CRÒNICA DE LA 21ena SORTIDA XINO-XANO

CARENEJANT PER LA SERRALADA DEL MONTNEGRE AMB DINAR INCLÓS
A LA PLATJA DE SANT POL

Ja ho dèiem a la Crida d’aquesta sortida: “L’excursió que ens proposen la Montserrat i en Josep Mª és ideal per a la tardor, ja que ens permetrà descobrir tota una amplia gama de colors i paisatges...”, quinze dies abans de la caminada el color del fullam devia ser espectacular. Les pluges i el vent d’aquests darrers dies han fet caure, però, moltes fulles que, ara, encatifen el terra. Amb tot, la sortida ha valgut molt i molt la pena.

Hem confluït tots, des dels diferents punts d’origen, fins el nucli històric de Sant Martí de Montnegre, on hi ha l’església, la rectoria i un parell de cases (una d’elles un restaurant de caps de setmana). El primer que hem fet, després de les salutacions, ha estat –abans de començar a caminar- esmorzar a tocar de l’església. No repetiré un cop més, tot allò amb que –tradicionalment- acompanyem els entrepans si, però, que hi vull destacar un nou element que, en aquesta ocasió, ha portat l’Elena Iniesta: olives. Unes boníssimes olives farcides que han constituït un nou i encertat complement per a l’ esmorzar.

El camí, que segueix la ruta d’avui, arrenca de l’aparcament de vehicles que hi ha al encreuament de pistes de Sant Martí i puja, decididament, fins el proper coll de Terra Negra (anomenat així pel color de les pissarres que formen el sòl d’aquest lloc). Ens creuem, dins un espès bosc de suredes, amb alguns matiners boletaires que han aconseguit una digna “collita”. El camí, que desprès es converteix en una pista, puja fins al Coll de Basses. Després de contemplar les cinc monumentals alzines que hi ha en aquest coll i de carregar-nos d’energia, abraçant la més grossa i monumental, reprenem el camí.

La pista planeja, primer, per un bosc ple de roures i alzines per a, després, pujar fortament tot guanyant alçada. Aquí hi podem veure molts castanyers –que han encatifat el terra amb les seves fulles- i alguns exemplars de faig, que ens indica que l’ indret és més fresc i obac. Massa humit, diu en Carles, per a trobar-hi bolets...!!!. Al poc, resseguint la carena, arribem a un dels dos cims culminants de la serra del Montnegre: el Turó Gros (766 m). Actualment en aquest punt hi ha una torre de guaita dels serveis contra incendis. Ens hi fem una foto del grup com a senyal “d’objectiu acomplert”.

Seguim pel camí carener, contemplant el panorama que tenim a un i altre costat: per una banda, el Montseny i al fons el Pirineu nevat i per l’altra, el Maresme assolellat amb el mar que, avui, brilla com un mirall. Continuem, en suau descens, pel Pla de la Tanyada cobert per una barreja d’avellaners, roures, castanyers, alzines i algun escadusser pi, fins que ens cal agafar un corriol que baixa decidit fins a Santa Maria de Montnegre. Aquesta petita capella, construïda el 1888 pels propietaris de la veïna masia de can Presses, va anar enrunant-se (unes fotografies dels anys cinquanta del passat segle, encara la mostren dreta) fins que només en van quedar tres malmeses parets. L’any 2009, per iniciativa de l’Associació d’Amics de Santa Mª de Montnegre, es va procedir a la seva restauració ( no es volgué reconstruir la capella en la seva forma original, sinó recuperar únicament la part conservada i garantir-ne la seva pervivència). La porta de forja, amb la data de l’any 1888, és l’original de la primitiva ermita. A l’interior, amb documentació gràfica de la restauració, hi ha una rèplica d’una imatge de la Mare de Deu, talla barroca que sembla es venerava en aquesta capella; l’original és ara, per raons de seguretat, dins l’església de Sant Martí de Montnegre. Davant la capella hi podem veure les restes d’un altre “monument”, l’antic i dues vegades centenari roure de Santa Maria, un exemplar catalogat de quasi 25 m d’alçada, un perímetre de 4,65 m i un diàmetre de capçana de 24 m. Avui el podem veure, encara impressionant, però caigut i trossejat a causa d’un temporal de neu i vent que l’esberlà i el partí a ran de soca, el gener del 2010. Hi fen una bona sèrie de fotografies.

Sota mateix de la capella hi raja, abundantment, la Font de Santa Maria. Reprenem la pista que, ara ja de baixada, ens portarà fins a Sant Martí. Al poc, a l’esquerra del camí, hi podem veure l’encisadora Font dels Degotalls. Som a la part obaga de la muntanya i els castanyers tornen a guanyar-hi presència alternant, en les zones més assolellades, amb d’altres arbres de fulles rogenques i cirerers d’arboç que ens ofereixen (i en mengem) els seus dolços i saborosos fruïts.

Continuant aquest lleuger i còmode descens veiem, en un emplaçament immillorable, el gran casal de can Presses i, després de superar l’anomenat sot de les Cadiretes arribem al lloc on s’alça la monumental Alzina Grossa. Te un tronc d’un metre de diàmetre i tres de perímetre. Afectada, igual que el “difunt” roure de Santa Maria per les tempestes, ha calgut posar-li uns tensors en el seu brancam per mirar d’allargar-li la vida.

Estem ja a tocar de Sant Matí de Montnegre, un altre cop al punt de partida. Quan hi som, anem a fer-nos l’obligatòria “foto oficial” de la sortida i ens estem una estoneta –mentre en Joan Miquel prepara, com sempre amb gran cura, l’instrumental per a l’operació- prenent el sol a seva porxada i contemplant els detalls d’aquesta església, la rectoria i el cementiri parroquial. El temple està documentat des del segle X, com a capella del castell de Montnegre, tot i que la construcció actual és del segle XVIII, d’una sola nau, dues capelles i un característic i massís campanar de torre. A la rectoria els caputxins hi tenen un lloc d’estada, obert a tots aquells grups que hi vulguin passar uns dies de reflexió aprofitant la pau, el silenci i el resguard d’aquest tranquil racó.

Amb el cotxes, prenem la pista que ens porta a Sant Pol de Mar per a dinar-hi. Cal complir, també, amb un dels altres “rituals” de les sortides Xino-Xano: les cerveses i el dinar. Ho fem, a ran de mar (i no és una metàfora), doncs Cal Lluís està, exactament, damunt la platja.

Hi mengem molt i molt be. Cloïsses, llagostins, arròs, peixos al forn o amb “musselina” d’alls,...per als postres coca de Llavaneres (perdó, de Sant Pol...) i cava per tal de celebrar el segon aniversari de les Sortides Xino-Xano i, ja que som al desembre, el proper Nadal.

Després de dinar, ja al capvespre, fem una relaxant passejada a la vora del mar donant una curta volta fins a retrobar el lloc on hem deixat els cotxes. Ens acomiadem, emparaulant-nos fins la propera Xino-Xano, que serà -recordeu-ho- el proper 12 de gener.

Cal, finalment, felicitar a la Montserrat i en Josep Maria per l’excel·lent tria del lloc per a la caminada i per al dinar i a tots i a totes els participants per la vostra companyia i amistat.

Test: Pep / Fotografies: Montserrat, Joan i Joan Miquel