 |
| L'alzina de Can Farrerons |
PASSEJADA PER LA SERRA DEL CORREDOR
(SANT ANDREU DEL FAR, ALZINA DE CAN FARRERONS, CAN MILOCA, CAN BOSC I EL SANTUARI DEL CORREDOR)
No és el primer cop (ni, confio, serà l’últim) que anem, en les nostres sortides Xino-Xano, a les valls i muntanyes de la Serralada Litoral, l’alineació de serres paral·leles a la costa, poc elevades i de relleu força suau, situades entre les desembocadures del Besòs i de la Tordera. La primera és la Serra de Marina (535 m), entre el Besòs i el Coll de Can Bordoi; segueix la Serra del Corredor (653 m), entre aquest coll i el coll Sacreu i, més al nord, el Montnegre (760 m) la més extensa i elevada de totes elles. Aquestes muntanyes i valls tenen, per a nosaltres, l’avantatge de la proximitat –son a cavall del Vallès Oriental i el Barcelonès-Maresme- i les bones comunicacions.
En aquesta sortida, doncs, hem retornat a la Serra del Corredor entrant-hi, precisament, des del coll de Can Bordoi. Una pista ens porta fins a l’antiga parròquia de Sant Andreu del Far que -amb la rectoria, el cementiri i la gran masia-restaurant de Can Guinart- forma un petit conjunt rural a tocar d’una urbanització. Hi aparquem els cotxes i anem per feina: l’esmorzar.
Després dels entrepans, les olives, els talls de bull negre, el formatge de cabra, el vi i els fruits secs, com que ja fa fresqueta, s’agraeix el cafè que gentilment han dut la Mª Rosa i en Jaume i les “gotes” d’en Josep Lluís. Ara, reconfortats, ja podem afrontar totes les pujades, baixades, muntanyes i reptes que se’ns posin davant..., fins i tot, perdre’ns.
No, avui al llarg de la caminada, no ens hem perdut. En l’excursió a peu no, però un dels vehicles si que a tingut de fer servir el GPS per arribar –a l’hora acordada- fins Sant Andreu del Far. El “despiste” ha estat –i això que anàvem l’un darrera l’altre- en la sortida de l’autopista.
Tot just comencem a caminar que passem a tocar d’un pedró amb una creu, la Creu del Pedró o del Far (1). Hi fem algunes fotografies, intentem llegir el que hi posa i continuem. La pista travessa, planerament, un agradable alzinar a la sortida del qual arribem a un pla amb camps de conreu i petites zones d’aparcament.
En aquest punt, deixem la pista principal i en prenem una altra, a l’esquerra, que ressegueix un gran camp conreat. Al final del mateix, arribem a una “trifurcació” de camins. Agafarem el que baixa per l’esquerra i s’endinsa dins del bosc (un bosc, per cert, desbrossat però amb tot el brancam tallat i sec per terra... amb el perill que això suposa. I més amb l’agreujant que som, creiem, dins d’un Parc Natural –un Espai Protegit- depenent de la Diputació de Barcelona). El camí passa pel mig d’un bosc de pins blancs, alzines i un sotabosc format per una gran varietat d’espècies (brucs, gatoses, ginebres, llentiscles, estepes, ...). Travessem una zona més obaga, el torrent d’Arenes, on la vegetació és més frondosa i exuberant. Continuem per la pista, sense fer cas dels camins secundaris que anem trobant. Ens creuem amb alguns ciclistes, un atlètic corredor i una colla de caminadors, “això els caps de setmana deu semblar les Rambles...”, diem.
Després d’haver recorregut, des de Sant Andreu del Far, uns 2,3 km ens trobem sota mateix de l’alzina de Can Farrerons (2). Xerrant, com anem sempre, no ens ho esperàvem i la seva monumentalitat ens sorprèn. Hi fem nombroses fotografies i intentem esbrinar –per mitjà d’Internet- la seva edat. Una mica més enllà -gairebé a tocar de la gran alzina- hi ha Can Farrerons, una bonica i emblanquinada masia, amb un rellotge de sol i un finestral gòtic –segurament, reaprofitat i mal muntat- de finals del segle XV o començament del XVI. Fem unes quantes fotografies i, desprès d’una corba, anem a parar sobre la casa on hi ha una gran, bonica i –encara- enrajolada era. La seva situació, enlairada dalt del serrat, devia ser ideal per ventar, a l’hora de batre, els cereals i separar-ne el gra de la palla. A l'extrem nord del pla que forma l’era s’alça, “com si es tractés d’un gran bonsai” -com l’ha descrit en Josep Mª-, un majestuós pi amb el tronc gruixut i recargolat i les arrels obrin-se pas entre les roques. “Deu tenir, també, un bon grapat d’anys”, comentem. |
| El pi de l'era de Can Farrerons |
Continuem la ruta fins que arribem a una pista més marcada que prenem a la dreta. Pràcticament va seguint la carena. De tant en tant, tenim unes bones vistes sobre el Montseny. Al costat del camí, en mig dels pins i alguna alzina, hi abunden els cirerers d’arboç en aquesta època amb els seus fruits granelluts, tous i vermells. Alguns de nosaltres –no agraden a tothom- n’anem picant aquí i allà; com que podem triar i no som tontos, agafem les “cireres” més grosses i de color roig més intens... “si se'n mengen masses poden emborratxar, ja que contenen una certa proporció d'etanol...” ens adverteix en Josep Lluís. Ja sabem una cosa més..., el que s’aprèn a les xino-xano !!!.
Quan ja portem recorreguts uns 4 km, passem per sobre de Can Miloca. Les feixes, bosc, prats i camps que envolten el camí estan, en aquest indret, tant nets de sotabosc i cuidats que sembla un espai enjardinat. Fa goig. L’excursió d’avui, amb un temps que hi acompanya i sense desnivells pronunciats, està resultant una plàcida i confortable passejada.
De sobte sentim, sobre els nostres caps, un intens brunzir o rum-rum; alcem la mirada al cel –que és d’on ens sembla ve la cosa- per a veure que deu ser i si cal cercar ràpidament refugi. Hi veiem una mena d’aranya voladora...; com que, a la colla, hi ha gent molt eixerida algú a dit: “un dron” i, per als més ignorants, ha afegit: “un vehicle aeri no tripulat”... Com criatures ens hi estem una estona –fins que ha desaparegut de la nostra vista- mirant el seu vol i acrobàcies. Segurament ell també ens mirava i, potser, ens gravava... qui ho sap ?.
 |
| El "dron" |
Una mica més enllà -al cap d’un quilòmetre- arribem a la pista que, des del coll de Can Bordoi i Sant Andreu del Far porta al Santuari del Corredor, l’agafem cap a la dreta. Al poc arribem a Can Bosc del Far (3). Avui, dia feiner, hi veiem paletes treballant... com a bons jubilats, ens hi entretenim mirant les obres i fent -per a dissimular- alguna fotografia de la casa.
 |
| Can Bosc del Far |
Continuem per la pista en direcció a Sant Andreu del Far on hi arribem desprès de caminar un parell de quilòmetres més. Final de la passejada a peu.
Des de que hem sortit, després d’esmorzar fins que hi hem tornat, hem recorregut 7,5 km i -amb pauses i aturades per a les visites- hi hem emprat 2h 30’ (des ¼ d’onze del matí fins a ¾ d’una del migdia).
Pugem als cotxes i, motoritzats, anem per la pista fins al Santuari de la Mare de Déu del Corredor (4), val la pena ens comenten els organitzadors de la sortida.
Com que avui és tancat (únicament obren, el santuari i l’hostatgeria, de divendres a diumenge) només podrem veure’n i retratar l’exterior. Tot i que avui el lloc és molt freqüentat per adolescents –d’alguna/es escola/es o institut/s- que, acompanyats dels seus professors, gaudeixen d’un dia d’esbarjo, xerrant, jugant i rient pels prats que envolten el santuari, l’indret ens dona una gran sensació de pau i tranquil·litat.
Fem la foto del grup i, com que falta una mitja hora per a les dues, decidim dirigir-nos cap el restaurant on dinarem.
El lloc que en Josep Mª -que sempre ens sorprèn agradablement- ha triat en aquesta ocasió és el restaurant Can Llançà (5) de Sant Antoni de Vilamajor. Hi ha fe de Déu que l'ha encertat. Hi hem menjat molt be i molt ben atesos.
Com sempre hem obert l’àpat amb les cerveses (mentre triàvem, a la carta del menú, els plats que seguirien). Aquets han acomplert les nostres expectatives: per anar obrin o entretenint la gana ens han servit pa torrat amb oli, tomàquets i alls; després, de primers: macarrons gratinats, canelons, graellada de verdures, “trencadissa d’ous” (patates, ous i pernil, tot remenat i servit en una paella),... (això és el que m’ha semblat veure per la taula) i de segons: peus de porc a la brasa, senglar a l’ Oporto, fetge amb seva, “morralla” fregida, tripa amb cap i pota guisada amb cigrons, botifarra amb escalivada,... i, per tancar el tiberi, les postres, els cafès i els cigalons o perfumats (feia temps que no veia, en lloc de servir aquestes darreres barreges ja preparades, deixar sobre la taula les ampolles –en aquest cas- de brandi, rom i d’anís per a que el client s’ho prepari al seu gust. Només ho recordo -i ja fa anys- en alguna fonda de poble o en llocs amb molta confiança o “amb molt bon rotllo”). Tot un detall.
Després de dinar, en l’agradable placeta que hi ha davant l’església de Sant Julià, ens acomiadem emparaulant-nos fins a la propera xino-xano que tenim prevista per al dijous 1 de desembre. Pugem als cotxes i alegrois, tips i contents, retornem -sense novetat- als respectius domicilis.
Fins la propera.
Text.- Pep
Fotografies.- Josep Lluís, Joan Miquel i Pep.
NOTES.-
1.- Es tracta d'una petita creu situada al costat esquerra de la pista que porta fins al Santuari del Corredor, just en el punt on s’acaben les dependències de l’església i la rectoria de Sant Andreu del Far. Construïda en ferro forjat (dona la sensació que el pal vertical de la creu devia ser, originàriament, més llar) i encastada sobre una taula de pedra granítica, recolzada en un pedestal format per dues peces: un pilar de secció quadrada amb inscripcions a la cara frontal i en una de lateral, i la base de planta quadrada i de forma composta, més petita que la taula. Aquesta creu fou construïda, segons hi posa, l'any 1627 i en el pilar porta diverses inscripcions. En la cara frontal apareixen els monogrames "IHS" (amb l' H coronada per una creu) i "M", símbols que fan referència als noms de Jesús i Maria, respectivament; a sota hi ha la data 1627 i la paraula "HOBRES" (possiblement es refereix als obrers de la parròquia que van dedicar el pilar amb la creu a Jesús i a la seva mare, Maria). En una cara lateral hi consten els noms de "MONSERAT ARENAS, IOAN BOSCH". Ambdós noms pertanyen a importants famílies del Far, que tenen la sepultura a la propera església de Sant Andreu.
2.- Aquesta alzina, situada en uns marges a tocar del camí, està inclinada uns 45º i lleugerament cargolada. Del tronc surt un altre gros peu –o rebrot d’arrel- amb el que formen una sola capçada. Per la seva grandària, monumentalitat, bellesa i bon estat de conservació, va ser declarada -el 1988- per la Generalitat de Catalunya "Arbre Monumental" i –el 1992- "Arbre d’Interès Comarcal", atès que es tracta d’un element natural espectacular. Se li calculen més de 100 anys d’antiguitat (tot i que, tenint en compte que es tracta d’un arbre de creixement relativament lent, nosaltres el fem més vell: potser uns 200 anys). Les seves dimensions són: alçaria total 19,5 m, perímetre de la soca (a 1,3 m de terra) 4,2 metres, capçana mitjana 27 m.
3.- Aquesta gran masia va ser propietat dels Bosc, una família que troben documentada al lloc des del segle XIII. Als segles XIX i XX la propietat va passar als comtes de Bell-lloch i el 1977 a la Diputació de Barcelona. Es tracta d’un edifici molt antic, amb una important reforma feta als segles XVI-XVII. De planta quadrada i teulada a quatre aigües la seva importància es veu expressada en les seves quatre façanes, de pedra ben treballada, una d'elles reforçada amb contraforts. La porta que dóna accés al pati té una enorme llinda de pedra granítica on hi ha gravada la data de 1565 i els mots "Jesús-Maria" que ens indica la data de la reforma que hem esmentat. La façana principal de la casa té portal adovellat, ocult des de l'exterior per unes construccions annexes, finestres de llinda recta amb emmarcament de pedra i, en el darrer pis, nombroses espitlleres. Està inclosa en l' Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català de la Generalitat de Catalunya. Des del 2006 la Diputació de Barcelona està tirant endavant el projecte de restauració de la masia amb la voluntat de convertir-la en un equipament central del Parc al massís del Corredor.
4.- El Santuari de la Mare de Déu dels Socors o del Corredor està situat en una gran esplanada voltada de bosc, molt a prop del punt més elevat del massís del Corredor a 634 m d’alçada. És un lloc de gran interès arqueòlogic, artístic, d’una gran popularitat i gran devoció (l’aplec es fa el dilluns de Pasqua, amb gent del Vallès i del Maresme). La imatge de la Mare de Déu, actual, és una reproducció en fusta policromada de la original desapareguda durant la guerra civil. El temple, gòtic, presenta una planta de creu llatina amb una capella lateral a cada costat. Te adossat un magnífic campanar amb dues campanes que, segons la tradició, “tocaven soles avisant de perills, tempestats i altres calamitats atmosfèriques”. Abandonat desprès de la guerra fins l’any 1948, l’any 1953, s’inicià la restauració per mitjà de l’ Obra de Sant Francesc i diverses entitats excursionistes. Conté un retaule plateresc, del segle XVIII –que es salvà de les destrosses l’any 1936- i una notable reixa de forja que tanca el presbiteri. L’edifici s’acompanya d’una albergueria amb restaurant que només obre els caps de setmana (de divendres a diumenge).
5.- El restaurant és a tocar de l’antiga església romànica de Sant Julià del Fou o d’Alfou, documentada des de l’any 941, i pertanyen al terme municipal de Sant Antoni de Vilamajor. De la primitiva construcció romànica només en queda la nau, amb volta un xic apuntada i l’antic portal de la part de migdia que va ser tapiat el 1894 per a situar-hi, en el seu buit, el baptisteri. L’església actual va ser ampliada i modificada, els segles XVI i XVII, amb noves capelles –dues per banda-, un presbiteri quadrat, la sagristia i un nou campanar. La façana, amb una arquivolta de decoració sobre el portal, es reformà l’any 1643. Tocant a l’església, a la part de migdia, hi ha el cementiri i adossada a l’església, a la part de llevant, la rectoria amb portal adovellat. Aquest conjunt amb els voltants enjardinats i Can Llançà, que te a tocar, conserva tot l’encís de les velles parròquies rurals. Can Llançà, és un gran mas amb dos portals, un dels quals amb una gran llinda sostinguda per mènsules amb la data 1645 i un altre amb portal adovellat amb l’escut dels Llançà antics senyors feudals. En una altra porta, de davant de l’església, hi ha la data de 1570 i el nom de Jaume Nardo i, al pati d’accés a les sales del restaurant, una altra amb l’any 1781 i el nom de Tomàs Llançà. L’any 1965 en Joan Genis i la seva esposa Remei Serra, els nous propietaris, hi començaren a servir menjars. Actualment és la tercera generació, d’aquesta mateixa família, qui continua amb la direcció i gestió del restaurant i les instal•lacions que el complementen (piscines i pistes per a esports).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada