VII ena SORTIDA DEL CICLE XINO - XANO

Aquesta vegada la sortida va tenir un objectiu més aviat místic que no pas esportiu, dit això des del respecte que es mereixen les paraules. És a dir místic amb la rel·lativitat que les nostres ànimes poc acostumades al exercici espiritual i/o filosòfic (escric per mi) poden marcar-se com a fita, i esportiu amb la limitació que les nostres cames (de trenta anys cada una pel cap baix) ens imposen.

Però heus aquí que en Carles ens va dur a Ogassa per homenatjar a en Lluís Maria Xirinacs que com és sabut es va deixar morir a les muntanyes del terme d'aquesta població del Ripollès i això va emplenar la sortida de misticisme i cadascun dels llocs per on varem passar va adquirir la seva quota d'història.

Abans de relatar-vos com va anar la sortida, deixeu-me dir que he escollit l'expressió deixar-se morir amb tota la meva intenció, car els valents que porten la seva lluita fins les darreres conseqüències no es suïciden, que és un acte covard davant de la vida. Els que fan vaga de fam, o vaga de salut com en el seu cas, es deixen morir per tal d'aportar el seu gra de sorra a la causa.

Amb tot respecte us transcric els últims paràgrafs del Acte de Sobirania d'en Lluís M. Xirinacs:

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

ella és una mica més lliure,

perquè jo soc en vosaltres, amics!

Un altre cosa és la meva posició envers la minsa força de l'individu enfront del poder. "Ahora, para que se joda el comandante, no como."

El comandant es fot, però tu més. És la tàctica dels indis "Arapajoe":

"Ahora pa joé, me ban a oí"

Serà que soc covard.

Be, anem per feina, el dia dijous 3 de juny el sol es va presentar puntualment a les 6:19 i de bon matí va començar a lluir. L'aplec es va organitzar en dos grups, en Pep Arisa amb el seu TOYOTA RAV va passar a recollir a en Llorenç, en Josep Maria i la Montse a domicili, i en Pepe Figueredo amb el seu HONDA CRV ho va fer amb en Joan Simarro, en Carles, l'Elena i jo mateix a la façana del Nou Hospital de Sant Pau. No cal que us digui que no varem quedar a la sortida del sol sinó un pel més tard, cap a les vuit tocades.

Un cop tots dos grups en marxa, la trobada general es va produir, com ja comença a ser tradicional en les sortides en cotxe, a la benzinera de Montcada, per des d'allà seguir camí plegats cap a Sant Martí d'Ogassa a on varem esmorzar i admirar la seva església Romànica.

Per aquest ordre, el primer és el primer!!

Restaurades les forces i fotografiada l'església, varem continuar, no sense algun dubte, fins l'encreuament de camins previst a la cota 1.450, lloc on varem posar els comptadors a zero.


El primer recorregut fins al Pla Xirinacs (abans Can Pegot) va ser planer i ràpid. Pel camí en Carles en Llorenç i la col·laboració historicista d'en Pep ens van posar a dia a els que fins llavors érem ignorants dels últims moments del personatge que ens proposàvem honorar.






En arribar al monument no varem fer el minut de silenci, però quasi.
I quasi varem fer la foto, però no perquè la targeta de memòria de la NIKON d'en Joan Simarro es va negar a continuar fent de magatzem de Megabytes.
La PENTAX compacte d'en Joan Miquel (l'única que participa de les sortides XXR munida de tres potes) també va fallar per manca de fluid elèctric, és a dir bateria baixa.



Superats aquests desastres varem desfer el camí per passar al costat dels cotxes (encara hi eren) i pujar vers el coll de Jou, no sense esforç, sobre tot en Carles i el que escriu que ens varem quedar els últims en el recorregut, però això si, els primers en esbufegar.
Aquesta cirumstancia ens va permetre d'estrenar una parella de "walkies" per fer saber al grup que anava davant que estàvem be però que al igual que els rodalies "circulàvem amb retard". Tant de bo que els haguéssim tingut a la sortida de Cànoves.
El cas és que tant en Carles com jo en arribar al coll de Jou varem poder dir "Fava", encara que no us ho creieu, però no varem poder dir res més, ni tant sols quan les "ladies" varem proposar de pujar al Taga. Afortunadament, el sentit comú es va imposar i no varem ni intentar-ho.


A partir d'aquí, avall va que fa baixada, tornarem a on eren els cotxes i varem decidir d'acostar-nos un altre cop al pla Xirinacs per fer la foto oficial amb la NIKON de la Montse, perquè a les hores ja havíem descobert que la foto d'en Joan Simarro no hi era a la targeta .

Com que l'hora de dinar apremiava seguírem amb els cotxes fins el coll de la Tuta i un cop descavalgats varem pujar els escassos cinquanta esglaons del mirador del Puig de l'Àliga.
Va pagar la pena, la vista extraordinària que s'ofereix des d'allà estant no te preu.







Aquí vaig aturar el comptador de passes i ens va donar la discreta xifra de dotze quilometres i dos cents quaranta metres. Tot just el que cal per no ser qualificat de "gaynada". (Havia escrit un altre cosa però era politicament incorrecte).
Tots cap als cotxes cap a Ogassa i finalment, l'hora que tothom esperava , a Can Costas hi falta gent!!

A Can Costas hi faltaven exactament nou.

Taula parada, menú abundant encara que gens sofisticat, i preu més que correcte amb extres inclosos, àdhuc foto feta per l'amo davant del restaurant que com no, va assegurar-se que el nom de l'establiment sortís a la foto.

Acabat l'àpat, i com que encara ens quedaven ganes d'estar junts, ens varem aturar a Sant Joan de les Abadesses per fer la visita turística de la població, el seu impressionant pont i el bell monestir.










Ens van informar que si be els passadissos subterranis de la Abadia existien, les presumptes visistes nocturnes del Compte Arnau eren pura llegenda.

Jo no ho se, però fos la llegenda, fos el misticisme que infonia l'església amb creuer trevolat, o fos la sobredosi de bellesa austera i equilibrada del lloc, el cert és que am va fer sentir el síndrome de Stendhal.

Carles, Llorenç, Pep, moltes mercès.

Joan Miquel

Post scriptum: Si després de posar en majúscules els noms comercials dels éstris que hem usat a la sortida, no conseguim patrocinadors per futures sortides, ens ho haurem de fer mirar!!

J.M.