan I i el rei Martí l’Humà (el darrer de la dinastia catalana) fins a arribar a l’abat Dorda, partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria, proclamat rei d’Espanya a Barcelona el 1705 amb el nom de Carles III.

Tomba de Jaume I

També hem sabut per ell que la tomba de Jaume I va ser profanada al 1835 i que el preciós mausoleu que hi ha a Poblet no conté les seves despulles.

Breviari de Martí el Humà

A Poblet encara hi ha una comunitat de monjos, que conviuen sense masses problemes amb el bullici de la munió de turistes que els visiten. Sovint fan aparicions fugisseres quan no estan assabentats de la presència de visitants en alguna dependència. És clar que no podem visitar les cambres privades però vàrem veure la sala capitular, el refectori i l’antic dormitori on ara hi ha un petit museu amb peces de gran valor com el Breviari del rei Martí l’Humà del qual també hi ha un facsímil per a què hom pugui tocar-lo. I tampoc posen cap impediment a que escoltem amb recolliment la seva oració cantada de Vespres.

Acabem la visita a Poblet força tard, són un quart de vuit quan enfilem l’explanada de sortida moment en que les monges de Vallbona telefonen a en Josep Maria per dir-li que ens estaven esperant a oir Vespres a ca seva (de les monges, s’entén). Comencem amb mal peu. Es veu que hi ha hagut un mal entès.

Les comunitats tan reglades que fan de la rutina la seva virtut principal, porten molt malament qualsevol circumstància que destorbi el que està previst. És per això que en arribar més tard del que confiaven tot va ser un desgavell.

Ja sabem que la seva hostatgeria no està pensada per els turistes com nosaltres, ni tan sols pels viatgers (si entenem la diferencia de matís), sinó que és dedicada (i així ho especifiquen en el seu full de benvinguda) a els que volen trobar un àmbit de recolliment favorable a la oració o el retrobament personal. El cas és que fruit d’aquesta diferència d’enfocament, la assignació de les claus de les cambres va ser un autèntic caos.

Hom espera d’una hostatgeria monacal un sopar frugal però autèntic, d’aquells de cassola fent “chup chup” pròpia del saber de les monges. Tant és així que en els dies previs a la sortida de tardor, ens fèiem bromes sobre la probable manca de vi a la taula del refectori, però no posàvem en dubte l’autenticitat del condiments. I ens vàrem equivocar perquè la crema d’espàrrecs amb rostillons podia ser una mena de “sopinstant” de tipus industrial i els bunyols de bacallà de ben segur que eren de “Findus”

Superats els dos ensurts, una part de la colla fatigats pels quilòmetres recorreguts al llarg dels dos monestirs visitats, va decidir retirar-se d’hora a dormir (o el que s’escaigués) i nou expedicionaris entre els qual m’hi compto, vàrem sortir a pair el monàstic sopar pels carrers del poble. Passeig que va donar poc joc ja que tret del cafè del centre social no hi ha res més que pugui ser considerat com a lleure.

Arribats al final del aparcament on havíem deixat els cotxes, tornar era l’única opció vàlida, i és el que vàrem fer. Com que no teníem son donat l’hora que era ens vàrem refugiar en una de les sales de l’hostatgeria, encetant una animada tertúlia que per estar a l’alçada del lloc on érem va versar sobre religió en la seva major part.

L’endemà diumenge, va estar millor. L’esmorzar si bé que no era de “buffet” (tampoc ho haguéssim esperat) va estar força bé. Com que no estàvem apressats com és habitual en els hotels, pel tema de deixar les cambres i la visita al monestir de Santa Maria era prevista a dos quarts d’una vàrem decidir de fer un tomb per Guimerà.

Poble costerut, enfilat en un turó amb el seu castell característic en el cim, Guimerà és un compendi d’urbanisme i arquitectura medieval. Degut a les fortes pujades dels carrers vàrem estacionar els cotxes al cap de munt, al costat del castell i l’església de Santa Maria. Prèviament es va deixar un dels cotxes a baix per permetre que un cop visitat el poble els conductors dels altres pugessin a cercar-los. A l’església no hi vàrem entrar doncs un home darrera la porta, segurament el sagristà, exigia un euro per persona per una visita que segons Sant Google no té res de particular.

Pel camí de baixada a banda dels racons interessants que ens traslladaven a altres temps trobàrem botigues de queviures molt nostrats encara més interessants. No ens vàrem acabar les existències, però segur que els botiguers van agrair la nostra visita.

De retorn a Vallbona, visita al monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, cenobi que des de 1172 fins l’actualitat acull monges benedictines, és doncs encara que més petit que els visitats el dia abans, però més autèntic. Entre d’altres tresors conserva la tomba de la reina Violant d’Hongria, segona esposa del rei Jaume I.

Tot això ho sabem mercès (o potser a pesar de) la intervenció de la guia-venedora de records, que estava més preocupada per fer-nos saber que hi havia estances actualment restringides, perquè abans els visitants feien desaparèixer objectes. És a dir, com que sou dolents, ara esteu castigats a no veure-ho tot.

La ceràmica blava que manufacturen les monges, preciosa, això si.

Venedora de records

Guia turística

Acabada la visita ens vàrem aplegar al refectori pel dinar. Al ser diumenge l’àpat tenia la consideració de especial, i ho va ser... comparat amb el sopar. Més heus aquí que el que no podíem esperar és un plat de pasta vídua amb “Solís” tret directament del pot. La botifarra si que estava bona.

I el que fou immillorable va ser el preu, tant és així que tot i les mancances molts vàrem donar més del que ens demanaven.

A fe de sincer, em vaig quedar amb les ganes de repetir l’experiència, però amb l’esperit pel que l’hostatgeria està pensat. Per fer un recés, reflexionar, escriure i participar en algunes de les rutines de la comunitat monacal.

En acabar de dinar, recollits els llits tal com era preceptiu i fets els paquets, vàrem prendre el camí de tornada passant per Verdú a fi de seguir el guió anunciat a la crida de la sortida de tardor, a on no vàrem trobar un lloc discret per cantar els “adéus” però férem una autèntica troballa en veure un garatge- museu a la Plaça Major quan casualment el seu propietari sortia amb el seu cotxe, que com ell, era també una peça de museu.

No em queda més que agrair a en Carles Pérez i l'Elena Soler per la bonissima organització d'aquesta interesantíssima  Sortida de Tardor i lamentar que la Ma. Rosa Escorsa tingués tanta "mala pata" (mai millor dit).

Text: Joan Miquel Cortés
Fotos: Enric Escobedo i J.M. Cortés