PER L’ENTORN DE LA
TORDERA ENTRE SANT CELONI I SANTA MARIA DE PALAUTORDERA
Quan el tren que hem agafat a Barcelona arriba puntual a
Sant Celoni, ja hi ha els companys i la companya del Maresme que ens esperen.
Desprès de les salutacions i abraçades (des del mes de juliol molts no ens
havíem vist !!) iniciem la caminada.
Sortim del nucli urbanitzat de Sant Celoni passant pel flamant i nou Centre lúdic-comercial Altrium Montseny, que pràcticament no
s’ha estrenat i on només hi funciona el Mercadona. Creuem la carretera que duu
a Olzinelles i arribem al Pont Trencat.
Es tracta d’un vell pont gòtic construït entre els segles XIV i XV que permet
travessar el riu Tordera pel mateix lloc on ho feia l’antiga Via Augusta i el
Camí Ral. Be, d’aquest període i obra medieval, només en queda una arcada –la
que dona al terme municipal de Santa Mª de Palautordera- doncs durant la Guerra
del Francès, concretament l’any 1811, en el decurs de la anomenada “Batalla del
Tordera” –per ordre del general Obispo- el pont va ser destruït amb la finalitat
d’assegurar la retirada i de dificultar el pas del riu a les tropes
napoleòniques. Des de llavors hom el coneixia com “el Pont Trencat”. Rés no fa
tant poc servei com un pont trencat.... però així es mantingué fins que, l’any
2003, es va dignificar i restaurar -evocant la forma original- amb una estructura
d’acer “rovellat” dissenyada per l’enginyer Xavier Font. Aquest treball, que
permet de nou comunicar les dues ribes del riu i els municipis de Sant Celoni i
Santa Mª de Palautordera, ha estat objecte de nombrosos i prestigiosos premis
nacionals i internacionals. Ens hi estem una estona, mirant-ne els detalls,
fent fotografies i passant -ara que es pot !- d’un a l'altre costat.
Deixem el Pont Trencat
i passem per sota la C-35 per l’anomenat Pont de la Sila o de la Reina –perquè hi havia una placa amb l’inscripció
“Reinando Dª Isabel II. Año de 1866”-; el camí passa a tocar de can Lligada que te un cartell on
diu “en venda” i creuem les vies del tren per sota d’un nou pont, els Cinc Ponts, fet amb cinc voltes de
maons. Preguntem a en Josep Mª –el nostre assessor en temes ferroviaris- quin
any el devien fer i ens diu que, possiblement, és de la segona meitat del segle
XIX quan es va inaugurar la línia que unia Granollers amb l’”Empalme” de
Massanet.
Som ara al Sot de
les Granotes una antiga bassa que el riu ha anat omplint d’al·luvió i on
actualment hi ha algun hort i força terreny erm. Caminem a cavall de les cases
i l’espai “silvestre” que bordeja el riu. Passem pel costat d’una grossa alzina,
que destaca al mig dels canyars i les bardisses, fins que arribem al riu Sec, un petit afluent de la
Tordera. El travessem, per una passera d’obra, i agafem el camí –ple de plàtans
i aranyoners- que mena a can Carreres.
Passem per davant d'aquest mas i tornem a travessar, per unes pedres, el riu Sec. De
seguida ens trobem al pla de la Font
dels Enamorats amb grans exemplars de plàtans i pins pinyoners, l’antiga
Font de Sant Josep –que no raja però es plena de “grafitis”- presideix el lloc.
Ens entaulem en la espaiosa zona de picnic i decidim esmorzar. Amb els
entrepans apareixen els complements habituals, el vi, les olives, la xocolata
per als postres, les tasses de disseny, el cafè, la llet condensada, però....
ai ! el qui tenia de dur les “gotes” se les ha descuidat a casa... ja tenim
tema de conversa i ais i uis... per a una bona estona !!!.
Refets reprenem el camí. Per un pont travessem de nou el
riu Sec i pugem, per l’altra vessant, fins a un encreuament de pistes –la que
ve del Pedrenyal Nou, per on tornarem desprès, i la que va a can Carbonell- agafem
la de la dreta que, per aquest darrer mas, va fins a Santa Mª de Palautordera. Can Carbonell és una bonica i antiga
masia, ens hi entretenim contemplant els ànecs collverd –mascles i femelles,
ens aclareix en Josep Lluís el nostre expert "pagés"- que hi ha en una bassa. Tot seguit deixem, a la
dreta, can Jan una cuidada i
endreçada masia. Continuem, davant nostre -mig amagat pels núvols- podem veure una
bona vista del Montseny. Entren a una zona de bosc, principalment pins, alzines
i algun roure, fins que arribem a la depuradora d’aigües de Palautordera
(sempre es bo que retornem al riu, el més netes possible, les aigües que
embrutem i/o generem...). 
Passem per sota les vies del TGV (segons en Joan Miquel mai hem de dir AVE) i
travessem la Tordera per l’enlairada passera
de la Serra. Pugem al barri, mig residencial i força industrial, de la
Serra on en un petit i tranquil parc hi podem veure la font de la Serra. “L’aigua
–segurament de la xarxa pública- és molt bona” ens diuen una parella de vellets amb els
quals ens creuem. Som ja dins el nucli urbà de Santa Mª de Palautordera.
Hi visitem la Plaça de la Vila amb l’edifici noucentista de l’Ajuntament i
les places de les Olles i de Santa Maria, on hi ha l’església parroquial
construïda, el segle XVI, en estil gòtic. Hom creu que al solar on ara hi ha
aquesta església hi havia un vell castell-palau senyorial. D’aquell antic palau
només es conserva de forma visible la torre, dels segles XII–XIII, que ara fa les funcions de campanar de
l’església. Pel carrer Nou, ple de velles cases amb portals adovellats i
finestres gòtiques, sortim de la vila. 
Travessem, per dalt d’un pont, el Reguissol un altre
afluent del riu Tordera. Caminem uns 100 m per la carretera que comunica els
dos Palautordera, Santa Maria i Sant Esteve, amb la general; desprès agafem una
pista que, pel mig de camps de conreu, surt per l’esquerra. Hi podem veure
joves pagesos llaurant, amb tractors, la terra i, al fons, el Montnegre. Al poc
deixem la rica i explotada plana del Reguissol, per enfilar-nos cap a can Pagà. Just arribar als primer
carrers d’aquesta urbanització trobem una pista a l’esquerra, amb senyals del
GR 97, que entra dins un bosc d’alzines, som a la Baga de can Pagà. Passem gairebé a tocar de can Porro –una masia
molt cuidada-, per un ufanós bosc.
Baixem cap a la Tordera i arribem a la Font Fresca, un racó amb una font (que
en prou feines raja), una taula i uns bancs de pedra que, especialment a l’estiu,
conviden a un petit descans. 
Arribem al Tordera (o la Tordera com diuen aquí) i com ja
és habitual perdem, per un moment, el camí. Ens enfilem per un corriol ple de
petjades de senglars... “fa estona que no veig cap senyal, roja i blanca, del
GR...” diu algú; “no teníem d’haver travessat el riu ?... pregunta un altre.
Cert, l’hem errat (sort que només ha sigut cosa d’uns 200 m). Retornem al
costat del riu i, per una zona amb forces pedres, el travessem. Algú es remulla
una mica més del normal... sort que som a l’estiu. A l’altre costat veiem el Molí del Pedrenyal, un antic molí citat ja en un document de l’any 1322.
Pedrenyal vol dir pedra de foguera i també era aquest el nom amb que s'anomenaven
les armes de foc que es feien servir als segles XVI i XVII. Més enllà passem pel
Pedrenyal Nou, actualment un centre
d’educació integral per a nens i joves amb risc d’exclusió social. El camí
passa pel mig de camps i horts, al costat d’una tanca, un bonic cavall ens ve a
saludar; aquells de nosaltres "que xiuxiueigen (susurren en castellà) amb els cavalls" li diuen o pregunten alguna cosa... Finalment arribem a l' encreuament de camins per on hem passat poc després
d’esmorzar. Desfem la ruta, un altre cop, per la Font dels Enamorats, can
Carreres i el Pont Trencat (on ens fem la foto “oficial” de la sortida) i ja,
de nou, a Sant Celoni. Desprès de passar pel lloc on morí en Quico Sabater, rematem l’excursió
amb les cerveses i un molt digne dinar al restaurant Tastacel. 
Desprès de dinar, retornats a l’estació, ens acomiadem dels companys/a del
Maresme que han vingut i marxen en cotxe i la resta de la colla, un cop al tren, la continuem “fent
petar” fins arribar a Barcelona.
El recorregut total de l'excursió, des de que hem sortit de l'estació fins que hi hem tornat desprès de dinar, ha estat d' 11 km. El temps que hi hem emprat, al ritme xino-xano i sense comptar les parades, han sigut de 3 hores.
El recorregut total de l'excursió, des de que hem sortit de l'estació fins que hi hem tornat desprès de dinar, ha estat d' 11 km. El temps que hi hem emprat, al ritme xino-xano i sense comptar les parades, han sigut de 3 hores.
Gràcies a tots i a totes per la vostra participació i
companyonia i no voldria cloure aquesta croniqueta sense donar la nostra més cordial benvinguda a l’amiga Conxita que ja ens ha
assegurat que repetirà.
Una forta abraçada a tots/es i fins la propera que, recordeu, serà el dijous 18 d'octubre.
GALERIA D'IMATGES
Text .- Pep
Fotografies.- Joan Miquel, Montserrat i Pep
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada