CRÒNICA DE LA 81ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA PEL PONENT DEL PLA DE LA CALMA: SANT CEBRIÀ DE LA MORA, LA FIGUERA I EL PLA DEL CAFÈ

L’arrencada.- Quina mandra… amb lo bé que s’està ara al llit i tenir de matinar !!!. Però poder passar el dia amb els companys/es i gaudir d’una excursió que promet, bé mereix l’esforç !!.

Cap a la dutxa doncs..., un bon cafè amb només un parell de torrades (per a guardar gana per a l’esmorzar “oficial”), carreguem la motxilla –que ja tenim preparada des d’ahir al vespre- i, mig endormiscats, fem via cap al punt de trobada.

El rogenc sol naixent il·lumina un cel tardorenc ben net de núvols. Tindrem un molt bon i transparent dia. El pronòstic d’en Joan Miquel ha fet que anem abrigats, seguint el seu consell, amb diferents capes de roba com si fóssim cebes. 

Un cop som a Travessera/Llepant, al tradicional lloc de trobada, ja hi ha alguns companys que s’hi esperen. Ben matiners i puntuals. Després de les primeres salutacions i d’escollir plaça en els dos cotxes que ens ajudaran en la logística d’avui, algú diu.: “Ja hi som tots, no...?”. “Si !” contesta en Pep que és qui, avui, coordina la sortida. Passen uns sis minuts de les set i arrenquem.

Tres en cada cotxe enfilem, Vallès enllà, la carretera cap el Congost, Seva, El Brull i Coll Formic. Hi arriben quan falten uns minuts per a 2/4 de nou. “No tenia de venir en Enric Cots... ?”, pregunta la Mª Rosa un cop hem aparcat els vehicles. En Pep queda glaçat: “Ostres, si... ens l’hem deixat !!. Quina cagada !!”. Avui, per segona vegada, s’ha afegit a les sortides xino-xano en Enric Cots que desprès sabrem, per problemes amb l’ autobús, ha arribat al lloc de trobada pocs minuts desprès d’haver-ne marxat nosaltres. Intentem trucar-lo però no sabem trobar el seu número de telèfon i ell, encara, no està al nostre grup de whatsapp. A ell, ens comentarà desprès, li ha passat el mateix. Finalment, per mitjà d’en Joan Miquel, aconseguim que es pugui ajuntar amb el grup que vindrà a les acaballes de la sortida i al dinar. No ens tornarà a passar. Amb tot, ho sentim de debò.

L’esmorzar.- Per a poder esmorzar solejats, tot contemplant el panorama d’un i altre costat de Coll Formic, ens enfilem uns metres fins al monument o Creu dedicada al record dels lliberals afusellats pels carlins (1). No fa gens de vent i la vista, en aquest moment en que el dia està obrint els ulls, és espectacular: per un costat, la Plana de Vic amb els Pirineus com a fons i per l’altre, els cims culminants del Montseny, amb les valls interiors dels massís i, darrera, la del Tordera encara amb alguna boira matinera.

Aprofitant el basament de la creu i el banc que hi ha al monument, ens “entaulem” per a gaudir d’un dels objectius importants de la jornada: l’esmorzar. En mig de les animades converses, van apareixent i desapareixent els entrepans, les olives, el vi (i l’aigua...), uns dàtils dolços com la mel, el cafè i les “gotes”. Ara, carregats de piles, podem continuar ja amb el “programa”: “Oi, Joan...?”

La caminada.- Amb el cotxes, per la pista que surt del costat del restaurant, ens dirigim Pla de la Calma endins fins arribar –desprès de 3,7 km- al Pla de Bassau. Aquí comença el recorregut a peu.

Els cotxes, "descansant", al Pla de Bassau

Tot contemplant el panorama de poblets, valls i muntanyes que tenim davant anem baixant en suau pendent. Desprès d’esmorzar i per començar, això està i ens va molt bé. Arribem a una bonica i ben situada –com totes les que avui veurem- masia: La Caseta. El lloc és molt tranquil, la casa –dels segles XVII i XVIII- està molt ben conservada, sembla, cuidada i s’hi respira pau. Davant l’edifici, segurament, per a aconseguir un agradable espai d’ombra a l’estiu hi ha –ara despullada de fulles- una gran noguera.

La Caseta amb la gran noguera i, al mig a la dreta, Sant Cebrià de la Móra

Monumental alzina

Continuem baixant, envoltats de velles i grosses alzines, sense por de perdre’ns doncs, de tant en tant, anem veient el campanar del lloc on ens dirigim: l’antiga parròquia de Sant Cebrià de la Móra. La vila rural que hi havia en aquest lloc és esmentada ja en documents dels anys 898 i 917 i l’església dedicada a Sant Cebrià en un del 1099. Per tant podem parlar d’una construcció molt antiga, segurament, anterior al segle XI. Es va refer al segle XII i el 1580 es va afegir, a l’únic absis existent –el que encara avui veiem-, les dues capelles laterals. El 1722, en un període de forta activitat agrícola i augment de població a la zona, es va construir la nova portalada i, vers el 1799, s’hi va adossar el campanar. Des del 1936 que no s’hi fa culte i l’any 1952 es va restaurar la capella i arrasar la rectoria, avui en runes.

Sant Cebrià de la Móra

Des de davant de la capella tenim un molt bon panorama: sota nostre, la riera del Pujol; davant, els Cingles del Saní, la vall de l’ Avencó, la serra de la Peça i, al fons, el Pirineu i les muntanyes de Sant Llorenç de Munt i Montserrat. Observem, als nostres peus, un conjunt d’edificis que formen una única masia: El Clot, per on hi tenim de passar.

Contemplant el panorama des de Sant Cebrià de la Móra

Des que hem començat la caminada, hem baixat –en una hora- un desnivell de més de 200 m. Aquest mas, habitat, agafa el nom d’un dels seus antics propietaris, en Joseph Clot, com hi consta en una de les llindes de la casa juntament amb l’any 1735. 

Baixant cap El Clot des de Sant Cebrià de la Móra

Voltem, deixant-la a la nostra esquerra, la pagesia. Un gosset negre ens ha vingut a rebre i ens acompanyarà, tranquil però aspectant, fins que deixem enrere la casa. 

Camí del Sot del Rió, al fons El Clot

Camí del Sot del Rió i la Carena Xica

La ruta segueix per un corriol, primer perdedor, entre prats i bancals però, desprès més clar, que va cap a la Carena Xica (un dels contraforts, a ponent del Pla de la Calma, que baixa fins a la riera del Pujol que afegint-se a la de l’Avencó desaigua al riu Congost). Per a salvar aquesta carena travessem el feréstec Sot del Rió i després  pugem per la part més ombrívola de la serra –amb forces raconades amb gebrada-. Ja a l’altre costat passem el Sot del Pont per on hi veiem baixar –tot i la manca de pluges- una mica d’aigua.

Sot del Rió

Sot del Pont

Racons amb gebrada

Quan ja portem recorreguts prop de 5 km arribem, travessant alguns prats encerclats amb “pastors elèctrics”, a La Figuera (2). Un gran mas, dels segles XVII–XVIII, enfilat en un lloc i mirador privilegiat. Des d’aquesta casa tenim un molt bon panorama sobre el Tagamanent, els Cingles del Bertí i la vall del Congost. Actualment aquesta emblemàtica masia -on no hi veiem cap moviment ni de persones, ni d’animals- sembla que es fa servir com a corral pel bestiar. Com no podia ser d’altra manera a l’era, davant de la casa, hi ha una vella figuera.   

La Figuera

Personatges il·lustres davant La Figuera. En primer terme, recolzat en el bastó,
Ramón Casas i darrera, també amb bastó, Santiago Rossinyol

Prop de la casa, arrecerada sota un petit turó, hi veiem l’antiga capella de Sant Isidre, obra del segle XVII.

Prats i panoràmica des de darrera La Figuera

Pujant cap a La Perera.

Pel mig de prats sortim, com podem, dels tancats electrificats. Pugem cap a La Perera una bonica i gran masia que veiem, dalt del serrat, damunt nostre. Tot i que ara està abandonada i amb una part de la teulada ensorrada, degué ser un mas ric i important. Alguns detalls de l’edifici –dels segles XIV al XVIII- i el ben obrat pou que hi ha en un dels costats, amb les pedres molt ben escairades, així ho evidencien. Davant de la porta, sota d’unes feixes, hi fa guàrdia una ufanosa, gran i vella alzina.

La Perera

La Perera, detall de la portalada

Reposant al pou de La Perera

Anem a buscar el llom de la anomenada Carena de la Perera. Agafem una vella pista que va pel vessant sud per anar a veure les runes de La Bauma (Can Pere Coix), una casa troglodita del segle XVII construïda sota d’una balma. Tot i que seguim unes senyals que sembla hi porten, no la sabem trobar. 

Tornem una mica enrere per a continuar, primer vers el nord i després cap a llevant, per una pista que s’enfila -amb una suau però continuada pendent- per dalt de la carena. El recorregut d’aquest tram, tot i que passa pel mig del bosc, se’ns fa llarg i monòton. Passem, sense saber-ho identificar, pel Pla de les Brugues –on hi havia un corral i una cabana de pastor-, Els Quatre Caus –indret que, sembla, havia sigut una antiga pedrera- i el Pla de les Alzines.

El Corral d'en Perera

Quan ja portem, des de l’ inici de la caminada, una mica més de 10 km arribem a les runes del Corral d’en Perera gairebé dalt del Pla de la Calma. Fins aquí ha arribat, des de Coll Formic, l’Enric amb el seu “cotxe escombra” i s’ofereix gentilment a “rescatar” a les dues noies que han participat de la caminada. La resta, els “mascles”, tindran de continuar fent -a peu- els 2,3 km que falten per arribar, on tenim estacionats els cotxes, al Pla de Bassau.

El cotxe escombra

El dinar.- Quan, a les dues, arribem al restaurant de Coll Formic els companys del Maresme, que han vingut només a dinar, ja ens hi estan esperant. 

Tenim ja la taula parada per als 11 comensals. Mentre triem els plats del menú anem prenent les cerveses que, avui, tot i que no fa gaire calor, ens hem ben guanyat.

El dinar ha estat força bé, amb un bon assortiment de plats i amb una molt bona relació qualitat, quantitat i preu.

Com que el dia, ara, és més curt o –potser- perquè, tot i que procurem estar ben informats, el tema polític és –pels presos i la repressió- trist, complicat i complex les converses i la sobretaula han estat més curtes del que son habitualment. Parlem, però, de la caminada –al final hem fet 12,3 km i uns desnivells acumulats de +375 / -364 m i hi hem emprat, amb pauses i visites, 4h 30’- i de les properes activitats de la colla com el Dinar de Nadal i Festa de l’Avet que enguany farem, el divendres 15 de desembre, a Can Mià de Palou de Revardit al Pla de l’Estany. Tot i que ja publicarem al blog la convocatòria, aneu reservant la data a la vostra agenda.

Agraïm a l’hostaler la seva acollida i servei. Fem la foto/vídeo de grup i repartits, de nou, en els cotxes retornem –cansats però satisfets- als respectius domicilis.  

Foto del grup

Fins el divendres 15 de desembre, doncs, si és que no ens veiem abans.

Una abraçada.         

Text.- Pep             

Fotografies.- Joan, Joan Miquel i Pep.

Vídeo.- Jaume: https://youtu.be/RS4pLehF69w

NOTES.-

1.- En iniciar l'ascensió cap al Matagalls des de Coll Formic, trobem un monument dedicat a les víctimes d'una matança. La tercera guerra carlina (1872-1876) va tenir molta incidència a la comarca d'Osona, i especialment a la ciutat de Vic, que fou assetjada per les tropes carlistes des de l'estiu de 1873 fins el 8 de gener de 1874, data en què l'exèrcit de Rafael Tristany i Parera, cap de l'exèrcit carlí enterrat a Ardèvol, començà un intens atac. Alguns vigatans liberals i voluntaris de Roda de Ter i Centelles fugiren cap a la zona de La Castanya, El Brull i Coll Formic, però una columna carlina, encapçalada pel caporal Ramon Vila de Viladrau, els interceptà i els anà buscant i matant per la muntanya. Com que tenien ordres de no fer presoners, un nombrós grup dels liberals fou conduit a Coll Formic i, després de rebre confessió, van ser afusellats. La majoria dels cossos foren llençats en el vell pou de glaç que hi havia al mateix Coll Formic. Eren els dies 10 i 11 de gener de 1874. Algunes fonts parlen de 50 víctimes però la majoria n'eleven el nombre a 110. Al cap d'un any, concretament el 18 de gener de 1875, la ciutat de Vic va rendir un homenatge amb un solemne funeral a les víctimes del setge carlí, incloses les de Coll Formic. Però la història d'aquestes víctimes encara no finalitza. El 4 de març de 1879 una comissió de regidors i veïns de Vic, formada per unes 18 persones, va arribar fins a Coll Formic per recuperar-ne les restes. També recolliren uns 8 o 9 cossos enterrats al cementiri de La Castanya i 3 al poble del Brull. El trasllat es va fer amb sis matxos, carregats amb caixes de plom recobertes de fusta. Foren dipositats temporalment en un nínxol del cementiri de la població de Seva, fins que Vic hagués finalitzat el panteó que els estava construint. El 29 de gener de 1883, una altra comissió vigatana va recollir les restes per portar-les, finalment, al cementiri de Vic. La Creu de Coll Formic fou erigida pels veïns de Vic gràcies, principalment, a la campanya de l'escriptor Lluís Bertran Nadal i Canudas a La Gazeta Montanyesa que aconseguí que el Ple de l'Ajuntament de Vic n'aprovés la instal·lació el dia 9 d'abril de 1913.

2.- La Figuera és un gran casal, amb segles d’història, que a finals del segle XIX i començament del XX esdevingué  el refugi de nombrosos personatges de la cultura catalana: poetes, escriptors, musics i artistes com Maragall, Rusiñol, Casas, Lluís Millet, Josep Pijoan o Amadeu Vives que hi pujaven, fent-hi curtes estades, per gaudir del paisatge, la natura i el contacte amb les gents d'aquell massís. Fets que, ben segur, influirien en les seves creacions i obres.

MANIFESTACIÓ DE L’11 DE NOVEMBRE: “LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS !”

Llibertat presos polítics !!

Barcelona ha tornat a acollir, aquest dissabte 11 de novembre, una mobilització de protesta massiva. Milers de persones, vingudes d’arreu, vam omplir els més de 3 km de llargada –des del Guinardó fins a l’Avinguda Icària- del carrer de la Marina. Milers, molts milers de persones... unides per un mateix clam: "Llibertat presos polítics !"

Nosaltres, els de la colla, també hi érem. Darrerament, per a bé o per a mal, no ens en perdem ni una... per militància, per solidaritat, per a fer-nos sentir, per dignitat com a poble... La càmera d'en Jaume, un cop més, en dona testimoni.

La capacitat de resistència i de mobilització de la ciutadania, del poble de Catalunya, és extraordinària. Dissabte ho vàrem tornar a demostrar. Va ser una manifestació que, un cop més, tot el món va poder veure i valorar i que, especialment, als governants d'una Europa normal tindria de fer abaixar el cap de vergonya i fer, també, reflexionar. Un cop més, al llarg de la història, ens sentim sols... però la moral la mantenim ben alta. Ens en sortirem !!.

Un altre cop aprofitem la crònica i l'anàlisi que els “mestres” han escrit sobre la manifestació. En aquesta ocasió reproduïm l’editorial que avui, 13 de novembre, ha publicat a Wilaweb en Vicent Partal. No us el perdeu.

Llum al carrer, per a entendre el futur immediat

Vaig veure com començava tot. Jo estava completament estacat al mig d'una massa compacta de manifestants, allà on s'ajunten el carrer de la Marina i l'avinguda Meridiana. No ens podíem moure gens. El bloc de davant era ple de veïns als balcons amb banderes i pancartes, una de molt gran amb les cares de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Començava a fer-se fosc i, de sobte, des d'aquells balcons van començar a saludar els manifestants encenent els llums dels mòbils. Alguna gent que hi havia al carrer va començar a respondre-hi encenent també els mòbils i el gest es va anar escampant cap a muntanya i cap a mar. Al cap de pocs minuts les televisions de tot el món retransmetien allò que ha esdevingut una altra imatge icònica: més de tres quilòmetres de persones il·luminant el cel en defensa dels presos polítics catalans.

L'anècdota em sembla a la vegada significativa i simptomàtica. Algú va tenir una idea, la va posar en pràctica i al cap de molt pocs minuts aquella idea esdevenia el símbol de tot un país davant el món. A diferència de les perfomances de l'Onze de Setembre, aquesta vegada ningú no l'havia pensada abans, ningú no l'havia proposada, ningú no l'havia assajada. Simplement va eixir. I aquesta és una de les coses més espectaculars de la manifestació de dissabte: aquesta vegada no hi havia trams ni samarretes ni ningú no havia preparat gran cosa, a banda l'escenari. I tanmateix hi va haver molta més gent que als darrers onzes de setembre i això que havia estat convocada en un temps rècord.

I això significa unes quantes coses. La primera, que l' independentisme va enfortint-se i madurant a una gran velocitat. Molt. I creixent. I consolidant-se: l'efecte contrari del que cercava Mariano Rajoy. Dissabte, al carrer, hi havia més gent que mai, la manifestació era més transversal que mai, la gent era més conscient que mai de la gravetat del moment i estava més disposada a mobilitzar-se que mai, sense necessitat de grans crides prèvies ni de períodes llargs d'incubació de l'acte.

La segona és que l'evident desconcert de les organitzacions independentistes el superen sense problemes aparents els ciutadans. La repressió sempre funciona i l'estat volia escapçar l'ANC i Òmnium precisament per dificultar la reacció al cop d'estat. Les dues organitzacions estan confuses, però sembla que la gent ja no les necessita tant com abans per a expressar-se, per a organitzar-se, per a eixir al carrer i plantar cara. Ho vam veure dimecres quan els CDR van prendre el relleu de l'ANC al territori i ho vam veure despús-ahir quan més d'un milió llarg de persones es va organitzar per fer una manifestació que fa poc pensàvem que no seria possible sense esmerçar-hi tres mesos o quatre de feina prèvia. Aquesta setmana, n'hi haurà una altra prova evident en la recollida de signatures per a això que en diuen la llista unitària. No tinc ni idea si arribaran a aconseguir cinquanta-cinc mil signatures per a dijous, però si hi reïxen això serà un toc d'atenció molt seriós a les organitzacions polítiques i socials del país. Fa tota la impressió que, evidentment, no serà una llista unitària, ni de bon tros, però em sembla evident que si s'apleguen cinquanta-cinc mil signatures ens trobarem davant un altre fenomen nou, gens negligible. Ans al contrari.

I una darrera dada sobre l'extraordinària mobilització d'aquest cap de setmana. La manifestació de dissabte demostra que tota l'operació desplegada per fer dubtar l'opinió pública del país no els funciona. Ja han cremat moltes naus intentant-ho: les detencions del 20 de setembre, la violència extrema de la policia el primer d'octubre, la violació de la constitució espanyola amb l'excusa d'aplicar el 155, la voluntat de dividir les forces independentistes convocant unes eleccions il·legals, el permís donat a l'extrema dreta per a agredir als carrers de Catalunya amb qualsevol excusa i en qualsevol situació, l'ocupació de les conselleries, la repressió judicial, l'empresonament de mig govern, les mentides, manipulacions i burles diàries, el xantatge als tribunals, els articles escampant mentides, les enquestes que pretenen desmotivar…

Tot l'arsenal –caríssim, diguem-ho clar– que l'estat espanyol i els seus servidors han activat es va estavellar dissabte contra una enorme muralla humana que emetia llum. Una llum que és també claredat per al temps que vindrà. L'atac a les institucions i la societat catalanes perpetrat pel govern espanyol amb el suport del PSOE i la Unió Europea va ser descomunal i va violentar tots els principis democràtics. Però no els servirà de res si a les urnes la gentada de dissabte decideix de plantar cara i si després de les urnes els polítics que van veure la gentada de dissabte, guanye qui guanye, no obliden la República proclamada ni la necessitat d'aplicar la llei de transitorietat i emprendre el procés constituent.

Vicent Partal

Vídeos.- D'en Jaume:  https://youtu.be/sk-eSTM2GPo 
   Panoràmica de la mani: https://www.youtube.com/watch?v=KUT4EKfjXX8

CRIDA A LA 81ena SORTIDA XINO-XANO

Panorama des de La Figuera, al fons el Tagamanent i la vall del Congost

CAMINADA PEL PONENT DEL PLA DE LA CALMA:

Pla de Bassau, Sant Cebrià de la Mora, El Clot, La Figuera i ermita de Sant Isidre, Pla de les Quatre Alzines, El Cafè, Pla de Bassau.

Data.-  Dijous 16 de novembre de 2017

Tipus d’itinerari.-  El llarg altiplà de La Calma, suaument ondulat ple de prats i landes, és probablement una de les regions més singulars del massís del Montseny. El paisatge, molt influït per l’altitud i l’extensa panoràmica que s’hi domina, és sorprenent i d’una estranya bellesa. La ruta que us proposem, en la sortida d’aquest mes, transcorre per la part altra del vessant nord-oest del Pla de la Calma, amb bones vistes sobre els Pirineus, els Cingles de Bertí i Montserrat. Passarem per llocs i indrets força variats: prats i boscos, rieres i serrats, antigues parròquies, capelles i masies, indrets emblemàtics com La Figuera –refugi de poetes, escriptors, musics i artistes com Maragall, Rusiñol, Casas, Lluís Millet, Josep Pijoan, o Amadeu Vives- o El Cafè dels Carlins, avui unes runes en un lloc de pas dalt del Pla de la Calma, que guarden el secret del munt d’històries viscudes entre les seves pedres. És una excursió circular que surt i retorna al Pla de Bassau. Si el bon temps ens hi acompanya segur que gaudirem de la caminada i ens ho passarem d’ allò més bé.

   

Recorregut de la caminada. Mapa gentilesa de fermuntanya.blogpost.com.es
Per ampliar el mapa cliqueu damunt la imatge.

Recorregut i dificultat.-

La aproximació:  Sortirem de Barcelona  per la C-17, direcció Vic, fins passat Aiguafreda on deixarem l'autovia. Anirem a buscar la carretera BV 5301 per, passat El Brull, arribar a Collformic. A partir d’aquí agafarem la pista forestal que surt del mateix coll i va cap el Pla de la Calma, la pista és apte per a qualsevol tipus de vehicle. Desprès de 3,7 kilòmetres arribarem al Pla de Bassau on hi estacionarem els cotxes per començar la caminada.

Recorregut a peu: 

0h 00’. 0,0 km.- Pla de Bassau (1.151 m d’alt). Seguim la pista forestal, que  surt a la dreta de la que ens a portat aquí amb el cotxe; com a referència hi ha un senyal, a la dreta, que indica pas exclusiu a veïns i a pocs metres hi ha un cadenat. Iniciem la caminada en baixada.

Pla de Bassau

0h 20’. 0,9 km.- La Caseta (1.078 m d’alt), masia no habitada però habitable. Coneguda, també, per la La Caseta del Clot o de la Mora i més antigament com la Casa Xica d'en Parramón, segurament es construí als segles XVII i XVIII. La casa, amb una gran noguera al davant, està envoltada de camps de conreus -actualment en desús- i, a tocar de la pista, hi ha una gran bassa. Aquí comencem a fer algunes dreceres per tallar els rèbols que el vell camí de carro va fent per suavitzar la baixada.

La Caseta amb la gran noguera al davant.

0h 40’. 2,0 km.- Sant Cebrià de la Mora (976 m d’alt) En vint minuts hem baixat 100 m i arribem a una ermita –dels segles XI-XII-, encara en força bon estat de conservació, en un entorn net i polit. El lloc ofereix un bonic panorama sobre el Pirineu i les muntanyes i valls de l’entorn.

Sant Cebrià de la Mora

0h 55’. 2,6 km.- La Mora – El Clot (936 m d’alt), conjunt d’ edificis que formen una única masia. La voltem deixant-la a la nostra esquerra. Ara abandonem la pista forestal i agafem un corriol, que travessa un parell de torrents, el Sot del Rió (881 m d’alt, 2,9 km) i el Sot del Pont (862 m d’alt, 3,3 km) -entre els quals hi ha l’anomenada Carena Xica- fins a tornar a trobar-nos amb una nova pista forestal, 

1h 30’.- Pista forestal (895 m d’alt, 4,0 km) que seguirem a la dreta.

Ermita de Sant Isidre

1h 45’. 4,9 km.- Arribem a La Figuera (893 m d’alt), que actualment es fa servir com a corral pel bestiar, i la petita ermita de Sant Isidre. La Figuera és un lloc emblemàtic per al país doncs, a finals del segle XIX i començaments del XX, hi van fer llargues estades diferents personatges de la cultura catalana. Prop de la casa hi ha la vella capella de Sant Isidre del segle XVIII.

La Figuera

2h 00’.- Continuem cap a la dreta, pel mig de prats, vers la Carena de La Parera fins que arribem a la casa d’aquest nom. 

2h 10’. 5,2 km.- La Parera (920 m d’alt) casa abandonada situada en un replà amb grans vistes. Aquí retrobem una pista forestal que seguirem, ara ja amb lleugera pujada, a l’esquerra -direcció E.- 

La Parera

2h 45’. 5,8 km.- La Bauma (Can Pere Coix) (955 m d’alt). Tot i que és una mica difícil de trobar –està situada sota mateix d’una gran roca que esta just al costat dret de la pista-. Aquesta curiosa casa troglodita construïda sota d’una balma, avui totalment enrunada, és una construcció del segle XVII.

La Bauma o Can Pere Coix

3h 10’. 6,7 km.- Els Quatre Caus (1.041 m d’alt), aquest indret sembla havia sigut una antiga pedrera ara abandonada. 

3h 15’. 7,0 km.- Pla de les Quatre Alzines (1.060 m d’alt). Seguim per la pista, sense pèrdua, deixant a la dreta les runes del Corral d’en Perera (7,8 km), fins arribar al 

3h 55’. 8,9 km.- Pla del Cafè (1.195 m d’alt). Bonic pla rodejat de prats i amb les runes d’una antiga casa -la Casa de les Lloses- que feia d’hostal, conegut com el Cafè dels Carlins. Ofereix grans vistes sobre el Matagalls i el massís del Turó de l’Home.

Runes del Cafè dels Carlins. Al fons, a l'esquerra, el Matagalls
 i, a la dreta, les Agudes i el Turó de l'Home.

4h 20’. 10,2 km.- Pla de Bassau (1.151 m d’alçada). Final de l'excursió a peu.

El recorregut, a peu, total de la caminada és d’uns 10,2 km amb un desnivell acumulat de +/- 389 m i un temps total, amb pauses i aturades, d’unes 5 h o 5h 30’.

La dificultat, la qualificaríem de mitjana-baixa. L’ excursió, no és “forta” ni difícil, però si –pels seu recorregut i els molts llocs per on passarem- una mica llarga. Hem calculat, només en fer la caminada, una mica més de 4h, cal afegir-hi el temps que emprarem en l’esmorzar, les pauses i les visites als diferents llocs. Així estimem que possiblement, des de que comencem l’excursió fins que l’acabem, podem estar-hi unes 5h o 5h 30’. Per a poder dinar a una hora raonable –les 14h 30’- ens caldrà, doncs, matinar.  

Dinar.- El dinar el farem, a les 14h 30’, al restaurant Collformic, Ctra. de SEVA a PALAUTORDERA km 26,5. tel. 93 884 10 89. EL BRULL http://www.collformic.net/restaurant.html. Els dies feiners, fan un menú –amb beguda i IVA inclòs- a 11 euros. 

Restaurant Collformic

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi. Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Barrets i cremes protectores per al sol i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, els que en necessitin o en tinguin, els bastons. 

Lloc i hora de trobada.-  Farem el recorregut d'aproximació, fins a Collformic i el Pla de Bassau, en cotxes. Caldrà, doncs, anar confirmant uns dies abans –per telèfon o correu electrònic- els qui serem i amb els vehicles que hi anirem.  Com que tenim intenció de començar la caminada sobre les 9 h –per a poder dinar a les 14h 30’- ens caldrà matinar. El lloc de trobada, dels de Barcelona, serà a les 7h del matí, puntuals, a Travessera de Gràcia/Llepant.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans de darrera hora del dissabte 11 de novembre, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep -el company que coordina aquesta sortida-, per a poder confirmar al llarg del matí del diumenge 12 –els dilluns i dimarts tenen tancat- al restaurant, el nombre de comensals que serem el dijous a dinar.

Una abraçada.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL 

Demà dijous al ponent del Pla de la Calma farà força fred a l’hora de començar la caminada. Es pronostica que hi hagi una temperatura de 2º al Pla de Bassau. El cel estarà un pel ennuvolat per núvols alts i mitjans però la tendència és que anirà aclarint al llarg del matí i que farà sol a la tarda, encara que la temperatura que augmentarà fins els 11º a migdia baixarà als 10º a l’hora de dinar.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M 

MANIFESTACIÓ, AMB ESPELMES, DEL 17 D' OCTUBRE

JORDIS, MALGRAT TOT, NO ESTEU SOLS

Un cop més -i ja son moltes, masses, vegades- ens hem tornat a manifestar.

Ahir, al vespre, ho varem fer per a denunciar –especialment al món- l’empresonament, injust, de dos homes de pau: en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez.

Acudim, un cop més, a la mestria d’en Pere Cardús reproduint, tot seguit, la seva crònica d' aquesta concentració.

Nosaltres, un bon nombre de membres de la colla, també hi varem ser i en Jaume, eficient, n'ha donat fe gravant-ho amb la seva càmera. Aquí en podeu veure el vídeo:

  

 https://youtu.be/SR4GfRLAyWg

L’abraçada compromesa de Llach, la vida dels Jordis a la presó i l’home que no volia plorar

Crònica de la concentració amb espelmes a Barcelona per a exigir la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

 ‘Estan bé’, em diu un dels col·laboradors més propers de Cuixart. Hi han passat ja un dia sencer. El cicle de vint-i-quatre hores d’un lloc nou. Desconegut. Estrany. Llunyà. Més de vint-i-quatre hores. Quan escric aquestes línies, ja tornen a ser a la cel·la. Tancats. Encarant la foscor en la solitud i el silenci. Jordi Sànchez. Jordi Cuixart. Dos noms que són noms de pau, de diàleg i de democràcia. Dos noms, i les seves famílies, posades al servei d’un projecte compartit per a una societat millor. ‘Hi han pogut parlar advocats i família. Ara s’han d’adaptar. Uns i altres. Són forts.’

Una senyora sosté una espelma blanca a les mans. La mira. Observa amb atenció com balla la flama damunt del ble encès. Absorta. Amb l’ànim suspès. Envoltada de gent, però ben sola. Abans de tornar on és, mira amunt i és negra nit. I els crits dels seus companys d’asfalt la fan tornar lentament aquí. Què pensava? On tenia la ment? Als barrots d’una cel·la? Pensant com devia ser la vida a casa dels Jordis ara sense ells? Els crits, els cants, les veus ressonants i descompassades que diuen ‘no hi som tots’ la conviden a la companyia. I també crida. Com tots. Tret d’ells dos.

Els obrers de l’Assemblea i Òmnium despleguen un escenari allà on hi havia un camió. ‘Escenari mòbil’, diuen unes lletres al llom de la bèstia transformada. A la vora hi ha cares conegudes. ‘Ja s’ho imaginaven’, em diu en Llach. ‘Era una possibilitat molt real. I s’havien preparat per a aquest moment. Però és molt greu.’ Em posa una mà a cada espatlla. Deixa caure el cap endavant. Avall. Mirant a terra. El torna a alçar. ‘Sabien que això podia passar. No crec que ningú pensés que els empresonarien sense fiança.’ Ningú. Com uns criminals perillosos… ‘Hem d’avançar.’ Ens abracem com qui es compromet a fer allò que s’acaba de dir.

Què deuen fer ara? Mentre aquí la multitud es concentra amb cartells, espelmes, estelades… Quina és ara la rutina? És la primera concentració multitudinària sense ells. I es fa estrany. Amb quina determinació van defensar que calia una mobilització permanent per la llibertat dels catorze detinguts del cop d’estat del 20 de setembre. ‘Us volem a casa’, cridaven amb el micròfon a la mà. Al centre de Barcelona hi ha una gernació. A les places de les ciutats i els pobles del país, també. Són moltes les flames que s’han encès. I és molta la cera que crema avui. Són molts els crits que diuen que ja n’hi ha prou.

Miro entre la gent. Cerco un rostre. Una cara que em tranquil·litzi. Tot són cares de preocupació. D’inquietud. Les ombres i clarors de les espelmes hi ajuden. Els crits més o menys cantats i rítmics fan l’exorcisme. ‘No esteu sols’, diuen ara. No estan sols, però tampoc amb nosaltres, penso per dins. Autoritats, consellers del govern, diputats, forta presència dels comuns, alguns artistes i molta gent de la sala de màquines de l’ANC i Òmnium conversen davant l’escenari. Sento un crit més fort que tots els que s’han cantat fins ara. ‘On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa?’ Quin crit més fort. És esgarrifós. Quin fred.

L’helicòpter provocador de la policia espanyola sobrevola les desenes de milers, centenars de milers, d’ànimes reunides. La gent segueix l’ocell de ferro, com gira-sols, mostrant-li els cartells, com si els pogués llegir, amb el lema ‘Llibertat presos polítics’. Xiulets. Algun crit esfereïdor. I el clam ‘fora les forces d’ocupació’, un clàssic repescat de molts anys enrere. Què vol? Intimidar? Fer-nos saber que ens controla? Com que és fosc, es passeja amb un llum potent, que ens apunta. I tothom crida. ‘Provocadors! Feixistes!’, destaca entre la cridòria.

La musa dels actes independentistes, Sílvia Bel, oficia amb determinació. I demana a tots els membres de la junta directiva d’Òmnium i del secretariat de l’ANC que pugin a l’escenari. El crit de ‘No esteu sols’ comparteix l’espai amb el de ‘Ni un pas enrere’. Marcel Mauri i Agustí Alcoberro avancen cap al micròfon. Són els vice-presidents d’Òmnium i ANC, respectivament, que assumiran provisionalment la veu cantant. Alcoberro, que és historiador i té el do del bon discurs, explica que una de les raons que esgrimeix la jutgessa per empresonar els Jordis és que en llibertat podrien reincidir en el delicte que se’ls imputa. La sedició. I afegeix: ‘Els que reincidirem som nosaltres!’ Mauri admet que estan abatuts amb els seus companys i amics a la presó. Però avisa que encara que tanquin els Jordis i a qui vingui al darrere, sempre hi haurà més Jordis i més Agustins i més Marcels per agafar el relleu.

El silenci. La remor d’una ciutat colossal de fons. Espelmes alçades. Rostres pensarosos. Cinc minuts que fan estremir l’espinada. Una flama com una serp lluminosa desfà regalims de cera transparents mig rosats que s’enrunen als dits d’un home gran. Vell. Té la mà alçada. Com un puny que estreny l’espelma roja. La pell li crema a cada gota que davalla. Els ulls plorosos. Concentrats per evitar que cap llàgrima emprengui el camí galta avall. Resistent. Cinc minuts de flama intensa. De silenci per a dir-ho tot.

Trencat per les cordes de guitarra i les veus de Montse Castellà i Cesk Freixas. ‘De matinada han trucat. Són al replà de l’escala…’ Ha calgut recuperar ‘L’estaca’ i avui també ‘Què volen aquesta gent’. Les veus de Freixas i Castellà encenen milers de veus més fortes encara. Que qui canta els seus mals espanta. I que la indignació es pot fer cançó. I aquella senyora darrere meu. Que canta, ben desfeta, mentre sosté un cartell dels Jordis, i tremola. Un tremolor digne i formidable. Un tremolor que és de tots. Que hem vist com s’han endut dos dels nostres. I que no els podem veure, sentir ni tocar aquí avui entre nosaltres. Que és on han de ser.

Desfilem cap a casa. Avui no és cap festa. No hem esborrat el somriure. O no l’hem oblidat. No fa por però tampoc no fa gens de gràcia. Tastem la naturalesa de l’estat espanyol. A cops de porra o a cop de presó. Els Jordis han fet arribar un missatge d’esperança i de lluita des de la presó. Com si digués Espriu, la gent ha respost amb un missatge de compromís i de determinació des del carrer: ‘Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.’ I amb les espelmes enceses, per la seva llibertat, un alçament de llum en la tenebra.

Pere Cardús. WILAWEB 17-10-2017