CRÒNICA DE LA 12ena. XINO - XANO

EL MILLOR REMEI PER A ESPASSARSE EL FRED: PEL SOLELL I DE PUJADA,
I... PER ACABAR, UN BON DINAR!!!

Ja ho deien que aquest dijous, tot i que encara som a la tardor, faria un fred de cru hivern.
Ben abrigats i carregats de valor arribem de bon matí, puntuals, 8 xino-xaners a l'estació de ADIF de Premiá de Mar. Tres companys més ja ens hi esperen (picant de peus). En aquesta ocasió, en les sortides Xino-Xano, ja hem batut el rècord d'assistència: som 11, el major nombre de participants assolit fins ara.
Agafem l'autobús que ens porta fins la plaça de l'ajuntament de Premià de Dalt (180m. d'alçada). Sense perdre temps comencem la pujada fins el Parc arqueològic de la Cadir del Bisbe (268m.). Es tracta d'un vell poblat ibèric dels segles IV i III d'abans de Crist, situat en un emplaçament estratègic per tal de controlar la costa i vall de Premià i les diferents rutes que, travessant la Serra de Marina, van cap al Vallès.


Ha estat condicionat per a facilitar-ne la visita. L'hora -i la gana- ens acosellen aprofitar l'aturada per a esmorzar. Asseguts en unes assolellades grades escalfem la "maquinaria" amb l'ajut de la bota de vi, el cafè i les "gotes"... el panorama sobre els Premiars, les planes del Maresme i el litoral és molt gratificant. Però, tot i el relaxant escenari cal, amb renovades forces, continuar.


La ruta va pujant fins el cim del Turó de la Cadira del Bisbe, nom que ha substituït l'antic nom popular de turó dels Dos Pins arran de la troballa arqueològica a la zona. Una esplanada sota d'una espessa pineda justifica, també, el canvi de nom: la parella de pins s'ha transformat en una nombrosa família. En aquest punt hi ha el senyal indicador de la "Ruta del esquirol" nom amb el que s'ha batejat l'itinerari que hem escollit per aquesta sortida.

A partir d'aquí, el pendent, submergit en un bonic bosc mediterrani, s'accentua costerudament fins que arribem gairebé dalt del Turó d'en Cases (381m.). Els anoracs comencen ja afer nosa. El camí, ara, va planejant vers l'oest. Només ens cal anar seguint els petit indicadors que ens menen cap a Sant mateu.

Desprès d'un nou pendent -el darrer- arribem dalt la carena ; dos elements ens ajuden a orientar-nos: a la dreta Cal Bernadó i a l'esquerra, una subestació d'energia elèctrica. La vista, aquí, s'obre vers l'interior: el Vallès, el Castell de Burriac, el Montseny, el Montnegre,... Seguim, a l'esquerra, per una pista -que gairebé, per la seva amplada, sembla una "autopista"- que va carenejant. Primer trobem, en una petita clotada, la font de Sant mateu, decorada amb un enrajolat del sant. Al seu davant un llarg banc i una gran bassa -ara en desús- que ens il·lustra sobre el tradicional exemple d'ecomitzar l'aigua en èpoques o estacions on aquesta es més escassa. Desprès de fer-nos la foto del grup reprenem el camí cap a l'ermita de Sant Mateu.

La pista voreja el turó i passa pels antics camps -ara prats- de Can Riera, una gran i magnífica casa senyorial que ara, ens diuen, estan condicionant per a fer-hi turisme rural. Quan ja gairebé arribem a l'ermita, des del Coll de Gallemí, el panorama que s'ens ofereix a banda i banda és espectacular. Per un costat, el Maresme fins la ciutat de Barcelona i el Collserola i per l'altra vessant, el Vallès amb Montserrat, Sant Llorenç de Munt, el Montseny i, al fons, els Pirineus.

Arribats a l'ermita de Sant Mateu (495m.), un dels objectius de la sortida,impregnats per la serenor que ens ofereixen aquests grans panorames ja ningú s'enrecorda del fred. La petita capella i la casa de l'ermità que hi ha adossada, arrecerades gairebé dalt del turó, son un veritable racó de pau. Diuen que el lloc ja era un centre de culte a la prehistòria i, més recentment esglesia cristiana des dels temps dels visigots. L'edifici que avui podem veure és d'origen romànic, del segle X, que - pràticament enrunat- va ser modificat i refet el segle XV. Un detall singular és el menut campanar de cadireta que sobta per la seva orientació travessera respecte a la línia de la façana.
A la graonada semicircular d'accés a l'ermita ens fem una nova foto de grup -aquesta obsessió de voler deixar constància de que tornem a estar plegats deu ser , de ben segur, un efecte dels molts anys que, per diferents cicumstàncies, no ho hem pogut fer: tota una teràpia-. Feta la foto, dons, reprenemel camí que, sense pràcticament cap desnivell, passa per la Plana del Mal Temps (415m.) desprès de la qual ens desviem cap a l'est vers un turó que destaca sobre el litoral amb una torre-mirador contra incendis: el Turó d'en Baldiri (426m.) o de la Salve Regina.
Des d'aquest lloc, una mena de balconada entre les valls de Premià i Teià (que alguns fan servir per enlairar-se fent parapente), la visió sobre la costa i la vessant assolellada de la Serralada Litoral és total. El nom de Turó de la Salve Regina que figura en molts mapes, diuen que li ve de quan la gent de Premià o de Teià que pujaven en romiatge a Sant Mateu, al arribar a aquest punt, es paraven i cantaven la Salve. Nosaltres, que ens ho creiem tot, ens hem limitat a comtemplar durant una bona estona les zones densament poblades i les, encara, relativament verges del Maresme.

S'acosta l'hora d'anar a dinar, per tant, baixem per una pista -molt malmesa per les aigües- que, tot i serpentejant, descendeix bruscament vers la riera i el poble de Premià de Dalt passant de nou per l'entrada del Parc de la Cadira del Bisbe.

Al arribar a la plaça de l'Ajuntament, desprès d'haver fet uns 6,5km d'excursió, veiem que hi ha l'autobús que temptadorament ens espera amb les portes obertes... fins al restaurant Can Martí on tenim previst anar a dinar hi ha encara 1,5km., per tant, gairebé sense consensuar-ho ens trobem tots dins l'autobús, que arrenca tot seguit...

Mal parits! No correu ,que és pitjor!!

A tres quarts de tres som ja a Can martí paladejant les cerveses de ritual. Dinem força be i, a les postres, en Carles ens convida a celebrar el seu aniversari de naixement amb unes ampolles de cava d'aquelles de categoria...


de debò i de tot cor: Gràcies i per molts anys!!!

Desprès de dinar (som els darrers comensals que queden al restaurant) amb l'estómac ple i les galtes ben rosades, per allò de redimir el "pecat" d'haver agafat l'autobús, decidim anar caminant fins a l'estació de Premià de Mar on la majoria agafem el tren cap a Barcelona i, els "afortunats" que viuen fora de la gran ciutat, el camí vers les seves respectives llars.
Petons i abraçades i fins la propera. Qui havia dit que avui faria fred!!!!!

Ep, tios!! que falten peles!!!