TROBADA AMB UN DELS FUNDADORS I PRIMER CAP DEL CLAN ÓS GRIS

OSCAR DEL VALLE

El passat 27 de març, en Josep Lluís, un dels membres del COMECLOG (Comissió per a la recuperació de la Memòria del Clan Ós Gris) tingué una trobada amb en Oscar del Valle, fundador i primer cap del nostre Clan.

Ens ha comentat en Josep Lluís, que va ser una retrobada molt emotiva pel fet de que feia més de quaranta anys que no es veien. Asseguts en una terrassa de la plaça de Eivissa tingueren l’oportunitat de rememorar vells records i reviure, amb molta precisió, detalls d’aquells primers anys del Clan.

En Oscar va néixer fa 67 anys a l’Argentina, concretament a Buenos Aires. Visqué la seva joventut a Mèxic (Districte Federal) fins que, l’any 1963, es traslladà a Barcelona. En la seva estada a Mèxic havia estat membre dels scouts d’aquell país i, per aquesta raó, un cop aquí contactà ben aviat amb el scouts d’Espanya, amb l’agrupament Santíssim Redemptor. Recorda que el Cap del “Grup” era en Sebastià Saperas i que  el de la “Tropa” era en Joan Charlez...

El record que jo tinc d’en Oscar (cal pensar que quan teníem 14 o 15 anys als nois de 18 o 19 els veiem “molt grans”) és el d’un xicot alt, ben plantat, seriós... que ens parlava meravelles sobre l’organització i recursos tècnics i materials dels scouts mexicans,... Un cap responsable però, alhora (segons recorda en Josep Lluís) extravertit i amic de la gresca i el sarau... quan n’era el moment.

El Clan l'any 1963. En Oscar, el Cap, és qui ocupa l'espai central; en Josep Lluís és qui porta el banderí

A Barcelona en Oscar hi estudià medicina i ha exercit, com a metge, a l’Hospital de la Vall d’Hebron des del 1974 fins a la seva recent jubilació.

En Josep Lluís diu que la memòria i el testimoniatge d’en Oscar confirmen l’origen del nom del nostre Clan: “Ós Gris”, en aquells anys fundacionals el nom, però, era en castellà “Oso Gris” (1). La capacitació i experiència escoltista d’en Oscar, ben segur, determinaren que l'octubre de 1963, fos un dels principals promotors i el líder triat per a posar en marxa dins l’agrupament una nova unitat –el Clan- capaç d’aglutinar i mantenir dins del Grup als scouts més ganàpies. Repte que assumí i aconseguí sobradament.

L'agrupament Santísssim Redemptor l'octubre de 1964. L'Oscar és l'abanderat al costat del pare Gamissans

El mes d’octubre del 1964, cedí la responsabilitat de Cap de Clan a en Ramón López i començà a gestar –amb en Enric Ribas- la creació d’un nou agrupament escolta: el Moctezuma II , malauradament, de curta vida.

L’Oscar viu al districte d’Horta-Guinardó, te tres fills (un d’ells actualment -això de l’escoltisme es deu portar als gens- és el Cap de Clan de l’Agrupament Roland Philips) i gaudeix, com molts de nosaltres, d’una ben guanyada jubilació.

Tot i que sabem continua molt ocupat amb nombroses tasques confiem que, el disposar d’una mica més de temps lliure, li permeti aportar –un cop més- la seva experiència en alguna de les activitats o iniciatives que des del Clan puguem, en aquesta nova etapa, portar a terme. Segur que hi podem comptar.

Gràcies Oscar pel teu exemple i bon fer.

Una forta abraçada.

 

NOTA.-

1 .- Podeu veure les entrades publicades a aquest mateix Bloc, EL PERQUÈ D’UN NOM del dia 2 d’agost del 2010 i ENCARA SOBRE EL PERQUÈ D’UN NOM del 20 d’agost del 2010.



ART I ESCOLTISME (14)

Cartell commemoratiu del Centenari de l'escoltisme nord-americà

JOSEPH CSATARI

Joseph Csatari va néixer, el 1929, a la població nord-americana de South River a l’estat de Nova Jersey, fill d’immigrants hongaresos.

Estudià art a l’Acadèmia de les Arts de Newark, la ciutat mes gran del seu estat, i al Pratt Institute de Brooklyn a New York.

El 1953 entrà a treballar, com a dissenyador gràfic, als Boy Scouts d’Amèrica (BSA) l’organització escolta dels EEUU. El 1960 va ser nomenat director d’art d’aquesta Associació essent el responsable del disseny de la publicitat, els cartells i de moltes de les portades de la revista escolta Boys ‘Life. L’any 1973 assumí la responsabilitat de director d’art de la publicació Boys ‘Life, va ser en aquell període quan treballà estretament amb en Norman Rowell –podeu veure ART I ESCOLTISME (3)- col·laborant amb ell en la realització d’esbossos i dibuixos, especialment de les cobertes de la revista, i en el Calendari anual de l’Associació. Quan, el 1976, Norman Rowell, per raons d’edat, es retirà de la realització del Calendari de la BSA, Joseph Csatari ocupà el seu lloc.

En aquest període, Joseph Csatari, podríem dir que va ser l’artista oficial dels Boy Scouts d’Amèrica fent nombrosos dibuixos i pintures per a aquesta important organització. Realitzà, també, els retrats oficials de molts dels presidents i alts caps de la BSA, així com un gran nombre de cartells propagandístics i commemoratius.

Cartell commemoratiu del 75è. aniversari de l'escoltisme als EEUU

L’any 1977, Csatari inicià una carrera professional més enllà de la BSA, tot i que continuà col·laborant estretament amb aquesta organització escolta.

A partir d’aquest any els seus dibuixos i treballs aparegueren, també, en moltes revistes de temàtica no necessariament scout com Saturday Evening Post, Time, Reader's Digest, McCall's, Field & Stream i Outdoor Life així com en les portades i il·lustracions interiors de molts llibres i publicacions de diferents editorials nord-americanes.

El servei de correus dels EEUU li va encarregar, el 1979, el disseny de diferents segells i posteriorment en va fer, també, per a la Creu Roja.

Es va retirar l’any 1993, però ha continuat pintant i fent col·laboracions amb els Boy Scouts d’Amèrica. El juny de 2005 aquesta organització escolta li lliurà la seva més alta distinció, el Búfal de Plata.

Dels dibuixos i pintures d'en Csatari el que primer ens crida l'atenció és el seu realisme -semblen fotografies-, els detalls i, també, la precissió expectacular del seu traç; però la característica de gairebé tots ells es la germanor i l'esperit de col·laboració intergeneracional i inter-racial: vells escoltes, caps, joves scouts, llobatons, pares i mares... un molt bon reflex de l'ideal  i la fraternitat escolta i, en bona part, del tòpic i tipic "ideal" nord-americà.

Actualment  Csatari viu, amb la seva família, a la ciutat que el va veure nàixer, South River, on segueix treballant en el seu estudi. Joseph Csatari ha sigut i continua sent un dels il·lustradors i pintors realistes més valorat i respectat dels EEUU.

Per molts anys.

Pàg. web oficial d'en Joseph Csatari: http://www.csatari.com/ 

BODEGUES I TAVERNES DE BARRI

LA GENT DEL CLAN ÉS SORPRENENT I NO PARA....

“Navegant” per internet hem vist que un company del Clan, en Josep Lluís Cots, és un del membres destacats d’un curiós “Moviment”: el MeDeDeBeBe (Moviment de Defensa De les Bodegues de Barri)

Transcrivim part de l’ informació que figura al  seu web : http://mededebebe.com

Moviment de Defensa De les Bodegues de Barri

Intencions, qui som i què defensem:

El Moviment de Defensa De les Bodegues de Barri neix amb la intenció de posar en contacte als qui ens agrada prendre una copa a un d'aquells locals amb caràcter determinat per la pàtina del temps i no pas per el disseny.

Si vas sovint a cafè Di Roma, Starbucks, Donkin Donuts, Frankfurts, Hamburgers, etc, probablement aquest no és el teu lloc.

Definició de Bodega de Barri:

Establiment obert al públic destinat a la venda i consum de productes alcohòlics.

Imprescindible:

Neveres amb portes de fusta i tiradors metàl·lics.
Vermut de la casa
Berberetxos i anxoves amb salsa de la casa.
Altres tapes tipus seitó, cap i pota, olives i similars tradicionals.

Preferible:

Barra i taules de marbre. Botes de vi de fusta.

Acceptable:

Barra i taules de fòrmica vintage.

Normativa MeDeDeBeBe.

(Llei de 7 dejuliosanfermin\mepongaotra)

Dit això ens passarem les normes per el forro i inclourem bodegues que les incompleixen, especialment en els casos en que les autoritats pertinents obliguen a fer coses políticament correctes com inutilitzar botes de vi o posar problemes en les neveres de fusta. Snif!

Consell d’administració del MeDeDeBeBe:

Josep Lluis Cots: Donant la cara i el fetge

Jaume Subirats: Plusmarquista europeu dels 5 metros obstacles sobre barra de marbre

Gino Oromi: Ensumador de botes de vi

Merce C.: Becaria. Post-Grau en olivetes

Lola C.: Accionista principal . (Paga els vermuts)

David Guti: Punxador de bytes amb palillo

Notes sobre les bodegues:

Són part del nostre patrimoni històric-cultural. No tenen televisió. La qual cosa facilita la comunicació: l'oral i la gestual.

Enhorabona Josep Lluís per l'iniciativa i molts èxits en aquesta meritòria tasca.

(Informació facilitada per en Joan Simarro)

CRÒNICA DE LA 24ena SORTIDA XINO XANO

UNA VOLTA PER L’ANOIA: La Fou de Sant Martí de Tous

Molt puntuals, des dels diferents llocs d’origen, confluïm els tres cotxes –carregats de cofois excursionistes- a la benzinera de "El Bruc" per a continuar, ara ja un darrera l’altre, fins a Sant Martí de Tous. Tenim per davant un dia encara d’hivern, però del tot primaveral. Anem, avui, a una comarca per a molts de nosaltres poc coneguda. Unes terres amb cultius de secà que ens sorprenen, gratament, pel fons de muntanyes atapeïdes de bosc. 

Un cop a Sant Martí de Tous ens adrecem, sens pèrdua de temps, a l’Ateneu on tenim previst dinar-hi i on, ens han dit, un veí del poble ens aconsellarà sobre la ruta prevista. El senyor Magí, que així s’anomena el nostre amable "guia" local, el primer que ens suggereix és canviar el sentit de la nostra excursió: començar per a on nosaltres la volíem acabar (l’alzina de can Gol) i acabar per a on teníem previst d' iniciar-la (el santuari de la Mare de Déu de Sentfores); la caminada –un pel llarga per a fer-la a peu- serà, diu, més còmoda. Però això no és tot, amb el cotxe de l’hostaler –en Mingo- i amb aquest com a xofer, ens acompanyarà fins l’Alzina de Can Gol i desprès ens orientarà sobre la resta de la ruta. “Aneu tirant que nosaltres, amb el cotxe ja us atraparem...”, conclou.

Així o fem, sortim del poble per una pista que travessa la riera de Tous per un nou i sòlit pont. Al arribar al primer bosquet aprofitem el sol i l’ombra del lloc (en aquest temps n’hi ha que volen sol i n’hi ha que volen ombra) per a esmorzar. Hem sortit d’hora de casa i la veritat és que ja tenim gana. Al poc i  per la pista que hem seguit, veiem que el cotxe d’en Mingo, amb en Magí, s’atura a la nostra alçada. “Aquests excursionistes de “Can Fanga”, encara no han fet dues passes i ja paren a esmorzar...”, deuen pensar. Intentem justificar-los la situació i en Magí ens contesta que esmorzem tranquil·lament que ells s’esperaran... en Mingo però, manté el motor del cotxe en marxa... fet que nosaltres entenem com un cordial advertiment: afanyeu-vos !!.

Acabem d’esmorzar, fent córrer la bota i picant les olives que ha portat l’Elena, prenem el cafè fet pels Serena, batejat amb les “gotes” d’en Josep i d’en Llorenç... tot, una mica més ràpid del que habitualment ho fem. Després seguim, a certa distància (per la pols del camí), el cotxe dels nostres benevolents guies. Arribem a un petit veïnat, amb diverses cases escampades, al voltant del mas Aubereda –en Magí l’anomena l’Aubreda-. En una d’aquestes cases, a tocar del camí, un home ja d’edat està fent, amb gran mestria, un marge de pedra seca: “no tothom en sap fer...” diu rient. L’Aubereda és un gran casal situat dalt d’un turó, hi ha qui diu que és la masia més antiga de la comarca (documents de l’any 970 ja l’esmenten juntament amb el castell de Tous), el cert és que, en aquest lloc i pels seus voltants, s’han trobat restes neolítiques, dels ibers i romanes. Actualment aquesta pagesia s’ha anat ampliant (segurament en funció de les necessitats) amb diferents estils i construccions annexes que, pensem, malmeten estèticament el conjunt de l’edifici.

Nosaltres hi passem pel costat, és una zona amb un paisatge humanitzat: grans camps treballats (amb uns cereals que, ara, demanen i necessiten –urgentment- aigua per a créixer); marges amb petits horts; alguna “torre” de residents de caps de setmana a tocar del bosc i, com a teló de fons, el verd intens de les serres de Queralt i de Miralles.

Continuem la ruta per aquesta vall que forma la riera de la Roqueta seguint, a distància, el cotxe dels nostres amables guies que es va aturant, de tant en tant, tot marcant-nos el camí. Fins que arribem a un punt on en Magí, fora del cotxe, ens espera al costat d’un corriol. Estem a tocar de Can Gol, una casa abandonada que, ens comenta en Magí, es va ensorrar l’any 1970. Al costat de les runes continua, impressionant i majestuosa, l’ Alzina de Can Gol un arbre monumental protegit legalment per la Generalitat de Catalunya, amb un perímetre de soca de 4,65 m (el més gruixut de la seva espècie a la comarca). En Magí ens explica que, diuen, te més de cinc-cents anys. Ens hi fem una fotografia del grup.

Desfem camí, passant de nou per l’Aubereda, fins a un gran casal amb teulada a quatre aigües –que ja ens ha cridat l’atenció a l’anada- i que la gent anomena, pel color de les seves parets, “la Casa Rosa”. Preguntem a en Magí pel seu veritable nom i ens contesta que hi ha qui la coneix, també, per La Torre però que no sap si, aquest nom, és el correcte. A “la Casa Rosa”, cal agafar un altre camí que, desprès de passar pel pou que nodreix d’aigua els dipòsits del poble, mena a la Fou. En Magí ens acompanya fins l’arrencada del corriol que descendeix fins al fons d’aquesta gran depressió de terreny, que és com una immensa “olla” amb parets de més de 40 metres d’alçada. Ens acomiadem, agraïts, del senyor Magí. És realment sorprenent, en un món on el que domina és l’ individualisme i el “no t’hi emboliquis”, trobar persones, com en Magí i en Mingo, que d’una manera del tot desinteressada s’ofereixin -dedicant-hi part del seu temps- a acompanyar a uns “estranys” pels llocs d’interès del seu poble. Moltes gràcies, amics, sou tot un exemple de generositat i de civisme.

La Fou, és un dels paratges més emblemàtics d'aquest municipi. El corriol d’accés, que ens ha indicat en Magí, va descendent vers el punt més baix de la fondalada. Com més estret es torna el sender, més frondós es l’entorn. La vegetació es cada cop més ufanosa fins que arribem al final de la gola on, en períodes plujosos –i avui, malauradament, no és el cas- la riera es despenja, sobre un gorg,  amb un salt de prop de 25 metres d’alt. Ens ho imaginem... vés quin remei !!!. Aquest lloc, verd, humit, ple de balmes, coves, rierols, tolls i raconades és, tambè, el marc ideal per a nombroses llegendes: la cova del diable, la de la verge, l’amagatall d’un bandoler (en Pagna), la desaparició d’una donzella, dins del gorg, al costat d’una cérvola blanca;... un indret màgic. 

Retornem a la pista que, en lleugera pujada pel Bosc de Gramenet, va fins el santuari de la Mare de Déu de Sentfores. A mesura que guanyem alçada el panorama es va obrint: camps d’ametllers i de cereal a les valls, la vila de Sant Martí de Tous a vista d'ocell i, al fons, les muntanyes que van des del port de la Panadella fins la Serra de Rubió. Tenia raó en Magí, el recorregut triat és un pel llarg (portem caminats 11,3 quilòmetres i encara ens en falten 2 per arribar a Sentfores i 2 més fins Sant Martí de Tous). Un de nosaltres s’ha avançat  fins el poble per a pujar amb  el cotxe fins el santuari de la Mare de Déu de Sentfores, on ja ens esperen uns companys (l’Enric i la Carme) que s’afegiran al dinar, en Mingo de l’Ateneu s’ofereix també a pujar-hi, amb el cotxe, per a recollir-hi el total de la colla i arribar així puntuals a l'àpat. Passades les dues del migdia, arriben els primers caminadors a Sentfores. Un cop tots plegats, xino-xaners i cotxes, som al santuari demanem a l’ermità si ens pot obrir l’església per a visitar-la. L’edifici actual va ser construït el 1656 –segons podem llegir a la llinda de la porta- per en Joan Nasich tot substituint un temple anterior del segle XIII. Te planta de creu llatina, amb dues capelles laterals (la del Sagrari i la del Sant Crist). Damunt l’altar hi ha un cambril, del 1777, amb l’ imatge de la Mare de Déu i l’Infant (reproducció, no sabem si gaire fidel a l’original, de la del segle XIII).

El santuari va ser restaurat el 1993, el seu interior, la cúpula i el cor estan decorats amb pintures murals, amb escenes bíbliques i de la vida de la verge, fetes per en Gabriel Junyent (de Sant Martí de Tous) i en Jaume Enrich.  Actualment, ens explica en Mingo, un dia al més s’hi continua celebrant missa. El Dilluns de Pasqua s’hi fa l’Aplec, barreja de festa religiosa i lúdica amb un dinar, jocs i ballada de sardanes.

A ¾ de tres –només amb un quart de retard sobre l’hora prevista- ens entaulem al restaurant de l’Ateneu de Tous on ens esperen les cerveses "de ritual" i un bon dinar a un preu molt raonable.

Desprès del cafè estirem una mica les cames pel poble, fins l’església parroquial i el castell. Hi pugem per a veure la vista sobre la vila i els entorns que, des d’aquest punt, es domina. Trobem la porta d’accés al recinte del castell oberta i un noi, que desprès ens dirà que està vinculat als propietaris, ens permet la visita al pati i a algunes dependències. Sant Martí de Tous, certament, te una gent molt amable !!!. L’any 880 Guifre el Pilós reconquerí als musulmans el lloc de Tous, però no és fins el 960 que es cita el Castell de Tous en un document del comte de Barcelona Borrell I. L’actual edifici és un gran casal residencial fortificat, del qual en destaca la seva torre quadrangular rematada amb merlets. Hi podem veure nombrosos elements que en denoten un cert esplendor en el període de l’estil gòtic. L’any 1918 el castell va ser adquirit pels Rojas, una família igualadina emparentada amb els Godó. La persona que ens ha permès la visita és un besnét del primer propietari d’aquesta família.

Retornem a l’Ateneu  per a acomiadar-nos d’en Mingo i agrair-li, un cop més, la seva atenció al llarg de tota la nostra estada a Sant Martí de Tous. Els xino-xaners i les xino-xaneres ens acomiadem, tambè, emparaulant-nos per a  la propera sortida que serà (després de la Setmana Santa) el dijous 12 d’abril.

Gràcies a tots i a totes per la vostra assistència i participació i fins la propera !!!.

Fotografies d’en Enric, Carme, Montse, Joan i Joan Miquel. 

MÚSICA I CANTANTS (7)

CANTAR (MOLT BE) TANGOS AL CARRER

MIGUEL ALE

Passejar, amb calma, pel Barri Gòtic de Barcelona és una cosa que, amb la Maribel, fem sovint. Recórrer els seus carrers i places peatonals, les originals botigues,  els petits cafès, els històrics edificis i escoltar el so dels ocasionals músics de carrer -que saben aprofitar l’acústica de cadascun dels seus bonics racons- és un regal que ens fem sovint.

Farà, potser, un parell d’anys que en una d’aquestes passejades, al passar per la Plaça del Rei, la melodia d’un conegut tango ens va fer aturar davant un músic-cantant que, acompanyat de la seva guitarra, en feia una interpretació magistral. Després en cantà un altre i, encara, un altre més... Ben aviat, vàrem ser un bon grup de persones els qui, embadalits, formarem un cor d’entusiastes oients. Fins que arribà el moment d’una curta o, potser, estratègica pausa. Mentre l’artista bevia una mica d’aigua per a alleugerir la gola, una senyora que l’acompanyava aprofità per a vendre uns CD’s que el mestre-cantautor, prèviament, havia enregistrat. Nosaltres, complaguts, en comprarem un. Aquell músic-cantant era, és, en Miguel Ale.

En aquell CD, que porta el nom d’ Arte y pasión, Miguel Ale hi interpreta els clàssics inoblidables de la música argentina (Melodia de arrabal, Pobre flor, Malena, Zamba de mi esperanza, Anclao en París, Volver, Mujer y amiga, Yira, yira, Por una cabeza, Tarde, Noche de carnaval, Mano a mano, Caminito,…) i alguns temes propis (Ha salido el sol o Milonga para el guardian). Tangos, valsos, zambas, balades i milongues tocats i cantats, com diu la portada del disc, amb art i passió.

No és la primera vegada que comprem discos a cantants o músics de carrer. I a fe de Déu, que no ens en hem penedit gairebé mai. En tenim de comprats a Santiago de Compostela, a Cracòvia, a Rússia, a Roma... i al nostre Barri Gòtic. Normalment, tens la garantia de conèixer el “producte” per endavant, d’haver sentit prèviament el so dels músics o la veu del cantant. I des del punt de vista de “comerç just” l’ import de la compra va, sens cap dubte, directament al “productor” sense intermediaris, ni distribuïdores, ni discogràfiques. Una altra cosa és, en algun cas puntual i concret, la  poca qualitat de l’enregistrament. En general, però, hem quedat satisfets i, sovint, son molts d’ aquests  CD’s  els que escoltem -revivint melodies, llocs, viatges i moments- en la “pau de la llar.”

Però, tornem al protagonista d’aquesta entrada. Miguel Ale va néixer, el 1950, a Rojas  -la mateixa ciutat argentina on nasqué i va viure la seva infància, l’escriptor Ernesto Sábato- una  població, de quasi 30.000 habitants (molts d’ells immigrants), de la província de Buenos Aires.

Miguel Ale és, per la procedència dels seus progenitors, fruït d’una singular barreja: la mare d’origen basc i el pare sirià, alauita com el ara sanguinari dictador Baixar al-Assad. Miguel, però, de ben jove ha lluitat sempre contra els règims tirànics i totalitaris. Essent estudiant de Dret a l’ Universitat de la Plata formà part dels grups, anomenats “la guerrilla”, formats per estudiants, sindicalistes, intel·lectuals, i lluitadors –de totes les classes socials- contra la dictadura militar que, l’any 1968 (en un dels periòdics “cops de sable” que, des del 1930, s’han anat succeint a l’Argentina), havia derrocat el govern democràtic. Va ser detingut, empresonat i torturat, salvant la vida “de miracle” en més d’una ocasió (en el darrer cop-govern militar del general Videla, l’any 1976, a l’Argentina hi van haver 30.000 “desapareguts”, que cal afegir a un gran nombre de morts oficialment declarades). El passat 15 de febrer, EL PUNT AVUI publicà en la seva darrera pàgina una entrevista a en Miguel Ale on parla, concretament, d’aquest període. (1)

Miguel Ale és poeta, músic, cantant i compositor. Des de fa set anys viu a Barcelona on ell sol, amb la companyia de la seva guitarra, o be formant conjunt amb el seu fill, Leonardo,  un guitarra solista –també, per cert, molt bo- actuen amb el nom de Miguel Ale & FrikTango (2). Els seus escenaris habituals son determinats racons del Barri Gòtic barcelonès, petits locals, teatres o ateneus de comarques i alguns recitals “per encàrrec”. A internet, buscant a “can Google”, es poden visionar vídeos d’alguna d’aquestes actuacions (Toma este vals, Brillando en la oscuridad, Vivo, Garganta con arena, ...).

Fa poques setmanes, en una nova passejada dominical per Ciutat Vella, els retrobarem de nou -cantant i tocant- al peu de les escales de la Catedral barcelonina. Velles i noves cançons totes elles, però, interpretades amb la mateixa intensitat i emoció de sempre. I un  segon i nou CD, Tangofussión, un bon complement al que ja tenen editat. Amb tangos clàssics com Cambalache, Uno, Adiós muchachos, Sur, El último organito, Garganta con arena, La cumparsita, Nostalgias o Volver; cançons com Toma este vals amb lletra d’en Federico Garcia Lorca o la milonga Al olor del hogar i una més gran aportació, en aquest disc, de temes propis: Aeki traïdora, Sólo queda esta canción, La pieza, Vivo i Brillando en la oscuridad. Un bon recull que fusiona les melodies de sempre amb els sentiments, la poesia íntima i vital d’en Miguel Ale i la bona interpretació musical de FrikTango.

Del tot recomanables.

Miguel Ale.- ARTE I PASIÓN.  ARCA Records. 15 peces. Veu i guitarra.

Miguel Ale & FrikTango.- TANGOFUSIÓN. ARCA Records. 16 peces. Veu, guitarra solista, guitarra rítmica i percussió.

Preu de cada CD: 10 euros. Cal adquirir-los als mateixos intèrprets.

NOTES.-

(1)   Emili Bella, L’entrevista: Miguel Ale ”L’exèrcit ens va torturar només per una reunió”. EL PUNT AVUI, dimecres 15 de febrer 2012 pàgina 56. Podeu  buscar  l’article clicant a   http://www.elpuntavui.cat/canals/generes/entrevistes.html?id=5

(2)  Leonardo Ale toca la guitarra solista amb gran mestria. El seu estil musical, tot i mantenir-se fidel a les arrels més pures del folklore argentí, en algunes peces i ocasions incorpora influències del jazz, el blues i el rock. Per això quan un músic amic els comentà, cordialment, que alguns dels tangos tocats per Leandro sonaven una mica frikis..., Miguel i Leonardo, decidiren batejar, ironicament, amb el nom de FRIKTANGO  a la parella musical que ambdós formen.