UN CAP DE SETMANA PER LA TERRA ALTA I EL MATARRANYA
Ja portem temps parlant-ne, però avui ha
arribat el dia. La curiositat impregna la noia de 32 anys que es pregunta quin
tipus de trobada serà, quin ritme portaran (“es diuen 'Xino-xano'!”, pensa), de
quins temes parlaran, de quin equip de futbol seran i es fa mil preguntes que
tan sols es resoldran en trobar-se o oblidar amb el primer “Hola, sóc la Gemma,
la filla de la Montserrat”. La mare d'ella ja els coneix, ha fet diverses
sortides amb aquest grup d'excursionistes intersetmanals, l'última d'elles a
Pineda de Mar.
A
un quart de cinc del migdia del divendres 19 d'abril mare i filla es disposen a
agafar el cotxe (aquell únic a Catalunya de color plàtan) des de Sant Cugat per
conduir-lo fins a Horta de Sant Joan. Agafaran la carretera perquè se'ls faci
més agradable el viatge però durant la primera hora ja comprovem que la decisió
no ha estat massa encertada: la N-340 a l'alçada de Cervelló, just quan
l'autovia de dos carrils es dissol en un de sol, el col·lapse és
desafortunadament intens. Mica en mica avancen en el seu trajecte, via
carretera tota l'estona, no fos cas que elles, catalanes de soca-rel (sobretot
la filla), paguin algun peatge avui que no tenen una significativa pressa.
Passen per Vallirana, l'Ordal i Cantallops mentre desenvolupen aquelles típiques
converses entre mare i filla (la parella, la feina, els estudis i el futur).
Creuen l'Arboç del Penedès, La Gornal, Bellvei, superen amb dificultats de
trànsit el Vendrell i per sort ja divisen Altafulla, cosa que significa arribar
a la desitjada A-7 per on sobrepassen deixant a mà esquerra Tarragona. Tot
seguit s'enfilen cap a Reus, travessen Riudecols, arriben a Falset (ja queda
poc), veuen l'indicador de Mora la Nova, de cop creuen el riu Ebre (encara
queda menys), traspassen Corbera, Gandesa, i en un tres i no res arriben a la
desviació d'Horta de Sant Joan. Ha passat la tarda, el cel ja és mig fosc i
d'aquí poc es dissiparan les incògnites sobrevingudes els últims diez.
Des
que la mare es va trobar amb la Montserrat Bosch la filla pensa que les
casualitats de la vida no passen perquè sí. El dia que es van trobar la mare va
poder recuperar una part del seu passat que es creia haver perdut. Ella, la
mare, havia format part als anys seixanta d'un grup d'escoltes i el seu germà,
en Jordi, també. Quan es van trobar a l'autobús de seguida es van reconèixer i
la Montserrat Bosch va invitar la mare a formar part d'aquest grup
d'excursionistes que després d'uns 40 anys tornaven a tenir aquell esperit
d'equip aventurer. Les circumstàncies familiars han canviat molt des d'aquella
trobada i aquestes mateixes circumstàncies van comportar que la mare decidís
acceptar la invitació i començar, cap al febrer d'enguany, a participar
activament en les excursions d'aquest grup anomenat Xino-xano.
Horta de Sant Joan
Però
aquell cap de setmana era diferent, precisament per aquest fet, perquè era tot
un cap de setmana amb el grup. La mare havia anat a les excursions
intersetmanals amb una certa regularitat que fan “els que no treballen” però
mai no havia participat de les excursions que els Xino-xano fan dos cops l'any
com a sortida de primavera i com a sortida de tardor. La mare, un dia que la
seva filla va anar a dinar a casa seva, li va dir “els Xino-xano el 20 i 21
d'abril fan la sortida de primavera i hi van les parelles... però jo no tinc
parella”. I se la mirava amb una cara de demanda i un mig somriure. La filla, amb una certa tristesa, li
respongué “D'acord, doncs anem-hi juntes, no?”.
Amb
aquest pensament el cartell d'Horta de Sant Joan es va divisar al llindar de la
carretera. Segons després va aparèixer l'Hotel Miralles a mà dreta on
s'allotjarien durant dues nits i menjarien durant tres dies. La sortida de
primavera xino-xanera acabava de començar. Vam deixar el cotxe ràpidament, hi
havia nervis per sortir-ne i anar a fer una cervesa. Vam entrar a l'hotel i vam
pujar a l'habitació per deixar les motxilles i en baixar-ne part del grup
Xino-xano va entrar mig gelat de fred. Recordo saludar a la famosa Montserrat
Bosch, en Jaume, en Pep, el cronista, en Josep Maria, l'amfitrió, l’Isabel,
l'Antonio, i algú més, de ben segur. Abraçades a ma mare i un cop fetes les
presentacions, directes cap el restaurant a menjar. El menú molt digne, però
després vam comprovar que se'ns va fer un pèl repetitiu. 
Després
del sopar es va fer una reunió per tal de recordar i clarificar el què faríem
el dia següent i seguidament vam anar a dormir. Als meus apunts (com a bona
periodista sempre porto una llibreta a sobre per escriure-hi pensaments,
observacions, paisatges i idees) la primera nit vaig apuntar: “Sortida amb el
grup Xino-xano (19 d'abril de 2013). Mitjana d'edat: 60 – 65 anys, 18 persones.
Cadascú amb la seva idiosincràsia, cadascú amb el seu rol. Destaco en Josep
Maria que ha explicat tot el que farem demà, és una mena d'amfitrió de les Terres
de l'Ebre; en sap un munt d'aquesta zona i li brillen els ulls quan en parla”
(tinc apuntades altres coses que aniré explicant a mesura que avanci el relat).
L'endemà
ens vam llevar a quarts de vuit del matí; l'esmorzar fou convocat a quarts de
nou però el grup ja es presenta més d'hora perquè, de fet, la gent gran sap fer
bé les coses i esmorzar, ja ho diuen, és l'àpat més important de tots. Així
que... amb temps a menjar! El primer destí Vall-de-roures (per desvetllar el
misteri, la toponímia Vallderrobres és en aragonés, Valderobles és
en castellà), capital de la comarca del Matarranya (perdoneu la divagació
lingüística: Matarranya prové de Matranya
i aquest de l'àrab que significa “límit de l'arquebisbat”). Al castell de
Vall-de-roures ens esperava el guia que ens va fer una ruta molt completa i
explicativa dels usos del castell i les particularitats de la zona. Alguns del
grup van aprofitar l'amabilitat del guia per fer-li preguntes més de caràcter
polític i social (l'estat del català a la Franja, a quin centre mèdic aniries
si et posessis malalt o cap a on tira més la gent, cap a Catalunya o cap a
Aragó). 
Vall-de-roures
Després
de la visita, ens posem carretera i manta per dirigir-nos cap a lo Parrissal.
Abans, però, ens aturem a fer la fotografia al pont de Beseit (perdoneu la meva
bena filològica, segons el lingüista Joan Coromines 'Beseit' pot voler dir 'Abu
Zayd', pare de Zaid o 'bayt Zayd', casa d'en Zaid). Des del pont de Beseit, de
5 metres d'alçada, es podien imaginar les diverses fàbriques de molins per fer
paper que fins a mitjans de segle XX havien funcionat i condicionat la vida de
la zona que envoltava el riu Matarranya. El riu que dóna nom a la comarca va
ser en altre temps, la principal font de riquesa del poble, ja que a la seva
llera s’hi aplegaren fins a sis molins de paper, alguns de notables, amb tres
pisos assecadors. A Beseit, dos dels molins s’han convertit en hotels, un altre
en un bloc de pisos, un altre està obert com a galeria d’art, un té activitat
industrial per treure la closca de l’ametlla i el del Pont Nou, que en el seu
dia fou fàbrica de paper, amb una màquina rodona Picard, està tancat. 
Lo Parrissal
Després
d'aquesta visita fugaç ens dirigim cap a l'activitat estrella del dia: la
caminada per lo Parrissal. Deixem els cotxes, agafem roba d'abric (que encara
refresca), uns quants pals per caminar i que no faltin les càmeres de
fotografiar i a endinsar-nos cap els estrets, riu amunt! Lo Parrissal és un
dels indrets, considero, més desconeguts però alhora inoblidables d'aquest
petit país en el qual vivim. És una mena de congost permanent, que avança mica
en mica fent ziga-zagues seguint el curs del riu. Els caminants han d'anar
sobrepassant camins de pedres, ponts de fusta reforçats amb una corda
metàl·lica i roques voluminoses. Tot plegat, una caminada d'un cert nivell
durant la qual ja vaig començar a pensar que aquell grup auto-anomenat
'Xino-xano' no eren el què em pensava, sinó ben al contrari, un grup de gent
intrèpida, àgil i disposada a superar, com a bons escoltes, “totes les
dificultats sense por”.
Tot
i la caminada al llarg de Lo Parrissal encara vam tenir temps per fer una
visita ràpida a la capital de la Mel, Arnes. Allí, a la plaça Major, vam poder
comprovar que les estelades regnaven a la gran majoria dels balcons del poble
(ai si tota Catalunya fos així, pensarem alguns), però la gana apareixia així
que cap a les tres tornem a ser a taula per escoltar de nou el menú del
restaurant Miralles, us el recordo? Era una cosa així: de primer: amanida amb
formatge de cabra, croquetes amb compota de poma, sopa d'alguna cosa; de segon:
sèpia a la planxa, fricandó de galta de vedella, xai a la brasa, botifarra; les
postres: gelat de figues (inoblidable), crema catalana, flam, gelat de llimona,
gelat de torró (molt bo).
El Crestó en escabetx
Fem
una pausa per descansar, anar a les habitacions, reposar, fer la migdiada (qui
pugui i vulgui) i sant tornem-hi. Aquella tarda vam començar per visitar el
monòlit de pedra en homenatge als cinc bombers morts en l'incendi d'Horta de
Sant Joan l'any 2009. El debat sobre com es van poder produir aquelles morts no
es podia evitar, era necessari parlar-ne. La visió de la gent de la terra, de
la zona en concret, et fan qüestionar, una vegada més, el perquè sovint les
coses funcionen així: el perquè de la impunitat de molts polítics, el perquè
del silenci d'alguns, el perquè de la debilitat dels altres, el perquè del fet
que tot continuï igual, el perquè això no es pot canviar.
Comentaris
i reflexions fetes al peu del monòlit ara toca canviar d'escenari i
convertir-nos en experts en vi: ens dirigim tots plegats a la cooperativa de
Bot a fer “gasto”. Allí tothom convé a comprar ni que sigui una ampolla del vi
de la terra que porta per nom 'Llàgrimes de tardor'. Alguns opten per
comprar-ne una caixa sencera i d'altres més varietat de productes (oli,
garrapinyades, mel, melmelada, fruits secs, entre altres). I jo mentre veig la
gent com compra penso “Si la cooperativa de Bot està oberta, de ben segur que
també ho estarà el nostre pròxim destí, el celler cooperatiu de Pinell de Brai”
(és que sabeu, ja era la tercera vegada que l'anava a visitar i sempre l'havia
trobat tancat).
I
ves per on, el celler cooperatiu de Pinell de Brai era tancat, a la pràctica,
perquè en teoria els horaris indicaven que a un quart de set hi havia una
visita guiada (i quina hora era? 18:15). Després de debatre el perquè d'aquella
incoherència ens disposàvem a agafar el cotxe quan, de cop i volta i per art de
màgia, va aparèixer darrere del vidre del celler cooperatiu un noi jove amb
cara d'haver-se acabat de llevar. Ens obrí la porta, entrem en massa i tots a
dins fent força perquè ens permetés incorporar-nos a la visita guiada. El noi
accepta (no diré que pressionat per 36 ulls que se'l miraven) i ens indica que
podem afegir-nos a la visita. El celler és, diguem, impressionant. Obra de
l'arquitecte Cèsar Martinell iniciat el 1919 i finalitzat el 1922, fou
construït a mans i mànigues dels habitats de Pinell. El celler de Pinell és
característic del modernisme català i és un edifici impressionant per les seves
dimensions i estructura. Però encara és més impressionant la manera com va
poder superar la Guerra Civil sense que li toqués ni una sola peça de metralla.
Els treballadors que van veure amenaçat aquella obra arquitectònica, i que
hagués estat objectiu fàcil d'identificar, van decidir desmuntar la teulada per
tal que l'aviació italiana o alemanya o la que vingués es pensés que aquell
recinte ja havia estat bombardejat. Així fou com 'la Catedral del Vi' ha restat
immune aquest malaurat pas de la nostra història.
El
que sí que va notar el pas dels soldats republicans i franquistes durant la
Guerra Civil van ser les muntanyes de la zona. La serra de Pàndols i la serra
de Cavalls, concretament, dos de les punts clau de la Batalla de l’Ebre. Vam arribar
fins la Cota 705 des d’on vam observar tota la panoràmica de quin fou el camp
de batalla d’aquells 115 dies de guerra a l’Ebre. Des d’allí amb en Llorenç
vam aprofundir en la interpretació dels plànols on explicaven l’evolució de
les envestides entre un i altre bàndol. Des d’aquell punt, en Llorenç ens assenyalava amb el dit on es va
situar Franco i on es localitzaven les tropes franquistes i les republicanes. I
a mi em va tornar a passar el mateix de sempre cada cop que algú em parla de la
guerra en aquesta zona del nostre país: d’una banda, el paisatge el visualitzo
en blanc i negre i, de l’altra, penso que quina barbaritat la que van viure
aquells soldats en ple mes d’agost de l’any 1938 batallant gairebé cos a cosa
per aconseguir recuperar un tros de terra que mica en mica ens anaven prenent.
Capvespre a la Cota 705 de la Serra de Pándols.
Però
es començava a fer fosc i encara ens quedava per visitar un indret: el Santuari
de la Fontcalda. Així que ens tornàrem a ficar als cotxes i viatjàrem camí avall,
de la Cota 705 fins a la llera del riu Canaletes per visitar aquest paratge
natural on trobem el Santuari de la Fontcalda. Aquest Santuari està documentat
des del segle XIV, si bé l'església actual data del segle XVIII i és d'estil
neoclàssic. El santuari, però, sí que va patir el pas de la Guerra Civil
Espanyola, ja que va ser cremat i es va destruir l'altar barroc i la imatge
antiga de la Mare de Déu que albergava.
La Font Calda
La
lluna s’alçava i nosaltres encara rondàvem per racons d’aquesta comarca, però
algú va dir que potser ja era hora de tornar a casa i descansar per agafar
forces, necessàries per al dia següent. Dit i fet, sopar, recordatori de
l’endemà i a dormir.
...
Ben
dormits i descansats ens llevàrem en un diumenge lluminós, serè i completament
blau. Quedaven molts llocs on anar així que calia posar-se en marxa “ben
d’hora, ben d’hora, ben d’hora”. Dit i fet, a les nou, ja esmorzats ens vam
posar en marxa per dirigir-nos cap als Estrets d’Arnes. Allí vam caminar, a
través d’un camí estret construït sobre la canalització d’aigua que arriba fins
a Arnes, fins al Pàrquing. El camí es veu envoltat de muntanyes enormes on els
escaladors grimpen les parets lligats amb cordes; nosaltres, des d’un lloc més
segur els divisàvem i veiem evolucionar la seva ascensió. També hi vam percebre
una cabra, massa quieta per està viva, però la digitalització de les càmeres de
fotografiar van poder clarificar que sí, que allò tant quiet era un animal. 
Vam anar i tornar
amb un petit entrebanc, ja que en Joan Miquel va caure fent-se una petita
ferida a la mà que va ser objecte d’atenció per part d’alguns dels membres del
grup. Després del descans, de prendre el sol i de les cures pertinents vam
alçar-nos de nou per emprendre el camí de tornada. Cal destacar l’esforç que va
fer l’Enric i que tothom va valorar molt positivament que hagués fet d’una
tirada el camí d’anada i de tornada pels Estrets d’Arnes. Heus ací la gràcia
d’un grup, comentàvem amb en Josep Maria durant el camí d’anada, que s’adapta a
les persones i no al revés, cadascú sap els límits i les característiques dels
altres i ningú demana més de si, perquè ja ho diuen “qui fa el què pot no està
obligat a res més!”.
A
posteriori vam anar fins al mas de Quiquet, la masia on Picasso s’havia
allotjat durant uns mesos a causa de la malaltia que patia. En aquest precís
indret fou on el grup de xino-xaneros van decidir fer la fotografia oficial de
grup, en Joan Miquel va ser fotografiat d’una banda i de l’altra mentre
plantava la càmera i ell ens va fer la fotografia pertinent, una imatge per a
la posteritat.
He buscat a la
biografia de Picasso i he trobat que quan el pintor va viure a Madrid va partir
escarlatina (una malaltia infecciosa i molt contagiosa) i el seu amic Pallarès
li va dir d’anar a Horta de Sant
Joan per recuperar-se. Picasso va
passar-hi vuit mesos i es va allotjar per un temps a Can Tafetans,
la gran masia dels Pallarès, que posseïa també
una presa d'oli d'oliva.
Allí sembla ser que Picasso va aprendre a observar la
vida rural, però
també a dibuixar
o pintar: pagesos
segant o treballant al molí, pastors, llenyataires
tallant fusta, velles
cases enmig dels camps
de blat d'un groc lluminós. I és que l’activitat agrària era molt abundant a la
zona. Mostra d’això eren els plafons explicatius que hi havia sota la masia on
es datava i es caracteritzava l’evolució de la vida rural en aquesta zona des
del Paleolític fins als nostres temps. Fins i tot, com a mostra del què hi
havia hagut fins fa pocs anys, encara quedaven restes d’una carbonera i un pou
de pega-quitrà que alguns dels membres del grup em van confessar que ells al
seu poble havien vist funcionar. 
Ja era migdia, així
que de nou de cap cap al restaurant Miralles altra vegada per escollir els
plats que no havíem tastat del menú (i ens en quedaven pocs) i agafar forces
per l’últim tram del cap de setmana. Després del dinar els que no l’havíem vist
vam aprofitar la proximitat per visitar lo Parot (efectivament, un mot derivat
del pare) l’olivera amb un diàmetre
de soca de les més grans que deuen existir.
Convent de Sant Salvador d' Horta
Ara sí, ja hem posat
tots les maletes al cotxe i cadascú agafa el seu per endinsar-nos per uns
camins molts bonics i estrets, envoltats de camps de ceps i groselles fins al
convent de Sant Salvador d’Horta. No sé si va ser abans o després que vam
arribar-nos fins les Olletes, uns gorgs preciosos que recordaré per aquest
estiu. Arribats a Sant Salvador les bromes van abundar al voltant del fet que
al pedrís de l’escala hi hagués inscrit les sigles M. Bosch (casualitat o
història?). Però per bromes les que va portar les dues visites finals, la visió
del poble d’en Josep Maria, Bot, (recordem en Pep i les frases que va deixar
anar) i la visita a “El forat de la donzella” des d’on tothom va poder apreciar
el perquè es diu com es diu el tal forat. Així, ben entrades les sis de la
tarda del diumenge 21 d’abril estava a punt de finalitzar la sortida de
primavera del grup xino-xano. Després de veure l’aigua de la font de la
donzella ens vam aplegar al voltant de les taules de pedra per fer-la petar. La
brisa que passava per la canal (on abans hi havia una presa) encara millorava
l’estada en aquell racó de món, però el temps se’ns tirava a sobre i Barcelona
no s’havia aproximat a nosaltres, ens quedaven més de 200 quilòmetres per
recórrer.
De tornada la
Montserrat i la Gemma van parar a Corbera d’Ebre per veure el poble arrasat per
la Guerra Civil, aquest sí que és un indret on fer-hi memòria: s’hi pot percebre
encara l’hostilitat de la guerra, els carrers deserts i els forats de la
metralla que va impactar a l’església. Aquesta història i aquesta memòria que
ens permet entendre com som avui en dia, com a país i com a persones; com el
grup Xino-xano que a través de tots ells és fàcil d’imaginar com eren fa 45
anys, amb esperit aventurer, amb les mateixes ganes de fer coses, d’aprofitar
el temps, de viure per créixer i millorar, de respecte a l’altre i de diversió
sempre que es pugui; de bona gent, en definitiva.
Text.- Gemma.
Fotografies.- Antonio, Enric, Gemma, Joan Miquel, Pep, Montserrat i Jaume.
