CRÒNICA DE LA 122ena SORTIDA XINO-XANO

 

PASSEJADA I DINAR D’ESTIU PEL SANT POL DELS

 INDIANS I ELS ESTIUEJANTS

Si hem de ser francs, els «remenadors de cireres» organitzadors d’aquesta trobada no les teníem totes.

Convocar una trobada els primers dies del mes de juliol, amb les ganes que tenim, en aquestes «nits tòrrides» que ens anuncia en Molina, de dormir fresquets -fugint de la ciutat- al camp o a la platja o amb la «feina» que ens donen els fills, a molts de nosaltres -en aquestes dates- per a tenir cura dels nets, ja sense escola... Era tot un risc: «Serem quatre gats/gates...» vàrem pensar.

Però no, un cop més, hem sigut una bona colla. Tretze xino-xaners i xino-xaneres ens hem aplegat a Sant Pol de Mar per a fer-hi una passejada, més turístico-cultural que excursionista, i acomiadar el curs amb un dinar.

Us ho expliquem.

A 1/4 d’onze (avui no hem matinat gaire) el tren -força puntual- ens ha deixat a l’estació de Sant Pol de Mar. Alguns companys ja ens hi esperen. Després de les salutacions, abans que el sol no apreti, decidim començar

La passejada.- Travessem la via del tren pel pas a nivell i vorejant, per una petita i ombrejada plaça, la «platja de les barques», enfilem l’avinguda del Doctor Furest fins a «La Punta».

És un passeig molt agradable. Per un costat hi tenim la platja -en aquesta hora, ja amb alguns banyistes- i per l’altre el contrast dels moderns blocs d’apartaments turístics amb algunes cases d’estiueig, com la que hi ha al número 8, la Casa Camino, construïda el 1923 pel mestre d’obres santpolenc Joan Vila -l’«Avi Vila»-. L'originalitat de la façana la trobem en la curiosa decoració que envolta el gran balcó, a base de cercles ceràmics i en el contrast de colors: el blau marí de les persianes i els detalls del coronament, amb el blanc i el beix de les parets.

La casa Camino

Arribem fins al final del passeig i, amb una certa nostàlgia, recordem les nombroses vegades que hem fet aquest recorregut per anar a fer un bon dinar -o l’arròs d’estiu- als «Banys Lluís», ara desapareguts.

Retornem a la plaça de l’Estació i girem pel carrer Nou. Al número 22 ens aturem davant del «Mas Noguera» una casa construïda el 1886 -encara que a la placa que ara hi veiem a la façana hi posa «Mas-Noguera 1898»-. L’any 1915 un «americano», Alejo Deàs, comprà la casa -que havia tingut anteriorment diferents amos i reformes- posant el seu nom a la placa de la façana.

El "Mas Noguera", l'any 1915 el llavors propietari, un americano, hi posà
el seu nom a la placa de la façana. (Foto Pere Sauleda)

Passem per davant de l’antic Restaurant Sant Pau de la reconeguda Carme Ruscalleda, ara tancat. Al costat, al número 8, actualment hi ha «El Jardí del Sant Pau» que regenta la seva filla Mercè, -desprès hi anirem a fer les cerveses-.

Una mica més endavant, al començament del carrer Nou fent xamfrà, al carrer de l’Abat Deàs nº 3, hi trobem «Can Cristòfol» o «Can Jaume de la Punta» una casa del 1870 que representa un dels exponents més rics de l’arquitectura neoclàssica de Sant Pol. Va ser construïda per encàrrec d’un indià -les inicials del qual son C.P.-. És un edifici de planta baixa i dos pisos, amb torre mirador coberta amb cúpula (que només s'observa des del carrer del darrera). La façana té balcó corregut al pis principal i balcons individuals al superior, tots ells amb la llosana de pedra i barana de ferro. A la del balcó principal hi ha un escut, les inicials C.P. que hem esmentat i la data de 1870. Les obertures dels pisos estan separades amb pilastres aplicades al mur, estriades les del pis superior i amb ceràmica al principal. Els capitells són de tipus jònic i dòric respectivament.

"Can Cristòfol", amb el llarg balcó amb les inicials C.P. i l'escut

Detall de la cúpula del Mirador de "Can Cristòfol"
des del carrer del darrera

Pràcticament davant d’aquesta casa, agafem el carrer del Consolat de Mar -l’organisme que, ja des del segle XIII, tractava i regulava el dret marítim català-. Ens aturem davant d’unes de les anomenades cases de cos, antigues cases -de planta i un pis- dels segles XVI-XVII amb les obertures de portes i finestres emmarcades amb pedra granítica; alguns veïns al veure-hi el nostre interès ens en expliquen alguns detalls més i queden gratament satisfets per la nostra visita al seu poble. En l’interior d’alguna d’aquestes cases i una mica més avall, hi veiem antics pous que mostren la importància que tenia, antigament, el fet de disposar d’aigua dolça a ran de mar.

Una de les "cases de cos" del carrer
del Consolat de Mar

Continuem, carrer avall, fins arribar a la plaça de la Vila. Fent xamfrà amb la plaça -al nº 5 del carrer Consolat de Mar- hi veiem un gran casal: «La Torre de la Plaça» o «Can Mas». És un dels edificis més emblemàtics de Sant Pol, obra, dels anys 1919-1922, de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell per al seu germà Josep Maria. Un edifici, amb referències classicistes, que mostren el pas del modernisme al noucentisme. Durant la Guerra Civil l'edifici fou confiscat pel Front d'Esquerres que, en acabar la guerra, va ser retornat als seus propietaris.

"La Torre de la Plaça"

Al nº 1 de la Plaça de la Vila hi veiem l’edifici de l’Ajuntament construït a finals del segle XIX fent servir alguns elements d'èpoques anteriors com la porta adovellada -del segle XVIII- de la masia "Can Jan" i l’ús d’emmarcats de granit en les obertures. Aquest edifici era la vivenda de l’indià, establert a l’Havana, Ramon Planiol que adquirida pel Consistori, des del 1929, és l’Ajuntament. L’hort que, a tocar de la casa, hi tenia aquell antic propietari es convertí en l’actual plaça de la Vila. Al costat de l’edifici de l’Ajuntament hi veiem el Museu de Pintura de Sant Pol, amb la col·lecció dels «Amics de les Arts» amb obres d’en Joan Miró, Perejaume, Ramon Casas, Guinovart, Rafols-Casamada, entre molts d’altres (el museu només obre els dissabtes i els dies feiners de les 18 a les 21 hores).

De nou al carrer del Consolat de Mar, al nº 9, hi trobem Can Coromines. Aquest edifici, avui Biblioteca Municipal, havia estat l'antic Ajuntament, que va ser comprat per l’escriptor i polític català Pere Coromines, pare del filòleg Joan Coromines, cap el 1926, per a destinar-lo com a residència d'estiueig de la família. El portal i la finestra gòtica (del segle XV) son de la vella masia Can Guillem, ja molt malmesa en aquella època. El 1938 amb la Guerra Civil varen haver de marxar a l'exili i la casa va ser ocupada, al final de la guerra, per la Falange. Des del 2006 és, així mateix, la seu de la Fundació Coromines d'Estudis Filosòfics, Literaris i d'Investigació Lingüística, creada el 1997 poc abans de la mort del filòleg. La petita plaça que hi ha davant, porta el nom de «Plaça de l’ 1 d’octubre de 2017» amb una placa commemorativa amb la fase de na Muriel Casals: «No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni.»

"Can Coromines"

Continuem fins al final (de fet el començament) del carrer Consolat de Mar. Als números 1-3 hi trobem «Cal doctor Roure», una bonica casa d’estil modernista. Construïda per l’arquitecte Ignasi Mas i Morell entre els anys 1906/1907. Les façanes, asimètriques, es caracteritzen per la cornisa escalonada del cos més alt i un estilitzat disseny de les finestres. També és molt característic de l'arquitecte el conjunt de cartel·les en escaleta que sostenen el balcó més baix. La nota cromàtica la proporcionen els aplics de ceràmica vidriada de color verd.

"Cal Doctor Roure"

Seguim, ara, pel Passeig de la Riera que porta aquest nom perquè va vorejant la Riera de Sant Pol. Passant el Pont de la Riera, paral·lel al del tren, hi ha el Parc del Litoral.

Anem pujant passeig amunt. Al nº 2 hi ha Can Coderch, una gran casa senyorial construïda per l’arquitecte Josep Coderch, l’any 1924. És un edifici de grans dimensions, amb jardí, format per diversos cossos, un d'ells més alt a mode de torre, coberts amb teulada a quatre aigües, menys un cos més baix que fa de terrassa lateral. El seu estil s'inspira en el gòtic civil català, amb finestres coronelles, motllures amb mènsules esculpides i galeries de solana.

"Can Coderch"

Una mica més amunt, a l’alçada dels números 13 i 14 hi trobem unes cases, amb uns petits jardins davant -on hi dominen les buguenvíl·lies i d’altres plantes exòtiques- que son un exemple de l’arquitectura dels mestres d’obra. Mostren un estil neoclàssic simplificat amb les façanes estucades imitant carreus. 

La casa nº 15, una mica més endavant, de planta baixa i un pis, sembla inspirada en els hotelets francesos amb la façana estucada imitant la obra vista i motius ornamentals de rajola de València i llindes i sòcols de pedra.

La casa nº 15 del Passeig de la Riera

Detall de l'entrada d'una casa del Passeig de la Riera

En Josep Mª, és un bon coneixedor de molts dels detalls i racons de Sant Pol. Ens fa retrocedir fins a la casa nº 13, entre aquesta i la nº12 hi ha un estret carreró que condueix a unes velles escales fetes amb maons, que ens fan drecera fins al carrer de l’Abat Deàs i l'església parroquial de Sant Jaume.

Les escales per "anar a missa"...

Ens retrobem tots al porxo d’entrada de la parròquia. És un edifici gòtic tardà construït a partir del 1590 sobre una capella anterior. Té planta rectangular, capçada amb absis poligonal, amb contraforts i capelles laterals. El campanar s'alça damunt d'una torre de defensa del segle XV. Des de la placeta enlairada de davant del temple, tenim una bona visió sobre el carrer de l’Abat Deàs que passa per sota. Hi veiem la casa natal de l’Abat Deàs. Aquest abat, que va viure del 1837 al 1921, era fill d’una família de pescadors de Sant Pol i va ser abat de Montserrat del 1885 al 1913. La casa on va néixer -que veiem perfectament des de la plaça estant- porta el nº 54 del carrer de l’Abat Deàs, és un edifici dels segles XVI-XVII, amb carreus irregulars a la cantonera i pel voltant de la porta d’entrada. Davant de la casa, en una petita placeta enjardinada, hi ha un monument dedicat a aquest fill il·lustre de la vila.

Al porxo de la parròquia de Sant Jaume

En Pep explicant els detalls de la Parròquia de Sant Jaume

Detall d'una xemeneia d'una de les cases del Passeig de la Riera.

Casa natal de l'Abat Deàs

Seguim pel carrer de l’Abat Deàs; quan som a l’alçada del nº 30 hi veiem un singular edifici, «Can Planiol», una casa entre mitgeres amb una façana molt ornamentada, de la qual en destaca el balcó, amb grans cartel·les escalonades del mateix tipus que les que sostenen el ràfec, de gran volada de la coberta. El color és el protagonista de la façana, i és definit pels aplacats i el trencadís ceràmics de color blau i blanc, esquitxats de flors de color granat, que cobreixen tota la planta baixa, el balcó i la part més alta de la façana. És una obra de l’any 1910 de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell, amic de l’americano Ramon Planiol amb qui residí una temporada (1907-1910) a l’Havana. Aquesta casa li encarregà Ramon Planiol per al seu germà Josep. A la façana, al primer pis, hi ha els escuts de Sant Pol i la bandera de Cuba. Son curiosos, així mateix, el sòcol amb còdols incrustats i els detalls de forja -baranes i reixes- d’acer retorçat d’estil popular.

"Can Planiol"

A tocar d’aquesta casa, als números 26 i 28, hi tornem a trobar noves cases de cos considerades de les més antigues del poble. Dues mostres de l'arquitectura popular dels segles XVI i XVII. Tenen planta baixa i pis i es caracteritzen per tenir les obertures emmarcades amb pedra granítica. El portal és adovellat d'arc escarser (mutilat), en una d'elles, i de llinda recta en l'altra.

Cases de cos al carrer de l'Abat Deàs

Fa una estona que anem fent volts pel poble. Aquells que només hi havíem estat de pas, n’hem descobert racons amb força encant. És un poble molt proper i tranquil. De estiuejants i de gent que hi te cases o apartaments per a passar-hi les vacances i els caps de setmana. Sense l’enrenou i l'excessiu xivarri dels llocs exclusivament turístics... amb nombrosos hotels, càmpings i discoteques... això ho troben a la propera Calella (dels alemanys), ens comenta en Josep Maria.

És l’hora de fer una pausa, seure a la fresca i prendre les cerveses. Baixem, de nou, fins al carrer Nou al Jardí del Sant Pau. Ens preparen -gràcies a en Josep Lluís que és el primer que hi ha arribat- una taula dins, tot i que el local és obert i és com si fóssim al jardí: Una cervesa «torrada», una altra, una, dos, tres, quatre «de pressió»... un bitter, doncs jo també prendré una cervesa i jo... Ens porten uns vols amb ganyips, per anar picant sense por de perdre la gana. Ara, amb tots i totes al voltant de la taula, les converses -que fins aquest moment han estat més fragmentades i principalment relacionades almb el que anàvem veient, son més personalitzades i, clar -inevitablement- relacionades amb alguna darrera visita al metge per al tractament d’alguna dolència o afecció o -tornant amb les relacions amb la família, els amics o les nostres aficions- per a comentar «els plans» que tenim previstos o ens «toquen» per a les properes «vacances»...

El Jardí del Sant Pau

Esperant les cerveses...

Reconfortats, reprenem els darrer tram de la passejada. Pugem, de nou, fins el carrer de l’Abat Deàs. Al nº 25 hi ha «Ca l’Adroher», construïda l’any 1875 i propietat de la família Adroher, establerta a Sant Pol des del segle XV. Alguns dels seus membres emigraren a Cuba i s'establiren a Manzanillo, on ampliaren la seva fortuna. És un edifici d’arquitectura neoclàssica i aparença solemne i severa.

"Ca l'Adroher"

Una mica més amunt, al nº 17, hi ha «El Pla» o «Can Sauleda». Construïda entre el 1870 i el 1880 pels emigrants de la família Sauleda al seu retorn de Cuba. El nom popular li ve donat a causa del jardí de l’altre costat del carrer (és privat però es pot veure a través de la reixa de la façana). La casa d’estil neoclàssic simplificat contrasta amb l’excés decoratiu de l’estil barroc precedent. Construïda entre mitgeres i orientada a mar, amb un gran jardí d'aire colonial que té una font recoberta de rajola vidriada amb una escultura de terrissa que representa un jove pescador amb una tortuga. Aquests jardins eren popularment coneguts com «els horts», característics del Maresme, que tenien la funció d'evitar la construcció de nous edificis davant de les cases perquè no els tapessin la vista del mar. La vegetació d'aquests jardins acostumava a combinar plantes autòctones amb plantes que recordaven als propietaris la seva estada a les colònies, com son les palmeres.

Detalls del Jardí o "hort" de "Can Sauleda"

Seguim pujant fins que arribem al nº 1 del carrer Manzanillo, on hi trobem «Can Roca Ravell» o la casa de «Maria Pujol de Roca». Un exemple d'arquitectura de transició entre el neoclassicisme i el modernisme. Es caracteritza per la seva façana vermellosa amb franges horitzontals de totxo vermell i de pedra d'imitació i per les finestres balconeres amb arc de mig punt del pis superior.

"Can Sauleda", a l'esquerra i "Can Roca Ravell", a la dreta.

Al nº 17 del carrer Manzanillo i nº 1 del carrer de Santa Victòria hi ha «Les Tribunes», nom popular de la casa d’en Josep Sala Agut. Un edifici modernista situat en un dels punts més elevats de Sant Pol, projectada per en Ignasi Mas Morell, l’any 1915. La façana principal, malmesa durant els anys quaranta del segle XX amb la supressió de dues grans tribunes de ferro i vidre (actualment substituïdes per dos balcons arrodonits), conserva les finestres ovalades del segon pis, els arcs de les llindes, les formes ondulants del balcó del primer pis i la barana de ferro forjat. També hi ha petites rajoles vidriades de formes florals sobre les obertures. El color blanc dels murs amaguen l'aspecte original (que podeu veure, en una vella fotografia, en la CRIDA a aquesta sortida) de la casa, de maó vist intercalat amb paret blanca.

"Les Tribunes"

Girem pel carrer de Santa Victòria fins que arribem al carrer de Santa Clara. Als números 2-4 hi podem veure «Les escoles públiques». Obra de 1907-1910 de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell, patrocinada pel nostre ja conegut indià Ramon Planiol. Té un cos elevat en un dels angles que li atorga un aspecte monumental. Aquest cos és coronat per un estilitzat pinacle cònic revestit de ceràmica vidriada. Servia com a habitatge del mestre. Al seu costat, la nau baixa, on hi ha les aules, amb una entrada -de l'època- separada per a nens i nenes. A la banda de mar hi ha el pati. Actualment és una llar d'infants.

"Les Escoles Velles"

En aquest punt, davant del Restaurant Talamàs on hi tenim encarregat el dinar donem per acabada la passejada.

El dinar.- Quan, a 2/4 de dues entrem al restaurant, ja hi tenim la taula parada.

El menú ha estat molt be i, sempre ens hi hem sentit molt ben atesos.

Als postres sortegem l’ampolla de vi XINO-XANO que avui ha tocat al seu principal promotor: l’Enric. Enhorabona !.

Després del dinar, ens acomiadem -alguns han vingut en cotxe o «amoto»- i la majoria, desfem el camí fins a l’estació.

Felicitats, Enric !!! Sense trampa ni cartró... Joc net !!!
Enhorabona !!!

Bon estiu i a reveure !!.- Un molt bon estiu a tothom i, si Déu i la Mare Natura volen, ens retrobem pel setembre. Concretament, el dijous dia 7 de setembre que és la data que -segons el nostre programa-calendari d’activitats- tenim prevista la propera sortida, la que farà 123.

Continuem, doncs, en contacte.

Una forta abraçada a tots i a totes i cuideu-vos molt !!!.

Text.- Pep

Fotografies.- Enric, Maribel i Pep.