CRÒNICA DE LA 64ena SORTIDA XINO-XANO

La vall del torrent de Passavets amb l'avetera (de color verd fosc) envoltada per la gran fageda

ASCENSIÓ AL TURÓ DE L’HOME PER LA FAGEDA I L’AVETERA DE SANTA FE

A les 7h 30’ del matí ben puntuals i encara un pel adormits, els caminadors i la caminadora que avui ens hem apuntat a la sortida, pugem als dos cotxes que, des de Barcelona, ens portaran fins a Santa Fe del Montseny. 

“Després de tants dies d’entrants, escudella i carn d’olla, pollastre rostit, canelons, neules i torrons ja començava a tenir ganes de fer una caminadeta...”, diu algú mentre anem de camí “... doncs a mi, amb el fred i encara fosc, matinar em fa molta mandra”, ha contestat un altre. Però aquí estem, uns i altres, disposats a passar un bon dia. 

Quan arribem a Santa Fe, desprès d’haver recorregut des de Sant Celoni els 21 km de carretera –amb forces revolts- que hi porta, observem damunt l’asfalt nombroses branques que el vent ha fet caure dels arbres. Com deu haver bufat el vent aquesta nit...!, diem. Un cop arribem a l’aparcament de la Font de Passavets hem de treure, de sota del cotxe, alguna branca que en Pep es volia endur de “record” encastada entre la roda i el parafangs...

Son quarts de deu i ja és l’hora d’esmorzar. El vent, a ràfegues, continua bufant amb força fent voleiar –com una mena d’original torb- milers de fulles de faig que, en aquesta època, encatifen el terra. Intentem cercar, al mig de la gran fageda que envolta la font, un indret arrecerat on poder-hi esmorzar. No és fàcil, arreu bufa el vent i finalment la gana ens fa decidir per un lloc -també ventejat- proper al llit del torrent i al costat d’unes grosses pedres... Mentre  mengem els entrepans -entre oliva i oliva i algun trago de vi- convenim que potser, avui, no serà el millor dia per a pujar al Turó de l’Home: “Allà dalt hi deu fotre un vent de nassos...”, comentem. “Ja ho vaig advertir en la darrera revisió del meu pronòstic: no plourà, ni nevarà però el vent no serà fluix...” puntualitza en Joan Miquel. Un cop més, ho ha encertat de ple. 

Decidim pujar un tros, pel mig de la despullada fageda, fins al lloc on hi ha l’abraçada del faig i l’avet i en funció del vent que faci continuarem o no l’excursió. Aquets dos arbres, recargolats entre ells, no estan a tocar de l’itinerari senyalitzat que porta al Turó de l’Home, per això en Joan Miquel ha recollit les seves coordenades exactes al GPS. Ens comenta que, segons aquest estri, hem de deixar el camí i anar torrent de Passavets amunt... Així ho fem, intentant descobrir -l’aclarida fageda ens ho facilita- el verd d’un avet abraçat a un despullat faig... però, no ens en sortim. O les coordenades -tretes d’una guia excursionista- son errònies o quelcom ha fallat: no sabem veure cap parella d’arbres impúdicament abraçats per enlloc... Ho deixem corre.

Els "llebrers"

Tot i que, a estones, sentim bufar el vent –potser protegits pel vessant de la muntanya- no el notem. Decidim, doncs, reprendre l’excursió tal i com la teníem prevista. Prenem un corriol que puja directament a buscar l’antiga pista de desforestar que, actualment, és el camí que porta al Turó de l’Home. L’itinerari, molt ben senyalitzat, va pujant fen ziga-zagues tot guanyant alçada muntanya amunt.  Anem pel ben mig de l’anomenada Fageda Gran, de tant en tant, tenim de travessar nombrosos i grans tous de fulles que, com un mantell de neu, cobreixen el camí i ens arriben fins l’entrecuix... La ruta és molt agradable però, com diu aquella cançó d’en Serrat: “... el camí fa pujada i jo vaig a peu...”. El pendent es fort i es fa notar. Els diferents ritmes de la colla, ens divideixen en dos grups: davant els “llebrers” i desprès –tenint de recuperar l’alè més sovint- els autèntics “xino-xano”... 

Nombrosos mantells de fulles cobreixen el camí

A la bona companya Conxita amb l'estimació de tots

A mitja pujada, l’única “noia” que avui ha vingut a la caminada, decideix que ja en te prou... “com que heu de tornar a baixar per aquí us esperaré en aquest revolt...”, “... de cap manera, aneu, aneu tranquils –ens insisteix quan li proposem de quedar-nos, algun de nosaltres, per a fer-li companyia- jo ja m’entretindré passejant per aquí, observant els detalls del bosc i cercant algun mineral o pedra preciosa que, diuen, pel Montseny se’n solen trobar... us espero aquí fins que baixeu...” Amb un cert sentiment de que, potser, no ho tindríem d’haver fet, la deixem –sola i abandonada com la Blancaneus...- al mig del bosc i, capcots i gairebé sense girar-nos, continuem muntanya amunt... 

Amb l’alçada, els faigs es van aclarint i comencen a dominar els avets..., alguns d’ells, monumentals. Arribem a un punt on el camí planeja, protegit del vent pel Turó Gros que deixem a la nostra esquerra i on poden veure-hi –perfectament conservat- el pou de glaç del Comte.

El pou de glaç del Comte

El cim del Turó de l'Home des
del collet dels Rocs Cremats

Quan, una mica més amunt, som al petit collet herbat que separa els Rocs Cremats del Puigsesolles –coronat d’antenes- la visió que hi tenim ens impressiona. Davant nostre, encara una mica més amunt però ja a tocar, el coll Pregon -on hi veiem arribar algun del tres companys que ens precedeixen...-, el Turó de l’Home –rematat amb l’antic observatori-, el Puig Sacarbassa i, una mica més enllà, les Agudes. Girant la mirada vers la vall per on hem pujat, en primer terme –amb un color verd fosc- l’avetosa envoltada per la gran fageda de Santa Fe –ara a l’hivern mostrant, ben despullats, la blancor dels seus troncs-, el Turó de Morou –que visitàrem en una de les nostres primeres xino-xano- i al fons de la vall, darrera les muntanyes que la tanquen, la silueta inconfusible del Turó i el castell de Montsoriu.

La fageda gran i l'avetosa des dels Rocs Cremats

Quan, els qui anem darrers, ens enfilem cap el coll Pregon el companys que van davant ja ens fan senyals des del mirador que hi ha dalt del Turó de l’ Home. Ja han fet el cim !!! Dalt la carena el vent es fa sentir de valent i alguna de les ràfegues falta ben poc per a que se’ns emporti (?) o ens faci caure... Sort que amb l’ajut dels bastons formem un bon trípode o quadrúpede... !!.

Passa una mica de les dotze del migdia quan ens trobem tots, dalt del Turó de l’Home, ben arrecerats del fort vent per les parets de la històrica casa-observatori. Contemplem el panorama de muntanyes i valls que envolta aquest privilegiat mirador: les Serralades del litoral -amb el Corredor, el Montnegre i el Collserola-, el Matagalls, el Pla de la Calma, el Tagamanent, les properes Agudes, les Guilleries, els cims del pre-pirineu, els Pirineus i –en un dia ventilat com avui- fins i tot, en mig de núvols, la Serra de Tramuntana de l’illa de Mallorca !!. 

Per a poder-ho ensenyar als incrèduls, ens fem la fotografia del grup. En aquesta ocasió, com que ens ha fet por que el vent s’emportés la màquina i el trípode, hem demanat a un altre excursionista que també havia fet el cim que fes de fotògraf.

Tota mena d'excursionistes i de bastons... però, dalt del cim !!

Contens i satisfets per, desprès de tants anys, haver pogut tornar a pujar dalt d’aquest mític cim desfem el camí fins a la Font de Passavets. Baixar, ja és una altra cosa. Gairebé no ens adonem, tot i que -camí avall- el pendent també es fa notar, arribem on la Conxita ens està esperant. Gairebé l’abracem d’alegria !!, “pensàvem que hauries anat baixant cap els cotxes...”, li diem. “Hem quedat que us esperaria aquí... i aquí estic !!”, ens contestar ferma i solemnement... i amb tota la raó !!. Ja tots plegats, acabem d’arribar fins la font i el pàrking on hem deixat els cotxes. Allà ja ens hi espera l’Enric que, amb el seu tot-terreny, també s’ha acostat -fins on l’han deixat- al Turó de l’Home.

El "milfulls"... molt maco i molt bo !!

Carretera avall desfem camí fins a Sant Celoni. A l’hora assenyalada, 2/4 de tres, arribem al restaurant El Rebost on ja ens hi esperen la resta de comensals de la colla prenent les cerveses. És la primera vegada que acudim a aquest lloc i cal dir que, segurament, no serà la darrera. Ens han ates molt be i el dinar -de menú- ha estat variat, molt ben presentat, bo i a un preu molt raonable. Amb caminada o sense, mirarem de tornar-hi.

Després d’animada conversa –on, evidentment, hem parlat dels darrers esdeveniment polítics i de la recent investidura del nou president Puigdemont...-, ens fem la fotografia del grup complert i ens acomiadem –aquells que hi puguin venir- fins la passejada  matinal-cultural del proper dijous 21, a alguns llocs de la memòria històrica de la barcelonina muntanya de Montjuic.

Agraint a tots i totes la vostra assistència i participació donem per acabada la 64ena Xino-Xano.

Segons els equips de mesura d’en Joan Miquel hem caminat uns 11,5 quilòmetres amb uns desnivells acumulats de +/- 565 m.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Joan, Enric i Pep.