CRÒNICA DE LA 27ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA PELS VOLTANTS DE VALLGORGUINA: EL DOLMEN DE PEDRA GENTIL I SANTA EULÀLIA DE TAPIOLES.

Abans de l’hora acordada ens troben, xino-xaners i xino-xaneres, al pàrking públic –i gratuït !!- que hi ha al cor del bonic poble de Vallgorguina. Passem pel Centre d’Informació del Parc del Montnegre i el Corredor que, tot i que només obre els caps de setmana, ofereix en un mostrador molta informació i itineraris de la zona. N’agafem per a futures sortides.

A 2/4 de deu, abans de que el sol apreti, comencem a caminar. L’itinerari d’avui, senyalitzat, aparentment no te pèrdua. Aparentment, però.... Travessem la riera per un pont i d’acord amb l’ informació que portem (un fulletó del Parc i un itinerari “baixat” d’internet) trobem el primer senyal. Comencem be.

Al poc passem pel Pla del Forn, una antiga zona de conreus ocupada ara per un viver d’arbres ornamentals. Deixem uns camins que van cap a la dreta i, decidits, continuem per un ample i molt fressat corriol que s’enfila suaument. Ens sobta no trobar cap més senyal ni els indicadors a les fonts del Forn i d’en Nel que ens figuren als papers que portem, però sembla que anem be, el camí va guanyant desnivell, en mig de grans ombres gràcies als avellaners i als castanyers que l’envolten. Arribem a un coll carener, envoltat d’un agradable bosc d’alzines sureres, per on veiem hi passa la pista que comunica Vallgorguina amb Can Clarens... l’hem errada !!!. Teníem d’haver agafar algun dels camins que sortien a la nostra dreta. Ho hi falta algun senyal o no l’hem vist. El cas és que, probablement, hem seguit pel Sot de Can Montasell fins arribar, dalt la carena, al punt on ens trobem. Les noies, més assenyades, proposen desfer el camí i agafar la ruta correcta, d’altres suggereixen anar fins Can Clarens –el darrer punt de l’itinerari previst abans de retornar a Vallgorguina- i fer l’excursió al revés.  L’ombra del bosquet d’alzines i l’hora ens conviden a esmorzar, així ho fem; desprès –ja tips- decidirem per on anem.

Amb l’estómac ple i encara amb el gustet de la xocolata (un complement que ja comença a ser habitual a l’ esmorzar de les xino-xano) i l’aspror del cafè amb “gotes” al paladar,  l’assemblea acorda acceptar la proposta de fer l’excursió al revés... “si ja som en un dels llocs per on hem de passar... on és el problema ?”, diem.

No se quina cara fem però quan som a Can Clarens -un gran mas de l’any 1776, a 302 m d’alçada, reconvertit avui en casa de colònies i centre d’educació ambiental- una noia, molt amable, ens diu: “Que us heu perdut ?” ... “Doncs... si, volem anar al dolmen de Pedra Gentil...” contestem una mica avergonyits i sense alçar gaire la veu. Entra a la casa i surt amb un fulletó del Parc (ja en portem un d’igual, però callem) amb l’itinerari. Ens explica el recorregut i, nosaltres: “Clar, clar... primer Can Pradell, després Santa Eulàlia de Tapioles i, poc després, ja veurem el dolmen... està molt clar, gràcies, molt agraïts” com si ho veiéssim per primer cop... Realment l’itinerari (ara anem trobant totes les senyals, però, al revés), per una còmoda pista, no te pèrdua. Passem, tot costejant la serra, per un bosc mixt -barreja d’alzines, roures i pins- que uns homes estan “aclarint” i netejant. En un país on molts i molts boscos estan bruts i abandonats, fa goix veure com en algun indret es te cura i  es treu profit dels recursos naturals dels voltants.

Al poc veiem, amb el teló de fons de les muntanyes del Montseny i del Montnegre, la senyorial masia de Can Pradell de la Serra. Possiblement aquest important mas és molt antic, s’ha localitzat un fogatge del 1362 on ja s’esmenta el lloc de “El Pradell”. Nucli d’una gran propietat, a la primera meitat del segle XIX s’hi van fer importants reformes. Formada per tres grans edificis i dos patis, hi destaca una elegant galeria d’arcades i la façana amb esgrafiats. Avui -pel que sabem- la casa no està habitada. En la llinda d’una porta s’hi pot llegir: “Josep Pradell de la Serra. 1847”, un dels seus més destacats propietaris del qual parlarem tot seguit. Al que havia sigut la pallissa, construïda l’any 1842, ara hi ha un restaurant que obre els caps de setmana.

Continuem per la pista, en direcció al nord-oest, quan encara no hem recorregut un quilòmetre veiem, en mig d’una pineda, el campanar i les restes de Santa Eulàlia de Tapioles (290 m d’alçada). Prenem un camí a l’esquerra que, en uns minuts, ens hi mena. El conjunt està format per les restes de l’església, de la casa parroquial i d’un cementiri rural. La primitiva capella, documentada des de l’any 878, era romànica –encara hi podem veure, prou ben conservat, l’absis del segle XII-. L’any 1850 en Josep Pradell, el propietari d’aquestes terres, el nom del qual hem pogut llegir a Can Pradell de la Serra, va reformar el que quedava del vell temple –de fet consta que, des del 1373, el lloc ja era en runes- donant-li a l’església un aire barroc. D’aquesta època son, probablement, el campanar, el cementiri, l’actual capella i bona part de les restes que avui podem veure.

Aquest lloc ara està completament abandonat, la porta enreixada –que intentava protegir el seu interior- esbotzada, l’altar i les parets plens de pintades amb insults i invocacions satàniques,... a més, en aquest tranquil indret –segons diuen- s'hi fan rituals diabòlics... Si en Josep Pradell aixeques el cap... !!!..

Retornem a la pista per a continuar l’excursió, encara no hem caminat 50 metres que ja veien, dalt d’un turó a 310 m d’alçada, el dolmen de Pedra Gentil. Ens hi enfilem amb un cert delit. El camí –encatifat amb les arrels del pins que sembla que juguin amb les pedres- fa, si és que no hi ensopegues, de bon pujar. Quan som dalt, el lloc ens impressiona: el dolmen coronant el turó, les set pedres verticals i la gran llosa –avui partida- que cobreix el megàlit; la vista que des de dalt del turó es domina; els pins que envolten i embelleixen el monument sense prendre-li, però, el protagonisme; una suau i gratificant brisa;  tot l’entorn te, certament, un aire màgic.

Fem una molt breu referència a la història i llegendes sobre aquest dolmen. Es va construir, amb una funció funerària, fa més de 4000 anys. Els homes i dones del neolític que ocupaven i explotaven les planes fèrtils d’aquestes muntanyes, vivien del que caçaven o recol·lectaven al bosc i, també, com a incipients agricultors i ramaders del que els donava la terra. Paral·lelament començaren a evidenciar unes certes inquietuds espirituals que, segurament, es manifestaven  tot intentant donar resposta a fets, situacions, fenòmens o fatalitats llavors inexplicables... entre elles, la mort. Així començaren a construir, amb grans pedres, els dolmens, llocs on enterraven –per a honorar als morts però, també, per a major glòria dels vius-  els membres principals de la seva comunitat. El dolmen de Pedra Gentil ens ha arribat gràcies a l’erudició del nostre ja conegut Josep Pradell qui, el 1855, el va restaurar donant-li l’aspecte que podem veure ara. El cert és que l’autenticitat de l’actual emplaçament ha portat molta controvèrsia doncs hi ha qui afirma que en Josep Pradell, el gran terratinent de la zona, el  que realment va  fer va ser “restaurar” -dalt del turó-  el dolmen; traslladant-lo del lloc on, des de la prehistòria, estava – concretament al mig d’un camp que en dificultava el seu conreu-. No sabem el grau de rigor i de fidelitat respecte al monument original  que es tingué en el trasllat però el més greu, al no fer-se en l’ ubicació original cap excavació ni estudi, es que es va perdre tota l’ informació de l’època i les possibles restes arqueològiques que en  l’enterrament hi podia haver. El propietari, segurament amb la millor intenció, traslladà el dolmen d’un lloc on aquest li feia nosa a un altre indret de la seva hisenda –enlairat i amb bones vistes- on, pensà, hi faria més goig. Així de clar i senzill, actuà segons els criteris de l'epoca: ell era l'"amo" i a casa seva feia el que volia... faltaria més !.

Diu la tradició que el dolmen de Pedra Gentil era un lloc de trobada de bruixes, d’aquí l’adjectiu de gentil, és a dir, pagà: Pedra o monument pagà. Els pescadors del Maresme creien que les bruixes s’aplegaven al seu voltant, on feien balanç de les seves malifetes i la que menys n’havia fet era castigada, per tot el col·lectiu, en aquest mateix lloc. Encara avui, sembla que en aquest dolmen s’hi fan trobades ocasionals d’ espiritistes i, concretament, la nit de Sant Joan s`hi celebra un “aquelarre” popular.

Fem, com a testimoni gràfic de la nostra estada, una foto de grup davant del dolmen i reprenem, xino-xano, el camí de baixada fins a Vallgorguina.

Tornem a passar per una zona amb nombroses sureres –el sol, ara, ja està més alt i les seves ombres son d’agrair- el camí va descendent al costat del sot de Can Sumalla fins que arribem a un punt on l’itinerari es creua amb el GR 92 que seguirem, en una pronunciada baixada, fins arribar prop de la riera de Vallgorguina. Un cop som al pla, el paisatge i la vegetació es ben diferent de la que fins ara hem tingut. Els plàtans i pollancres hi creixen altius deixant passar el sol de mig dia entre el seu fullam, amb tota una gamma de bonics reflexes.

Passem pel costat d’una depuradora i arribem al lloc on, a primera hora del matí, hem iniciat l’excursió. Com que tenim de fer temps fins a l’hora de dinar, decidim prendre les cerveses de ritual al Casal de Vallgorguina. A l'hora de pagar-les la Mª Rosa diu que, en aquesta ocasió, ens convida ella ja que fa uns pocs dies va ser el seu aniversari; ningú ho diria doncs, per a cap de nosaltres i a ella encara menys, sembla que els anys passin !!!!. Moltes felicitats !!!.
El recorregut final, segons els equips de mesura d’en Joan Miquel, ha estat de 8, 2 quilometres.  

El dinar el tenim previst al restaurant “La Parra” de Sant Celoni, on ja ens esperen tres companys més que, per diferents raons, no han pogut venir a la caminada.  Tenim d’esperar una mica; som una bona colla i tot i que hi tenim la taula encarregada estem, pel que sembla, en “hora punta”... Aprofitem per a fer, a la porta del local, la foto “oficial” de la sortida.  A la fi, comencem a dinar; ja coneixem el lloc, el menú i el tracte es correcte i sense sorpreses. Quan ens serveixen els segons plats, el cambrer ens porta unes ampolles de cava: “Deu ser per l’estona que ens han fet esperar...” diu algú amb un somriure. Però no, ha estat un detall d’en Big Josep per a celebrar que l’han fet avi... Moltes gràcies, Josep, enhorabona als avis, als pares i  a la criatura i  per a que per  molts anys pugueu gaudir-ho -plens de salut i felicitat- tots plegats !!.

Així arribem al moment del comiat. Un cop més, gràcies a tots i a totes per la vostra participació (un vegada més hem perdut el camí, però no ens hem perdut del tot...). Ens ho hem passat prou be, per això ens emparaulem per a la propera sortida que serà, si Déu vol, el dijous 5 de juliol. Fins aleshores, doncs.

Una abraçada.

Fotos.- Joan Miquel, Montserrat, Joan i José Figueredo.

MÚSICA I CANTANTS (8)

200 MOMENTS CLAU DE LA MÚSICA MODERNA EN CATALÀ

No és la primera ocasió que parlem al Bloc de la revista ENDERROCK, un referent sobre la música i els cantants especialment en català. Ahir es començà a vendre als quioscs i llibreries el número 200 d’aquesta publicació. Els el prendran de les mans…

Per això, publiquem aquesta nota d’urgència. Tots aquells de vosaltres –gairebé tots i totes- que heu viscut la música i els cantants en català, des del anys 60 del passat segle fins ara, segur que aquest exemplar us interessarà.

Aquest número especial de la revista publica els 200 moments clau de la música moderna en català, des del primer recital d’ Els Setze Jutges -el 19 de desembre de 1961-  fins la nova generació de bandautors que ha sorgit a partir del primer any del segle actual.

Molt ben il·lustrat amb 200 imatges referents que van des de la Nova Cançó fins al Nou Pop català; un article, –de 25 pàgines- molt documentat, sobre els 15 millors concerts de la història de la música moderna catalana i un DVD-documental amb el concert que en Lluís Llach va fer, el 6 de juliol de 1985, al Camp del Barça creiem que és un exemplar que cal aconseguir, llegir, mirar i guardar.

No trigueu a fer-ho o us en quedareu sense !!

Revista ENDERROCK

Juny de 2012.

Revista +Monogràfic de Festivals d’aquest estiu + DVD Lluís Llach: 7,95 euros.

CRIDA A LA 27ena SORTIDA XINO-XANO

ENTRE EL CORREDOR I EL MONTNEGRE, EL DOLMEN DE PEDRA GENTIL

Data.- Dijous 7 de juny del 2012.

Tipus d'itinerari.- Aquest recorregut pels paratges on les serres de Montnegre i del Corredor conflueixen (les rieres d'Arenys i de Vallgorguina les separen), ens permetrà passar per indrets plens de contrastos: arbres de ribera, boscos mediterranis, fonts, velles esglésies, arbres singulars, antigues masies i llocs màgics –com el dolmen de Pedra Gentil- punt de trobada ocasional d’espiritistes i, segons la llegenda, de les bruixes de la comarca. Un recorregut, doncs, per uns camins i muntanyes on l'home (i la dona i, segurament, tots dos junts...) ja s'hi passejava des del Neolític.

Recorregut i dificultat.- És un recorregut circular, senyalitzat, de 7 km. Sortirem de Vallgorguina, passarem per les fonts del Forn i d’en Net (on podrem esmorzar). Continuarem el camí, en suau pujada, amb bones vistes sobre el Montseny i el Montnegre, fins arribar al Pla d’en Duran presidit per una gran alzina surera: el suro d’en Duran. Aviat veurem el turó on hi ha el dolmen de Pedra Gentil erigit fa més de 4.000 anys amb una funció funerària. Des del dolmen veurem el campanar de la propera església –avui enrunada- de Santa Eulàlia de Tapioles, originàriament romànica però molt modificada en època barroca, ens hi arribarem. Seguirem fins a can Pradell de la Serra, una vella casa senyorial de les més grans i antigues del Corredor –malauradament avui abandonada- hi podrem veure, a més de la casa, la font que hi ha al costat de l'entrada i una magnífica pallissa construïda l’any 1842. Una lleugera pujada, en mig de boscos d’alzines i pins, ens portarà fins a can Clarens una altra antiga masia, avui reconvertida en casa de colònies i centre d’educació ambiental. Baixarem, pel Sot de Montasell, fins a trobar una riera que creuarem per un pont fins arribar al punt de sortida. El temps estimat del recorregut, sense parades, és de 2h 15’. El desnivell acumulat és de 155 m. La dificultat de la sortida és baixa.

Santa Eulàlia de Tapioles

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al restaurant “La Parra” de Sant Celoni. Ja el coneixem i ens coneixen. Tenen menú a un preu, sense extres, d’ 11 euros.

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi, l'Elena (si pot venir) les olives, els Serena/Bosch el cafè, en Llorenç "les gotes" i en Carles les tasses de “disseny” i el sucre. Roba, calçat i equipament contra la pluja o el sol adequat al dia que faci i bastons (aquells que ho vulguin).

Lloc i hora de trobada.- Com que la “logística” de transport és amb cotxes, tindrem els tres tradicionals punts de trobada: els companys/a del Maresme (en funció dels que puguin venir –en Big Josep, lesionat, només vindrà al dinar- al lloc i hora que ells decidiran), els de l’Hospital (nou) de Sant Pau i els de Travessera xamfrà amb Llepant (aquest dos últims es trobaran als punts d’origen a les 8h del matí). Podem quedar, sobre les 9h 30’, a Vallgorguina davant del Centre d’Informació del Parc del Montnegre i el Corredor, Església, 13 -entre setmana el Centre és tancat- prop d'aquest lloc hi ha un parking (porteu el telèfons mòbils connectats i a mà per si és necessari). Els cotxes i els excursionistes que aniran en cada vehicle ja els concretarem, en funció dels assistents, per Internet.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins el matí del dimecres 6 de juny, trucant o escrivint un correu a en Pep que és qui coordina aquesta sortida, més que rés per tal de confirmar el nombre de comensals que serem al dinar.

CRÒNICA DE LA SORTIDA DE PRIMAVERA 2012

PER LES ALTES VALLS DEL PALLARS SOBIRÀ

El primer que podem dir és que, tot i els pronòstics de mal temps per al cap de setmana del 18 al 20 de maig, ens en hem sortit prou be. Divendres vàrem poder arribar a Llavorsí sense mullar-nos, fins i tot, a estones va sortir el sol;  dissabte tinguérem, fins a mitja tarda, un bon dia; el matí de diumenge, amb sol a primera hora, vam poder fer l’excursió i visites programades amb algun ruixat puntual. Això si, per la tarda de retorn a les nostres cases i ja dins els cotxes, aigua, llamps, trons, vent i calamarsa… tots els elements celestials ens caigueren a sobre. Però el més important ja ho teníem fet.

Intentar reflectir en aquestes cròniques els sentiments i l’opinió de tots i totes és, certament, un risc i una responsabilitat. Però penso que podem dir que tant el lloc triat per a hostatjar-nos com les excursions i visites efectuades han sigut “de categoria”. Enhorabona, doncs, als principals organitzadors de la Sortida: en Josep Maria i la Montserrat. Molt be parella !!.

Fem-ne una petita ressenya per a que en quedi constància.

Divendres. Al llarg de la tarda-vespre, anem arribant a l’Hotel Riberies de Llavorsí. Uns, els més “desvagats”, després d’haver fet alguna mini ruta turística (dinant pel camí, visitant algun museu o poblet, comprant torrons a Agramunt,…) i d’altres, els qui “encara cotitzen”, quan les seves obligacions els ho han permès i seguint l’itinerari més curt –que no sempre és el més còmode- que els ha recomanat el “Dr. Google”.  Salutacions, hostalatge en les respectives habitacions i a sopar. Desprès de sopar, tenim una primera reunió on en Josep Maria ens informa sobre el programa per a l’endemà i, també, sobre alguns canvis en els itineraris previstos. Per exemple, no podrem fer l’excursió a Montgarri i al Pla de Beret ja que la pista d’accés des de la vall d’Isil és tancada, fins l’ 1 de juny, amb un cadenat.

Dissabte. Desprès d’esmorzar sortim amb els cotxes “tot terreny” cap a les valls Ferrera i de Cardós. Fa un bon dia,  però decidim –per si un cas- anar primer, vall Ferrera amunt, fins el Pla de Boet. El recorregut, en aquesta estació de l’any i en ple desglaç per l’encaixonada vall, és impressionant. Respectuosos amb els senyals, deixem el vehicles a la darrera zona d’aparcament i fem, caminant, els 1,5 km (25’) que ens falten per arribar al Pla de Boet (1.850 m). La visió d’aquest recollit Pla amb els torrents obrint-se pas entre els prats, uns quants pins -aquí i allà, “per a fer bonic”- i l’impressionant fons de muntanyes, és espectacular. Tres elements humanitzen aquest indret: la Cabana de Boet, un aixopluc de pastors; el refugi muntanyenc de Vallferrera, un dels punts d’inici de l’ascensió a la Pica d’Estats i la Font de Mossèn Batlle, petit homenatge erigit pels seus “minyons”. Ens hi passegem una bona estona. No podem trobar millor visió i lloc per a fer-hi la foto -”oficial de grup”- de la sortida.

Retratant racons, panorames, salts d’aigua i floretes retornem fins els cotxes i desfent camí, vall Ferrera avall, passem per Àreu –“Catalunya te 1000 anys, Àreu ja hi era” diu un cartell que hi ha a l’entrada del poble-, Alins, Ainet de Besan i Araós, on ens aturem (per recomanació d’en Llorenç i la Isabel) per a enfilar-nos fins la petita i recollida ermita de Sant Francesc una menuda capella, potser, preromànica que te una curiosa porta amb un arc de ferradura. Arribats al lloc on el Noguera de Vallferrera s’ajunta al Noguera de Cardós, canviem de fondalada i ens endinsem per la vall de Cardós. Anem, decidits, fins el darrer poble de la vall: Tavascan, tranquil i turístic nucli amb un airós i fotografiat pont medieval. Retornem cap a Llavorsí, passant per Lladorre, amb les restes d’un curiós castell,  Lladrós, també amb un bonic pont romànic, Ainet de Cardós i Ribera de Cardós, vila molt freqüentada i amb nombrosos equipaments per a estiuejants i una singular església romànica amb campanar de torre quadrada. Ens hi aturem per a fer-hi unes quantes fotografies.

Passades les dues, arribem a Llavorsí. Dinem, fem una mica de sobretaula i a ¾ de cinc iniciem la segona excursió de la jornada. Seguirem ara, aigües amunt, el curs del Noguera Pallaresa un riu que ens ha impressionat pel gran cabal i la força de l’aigua que, en aquesta època de l’any, porta. L’objectiu és anar fins Isil i visitar l’església de Sant Joan una bonica parròquia romànica, a tocar del riu –de fet s’hi banya-, amb una portalada i façana de migdia molt ornamentada. En Josep Maria ens va explicant tots i cadascun dels nombrosos i interessants detalls (mènsules, capitells, arquivoltes, arcuacions, frisos, antics relleus, absis i absidioles, finestres geminades,...) un veritable compendi i lliçó d’art. Ens hi estem, tot i que fa un petit xàfec, una bona estona. Retornem als cotxes i per un trencant, que passa per Sorpe, arribem a la vall que forma el riu de la Bonaigua tot baixant des del Port d’aquest mateix nom. Davant nostre tenim la Mata de València, el bosc de coníferes –principalment avets- més extens de la península ibèrica. Des de la carretera que puja al Port de la Bonaigua, baixem a l’hotel “Els Avets” on, molt amables, ens indiquen un corriol que ens condueix boscúria endins, dintre l’anomena’t bosc del Gerdar, fins a un pontet que creua un cabalós i arrauxat torrent. Un lloc meravellós, amb un arbres altíssims, les roques entapissades de molsa i el torrent impetuós baixant pendent avall; un indret, certament, per a tornar-hi –amb més temps i calma- en una altra ocasió.

La pluja es va animant i comença a ser l’hora de retornar a l’hotel de Llavorsí. Alguns, un cop hi hem arribat, encara tenen temps per a fer unes partides de futbolí o petar la xerrada tot comentant, mentre arriba l’hora per al sopar, els titulars dels diaris d’avui –quina creu !!!, crisi i més crisi...-  

Diumenge. Ha plogut tota la nit, però –de moment- el temps es comporta i, fins i tot, sembla que, entre els núvols, vol sortir el sol. Ahir va ser un dia dedicat, principalment, als paisatges i la natura; l’excursió d’aquest matí serà, pensem, més cultural i relaxada. Esmorzem i a ¾ de deu sortim cap a Escaló on ens espera la Cristina, la guia local que ens acompanyarà en la visita als principals monuments arquitectònics de la vall d’Àneu. La primera parada és al monestir de Sant Pere del Burgal les actuals restes, a uns 25 minuts –a peu- d’Escaló, corresponen a un edifici del segle XI. El monestir està situat, a l’esquerra del Noguera Pallaresa, en un replà enlairat al costat del barranc de Sant Pere (que el nodria d’aigua), protegit i arrecerat sota unes gran penyes. Un cop hi som, la Cristina ens fa una breu introducció històrica per tal de situar-nos en l’ambient de l’època per a passar, tot seguit, amb comentaris amens però precisos a explicar-nos els detalls arquitectònics, arqueològics i artístics d’aquest vell monestir. De tant en tant, la pluja ens fa companyia obligant-nos a seguir les explicacions sota cobert. Tot i que les pintures murals de l’absis –atribuïdes al Mestre de Pedret- son, actualment, al MNAC la fidel reproducció “in situ” de les mateixes   permeten a la nostra guia traslladar-nos, per uns moments, al segle XI. Acabada la visita retornem al present i baixem, sota la pluja, fins a Escaló.

Continuem Noguera Pallaresa amunt fins a Esterri d’Àneu, a mig camí entre aquesta vila i el petit poblet d’Escalarre, hi ha les restes de l’antic monestir de Santa Maria d’Àneu. Aquest vell cenobi, del segle XI, està situat a l’anomena’t Pla de Salito una fèrtil extensió de terreny molt valorada -des de molt antic- en aquesta zona de grans pendents i muntanyes. Només baixar del cotxes ens ve a rebre el fidel “guardià del monument”: un gros i falaguer mastí dels Pirineus, pel que es veu, molt acostumat als manyacs i a deixar-se fotografiar. La Cristina, experta en tractar els visitants, ens fa veure - des de l’exterior de l’edifici- el que aparentment sembla més un gran casal que no pas el temple d’un poderós monestir. Un cop obre la porta, encara sense encendre els llums, somriu davant el clàssic “oh...ca macu !!!!” que exclamem la gent de “Can Fanga”. El temple original constava de tres naus, amb un absis central (l’únic que es conserva) i dos absidioles laterals (avui desaparegudes). Durant els segles XV i XVI es va modificar considerablement l’edifici, transformant les tres naus en una de sola amb la coberta sostinguda per uns grans arcs de diafragma que ens recorden els de les Drassanes barcelonines. Aquesta gran i costosa reforma demostra que, en aquella època, el monestir gaudia de prosperitat i disposava de nombrosos recursos econòmics. La guia, encén els llums, tot esperant un segon “oh...ca macu !!!” corejat pels visitants. La zona més il·luminada és el presbiteri bellament decorat amb pintures romàniques. La Cristina ens fa parar l’atenció, ara, en els acolorits dibuixos de l’absis (els originals son, també, al MNAC).  El tema central es troba molt deteriorat i estava dedicat a l'Epifania (l'Adoració dels Reis Mags) s’hi veu amb claredat la figura del rei Melcior. S'han conservat en molt bon estat una sèrie de serafins amb les ales plenes d'ulls (que simbolitzaven la vigilància), la representació de dos profetes, tres arcàngels i dos personatges més que poden ser eclesiàstics o nobles. Aquestes pintures, atribuïdes també a l’escola del Mestre de Pedret, per la seva plasticitat i excepcional iconografia son considerares unes de les més importants dins el romànic català. La Cristina ens fa parar l’atenció en dues figures, més modernes, que hi ha al presbiteri: l’ imatge de la Mare de Déu de Àneu molt venerada a la vall (la primitiva talla, del segle XIII, va ser destruïda a la passada guerra civil i ha estat substituïda per una reproducció) i la d’en “Evaristo” un clàssic escolanet, fill de les “fàbriques de sants” d’Olot, que sosté la capsa de les almoines. Asseguts als bancs del santuari, mantenim una franca conversa amb la guia sobre l’iconografia de les esglésies, l’adoctrinament i l’influencia que sobre el poble senzill ha tingut, al llarg dels temps, l’Església.

Ens acomiadem de la Cristina, agraint-li els seus coneixements i entusiasme i decidim anar a prendre unes cerveses a Esterri d’Àneu, com avantsala del dinar de comiat que efectuarem a l’ hotel Riberies.

Conclourem felicitant-nos, un cop més, a tots plegats per aquesta Sortida de Primavera. No deu ser, només, per casualitat que totes les Sortides que fem surtin be. Evidentment en devem tenir “la formula”: triat un bons indrets on anar, uns hostals còmodes i agradables, unes estacions de l’any –la primavera o la tardor- que hi ajudin, unes persones que -amb entusiasme- les organitzin,... però l’element aglutinador de tots aquests importants ingredients estic segur que és la nostra amistat i companyonia; aquest lligam barreja d’afecte, d’harmonia, de respecte i  de “bon rotllo” que –ho dic de tot cor- per a molts i molts anys hem de saber conservar i enfortir.

Moltes gràcies, doncs, a tots i a totes per la vostra participació i fins la Sortida de Tardor que segurament farem, el proper mes d’octubre, per la comarca del Solsonès.

Fotografies d'en Joan Miquel, Enric/Carme, Joan, Mª Rosa/Jaume i Maribel/Pep.

DADES ESPORTIVO - XINOXANAIRES (Aportació d'en Joan Miquel i els seus equips tècnics)

L'excursió al Pla de Boet del dissabte, va donar:

51 minuts de cronògraf                     52 minuts de GPS

2,51 Quilòmetres de podòmetre     1,56 Quilòmetres de GPS

I ens vàrem enfilar fins una Milla Nàutica d'alçada (És a dir 1852 metres)

L'excursió del diumenge al monestir de Sant Pere del Burgal, va donar:

26 minuts de cronògraf                     30 minuts de GPS

3,41 Quilòmetres de podòmetre     2,28 Quilòmetres de GPS

Les discrepàncies en temps entre el cronògraf i el GPS son normals per la imprecisió d'aquest últim en discriminar quan s'està en marxa i quan no.

Les de distància entre ambdós rau en que el GPS mesura la distància en el pla horitzontal mentre que el podòmetre compte les passes, el resultat sol ser sensiblement igual en els recorreguts planers, però el podòmetre mesura de menys en les baixades fortes.

Per tot això, crec que en aquest cas cal donar per vàlid les dades del "podo".

That's all folks!!

GALERIA FOTOGRÀFICA

Pla de Boet

Reunió de pastores...

Font de Mossen Batlle

Saltans d'aigua per tot arreu...

Hi han personatges (i persones) polifacétiques... de cow-boy al cementiri de "OK Corral"

...i de protagonista de "El nom de la rosa".

Sant Joan d'Isil

Sant Joan d'Isil

Bosc del Gerdar

Bosc del Gerdar

Camí de Sant Pere del Burgal

El "guarda" de Santa Mª d'Àneu

L'"Evaristo" (Santa Mª d'Àneu)

Interior de Santa Mª d'Àneu

Fent l'aperitiu a Esterri d'Àneu

Esclat de la primavera (I)

Esclat de la primavera (II)

Esclat de la primavera (III)

Esclat de la primavera (IV)

Esclat de la primavera (V)

Esclat de la primavera (VI)

Esclat de la primavera (VII)