CRÒNICA DE LA 76ena SORTIDA XINO-XANO

Aiguamolls i plantació de pollancres des del lloc on hem esmorzat

DE L’ESTACIÓ DE SILS A LA DE TORDERA: 

caminada per l’estany de Sils, el Puig Marí i els boscos i turons que les separen

Amb pocs minuts de retràs, quasi a 2/4 de deu, ha arribat el tren a l’estació de Sils (76 m d’alt). La Carme i l’Enric, amb el “cotxe escombra” ja ens hi estan esperant (tot i que, han dit, acabaven d’arribar...). Fem les primeres salutacions i, sense torbar-nos gaire, comencem la caminada.

Ens dirigim cap el petit nucli que formen l’església parroquial de Santa Maria, amb la rectoria i unes poques cases al seu costat, situat en un dels extrems de la població. Tot i que aquest temple ja és esmentat en un document de l’any 1184, l’actual edifici és de construcció moderna amb un campanar de torre quadrada.

Som al lloc on, des de l’antiguitat, hi havia un gran llac, l’estany de Sils, que feia uns 5 km de llargada per un i mig d’amplada (1).

Travessem, per un pont peatonal, la sèquia de Sils a la qual conflueixen els diferents “recs” que travessen i evacuen les aigües d’aquest gran pla, abocant-les, primer, a la riera de Santa Coloma i, després, a la Tordera. 

Pont sobre la Sèquia de Sils, al fons
 la parroquia de Santa Maria.

Ens dirigim a la zona d’aiguamolls regenerada, des que el lloc va ser declarat Espai d’Interès Natural. Trobem un mirador des de dalt del qual, en un indret tant pla, es pot tenir una visió panoràmica de l'estany amb els canyissars i arbredes que l'envolten.

Passem pel primer d’ un dels tres aguaits que permeten –amb un cert camuflatge- observar les aus aquàtiques. Per anar al segon –dins d’una caseta observatori- i al tercer, cal agafar un trencat que surt a la nostra dreta. Avui no hi ha gaire “bestiar” entrant, sortint o per sobre de l’aigua... només hi sabem identificar –clar, com que no ha vingut l’Elena Iniesta...- algun ànec.

L'estanyol des d'un dels aguaits

L'esmorzar

El campanar de l’església de Sils toca les deu, per això en Joan i algun altre, no estan per encantar-se gaire contemplant ànecs... “on i quan esmorzarem !!!”, és la seva primera, principal i vital preocupació... “va, colla, esmorzem...!!!, els ànecs ja els mirarem després... ara encara dormen !!!”, s’exclamen. Precisament teníem previst esmorzar en aquest punt de l’inici de l’itinerari. Ho fem arrecerats al costat del darrer aguait. No hi ha lloc per a seure i l’herba, a aquesta hora del matí, està ben molla de rosada. Esmorzem a peu dret, tot prenent el sol i fent circular –envoltats com estem d’aigua- la bota de vi. Entre rialles i converses ens anem cruspint els entrepans, l’assortit de xocolates –en Carles sempre ens sorprèn amb noves i originals varietats-, els fruits secs –les “energètiques calories” que ens aporta la Conxita-, una safata amb croissantets de mantega (amb i sense xocolata) que -de bon matí, tant bon punt han obert la pastisseria- la Carme i l’Enric han comprat a Sant Cugat..., el cafè –gentilesa d’en Jaume- i les ja tradicionals “gotes” –amb cada cop més “proveïdors”: en Llorenç, en Jaume i -el dia que venen- en Josep Lluís i en Zac...-.

A 2/4 d’onze en Joan Miquel, el “cap i guia” d’aquesta sortida, ens diu que hem de reprendre el camí: la ruta és llarga i tot i que, avui, tenim la sort de que, en Enric i la Carme amb el seu “cotxe escombra” ens aniran seguint, no ens podem entretenir més de l’ estrictament necessari... A més, hem engrescat a en Josep Mª –que te un compromís a mitja tarda i que per això no volia venir- per a que s’afegís a l’excursió, assegurant-li que dinarem a les dues i que, després, agafarem el tren d’ ¼ de cinc.

Els caminadors/es i darrera el "cotxe escombra", així qualsevol !!

Obedients, disciplinats i amb les panxes acontentades, reprenem la marxa. Anem travessant -nosaltres per ponts i el cotxe per guals- alguns recs, el Rec Clar, el Rec de Pins,... on l’aigua hi llisca enmig de reflexos. El camí -amb les vores plenes de flors- transcorre, planer i còmode, entre planters d’arbres i camps de conreu on hi predomina –segons els entesos de la colla- l’ alfals.

Ja gairebé tenim la primavera a sobre... !!!

Arribem, després d’haver recorregut uns 3 km, a les envistes de Maçanet de la Selva (100 m d’alt). Travessem, també per un pont i un gual, la Torderola, el darrer rec. Passem pel costat de la Depuradora Municipal tot vorejant, pel carrer de la Industria, el polígon industrial Puig Tió.

Mai s'ha de clavar un cartell a un arbre... perquè, si poden, se'l mengen...

Quan som a una rotonda entrem a la població, primer, pel carrer de Sils i, després, pel dels Dolors –amb forces cases antigues dels segles XV al XVIII- fins que arribem a la plaça de l’església. El temple parroquial és d’origen romànic –conserva l’absis del segle XI que, posteriorment, es va realçar i fortificar amb espitlleres-; la parròquia està dedicada a Sant Llorenç, patró de la vila. A la plaça també hi podem veure diverses  cases històriques, com la rectoria (segle XVIII), l’Hostal del Cavaller (segle XIV), Can Pau Morral (segle XVIII) o Ca l’Orenc (segle XIV-XVIII) que destaquen, sobretot, per les portes adovellades i els finestrals gòtics. En un racó de la plaça, a tocar de l’església, hi ha un monument als integrants de la Lleva del Biberó (2).

El Turó de Sant Jordi i, al cim, el castell de Torcafelló

Sortim de Maçanet pel nou eixample, on hi ha les escoles públiques i el pavelló municipal d’esports. Travessem la C-35 -que va d’ Hostalric a Vidreres- i l’ urbanització Bellavista. Davant nostre, a la dreta dalt del Turó de Sant Jordi, hi veiem el castell de Torcafelló (ben actiu entre els segles XI i XIII; al segle XVI, aprofitant part de les seves restes, hi construïren una capella dedicada a Sant Jordi que, a mitjans del XIX, va ser transformada en una torre de telegrafia òptica; fa pocs anys, entre el 1988 i el 1997, el conjunt ha estat restaurat).

Una flor no fa primavera... però moltes ?

Deixem les darreres cases i l’asfalt i sortim a camp obert; la pista pren direcció sud fins que arribem al pont que, per sobre, travessa l’autopista AP-7. Davant nostre veiem, el cònic Puig Marí amb la antiga torre de telegrafia al seu cim. Un cop som a l’altre costat de l’autopista, girem a la dreta. Passem a tocar de Can Seguers, una gran masia molt ben restaurada. El camí comença a enfilar-se per un dels vessants del turó de Can Xarambau (179 m d’alt). Abandonem la pista principal –que continua cap a Ca l’Artigues- i agafem un trencant que surt per la nostra esquerra. 

Can Seguers

El con del Puig Marí amb la torre de
telegrafia òptica i, a la dreta, Ca l'Artigues

Lava i greda volcànica
 al camí de Puig Marí

Passem prop de Can Pradell, que veiem en mig dels arbres, i anem a parar a un collet on  un corriol, que surt per la dreta, puja al Puig Marí (237 m d’alt). Alguns decidim pujar-hi mentre que d’altres prefereixen contemplar el panorama, no des del cim, sinó a l’ombra d’unes alzines, des del coll mateix. El Puig Marí és un con volcànic –vinculat a l’important zona volcànica de la Garrotxa-, tot i que el seu antic cràter ha desaparegut a causa de l'erosió. Està envoltat de col·lades de lava i antics cons paràsits del propi volcà; pels seus vessants es poden localitzar, també, roques eruptives i bombes volcàniques. Dalt hi ha una vella torre de telegrafia òptica reconstruïda, més aviat feta nova, pel Taller d'Història de Maçanet l'any 2011. Al cim hi ha, així mateix, les restes d’un vèrtex geodèsic i un llibre registre on en Jaume, el nostre fidedigne oficial notarial, hi ha “donat fe” de la nostra estada. El panorama que des d’aquesta talaia natural, avui, es domina impressiona: al fons els Pirineus nevats, destacant-hi el Canigó; les Guilleries, els castells de Farners i de Montsoriu; el Montseny, amb el Turó de l’Home i les Agudes; la Serralada Litoral, el Corredor, el Montnegre i les muntanyes de Malgrat, Blanes i Lloret que ens impedeixen veure el mar i, als nostres peus, per un costat, el gran pla que ocupà l’estany de Sils -dins del triangle que formen les poblacions de Maçanet, Vidreres i el mateix Sils- i per l’altre, les valls de la Tordera i la Vall-lloparda amb la serra que les separa –on hi ha el Turó de la Dona Morta i el Turó d’en Minguet- que serà per on nosaltres baixarem fins a Tordera. En Joan Miquel tenia preparat un extens i documentat dossier, sobre aquest tipus de torres i mitjans de comunicació fent servir la telegrafia òptica, per a ser llegit i comentat en aquest punt de l’itinerari. Com que la poca concurrència al cim i el horari no ho ha permès, us ho adjuntem com a nota (3). Abans d’abandonar el lloc, els “cimaires” ens hi fem la fotografia de record.

Torre de telegrafia òptica i grup de "cimaires" dalt del  Puig Marí

Caixa amb el llibre registre

L'alzineta de les quatre branques...
 o, potser, "les quatre barres"

Retrobats, al collet, amb la resta de la colla reprenem el camí. Som, no en tenim cap dubte, al cor de La Selva. Però que ningú s’espanti. Aquesta és una selva amable, sense perills. El nom de la comarca procedeix del llatí silva-silvae -recordeu les declinacions... ?- que significa bosc. Efectivament el bosc és el que dona nom a les terres selvatanes i, encara avui, és un dels primers elements del paisatge i un factor econòmic gens menyspreable. Boscos d’alzines sureres i de pins, a les serres i fins ran de mar. Boscos –de fet plantacions- de pollancres i de plàtans en les terres aquoses i fèrtils de les planes de l’interior. Boscos de castanyers a les Guilleries, amb el Montseny a tocar. Si, això és La Selva: boscos i aigua.

Passem a tocar del cim del Turó de la Dona Morta (185 m d’alt) anomenat així perquè la silueta d'aquesta muntanya, vista des del nord, sembla -estirada o allitada- una dona morta.

La silueta del Turó de la Dona Morta, des del nort, realment 
-amb un xic d'imaginació- sembla el cos d'una dona estirada

Amb una lleugera baixada anem carenejant per dalt dels serrats, amb la vall de la Tordera i l’ urbanització Mas Altaba, a la dreta, i la Vall-lloparda i l’ urbanització Terrabrava, a l’esquerra. En aquestes muntanyes i valls, el 15 d’agost del 2003, s’hi produí un gran incendi forestal del qual encara ara en veiem els efectes, que obligà –en plenes vacances d’estiu- a evacuar aquestes urbanitzacions i, fins i tot, es va tallar la N-II entre Tordera i Vidreres i, durant més de dues hores, l’autopista AP-7 a l’alçada de Maçanet. Sembla que aquell incendi va ser provocat –amb l’ intenció d’aconseguir, desforestant bosc, llocs de pastura- per un pastor de Can Peira -una gran i bonica casa per on, uns quilòmetres més avall, hi passarem-.

Quan som a l’alçada de Can Sureda, dalt la serra i a tocar del camí, hi ha un monumental suro que, ben segur, va ser testimoni d’aquell gran incendi i, segurament, se’n salvà pels pels o per la providencial intervenció dels bombers... Hi fem algunes fotografies.

Grup de caminadors (no hi son tots) davant del suro de Can Sureda

Seguim baixant. Passem pels verds camps de Mas Julià, una gran i blanca masia (dels segles XVI-XVII) amb un gran nombre de caps de bestiar, principalment, vaques de llet i ruscos d’abelles per a produir mel. Aquesta important casa dóna nom al veïnat del voltant, conegut com Pla d’en Julià.

Mas Julià

Més avall, voregem el Camp de tir al plat i la senyorial casa modernista de Can Peira utilitzada durant dècades, pels seus propietaris, com a casa d’estiueig.

Accès a Can Peira

Passem per Can Gener i Can Verges i arribem a baix, a la riba de la Tordera. La pista per on venim “desemboca” a la carretera GI-512, que ve d’ Hostalric i va a Tordera. La prenem, al llarg de mig quilòmetre, fins que arribem a les primeres naus del Polígon Industrial Sant Pere on, al carrer D a tocar de l’estació de Tordera (34 m d’alt), al restaurant Beltran 9,  hi tenim encomanat el dinar. Son 2/4 de dues, des que hem començat la caminada hi hem emprat -amb pauses i aturades-, just, 4 hores.

Els companys que només han pogut venir a dinar ja ens hi estan esperant, dins ja hi tenim parada una llarga taula per als 16 comensals. Hi anem ocupant lloc, demanem les cerveses i triem els plats d’un menú força divers. El tracte ha estat atent i la relació qualitat, quantitat i preu correcta. Les botifarres –crues o de perol- a la brasa i el garró de porc guisat diuen, els qui n'han menjar, que mereixen nota.

A les postres, aquells que fa pocs dies han complert anys: en Josep Lluís (72) en Joan (69) i en Pep (69) han pagat el cava. S’ha brindat, doncs, per la salut de tots i totes i per a que tots plegats puguem anar celebrant, amb salut, molts i molts anys més. Agraïm a en Joan Miquel l'organització de la sortida i, a l'Enric i la Carme, el servei de "cotxe escombra". Segons l' equip de mesura del "cap de colla", en l’excursió d’avui, hem caminat 15,5 km.

Ens fem la foto de tot el grup, per a que en quedi un bon testimoni gràfic.

Després de prendre els cafès, els tallats i els cigalons paguem i ens acomiadem, agraint-los el servei, de la família que regenta el restaurant. 

Ja fora, el comiat és entre els membres i membras de la colla, els uns marxen en els respectius cotxes i la majoria ho fem agafant el tren en l’estació de Tordera que tenim gairebé a tocar.

Fins la propera sortida que, recordeu, serà el dijous 6 d’abril. Com que ja serem a la primavera, és molt probable que anem al Salt del Mir de Santa Maria de Besora. Ja ho anirem confirmant.

Una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Enric i Pep

Vídeo.- Jaume    https://youtu.be/dYMYyM80bWc     

Vídeo muntatge-fotogràfic, també, d'en Jaume:
https://youtu.be/k3s3iYx5x7M (no oblideu de posar-hi el so...)

   

NOTES.-

1. Va ser dessecat de manera definitiva a partir del 1845 -després de diversos intents, frustrats o incomplerts, anteriors- per tal d’aconseguir terres cultivables i combatre determinades malalties infeccioses. Actualment l’àrea està ocupada per conreus farratgers i, sobretot, plantacions de pollancres i plàtans. Quan es produeixen fortes pluges, una bona extensió de terreny torna a inundar-se temporalment; per a facilitar el drenatge, però, hi ha diversos recs. L’estany de Sils és, avui, un espai natural protegit inclòs dins del Pla Especial d’Interès Natural (PEIN) de Catalunya, amb una petita llacuna permanent i on, gràcies a les seves condicions d'especial humitat i inundabilitat, encara es conserven diverses espècies de flora i fauna característiques de zones humides.

    

2. Excombatents de la guerra civil espanyola pertanyents a les lleves republicanes dels anys 1938 i 1939 que van ser mobilitzats a Catalunya, el 12 d’abril del 1938, pel govern de la República. Es creu que van rebre aquest nom quan la ministra Frederica Montseny va referir-se a ells d'aquesta manera: "Disset anys? Però si encara deuen prendre el biberó". En total van ser cridats a files uns 30.000 nois, d’ entre 17 i 18 anys, nascuts el 1920 i el 1921. Inicialment havien de cobrir tasques auxiliars, però ven aviat van participar en les cruentes batalles del Merengue i el Baladredo, les dues al front del Segre i en la llarga (va durar 115 dies) i dura batalla de l’Ebre. Hi hagué també biberons en zones menys conegudes, com el batalló alpí al Pirineu català. Periòdicament els supervivents d’aquelles lleves van fent trobades, el monument de Maçanet de la Selva es va inaugurar en el decurs d’una d’elles.

3. TELEGRAFIA OPTICA.- La telegrafia òptica va ser el primer sistema telegràfic de la historia. Durant la Revolució Francesa, l'enginyer lionès Claude Chappe va inventar i va aconseguir imposar a l'estat francès el seu sistema revolucionari de transmissió per semàfors. Per transmetre un missatge entre dues ciutats, calia instal·lar, al capdamunt de torres altes, un sistema de braços articulats maniobrats per un operador. Aquest sistema permetia transmetre missatges molt més ràpidament que amb el correu a cavall. Per exemple, connectava París amb Marsella en algunes hores.

La xarxa catalana de telegrafia òptica militar per a transmetre senyals amb un telègraf òptic va ser ideada pel Capità General de Catalunya Manuel Pavia. La raó de la seva construcció era la de facilitar la comunicació amb els pobles de l'interior del país i així poder combatre més eficaçment els rebels carlins. En aquesta telegrafia òptica militar el telègraf estava situat al terrat de les torres. Tenia una bola que es podia moure verticalment i ocupar 5 posicions diferents i una barra situada a mitjana altura que podia girar i disposar-se en quatre orientacions. Cadascuna de les 20 combinacions resultants tenia un significat numèric. La successió de valors numèrics constituïa el missatge que era traduït amb un diccionari o codificador que només tenien les autoritats militars pertinents. Les torres de la línia anaven reproduint successivament les disposicions del telègraf que observaven (amb un petit telescopi) en les torres veïnes i així el missatge circulava fins al seu destí.

El disseny i construcció de la xarxa es va fer en dos anys del 1848 al 1849. La xarxa arribà a tenir unes 80 torres i una longitud de 800 km. Estava estructurada en línies radials que sortien de Barcelona.  La línia de Lleida, la de Solsona, la del Lluçanès (per Manresa), la de Vic i la de Girona-La Jonquera. Funcionà durant 14 anys: des del 1848 fins al 1862.

SISTEMES PRECURSORS A ESPANYA.- Quan a mitjan segle es comença a construir la xarxa de telegrafia òptica, ja se sabia que des dels seus inicis estava desfasada. No obstant això, la situació política i social d'Espanya que va portar a l'enfrontament dels partidaris d'un i un altre model d'Estat en les guerres civils del XIX, no permetia la instal·lació d'una xarxa de telegrafia elèctrica, molt més vulnerable que l'òptica.

El telègraf òptic va contribuir a la construcció de l'Estat, que amb una vocació centralitzadora i de control governamental necessitava que les seves decisions es realitzessin el més ràpidament possible. Completament lligat a qüestions d'ordre públic, va tenir un ús restringit a les autoritats civils i militars, no estant a cap moment obert als particulars.

ELS INICIS DEL TELÈGRAF.- El dia 2 de Thermidor (19 de juliol) de 1794, es va transmetre el primer telegrama de la història al llarg d'una línia de telegrafia òptica ideada per Claude Chappe que, mitjançant 22 torres i al llarg de 230 quilòmetres unia Lille i París.

Davant l'èxit d'aquesta primera línia es va crear a França una extensa xarxa de telegrafia òptica que, a mitjan segle XIX, aconseguia gairebé els 5.000 quilòmetres. Entre 1805 i 1810, es van construir les línies París-Lió-Torí-Milà, París-Brest i París-Calais-Boulogne.

El sistema de telegrafia òptica britànic, proposat per Lord George Murray al almirallat britànic, era diferent del francès. Consistia a instal·lar en el cim de cada torre un gran panell de fusta, trepat per sis forats circulars que es podien tapar per uns porticons també de fusta. El sistema es basava en un codi binari que permetia 2 elevat a 6, és a dir, un total de 64 combinacions.

A ESPANYA, MÉS LLESTOS QUE LA FAM.- El 14 d'octubre de 1794 (només tres mesos després) La Gaceta de Madrid publicava l'existència del telègraf de Chappe, així, l'any 1799 la cort de Carlos IV rebia diferents propostes de models de telègraf, sotmesos pel Ministeri d'Estat a la valoració de l'enginyer Agustín de Betancourt, ho va desestimar per considerar-ho lent, difícil d'usar i amb gran risc d'avaries provocades pel vent.

El suport que va rebre de la cort, a través del comte de Floridablanca, va permetre a Betancourt viatjar a París per ampliar els seus estudis. Una mica més tard, entre 1793 i 1796, va residir a Londres, on va estudiar el sistema de George Murray. Bon coneixedor dels dos sistemes i dubtant de l'efectivitat de tots dos, va crear un nou telègraf. Al seu retorn a Espanya, al desembre de 1798, Betancourt va comptar amb el suport d'Urquijo, ministre d'Estat, perquè Carlos IV signés una Real Ordre el 17 de febrer de 1799 per la qual s'aprovava el projecte per a la instal·lació del telègraf òptic a Espanya. (El tràfic d’influències i el sotmetiment dels súbdits ve de lluny).

Es va projectar la línia de telègraf òptic Madrid-Cadis, (aquí mirant sempre cap al sud) que havia de comptar amb 60 o 70 estacions i amb una assignació pressupostària d'1.500.000 reals. L'adreça de les obres es va encarregar a Betancourt, així com la fabricació dels aparells telegràfics, establint per a això uns tallers en les dependències de l'antiga fàbrica de porcellanes del Buen Retiro. No obstant això, sembla ser que de tota la línia només va arribar a construir-se el tram Madrid-Aranjuez. (És a dir, comunicades la primera residència i la casa d’estiueig, calia més?).

Més tard (50 anys, per ser exactes), per Reial decret d'1 de març de 1844, s'encarrega a la Direcció general de Camins establir un telègraf per unir Madrid amb totes les capitals de província, els punts notables de la costa i les fronteres. Amb això, es pretenia tenir unes comunicacions ràpides per mantenir l'ordre públic.

Convocat el concurs per escollir el sistema telegràfic, dels quatre projectes presentats va ser triat el del coronel d'Estat Major, José María Mathé Aragua. El projecte de Mathé contemplava la construcció de gran nombre de línies, no obstant això només es van arribar a construir tres. La primera (anomenada, línia de Castella) va començar a prestar servei el 2 d'octubre de 1846 i unia, mitjançant 52 torres, Madrid amb la frontera francesa a través d’Irún.

LA TELEGRAFIA OPTICA A CATALUNYA.- Cal situar-nos al moment històric en què es troba Espanya, i concretament Catalunya, per entendre l'enorme esforç que va fer l'Estat liberal amb la finalitat d'establir unes comunicacions ràpides. I no oblidar que les fracassades insurreccions progressistes madrilenyes dels mesos de març i maig de 1848 van tenir una immediata repercussió en el llevant peninsular, especialment a Catalunya. Des de la primavera van aparèixer diversos escamots republicans, que van coincidir amb partides carlistes, les quals també durant aquestes dates havien vist créixer les seves files. Des d'aquest moment, tant la campanya montemolinista com les insurreccions demòcrates i republicanes es van empitjorar, donant lloc a l’anomenada Guerra dels Matiners. A Catalunya, la Guerra dels matiners (1847-1849) va accelerar la instal·lació d'aquesta xarxa davant la guerra de guerrilla practicada per les tropes carlistes.

De les línies projectades en 1844 per José María Mathé, la de Catalunya per València va ser la segona a entrar en servei, tanmateix només hi ha constància del seu funcionament regular en el tram Madrid-València, que va començar a construir-se en 1848 i va entrar en funcionament a la fi de 1849. En la instal·lació del telègraf òptic en aquesta línia va intervenir l'enginyer de Camins, Canales i Ports Ildefons Cerdà. 

Per unir València i Barcelona es va projectar la construcció de 30 torres, i de Barcelona a la frontera francesa a través de la Jonquera  17 més. Aquest últim tram es va considerar una branca de la línia de Barcelona. Al setembre de 1850, les 17 torres d’aquesta branca de Barcelona a la Jonquera ja estaven construïdes i preparades per cursar missatges i, de fet, en aquestes dates funcionaven de forma no oficial per fer pràctiques.

LES TORRES DE COMUNICACIONS.- Per localitzar l'emplaçament idoni de les torres es van basar en les especificacions del projecte, que eren entre altres, les següents:

- La distància entre les estacions havia de ser com a mínim de dues llegües i com a màxim de tres, però tenint en compte les condicions geogràfiques, tant els desnivells provocats per les muntanyes com les boires ocasionades pels rius i terrenys pantanosos.

- Havien de seguir-se les carreteres existents, sempre que fos possible.

- Les estacions es fixarien en poblacions, tractant d'evitar la construcció de torres en paratges deshabitats.

Les torres, d'acord amb la tradició dels enginyers militars espanyols, constituïen autèntics forts. La seva porta d'entrada se situava a uns dos metres del sòl, de manera que s'accedia a ella per mitjà d'una escala de fusta que es retirava en cas d'atac. Tenien espitlleres i en alguns casos estaven envoltades per a la seva defensa per un fossat o un mur, encara avui conservats en diverses de les torres localitzades, com la núm. 207 (Sant Miquel) o la núm. 211 (Puigsardina).

La que veiem aquí és la de Puig Marí que és la número 212.

La de Puigsardina (no. 211) està situada a Riudarenes a uns 6 Km.

La de Montagut (no. 213), a Santa Susanna, ho és a 12,5 Km.

Com que en 1840 es van fer les primeres proves de telègraf  elèctric al Regne Unit, la instal·lació del telègraf òptic en Espanya el 1844 ja se sabia que des dels seus inicis estava desfasada.

Per acabar-ho d’adobar el telègraf elèctric es va iniciar a Espanya en 1854 (aquesta vegada només 14 anys més tard), és a dir: 

Espanya fa tard sempre.

RESUM DEL PUBLICAT SOBRE EL TEMA A SCRIPTA NOVA

(Revista electrónica de Geografia y Ciencias Sociales)

http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-137.htm

Amb algun comentari afegit de pròpia collita.