CRÒNICA DE LA 71ena SORTIDA XINO-XANO

ELS BUFADORS DE BEVÍ I EL SEU ENCANT, TAMBÉ, EN UN DIA RÚFOL 

(SANTA MARIA DE BESORA)

“Ens mullarem” advertia el nostre “home del temps” particular, en el seu pronòstic, pocs dies abans de la sortida. Sempre l’encerta. Ben matiners, previnguts (i resignats) amb la capelina o el paraigua a la motxilla, fem cap fins el punt de trobada.

Quan engeguem els cotxes, a Barcelona, comença a ploure amb un fort xàfec. Mentre anem pel Vallès, camí de Sant Quirze de Besora, el dia continua rúfol però gairebé no plou. A veure si s’aguanta així, diem esperançats.

A l’arribar a Sant Quirze de Besora (587 m d’alt) ens aturem, tal i com havíem acordat, a la plaça que hi ha davant del bar-restaurant Ca la Candida per a esperar als companys que venen del Maresme. Gràcies a una oportuna trucada de telèfon sabem que son ells els qui ja ens estan esperant,  set quilòmetres més amunt, a Santa Maria de Besora.

Quan ens trobem –tots- al petit i endreçat poble de Santa Maria de Besora (866 m d’alt), no plou. El dia continua, però, encapotat i boirós. De lluny, sentim algun tro i per sobre les muntanyes uns negres núvols treuen el cap amenaçadors. "Ens fotran l’esmorzar enlaire...", sentenciem. Però no, mentre ens esperaven, els maresmencs han descobert -a la mateixa carretera que travessa el poble- un bar-restaurant que és (i més en un dia com avui) un acollidor i agradable refugi: “Els Bufadors”. “No és aquí on teníem d’anar ?, doncs ja hi som !!”, diu algú amb sornegueria. Tot just ens entaulem per a esmorza-hi quan un nou i gran tro fa trontollar els vidres i aquells negres nuvolots que havíem vist descarreguen, en pocs minuts, els 5 litres per metre quadrat que en Joan Miquel ens havia pronosticat que podien caure en qualsevol moment del dia. Sort que som sota cobert !.

La boca de l'antic forn de pa que han conservat al restaurant "Els Bufadors"

La noia que ens atén, molt amable i complaent, ens explica que el local havia sigut l’antic forn de pa o fleca del poble -Can Toia- i que quan, des de fa pocs mesos, el varen transformar en restaurant conservaren, integrats dins l’acollidor menjador, alguns dels vells elements (una gran fotografia del forner, el vell forn, la gran màquina de pastar, les pales o “rems” d’enfornar i d’altres estris) d’aquell  establiment. Ha estat molt cordial. Desprès d’esmorzar ens acomiadem de la agradable hostalera amb un sincer: “Gràcies i a reveure !!” (com que tenim previst fer alguna xino-xano més per aquests voltants, segurament, hi anirem a dinar).

Ha deixat de ploure. Agafem els cotxes i, per la pista cimentada que va “a Ripoll per Llaers”, recorrem els 3,5 km que hi ha des de Santa Maria de Besora fins el Coll de Beví (910 m d’alt) (1). El paisatge ombrívol i feréstec, ple de vegetació, boscos i torrenteres, és –especialment, avui, net i vivificat per la pluja- d’una especial bellesa. Un cop arribem al coll hi aparquem els 3 RAV’s: el d’en Llorenç, el d’en Josep Surdé i el meu. El dia continua encapotat, però no plou.

Panorama des del Coll de Beví (al fons a l'esquerra la Serra de Bellmunt)

Després d’uns mesos sense xino-xano tots tenim ganes –“mono” ha dit algú- d’emprendre de nou les nostres caminades (amb tot el que hi penja: l’esmorzar, les xerradetes, la gresca, la companyonia i el dinar,...).
Ja a peu i reculant per on hem vingut agafem la pista que, una mica abans d’arribar al coll, surt cap al Mas Veí, Sant Moí i la Farga de Bebié. El dia no és l’ideal, però el paisatge que avui ens envolta te quelcom d’especial: les boires pentinant les muntanyes, el verd dels prats i l’olor d’humitat que es arriba dels camps, els boscos amb els arbres encara degotant, les roques i muntanyes amb els foscos colors que la mullena els ha donat, una estranya claror que -tot i els núvols- lluita per omplir-ho tot o el mateix camí, amb algun bassal de tant en tant, que compactat per la pluja fa de bon caminar... tot això fa que l’excursió tingui, malgrat que el sol no ens esclafa, un cert encant i atractiu.

Foto de grup dels caminadors/es (observeu que ja hi ha qui porta la bossa mig plena de bolets...)

Passem planerament, pel mig de camps i pastures –un bon ramat de bens hi fan estada, sembla que força satisfets, assaborint l’herba humida-, anem per la cara solejada (avui no) i per sota dels cingles que, per aquest costat, presenta la Serra de Bufadors (2). Els més boletaires de la colla, sense separar-se gaire del camí, van ajupint-se aquí i allà per arreplegar algun bolet. En veuen molts però, clar, alguns no els coneixen... i amb aquest mena de “bestiar” no s’hi pot fer bromes... Ens ha comentat la noia del restaurant on hem esmorzat que, pels boscos de l’entorn, ja n’han sortit i que la gent del poble, aquests dies, ja n’han “caçat” forces.

Quan portem quasi una hora de camí, a l’arribar a un petit collet, deixem la pista per on anem -que baixa cap a Sant Moí i la Farga de Bebié- per agafar, a la dreta, un camí (assenyalat amb el rètol “Bufadors”) que baixa primer, per una zona esclarissada i pedregosa i desprès per una fageda, vers la cara obaga de la serra.

Sort del petit rètol-fletxa que hi havia penjat a l'arbre....

Al poc trobem un altre indicador (en aquesta ocasió, el que hi ha és una petita fletxa de cartró amb un nom: “bufadors”) que ens mena cap un agradable corriol que es va enfilant fageda endins.

Detall del desviament, una mica incòmode
 i "amagat" al camí dels Bufadors.

Quan, al cap de ven poc, aquest camí planeja cal estar a l’aguait doncs ens trobem en un punt “clau”: s’ha d’agafar un senderó a la dreta que, al començament, ens obligarà a pujar –amb l’ajuda de les mans i agafant-se en arrels i algun boix- una mena de marge (“aquí si que hi caldria un bon indicador...”, diem). Després el corriol es fa més evident i ja ens portarà, directament i sense pèrdua, a Els  Bufadors (al voltant dels 900 m d’alçada) (3).

Ens estem una bona estona contemplant els detalls d’aquest màgic i sorprenent lloc. Francament, si ha plogut mentre hi érem, no ens en hem adonat !!. Hem estat –passejant, sorprenentment, quasi en silenci- pendents dels grans blocs de pedra i les altes parets arrebossades de molsa...; dels llocs on hi havia un bufador, una fissura o un racó singular; dels llargs faigs que arrelats al fons del canyó cercaven, al capdamunt de l’escletxa, la llum i el sol; dels camins i “les places” que ens han permès anar veient, seguint i fotografiant -com si d’un itinerari preestablert es tractés- tots aquests elements extraordinaris; de si notàvem xiular o bufar el vent –com diuen- per les esquerdes i els forats... (no ha estat així, i si bufaven era molt poc –cal llegir l’explicació de la Nota 3, segurament la diferencia entre la temperatura ambient i la de l’interior de les cavitats (14 ºC) devia ser molt poca, per això no s’ha produït cap corrent d’aire...-).

“Prefereixo que ens hagi fet un dia rúfol com aquest...”, m’ha comentat, a cau d’orella, en Josep Maria “... la  boirina, el silenci, la humitat i aquesta llum tèrbola i, alhora, diàfana... fa que el lloc sembli, encara, més màgic i especial: de conte de fades o de bruixes...”, continua dient. Plenament d'acord.

Sortim d’aquesta mena de bosc humit o selva tropical, que sorprenentment tenim a Catalunya, per un corriol que puja –per la dreta- al final (a l’altre extrem d’on hem entrat) del recorregut de dins dels Bufadors i s’enfila per anar a buscar la carena. Quan, després de superar un parell d’arbres caiguts, som dalt –en un fals coll- trobem una bifurcació de camins: el de la dreta baixa, en direcció sud, cap a la cara solejada (i ens permetria retornar fins al Coll de Beví, desfent el camí d’anada, per sota dels cingles) i el de l’esquerra –que és el que agafem- que puja, en sentit est, cercant el llom de la serra.

Anem carenejant per dalt de la cinglera fins que arribem al Collet de Bufadors (947 m d’alt). Les boires ens deixen veure, a estones, com un joc: ara sí, ara no, el panorama que tenim als nostres peus. El camí i planes per on hem vingut, les valls, les muntanyes i el poble de Santa Maria de Besora pel costat sud i, amb més dificultat per la vegetació i la boira més espessa, la riera i la petita localitat de Llaers pel vessant nord (en un dia clar, per aquest costat, es veu fins i tot el Pirineu, destacant-hi el Puigmal).

Fins i tot dalt la carena hi ha qui continua "caçant" bolets...

Resseguint, gairebé per dalt de tot, el perfil dels cingles –ara pugem, ara baixem...- anem superant tots els “morros” i turons de la serra fins i tot el Turó de Bufadors (1.006 m d’alt) el seu vèrtex culminant. Tot i que no ens fa un bon dia –de tant en tant, notem alguna gota-  el temps s’aguanta prou be. Superem algun pas difícil -a tocar de l’estimball o per damunt de pendents de roca molls i lliscants- arrapats als petits troncs o branques de boix que tenim a l’abast. Sempre diem que tenim de dur un llarg de corda per aquestes situacions... a veure si hi pensem !!. En general, el camí és agradable i poc perdedor i al seu tram final, en sostinguda baixada, ens porta –just quan torna a fer un fort xàfec- fins el Coll de Beví, on acavem la caminada. Hem fet, segons la cartografia, 7,4 km; amb uns desnivells acumulats de + 310 m i – 270 m. Us ho creieu ?... sembla que hem caminat més !!. El temps emprat en fer el recorregut des del coll de Beví, amb pauses i visites incloses, ha estat de 3h 30’.

Amb una hora de retard –ja els hem avisat per telèfon-, a les 3 de la tarda, ens entaulem al restaurant Ca La Càndida de Sant Quirze de Besora. Ja fa estona que ens hi està esperant en Enric que, amb el cotxe, ha fet part de la nostra ruta –fins al Coll de Beví- i aprofitat el matí per a conèixer les valls que, fins a Llaers i Ripoll, hi ha a l’altra costat de la serra. 
La taula, amb els comensals, fa goig. Prenem les cerveses i comencem a demanar: escudella de galets, canelons d’espinacs i pinyons, mongetes seques tal i com surten de l’olla, patates farcides a l’estil d’Olot,... ens porten, també, uns grans plats d’amanida –"que bona que està la ceba... !!", diu en Carles- i desprès els segons: galtes guisades, “pelotilles” de la casa, llom i/o llonganissa a la brasa, broqueta de pollastre,... tot molt bo i amb unes racions generoses. Ens queda, encara, lloc per a les postres i els cafès, tallats, perfumats  i cigalons... Hem dinat molt be i, per a que quedi per a la història la cara de satisfacció que fem, ho immortalitzem amb una fotografia.

Al acomiadar-nos i anar a agafar els cotxes el sol sembla que vol sortir per darrera d’uns núvols que, mandrosos, no volen desaparèixer. Ja no ens plourà.

La sortida, tot i que no les teníem totes, ha anat prou be. No ens hem perdut (i això que avui no portàvem ni mapa ni GPS’s); el lloc ens ha semblat sorprenent i molt interessant; la caminada no ha sigut –amb perdó- cap “mariconada”, fins i tot, tenint en compte que algun dels assistents està en fase de recuperació postoperatòria, un pel dura o “canyera”...; el dinar, de notable cap amunt i els assistents, no cal dir-ho, uns xavals i xavales de categoria !!!.

Fins la propera que serà, recordeu-ho, el dijous 3 de novembre.

Una abraçada.

          

NOTES.-

1.- Diuen que el nom de Beví prové d’una fortalesa –avui desapareguda- anomenada castell de Beví (del llatí Bevino o Beiuino), del qual es tenen notícies durant els segles X i XI, que devia trobar-se sobre els cingles de la serra de Bufadors. Hi ha, als peus dels precipicis en una zona més planera, dues cases de pagès que porten també aquest nom: el Beví Gros i el Beví Xic.

2.- La Serra de Bufadors està situada a cavall dels municipis de Santa Maria de Besora (Osona) i del de Ripoll (Ripollès), entre els torrents de Llaers i el dels Ferrers ambdós afluents del Ter. És, per la seva cara sud un cingle en cresta ple d'estimballs, mentre que a la cara nord, molt més obaga, hi dominen principalment els boscos de faig i roures amb sotabosc de boixos.

L’ indret, que segueix l’eix est-oest, és ple de racons i raconades. Per aquesta raó en aquesta zona, propera a Ripoll i a les rutes de comunicació amb França, va haver-hi forta activitat guerrillera, després de la II Guerra Mundial, per part dels maquis antifranquistes.

Per aquí es movien també, els anys 80, alguns membres del GRAPO. El 17 de juny de 1981 –quatre mesos desprès del Cop d’Estat protagonitzat per Tejero-, quatre joves activistes d’aquell grup politic-militar foren morts a La Farga de Bebié per la Guàrdia Civil. Dos d’ells, Dolores Castro Saa de 24 anys i Albino Gabriel López de 23 anys, desprès de ser detinguts quan havien anat a La Farga, per a comprar queviures i esbrinar l’horari de trens cap a Puigcerdà, i portats al “cuartelillo” i els altres dos, F. Roberto Liñeira Oliveira de 22 anys i Antonio Cabezas Bella de 29 anys, en la tenda que el grup tenia plantada a la Riera de Fogonella –un lloc habitual d’acampada- prop del Ter i a un quilòmetre de La Farga.

Precisament “el cuartelillo” on, el juny de 1981,  foren morts dos d’ aquests activistes del GRAPO havia estat cedit per la direcció de l’empresa Edmundo Bebié S.A. a la Guàrdia Civil trenta-cinc anys abans, ja que aquest cos policial els ho demanà al considerar-ho un enclau estratègic en la lluita contra els maquis antifranquistes infiltrats des de França. 

(Font de la notícia sobre el GRAPO: “Els Bufadors de Beví” http://eoliumtrek.cat i notícies de premsa de l’època).

3.- Els Bufadors són una peculiar formació geològica originada pel trencament de la cresta de la serra que porta aquest mateix nom formada, principalment, per diferents estrats (gresos –roques rígides- i margues –roques plàstiques-). Això, combinat amb la forta inclinació d’aquests estrats, provocà el trencament dels gresos que lliscaren, vessant avall, formant una gran esquerda o esvoranc d’uns 400 m de longitud –orientada d’est a oest- amb parets de fins a 20 m d’alçada, un conjunt de petites esquerdes paral·leles a la principal i una acumulació de grans blocs de roques que, en deixar espais buits a l’interior i estar més o menys comunicades entre si, han format diferents tipus de cavitats: “forats”, esquerdes, avencs, coves i balmes.

Tot i que és una hipòtesi, no és descabellat pensar que els Bufadors tinguin el seu origen en un cataclisme de tipus sísmic; de fet es coneix que el conegut terratrèmol de l’any 1428 va provocar greus desperfectes al Mas de la Vila, gran masia al peu del Castell de Llaers molt propera a aquest lloc.

Els corrents d’aire que circulen per aquestes cavitats, al sortir a l’exterior, és el que provoca el fenomen dels “bufadors”. Millor dit: l’aire que circula per l’interior de les esquerdes i cavitats està a una temperatura constant de 14ºC i quan la diferència amb la temperatura ambiental és molt gran (especialment els dies molt calorosos) l’aire fred de l'interior, al ser més pesant, surt amb força pels forats que es troben a cotes més baixes, com passa a l’Avenc del Vent situat a 890 metres d’altitud. Contràriament, en dies molt freds, l’aire calent i humit de l’interior, en ser més lleuger, tendeix a sortir pels forats situats a cotes més altes (a uns 940 metres) i això provoca l’aparició del gebre que cobreix tota l’àrea dels bufadors. En determinades condicions, especialment si fa vent, aquestes sortides d’aire provoquen també xiulets.

El fenomen dels bufadors crea un microclima que fa que, en aquest reduït espai, hi sobrevisquin –a més de les molses i les falgueres que dominen els llocs ombrívols i poc solejats- espècies vegetals que normalment es troben més al nord o a més alçada. En són un exemple el corniol (Aquilegia vulgaris), el marcòlic vermell (Lilium martagon), el botó d’or (Ranunculus repens) o la llengua de cérvol (Phyllitis scolopendrium). També s’hi pot trobar una espècie rara a Catalunya com és la Festuca gigantea.

Malgrat que sembli un laberint, el recorregut per l’ indret dels bufadors no té pèrdua, ja que només hi ha un camí principal i algunes desviacions que porten a les diferents cavitats, algunes de les quals han estat objecte d’exploracions espeleològiques. Cal advertir que el terreny dels Bufadors és inestable i es recomana no entrar –si no es tracta d’espeleòlegs experimentats i amb coneixement de la cavitat- dins dels bufadors. Entre totes les cavitats destaca el Bufador núm.8, amb 52 metres de fondària, gairebé 400 metres de recorregut i sis boques d’accés. Podeu veure “virtualment” l’impressionant interior d’aquest avenc a l’enllaç:
http://espeleobloc.blogspot.com.es/2013/09/els-bufadors-de-bevi-2.html . Val la pena i així visitareu, també, -comodament- Els Bufadors per dins...

(Fonts per a la realització d’ aquesta Nota:

• “Els Bufadors de Beví” http://esgarrapacrestes.blogspot.com.es 
•  http://espeleobloc.blogspot.com.es/2013/09/els-bufadors-de-bevi-1.html
• Butlletí “Espeleòleg” de l’ERE-Centre Excursionista de Catalunya, núm. 34-35, Volum 0, 1983.
• “Contribució al coneixement de la flora dels Bufadors de Baví (Ripollès)” de J. Nuet, publicat a la revista “Muntanya” del CEC, núm. 685, Abril 1976.)

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Josep Lluís, Enric i Pep.