ART I ESCOLTISME (3)

NORMAN ROCKWELL

Norman Percevel Rockwell va néixer a Nova York el 3 de febrer de 1894. Tingué una infància feliç, amb la seva família, viatjant i passant els estius a Nova Jersey. Ja de petit donà mostres d’una certa habilitat per a dibuixar. Als 14 anys descobreix que la seva veritable vocació és, definitivament, l’ il·lustració i per això assisteix, l’any 1908, a les classes d'art de la Chase School de Manhattan continuant-los, l’any següent, a la National Academy of Design de Nova York. Abans d’acomplir els 16 anys ja materialitzà el seu primer encàrrec, quatre postals nadalenques, que un cop impreses tingueren, localment, una bona difusió. El 1910, Norman es va traslladar a l'Art Students League, també de Nova York, on va aprendre anatomia i il·lustració, perfeccionant els seus coneixements previs, amb professors com George Bridgman (mestre en el dibuix de nu i anatomia) o Thomas Fogarty (una autoritat en la tècnica de l‘ il·lustració amb ploma i a la tinta).

Un dia de tardor de l’any 1912, quan el nostre estudiant d’art Norman tenia 18 anys, aconsellat pel seu professor Thomas Fogarty, va decidir entrar a la redacció de la revista dels Boy Scouts d’Amèrica “Boy’s Life” per tal d’oferir-hi els seus serveis. Els degué causar una bona impressió doncs, en la portada del número de setembre de 1913 d’aquesta important revista scout, hi apareix ja el dibuix “Scout al timó d’un vaixell”. En el decurs dels dos anys següents hi publicarà un total de dotze portades, a més de nombroses il·lustracions en pàgines interiors. En aquest període Norman començà a especialitzar-se en feines d’il·lustració de publicacions infantils.

El 1916, quan Norman tenia 22 anys, començà a treballar per a la revista mensual The Saturday Evening Post. La temàtica d’aquesta publicació girava entorn de la vida quotidiana, els anuncis publicitaris de l’època, els costums, la actualitat i la societat nord-americana. El mateix Norman definia la revista com “el millor aparador de tot Amèrica”. En el decurs dels següents 47 anys, Rockwell hi creà 321 portades i una gran quantitat d’anuncis –en la línia dels millors publicistes americans- per a la Coca-Cola, McDonald’s, Pan American Airlines, Kelloggs i d’altres empreses de xiclets i pneumàtics (com a curiositat, sabeu que el Pare Noel anava originàriament vestit de verd i que va ser, precisament en Norman, al fer un anunci per a la Coca-Cola, a qui se li va acudir canviar-lo de color i així es com ara tots el coneixem: vestit de roig).

Norman Rockwell tenia, en els seus dibuixos, l’habilitat per a capturar l’essència d’una escena (ell mateix confessà que en moltes ocasions havia fet prèviament, amb familiars o amics com a models una fotografia, planejant clarament el que volia per a, posteriorment, recrear aquesta escena sobre el dibuix). Vet aquí el realisme, ple d’encerts i desproporcions, que tenen les seves il·lustracions. Gra
n part de la seva obra es centrà en retratar, amb una bona dosi d’ironia i humor, la cara més amable de la societat nord-americana: la llar, la família, els valors, l’ infància,... una parella demanant la llicència de matrimoni, escenes de nens jugant a beisbol, l’aniversari d’una mestra vist pels seus alumnes, parelles a la barra d’un bar, gent a les consultes mèdiques, escenes de carrer,... imatges que es comenten soles, que en els petits detalls ens expliquen tota una història, que posen a l’espectador en el centre de l’acció i que, sovint, son el reflex i l’exageració dels costums i la vida de la societat americana d’aquella època. Les seves pintures i il·lustracions són precioses imatges que retraten tots els tòpics que s'associen a l'ideal o al somni americà. El seu particular estil com a il·lustrador, especialment en aquest període, el van convertir en una fàbrica d'icones culturals de l'Amèrica més blanca i innocent, del costat més positiu en contrast amb una època de guerres, depressió econòmica i desigualtats socials.

Però la sèrie de dibuixos i pintures que ha vinculat, per a sempre, a en Norman Rockwell amb l’escoltisme (especialment als EEUU) son els calendaris anuals que va fer durant gairebé cinquanta anys -entre el 1924 i el 1974-, i que edità l’empresa Brown & Bigelow, per a l’Associació dels Boy Scouts d’Amèrica. Aquestes il·lustracions –veritables quadres farcits de detalls- mostren unes escenes plenes d’expressivitat, de força, de realisme i d’acció. Pràcticament totes les imatges que us mostrem en aquest treball son tretes d’aquests calendaris scouts. L’any 1939, després de més de 25 anys pintant scouts, l’Associació dels Boy Scouts d’Amèrica lliurà a Norman Rockwell al Waldorf-Astoria de Nova York, davant un auditori amb més de 3000 persones, la seva màxima distinció: El Búfal de Plata.

Amb el pas dels anys, Norman va anar canviant la seva visió d’aquesta societat americana modèlica i joiosa per una altra no tant idealitzada i més real. Rockwell va canviar el seu estil feliç
i burlesc, per un altre més reivindicatiu, de denúncia i de contestació social; incorporant, en la seva obra, temes com la segregació racial i la lluita pels drets civils. Així veiem com, a partir del 1963, Norman Rockwell deixà de treballar a la revista The Saturday Evening Post per a fer-ho a Look, davant la prohibició que hi havia a la primera de representar persones de raça negra si no era en una situació de servitud (criats, cambrers, empleats de serveis, treballadors de la llar…). Hem inclòs en la nostra selecció, com a representatius d’aquest compromís, dos quadres, “Tots nosaltres vivim amb el problema” on es veu una nena negra que, amb molta dignitat, va a l’escola en mig d’un ambient força hostil (pintades a la paret, guardians que la protegeixen, un tomàquet que algú ha tirat,...) i un altre, pintat gairebé al final de la seva vida i que segurament per a ell va ser tot un missatge de solidaritat, titulat “Assassinat al Mississippí”; una denúncia-homenatge davant l’assassinat, el 1964, de tres activistes pro-igualtat entre negres i blancs (els que hagueu vist la pel·lícula “Arde Mississippi” els sonarà aquest episodi). Aquests tres nois formaven part del col·lectiu conegut com a “Freedom Riders” (activistes que com un acte reivindicatiu pujaven als autobusos dels estats del sud -barrejats negres i blancs- per a protestar contra la segregació als mitjans de transport). Les víctimes van ser dos blancs (Andrew Goodman i Mickey Schwerner) i un negre (James Chaney). L’assassinat el va cometre el Ku Klux Klan i va provocar, a partir d’aquest fet, una onada d’oposició contra aquesta organització racista.

Conclourem que la crònica que, amb la seva obra, magistralment va descriure Norman Rockwell és la història d’un poble i d’una nació, els EEUU, amb les seves alegries, ideals, grandeses, capacitats, misèries, tragèdies i esperances.

Norman Rockwell va morir, als 84 anys, a Stockbridge (Massachusetts) el 8 de novembre de 1978.

ART I ESCOLTISME (2)

MÁRTON LAJOS (LOUIS MÁRTON)

Márton va néixer el 18 d'octubre de 1891 a Székelyudvarhely, Transilvània, dins de l'antic imperi austrohongarès territori que, el 1920 (després de la Primera Guerra Mundial) passà a formar part de l'actual Romania. Márton, segons va comentar ell mateix en una entrevista, va començar a dibuixar, quan tenia quatre anys, als mobles i les parets de casa seva i, segons va dir, la primera “paga” va ser una garrotada del seu pare... Va estudiar a l'Escola d'Arts Aplicades de Budapest i, el 1907 quan tenia 16 anys, publicà el seu primer dibuix a la revista Zaszlonk (La nostra bandera).

Ingressà als scouts hongaresos, poc després de la fundació d’aquestos. Amb una petita delegació de 48 membres assistí al II Jamboree Mundial de Dinamarca de l’any 1924. Pal Teleki, Cap Scout d'Hongria i més tard Primer Ministre del país, n’era el màxim representant. No feia gaire que la Primera Guerra Mundial havia acabat i Hongria, recordem-ho, era un dels països del bàndol perdedor. Per això, tot i la germanor escolta, els scouts hongaresos no es sentien, al principi, gaire ben vistos pels altres scouts (la majoria de països aliats o neutrals). Els hongaresos, no tenien molts recursos i anaven força mal equipats. Tot i això, van guanyar diverses competicions i acabaren classificats en tercer lloc entre els trenta-tres equips nacionals. Ben segur que la facilitat que tenia Márton per al dibuix devia originar que molts dels apunts improvisats, que sobre el Jamboree feia i que els scouts d’altres països es degueren endur com a record, contribuïren a millorar aquesta relació. Fins a l’extrem que Márton sempre va dir que, aquest Jamboree i aquest primer contacte amb scouts de tot el món, va ser una de les experiències més memorables de la seva vida.

El número de febrer de 1927 de la revista Zaszlonk, vinculada als Scouts hongaresos i a l’Església catòlica, edità un llarg article commemoratiu del 20è aniversari del primer dibuix de Márton publicat el 1907, en el mateix s’hi reprodueix un autoretrat infantil del que ja anomenen “mestre Márton” vestit d’escolta.



Publicarà també, en aquesta època, dibuixos seus a la revista Cserkész Magyar (El Scout Hongarès). Márton, que no era molt alt, signava inicialment com a "Martonkaj" (Petit Márton); desprès utilitzarà la forma “Marton L”.

Márton també va assistir, el 1929, al III Jamboree Mundial celebrat a Anglaterra, en aquesta ocasió, la delegació hongaresa va ser ja de 800 participants. Aquest mateix any 1929, l’Associació Scouts d’Hongria va editar un àlbum amb molts dels dibuixos fets per Márton en les trobades escoltes internacionals dels anys anteriors. En l’ introducció es deia que "el pintor Louis Márton va ser un dels pioners del Moviment Escolta a Hongria i actual membre del Comitè Executiu, de l’Associació Scouts d’Hongria".

Així arribem al 1933, Hongria és l’encarregada d’organitzar, a la ciutat de Gödöllo, el IV Jamboree Mundial. Des dels inicis, l’Escoltisme ha fet servir la ma dels artistes per a difondre –primer amb postals i desprès amb calendaris, pòsters i d’altres sistemes gràfics- el seu ideari i difondre, així, aquest moviment. Hongria, en el Jamboree del 1933, ho va fer amb Márton i aquest hi col·laborà amb molt d’encert i entusiasme. Es calcula que va fer, per aquesta ocasió, uns 200 dissenys diferents de postals. Son dibuixos molt nets i simpàtics, gairebé sempre amb algun animalet, que mostren uns scouts riallers, servicials i feliços. Totes aquestes postals tenen un romàntic encant.

Márton, a més dels dibuixos scouts, va il·lustrar nombrosos llibres especialment per a infants i creà diversos cartells publicitaris. Molts col·leccionistes de la seva obra afirmen que la seva darrera postal scout data de l’any 1938. A finals de l’estiu de 1939 esclata la Segona Guerra Mundial. Hongria va poder mantenir el seu propi govern fins el març de 1944 quan els alemanys, aliats d'Hongria, van ocupar el país. Després serien els russos els qui ho farien després de sotmetre Budapest a un llarg setge.

Acabada la guerra, el VI Jamboree Mundial es celebrà a França el 1947. Márton tenia 56 anys, hi ha qui diu que la seva estrella s’apagà després de la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències. Acudiren al Jamboree de França uns 200 scouts hongaresos, però Márton –evidentment- no hi va anar, ni ens consta que hi fes cap dibuix. El 1948, el govern comunista d’Hongria prohibí l’escoltisme al país i aquest no hi tornà a aparèixer, legalment, fins l’any 1989.

Márton va morir a Budapest, als 62 anys, el 26 de gener de 1953. Després de la caiguda del comunisme, en el centenari del seu naixement –l’any 1991-, les seves restes van ser trasllades, del cementiri on reposaven, a la cripta del Monestir Franciscà de Budapest. Diu el seu obituari que Márton era un artista-pintor, restaurador, dissenyador, dibuixant de segells,... i que te frescos seus en nou esglésies d’Hongria, així com pintures al Vaticà de Roma. I era també, a més de tot això, un entranyable i bon scout.

ART I ESCOLTISME (1)

Dibuix de Pierre Joubert


PRESENTACIÓ

L’escoltisme i l’art, sovint, han format un bon binomi. La història de l’escoltisme està plena d’artistes plàstics i la història de l’art, també, està ben assortida d’obres relacionades amb l’escoltisme. Ja ho veureu.

Volem aprofitar l’oportunitat que ens ofereix el nostre Bloc per a mostrar-vos el que, sobre això, hem pogut anar trobant. Ho farem, no us espanteu, en diferents “capítols” o entregues i intentarem exposar-hi els pintors, dibuixants i il·lustradors més destacats. Segur que ens en deixarem algun; és per això que, ja des d’aquest primer article, demanem disculpes. Sin algú ens fa saber alguna important omissió, ho agrairem i procurarem esmenar-ho.

Parlarem i veurem algunes obres d’en Baden Powell, d’en Norman Rockwell, d’en Joseph Cstari, d’en Pierre Joubert, d’en Louis Marton Lajos, d’en André Franquin, d’en Michel Tacq (“Mitacq”) d’en Georges Pròsper Remi (“Hergé”), d’en Adriano Perone, d’en Gaspare de Fiore, d’en Otto Lohmueller,... sense oblidar el nostres propis artistes, els del nostre Clan: Josep Blanc, Cristòfol Gastó (“Tòfol”),...

Comencem doncs.

BADEN POWELL

Baden Powell, el fundador del moviment scout, va ser un bon dibuixant i pintor. Gairebé tots els treballs (llibres, àlbums, quaderns, notes o cartes), escrits per ell, estan il·lustrats amb els seus propis dibuixos. El llapis, la ploma o les aquarel·les eren els instruments i materials que feia servir.

Al llarg de la seva intensa i apassionant vida, en tots els escenaris on hi va estar present, Baden Powell dibuixà i, en molts casos, acolorí aquells paisatges i escenes que el captivaren (http://www.scoutbp.byethost7.com/dibujantes/bp/index.htm)

Hi podem veure escenaris d’ Africa, de l ’India, gestes militars, racons familiars, cartells, postals i un bon grapat de gravats que va utilitzar per a il·lustrar la gran quantitat de llibres que arribà a escriure:
(http://www.oocities.org/p-scouts/Literatura/Baden_Powell/libros_de_bp.html)

Aquí teniu una petita selecció d’algunes de les seves obres.

Crònica de la XXena sortida XXR

PELS VOLTANTS D’ AIGUAFREDA

En aquesta ocasió el tren ha arribat a l’estació de Sant Martí de Centelles (el baixador que tenim més proper per anar a Aiguafreda) amb mitja hora de retard. Ja fa una bona estona que els companys del Maresme, que hi han anat en cotxe, ens esperen. Després de les corresponents salutacions, sense torbar-nos, baixem cap a la vila d’ Aiguafreda.

Travessem el riu Congost pel pont de l’Abella, construït el 1754, una gran obra d'enginyeria civil de l'època que dóna testimoni de la puixança econòmica i estratègica que, al segle XVIII, tenia el camí de Barcelona a Vic. Avui aquest vell pont queda un pel deslluït sota mateix de l’autovia; “el progrés” ha tingut de fer un pont (per no dir un “pegot”) per sobre de l’antic i bonic pas.

La ruta d’avui te l’inici al punt d’informació turística d’ Aiguafreda que trobem, ja un cop dins la vila, en un parc a tocar de l’antiga carretera “de Ribes”.

Seguim carretera amunt direcció Centelles. Quan ja gairebé hem travessat el poble veiem, a la dreta, la Font de Pontasco amb unes taules i bancs de pedra que ens conviden a esmorzar. Així o fem. Sembla que el nom ve d’un antic edifici que hi havia en aquest lloc, anomenat  " el Portazgo",  tot i que popularment la gent l’esmentava com “el Pontasco” i com, a vegades, la “vox populi” és la “vox dei” aquest ha sigut el nom que finalment ha perdurat. El fet es que hi hem esmorzat molt be –amb vi, cafè (amb les tasses de disseny), “gotes” assortides (anís i brandy) i, fins i tot, galetes-. Un cop tips amb renovades forces reprenem el camí, un trosset més, carretera amunt.

Quan, a la nostra dreta, veiem que s’obre una vall, la que forma la riera de Martinet, abandonem la carretera. Davant nostre tenim la font dels Enamorats, també neta i endreçada com la que acabem de deixar. Prenem un caminet que surt pel costat esquerra de la font i va pujant suament riera amunt. Les pluges de la setmana passada (sempre estem de sort en les nostres sortides i no ens plou mai...) han convertit aquest torrent, que fa de línia divisòria entre els termes d’ Aiguafreda i Seva, en un rierol d’aigües netes i clares. A un costat del camí hi tenim la riera i a l’altre una paret de vegetació que ens omple d’olor de bosc i de frescor. Arriba un punt on el camí, per un pont de fusta, travessa el rierol  i on hi podem veure l’anomena’t Gorg de la Sort  que te un bonic salt d’aigua com a teló de fons. Un cop a l’altra riba, el camí es torna més costerut fins a l’extrem que, en un parell de llocs, hom hi ha posat unes cordes nuades per ajudar en l’”escalada”... el corriol ens porta fins a una pista que mena a la casa de l’Afrau.

Quan arribem a l’Afrau (un antic molí), sorprenem a la persona que hi viu fent uns retocs en una gran escultura, obrada en trencadís, que hi ha al jardí. És un artista-pintor, com ell mateix es presenta, que te en aquesta casa el seu estudi i galeria d’exposició. Cal dir que, els quadres que hi hem vist, ens han agradat força. Llàstima que anem amb un cert retard en l’horari previst i ens queda, encara, molta excursió per endavant i no podem atendre, aquesta persona i la seva obra, com realment es mereix. Davant la casa, tornem a travessar la riera per una “passera” feta amb pedres. El camí, ara un altre cop dins el terme d’ Aiguafreda, puja fins a l’antiga parròquia d’ Aiguafreda de Dalt.

El primer que veiem d’ Aiguafreda de Dalt és l’antic cementiri, al fons d’un prat que hi ha al darrera del conjunt que formen l’església i la rectoria. Estem a una alçada de 585 m i hem salvat –certament sense gaire dificultat- un desnivell, des d’ Aiguafreda, de 175 m. Aquesta església, segons llegim en unes notes, va ser fundada per l’abadessa Emma (ja la coneixem de la nostra visita al monestir de Sant Joan de les Abadesses), filla del comte Guifré el Pelós i va ser consagrada pel bisbe Gotmar, el 5 d’agost del 898, amb el nom de Sant Martí del Congost. Sota de l’edifici hi ha una cova o cripta on hi ha vestigis d’enterraments tardo-romans i visigòtics. Per això, hi ha qui afirma que abans del 898, data de la consagració del actual temple ja ni devia haver algun altre. El cert és que l’església que podem veure és del segle XII amb moltes modificacions posteriors.

Des de la plaça que hi ha davant del recinte ens criden l’atenció diferents elements: un comunidor del segle XVIII, obert als quatre vents, des d’on el capellà exorcitzava les tempestes; un bonic rellotge de sol, a la façana de la casa rectoral, amb la sentència “Jo sense sol i tu sense fe, no valem res”; el conjunt format per la rectoria i l’església que amb els murs –alguns d’ells, amb espitlleres- i contraforts amaguen l’edifici romànic inicial (només es pot apreciar aquest estil des de l’interior); el campanar amb dos ulls;...i una font que, per les peces de ceràmica que la decoren, es dedicà -commemorant el 1100 aniversari de la fundació del lloc- a l’abadessa Emma. Ens hi estem uns minuts contemplant els diferents detalls d’aquest tranquil lloc i ens en caldrien més, però, cal seguir la nostra ruta.

 

El camí, una vella pista, passa a tocar de la font Fresca, un indret amb un nom molt encertat: un bon doll raja d’ enmig d’uns gran blocs de pedra recoberts de molsa i a l’ombra d’uns frondosos arbres. En ple estiu si deu estar de gloria, diem. El camí va pujant lleugerament, pel mig d’un cuidat bosc que -de tant net- ens crida l’atenció, fins que passem per una casa en runes, situada en una balconada sobre la vall, és el Saüc. Fem alguna fotografia aprofitant, com a marc, les pedres d’una vella porta. 

 

Continuem per la pista però, uns centenars de metres més endavant agafem un petit corriol, a l’esquerra. Cal dir que tota aquesta ruta està molt ben indicada, amb pals metàl·lics de senyalització de color verd amb una marca groga. El camí va guanyant alçada per la zona de Els Terressos, amb bones vistes sobre la vall del Congost i el pla de Centelles. El tipus de bosc ha canviat, els pins han anat substituint els roures i les alzines. Anem pujant, en alguns llocs el camí transcorre per damunt  de grans lloses de roca com si es tractes d’una “via romana”... fins que arribem al punt culminant del nostre recorregut un encreuament de camins, conegut com les Quatre Carreteres, a 680 m d’alçada.

A partir d’aquest punt el camí baixa lleugerament. Passem, sota el lloc conegut com les Pinedes, per Can Casanoves, una nova casa en runes,  antigament hi havien dues vivendes en el mateix mas, una per als masovers i una altre per a els amos, a més d’altres dependències i edificis auxiliars. Avui, malauradament, ni els uns ni els altres tindrien on sotaplujar-se.

Al arribar al punt on el camí arriba al GR 2, tenim la possibilitat de desviar-nos, un 3 km en total, per a visitar el dolmen del Pla del Boix, però això suposaria –com a mínim- una hora més de temps per al nostre recorregut. Son ja les 14h i tenim encomanat el dinar a Aiguafreda a les 15 h.; aquesta hora és la que necessitem, sense aturar-nos, per a baixar fins a la vila. Decidim, doncs, seguir sense anar a veure el dolmen (anem aprenent que sovint no es pot assolir tot...)

Continuem el camí, ara amb sensacionals panorames sobre el Pla de la Calma –on distingim Ca l’Agustí i el Tagamanent, tot recordant-hi la nostra estada en una anterior Xino-Xano- i, als nostres peus, Aiguafreda, la vall del Congost i la riera de l’Avencó. Pràcticament planejant arribem a Can Serra de l’Arca, un lloc on hi havíem dormit molts cops en les nostres excursions de joventut, ja llavors la casa estava en runes però conservava algunes dependències “habitables”. Avui, aquesta impressionant masia situada en un lloc no menys espectacular a 645 m., és una completa ruïna -amb la seva característica i ben orientada galeria- amb el arcs apuntalats. A tocar del vell mas –ja esmentat al segle XIII- hi ha una nova casa amb un cuidat jardí i unes instal·lacions per al joc dels infants... voldríem veure-hi tot un símbol de futur per a aquest lloc. Tant de bo.

El camí baixa, ara de forma més pronunciada, alternant pista i corriol fins que arribem, pràcticament ja en els primers carrers d’ Aiguafreda, a la riera de l’Avencó i el terme amb el veí poble de Tagamanent. Hem anat de riera a riera, per tot el terme municipal d’ Aiguafreda, tot remuntant la serra i retornant al poble. En total, segons el “podòmetre” d’en Big Josep, hem fet 16 quilòmetres.

 

Les cerveses de ritual i el dinar el fem al restaurant “El Centre”, del carrer del Pont, molt correcte. Després anem fins a la plaça major i ens fem, davant l’Ajuntament, la foto “oficial” de la sortida.

Ja només ens queda, desfer el camí fins a l’estació de la Renfe tot travessant, de nou, el Congost pel pont de l’Abella que ens ha donat la benvinguda al matí.

Text: Pep Arisa

Fotos: Joan Simarro, Montse Bosch i J.M. Cortés

CRIDA A LA 21ena SORTIDA XINO-XANO

CARENEJANT PER LA SERRALADA DEL MONTNEGRE

Data.- Dijous 1 de desembre del 2011.

Tipus d'itinerari.- L’excursió que ens proposen la Montserrat i en Josep Mª, és ideal per a la tardor, ja que ens permetrà descobrir tota una amplia gama de colors i paisatges. Per un costat, les rouredes, fagedes, castanyedes, avellanedes i d’altres arbres caducifolis que poblen les zones més obagues del Montnegre i, per l’altra, en el relleu de la serralada encarat a migdia, els alzinars i les pinedes que miren a mar. La ruta es complementa amb la visita a les pintoresques ermites de Sant Martí (regentada pels caputxins) i la de Santa Maria (restaurada de fa poc) de Montnegre; l’ascensió al Turó Gros, el punt més alt de la serralada (766 m) i una bona colla d’arbres monumentals: les cinc alzines del Coll de Basses, la soca del roure de Santa Maria (caigut a les nevades del 2010) i l’Alzina Grossa. El recorregut pels punts careners de la serralada ens proporcionaran, si el dia hi acompanya, uns bons panorames.

Recorregut i dificultat.- El recorregut és una ruta circular de 8 km, que surt de Sant Martí de Montnegre i torna, fent un circuit que passa pel punt més elevat d’aquesta serralada –el Turó Gros-, al mateix lloc de sortida. El desnivell acumulat es de 450 m. La dificultat és mitjana. El temps de caminada, sense comptar les aturades, és de 3h 30’. L’itinerari comença, com ja hem dit, a Sant Martí de Montnegre on deixarem els cotxes (s’hi arriba, des de l’interior, per una pista forestal que es pren al km 57,5 de la carretera C-35, al nord de Sant Celoni, en un trencall indicat amb el rètol “Can Batlle”, un quilòmetre abans d’arribar a Sant Martí, se’ns ajuntarà la pista que ve d’Olzinelles i Vallgorguina). La ruta, a peu, passa pel Coll de Basses, el Turó Gros, Santa Mª de Montnegre, l’Alzina Grosa i, un altre cop, Sant Martí de Montnegre. En Joan Miquel, portarà el seu GPS, i els coordinadors ja han fet, en una altra ocasió, bona part de l’excursió, així que tranquils...aquesta vegada, no ens perdrem !!!!.

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al restaurant "Can Lluís" de Sant Pol de Mar, a primera línea de platja. Tenen un menú a un preu -sense extres- de 12 euros.

Equip necessari.- Cal portar l'esmorzar i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi, els Serena/Bosch el cafè, en Llorenç "les gotes" i en Carles les tasses de “disseny” i el sucre. Roba i calçat adequats al dia que faci i els bastons (aquells que ho vulguin). En funció del temps no oblideu la capelina i/o el paraigua. Els organitzadors ja han advertit que encara que plogui, sortim !!!!!. Alguna cosa farem, si plou molt, fins l’hora de dinar.

Lloc i hora de trobada.- Com que la “logística” de transport es amb cotxes, tindrem els tres tradicionals punts de trobada: els companys/a del Maresme (en el lloc i hora que ells decidiran), els de l’Hospital (nou) de Sant Pau i els de Travessera xamfrà amb Lepant ( aquest dos últims es trobaran als punts d’origen a les 8h del matí). El lloc i hora prevista, on tots confluirem, serà l’Ermita de Sant Martí de Montnegre a les 9 h. del matí. Els cotxes ja els concretarem, en funció dels assistents, per Internet.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans del 29 de novembre, trucant o escrivint un correu a en Josep Mª o la Montse que son els coordinadors d'aquesta sortida, més que rés per tal d’organitzar el transport i reservar lloc al restaurant on dinarem.

COMENTARI

En relació amb el nostre temps lliure, els “hobbies” i les aficions

Un bon amic, jubilat i amb temps –un altre “desvagat” com diria la meva dona-, que sovint entra al nostre Bloc (potser ens llegeix més gent de la que no ens pensem !!!); a rel de l’entrada on parlava de la meva modesta col·lecció de segells scouts, m’ha fet un interessant comentari relacionat amb el temps lliure, el col·leccionisme, els “hobbies” i les aficions.

Diu, aquest company, que no cal gastar masses euros (especialment ara que la “crisis” es va fent crònica) per a gaudir d’aquests petits o grans entreteniments que tant ens poden ajudar a omplir el nostre temps lliure.

El col·leccionisme, possiblement, si que resulta un pel car; i més si es tracta d’articles costosos o si ets una persona amb molta fal·lera per a acaparar tot el que hi ha (o es pot aconseguir) sobre el tema objecte de la teva dèria. A més, amb el pas del temps, diu, s’hi pot afegir un altre i greu problema: com i on guardarem tot aquest recull de material que hem anat arreplegant ?. Trens en miniatura, botelles de cervesa, capsetes de llauna, plomes estilogràfiques, nines de porcellana, didalets d’arreu, càntirs, joguines de fusta, fòssils, aparells de radio, còmics, “caganers”, escarabats dissecats,... o qui sap que ?. Amb els anys i la perseverança del col·leccionista, tots aquests entranyables objectes acostumen a transformar-se en monstruoses andròmines, que poden acabar – si no es te un espai o lloc adient per a encabir-ho- amb moltes col·leccions o matrimonis, amb la traumàtica, rotunda i temuda expressió de: “o les... (i aquí poseu-hi el nom de qualsevol dels estris que hem anomenat) o jo !!!!. Coneixement, seny i precaució, amics –amb això de les col·leccions- o podem prendre mal... !!!!

Però hi ha “hobbies” i activitats –com algunes de les qui practiquem nosaltres-, continua dient, que costen molts pocs diners o, fins i tot, cap. I me’n esmenta i recomana, un munt:

• les caminades tipus Xino-Xano, com les que la nostra colla anem fent;
• la lectura, de llibres, diaris i revistes, en biblioteques públiques;
• la contemplació i l’amor per les arts plàstiques, encabint dins d’aquest concepte la pintura, l’escultura, l’arquitectura, l’urbanisme, la fotografia, el dibuix… amb tot un seguit de llocs (edificis, instal·lacions, indrets, racons,…), exposicions i museus per a visitar, fins i tot, de franc (amb la tarja de jubilat);
• l’observació dels ocells i de la flora, que ell practica –totes les estacions de l’any-, a la natura i en molts dels nostres grans parcs urbans;
• la fotografia, art que, amb les màquines “de retratar” actuals, resulta molt senzill, gratificant, pràctic i econòmic. A més, amb la fotografia, es poden “col·leccionar”- sense cap dels “riscos” que acabem d’ esmentat- infinitat de temes, llocs i moments;
• Internet, molt criticat per uns i valorat per d’altres, és una finestra oberta al mon i, amb la mesura adequada, ofereix d’una manera relativament còmoda un molt ampli ventall d’informació que -un cop contrastada i passada pel “sedàs”- pot ser la font de múltiples treballs o recerques de tipus històric, geogràfic, excursionista, social o cultural. Sense oblidar el correu electrònic, una eficaç eina per a mantenir el contacte i passar informació, de forma relativament ràpida i barata, entre coneguts i amics (sense, però, “bombardejar” ni saturar a la gent amb correus inútils o de dubtós gust... !!!);
• el plaer de sentir bona música o rememorar, ara amb tranquil·litat i sense cap pressa, aquelles melodies del “nostre temps”... reposant els vells discos de vinil, els CD’s o “descarregant-la” d’Internet;
• la natació, la bicicleta, l’exercici físic o alguns esports (adequats a la nostra edat i preparació), en els diferents complexos municipals o, si el temps ho permet, a les platges i circuits adequats per a aquestes pràctiques esportives que hi ha dins o propers a la ciutat;
• la jardineria i, aquells que puguin i en tinguin, el petit hortet urbà –ni que només sigui en grans testos o jardineres- amb un parell de tomaqueres, una mongetera i -si hi cap- alguna mata de pebrots;
• la cuina, si, si..., preparar alguns plats per al dinar o el sopar; la tria de la recepta, la compra prèvia dels productes al mercat del barri, l’elaboració i, finalment, la presentació del resultat a taula... i recollir els comentaris (gairebé sempre favorables, segur) de la parella, els familiars o els amics;
• el dedicar una part del nostre temps, independentment de a la família (als pares, a la parella, als fills i -sobretot- als nets... que és la nostra “obligació”) però, també, a d’altres persones o a finalitats de tipus social: ONG’s, entitats culturals, veïnals, socials, benèfiques o “de defensa” de la natura o de la llengua,...
• cursets, xerrades o tallers als centres cívics o universitats; cantar en alguna coral (el meu amic ho fa...); tocar (o aprendre a tocar) un instrument musical; seguir i, si es pot, participar en les actuacions i aplecs de cultura i tradicions populars ( sardanes, castells, grallers, bastoners, trabucaires, concursos de gossos de tura, festes, fires o mercats tradicionals,...);
• també (per que no ?, si això us agrada) practicar el joc de la petanca -la variant provençal de les nostres boxes- a qualsevol parc; les cartes o el dominó al casal; les puntes fetes amb boixets, el patchwork o la mitja a la botiga de labors…o anar a ballar !!
• els viatges, aprofitant els descomptes de la Renfe o amb l’ INSERSO (n’hi ha de culturals o a llocs on fa anys o, potser, mai hi hem estat), diu que és molt recomanable anar a aquests viatges –si es pot, clar- dos o més parelles d’amics i, un cop a destí, llogar un o més cotxes i voltar plegats...;
• i, finalment i sense cap intenció de donar la llista per tancada... (tots segur hi podríem afegir d’altres iniciatives, activitats o “hobbies”), cal pensar una mica en nosaltres mateixos i en la necessitat de disposar d’un temps i d’un ”espai” personal i íntim per a la reflexió o, simplement, per –amb la tranquil·litat que suposa, a vegades, el estar sol...- badar i no fer res.

Conclou, el meu amable comunicant, que –a la nostra edat i per a tots els anys que es pugui- del que es tracta es de fruir amb el que es fa i que, potser, no varem poder, volguer o saber fer abans o, al menys, amb la “intensitat” amb que ho podem fer ara. Pensar que amb tot això, alhora i sense adonar-nos, anem millorant la nostra salut física i mental; les pròpies possibilitats, aspiracions i autoestima i, també, el nostre coneixement, respecte i estimació per tot allò que ens envolta. Fent algunes d’aquestes activitats, ben segur, ens tornem més “sociables” i ens mantenim més “en forma” aconseguint, a la fi, una més gran i millor qualitat de vida.

M’ha semblat, tot i que el meu amic no és cap especialista en la matèria, una reflexió molt engrescadora. Li he dit que intentaria –amb el seu permís- traslladar-la, de la forma més exacta possible, al Bloc. Confio haver-ho sabut fer (ja m’ho diràs).

Gràcies, un cop més, per la vostra atenció i una forta abraçada a tots i a totes.