CAMINADA
PER LES VISTES I VINYES DE LA SERRA DE MARINA: TIANA–EL ROCAR-COLL DE
VENDRANS-LES COMUNES-MAREDEDEU DE L’ALEGRIA-TIANA
Ens passa, una mica, com als
infants. Desprès de les vacances -cal dir que alguns de la colla, precisament
aquests dies, son encara de viatge: a Mèxic o, més a prop, per Lleó i
Galícia...-, a la majoria, ens costa ”arrencar” de nou. Començar el curs, fins
i tot pels avis jubilats, és una mica dur...
Potser per això, a aquesta excursió
de mitjans de setembre, no hem sigut gaires: sis a caminar (en Carles ens ha
acompanyat un tros...) i deu a dinar (se’ns hi han afegit alguns companys,
alguns d’ells, convalescents d’alguna dolència o lesió d’estiu o pròpia de
l’edat). Tots amb forces ganes de retrobar-nos, de fer una síntesi de com han
anat les vacances, de xerrar (una mica de tot) i de riure (per no plorar,
especialment, si toquem segons quins temes...). Això si, contents de veure’ns
de nou.
Expliquem, però, com ens ha
anat la 99ena Xino-Xano que per això -suposo- sou aquí...
L’aproximació.-
Tips de cotxe, després de les “mogudes” de les vacances, hem fet l’aproximació
a la sortida, anar i tornar de Montgat, en tren i l’anada fins a Tiana, en autobús.
Més còmode.
Si i no. El tren be, però el
bus que comunica l’estació de Montgat-Nord amb Tiana, suposem que per raons
logístiques i de servei, fa un llarg recorregut per nombrosos barris i
urbanitzacions dels dos termes. No hem comptat el nombre de vegades que em
creuat l’autopista, però han sigut un munt... A nosaltres, anar de l’estació
fins a la parada que hi ha al Passeig de la Vilesa-Enric Borràs -al parc on hi
havia el vell camp de futbol- de Tiana, ens ha costat uns 25’ (ja ens ho havia dit
el conductor). “Però ens han passejar asseguts... i ens hem estalviat de
caminar un trosset”, diem aconformats.
Quan arribem a Tiana, una
mica abans de les nou del matí, en Josep Mª (que ha vingut en cotxe des de Sant
Cebrià de Vallalta) ja ens hi espera, assegut al banc de la parada que hi a
tocar del punt d’inici de la caminada. Primeres salutacions i, sense
torbar-nos, comencem l’excursió.
La caminada.- Sota
del parc, al creuament dels carrers de Castellar i de Mates, hi ha l’inici del
recorregut. Uns discrets panells informatius, per animar-nos, ens mostren el
recorregut i desnivells.
Baixem, pels carrers d’Escalfapé
i de Can Gaietà, fins a la riera d’en Font que seguirem en direcció al
mar.
 |
Una de les moltes campanetes que, només
començar, ens han alegrat el camí. |
Al poc, quan passen uns minuts de
les 9 del matí, decidim aturar-nos per a esmorzar. El torrent (que, com
en molts altres llocs, quan no hi baixa aigua, es transforma en camí) voreja la
població envoltat de grans plataners, algun pi dispers, canyars, matolls i un
munt de campanetes blaves, que el guarneixen omplint-lo d’alegria. En un revol,
sota d’un vell i artístic pi, amb bona part de les arrels descarnades, hi muntem
“la paradeta” de l’esmorzar: olives i, avui, vi de “pansa blanca” de la
D.O. Alella.
 |
| Elena... ! que la bota i el vi és per a que corrin... !!! |
En Carles en ha acompanyar
fins a l’esmorzar, desprès desfarà el camí i ens esperarà -ben equipat, amb el
diari d’avui, el mòbil i el seu sempre dens i interessant “dipòsit mental”
de vivències, càbales, reflexions i
idees- fins que tornem, de nou, al punt d’inici de l’excursió.
Els demès continuem riera
avall. Passem per Can Roca (65 m d’alt), masia del segle XVII, avui
reconvertida en restaurant. És un edifici molt compacte, amb aspecte de
fortalesa, diuen que formava part de la
hisenda de l’antiga Ciutadella. Conserva una finestra gòtica del segle XVI
(potser reaprofitada) que té uns rostres esculpits als brancals. En Josep Mª,
el nostre assessor gastronòmic, diu que s’hi menja bé. Si ell ho diu, no en
tenim cap dubte.
 |
| Detall de Can Roca |
L’itinerari continua. Deixem
uns trencants que -per la dreta- porten a Can Garra i a Can Gil,
on hi ha un rellotge de sol -fet amb rajoles de ceràmica- amb la sabia i molt
catalana recomanació: “No badis i ves per feina”. Potser que
molts polítics, en aquests temps, en fessin cas...
 |
| Rellotge de sol de Can Gil. Foto A. Martí |
Anem travessant conreus i
algun camp erm -amb nombroses figueres de moro malaltes per la plaga de cotxinilla-
fins que ens introduïm, pel mig de canyes i vegetació de ribera, un trosset, dins
l’ombrívol torrent de Can Gil.
 |
| Torrent de Can Gil |
Seguint la pista i els
senyals del SL-C 96, arribem a les primeres cases del nucli urbà de Montgat. Una
suau pujada ens porta al barri de la Virreina on girem a l'esquerra
seguint el carrer Nou de la Virreina. Al final d'aquest
carrer, a mà dreta, trobem el punt d’informació del Parc de la Serralada de
Marina, amb un panell-mapa del Parc.
Seguint les fites de
l’itinerari, ens enfilem per un desdibuixat, enmig de camps i hivernacles, turó
del Regent (117 m d’alt). La pujada passa per una bonica pineda de pi
pinyer amb brolles (arbustos, mates i herbes de poca alçada). Ens aturem en un
punt on, a tocar del camí, hi ha un parell de boles granítiques que ens criden
l’atenció. L’airet, que ve del mar, ens reconforta.
Continuem fins que arribem a
una corba tancada amb un encreuament des d’on surt el camí del Mig d’Alella.
Seguim per l’esquerra, el
camí careneja i s’enfila per una pujada costeruda que ens porta fins una cresta
amb diversos blocs granítics dispersos: el Rocar (207 m d’alt). Mentre
esbufeguem camí amunt, recordem el comentari que ens han fet, al veure’ns
passar, uns treballadors que hi havia al Punt d’informació del Parc: “Que us
sigui lleu la pujada...”. Sort que a tocar de la pista, aquí i allà, alguns
pins ens fan ombra a mesura que ens hi anem aturant...
 |
| Ànims, que ja som dalt... !! |
 |
| Detall de El Rocar |
Un cop som dalt la carena,
el camí -més o menys- va planejant i el paisatge s’obre amb belles panoràmiques:
per un costat, el litoral -Montgat i el Masnou-, el mar i la serra de Sant
Mateu i per l’altre, el terme de Tiana, Badalona, la Tèrmica de Sant
Adrià i al fons, Barcelona amb l’ inconfusible silueta de Montjuïc.
Continuem la ruta, ara ja
amb una pujada més suau, fins al coll de Vendrans (195 m d’alçada) on,
al vessant meridional d’Alella, hi veiem unes grans vinyes -de pansa blanca i
rosada que, segons la ressenya que ens fa de guia- pertanyen al Celler
Alta Alella [1].
 |
| Vinyes al Coll de Vendrans |
Son vinyes costerudes,
amb el mar com horitzó, que ens recorden els versos d’en Josep Mª de Sagarra,
que tant bé va versionar en Lluís Llac:
“
Vinyes verdes vora el mar,
ara
que el vent no remuga,
us
feu més verdes i encar
teniu
la fulla poruga,
vinyes
verdes vora el mar.
...
Vinyes
verdes vora el mar,
verdes
a punta de dia,
verd
suau cap al tard...
Feu-nos
sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar !”
Passat el coll, el camí
torna a pujar vorejant el turó del Bessó (229 m d’alt), fins anar a
trobar alguns dels carrers-pista de les urbanitzacions “Nova Alella”
i “Can Comulada” d’Alella, al límit amb el Parc. Aquí havíem acordat un dels
punts de trobada (l’altre serà, més endavant, a l’ermita de la Marededeu de
l’Alegria) amb en Joan Miquel i la Mª Gloria per si ens calia el “servei de
rescat”, d’algun caminador, amb el seu “cotxe-escombra”. En Joan Miquel, bon
reporter gràfic, ens fa unes fotos -just al moment de la nostra arribada- al capdamunt
de la pujada... sort que hem tingut temps d’amagar les llengües... !!!
 |
| Uf.., ho-la, Jo-an Mi-quel... uf, que m'ofego...!! |
L’itinerari, sense perdre
alçada, gira cap a l’esquerra vorejant, per damunt de pinedes i algunes vinyes,
el vessant de la muntanya. El panorama que se’ns obre cap a Tiana, els
torrents, rieres i muntanyes que l’envolten -el coll de Montalegre
amb la cartoixa i La Conreria- i el litoral (amb el mar i Barcelona al fons) és
espectacular.
 |
| Mireu, mireu el panorama: A la dreta, entre l'Elena i en Joan, l'ermita de l'Alegria; al centre de l'imatge, Tiana i al fons, a l'esquerra, les xemeneies de Sant Adrià i Montjuïc a Barcelona. |
La ruta continua pel mig d’
un paisatge on, ara, predominen els matolls, prats secs i restes de troncs,
testimonis del pas del foc que va cremar bona part del terme de Tiana l’estiu
de 1994 i, de nou, el 2016. Diversos pins joves i algun de vell, rebrotat, ens
omplen d’esperança... Al nostres peus, gairebé a tocar, hi veiem l’ermita de la
Marededeu de l’Alegria envoltada d’antiquíssimes masies (diuen que algunes
d’elles ja havien sigut vil·les romanes de l’antiga colònia Tizina):
Ca l’Andreu, Can Montcerdà, Can Fàbregas, Can Cirera, Can Brossa...
 |
| Una pausa camí de Les Comunes. |
Però no, “nuestro gozo,
en un pozo...”, tot i que l'objectiu de la següent i darrera etapa del recorregut el
tenim ben a prop, l’itinerari del SL-C 96 fa un gir a la dreta i torna a pujar,
fent algunes ziga-zagues curtes però feixugues, en direcció a la capçalera de
la vall, l’indret anomenat Les Comunes. Anem pujant, fent algunes
parades per a recuperar l’alè, fins arribar als 268 m d’alçada, la cota màxima de la caminada d’avui.
En aquest punt, al costat
d’un banc de pedra (al llarg del camí, n’hem anat trobant alguns més), hi ha un
trencant que, aproximadament en 1,5 km, s’enfila fins el Mirador dels Nou
Pins o de la Mediterrània [2],
un indret privilegiat per les seves vistes sobre les valls i pobles de l’entorn
i el litoral. Nosaltres, en aquesta ocasió, ens conformem amb els panorames que
ja veiem i no hi anirem...
A partir d’ara ja tot es
baixada. A la nostra esquerra tenim el torrent de Les Comunes que baixa
cap a la vall on hi ha l’ermita de la Marededeu de l’Alegria i Tiana i, a la
dreta, hi veiem la masia de can Bellús, les vinyes ecològiques i el celler
d’en Quim Batlle [3]
i les verdes i ufanoses pinedes que s’enfilen pels vessants de La Conreria.
 |
| Les vinyes i el celler d'en Quim Batlle. |
 |
| Pinedes damunt de Tiana |
Quan arribem a l’ermita
de la Marededeu de l’Alegria (168 m d’alçada) [4]
en Joan Miquel i la Mª Gloria ja ens hi estan esperant. Anem molt bé de temps,
son les 12 del migdia. En Joan Miquel ens fa la foto dels “caminadors”, deixant
per a després de dinar la de tot el grup.
 |
| El grup de caminadors i una membre de l'equip de suport. |
 |
Detall de la llinda de la porta de la capella i
del nínxol amb l'imatge de sant Cebrià.
|
 |
Font a la plaça que hi ha davant l'ermita
de la Marededeu de l'Alegria |
Reprenem l’itinerari,
seguint els senyals de SL-C 96, passant pel costat de l’ermita i després, entre
can Cirera i Can Brossa, fins arribar al carrer de Can Gaietà i d’allà
al punt on hem començat l’excursió al Parc de l’antic camp de futbol, on ens
retrobem amb en Carles i la Mª Gloria i en Joan Miquel que ja hi han arribat
amb el cotxe.
El recorregut total de la
caminada ha sigut d’uns 8 km amb uns desnivells acumulats d’uns 300 m. El temps que hi hem emprat, amb l’esmorzar, pauses i aturades ha estat de 3h 45’.
Per a celebrar-ho, a Cal
Toni, al bar que hi ha dins del parc, hi prenem unes merescudes cerveses.
Brindem per nosaltres i, també, amb el “Salut !!” per la salut de tothom, els
qui hi som i tots els altres.
 |
| El moment del ritual de les cerveses... |
Repartits en els cotxes d’en
Joan Miquel/Mª Gloria i en el d’en Josep Maria (que tot i no poder-se quedar a
dinar, ha volgut acostar-nos fins a Montgat) fem cap al restaurant “Can Fava
1898”.
El dinar.- Una
mica abans de l’hora acordada, les dues, som al restaurant on ja hi tenim la taula
parada. El local, al popular carrer del Mar de Montgat, separats de la platja
per l’antiquíssima via del primer tren de la península, el de Barcelona a
Mataró de l’any 1848, fa goig.
El problema que tenim avui
és que -fins el més d’octubre- no fan menú i hem de dinar “a la carta”. Acordem
fer uns entrants (amanida, musclos, croquetes,...) i de segons, la majoria, una
paella marinera. Amb el vi, les postres i els cafès, tallats i cigalons, la
cosa s’ha apartat del preu habitual... però, un dia és un dia, diem.
Hem menjat be i, sobretot,
amb molt bona companyia que és el que interessa.
Paguem, ens acomiadem dels
hostalers i sortim a fer-nos la foto del grup:
Després, pel carrer del Mar contemplant un bon nombre d’antigues casetes de
pescadors, anem fins a l’estació.
Comiat.- Poc
abans d’arribar-hi, els qui retornem amb tren -al peu d’una encara jove “bellaombra” i a tocar del pàrquing- ens
acomiadem dels companys que han vingut motoritzats, amb cotxes o amb la moto.
Ens emparaulem fins a la propera sortida -la número 100- que, tot i que encara
no està perfilada del tot i sobre la qual hi ha diferents propostes de
celebració, en principi tenim programada per al proper dijous 3 d’octubre.
Estigueu pendents del Blog, del
correu electrònic i del WhatsApp per a possible propostes, novetats o canvis.
Fins llavors, una abraçada.
Text.- Pep
Fotografies.- Joan Miquel,
Carles, Pep i alguna d’Internet.
[2] El mirador compta amb dos bancs, una
plataforma de fusta tractada, una barana i plafó d’interpretació del paisatge.
Un dels bancs mira al NO, amb Alella en primer terme i vista sobre bona part
dels turons més alts del Parc. L'altre mira al SO, amb la Conreria en primer
terme i Barcelona i Collserola al fons. A la banda sud i mirant al mar, hi ha
un plafó panoràmic amb el perfil del paisatge que estem veient i els noms dels
elements.
[4] És
l'antiga església parroquial de Tiana i com a tal està documentada des del 1018.
Sembla que va ser construïda sobre les restes d'una vil·la romana. Un nou
temple romànic va ser consagrat el 1104 i sembla que es dedicà a sant Cebrià.
L'edifici actual és del segle XVI, si bé molt reformat i ampliat durant el
segle XVIII (a la façana hi ha la data de 1729). Els documents més antics que
fan referència al culte a la Mare de Déu de l’Alegria són de la segona meitat
del S. XVII. Té una nau rectangular capçada amb absis poligonal i un campanar
de torre que té finestres apuntades i coberta piramidal a quatre vessants. L'interior
és decorat amb pintures murals d'Ignasi Mª Serra i Goday, del 1970. La Verge de
l’Alegria es la patrona de la confraria de pescadors de Tiana i Montgat i,
recentment, dels Esplais d’infants.
