OPINIÓ: EL VALOR DE LA INTIMITAT

 

EL VALOR DE LA INTIMITAT

A vegades llegeixes als diaris articles que (a diferència de les notícies, declaracions o opinions –sovint sectàries- de tipus polític o econòmic que et posen de mal humor) t’il·lustren i et fan reflexionar amb un somriure als llavis.

Fullejant, en la relativa tranquil·litat que dona un matí de diumenge, EL PUNT-AVUI d’avui n’he llegit un, amb el mateix títol que encapçala aquesta entrada, –molt ben escrit, per cert- de la Silvia Soler amb el qual, a més de fer-me reviure moments de l’adolescència (lectures i alguna dèria, com la d’escriure –durant un temps- una mena de diari), hi estic plenament d’acord.

Com que el que s’hi diu, penso, parla de lectures que recordo havíem intercanviat entre alguns de nosaltres i una etapa de joventud que molts hem viscut, el reprodueixo (ni que només sigui per a fer reviure els vells records)  en el nostre Blog-Mural:

“Quan hi ha un nen o nena a punt d'entrar en l'adolescència a prop meu, quan en tinc ocasió li regalo un diari. Un diari d'aquells bonics, que es tanquen amb cadenat –cada vegada n'hi ha menys–. El regalo confiant poquet –si el destinatari és una nena– que el facin servir d'una manera regular. I confiant-hi pràcticament gens si el rep un nen.

Ho comprenc. Les coses han canviat molt des que jo era petita: el ventall de possibilitats per passar el temps d'un preadolescent d'ara és tirant a infinit. A la meva època hi havia la programació infantil de la tele –una cadena; si t'agradava, bé, i si no, fora–, la lectura i els jocs compartits amb els germans o amics, basats en la imaginació, sobretot. Ara costa molt de convèncer una criatura que dediqui una estona a una activitat que requereix un cert esforç: escriure les seves impressions en un diari personal. I malgrat tot jo ho recomano moltíssim, perquè considero que és un bon aprenentatge no tan sols per escriure més o menys bé, també per reflexionar, intentar conèixer les nostres debilitats i definir una mica la mirada amb què cadascú observa el món. Jo, de petita, vaig omplir diversos diaris de manera desordenada i inconstant. Només m'ho vaig agafar una mica més seriosament després d'haver-ne llegit alguns de publicats en forma de llibre. Algun d'autèntic, com el fascinant i commovedor Diari d'Anna Frank, i d'altres d'inventats per a la literatura, com el Diari de Daniel i el Diari d'Anna Maria, de Michel Quoist.

 

També recordo, una mica més grandeta, que la meva mare em va regalar una novel·la que em va impactar, escrita en forma de diari: El quadern prohibit, de l'escriptora italiana Alba de Céspedes, filla de l'expresident cubà Manuel de Céspedes.

 

Aquestes lectures em van fer intuir la possibilitat que escriure el meu diari personal s'acabés assemblant força al que jo de veritat volia fer: escriure novel·les com les de l'Enid Blyton.

L'última vegada que vaig regalar un diari a una nena que feia dotze anys, em va preguntar: “No seria millor que obrís un bloc a internet? Així ho podria llegir tothom.” Em va resultar difícil fer-li entendre el concepte intimitat  i que el diari era tan valuós precisament perquè no el podia llegir ningú. Hi vaig veure clarament un signe dels temps que ens ha tocat viure.” (EL PUNT-AVUI, diumenge 23 de febrer del 2013, pàg.2)

Certament i així ho he comentat, moltes vegades, a les meves filles (tot i que també hi ha forces adults que ho fan); això d’explicar sovint “secrets”, més o menys íntims, a la xarxa potser és -com molt be diu la Sílvia Soler- “un signe dels temps que ens ha tocat viure” però fer-ho en un mitjà on tothom (gent ben intencionada i gent que, potser, no ho és tant) hi pot ficar el nas... és, potser, un acte de transparència, franquesa i valentia però -també- un risc.

Una abraçada.