dissabte, 5 de març del 2016

CRÒNICA DE LA 66ena SORTIDA XINO-XANO

El Baix Llobregat, amb Montserrat al fons, des de Castell-ciuró

PELS CONTRAFORTS SUD-OEST DE LA 
SERRA DE COLLSEROLA

Avui no hem tingut de matinar gaire –els de Barcelona ens hem trobat, per agafar el tren, a un quart de nou - i el viatge ha sigut curt, uns vint minuts. 

Abans de les nou del matí ja estàvem, tots els expedicionaris –els barcelonins i els maresmencs-, aplegats a l’estació de Sant Feliu de Llobregat (40 m d’alçada). Salutacions i abraçades i, sense entretenir-nos gaire, comencem a caminar...

Després d’estar una bona estona (en plena “hora punta” de Rodalies) esperant “el verd” en un pas a nivell, travessem les vies i seguim -paral•lels al carril- fins arribar al carrer de la Riera de la Salut. Seguim aquest vial, en direcció NE, fins  deixar enrere el nucli urbà i un dels molts polígons industrials que envolten aquesta  població del Baix Llobregat. Entrem a l’anomenada Vall de Sant Feliu, de la Salut o de Santa Creu. La pista, primer, asfaltada es, ara, ja de terra.

Al poc arribem a l’àrea de lleure de l’ermita de la Salut –amb taules, graelles i un bar (que segurament només obre els caps de setmana)-. Decidim esmorzar en una de les esplanades que hi ha sota la masia-restaurant i l’ermita. De l’àpat matinal, en destaquem el vi de la bota d’en Pep, les bones olives de l’Elena, el pastis -un gran “dònut” on el cacau, les nous i el rom en son uns elements vitals- que ens ha portat la Montserrat... com t’estimem, Montse !!!, el termo ben ple de cafè d’en Jaume i l’assortit de “gotes” (conyacs “del Mas-caro” i “Torres 10”, whisky escocès i aiguardent d’ “orujo” autèntics...) d’en Llorenç, en Jaume, en Zac i l’Antonio.




El pastis d'avui... si em descuido
 no hi soc a temps de retratar-lo.
Com podeu suposar, ben contents i alegrois, acabem de pujar fins al lloc on hi ha l’ermita (96 m d’alçada) però no hi podem arribar... no us penseu, no en te la culpa l’excés de “gotes”, no, l’ermita és -tancada per una reixa-portal- dins del recinte de la masia-restaurant que hi ha a tocar i no l’obren fins a les dotze. En fem, per a que en quedi constància a la crònica, unes fotografies i una breu ressenya: Aquesta capella es va edificar sobre una ermita medieval i, inicialment, estava dedicada a la Mare de Déu del Roser. El 1749, quan les epidèmies van assolar el nostre país, l’advocació va canviar a la Mare de Déu de la Salut. Està adossada a una masia -actualment un restaurant-, la Casa Gran de la Gleva o la Masia de La Salut, amb galeries porxades al pis de dalt. El 1859 es construí una nova capella i un nou retaule. En esclatar la Guerra Civil Espanyola, l’ermita fou cremada i les imatges, inclosa la talla barroca de la Mare de Déu, destruïdes. Acabada la guerra, el 1939, es reconstruí l’edifici i s’encarregà una nova imatge. Cada dilluns de Pasqua s’hi celebra un concorregut aplec. Baixant, de nou, cap a la pista passem per l’anomena’t bosquet de la Salut un alzinar,  prou maco, que ocupa l’obaga. 


Torre Abadal, al mig del pany de paret -més clar
 i amb la petita finestra-, la Torre medieval
Reprenem la ruta, riera de la Salut amunt, fins que trobem un trencant  a l’esquerra que s’enfila cap a la fabrica de ciment. Quan som als Quatre Camins (129 m d’alçada), travessem la carretera asfaltada que porta fins a l’entrada de l’antiga cimentera SAMSON –avui MOLINS-, i continuem per una pista que, a mig vessant dels contraforts que baixen del Collserola, arrenca a l’altre costat. Anem planejant, pel mig d’algun hort de cap de setmana i vells camps amb  oliveres i garrofers passant, primer, el torrent del Terme i, després, el Sot de les Beurades fins que arribem a l’alçada de la Torre Abadal (150 m d’alçada). Deixem el camí per enfilar-nos fins la masia d’aquest nom, per tal de veure’n la torre que hi te “amagada” entre els seus murs. Aquesta torre medieval (del segle X) de planta rectangular, està englobada dins la masia (del segle XVIII) que te el mateix nom de la torre. És de tres pisos d'alçada (tot i que originàriament en tenia cinc) i al més alt s’hi conserva una de les antigues finestres –de ferradura-  molt rudimentària, amb les dovelles fetes amb llosetes planes de llicorella. La torre té els murs –en alguns llocs d’1 m de gruix- fets amb lloses i pedres irregulars, característics d'algunes construccions preromàniques –en la part baixa d’alguna de les parets de l’entorn, hi podem distingir fragments de mur d’”opus spicatum”-. Per l'exterior està arrebossada i els carreus, més treballats, de les cantonades i el color més clar del mur en faciliten la seva localització al mig del pany de paret de la masia. Al segle XI havia pertanyut al monestir de Sant Cugat i el topònim que ens ha arribat fins avui, Torre Abadal, expressa ben bé que es tracta d’una torre que va ser d’un abat, de l’abat de Sant Cugat. Fem alguna fotografia i reprenem el camí.




Ca n' Amigó del Clot i, al fons, les
muntanyes de Vallirana i l'Ordal
Només passar el torrent de Ca n’ Amigó deixem la pista per on anem per agafar-ne una altra que, a la nostra dreta, va pujant pel costat del torrent de Can Canaris. Veiem als nostres peus, més avall, Ca n’ Amigó del Clot  i més enllà, a l’altre costat del Llobregat, les urbanitzacions de Sant Vicenç dels Horts i de Cervelló i les muntanyes de l’Ordal. És una zona boscosa, amb abundants alzines, roures, garrofers, pins i algun om. Passem pel costat d’un hort on els cireres comencen ja a florir. Aquestes valls o sots devien estar antigament molt treballats i aprofitats, amb nombrosos bancals i marges –en distingim, en mig de la frondosa vegetació forces restes- i algunes construccions de pedra seca, on els pagesos s’hi podien aixoplugar en cas de pluja, com una Barraca margera o la Cabana de Can Canaris –que visitem i fotografiem- en unes ja assilvestrades feixes que hi ha prop del camí.


Els cirerers comencen a florir pel torrent de Can Canaris 
Barraca margera
Explorant una de les cabanes de pedra seca de Can Canaris


Una darrera pujada i arribem al punt més alt del recorregut d’avui, el Coll de Frares (195 m d’alt), encreuament de camins i punt de partió entre els termes municipals de Sant Feliu i Molins de Rei. Ens hi fem la foto i el vídeo, oficials, dels caminadors.


Continuem, ara ja de baixada, pel costat del torrent d’en Benet. Veiem a l’altre vessant la blanca torratxa de Can Bofill, al camí que va de Coll de Frares a la pista de Santa Creu d’Olorda. Passem pel costat d’alguns horts, protegits dels robatoris per gossos, tanques i bardisses, fins que després d’una suau pujada arribem al Castell-ciuró (155 m d’alçada). Aquest castell, dominant estratègicament la plana, formava part de la línia defensiva de la riba esquerra del Llobregat. La part més antiga correspon a les restes d’una torre, de planta circular, anterior al 985 -any en que consta va ser enderrocada per les incursions sarraïnes d’ Al-Mansur- i segurament d’origen visigòtic. El primer nom d’aquesta fou “Torre Guadallo”, esmentada al cartulari de Sant Cugat el 998. El “Lloc de Ciuró” era un alou existent el 1143 del qual, segurament, el castell en prengué el nom. El 1202 consta que era propietat dels templers. Dels templers, l’alou passà, el segle XIII, a la corona, al rei Jaume II el Just. Les restes conservades del castell delimiten una planta trapezoïdal, amb la torre mestra de planta quadrada, en un costat i vora seu un murs amb aparell d’”opus spicatum”, probablement del segle VIII. El veritable castell Ciuró no es va construir fins el 4 de juliol de 1368 segons un decret de Pere III autoritzant Berenguer de Relat per a la seva construcció. En aquest decret ja consta que la edificació serà construïda damunt de ruïnes d’anteriors fortaleses. La majoria de les restes que avui perviuen son, doncs, del segle XIV. Dins el recinte hi ha una gran cisterna –actualment amb una portella metàl•lica que nosaltres hem trobat sense cap cadenat que en permeti el tancament i per tant hem pogut veure’n l’interior-, en part excavada a la roca i coberta amb una gran volta de canó. Posteriorment, el 1369, s’hi construí –a l’interior del castell- una capella dedicada a Santa Maria i a Sant Jordi. Ens hi estem una bona estona descansant, xerrant i contemplant-ne les vistes i els detalls. Com que ja ens hi esperava en Enric, ens fem una nova foto del grup amb les restes del castell com a fons.





Aprofitant el cotxe de l’Enric (que també ha sortit a la fotografia) alguns de la colla acaben de baixar, “a cavall”, fins a Molins de Rei (37 m d’alçada) i el restaurant on dinarem. La resta, bons caminadors com som (ves quin remei... !!), ho fem a peu.

A 2/4 de dues som ja a la porta de l’Hotel Calasanz on hi tenim la taula parada al seu restaurant.

En Antonio, que l’endemà complirà anys, ens convida a les cerveses que ens prenem amb els millors desitjos de salut i companyonia. Desprès han vingut els primers plats i els segons i als postres, com que en Joan i en Pep també han fet anys, tornem a brindar amb cava i nous desitjos de “salut” i més “salut”... a aquest pas, no ens morirem mai... he,he. El dinar ha estat molt correcte i, a més, hem descobert un molt bon vi (“NOSTRE” es diu per si a algú li interessa) de la D.O. Costers del Segre, concretament de Vallbona de les Monges d’on en tenim un molt bon record.



Fotografia "oficial" de tot el grup: Salut i companyonia !!!
Durant el dinar hem anat filosofant i definint conceptes... avui –sorprenentment- no hem parlat gaire de política i un que ha volgut tocar el tema del recent increment de les pensions..., l’hem fet callar ipso facto... per tractar-se d’un tema del tot improcedent...

En la sortida d’avui hem recorregut, a peu, d’estació a estació, 8,7 km i efectuat uns desnivells acumulats de +235 m de pujades i de -160 m de baixades. El temps emprat, amb pauses per a l’esmorzar, visites i aturades ha estat de 4 h.

Desprès de prendre els cafès i fer una mica més de sobretaula, agraint als organitzadors la preparació de l’excursió, ens acomiadem fins a la propera sortida. Recordeu que serà el dijous 7 d’abril, amb un recorregut pel Sant Andreu de Llavaneres, organitzat per en Josep Surdé.

Fins llavors, si és que no ens veiem abans.

Una abraçada.

Text.- Pep
Fotografies.- Joan Miquel, Enric, Josep Fitó i Pep.
Vídeo.- Jaume  https://youtu.be/jsB5_kIaecA 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada