Avui fa un any que varem començar a publicar aquest blog, i per celebrar-ho, volem fer un petit homenatge a Salvador Espriu.
Precisament avui que es commemora el vint i cinquè aniversari de la seva mort.
Permeteu-me que en aquests temps d’irritació que ens ha tocat viure, tingui un record per un dels seus poemes del llibre “El caminant i el mur”
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
MOLTES FELICITATS PEL PRIMER ANY DE VIDA DEL BLOC !!!
ResponEliminaEl comentari, com no podria ser d’altra manera, després d’aquests sentits versos d’en Espriu és, també poètic:
DEMANO POC
Demano poc, demano poca cosa.
Només poder treballar com fins ara,
Respectuós amb l’ordre que estableixen
Discretes lleis d’antiga procedència.
Compondre versos m’omple, m’allibera.
També llegir, i algunes altres coses
Del tot banals, del tot quotidianes.
Demano poc, i encara menys tal volta
Demanaré, a mida que els anys posin
Foscos accents damunt la pell cansada.
Llavors, potser, solament amb escriure
Ja en tindré prou. Hi penso i no m’espanta.
M’ho imagino sense gens d’angoixa.
La solitud per tota companyia
Miquel Martí i Pol.