MUSEUS I COL·LECCIONISME SOBRE TEMÀTICA SCOUT-GUIA (3)

LA SELVA DEL KANGURO (CÁDIZ)

La Patrulla del Kanguro.-

La Patrulla del Kanguro de Cádiz, amb una activitat continuada -dins l’escoltisme- de més de 85 anys !  és, per aquesta raó, la més antiga Patrulla Scout, en actiu, del Món.

Fer-ne, doncs, una síntesi històrica no és feina fàcil. En el resum que segueix hi hem destacat allò que, segons el nostre particular criteri, hem considerat més destacable afegint-hi algunes petites anècdotes o detalls de la seva relació amb el nostre Clan.  Per aquells que hi estigueu més interessats us recomanem la lectura del seu llibre La saga del Kanguro (2ª edició, commemorativa del 75è aniversari de la fundació de la Patrulla, editat per ASDE-Scouts de Andalucía. Córdoba 2002)

Per a nosaltres, aquesta mítica Patrulla, és tot un exemple  i referent de com  un col·lectiu de persones -fins i tot, inicialment, desconegudes-, si els uneixen uns idèntics sentiments  i valors, poden esdevenir ferms companys i veritables amics. Els mateixos Kanguros van dir, en nombroses ocasions, que uns ideals comuns, la cordialitat i  la franquesa però, també, el respecte i la tolerància mútua han estat uns elements clau per tal de fer possible aquesta llarga i solida convivencia.

La Patrulla del Kanguro es fundà el 10 d'abril de 1927. Uns nois que jugaven, en el que més tard seria la Plaza de España de Cádiz, s’ estranyaren en veure passar a un jove en bicicleta amb una estranya vestimenta. Era en José Aznárez García, "Akela", que cada diumenge es dirigia –vestit de boy-scout- a San Fernando, a uns 15 km. de Cádiz, fins a la Tropa de Exploradores que existia en aquesta localitat i de la qual n’era membre. La curiositat  impulsà a aquests nois a entaular conversa amb “Akela”, que -al explicar-los que feien excursions, activitats i acampades per la natura-  no trigà a il·lusionar-los. D’aquesta manera es constituïren a Cádiz les tres primeres patrulles d’ Exploradores –una d’elles la del Kanguro-, encara que, de moment, inscrites a la Tropa de San Fernando. Al poc se’n separaren per a crear, a la mateixa ciutat de Cádiz, la seva pròpia Tropa.

Patrulla del Kanguro 1927.

El març de 1929, Baden-Powell -el fundador de l’Escoltisme- visità Cádiz, Palma de Mallorca i Tenerife. La ciutat de Cádiz rebé, per aquesta raó, una gran concentració d’ escoltes de tota la península. A la Patrulla del Kanguro se la responsabilitzà per a organitzar la rebuda d’en B-P i els actes de la jornada, que resultaren ser tot un èxit. Les noves inscripcions als Exploradores locals es desbordaren, per això es necessitaren -amb urgència- nous caps. Els membres de la Patrulla del Kanguro (llavors d’entre 17 i 20 anys) hagueren de “transformar-se” en caps. La formació, aleshores sense en prou feines bibliografia ni recursos, era del tot “artesanal” i pràcticament autodidacta. No oblidàren, però, les activitats ni la vida de Patrulla convertint-la en una Patrulla de Caps. Van fer tant bona feina que el mateix agost de 1929, aconseguiren portar tres modèliques patrulles, en representació de la ciutat de Cádiz, al Jamboree Nacional Scout que, coincidint amb l’Exposició Internacional que es feia a Barcelona, hi aplegà uns 2000 escoltes de 14 països diferents.

El setembre de 1930, quatre membres de la Patrulla del Kanguro assistiren, com a caps d’una nombrosa selecció d’escoltes, al Jamboree INTERSCOUT que es celebrà a la ciutat belga de Lieja. Això dona a entendre l’alt nivell assolit per aquells nois.

Fins a l’esclat de la Guerra Civil les activitats de la Patrulla del Kanguro continuaren amb una doble vessant: com a nucli de companys-amics dins la Patrulla i com a instructors –com els anomenaven aleshores- de les diferents unitats i caps de l’escoltisme local.

Afortunadament, tot i la mobilització i la dispersió –fins i tot en bàndols oposats- que la Guerra Civil suposà, cap Kanguro morí a la guerra. 


El novembre de 1939, amb la discreció que els temps i les “autoritats” franquistes imposaven, la Patrulla del Kanguro reprengué les seves activitats: reunions, excursions i campaments “Kui” (uns campaments, fixos o volants, anuals que efectuaren de forma continuada des de 1940 al 1952). 

El juny de 1964 en un període de “tolerància”, pel règim franquista, amb la pràctica de l’escoltisme s’encomanà, des de la direcció dels Scouts de España, a la Patrulla del Kanguro la tasca de participar en la reestructuració i l’ enfortiment de l’escoltisme espanyol, especialment a Andalusia. El Guia de la Patrulla va ser nomenat Comissari de la Zona Andalusa i tres Kanguros més en van ser els seus Ajudants; un altre Kanguro passà a ser el Comissari del Districte de Cádiz i els altres tres Kanguros els seus Ajudants. És aquest un període de gran activitat, d’intensa vida de la Patrulla i de grans satisfaccions pels resultats.

L’agost de 1965 acudiren –com a Patrulla del Kanguro i no amb els seus càrrecs “oficials” de Comissaris- a la Peregrinació Nacional Scout a Santiago de Compostela. Allà coincidiren, per primera vegada, amb els nostre Grup –el “Santíssim Redemptor”- i una bona colla de scouts catalans.

L’any 1966, per acord de l’Assemblea General de l’ASDE, el seu Secretari General els  lliurà  el “Diploma al Mèrit, la Constància i la Lleialtat” i un distintiu per al Banderí. Serà el primer d’un seguit de distincions i reconeixements, entre ells el “Lobo de Plata” màxim guardó de l’escoltisme español (1982), la Placa dels Scouts de Andalucía (1997) o la Medalla de la Ciutat de Cádiz (2007).

L’abril de 1969, la Patrulla del Kanguro acudí a Barcelona on, en companyia de nombrosos scouts catalans, celebrà -a la localitat de Sant Quirze de Safaja- la Festa de Sant Jordi i el 42è aniversari de la seva fundació. Com a record d’aquesta estada editaren un llibret-cançoner i un fulletó commemoratiu que molts encara conservem.

El 1970 nomenaren “Espíritus Fraternos de la Patrulla del Kanguro” al, aleshores, Cap del nostre Agrupament –“Santíssim Redemptor”-, en José F. Mota i a la seva esposa Montserrat, amb els quals mantingueren -fins a la seva mort- uns estrets vincles d’amistat. Per a celebrar-ho amb la gent del nostre Clan, els Mota obriren unes botelles de “Fino Kanguro” que la Patrulla els hi havia enviat.

El 1971, nova visita a Barcelona de dos membres de la Patrulla del Kanguro, “Akela” el Guia i “Mukoki” el Sub-Guia, per a un aniversari dels “Espíritus Fraternos”. A la foto hi podem veure, a més dels "Espíritus Fraternos” i els Kanguros, una representació del nostre Clan “Ós Gris” i alguns antics Exploradores.

A rel de la visita de la Patrulla del Kanguro a Barcelona l’any 1969, on el nostre Clan hi va fer d’amfitrió i de la relació amb els “Espíritus Fraternos” -el matrimoni Mota- el Clan Ós Gris mantingué una cordial relació de fraternitat scout amb la Patrulla del Kanguro. Una mostra d’això és l’ intercanvi de correspondència i felicitacions nadalenques com la que reproduïm de l’any 1972.

El 14 d’abril de 1974 és una data important i emotiva per a la Patrulla del Kanguro, després de quasi 50 anys es retrobaren -a “La Selva del Kanguro” de Cádiz- tots els qui, des de la seva fundació, havien estat membres de la Patrulla: “Akela"( el Guia), “Ojo de Lince”, “Pantera Negra”, “Oyaha-Ke”, “Oluski”, “Shere-Khan”, “Tigre Pardo”, “Garza Gris”, “Pie Ligero” i "Mukoki” (el Sub-Guia). Alguns d’ells, per diverses raons, dispersos -arreu de l’estat- des de la guerra civil.

Els membres fundadors de  la Patrulla del Kanguro

L’any 1977 commemoraren el 50è aniversari de la fundació de la Patrulla del Kanguro (compareu, siusplau, la fotografía de sobre amb la que hem publicat, al inici d'aquesta entrada, de l'any 1927. Els membres de la Patrulla hi figuren -50 anys després- en el mateix lloc i posició). En ocasió d’aquest aniversari redactaren un llibre La saga del Kanguro. Medio siglo de una patrulla scout que publicarien uns anys després (Editorial Don Bosco. Barcelona 1980) i prengueren un important acord: per tal de que l’esperit, la labor i el patrimoni de la Patrulla continuïn quan ells, per raons d’edat, vagin desapareixent, decideixen nomenar, entre persones de reconeguda trajectòria scout, nous “Membres Agregats” –més joves- que es vagin incorporant a la Patrulla. Així i ja com a membres de ple dret,  s’han anat formant noves generacions de Kanguros que son els qui, actualment, en continuen mantenint l’esperit i la flama encesa. L’actual Guia és en “Nube Roja” i el Sub-Guia, “Lobo Gris”.

Per molts anys i llarga vida al Kanguro !!!.

La Selva del Kanguro.-

La Selva del Kanguro és el cau o racó de patrulla d’aquesta mítica Patrulla scout. En el moment de la seva creació l’any 1927, com molts infants, pensaven que tots els animals salvatges vivien a la selva. Per això adoptaren aquest nom per al seu cau. Més endavant descobriren que aquests marsupials, els cangurs, no hi viuen a la selva, sinó en els boscos i sabanes australianes, però el nom ja s’havia consolidat i decidiren no canviar-ho.

La primera Selva del Kanguro va ser una cambra dels mals endreços situada al terrat de casa d’en Mukoki i que el pare d’aquest els va deixar. Amb unes velles caixes de fusta varen fer-se els primers mobles: una taula, uns bancs, unes prestatgeries... era, però la “seva” Selva.

Amb els anys han tingut quatre trasllats i locals diferents fins que, des de l’octubre de 2010,  la Selva està –sembla que definitivament- instal·lada, amb un espai propi, a la seu de la Delegació dels Scouts de Andalucía de Cádiz.

Racó amb les dues banderes històriques de la Tropa dels Exploradores de Cádiz, els bordons

 amb els banderins de cada membre de la Patrulla i d'altres records i distincions.

Traduïm (amb algun afegitó de la nostra part), perquè ens sembla una descripció molt encertada, l’ informació que els mateixos membres de la Patrulla del Kanguro donen sobre la Selva a la seva pàgina web http://www.kanguro.scoutsdeandalucia.org:

“La Selva del Kanguro és quelcom més que un local de Patrulla. Cada racó, cada prestatge, cada petit detall tanca tota una vida al servei dels altres. Centenars de fotos, publicacions, documents, etc... recullen la història no només de la Patrulla, sinó, i a través d'ella, de gran part de l’ escoltisme a Espanya.

Lema de la Patrulla

Curiositats de valor scout incalculable, com dos llibres de patrulla amb la signatura autògrafa d’en Baden Powell en la seva visita a Cádiz l’any 1929. O els llibres de la Patrulla, amb les ressenyes de cada reunió des de la seva fundació, primorosament elaborades a mà, fins que la deterioració de la vista els va obligar a recollir-les en cintes magnetofòniques. Banderes, ensenyes, banderoles, els bordons-banderins dels seus membres... Tot un món impressionant, no només pel seu valor escoltista sinó històric, que fidels al seu esperit de servei, els actuals membres de la Patrulla expliquen als visitants que per ella s'apropen amb la precissió i simpatía que caracteritza als gaditans.

La Selva del Kanguro és un lloc de visita obligat, tant per als estudiosos interessats en treballs de documentació, informació, recerca, sobre l'escoltisme... com per a nens, nenes i joves, als quals es dóna la possibilitat de conèixer de primera mà gran part de la història de l’Escoltisme a Espanya, en un reduït espai i d'una forma divertida i amena.

És digne de veure l'actitud dels escoltes, castors i llobatons davant les explicacions que els Kanguros els donen de tot allò que hi ha a la Selva, com escolten bocabadats les explicacions  dels centenars d'anècdotes que impregnen la vida de la Patrulla i que els seus membres els exposen amb tot luxe de detalls.

La Selva del Kanguro pot visitar-se fàcilment. Està situada en ple Casc Històric, al carrer Regimento de Infanteria, 8 de Cádiz. Normalment les visites es realitzen els matins dels dissabtes (tot i que és aconsellable concertar previament la visita), amb temps suficient per a conèixer la Selva amb deteniment.

La millor manera de concertar una visita a la Selva, o ampliar-ne l' informació és dirigir-se a la Delegació Provincial de Scouts de Andalucía a Cádiz, al Telèfon 956-229724.

Adreça postal, Delegación en Cádiz de Scouts de Andalucía. c/ Regimiento de Infanteria, 8. 11003 CÁDIZ.”

Enhorabona per tot el que hi teniu, per conservar-ho i per la vostra feina.  Felicitats i per molts anys !!

Una abraçada.


Fotografies: Patrulla del Kanguro, Cartoon scout para todos, Cuaderno de aventuras (Eliecer.blog.com), Federación AISG Andalucía i Fons Documental del Clan Ós Gris.

CRÒNICA DE LA 35ena SORTIDA XINO-XANO

 

CRÒNICA DE LA 35ena SORTIDA XINO-XANO: AL “CAU”  QUE ELS VELLS OSSOS TENIEN AL MONTSENY

 

Després d’un seguit de jornades plujoses, el dijous de la Sortida ens aixequem amb un bon dia. El paisatge és clar i lluminós fins que arribem prop d’ Hostalric on, a tocar del Tordera, la boira –matinera-  ho embolcallava tot.

A la sortida de l’autopista confluïm, tal i com ja teníem previst, tots els cotxes: tres des de Barcelona i un del Maresme. Com que el lloc –una rotonda- no és gaire apropiat per a aturar-se, deixem les salutacions per a més endavant.

Passem per Hostalric, emmuralla’t i custodiat pel seu castell, i prenem la carretera que va a Arbúcies. Travessem aquesta vila (al tornar ja ens hi aturarem) i seguim riera d’Arbúcies amunt per la carretera que va a Viladrau.

Uns tres quilòmetres més amunt deixem la carretera i agafem una desviació, a l’esquerra, que porta a la planta embotelladora d’aigües “Font del Regàs”. Seguim per la pista – que, com que els grossos camions ja no hi passen, és ara molt més estreta- i per la vall que es va endinsant cap els vessants atapeïts de bosc del Montseny.

Uns dos quilòmetres més amunt de l’embotelladora, arribem a la capella de Santa Maria de Lliors. El paisatge ha canviat radicalment, estem en una vall tranquil·la, solitària. L’ermita, originàriament romànica va ser molt modificada al segle XVIII. Està situada dalt d’un petit turó i envoltada pel que degué ser el cementiri rural, avui però, sense cap mostra d’enterrament o tomba. A un costat de l’església, en el vessant que dona al “sot” (nom amb el qual, en aquestes contrades, anomenen els torrents) hi ha la gran casa pairal de El Crous.

 

Decidim deixar els cotxes aquí, l’excursió la continuarem a peu però, primer, esmorzarem. Ho fem a l’era contemplant la façana principal del mas. Es tracta d’una pagesia dels segles XVI-XVII, de planta baixa i dos pisos. Hi endevinem les diferents dependències: al primer pis, la sala amb el seu balcó; l’habitació principal també amb balcó i la cambra dels hostes (on, potser, s’hi allotjava el capellà quan hi anava a dir missa, o hi feia llargues estades aquell parent que “pujava” de Barcelona per a tractar-se la tisi) amb un artístic i antic finestral lobulat amb la llinda i l’ampit esculpits amb figures geomètriques i d’animals. A la planta baixa la cuina amb la gran llar de foc, el rebost i d’altres serveis imprescindibles com la comuna (actualment hi podem veure les restes del que degué ser una moderna “cambra de bany”) i alguna cort on hi feia estada el “bestiar menut”: conills, ànecs, oques,.... Avui aquesta gran masia, amb les portes i finestres obertes, està completament abandonada. Contemplar, des de l’era estant, aquest casal desocupat, desemparat i sense vida, entristeix.

 

 

Passegem pel que degueren ser els corrals, on encara hi resten les menjadores; els coberts on s’hi guardaven els carros, les eines i la llenya per al cru hivern; l’espai que degué ocupar el galliner i on, cada dia, la mestressa de la casa hi anava a fer la collita d’ous; l’era, amb rajols de fang, on s’hi devien bastir dos o tres pallers,... ara, tot és buit. Als pobles de muntanya es diu que “el fum aguanta les cases” (ho recordem amb una companya), allà on la llar de foc no s’hi encén, allà on no s’hi viu, el pas del temps i la manca de cura ho transformarà tot en ruïnes. Una veritable llàstima.

 

Les rialles de l’esmorzar ens fan tornar a la realitat, ens acabem de menjar l’entrepà amb la resta de la colla. Avui fem festa grossa, a més de tots els “complements” habituals: vi, olives, cafè, “gotes”, xocolata i fruits secs,... la Montserrat ens ha portat un boníssim pastis de xocolata i panses, un “brownie” diuen els entesos que es diu. Amb els cafès i el pastis surten, també, les fotografies de les estades “a la masia” que, seguint la demanda d’en Carles, hem anat cercant en els vells àlbums. Ens hi estem una bona estona mirant-les i comentant-ne els detalls.

 

Reconfortats comencem la caminada. La pista es va enfilant, tot serpentejant, costa amunt. A mesura que guanyem alçada el tipus de bosc va canviant, primer roures i alzines i després entrem dins d’un espès bosc de pinàcies, especialment pícees, que ens acompanyarà fins que arribem, als 850 m d’alçada, al Pla de Borràs on hi ha la masia que porta aquest nom.

Hem arribat a l’objectiu de la Sortida d’avui. En aquest lloc, llavors un mas abandonat que només feia servir, de tant en tant, algun pastor hi tingueren els Vells Ossos (els més veterans i molts d’ells fundadors del nostre Clan) –des de gener de 1973 i durant més de tretze anys- el seu “refugi”, “cau” o residència de caps de setmana. La d’ells, la de les seves parelles i la dels seus cadells. Una mena de “comuna” (“de fer vida en comú” , no de les altres...) de gent ben avinguda (“mai, mai, que jo recordi, hi hagué cap discussió...” ens comenta en Llorenç). Cada família tenia una habitació (per això tingueren –després d’una important tasca de neteja i desinsectació- que compartimentar la casa) i a la cuina, cadascuna hi tenia, en els armaris, el seu propi espai... els llocs comuns eren la sala-menjador, l’era, el cobert i tota la natura que envolta el mas. Allà s’hi llegia, es pintava, hi tenien cura d’un petit hort, es feia nudisme, llargs debats –buidant l’ampolla de conyac- fins altes hores de la matinada, motocròs, punteria,... un lloc perfecte per a desconnectar de la rutina i els “mals de cap” de la setmana i continuar cultivant l’amistat. I un indret ideal per a que les criatures, els fills, estiguessin en permanent contacte amb els altres infants i amb la plena natura.
 

Tot això i, segur, que molts records més deuen haver passat pel cap dels companys i companyes que avui –alguns després de més de 30 anys- han tornat a pujar a “la Masia”. Han trobat algunes coses canviades: molts més arbres al voltant (aquets xiprers no hi eren..., on hi ha la magnòlia hi teníem el cirerer...); han tancat l’era amb un portal..., el cobert on guardàvem la llenya i algun cotxe, ara és un gran espai de reunió...; on hi teníem l’hort ara hi ha una piscina; la casa, abans emblanquinada, està pintada amb un color rosat que durant uns anys va estar de moda... però han tret el rètol que, damunt la porta, posava “MAS PLA DE BORRÀS 1953” (1); el prat on preníem el sol està ara ple de bosc...; sota l’era encara hi ha el broc de la font –amb l’ indicació “ABRIL 1974”- que suposà tenir aigua a la mateixa masia (2); sembla (pels indicis que hi veiem: alguna imatge de Buda, unes banderoles, espais per a reunions...) que al lloc deu haver-hi, potser els caps de setmana o en temporades, algun centre budista. Han refet la teulada i hi ha un munt de plaques solars. En certa manera la casa fa goig i, el que és més important, es manté viva.

 

Els qui tantes bones estones van passar a “la masia” -i que avui hi han retornat- s’hi volen fer una foto davant la porta.

 

Des de l’era estant contemplem el panorama, la mateixa visió que va fer decidir als Vells Ossos a triar –entre d’altres opcions- aquest mas per a tenir-hi el seu “cau”: el Matagalls, els Castellets i les Agudes, la cara obaga del Montseny un paisatge impressionant i, alhora, serè i relaxant. Ens hi estem una estona fent reviure els records. Fem una foto de grup asseguts a la barana de l’era i decidim reprendre el camí de tornada.
 

L’ Isabel proposa que de retorn, com que tenim temps, ens arribem a veure els castanyers que hi ha passat el Sot de la Casanova. El camí que hi porta surt d’un revolt molt tancat de la pista per on baixarem fins a Santa Mª de Lliors. La pluja d’aquests dies ha fet que aquest torrent baixi ben ple, fent un bonic espectacle de petits salts d’aigua això, però, ens dificulta travessar-lo. Decidim retornar de nou a la pista. De baixada, tot contemplant des d’un altre angle els espessos boscos que en prou feines deixen entrar el sol, el camí se’ns fa més curt.
 

Un cop som de nou a Santa Maria de Lliors ens fem la foto “oficial” de la sortida i, amb els cotxes, ens dirigim a Arbúcies per a dinar.

En Joan Miquel ens informa que els seus equips de mesura diuen que avui hem caminat 7,4 km i salvat un desnivell de 200 m.
 

El menú i el tracte al restaurant  l’Hostal Nou d' Arbúcies ha estat molt correcte. Especialment els qui han triat, com a segon, “galtes” diuen que l’han encertat de ple. Els demés, amb el bistec o la botifarra a la brasa, també estem satisfets. A les postres, quatre de la colla que han fet o fan anys, ens conviden a cava: la Conxita, en Joan, l’Antonio i en Pep. Com que l’han pagat a mitges, la cosa els ha sortit prou be. Enhorabona i felicitats !!!.
 

Després de dinar, camí d’on hem aparcat els cotxes, fem un petit tom pels carres del nucli antic de la vila, ple de racons pintorescos, la plaça de la Vila presidida pel monumental plàtan –de 140 anys- plantat en motiu de la primera República (3), l’església parroquial amb el seu esvelt campanar i el Museu Etnològic del Montseny situat a l’edifici conegut com La Gabella. Ens aturem en algunes botigues per a veure els productes “típics” de la localitat: coques de llardons, carquinyolis, ametllats... i fruita, especialment taronges, a molt bon preu.

Un cop als vehicles ens acomiadem agraint-nos, els uns al altres, la nostra presència gairebé constant a les excursions i d’una manera molt especial a en Carles per la proposta i organització de la Sortida.

Quedem emparaulats per a la propera Xino-Xano que serà, recordeu-ho, el dijous 4 d’abril.

Una abraçada.

NOTES.-

 

·         1.- Aquesta data, 1953, deu correspondre a una reforma important del mas. Pensem que la casa podria ser molt anterior, potser del segle XVIII. La pista, que nosaltres em seguit, comunica Arbúcies amb el coll de Bordoriol per on passava el vell camí –avui carretera- que, per Sant Marçal i Santa Fe, comunica Viladrau (Osona) amb Sant Celoni (el Vallès Oriental). Aquesta pista, que passa a tocar del Pla de Borràs, unia moltes masies i segurament fou molt utilitzada com a camí de ferradura pels traginers, per a desemboscar o en el moviment de ramats. Una casa, a ran de camí, com el Pla de Borràs per la seva estratègica situació degué tenir una certa rellevància.

 

·         2.- Quan els “Vells Ossos” arribaren al Pla de Borràs calia anar a buscar l’aigua al Sot de la Bassa Seca, uns 100 m. més avall del mas, en el punt on la pista el travessa. En Carles i en Joanjo van ser els artífex de l’arribada de l’aigua a la masia; portant una conducció des d’un torrent situat cotes amunt fins al broc que avui encara veiem. La data indicada és la de la culminació de l’obra.

·         3.- En Salvador Ginesta en el seu llibre La Comarca de La Selva ens explica una història curiosa sobre aquest arbre: “Aquest plàtan va ser plantat, l’any 1873, com a símbol de llibertat i en commemoració de la primera República. Durant la segona guerra carlina, les tropes del Pretendent Carles ocuparen diverses vegades la vila i, naturalment, si considerem el simbolisme de l’arbre, es disposaren a aterrar-lo. El rector del poble, juntament amb alguns veïns, s’entrevistà amb el general carlí Auguet, al qual pregaren que l’arbre fos respectat perquè era un ornament per a la plaça i servia d’esplai als arbuciencs. Auguet s’avingué a la sol·licitud, sempre i quan col·loquessin un cartell al tronc amb la indicació d’ “arbre d’esbarjo”. Així fou fet i, per assegurar-ne la integritat, posaren un sentinella per vigilar-lo; així es donà la paradoxa que un arbre plantat per perpetuar l’ideal republicà tingues un quant temps una guàrdia carlista per a protegir-lo.  Cada vegada que els carlins feien una nova incursió pel terme, els arbuciencs corrien a col·locar el cartell d’ “arbre d’esbarjo” . I d’aquesta manera ha aconseguit d’arribar fins als nostres dies. “

 

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Antonio, Montserrat, Enric i Joan.

 

 

CRIDA A LA 35ena SORTIDA XINO-XANO

A L’ ENYORAT “REFUGI” DELS “VELLS OSSOS”:

LA MASIA PLA DE BORRÀS D’ARBÚCIES

Data.- Dijous 7de març de 2013.

Tipus d'itinerari.- Cal dir d’entrada, que la sortida que us proposem te -per a molts de nosaltres- una important càrrega nostàlgica i sentimental. Es tracta d’anar a la vella masia que durant uns anys va ser el “refugi” i la “segona residència” dels “Vells Ossos” (els més veterans del Clan), de les seves parelles i els seus cadells: el Pla de Borràs. Uns anys, lloc i estades que tots recorden amb una certa nostàlgia. Serà, com podeu veure en l’apartat Recorregut i dificultat, una sortida mixta: en cotxes i a peu.  

Passarem per zones ombrívoles, amb bones vistes sobre el Montseny i, concretament, el Matagalls. Al Veïnat del Crous on hi ha l’ermita, d’origen romànic però molt reformada al segle XVIII, de Santa Maria de Lliors hi deixarem els cotxes. Aquí comença l’excursió, a peu, que puja fins a la masia de Pla de Borràs, l’objectiu de la Sortida. Retornarem desfent el camí, ja de baixada, fins al Veïnat del Crous.

Recorregut i dificultat.- Anirem amb els cotxes per l’Autopista AP 7, fins a la sortida 10: “Hostalric”. Després de pagar, en aquesta sortida, ens trobarem tots els cotxes. Seguirem fins a Hostalric i per les carreteres GI-553 i GI-552 fins a Arbúcies. Un cop en aquesta darrera vila agafarem la GI-543 que va a Viladrau, però la deixarem a uns 3 km d’Arbúcies per agafar un trencant a l’esquerra (una pista forestal molt maca i que arriba fins a la carretera que va de Viladrau a Sant Celoni GIV-5201 en el punt anomenat Coll de Bordoriol a 1.089 m d’alçada) que porta fins a Santa Maria de Lliors (Veïnat dels Crous), on ja hem dit que hi deixarem els cotxes. Comença aquí la caminada, uns 4 km de pujada fins a la masia Pla de Borràs on ens hi estarem una estona per a retornar, ja de baixada, desfent el camí fins on tenim els cotxes estacionats. El recorregut, a peu, és d'uns 8 km i el desnivell d'uns +/- 150 m.

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al restaurant “Hostal Nou” del carrer Major, 12 d’ ARBÚCIES www.hostalnou.es tel. 972 860 141. El preu del menú és de 10 euros (IVA inclòs).

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Cal pensar, com ja és tradicional , que –si poden venir- en Llorenç i l’Antonio portaran “les gotes”,en Pep la bota amb vi, l'Elena les olives, en Josep Mª i la Montse la llet i el cafè i en Carles les tasses de “disseny”, les culleretes i el sucre.

Roba, calçat adequat al temps i recorregut (en Carles ens recomana portar roba d’abric, ja que anirem per alguns paratges poc assolellats i on –potser- encara hi podem trobar restes de neu) i bastons (qui en vulgui). No oblideu, barrets i protecció solar i –si en JM anuncia pluja- paraigües o capelina.

Important !!!.- En Carles recomana a tots aquells/es que tinguin fotografies de velles estades a la Masia Pla de Borràs que, sisplau, les porteu a la Sortida.

Lloc i hora de trobada.- Farem les “aproximacions”, fins al lloc on iniciarem la caminada, en cotxes. Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant per internet, en funció dels qui hi anem, el nombre de vehicles que necessitem i la distribució i “repartiment” dels i les xino-xaners en els mateixos. Per tant, sisplau, confirmeu el més aviat possible l’assistència i –si és el cas- el servei de xofer. L’hora de trobada-sortida des dels diferents “punts de concentració”, a Barcelona, serà les 8h del matí. Un cop superat el peatge de la sortida 10 “Hostalric” -més o menys a les 8h 45’- ens trobarem tots els vehicles per anar plegats fins a Santa Maria de Lliors.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins el matí del dimarts 5 de març, trucant o escrivint un correu a en Carles, el company que coordina aquesta sortida, més que rés per tal de poder coordinar la “logística” del transport i confirmar, al restaurant, el nombre de comensals que serem a dinar.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PRONÒSTIC PER LA 35ena XXR

Aquest proper dijous no pinta gaire gloriós.

Aparentment el camí cap el Mas dels Vells Óssos ens enganxarà entre dos “frontets”, un de tebi i un de frescot.

Així com sona, és a dir, força indefinits, això vol dir que no arriben a front, i no arriben a ser calent un, ni a fred l’altre.

Amb aquesta perspectiva no podem esperar més que un dia rúfol, desagradable, farcit amb núvols alts i mitgencs i que la probabilitat de pluja dependrà només de si les successives borrasques s’avancen o es retarden.

Els pronòstics hores d’ara diuen que pot ser plourà a la tarda havent dinat. El vent serà fluixet de ponent, fent lliscar la borrasca, i de sud també fluix a la tarda, el qual aportarà la humitat necessària per les possibles pluges. Les temperatures seran moderades.

Aquest servei Meteo emès a la matinada d'avui, com veieu no s'aventura a pronosticar més enllà de la una de migdia del dijous. I això que son profesionals, I COBREN!!!

 

Resum: Pot ser no ens mullarem, esperem-ho!

Això és tot amics, i com és habitual:

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

OPINIÓ: EL VALOR DE LA INTIMITAT

 

EL VALOR DE LA INTIMITAT

A vegades llegeixes als diaris articles que (a diferència de les notícies, declaracions o opinions –sovint sectàries- de tipus polític o econòmic que et posen de mal humor) t’il·lustren i et fan reflexionar amb un somriure als llavis.

Fullejant, en la relativa tranquil·litat que dona un matí de diumenge, EL PUNT-AVUI d’avui n’he llegit un, amb el mateix títol que encapçala aquesta entrada, –molt ben escrit, per cert- de la Silvia Soler amb el qual, a més de fer-me reviure moments de l’adolescència (lectures i alguna dèria, com la d’escriure –durant un temps- una mena de diari), hi estic plenament d’acord.

Com que el que s’hi diu, penso, parla de lectures que recordo havíem intercanviat entre alguns de nosaltres i una etapa de joventud que molts hem viscut, el reprodueixo (ni que només sigui per a fer reviure els vells records)  en el nostre Blog-Mural:

“Quan hi ha un nen o nena a punt d'entrar en l'adolescència a prop meu, quan en tinc ocasió li regalo un diari. Un diari d'aquells bonics, que es tanquen amb cadenat –cada vegada n'hi ha menys–. El regalo confiant poquet –si el destinatari és una nena– que el facin servir d'una manera regular. I confiant-hi pràcticament gens si el rep un nen.

Ho comprenc. Les coses han canviat molt des que jo era petita: el ventall de possibilitats per passar el temps d'un preadolescent d'ara és tirant a infinit. A la meva època hi havia la programació infantil de la tele –una cadena; si t'agradava, bé, i si no, fora–, la lectura i els jocs compartits amb els germans o amics, basats en la imaginació, sobretot. Ara costa molt de convèncer una criatura que dediqui una estona a una activitat que requereix un cert esforç: escriure les seves impressions en un diari personal. I malgrat tot jo ho recomano moltíssim, perquè considero que és un bon aprenentatge no tan sols per escriure més o menys bé, també per reflexionar, intentar conèixer les nostres debilitats i definir una mica la mirada amb què cadascú observa el món. Jo, de petita, vaig omplir diversos diaris de manera desordenada i inconstant. Només m'ho vaig agafar una mica més seriosament després d'haver-ne llegit alguns de publicats en forma de llibre. Algun d'autèntic, com el fascinant i commovedor Diari d'Anna Frank, i d'altres d'inventats per a la literatura, com el Diari de Daniel i el Diari d'Anna Maria, de Michel Quoist.

 

També recordo, una mica més grandeta, que la meva mare em va regalar una novel·la que em va impactar, escrita en forma de diari: El quadern prohibit, de l'escriptora italiana Alba de Céspedes, filla de l'expresident cubà Manuel de Céspedes.

 

Aquestes lectures em van fer intuir la possibilitat que escriure el meu diari personal s'acabés assemblant força al que jo de veritat volia fer: escriure novel·les com les de l'Enid Blyton.

L'última vegada que vaig regalar un diari a una nena que feia dotze anys, em va preguntar: “No seria millor que obrís un bloc a internet? Així ho podria llegir tothom.” Em va resultar difícil fer-li entendre el concepte intimitat  i que el diari era tan valuós precisament perquè no el podia llegir ningú. Hi vaig veure clarament un signe dels temps que ens ha tocat viure.” (EL PUNT-AVUI, diumenge 23 de febrer del 2013, pàg.2)

Certament i així ho he comentat, moltes vegades, a les meves filles (tot i que també hi ha forces adults que ho fan); això d’explicar sovint “secrets”, més o menys íntims, a la xarxa potser és -com molt be diu la Sílvia Soler- “un signe dels temps que ens ha tocat viure” però fer-ho en un mitjà on tothom (gent ben intencionada i gent que, potser, no ho és tant) hi pot ficar el nas... és, potser, un acte de transparència, franquesa i valentia però -també- un risc.

Una abraçada.