SOPAR, A LA FRESCA, EN UN PATI DE GRÀCIA
A
les nou clavades, puntuals, travessem els menjadors de EL REBOST DE LA PLANA
fins al pati interior on ja hi tenim la taula parada. Alguns ja fa estona que
s’esperen asseguts en les taules que hi ha davant l’entrada del restaurant i
que ocupen un dels racons de la tranquil·la plaça Trilla.
A
mitja tarda ha fet un xàfec que ens ha fet témer el pitjor; a les vuit, però,
el cel s’ha aclarit i ara, fins i tot, la temperatura i l’atmosfera del
capvespre és més fresca i transparent.
El
restaurant, en aquests moments encara amb pocs clients, pinta be. El personal
sembla agradable, les taules ben parades i totes les parets guarnides amb un
munt de quadres que acompanyen i donen un toc de color a l’entorn. Sortim al
pati. El primer que ens crida l’atenció és la nostra taula, en forma d’U, que
ocupa bona part de l'espai, a l’”ombra” d’uns vells llimoners i protegida de les
possibles mirades dels veïns -que, suposem, hi ha més amunt- per uns grans
para-sols.
Anem
ocupant -en una barreja de tria
voluntaria i atzar- els diferents seients. La majoria dels comensals ens veiem
sovint –fonamentalment per les sortides xino-xano, les de primavera o les de
tardor-; amb d’altres, un cop l’any, pel sopar d’estiu i amb alguns (com en
Jordi T., la Isabel N. i en Josep F.) ens hem retrobat de nou –en aquesta
trobada- després de molts i molts anys. Aquest és un dels objectius i, si m’ho
permeteu, l’encant i el valor d’aquestes trobades-sopar d’estiu.
De
sobte, uns “homes de negre”, ens trenquen aquests pensaments i emocions i ens
retornen a la realitat: “...vi blanc, negre o rosat ?”, “...vol aigua ?”,
pregunten. Triem, amb una recomanació però: “... deixi alguna ampolla de Rioja
però preferim vins dels país”. El cambrer hi està, també, d’acord. Tots
contents.
Com
a pròleg del sopar, a petició d’alguns dels assistents i per a que ho anem
rumiant al llarg de la nit, la Gemma ens posa al corrent sobre la “Cadena
humana” –oficialment, Via Catalana cap a
la Independència- que l’ANC i bona part del poble de Catalunya pensa fer el
proper Onze de Setembre, unint ma amb ma els 400 quilòmetres que hi ha entre el
Pertús i Alcanar. Acordem participar-hi com a col·lectiu. La Gemma, en Jaume i
la Montserrat T., membres tots ells de l’ANC, ens aniran informant sobre els
detalls i els possibles trams de la “cadena” on la nostra presència pot ser més
necessària i útil. Aneu mirant, de tant
en tant, el correu electrònic.
Sense
cap toc de cornetí, de xiulet o de sirena previ, d’una manera espontània i
unànime, donem inici a l’ àpat. Tot conversant ens servim les amanides que, com
una mena de “centres de taula”, tenim ja estratègicament repartides entre els
comensals. Van venint, progressivament, els altres plats “a compartir” de la
primera part del sopar: torrades amb tomàquet, camembert fregit amb salsa de
mores, verdures a la brasa amb salsa romesco, “chocos” fregits a l’andalusa,...
Tot –a parer d’aquest cronista- molt al seu punt i bo. Ara vindran, tot i que
alguns ja comencem a estar tips, els plats triats per a la segona part. Carn
(confit d’ànec o “solomillo” a l’Oporto) o peix (bacallà a la llauna o suquet
de lluç) son les diferents opcions que hom ha pogut escollir. La gent del meu
“sector” de la taula, diuen, que tot està molt be i bo.
Al
llarg de la nit, segurament estimulades pel menjar i els “vins del país”, les
converses -“acotades” per l’obligada disposició de cadascun de nosaltres en la
taula- es van animant. Parlem de records però, també, de projectes de present i
de futur i de com està el país... !. Alguns, fins i tot, s’aixequen del seu
lloc per a fer fotografies o, puntualment, “ficar cullerada” en alguna conversa de
l’altre extrem de la taula. No tenim la sensació, però, de fer gaire fresa. Uns
targetons ens adverteixen que l’Ajuntament (per a facilitar el descans dels
veïns) obliga a tancar la terrassa-pati a les 24 h. Disciplinats, a aquesta
hora, abandonarem el lloc.
Seguint
el “programa” del sopar arribem als postres. Al meu llaminer parer, fluixos:
Xarrup de llimona o Tiramisú, però bons i, a més, acompanyats –de forma
generosa- de cava. Un cava que permet un brindis –ben merescut- en honor als
“navegants” i, molt especialment, al seu feliç retorn (sans i estalvis) del
viatge, en veler, des de Mataró fins Almeria i tornar. I, també, per la salut
de tots, els qui som aquí i els qui –per diferents raons- no han pogut venir.
Rematem
l’àpat amb els cafès, “carajillos” o infusions i el Sopar-trobada 2013 amb la
preceptiva i obligatòria fotografia oficial que immortalitzarà, gràficament,
l’acte.
Pràcticament
a les dotze en punt deixem el local. Ens acomiadem, penso que satisfets.
Satisfets per haver gaudit d’una oportunitat més per a retrobar-nos i anar, així,
“regant” i mantenint ben viva la
nostra vella amistat. Que per molts anys ho puguem continuar fent.
No
voldria tancar aquesta crònica sense agrair, en nom de tots, a en Josep Mª i a la Montserrat B. la
feina d’organització d’aquesta Trobada-Sopar i a tots i a totes –alguns vinguts
de lluny- la vostra presència i participació.
Salut
i bones vacances d’estiu.
Text.-
Pep.
Fotografies.-
Jaume i Enric.
