CRÒNICA DE LA 24ena SORTIDA XINO XANO

UNA VOLTA PER L’ANOIA: La Fou de Sant Martí de Tous

Molt puntuals, des dels diferents llocs d’origen, confluïm els tres cotxes –carregats de cofois excursionistes- a la benzinera de "El Bruc" per a continuar, ara ja un darrera l’altre, fins a Sant Martí de Tous. Tenim per davant un dia encara d’hivern, però del tot primaveral. Anem, avui, a una comarca per a molts de nosaltres poc coneguda. Unes terres amb cultius de secà que ens sorprenen, gratament, pel fons de muntanyes atapeïdes de bosc. 

Un cop a Sant Martí de Tous ens adrecem, sens pèrdua de temps, a l’Ateneu on tenim previst dinar-hi i on, ens han dit, un veí del poble ens aconsellarà sobre la ruta prevista. El senyor Magí, que així s’anomena el nostre amable "guia" local, el primer que ens suggereix és canviar el sentit de la nostra excursió: començar per a on nosaltres la volíem acabar (l’alzina de can Gol) i acabar per a on teníem previst d' iniciar-la (el santuari de la Mare de Déu de Sentfores); la caminada –un pel llarga per a fer-la a peu- serà, diu, més còmoda. Però això no és tot, amb el cotxe de l’hostaler –en Mingo- i amb aquest com a xofer, ens acompanyarà fins l’Alzina de Can Gol i desprès ens orientarà sobre la resta de la ruta. “Aneu tirant que nosaltres, amb el cotxe ja us atraparem...”, conclou.

Així o fem, sortim del poble per una pista que travessa la riera de Tous per un nou i sòlit pont. Al arribar al primer bosquet aprofitem el sol i l’ombra del lloc (en aquest temps n’hi ha que volen sol i n’hi ha que volen ombra) per a esmorzar. Hem sortit d’hora de casa i la veritat és que ja tenim gana. Al poc i  per la pista que hem seguit, veiem que el cotxe d’en Mingo, amb en Magí, s’atura a la nostra alçada. “Aquests excursionistes de “Can Fanga”, encara no han fet dues passes i ja paren a esmorzar...”, deuen pensar. Intentem justificar-los la situació i en Magí ens contesta que esmorzem tranquil·lament que ells s’esperaran... en Mingo però, manté el motor del cotxe en marxa... fet que nosaltres entenem com un cordial advertiment: afanyeu-vos !!.

Acabem d’esmorzar, fent córrer la bota i picant les olives que ha portat l’Elena, prenem el cafè fet pels Serena, batejat amb les “gotes” d’en Josep i d’en Llorenç... tot, una mica més ràpid del que habitualment ho fem. Després seguim, a certa distància (per la pols del camí), el cotxe dels nostres benevolents guies. Arribem a un petit veïnat, amb diverses cases escampades, al voltant del mas Aubereda –en Magí l’anomena l’Aubreda-. En una d’aquestes cases, a tocar del camí, un home ja d’edat està fent, amb gran mestria, un marge de pedra seca: “no tothom en sap fer...” diu rient. L’Aubereda és un gran casal situat dalt d’un turó, hi ha qui diu que és la masia més antiga de la comarca (documents de l’any 970 ja l’esmenten juntament amb el castell de Tous), el cert és que, en aquest lloc i pels seus voltants, s’han trobat restes neolítiques, dels ibers i romanes. Actualment aquesta pagesia s’ha anat ampliant (segurament en funció de les necessitats) amb diferents estils i construccions annexes que, pensem, malmeten estèticament el conjunt de l’edifici.

Nosaltres hi passem pel costat, és una zona amb un paisatge humanitzat: grans camps treballats (amb uns cereals que, ara, demanen i necessiten –urgentment- aigua per a créixer); marges amb petits horts; alguna “torre” de residents de caps de setmana a tocar del bosc i, com a teló de fons, el verd intens de les serres de Queralt i de Miralles.

Continuem la ruta per aquesta vall que forma la riera de la Roqueta seguint, a distància, el cotxe dels nostres amables guies que es va aturant, de tant en tant, tot marcant-nos el camí. Fins que arribem a un punt on en Magí, fora del cotxe, ens espera al costat d’un corriol. Estem a tocar de Can Gol, una casa abandonada que, ens comenta en Magí, es va ensorrar l’any 1970. Al costat de les runes continua, impressionant i majestuosa, l’ Alzina de Can Gol un arbre monumental protegit legalment per la Generalitat de Catalunya, amb un perímetre de soca de 4,65 m (el més gruixut de la seva espècie a la comarca). En Magí ens explica que, diuen, te més de cinc-cents anys. Ens hi fem una fotografia del grup.

Desfem camí, passant de nou per l’Aubereda, fins a un gran casal amb teulada a quatre aigües –que ja ens ha cridat l’atenció a l’anada- i que la gent anomena, pel color de les seves parets, “la Casa Rosa”. Preguntem a en Magí pel seu veritable nom i ens contesta que hi ha qui la coneix, també, per La Torre però que no sap si, aquest nom, és el correcte. A “la Casa Rosa”, cal agafar un altre camí que, desprès de passar pel pou que nodreix d’aigua els dipòsits del poble, mena a la Fou. En Magí ens acompanya fins l’arrencada del corriol que descendeix fins al fons d’aquesta gran depressió de terreny, que és com una immensa “olla” amb parets de més de 40 metres d’alçada. Ens acomiadem, agraïts, del senyor Magí. És realment sorprenent, en un món on el que domina és l’ individualisme i el “no t’hi emboliquis”, trobar persones, com en Magí i en Mingo, que d’una manera del tot desinteressada s’ofereixin -dedicant-hi part del seu temps- a acompanyar a uns “estranys” pels llocs d’interès del seu poble. Moltes gràcies, amics, sou tot un exemple de generositat i de civisme.

La Fou, és un dels paratges més emblemàtics d'aquest municipi. El corriol d’accés, que ens ha indicat en Magí, va descendent vers el punt més baix de la fondalada. Com més estret es torna el sender, més frondós es l’entorn. La vegetació es cada cop més ufanosa fins que arribem al final de la gola on, en períodes plujosos –i avui, malauradament, no és el cas- la riera es despenja, sobre un gorg,  amb un salt de prop de 25 metres d’alt. Ens ho imaginem... vés quin remei !!!. Aquest lloc, verd, humit, ple de balmes, coves, rierols, tolls i raconades és, tambè, el marc ideal per a nombroses llegendes: la cova del diable, la de la verge, l’amagatall d’un bandoler (en Pagna), la desaparició d’una donzella, dins del gorg, al costat d’una cérvola blanca;... un indret màgic. 

Retornem a la pista que, en lleugera pujada pel Bosc de Gramenet, va fins el santuari de la Mare de Déu de Sentfores. A mesura que guanyem alçada el panorama es va obrint: camps d’ametllers i de cereal a les valls, la vila de Sant Martí de Tous a vista d'ocell i, al fons, les muntanyes que van des del port de la Panadella fins la Serra de Rubió. Tenia raó en Magí, el recorregut triat és un pel llarg (portem caminats 11,3 quilòmetres i encara ens en falten 2 per arribar a Sentfores i 2 més fins Sant Martí de Tous). Un de nosaltres s’ha avançat  fins el poble per a pujar amb  el cotxe fins el santuari de la Mare de Déu de Sentfores, on ja ens esperen uns companys (l’Enric i la Carme) que s’afegiran al dinar, en Mingo de l’Ateneu s’ofereix també a pujar-hi, amb el cotxe, per a recollir-hi el total de la colla i arribar així puntuals a l'àpat. Passades les dues del migdia, arriben els primers caminadors a Sentfores. Un cop tots plegats, xino-xaners i cotxes, som al santuari demanem a l’ermità si ens pot obrir l’església per a visitar-la. L’edifici actual va ser construït el 1656 –segons podem llegir a la llinda de la porta- per en Joan Nasich tot substituint un temple anterior del segle XIII. Te planta de creu llatina, amb dues capelles laterals (la del Sagrari i la del Sant Crist). Damunt l’altar hi ha un cambril, del 1777, amb l’ imatge de la Mare de Déu i l’Infant (reproducció, no sabem si gaire fidel a l’original, de la del segle XIII).

El santuari va ser restaurat el 1993, el seu interior, la cúpula i el cor estan decorats amb pintures murals, amb escenes bíbliques i de la vida de la verge, fetes per en Gabriel Junyent (de Sant Martí de Tous) i en Jaume Enrich.  Actualment, ens explica en Mingo, un dia al més s’hi continua celebrant missa. El Dilluns de Pasqua s’hi fa l’Aplec, barreja de festa religiosa i lúdica amb un dinar, jocs i ballada de sardanes.

A ¾ de tres –només amb un quart de retard sobre l’hora prevista- ens entaulem al restaurant de l’Ateneu de Tous on ens esperen les cerveses "de ritual" i un bon dinar a un preu molt raonable.

Desprès del cafè estirem una mica les cames pel poble, fins l’església parroquial i el castell. Hi pugem per a veure la vista sobre la vila i els entorns que, des d’aquest punt, es domina. Trobem la porta d’accés al recinte del castell oberta i un noi, que desprès ens dirà que està vinculat als propietaris, ens permet la visita al pati i a algunes dependències. Sant Martí de Tous, certament, te una gent molt amable !!!. L’any 880 Guifre el Pilós reconquerí als musulmans el lloc de Tous, però no és fins el 960 que es cita el Castell de Tous en un document del comte de Barcelona Borrell I. L’actual edifici és un gran casal residencial fortificat, del qual en destaca la seva torre quadrangular rematada amb merlets. Hi podem veure nombrosos elements que en denoten un cert esplendor en el període de l’estil gòtic. L’any 1918 el castell va ser adquirit pels Rojas, una família igualadina emparentada amb els Godó. La persona que ens ha permès la visita és un besnét del primer propietari d’aquesta família.

Retornem a l’Ateneu  per a acomiadar-nos d’en Mingo i agrair-li, un cop més, la seva atenció al llarg de tota la nostra estada a Sant Martí de Tous. Els xino-xaners i les xino-xaneres ens acomiadem, tambè, emparaulant-nos per a  la propera sortida que serà (després de la Setmana Santa) el dijous 12 d’abril.

Gràcies a tots i a totes per la vostra assistència i participació i fins la propera !!!.

Fotografies d’en Enric, Carme, Montse, Joan i Joan Miquel. 

MÚSICA I CANTANTS (7)

CANTAR (MOLT BE) TANGOS AL CARRER

MIGUEL ALE

Passejar, amb calma, pel Barri Gòtic de Barcelona és una cosa que, amb la Maribel, fem sovint. Recórrer els seus carrers i places peatonals, les originals botigues,  els petits cafès, els històrics edificis i escoltar el so dels ocasionals músics de carrer -que saben aprofitar l’acústica de cadascun dels seus bonics racons- és un regal que ens fem sovint.

Farà, potser, un parell d’anys que en una d’aquestes passejades, al passar per la Plaça del Rei, la melodia d’un conegut tango ens va fer aturar davant un músic-cantant que, acompanyat de la seva guitarra, en feia una interpretació magistral. Després en cantà un altre i, encara, un altre més... Ben aviat, vàrem ser un bon grup de persones els qui, embadalits, formarem un cor d’entusiastes oients. Fins que arribà el moment d’una curta o, potser, estratègica pausa. Mentre l’artista bevia una mica d’aigua per a alleugerir la gola, una senyora que l’acompanyava aprofità per a vendre uns CD’s que el mestre-cantautor, prèviament, havia enregistrat. Nosaltres, complaguts, en comprarem un. Aquell músic-cantant era, és, en Miguel Ale.

En aquell CD, que porta el nom d’ Arte y pasión, Miguel Ale hi interpreta els clàssics inoblidables de la música argentina (Melodia de arrabal, Pobre flor, Malena, Zamba de mi esperanza, Anclao en París, Volver, Mujer y amiga, Yira, yira, Por una cabeza, Tarde, Noche de carnaval, Mano a mano, Caminito,…) i alguns temes propis (Ha salido el sol o Milonga para el guardian). Tangos, valsos, zambas, balades i milongues tocats i cantats, com diu la portada del disc, amb art i passió.

No és la primera vegada que comprem discos a cantants o músics de carrer. I a fe de Déu, que no ens en hem penedit gairebé mai. En tenim de comprats a Santiago de Compostela, a Cracòvia, a Rússia, a Roma... i al nostre Barri Gòtic. Normalment, tens la garantia de conèixer el “producte” per endavant, d’haver sentit prèviament el so dels músics o la veu del cantant. I des del punt de vista de “comerç just” l’ import de la compra va, sens cap dubte, directament al “productor” sense intermediaris, ni distribuïdores, ni discogràfiques. Una altra cosa és, en algun cas puntual i concret, la  poca qualitat de l’enregistrament. En general, però, hem quedat satisfets i, sovint, son molts d’ aquests  CD’s  els que escoltem -revivint melodies, llocs, viatges i moments- en la “pau de la llar.”

Però, tornem al protagonista d’aquesta entrada. Miguel Ale va néixer, el 1950, a Rojas  -la mateixa ciutat argentina on nasqué i va viure la seva infància, l’escriptor Ernesto Sábato- una  població, de quasi 30.000 habitants (molts d’ells immigrants), de la província de Buenos Aires.

Miguel Ale és, per la procedència dels seus progenitors, fruït d’una singular barreja: la mare d’origen basc i el pare sirià, alauita com el ara sanguinari dictador Baixar al-Assad. Miguel, però, de ben jove ha lluitat sempre contra els règims tirànics i totalitaris. Essent estudiant de Dret a l’ Universitat de la Plata formà part dels grups, anomenats “la guerrilla”, formats per estudiants, sindicalistes, intel·lectuals, i lluitadors –de totes les classes socials- contra la dictadura militar que, l’any 1968 (en un dels periòdics “cops de sable” que, des del 1930, s’han anat succeint a l’Argentina), havia derrocat el govern democràtic. Va ser detingut, empresonat i torturat, salvant la vida “de miracle” en més d’una ocasió (en el darrer cop-govern militar del general Videla, l’any 1976, a l’Argentina hi van haver 30.000 “desapareguts”, que cal afegir a un gran nombre de morts oficialment declarades). El passat 15 de febrer, EL PUNT AVUI publicà en la seva darrera pàgina una entrevista a en Miguel Ale on parla, concretament, d’aquest període. (1)

Miguel Ale és poeta, músic, cantant i compositor. Des de fa set anys viu a Barcelona on ell sol, amb la companyia de la seva guitarra, o be formant conjunt amb el seu fill, Leonardo,  un guitarra solista –també, per cert, molt bo- actuen amb el nom de Miguel Ale & FrikTango (2). Els seus escenaris habituals son determinats racons del Barri Gòtic barcelonès, petits locals, teatres o ateneus de comarques i alguns recitals “per encàrrec”. A internet, buscant a “can Google”, es poden visionar vídeos d’alguna d’aquestes actuacions (Toma este vals, Brillando en la oscuridad, Vivo, Garganta con arena, ...).

Fa poques setmanes, en una nova passejada dominical per Ciutat Vella, els retrobarem de nou -cantant i tocant- al peu de les escales de la Catedral barcelonina. Velles i noves cançons totes elles, però, interpretades amb la mateixa intensitat i emoció de sempre. I un  segon i nou CD, Tangofussión, un bon complement al que ja tenen editat. Amb tangos clàssics com Cambalache, Uno, Adiós muchachos, Sur, El último organito, Garganta con arena, La cumparsita, Nostalgias o Volver; cançons com Toma este vals amb lletra d’en Federico Garcia Lorca o la milonga Al olor del hogar i una més gran aportació, en aquest disc, de temes propis: Aeki traïdora, Sólo queda esta canción, La pieza, Vivo i Brillando en la oscuridad. Un bon recull que fusiona les melodies de sempre amb els sentiments, la poesia íntima i vital d’en Miguel Ale i la bona interpretació musical de FrikTango.

Del tot recomanables.

Miguel Ale.- ARTE I PASIÓN.  ARCA Records. 15 peces. Veu i guitarra.

Miguel Ale & FrikTango.- TANGOFUSIÓN. ARCA Records. 16 peces. Veu, guitarra solista, guitarra rítmica i percussió.

Preu de cada CD: 10 euros. Cal adquirir-los als mateixos intèrprets.

NOTES.-

(1)   Emili Bella, L’entrevista: Miguel Ale ”L’exèrcit ens va torturar només per una reunió”. EL PUNT AVUI, dimecres 15 de febrer 2012 pàgina 56. Podeu  buscar  l’article clicant a   http://www.elpuntavui.cat/canals/generes/entrevistes.html?id=5

(2)  Leonardo Ale toca la guitarra solista amb gran mestria. El seu estil musical, tot i mantenir-se fidel a les arrels més pures del folklore argentí, en algunes peces i ocasions incorpora influències del jazz, el blues i el rock. Per això quan un músic amic els comentà, cordialment, que alguns dels tangos tocats per Leandro sonaven una mica frikis..., Miguel i Leonardo, decidiren batejar, ironicament, amb el nom de FRIKTANGO  a la parella musical que ambdós formen.

ART I ESCOLTISME (13)

IGOR ARNSTAM (Igor)

Hem trobat molt poca informació sobre la vida d’aquest il·lustrador d’origen rus i francès d’adopció. Aquí teniu el que hem pogut localitzar en algun llibre i per la xarxa.

Els germans Igor i Cyril Arnstam eren fills d’en Alexander Arnstam (1880-1969), un brillant il·lustrador, pintor, cineasta i escenògraf rus. Els Arnstam eren descendents d’una  família de fabricants de teixits de Moscou, tot i que, des del 1907 residien a Sant Petersburg. En aquesta ciutat van néixer en Igor i en Cyril i visqueren els fets revolucionaris d’octubre de 1917 que acabaren amb el tsar.

A finals de 1921, Alexander Arnstam (que, el 1919 havia estat detingut per la Cheka –policia secreta del nou règim- i empresonat, durant més d’un any, en diferents centres de reclusió) decideix abandonar, amb la seva família, Rússia i traslladar-se a Berlín. En aquesta ciutat, el patriarca Alexander, assolí un dels períodes més gloriosos de la seva carrera artística, especialment en l’incipient cinema, on produí i participà intensament en la realització de més de 10 pel·lícules de llarga durada.

Amb l’arribada, el 1933, dels nazis al poder, els Arnstam, decidiren traslladar-se a París on el cap de família es dedicà fins a la seva mort, el 1969, especialment al disseny de vestuari i l’escenografia d’espectacles de ballet.

Els germans Igor i Cyril Arnstam, seguint les petjades del pare, s’iniciaren en la tècnica del dibuix en l’Escola Nacional d’Arts Aplicades de Paris i ben aviat, primer en Igor i després en Cyril, entraren en el món de l’ il·lustració i el cartellisme.

Així, podem veure dibuixos d’en Igor Arnstam en la revista juvenil Benjamin (editada entre  el 1929 i el 1940 i del 1952 al 1958), en els números de l'any 1953, Igor il·lustrà les aventures d'en Biggles, un intrépit  i valent aviador.

Els primers dibuixos scouts que hem trobat d’en Igor Arnstam (dels dos germans va ser en Igor qui més “producció” realitzà en aquesta temàtica) son de finals dels anys 40 del passat segle; il·lustrant, principalment, llibres de  la Col·lecció Signe de Piste de l’Editorial Alsatia, conjunt d’obres molt relacionades amb l’escoltisme i el jovent, on els germans Arnstam –especialment en Igor- hi col·laboraran durant molts anys.

Entre els anys 1953 i 1955, Igor, il·lustrà diferents portades de la revista Louveteau de la branca més jove dels Scouts de France, que ens hem permès reproduir en aquest espai.

CRIDA A LA 24ena SORTIDA XINO-XANO.

UNA VOLTA PER L’ANOIA: La Fou de Sant Martí de Tous.

Data.- Dijous 8 de març del 2012.

Tipus d'itinerari.-  La Sortida Xino-Xano que se’ns proposa en aquesta ocasió ens mena cap una terra de secà, dins l’Espai Natural Protegit de la Serra de Miralles-Queralt, a la comarca de l’Anoia. Caldrà anar prop d’Igualada, fins el poble de Sant Martí de Tous. És aquest un poble, petit i bonic, de prop d’un miler d’habitants. El primer que ens cridarà l’atenció serà el seu airós castell, amb una sòlida torre i l’església parroquial –neoclàssica- que conserva un sarcòfag amb la figura jaient del noble Bernat de Tous, del segle XIV. Prop de Sant Martí de Tous hi ha la riera de Tous que, al seu pas, crea un paisatge espectacular ple de boscos i espais humits que sorprèn enmig d’un paratge de secà. El punt culminat del recorregut serà la Fou de Tous –una Fou, segons el diccionari, és una raconada a la vora del mar, un barranc estret o el pas entre dos penyalars. La seva etimologia deriva del llatí “foce” que vol dir “gola”-. Això és el que ens trobarem a la Fou de Tous una depressió del terreny, amb cingles de fins 40 m d’alçària a banda i banda, que acaba en un salt d’aigua d’uns 20 metres d’alt. Malauradament, la sequera actual i el poc cabal d’unes rieres ja sobreexplotades, poden fer -si no plou a primers de mes- que el salt d’aigua no llueixi com ho fa en períodes plujosos.

Recorregut i dificultat.- El recorregut és una ruta circular de 8,4 km, que surt i retorna a Sant Martí de Tous. El desnivell acumulat es de 100 m. La dificultat és baixa. El temps de caminada, sense comptar les aturades, és d’unes 2 h. L’itinerari comença, com ja hem dit, a Sant Martí de Tous on deixarem els cotxes. Per una pista arribarem –en 45’- al Santuari de la Mare de Déu de Sentfores (on esmorzarem); continuarem fins el Mirador de Sentfores que te una bona vista sobre la vall i el santuari; passarem per Can Vidal i baixarem al fons de la vall on hi ha La Fou; continuarem fins prop del mas Aubereda (en aquest punt si volem podem fer una visita opcional, d’uns 30’ en total, fins l’alzina monumental de Can Gol) i, després, retornarem a Sant Martí de Tous. Mirarem de que en Joan Miquel porti el GPS, amb això i la nostra provada experiència...segur que no ens perdrem.

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al restaurant l’Ateneu de Sant Martí de Tous. Tenen un menú, amb un entrant, un primer plat (a escollir entre tres opcions), un segon plat (a triar entre tres opcions més) i postres a un preu -sense extres- de 8,50 euros.

Equip necessari.- Cal portar l'esmorzar i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi, els Serena/Bosch el cafè, en Llorenç "les gotes" i en Carles les tasses de “disseny” i el sucre. Roba i calçat adequats al dia que faci i els bastons (aquells que ho vulguin). En funció del temps no oblideu la capelina i/o el paraigua. Encara que, el dijous 8, plogui, sortim !!!!!. Alguna cosa farem, si plou molt, fins l’hora de dinar.

Lloc i hora de trobada.- Com que la “logística” de transport es amb cotxes, tindrem els tres tradicionals punts de trobada: els companys/a del Maresme (en el lloc i hora que ells decidiran), els de l’Hospital (nou) de Sant Pau i els de Travessera xamfrà amb Llepant (aquest dos últims es trobaran als punts d’origen a les 8h del matí). El lloc i hora prevista, on tots confluirem, serà a la benzinera Repsol que hi ha a El Bruc, al marge dret de l’autovia A-2, punt  kilometric 567, a les 9h 30’ del matí (porteu el telèfons mòbils connectats i a mà per si és el cas...). Els cotxes ja els concretarem, en funció dels assistents, per Internet.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans del 6 de març, trucant o escrivint un correu a en Pep que és qui  coordina aquesta sortida, més que rés per tal d’organitzar el transport i confirmar el nombre de comensals al restaurant on dinarem.