EXCURSIÓ
PER A VEURE LA FLORACIÓ DELS PRESSEGUERS
D’AITONA
Avui
ens ha tocat matinar.-
De
Barcelona a Aitona, per l’autovia A-2, hi ha uns 185 km. -unes 2h
30’ sense córrer gaire-. Tenim concertada la trobada amb el guia,
que ens acompanyarà en la visita als camps de presseguers, a les 10
del matí. A mig camí -aproximadament- tenim previst fer una
parada-trobada de «concentració» dels diferents cotxes i una pausa
per a esmorzar... per tant, hem acordat sortir de Barcelona sobre les
7 del matí. Asseguraria que tots -entre les 8h 15’ i les 8h 30’-
ja estàvem, complidors i alguns segurament amb gana, a l’Àrea de
l’Estació de Servei de Jorba (a la sortida nº 543 de la A-2).
L’esmorzar.-
També
matiners hem esmorzat. Avui, asseguts en les taules de la cafeteria i
no damunt d’unes pedres o un marge... Alguns, complementant el cafè
amb llet -«el biberó»- que ja hem pres abans de sortir de casa,
han anat per feina queixalejant els entrepans que ja tenien
preparats; d’altres l’han triat de l’extens assortit que hi
havia al mostrador del bar. Per uns instants s’ha fet el silenci al
voltant de les taules que ocupava la colla: Hem anat per feina... Al
acabar, en Carles, per a no trencar la tradició, ens ha obsequiat
amb els seus tradicionals bombos de xocolata... que no sigui dit...
!!!.
Ja
som a Aitona.-
Puntuals, a les 10h, tots els vehicles amb els excursionistes, clar,
arribem «a la
"plaça de terra" que hi ha entrant a Aitona, a la tercera
travessa a l'esquerra, on hi ha el Magatzem de Fruites VERIN» segons
ens havia descrit el nostre amfitrió i guia-acompanyant d’Aitona:
l’Antonio. Ell ja ens hi està esperant. De moment, tot «pinta» bé.
La
visita guiada.-
Sense torbar-nos gaire, després d’una breu salutació, en Antonio
ens recomana optimitzar els vehicles amb el màxim numero possible de
persones: «Com que hem d’anar a diferents llocs... hi anirem
millor amb els cotxes... per a no fer una «processó» molt llarga,
mireu d’encabir-os aprofitant-los al màxim... en el meu jo en puc
portar tres persones més...».
Així
ho fem, seguint-lo fins a uns camps de presseguers que, pel seu
emplaçament, ja estan ben florits.
Sempre
és difícil, doncs depèn molt de les condicions meteorològiques
-la duresa de l’hivern, les gelades, les temperatures, les pluges,
el vent,...-, aconseguir visitar els camps de fruiters en el moment
màxim de la seva floració. Per això nosaltres, en constant
contacte amb el guia, hem retardat uns dies la data prevista de la
visita. Aquests passats dies, les converses telefòniques i per
WhatsApp (i enviament de fotos) entre en Josep Mª i en Antonio ha
estat gairebé diari... Un cop més, moltes gràcies !!!
També,
com ens anirà explicant en Antonio, no tots els tipus de fruiters
floreixen a l’hora, ni les seves flors, clar, tenen el mateix
color: els ametllers,
pruneres, presseguers, nectarines, albercocs, perers i cirerers,
floreixen -sempre en funció de les condicions climatològiques-, des
de mitjans de febrer fins a mitjans d’abril, sent els ametllers els
més primerencs i els cirerers els més tardans.
Als
voltants d’Aitona hi predomina, actualment, la fruita «de pinyol»:
els presseguers, amb totes les seves varietats (que n'hi ha moltes... diu en Antonio), els paraguais o
«préssecs xatos» i les nectarines, dominant-hi les flors de color
rosa intens. Fa uns anys (a finals dels anys 80), a diferència d'ara, el conreu dels
fruiters que hi havia, era de fruita dolça «de llavors», com la
pera i la poma, amb les seves flors blanques.
Un
cop arribats «al tros» triat, en Antonio, ens explica el seu origen
pagès i la dedicació al camp, continuació de la de la seva família
-ens ensenya unes oliveres, alineades a tocar del camí, filles
d’unes de velles, que ja havia plantat el seu avi-. «En vàrem arrencar moltes (per plantar-hi fruiters), però aquestes les
conservo en record i memòria a ell...» ens diu. L’Antonio,
pensem que, a més d’un bon pagès i guia, és també un sentimental...
Ens
comenta que, en aquesta època de floració l’anomenat fruiturisme
-la
visita als camps de fruiters florits, com l’anomenen des de
l’Ajuntament-
és
una activitat complementaria que ha anat proliferant a Aitona i a
d’altres pobles del Segrià. Aquestes visites normalment
organitzades, com una activitat turística més, sota el patrocini
municipal, te el suport i la col·laboració com a guies de nombrosos
pagesos locals. Darrerament des d’algunes cooperatives agràries,
estan propiciant i sumant-se, en paral·lel a les que des de «Aitona
en flor»
fa l’Ajuntament, a aquest tipus de visites organitzades. És una
molt bona manera de donar a conèixer -directament- la seva feina i
problemàtica (i satisfaccions) i ajudar a difondre i «vendre» els
fruits (mai tant ben dit) dels seus camps.
Immersió
dins del «mar de flors».-
L’Antonio ens acompanya i ens «fa entrar» -literalment ens
submergeix- dins d’uns camps de presseguers, uns amb els arbres en
flor i d’altres on -aquests dies- hi estan fent treballs de poda,
per a optimitzar-ne la producció. Ens fem un fart de fer
fotografies, de conjunt i de detalls... Ens explica envoltats
d’arbres i flors, així mateix, amb tota classe de detalls, el
procés necessari per a que els arbres produeixin fruita -la flor i
el naixement i evolució del fruit-, la cura dels mateixos, els
diferents tipus i classe de fruits, els diferents sistemes de
regadiu ("l'aigua és un dels elements vitals... lluny de l'aigua, el paisatge semblaria el dels Monegros, que tenim aquí al costat..." ens diu), els seus problemes (la sequera, les gelades, els insectes, la plaga de conills, els adobs i fertilitzants, els pesticides,...) i algunes de
les tècniques i estris -com les trampes de feromones- que fan servir
per a evitar i eliminar els paràsits i la perjudicial «mosca» de
la fruita... Obre un col·loqui -«pregunteu, pregunteu...» ens diu-
sobre els problemes de la comercialització de la producció, els
baixos preus (ell també entén i participa de les darreres
mobilitzacions pageses), les assegurances, l’esperit cooperatiu, la
manca de relleu generacional, ... Hem fet, ens ha fet, una veritable
i interessant classe magistral !!
 |
| Això és el préssec... !!! |
La
visita, a part d’una experiència visual única, ens ha ajudat a
conèixer -de forma directa- l’agricultura d’aquestes terres de
ponent, els seus pros i, també, els seus contres. Moltes gràcies,
Antonio !!.
Pujada,
visita i panorama des de l’ermita de Sant Joan de Carratalà.-
Tornem
a pujar als cotxes. Travessem Aitona i, per la carretera que porta a
Serós, agafem un trencant a la dreta que porta al passeig i la «Cova
del Pare Palau» (un dels tres sants del poble) i, una mica més endavant, enfilant-nos fins dalt
d’un tossal allargat, fins a l’ermita de
Sant Joan de Carratalà.
L’origen
del topònim Carratalà
cal cercar-lo en la forma àrab gala,
que es refereix a un tipus de fortalesa que te associat un nucli
habitat. Aquest castell
andalusí
o hisn
devia
ocupar el planell superior del tossal que hi ha a tocar de l’ermita
de Sant Joan. El poble de l'època àrab, sembla que s’estenia més
aviat al vessant meridional, entre els castell i l’ermita, on s’hi
han trobat algunes restes d’habitatges de planta rectangular.
Al
sud del recinte del castell, a tocar de l’antic poblat musulmà, hi
ha l'església de Sant Joan. Va
ser entre l'any 1120 i el 1149 quan els hospitalers,
senyors de Carratalà, construïren aquesta església, possiblement
damunt d’una antiga mesquita de la comunitat musulmana.
La
primera menció documental que s’ha trobat d’aquest temple és
del 1168 on s’esmenta com l’ecclesiam
de Calaterrà, depenent
del temple de Sant Llorenç de Lleida, signe evident de l’existència
a l’indret, en aquells anys, d’una comunitat de nous colons o
conversos
cristians.
Segurament
amb l’expulsió dels moriscos, l’any 1610, el lloc de Carratalà
quedà definitivament despoblat i l'església es convertí en una
ermita. Encara avui, per Sant Joan -el 24 de juny-, s'hi fa l'Aplec.
L’edifici,
és d’una sola nau, coberta
amb volta de canó de
perfil apuntat,
reforçada per dos arcs torals.
La nau és capçada a ponent per un absis semicircular,
de la mateixa amplada que la nau, a la qual s'obre a través d'un dels arcs torals de la volta, que arrenca de dues pilastres semicirculars
adossades als murs laterals. L'altre arc toral, aproximadament a
mitja nau, parteix, així mateix, dels murs laterals. Una part de la nau -on hi ha
la porta d’entrada- és nova, ja que l'església devia quedar
inacabada o es va enrunar; aquesta reforma o ampliació es degué fer
l’any 1955, data que apareix damunt la porta d’entrada, a la
façana.
Aprofitem que hi ha el mossèn per a visitar-ne l’interior.
Durant
la passada guerra civil, principalment a mitjans del 1938, com molts
altres tossals o turons de la zona, aquest indret es va fortificar
-amb un seguit de trinxeres- com a lloc estratègic i de defensa del
territori.
L’Antonio
ens mostra des del «Mirador
del
paisatge agrícola», que
hi ha
a
tocar
de l’aparcament, la plana fluvial que
tenim als peus amb
els
nombrosos camps
de fruiters
i
unes noves plantacions de pollancres o xops -com els anomenen aquí-
d’on una empresa francesa n’explota
la fusta.
Lluny,
obrint-se
pas per la plana i a tocar d’alguns tossals, hi ha el
Segre i el Canal de Seròs. Ens fa veure també -a l’horitzó,
d’aquell mar de camps- el punt culminant de la comarca: La
Punta de Montmaneu
de 494 m d’alt, dins ja
del
municipi de Seròs.
 |
Panorama des de Sant Joan de Carratalà. Al fons de la imatge es veu,
a l'horitzó, la Punta de Montmaneu |
Continuem
fent fotografies del paisatge i, en aquesta ocasió, també de
l’ermita de Sant Joan de Carratalà.
La
finca de Germans ESPAX SL.- Tornem
a pujar als cotxes i, ara, en Antoni ens porta fins a una de les
grans finques productores de fruita que hi ha a la zona:
l'espectacular finca de Germans ESPAX.
Aparquem
al costat d’una gran nau (potser un magatzem) i des d’un mirador
contemplem els camps que s’obren als nostres peus. «És una finca
de 500 hectàrees i produeix, anualment, unes 29.000 tones de
nectarines, unes 19.000 de préssecs, unes 5.000 de paraguais i la
mateixa quantitat de peres. En plena campanya de la fruita, aquesta
empresa, dona feina -entre fixos i temporers- a més de 1.000
treballadors. Hi tenen instal·lat un eficient i eficaç sistema de rec i, quan toca, uns grossos
ventiladors que fan servir per prevenir les gelades... "pagesia en plan empresarial i industrial"... pensem.
És, però, una empresa familiar, gestionada actualment pels fills del fundador
que comença l’activitat l’any 1977. La seu social la tenen al veí
poble de Soses.
Pugem
de nou al cotxes i enfilem per la pista-carretera que, travessant la
finca, ens porta cap el riu Segre i el Canal de Seròs.
El
riu Segre i el Canal de Seròs. A tocar del Poblat Ibèric de Geró.-
Travessem,
amb els cotxes i per uns
ponts, el riu Segre i el Canal de Serós.
 |
| El Segre |
 |
| Dues vistes del Canal de Serós |
Estacionem
els vehicles en
un petit espai que trobem al costat de la pista-carretera. Som sota
del petit tossal o turó
isolat, amb un camp visual total,
on hi ha les restes del Poblat
Ibèric de Geró. Un
rètol així ho indica.
Aquest
poblat
és un jaciment arqueològic situat aproximadament a 2 km al sud del
nucli urbà d’Aitona.
El
poblat, pròpiament dit, ocupa uns 1.040 m² de la superfície del
capdamunt del tossal. El
jaciment va
ser
descobert l’any 1955,
i va permetre delimitar les estructures constructives del poblat i la
confecció d’una planta d'aquestes, així com la recuperació de
materials
arqueològics que situaven el jaciment en els inicis de la darrera
fase de l’Edat del Bronze, al
segle
XI aC.
Te
un
perímetre més o menys ovalat, dins
hi
ha habitatges de planta rectangular posats als dos costats d’un
carrer central; les cases presenten un basament de pedres i la resta
dels
murs,
fins a una alçada de 2 m, també son
de
pedra o de tàpia.
Hom
opina que la teulada devia ser de vegetals recoberts amb fang a causa
de la presència de moltes empremtes cremades; el material ceràmic
és molt ric quant a formes; el material metàl·lic consisteix en
braçalets, agulles, grans de collaret, anells i una destral petita;
de material lític s’han recuperat fulles de sílex, fragments de
braçalet de lignit, percutors, gratadors, molins de mà de tipus
barquiforme, etc.
Això
va suposar l’entrada del poblat en la bibliografia científica com
un referent d’aquest període essent un dels poblats més
importants de la Catalunya occidental i possiblement de la resta del
país. El
24 de febrer de 2011, el jaciment de Genó va
ser
declarat Bé
Cultural
d’Interès
Local,
entrant a formar part del Catàleg del Patrimoni Cultural Català.
El poblat va ser destruït en la seua totalitat de manera violenta; en concret per un incendi. L'incendi hagué de ser ràpid i total, potser únicament va haver-hi temps d'arreplegar alguns dels objectes metàl·lics de major grandària i valor i, gràcies a això, s'han conservat les peces en el seu lloc i amb una integritat difícil d'aconseguir en altres jaciments, i absolutament impossible en llocs abandonats de manera intencionada.
En
el poblat es van trobar residus de cervesa impregnats en dues grans
tines
o
tenalles
i què van resultar ser les restes més antigues de cervesa a Europa.
Per
recordar aquesta efemèride, l’any
1998 Cerveses San Miguel S.A. va elaborar una cervesa artesanal a
partir d’aquesta fórmula ancestral,
a la qual li va donar el nom de Zythos.
 |
El poblat del Bronze Final de Genó (Aitona, Lleida). Al dibuix C intent de "reconstrucció de la casa nº 2. |
Al
igual que d’altres turons estratègics i amb bons panorames visuals
d’aquesta
zona,
el turó de Genó va ser fortificat durant la passada Guerra Civil,
en
el decurs de l’anomenat «Front
del Segre».
S’hi
construïren trinxeres i emplaçà,
en
una
mena de búnquer de formigó, un niu
de metralladores.
 |
| Niu de metralladores dalt del Poblat de Genó (no és, però, iberic) |
Travessem,
per un pont, el canal per a veure -des d’aquest lloc i alçada- els
camps i cultius que hi ha a tocar del Segre.
S’apropa
l’hora d’anar a dinar i, en Antonio, ens
recomana retornar a Aitona per a ser puntuals en
la nostra cita amb els de Casa Conrado.
El
dinar.-
A
2/4 de dues, puntuals, entrem al restaurant. Ja ens tenen unes taules
parades al fons del menjador. El fet d’haver anticipat els plats
del menú triats per cadascú, evidentment, els facilita la feina.
Sense
cap error -per si de cas, tenim la llista del que ha demanat cadascun
dels comensals...- ens van servint els plats, el pa i el beure. Tot
molt bé.
Uns
en mostrem algunes fotografies:
Als
postres, avui tenim festa grossa. Aquest passat mes de febrer
compliren anys (tot i que no ho sembla) uns quants de la colla: En
Josep Lluís, la Conxita, en Pep i en Joan S.. Ens
ofereixen, per a celebrar-ho i brindar, unes ampolles de cava. Que en pugueu
complir (i la colla celebrar), amb salut, molts més !!!.
La
festa encara no ha acabat. Cal fer el sorteig de l’ampolla de vi
commemorativa de la sortida, a la que avui hi tenim d’afegir una
rajola de bona xocolata que ha portat en Josep Lluís de la fàbrica
que hi ha a Benavarri. Repartides
les paperetes, avui la sort ha sigut per.... la Conxita !!!. Mireu-la, que contenta està !!.
Comiat.-
Fem
números, comptem, paguem, ens acomiadem de les persones, de Casa
Conrado, que tant bé ens han atès, agraint-los el seu servei i
atenció. Un lloc del tot recomanable.
Ens
dirigim a la «plaça de terra» on hem començat la visita al matí i
on ara, abans d’anar a dinar, hi hem aparcat de nou els cotxes per
a -de cara als camps florits- fer-nos la fotografia del grup.
Com no
pot ser d’altra manera s’hi posa, també, en Antonio el nostre
excel·lent guia i ara, ja, bon company i amic. Moltes gràcies, Antonio, per la teva companyia i explicacions !!
Ens acomiadem tota la colla, emparaulant-nos per a la propera sortida que, recordeu, tenim prevista per al dijous 4 d'abril, després de Setmana Santa.
Gaudiu del dia a dia i, sobretot, cuideu-vos molt.
Text.- PepFotos.- Mª Rosa, Maribel, Conxita, Carles P., Joan B., Elena S., Josep F., Enric C., i Pep.
