Segona sortida del Cicle Xino - Xano

He llegit recentment en una documentada història del escoltisme que les primeres sortides que es van fer al Regne Unit eren denominades “Rallies”. Res a veure amb cotxes, car eren pels vols del 1900. Dic això perquè fora bo que ho recuperéssim per les nostres sortides Xino – Xano. O sigui, res de X-X Racing (Ja no tenim esperit competitiu), ni de X-X Raid (Que dona un aire de operació de cop “manu militari”).
La sortida del passat 3 de desembre fou una Xino – Xano Rally. A peu, es clar, no amb WRC.

Aquesta vegada tothom va quedar content. La seva dificultat baixissssssima com va programar en Josep Maria va permetre que ningú acabés baldat. Com sempre van haver-hi que s’hi van repenjar, però això passa sempre que es camina en grup.

Després de fer parar boja a la taquillera de Rodalies, (els ordinadors no entenen que hom vulgui anar a Canet, caminar fins a Sant Pol, i tornar des d’aquesta població) varem sortir puntualment de Barcelona i arribar puntualment a Canet. Els trens d’ara donen poc espai a l’aventura. Un cop allà el tempo del programa va estar mil·limetricament acurat si be que varem esmorzar més amunt del Castell de Santa Florentina perquè al lloc no hi havia espai adient. Aquí si que varem sentir la protesta d’en Joan Simarro que tenia gana.

Tanmateix la seva veu va ser esvaïda pel potent discurs d’en Pep Arisa que havia fet els deures i ens va explicar l’historia de la casa forta de Canet, és a dir, El Castell de Santa Florentina. Fortificació original del segle onze restaurada i ampliada al llarg dels segles en moltes ocasions fins a arribar a la definitiva del 1900 a càrrec de Lluís Domènec i Montaner (net del propietari de la època).

Després de la visita exterior del castell, (per a la visita interior cal demanar permís i pagar) varem passar davant de la campa on en els seixantes es celebrava el mític Canet Rock i un poc més tard varem esmorzar.

Un cop restaurades les forces ens varem enfilar fins a Pedracastell, la Creu de Canet.

Fetes les fotos de rigor i gaudida la vista del Maresme que s’ofereix des de la creu, varem començar el descens fins a Sant Cebrià de Vallalta, on els de Can Martri ens esperaven per dinar.

Aquest va ser un altre dels encerts de la 2a. XX. El dividir el recorregut en matí i tarda ho va fer més assequible per a tothom. També va ser l’encert més valuós, perquè si haguéssim esperat a dinar a Sant Pol hauríem fet salat, dons el Sant Pau era tancat. Encara sort, perquè amb això ens varem estalviar 130 € per cap.

Ah! M’oblidava!!... En Pep tenia raó: NO ENS VAREM MULLAR.
Ho he de reconèixer, la recerca i posterior publicació de les previsions meteorològiques que vaig fer, no només no va servir de res, sinó que us va fer carregar amb estris totalment inútils. DEMANO FORMALMENT PERDÓ.
Joan Miquel.