Ressenya del Sopar d'Estiu 2014

Crònica d'un sopar anunciat

Amb força puntualitat, ens vàrem anar aplegant a La Pomarada, la majoria a la porta i d'altres després ja a la sala. 

Sorpresa! Atenent a "multitud de peticions" tenim una taula gegantina, exactament de 1 MT (Megataula *, neologisme que espero que faci fortuna), però ves per on, érem 21 i per tant a les puntes ens trobàvem estrets.

Un cop va arribar tothom ens varen anar servint sense solució de continuïtat les conegudes entrants-tapes ja tradicionals d'aquest restaurant sidreria. La fam d'alguns i l'eficiència en menjar el que ens tocava a cadascú va fer que en els primers compassos no badéssim boca (per parlar, s'entén) i no va ser fins l'espera dels segons plats que es fes palès que contràriament al que havíem esperat, aquesta disposició de taula tampoc permetia la conversa de tots amb tots.

I és que la taula sense entrebancs havia de facilitar l'objectiu de la trobada, però el soroll d'ambient i el fet de no estar en una sala independent va jugar en contra. Algunes de les "noies" que tenia jo a prop van comentar que pot ser la taula gran era per a què després un "boy" preferiblement dotat amb una bona pastilla de xocolata al pit pogués fer un número de "strip", però com que no ho van dir cridant que era el que les dimensions de la taula requerien, el comentari es va quedar en petit comitè.

En tot cas vàrem poder celebrar que un cop més des del sopar del any passat va venir en Jordi Tallada, acompanyat de la seva germana Montse, a ella ja la tenim més vista perquè s'ha convertit en una assídua de les sortides Xino Xano. 

També vàrem donar la benvinguda a la Rosa, l'esposa d'en Josep Fitó que es va aplegar a nosaltres per primera vegada. 

I per últim ens vàrem sorprendre amb el "restyling" del aspecte d'en Antonio Terrones amb la seva tupida barba.

Llavors van arribar els segons plats, afortunadament en Pep portava a la butxaca còpia de la comanda de cadascú perquè jo no recordava el que havia demanat (i crec que no vaig ser l'únic). I amb els segons va arribar la decepció per alguns, el bacallà era dolç! i el salmó a la sidra era insípid! No he rebut comentaris dels que van optar per la carn, però de ben segur que el xai era bo perquè en Zacaries se'l va cruspir tot. Un, conscient de que va a una sidreria, demana salmó que és un peix que neix en aigua dolça (per exemple en Astúries) va a la mar i torna per a fresar al mateix lloc d'on ha sortit, i és clar que el demana a la sidra perquè és una sidreria. Però el salmó és insípid (de piscifactoria) i no està nedant en una salsa de sidra, ans li posen per sobre una mena de poma ratllada.

Pot ser si que, com diu en Pep Arisa, "va ser una setmana molt xafogosa sobre tot el divendres,

que alguns havíem sortit de la guàrdia de nets, 

que altres eren encara convalescents,

i que encara altres tenien presents els seus absents estimats, i que tots estàvem cansats perquè tenim un any més i no estem per gaires rialles".

Pot ser si, però quan fem record del sopars d'Estiu celebrats fins ara, només recordem un que va estar un autèntic èxit: El que vàrem fer a Llavaneres que el va organitzar en Josep Surdé.

LA CONTRA DE MI MATEIX

El que em sembla és que ens cal canviar d'estratègia. Durant aquests anys que dura el renaixement del Clan, hem tractat d'apropar els antics membres amb la celebració del sopar d'Estiu, com a reclam fàcil per aquells que no poden, no gosen, o no els il·lusiona fer una caminada mensual. Però el resultat és que els que s'apleguen a les sortides de primavera o tardor i els que venen al sopar d'Estiu som a la fi els mateixos de les Xino Xanos. Tants caps tants barrets, barret amunt, barret avall.

No sé com ho veieu, però jo proposaria dues coses:

- Fer una consulta (Ull! No vinculant) a tots els antics membres que tenim censats, per preguntar-els-hi que els mouria a trobar-nos tots plegats un cop a l'any (o un cop cada cinc anys). O si per contra prefereixen que ens anem tots a fer punyetes (o una activitat semblant).

- La Xino Xano corresponent al juliol de cada any, convertir-la en una passejada i dinar de dissabte a fi de que les parelles dels xinoxanaires que no son habituals de les excursions i els membres que encara cotitzen (i per tant no poden els dijous), puguin gaudir de la trobada.

Aquesta darrera proposta seria com una mena de cloenda de les Xino Xanos del curs, lliurament d'Óscars (o de Foulards o qualsevol altre trofeu) i fins i tot el dinar podria consistir en un jalar de recapte (en Lirola segur que ja sap a on es pot fer).

Per la meva part, ja demano des d'aquesta tribuna, la convocatòria del consell remenador de cireres, COMECLOG, amb dret a cerveses en comptes de cafè i pastes.

Joan Miquel

* Una Megataula equival a cinc taules de quatre. (1MT = 5T4 = 20 places)