El passat cap de setmana del 14, 15 i 16 varem fer la sortida de primavera d'engüany, amb menys assistència que l'any passat però amb el mateix caliu, i cal dir-ho, en aquesta sortida m'he engreixat 2 quilos i la tensió està pels núvols.
Aquesta vegada va ser en Pep Arisa qui va encarregar-se pràcticament de tot amb un èxit total i sense sortir-ne ni una mica del pressupost.
Crec sens dubte que em puc arrogar la representació de la totalitat dels expedicionàris per qualificar la seva organització de memorable "Cum Laude".
Pels vols de mitja tarda del divendres 14, ens varem trobar,gaire be tots al mateix temps, a la plaça del Firal de Sant Feliu de Pallerols. Després d'acomodar-nos a la Fonda Finet (nom que deu de fer referència al cognom de l'hostaler però de cap manera a la mestressa consort) i per fer temps fins l'hora de sopar ja varem començar la primera sessió d'engreix al Bar L'Esbart.
Cerveses per a tothom amb les corresponents tapes.
El sopar de mitja pensió, senzillet però contundent, en acabar i un cop traslladats a la Nova Fonda, estrena de la "peli" de la sortida de Castellar de N'Hug, amb més voluntat que eficàcia degut a problemes tècnics d'en Joan M. El que Havia de ser la "Premiere" anunciada a bombo i plateret va ser una mostra en pantalla petita i so apaivagat pel volum verbal dels dotze espectadors. Això si, ja teniu preparats els DVDs per tothom que us podreu emportar els que vingueu al sopar del 18 de juny.
L'endemà primera sessió d'engreix a les nou del matí amb desdejuni de bufet lliure i cafè directament en vena.
IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII
Ens varem repartir en tres cotxes i sense pressa cap a Olot, però seguint les recomanacions del nostre hostaler, varem enfilar-nos a l'Àrea de Xenacs i llavors caminant (una micona) fins el mirador de Puig Rodó per gaudir de la excel·lent panoràmica que es divisa des d'allà estant. Desférem el camí i no ens varem aturar a Olot sinó que seguírem via cap a Besalú, lloc a on en Pep va fer gal·la 
dels seus coneixe-ments d'història per a que nosaltres poguéssim fruir de cada racó dels carrers de la vila, i fer moltes fotos, moltíssimes.
Reportatge fotogràfic a carrec d'en Joan Simarro,i foto oficial (la que sortim absolutament tots) meva. 
Volta per Castellfollit de la Roca, enfilat a la seva roca basàltica, Oix i Beget i finalment Rocabruna on a dalt de les seves escales, el restaurant “Can Prujà” ens tenia preparada taula. La taula i un àpat pantagruèlic, Carpantàssic però de disseny (alguns plats eren quadrats), segon atac del dia al nostre equilibri energètic.
I a la tarda, a voltar de nou per Camprodon i Sant Pau de Segúries, la Vall de Bianya i cap a Sant Feliu, a sopar. Tornem-hi que no ha estat res!! La majoria no varem sopar massa, però la sobretaula si que va ser llarga. Mercès a la resta de Cointreau d’una ampolla, que va servir com a evidència, varem copsar les claus imprescindibles de l’especulació.
El debat va ser conceptual i aclaridor, encara que no varem passar de les definicions, les conclusions varem ser que:1. Ningú de nosaltres ha estat responsable de la crisi que estem vivint.
2. Tots som o hem estat una mica especuladors a l’hora de vendre propietats immobiliàries. (Versió granet de sorra).
3. Les conseqüències de la crisi las pagarem els de sempre.
A còpia de debat i conclusions se’ns varem fer les “quantes” car les “tantes” ja ho eren al començar la sobretaula, només l’hospitalitat de l’hostaler va ser la raó de que no ens fotessin fora del menjador.
El diumenge es va continuar amb la mateixa tònica de engreix, visita i manduca, més que res per no perdre la costum. Un cop enllestida la nostra cita amb el desdejuni de bufet, varem fer cap a la vila medieval de Santa Pau, a on contràriament al que estava previst al programa, no varem poder visitar la seva església gòtica perquè s’hi estaven celebrant les primeres Comunions de totes les parròquies de la baronia que s’havien aplegat per fer-ho a Santa Maria.
Això si, l’església no, però L’Arcada de l’Aram si que la varem visitar, sobre tot per que no ens manqués de res de “jalar” un cop acabada la sortida de primavera.
I llavors cap el Croscat, una mena de parc temàtic vulcanòfil realment interessant, sinó que una malaurada esllavissada ens va impedir de veure la xemeneia del volcà. Però la passejada va ser oportuna per obrir la gana i tornar a fer bon paper al Hostal dels Ossos. (No us confonguéssiu! No el nostre hostal, sinó el dels ossos, húmer, cúbit, ràdius, etc.) Tot boníssim, però jo destacaria els fesols de Santa Pau, producte estel de la terra.
Encara un altre canvi al programa, a fi de be, però. La visita a la fageda d’en Jordà va ser la darrera activitat de la sortida de Primavera, i a banda de la bellesa de la reserva natural, ens va servir també per pair tant de dinars, d’esmorzars, de sopars.
I és que, companys i companyes, quan les coses se’ns despengen, quan caminar dret és un triomf, quan una travessa de tretze quilòmetres comença a ser un exercici violent, la única aventura que ens queda és la de la gastronomia. Tot i que,...a les companyes se els hi despengen poc, tot i que,...elles caminen fent “la senyora”, tot i que,...les companyes fan més quilòmetres darrera dels nets,... la única aventura que ens queda és la de la gastronomia.
No varem cantar els “Adéus”, però ens varem acomiadar efusivament al aparcament de la Fageda, i un cop cadascú a casa, sens dubte varem sentir el goig del objectiu assolit:
Cap de setmana passat en bona companyia, comarca molt verda visitada, i sensació d’haver donat temps al temps per gaudir de visites pausades que normalment quan es fan en la unitat familiar son fetes a corre-cuita.
Joan Miquel
