CABÒRIES DEL CONFINAMENT
Tots sabeu de la meva
afecció als temes aeronàutics. De fet si ho mirem amb rigor i honestedat, és
potser una meva frustració inconfessa fins ara.
Recordo que a casa
quan devia tenir entre deu i dotze anys, amb una caixa de xampany i peces del
“Meccano” em vaig fer un lloc de pilotatge amb els seus pedals del timó, la
seva columna i el mig volant corresponent.
Les caixes de xampany
de llavors eren de fusta i tant servien per fer fusells, tallades en diagonal
per fer el canó per un costat i la culata per l’altre, com per formar el quadre
i la forquilla d’un patinet amb l’afegitó d’un parell de coixinets de boles,
mitja dotzena de “cancams” i un filferro gruixut.
Com us he dit, a mi em va servir per somiar en travesses en solitari de l’atlàntic, emulant la gesta del “Spirit of St. Louis” de Lindbergh. És clar que jo no vaig estar 33 hores assegut al meu lloc de comandament, no em van deixar els pares.
Potser aquesta va ser la primera frustració, després van venir d’altres. Com per exemple, de més gran, que per arribar a ser pilot a Espanya, només hi havia dues possibilitats, tenir padrins a Iberia o enrolar-se a l’exercit del Aire i ser afecte al règim. Ambdues coses eren impensables a casa, ah! si, hi havia un altre possibilitat, anar als Estats Units per fer el curs. Si les altres opcions eren impossibles, aquesta ni us ho explico, en qualsevol cas la meva escassa estatura també m’ho impedien, els requisits físics de la època eren severs.
Tan sols quedava el camí de la llicència privada, somni que va quedar desat a la motxilla que hom porta a l’esquena en el seu corriol vital. El preu no era barat, però els somnis mai ho són, només calia esperar a que les circumstàncies fossin favorables. Però aquestes circumstàncies em van “afavorir” amb un ictus, que com ja sabeu em van deixar absolutament mut més d’un mes i amb moltíssimes dificultats per parlar més d’un any.
Ei! Que no em queixo,
que soc conscient que dintre del que podia haver passat, quedar-me amb una
afàsia com a seqüela, és el mal menor. Es podria dir que les neurones que se’m
van ofegar per manca d’oxigen van ser víctimes “col·laterals” de l’embòlia.
Sempre us he dit que Déu em va concedir una prorroga en el partit de la vida, i
els que no hi creieu, sempre podeu atribuir-ho a la sort.
D’aquí va sorgir la frustració definitiva. Per conduir un cotxe cal veure-hi bé i oir-hi raonablement bé. Si més no, per sentir la botzina de qui pretén fer un avançament, i potser per escoltar les indicacions del policia que et commina a aturar-te, però no cal parlar. No és un requisit escrit en cap lloc. Per pilotar un avió, a més de gaudir d’una vista privilegiada, és imprescindible parlar i escoltar bé, perquè els guàrdies aeris (altrament dits controladors) regulen els trànsit des de molt lluny a través de la banda aeronàutica de ràdio. No es pot demanar autorització per fer qualsevol operació aeronàutica amb una dicció alentida, perquè quan et responguin ja te l’hauràs fotut. I si optes per no demanar-ho també te la fots, sovint amb conseqüències per altri.
O sigui, que per això em vaig haver de treure del cap lo de volar i vaig haver de treure del Ministeri de Foment el títol de Patró, que també és navegar encara que en superfície.
Segurament a aquestes alçades estareu preguntant-vos per quina raó us estic deixant anar aquest rotlle. No patiu, ara us ho explico. Tot això ve de que aquesta afecció aeronàutica implica que m’agraden els procediments regulats (els protocols dirien els metges). Tota activitat que es tingui per seria en té. La conducció de vehicles col·lecciona tot un rosari de normes que fonamentalment hi son per evitar sorprendre amb maniobres inesperades al conjunt del trànsit. En el cas dels avions no és només aquest el propòsit sinó també per garantir la pròpia continuïtat del vol. A tall d’exemple, no pots mantenir el tren d’aterratge a fora durant el vol de creuer perquè l’enorme corrent d’aire el trencaria. Però no et pots oblidar de treure’l abans d’aterrar perquè et trencaries tu.
Bé doncs, a mi que he estat fanàtic dels procediments, que al començament del confinament a casa ens jugàvem a sorts qui baixava al carrer per llençar les escombraries, ara em fa molta basarda emprar tot el matí per anar a comprar al súper de la cantonada.
No és broma, partint de que la llista ja està feta, el protocol és el següent: Agafes els guants de nitril de la caixa que està a la cuina, els bufes per a què s’inflin, te’ls poses amb dificultat vigilant que no se’n vagin dos dits de la ma per un mateix dit del guant, t‘enfundes la parca, et poses la mascareta cuidant que la peça de metall de dalt s’adapti el més possible al nas (encara sort que jo el tinc gran), i finalment et calces les sabates que estan al rebedor. Tot això per aquest ordre, perquè si abans de sortir t’entra la pixera, no pots córrer fins al lavabo amb les sabates que només han de tocar el carrer.
Baixes al carrer sense problemes, els guants ja són allà per polsar el botó, camines fins al Súper, hi ha una cua molt llarga de molt poca gent producte del “distanciament social”, sovint al cap de força estona, arribes a la porta on un amable agent de seguretat privada t’obliga a rentar-te els guants que portes de casa (perquè has pogut tocar un fotimer de coses pel carrer), et fa posar a sobre uns altres guants i et fa esperar fins que surt un client amb la compra feta.
Ja estàs davant de les prestatgeries!!!
Fas la compra segons la llista i no pas compulsivament, tot i que després del que ha costat arribar fins aquí vindria de gust.
Fas camí cap a les caixes, fas un altre cop cua, pagues amb la targeta “sense contacte”, no fos cas que haguessis de teclejar un codi!!!
Vas a la sortida on el mateix amable agent de seguretat privada t’obliga a deixar els guants del Súper en el cubell de la brossa, perquè no volem embrutar el carrer, oi?
Fas el camí de pujada a casa, ara enyoro la motxilla, 400 metres de recorregut i 80 metres de desnivell, dificultat (carregat) mitjana, arribes a casa, et passa cap l’ascensor la veïna del segon que ha sortit a passejar el gos, i encara si fos un gos com està manat, però és una mena de “motxo” pelut, esperes perquè no està permès pujar dos al mateix temps, pitges el botó que a força de polsar amb mans enguantades i desinfectades amb gel deu d’estar net com una patena i finalment estàs a casa!!!
Ah!!! Però no acaba aquí la cosa, queda molt de procediment. La mestressa em descarrega dels embalums de la compra i “procedeix” a desinfectar totes les superfícies exteriors, jo per la meva part em descalço, em trec el guant de la ma dreta pinçant el palmell amb la ma esquerra, el guant es tomba de l’inrevés i el llenço al rebuig, em trec el guant de la ma esquerra pinçant pel canell amb la ma dreta, també es tomba de l’inrevés i al rebuig, penjo la parca en una cadira del menjador vigilant que no toqui l’exterior enlloc, em trec la mascareta i la deixo a sobre de la taula de vidre, em canvio de pantalons amb cura que no toquin enlloc del llit, porto els pantalons del carrer a la taula de vidre del menjador.
Ara només queda la desinfecció. Ja quasi estem. Proveït d’un aspirador compacte de matalassos, que té un raspall rotatiu i disposa a més d’una làmpada de radiació ultraviolada, (no us confonguéssiu, no és que la làmpada hagi estat ultra follada, és que la llum és violeta en grau màxim). Segueixo, desplego els pantalons sobre la taula, la màquina que es porta a la ma, raspalla aspira i desinfecta per allà on la passo, cal fer-ho pel davant i pel darrera, seguidament li toca a la parca, peça que és un pel més complicada perquè hi ha l’esquena, el coll, les mànigues pels dos costats i la part del pit, finalment la mascareta que aquesta cal aprofitar-la per l’escassetat.
Ep!! No m’oblidava, no. La fi del protocol, procediment o putada seqüencial acaba llevant-me les ulleres i passant una tovalloleta humida en solució alcohòlica, i amb el rentat de mans amb aigua i sabó insistint en cada dit i fregant-se les ungles amb raspall. I clar, després de la fresca del matí i de la caminada ve un altre cop la pixera, però no pots saltar-te la rentada de mans abans, no fos cas que s’infectés.
Tot plegat, he sortit a dos quarts de deu i és la una. Tot el matí en l’aire!!!
Ja no m’agraden els procediments!!
Això sí, m’ha servit per escriure-us aquest relat breu. Si dura massa més aquest cony de virus de la corona, escriuré un llibre i fins i tot potser el podria presentar a Sant Jordi de l’any vinent.
El títol probablement seria:
EL COVID DINOU I LA MARE QUE EL VA PARIR!
Joan Miquel
