CRÒNICA DE LA 45ena SORTIDA XINO-XANO

PASSEJADA DE SITGES A VILANOVA -DE “PUNTA” A “PUNTA”- PEL CAMÍ COSTANER DELS COLLS

Ja abans de la sortida els e-mails bullien. Hem fet l’aproximació en tren, uns –els més romàntics- l’han volgut agafar a la l’Estació de França tot rememorant l’antic edifici, els vells combois i les locomotores de vapor; altres –els qui volien dormir mitja horeta més- ho han fet al “baixador”  de Passeig de Gràcia i les que, sigui perquè tenen l’estació gairebé al costat de casa o perquè –venint del Maresme- no en tenien més remei, han pujat a l’estació de Sants. Els quatre que venien de l’estació d’origen ens han guardat lloc per a tots: els deu que hem pujat al Passeig de Gràcia i les dues Elenes que ho han fet –pels pels (sort que elles en tenen !)- a Sants.

El tren a la "romàntica" Estació de França (mitja hora abans que els de les estacions de Passeig de Gràcia i Sants...)

El nostre homenatge al "romàntics" que encara queden...

Dalt del tren, tots anem-hi dalt del tren, hi ha lloc per tota la gent... deia la cançó i és veritat, el tren anava gairebé buit tot i que nosaltres sols, amb les salutacions, rialles i converses hem “omplert” tot l’ambient.

 

Sense gairebé adonar-nos hem arribat a Sitges. Només sortir de l’estació, un de la colla ens ha fet parar atenció en el rètol d’un establiment: “TAPERIA” ...no de tapes, deu ser de taps... ha dit irònicament i –coneixent-lo- sense cap tipus de prejudici. Aquest comentari ha donat peu, en un dels grupets en que s’ha anat fragmentant la colla, a una breu –però profunda- conversa sobre l’influencia que els condicionants ideològics, culturals, religiosos o morals (o, potser, tots ells) tenen en el món i mots homosexual i gai. Convenim que la principal diferència entre aquets dos termes és que el segon, gai, com que és sinònim  d’ “alegre”, “divertit”, “xiroi” -tant en català com en anglès- és un mot –relativament recent- positiu, escollit per la comunitat gai d’arreu del món per a referir-se a si mateixos, reivindicar la plena acceptació de la seva opció sexual i els seus drets. En canvi homosexual és un mot més antic, del segle XIX, que originàriament –i, en determinades persones o cercles, encara avui- té (o se li vol donar) una connotació negativa relacionada amb un “vici”, “desviació”, “patologia”, “malaltia” o “tara” que cal perseguir, prohibir, amagar o tractar. Concloem que, com en moltes altres coses, el veritable “remei” davant determinats estereotips, és la cultura sense prejudicis, la llibertat, el respecte i la tolerància.  

Baixem cap el Passeig pels bonics carrers vorejats de botigues i cases modernistes. Certament Sitges te un gran encant !!. Xerrant, xerrant, arribem al final del Passeig Marítim, a la platja de les Anquines, davant de l’hotel Terramar. És el lloc, gairebé fora del nucli urbà, on tenim previst esmorzar.

Així ho fem. Quan ja arribem a les darreres queixalades dels respectius entrepans, hem pràcticament buidat els pots d’olives de l’Elena i la bota de vi d’en Pep... parem la “taula”, damunt d’uns bancs, per a la segona part de l’àpat: la coca artesana de la Mª Rosa, les llaminadures de la Conxita, les “petaques” amb les gotes –Mascaró, Torres i orujo- d’en Llorenç, en Jaume i l’Antonio, les tassetes de disseny de l’altra Elena i els termos amb el cafè i la llet de la Montserrat i en Josep Mª. Acabem –gairebé amb tot- contemplant la vista, que des d’aquest lloc, es te de la vila; l’espectacle de les ones que –avui-, empeses pel vent, espeteguen amb força damunt els trencaones i la companyia d’unes petites gavines que s’han auto-convidat a l’esmorzar.

Ja més “en forma”, continuem fins al final del passeig. Aquest acaba a  la Riera de Ribes que –en l’ aiguabarreig d’aigües salada i dolça- de la seva arribada al mar forma un petit estanyol, on les gavines i un assortiment d’ànecs s’hi mullen el cul... Ens hi estem una estona contemplant, com si no ho haguéssim vist mai, el seu airós caminar i capbussades.

Per a travessar la riera hem de passar, seguint les senyals roges i blanques del GR 92, per sota la barana del passeig, a tocar del trencaones. Com que fa vent ho fem, amb precaució, per damunt les roques mullades i –només als més  “agraciats/des”- els toca el premi de la remullada d’alguna onada.

La natura es sàvia i poc rancuniosa, com que –a alguns/es- ja ens ha mullat prou, fa que l’aigua de la riera passi per sota d’una platja de còdols. La creuem, doncs, sense ni tant sols adonar-nos-en, ni –evidentment- mullar-nos. Per una pista arribem a l’aparcament de la discoteca Atlàntida al final del qual, ja en forma de corriol, comença el sender GR 92.

El camí s’enfila fins dalt de la Punta de les Coves. És la primera “punta”, envoltada de penya-segats que passarem. S’anomena així perquè a la seva base, a ran i sota el mar, hi ha diverses coves. La més important és la del Gegant, un indret de molt difícil accés on, l’any 1954, s’hi va descobrir un jaciment paleolític (1).

Seguim. Avui no ens perdrem, diem, ja que el camí va –sense cap altra alternativa- entre els estimballs de la costa i la via del tren. La primera platja que trobem és la cala de l’Home Mort. És una cala idíl·lica, situada entre les puntes de les Coves i la de la Desenrocada, formant una badia molt oberta. La platja està dividida en dues (la cala d’en Rosers i la platja de l’Home Mort) per un penya-segat rocós. Ara les veiem completament buides però, els mesos d’estiu – amb un petit xiringuito inclòs- estan molt concorregudes pel col·lectiu gai que hi practica, com en moltes altres platges i cales d’aquesta zona, el nudisme.

Platja de l'Home Mort i Punta de la Desenrocada.

La segona “punta” que trobem és la de la Desenrocada a l’extrem de la qual hi ha –diuen- un gran precipici. Nosaltres la superem, uns per dalt i uns altres per baix -pel camí que passa pel costat de la via-, sense “gaudir” de l’emoció i el vertigen de l’estimball. La ruta passa, després, per sobre la cala de la Desenrocada –de còdols, petits i grans, estreta i no molt llarga- on hi trobem una mena de catúfol de ceràmica, que un dels vells llops de mar de la colla ens aclareix que és un càntir poper (utilitzat per a la pesca professional del pop) que el temporal deu haver arrencat i deixat –sense trencar-lo !!!- a la platja. La Conxita (després de netejar-lo i airejar-lo) el farà servir, a casa seva, com a element decoratiu.

Algunes de les "puntes" tenen tres opcions de pas: per dalt, pel mig i per baix...

Pugem –algú amb el catúfol poper a coll...- fins a la Punta Grossa. No anem tampoc pel camí que, per damunt del cingle, segueix el perímetre de la “punta” i la superem pel costat i per sobre de la “trinxera” del ferrocarril. A l’altra banda podem veure-hi algunes petites i estretes cales que avui, amb el fort onatge, son  platges que -en lloc de sorra o còdols- estan formades per espuma.

La quarta “punta” és la de l’Ombra, anomenada així segurament perquè, al capdamunt, hi ha un petit bosc de pins. Els mesos de calor aquest indret, ombrejat i airejat per la marinada deu estar molt sol·licitat. Ara també s’hi està be. Hi fem una curta parada, mentre anem veient passar –amunt i avall- amb força freqüència, els trens.

El camí segueix vorejant la costa. Un cop hem superat la punta de l’Ombra podem veure la caixa de morts, una gran roca en forma de taüt, despresa del cingle i lleugerament inclinada sobre el mar com si estigués dalt d’un cadafal.

"La Caixa de Morts" sota la Punta de l'Ombra.

Passem per algunes cales més fins que, davant nostre, sobre els túnels del tren que travessen la Punta Llarga, hi veiem la masia dels Colls (2). Com que anem molt be de temps (potser, per allargar l’excursió haguéssim tingut de resseguir –apartant-nos del sender  i apropant-nos al límit de la costa- els perímetres de cadascuna de les “puntes”... però ara ja està fet) ens estem una estoneta asseguts, tot contemplant el panorama. Som de cara al mar, com sargantanes al sol, darrera nostre –tot i que des d’on som no la veiem- hi ha la Casa dels Colls. Tenim, al costat, la tanca i la frondositat del vell jardí –ara naturalitzat per les especies autòctones- fet per l’antic propietari d’aquest lloc, en Felip Bertran i Güell, després de la Guerra Civil. A la Punta Llarga, si anem on les onades peten sobre la costa, hi veurem diversos bufadors, escletxes  per on les onades penetren a les roques amb força i surten transformades en una mena de guèisers o sortidors d’escuma. Nosaltres –prudents- avui, que el vent bufa fort i el mar està força mogut, preferim prendre el sol tot i que, des d’on som, de tant en tant sentim el brogit dels rompents de les ones sobre les roques.

Prosseguim. Passada la Punta Llarga, ja albirem la façana  marítima de Vilanova i la Geltrú. La “punta” que toca ara és la Punta Mabrera a l’extrem de la qual es conserven, molt malmeses, les restes d’un vell niu d’ametralladora (3). El camí passa a partir d’aquesta “punta” proper al mar, a vegades s’estreny i algun tram transcorre, per zones pedregoses, a prop de la via del tren.

Finalment arribem a la platja del Far o de Sant Cristòfol, ja a Vilanova i la Geltrú, on hi podem veure un altre niu d’ametralladora, aquest més ben conservat. Pel mig de torres noucentistes arribem a l’ermita de Sant Cristòfol amb la casa on va viure i morí Eugeni d’Ors al costat (4).

Una mica més avall trobem el Far o la Farola com l’anomenen aquí. L’edifici, del 1866, acull el MUSEU DEL MAR http://museudelmarvng.blogspot.com.es actualment està en fase de condicionament per a una posterior obertura –millorat i ampliat- passat l’estiu, per tant no el podem visitar. La torre del Far és de l’any 1905.

Travessem, per un pont, el Torrent de la Piera i arribem al Port dels Pescadors on en podem veure a algun feinejant amb les xarxes. Anem Passeig Marítim enllà fins que arribem a la Rambla on ens fem una fotografia de grup davant el monument a en Francesc Macià, obra de l’escultor Josep Mª Subirachs.

Prenem les cerveses, mentre fem temps fins a l’hora de dinar, a la terrassa del Club Nàutic –tot contemplant els iots del Port Esportiu- i al cap d’una estona ens hi entaulem. El dinar, de menú, ha estat molt be i l’entorn molt agradable. Als postres hem pres cava a la salut de la Carme i en Pep que (ningú ho diria...) aquests dies fan anys. Salut i felicitat !!! Si i Si !!!

Les cerveses...

El brindis...

La foto de grup, després de dinar...

La passejada d’avui, d’uns 8 km en total –d’estació a estació- ha estat molt relaxada i sense cap ensurt ni marrada. Ja tocava !!.

A l’estació de Vilanova i la Geltrú reprenem el tren, que ens portarà als respectius destins i... “colorin, colorado... aquesta crònica s’ha acabado”

Agraïm a tots/es la vostra assistència i participació i, especialment, a en Josep Mª la feina d’organització de la sortida.

Fins la propera Xino-Xano, que serà el dijous 13 de març i –gairebé segur- anirem al Brull a visitar el Poblat Ibèric del Turó de Montgròs. Anirem informant per mitjà del Blog i/o el correu electrònic. No hi falteu !!

Una abraçada.

45ena XXR, THE FILM

Directed by J. Llovera

NOTES.-

1.- Però la història no s’acaba aquí: l’any 2005, dos investigadors de la UB van revisar el material recollit durant l’expedició del 1954 i conservat a l’Arxiu Històric de Sitges i van trobar-hi les restes d’una mandíbula que no havia estat datada. Gràcies a les tècniques de datació radioactiva per urani-tori s’ha pogut confirmar que la mandíbula té 53.000 anys d’antiguitat i correspon a un neandertal. De fet, és una de les poques restes humanes anteriors a l’ Homo sapiens trobades a Catalunya. Sembla que llavors el mar quedava molt més lluny de la costa i la franja litoral, entre la zona muntanyosa de Garraf i l’aigua, era una zona boscosa amb molta caça i per tant un bon i temperat habitat, també, per als neandertals.

2.- La Masia dels Colls està situada darrera la Punta Llarga o dels Colls, damunt les foradades fetes als anys 1880 i 1914 per passar-hi la línia del ferrocarril. La masia és al mig de la línia de terme de Vilanova i la Geltrú amb Sant Pere de Ribes. Els pescadors vilanovins l’anomenen “Masia Nova”. En un document reial de l’any 1372 s’esmenta un mas des Coyll. La masia dels Colls va ser adquirida, l’any 1644, per l’Ordre de la Mare de Déu de la Mercè. El 1835, els frares van ser exclaustrats i desamortitzats; posteriorment va ser subhastada públicament i adquirida, l’any 1849, per Joan Samà i Martí, que la va convertir en un centre d’explotació vinícola. L’any 1892, la propietat va passar a Joan Soler Suau, de renom Sans de Gornal i després de la Guerra Civil va ser adquirida per la família Bertran i Musitu. L’any 1939, Felip Bertran i Güell va transformar la masia dels Coll en la residència Casa del Mar, lloc de trobada d’importants personalitats i envellint-la amb uns grans i cuidats jardins, les restes dels quals, avui, s’han barrejat i naturalitzat amb d’altres espècies pròpies de la zona. Hi ha un projecte iniciat, però aturat, de convertir la masia en un petit hotel. El seu aspecte actual,  ple de grafits i pintades, és de total abandonament.

3.- Durant la darrera Guerra Civil (1936-1939) molts sectors de la costa van comptar amb nombroses posicions defensives per tal de defensar el territori davant d’un hipotètic desembarcament de les tropes franquistes. Les construccions més habituals, en aquest sector, eren nius d’ametralladora d’uns 3 metres de llargada per 1,5 d’ample; amb una entrada lateral i dos espitlleres horitzontals amples i allargades per a poder obrir foc amb eficàcia i seguretat. De forma quadrangular i acabats amb una tronera semicircular, tenien roques de l’entorn encastades al sostre i parets per poder camuflar-lo davant l’enemic i, especialment, l’aviació feixista. Aquest niu d’ametralladora, com el que veurem més endavant prop del Far de Vilanova  molt propers –els dos- a la línia de la costa, protegien –segurament amb d’altres sistemes defensius com podien ser punts d’observació, defenses i llocs atrinxerats- les platges davant un eventual desembarcament.

4.- La capella és del segle XIV, va ser restaurada a partir de 1505 i serví de llatzeret durant l'epidèmia de pesta de 1651-52. L'actual edifici fou consagrat el 1788. Durant el segle XIX va ser de nou rehabilitada amb fons de l'"americano" Joaquim Soler i Serra. És l'única església del terme de Vilanova i la Geltrú que no va patir danys durant la passada guerra civil i així es conservaren dues gran pintures –de Sant Antoni i de Sant Francesc- procedents de l’antic convent dels caputxins, la darrera, obra d’Antoni de Viladomat . Posteriorment -l'any 1944- la va comprar l’escriptor i filòsof Eugeni d'Ors –Xènius-  que s’hi va fer construir una casa al costat, on hi va morir l’any 1955, a l’edat de 72 anys. Allà va fundar La Academia del Faro de San Cristobal, on es reunien escriptors, filòsofs i artistes i on va reconduir la seva relació amb Catalunya, que abans havia passat per períodes de desafecció tempestuosos.

Text.- Pep

Fotografies.- Montserrat B., Joan Miquel, Enric, Josep F. Jaume/Mª Rosa i Joan.

CRIDA A LA 45ena. SORTIDA XINO-XANO

Platja de l'Home Mort

DE SITGES A VILANOVA PEL CAMÍ COSTANER

DELS COLLS

Data.- Dijous 6 de febrer de 2014.

Tipus d'itinerari.- Entre Sitges i Vilanova i la Geltrú es conserva un tram de costa aïllat i tranquil. Al segle XIX, les seves platges i cales solitàries eren un bon lloc per a entrar el contraban que arribava per mar. Un agradable camí de ronda (el GR 92), entre el litoral i la via del tren, el ressegueix. El recorregut s’enfila per caps i davalla per les platjoles tot resseguint un litoral abrupte i vorejat d’espadats. És una zona coneguda, des de molt antic, amb el nom de “Els colls”. Aquest topònim sembla que està relacionat amb el llenguatge col·loquial dels pescadors, ja que per a ells els “colls de mar” són les onades que penetren a les roques quan hi ha temporal. Aquest nom és també ben antic doncs la masia dels Colls, que hi ha dalt d’una d’aquestes puntes rocoses, està documentada -com a mas des Coyll- en un document reial de l’any 1372. La ruta recorre un territori rocós amb vegetació mediterrània (pins, margallons, atzavares, llentiscles i garric) amb un seguit de braços de terra –les anomenades “puntes”- i de cales tranquil·les: la Platja de les Anquines, la Platja de l’Atlàntida, la Punta de les Coves, la Platja de l’Home Mort, la Punta i platja de la Desenrocada, la Punta Grossa amb la Cala dels Gegants, la Cala Xica, la Punta de l’Ombra, la Punta Llarga –on hi ha la masia dels Colls-, la Punta Mabrera i, ja a tocar de Vilanova, la Platja del Far. Els paisatges naturals i els bonics carrers i passejos de Sitges i Vilanova i la Geltrú complementen l’interès d’aquest itinerari. Confiem gaudir-lo.

Panorama des de dalt de Punta Llarga

Recorregut, horaris i dificultat.- L’aproximació i el retorn de la zona de l’excursió el farem en tren (Rodalies Renfe, línia R 2). La caminada començarà a l’estació de Sitges i tornarem a agafar el tren, al final de l’excursió, a l’estació de Vilanova i la Geltrú.

Passeig Marítim de Sitges

El recorregut que farem a peu serà:

0,00 km. 0h 00’.-  Estació Rodalies de Sitges.

0,06 km. 0h 10’.-  Passeig Marítim.

2,60 km. 0h 35’.-  Hotel Terramar. Platja de les Anquines. Esmorzar.

2,90 km. 0h 45’.-  Riera de Ribes.

3,50km.  1h 00’.-  Inici sender GR 92 al final de l'aparcament de la discoteca Atlàntida.

3,80 km. 1h 15’.-  Punta de les Coves. Baixem a la platja d’en Rosers i després de superar unes roques arribem a la platja de l’ Home Mort.

4,10 km  1h 35’.-  Punta de la Desenrocada, amb un bon estimball.

4,50 km. 1h 40’.-  Punta Grossa, sota hi tenim la Cala dels Gegants. Més enllà pujarem fins a la Punta Raldiris o “el Morro de Gos” i per sobre de la Cala Xica.

4,70 km. 2h 05’.-  Punta de l’Ombra. Passarem per “la Caixa de Morts” i la Cala del Barco.

5,45 km. 2h 35’.-  Punta Llarga, dalt la carena hi ha la masia dels Colls.

5,70 km. 2h 50’.-  Punta Mabrera, al seu extrem hi ha un vell fortí.

6,00 km. 3h 05’.-  Església i Far o “la Farola” de Sant Cristòfol.

6,10 km. 3h 10’.-  Torrent de la Piera.

6,20 km. 3h 15’.-  Port de Vilanova.

6,50 km. 3h 30’.-  Estació Rodalies de Vilanova i la Geltrú.

Platja de les Anquines on esmorzarem

Punta Grossa

El recorregut total és d’ uns 6,50 km i el temps estimat per a fer-lo, sense visites ni aturades, d’ unes 3 h 30’. El desnivell acumulat és de +/- 100 m. La dificultat de la sortida és, tot i algun pendent sobtat, baixa. En alguns trams, el camí passa a tocar de la via del tren o prop dels cingles sobre el mar, cal anar-hi –doncs- amb precaució.

Dinar.- El dinar el farem a les 14h, un cop acabada l'excursió, al Restaurant del CLUB NÀUTIC, Escullera de Ponent s/n, tel 938 101 968 de VILANOVA i LA GELTRÚ. El preu del menú és de 12,90 euros (IVA inclòs). 

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Hem de pensar, com ja és tradicional , que –si poden venir- l’ Antonio, en Llorenç i en Pepe Luí portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena I. les olives, en Josep Mª i la Montse la llet i el cafè, en Carles i l’Elena S. les tasses de “disseny”, les culleretes i el sucre i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola.

Roba i calçat adequats al temps i recorregut (penseu que és terreny pedregós) i bastons (qui en vulgui dur). No oblideu portar roba d’abric, guants, “bragues” per al coll, barretines i barrets per al fred. Cremes protectores per a la cara i els llavis i –si assenyala pluja- paraigües o capelina.

Punta Llarga

Lloc i hora de trobada.- Farem, com ja s’ha dit, el viatge fins a Sitges i el retorn des de Vilanova i la Geltrú en tren. La línia que ens hi porta és la R 2 de Rodalies Renfe.

Els qui sortim de Barcelona agafarem el tren que va fins a Sant Vicenç de Calders, els horaris de sortida/pas per les diferents estacions és:
Estació de França .................. surt a les 7h 51'....... i arriba a Sitges a les 8h 36'

Estació de Passeig de Gràcia..... passa a les 7h 59’....  i arriba a Sitges a les 8h 36’.

Estació de Sants..................... passa a les 8h 06’.... i arriba a Sitges a les 8h 36’.

Els qui agafem el tren a Passeig de Gràcia ens trobarem a les 7h 40’ a l’accés de l’estació de Passeig de Gràcia/Aragó (ja torna a estar en servei) davant les taquilles.

Per als companys que venen del Maresme, si volen anar-hi en tren, poden agafar el qui va a Molins de Rei i fer transbord a l’estació de Sants (per agafar el tren on hi anirem la resta de la colla). El tren que agafarem per anar a Sitges passa per l'estació de Sants a les 8h 06’. 
El tren que permet l'enllaç passa per les respectives estacions del Maresme amb els següents horaris:

Estació de Cabrera de Mar.. passa a les 7h 09’ .. i arriba a Sants-Estació a les 7h 54’.

Estació de Premià de Mar... passa a les 7h 15’ .. i arriba a Sants-Estació a les 7h 54’.

Far -"la Farola"- de Sant Cristòfol

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dimarts 4 de febrer, trucant o escrivint un correu a en Josep Mª, el company que coordina aquesta sortida, més que rés per tal de confirmar al restaurant el nombre de comensals que serem a l’hora de dinar.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PRONÒSTIC PER LA 45ena XXR

Pel que es veu fins al dia d'avui, el proper dijous en haurà passat un front i estarem en una mena d'impasse en el que no és d'esperar meteors dignes de menció.

Atenent al que nosaltres ens importa per la nostra xino xano, el més significatiu és que no ens mullarem, que el vent serà de garbí (per tant anirà paral·lel a la línia de la costa i ens vindrà de cara) amb una força de entre 5 i 6. Estarem coberts per una capa de núvols alts, que com és normal deixarà veure el sol a estones. La temperatura anirà en increment des dels 7º al prendre el tren a Barcelona fins els 14º cap a mig dia.

Per interpretar les gràfiques que us presento, heu de fixar-vos en la part central, des de la tercera ratlla vertical començant per l'esquerra, que representa la una de la matinada del dijous 6, fins la ratlla del centre que és la del dia 7.

Conclusió: Vestits de ceba per anar pelant-nos i bufanda (o braga) per tal de protegir-nos del vent.

Post scriptum: Hores d'ara no tinc prou dades per pronosticar si les onades ens esquitxaran o no.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

MÚSICA I CANTANTS (10)

HOMENATGE A PETE SEEGER

GRACIES PETE SEEGER, ET TINDREM EN EL RECORD

Ahir, 27 de gener,  va morir Pete Seeger un dels mites de la cançó popular i de la cançó protesta nord-americana i, segurament, de tot el món.

Ens ha deixat –físicament- als 94 anys,  a la seva casa de Beacon a Nova York.  Ha estat la seva neta Kitama Cahill Jakson qui ho ha fet públic.

El cantant , músic i compositor català Toni Gimenez en el CD titulat, precisament, “Homenatge a Pete Seeger” (1) ha deixat escrit: “Seeger és el paradigma del cantant compromès, de la persona que utilitza la cançó com a mitjà de lluita... Un lluitador nat que pren el testimoni de Woody Guthirie; que té la valentia de casar-se –enmig de la II Guerra Mundial- amb Toshi, una dona japonesa; que és empaitat en la famosa “caça de bruixes” del senador McCarthy; que es construeix la seva pròpia casa amb les seves mans; que canta per a qualsevol  causa (que consideri justa) i per a qualsevol públic; que defensa els drets de les persones negres i de les dones en moments socials i llocs on això té represàlies immediates; que lluita en contra de les centrals nuclears i –amb el famós vaixell Clearwater- per la neteja del riu Hudson; que dóna a conèixer cantants i cançons en les seves actuacions...”

Peter Seeger amb la seva dona  Toshi l'any 1961

Peter Seeger ha estat, també, un gran amic de Catalunya. Petits i grans li devem molt, els nostres cantautors, els cantants d’animació, els qui –de joves- hem cantant, versionades, les seves cançons,... tots hem begut de la seva font creativa. Peter Seeger va ser capaç de convertir peces de gospel i tradicionals en veritables himnes universals: "We shall overcome" ("Tots junts vencerem"), el cant per antonomàsia en favor dels drets civils; "We shall not be moved" ("No serem moguts"), la tonada més cantada en actes de resistència pacífica arreu del món o "Kumbayà", originàriament una cançó de gospel que transformà en una versió folk i que a molts de nosaltres ens fan reviure -sempre que les sentim- entranyables moments, amb companys i amics, al voltant del foc de campament.

Peter Seeger no va voler mai actuar a l'Estat espanyol mentre hi hagués una dictadura.  Va ser en Raimon -que el va conèixer l'any 1969 en una gira per universitats dels EUA- qui el va convèncer assegurant-li que la seva visita al nostre país faria més be que mal. Així, el 7 de febrer de 1971, gairebé al final rabiós de la dictadura franquista, Seeger va venir a actuar al Pavelló d’Esports de la Sagrada Família de Terrassa. La policia hi era present, tant a dins (la secreta) com a fora (a cavall), es van vendre 3.098 entrades. Al cap de dos dies havia de cantar a la Universitat de Barcelona, a Pedralbes, però el Govern Civil ho va prohibir. Aleshores, el 15 de febrer, es va muntar un concert clandestí al Bar Llopart del barri de Sants de Barcelona; va ser una actuació molt emotiva. L’ 11 de març de 1978 –en plena Transició- va venir a actuar al Palau d’Esports de Barcelona, en plena campanya de la Llibertat d’Expressió. El 20 de setembre de 1980 tornà a venir per a actuar a la Festa del Treball, organitzada pel PSUC, a les fonts de Montjuic de Barcelona. La seva darrera actuació a casa nostra va ser el 23 d’abril de 1993, en motiu de la celebració del 30 aniversari de la cançó Al Vent d’en Raimon -el seu vell amic-, al Palau Sant Jordi de Barcelona. 

Hem d'agrair, doncs, a en Raimon que organitzés tres dels cinc concerts (comptant el clandestí del Bar Llopart) que Pete Seeger va fer a Catalunya: el del 1971, el del 1978 i el del 1993.

Actuació d'en Peter Seeger per primera vegada a Barcelona el 15 de febrer de 1971 en un concert clandestí en una taverna del carrer Guadiana de Sants. El dia abans havien prohibit la seva actuació a la ciutat, i Jordi Llopart (és el qui hi ha al seu costat), que havia de presentar el recital, li va oferir cantar l'endemà al matí a la taverna de la seva família.

Palau d'Esports de Barcelona, 11 de març de 1978

Pete Seeger i el seu net Tao cantant "La Quinze Brigada" (en homenatge a la Brigada Lincoln) 

al Palau Sant Jordi de Barcelona, 23 d'abril de 1993

Sigui aquest breu comentari un modest homenatge de gratitud al seu treball i compromís. Et recordarem en cada nota de les teves cançons.

NOTA.- 

1.- Podeu veure l’entrada que, sobre aquest CD, vàrem publicar al nostre Blog el 2 de gener de 2011: UN BON AUTO-REGAL PER A REIS...

CRÒNICA DE LA 44ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA HISTÒRICO-LITERARIA PELS VOLTANTS DEL BRULL

O QUAN, TOT I GAUDIR DE LA PASSEJADA, NO SEMPRE S’ACONSEGUEIXEN TOTS ELS OBJECTIUS PREVISTOS

Ja ho diuen, no us fieu mai de la propaganda. La crida-anunci a la 44ena Sortida Xino-Xano acabava amb la següent frase: Tot plegat una excursió molt variada, sense gaires desnivells i força fàcil. Variada, potser si, tot i que hem passar tres o quatre vegades per la mateixa masia...; sense gaires desnivells, mentida podrida !! i de fàcil, rés de rés, ens hem perdut fins a l’extrem de no poder assolir el principal objectiu de l’excursió: visitar el poblat i la muralla ibèrica del Turó de Montgròs. Expliquem, per a que en quedi constància (i no es torni a repetir...), com ha anar tot plegat.

Ben d’hora, ben d’hora..., a les set del matí, plovia. Després, el dia s’ha aguantat i hem pogut fer la sortida sense mullar-nos, ni –evidentment, a mitjans de gener- passar calor, ni suar gaire.

Disciplinats, a 2/4 de 9 arribem tots i totes a l’aparcament que hi ha davant l’església del Brull. Un cop saludats, ens enfilem fins el turonet on hi ha les restes del castell i, a la Font de Sant Martí, esmorzem. És el nostre esmorzar tradicional a partir dels entrepans de cadascú i els complements comunitaris: vi, olives, coca casolana (molt bona, per cert), llaminadures, “pa de figues”, cafè, llet i “gotes”.

Feta aquesta primera i important feina, comencem la caminada. Després de l’església parroquial de Sant Martí i el castell del Brull, tots dos del segle XI, el primer punt destacable del recorregut d’avui és la casa i l’església de Casademunt (1). Ens hi aturem uns minuts per a fer un breu recordatori al poeta Bartomeu Rosselló-Porcel que morí en aquest lloc, el 5 de gener de 1938, als 24 anys (2).

Continuem. Quan som a Can Serrà, una endreçada casa en un lloc privilegiat, ens desviem per anar a buscar la tanca del Camp de Golf “Osona–El Muntanyà–El Brull” que anirem vorejant fins a trobar el Sot de les Merles.

A l’altre costat de la tanca, gairebé al mig dels cuidats prats, els turons i els estanyols hi ha la vella masia de l’Estanyol transformada, ara, en seu social i restaurant del Club de Golf.

Un cop som al Sot de les Merles se’ns planteja el primer dubte; l’itinerari que hem tret d’internet diu que hem de travessar el torrent i continuar per l’altre costat fins a trobar el Sot de les Bigues i, des d’allà seguir la ruta –per diferents camins- fins al Turó de Montgròs. No hi ha cap senyalització i, amb l’ajuda del mapa de l’Alpina, pensem que ens en sortirem.

Arribem a un mas abandonat que identifiquem, tot i que amb alguns dubtes, erròniament amb La Fàbrega –de fet és el Raurell- i baixem fins a un Sot –que pensem que és el de les Bigues, quan en realitat és la part alta i menys engorjada del Sot de l’Afrau-. Dos greus errors (que assumeixo jo que, com que era el qui portava el mapa, m’he auto erigit en guia de la colla) i que ens malmetrà el principal objectiu de l’excursió: la visita a la Muralla de Montgròs. Quan som al llit d’aquest darrer torrent pugem per l’altra riba convençuts de que aviat trobarem la pista que porta a les Muralles del Turó de Montgròs. Anem, amunt i avall, per una pineda tot buscant el poblat ibèric i on en realitat arribem –de nou- és a la masia del Raurell (3). Estem, ara, segurs d’allà on som. A la muntanya del davant, de la qual ens separa els verticals cingles del Sot de l’Afrau, hi veiem el que semblen unes muralles i una gran lona de color blau. El poblat iber deu ser allò, diuen alguns.

Anem carenant per dalt del serrat, cercant un camí que vagi en direcció al Turó de Montgròs, fins que arribem a un pla -el Pla dels Romanins- amb forces arnes d’abelles (sort que a l’hivern dormen...). Som a l'extrem d'una mena de península. Ens acostem al cingle amb l’esperança de trobar-hi algun corriol que ens permeti passar a l’altre costat, però la cosa pinta molt malament... el torrent és, sota nostre, al fons d'unes altes i verticals parets. Tindrem d’anar-hi, si és possible, retornant de nou on hi ha la casa del Raurell. Falta ¼  per l’hora de la nostra cita amb en Marc (el guia del Turó de Montgròs) i com que ell ja hi és i nosaltres encara no, ens truca per telèfon. Li preguntem si al poblat hi ha una lona o plàstic blau... Efectivament, el Turó i la Muralla de Montgròs és allò. Li diem que som al turó de davant, separats pels espadants de l’Afrau... Diu que no ens moguem d’on som que, ell i l’alcalde del Brull que l’acompanya,  vindran a trobar-nos amb el cotxe.

Convenim que avui no podrem fer la visita, som –a peu- lluny del lloc i no tindrem temps, ens diuen. Volem pagar, al guia, el preu per persona que hem estipulat (ell ha complert, fins i tot en un dia entre setmana quan les visites no hi estan programades). Però no ho vol acceptar de cap manera amb la condició de que fem la visita al Turó de Montgròs en una altra ocasió: “Val la pena...”, “Això si, feu la visita i no la combineu amb cap altra caminada per la zona...no fos cas...” ens recalca, en Marc, escarmentat. Ens disculpem  per tot l’enrenou i li agraïm la seva atenció comprometent-nos a seguir la seva recomanació (o, com a mínim, primer anirem directament al recinte arqueològic i després –si és el cas- farem la caminada). Quedem doncs que, d’aquí a un parell o tres de mesos abans de que comenci a fer calor, tornarem al Turó de Montgròs.

Ens acomiadem i comencem a desfer el camí per on, a primera hora del matí, hem arribat fins El Raurell: el Sot de les Merles, la tanca del Camp de Golf, Can Serrà, Casademunt (on ens fem la foto “oficial” de la sortida) i El Brull. Segons els equips de mesura d’en Joan Miquel, el recorregut total que hem fet ha estat de 9 km.

Quan som al restaurant Can Pascual en Enric i la Carme ja ens hi esperen. Quan han anat, amb el cotxe, al Turó de Montgròs per a coincidir-hi amb nosaltres i fer plegats la visita s’han trobat que ni nosaltres ni el guia, clar, no hi érem i només han pogut fer aquesta foto des de fora del recinte.

Prenem les cerveses de rigor i, amb força gana, les seques amb cansalada, les amanides i la carn –botifarra, llom i xai- o, aquells que ho han preferit, els pollastres a la brasa. Pa, vi, aigua, postres –el mató amb mel, excel·lent- i els cafès. Tot molt be i bo.

El que dèiem en el subtitular. No sempre s’aconsegueixen tots els objectius previstos. Del que es tracta, però –i aquest si que és el principal objectiu de les Xino-Xano-, és passar-ho be, fer una mica d’exercici, riure i gaudir de la trobada. I si queda algun altre objectiu pendent, com en aquest cas, ja hi tornarem un altre dia...!  Així ho farem.

Gràcies a en Josep Lluís per l’organització de la sortida. Disculpeu al que signa la crònica per, en aquesta ocasió, haver-vos portat pel mal camí. I a tots i a totes per la vostra assistència i participació.

Fins la propera Xino-Xano que serà el dijous 6 de febrer.

Una abraçada.

NOTES.-

1.- Can Casademunt es un bell edifici quadrat, de grans proporcions, dos pisos d'alçada i teulada a quatre vessants, construït per picapedrers francesos  a l’entorn del 1540 i embellit al segle XVIII, quan era propietat de la família Pons,  amb rajoles de València i altres ornamentacions. Té la façana principal orientada a llevant i presenta tot l'entorn enjardinat. A la porta principal feta amb grans dovelles de pedra rogenca hi ha la data 1635. Per atendre les necessitats religioses dels propietaris s'hi construí al costat, entre el 1894 i 1895, una gran església de reminiscències goticomodernistes. L’any 1931 per iniciativa dels metges Josep Reventós i Farrerons i Lluís Rosal i Catarineu, aquest mas va ser transformat en sanatori antituberculós, conegut arreu com el Sanatori del Montseny. El centre disposava de quaranta llits i funcionà fins el 1950. El juliol de 1956, Can Casademunt va ser adquirit per la Congregació Religiosa de Jesús i Maria i des d’aleshores és un centre d’espiritualitat d’aquestes monges.

2.- De família modesta, el poeta, assagista, crític i traductor Bartomeu Rosselló-Pòrcel va néixer a Palma de Mallorca el 3 d’agost de 1913. Estudià batxillerat a l’Institut de Palma on va ser deixeble d’en Gabriel Alomar. De ben jovenet publicà diversos articles de caràcter cultural. El 1930, només amb 17 anys, edità Antologia de poetes mallorquines. El 1935 es llicencià en Filologia i Lletres a Barcelona on va ser deixeble de Carles Riba i d’en Joan Coromines i condeixeble d’en Salvador Espriu. Va cursar el doctorat, treballà de tipògraf i impartí classes a Madrid entre 1935 i 1936, any en què va tornar a Barcelona com a professor de batxillerat de l’Institut-Escola Pi i Margall. En esclatar la guerra civil, s’allistà a l’exèrcit republicà però malalt de tuberculosi va haver de mantenir-se lluny del front. Publicà tres llibres de poesia: Nou poemes (1933); Quadern de sonets (1934), que inclou el “Sonet marí” dedicat a Salvador Espriu; i Imitació del foc (1938, pòstum). Aquest darrer poemari servirà de pont entre tradició i modernitat per a les generacions poètiques posteriors.  El 5 de gener de 1938 morí, als 24 anys, al Sanatori de Can Casademunt i inicialment va ser enterrat al cementiri del Brull. Aquesta mort prematura el convertí en símbol d'una generació perduda i en els primers anys de la postguerra el seu nom va ser venerat i la seva obra gairebé mitificada. Al 1958, el seu amic Salvador Espriu, davant l’enderrocament del vell cementiri del Brull, gestionà el trasllat de les restes d’en Rosselló-Porcel al cementiri d’Arenys de Mar al nínxol on anys després hi reposà el mateix Salvador Espriu. Des de l’any 1978, les seves restes descansen al cementiri de Palma. Posteriorment, rapsodes i cantants, com Maria del Mar Bonet i Celdoni Fonoll, entre d'altres, han recitat o musicat els seus poemes.  

3.- El Rourell és una de les masies històriques del terme del Brull. Forma part de tota una sèrie de masos que ja existien vers el 1270. És una antiga i gran masia fortificada, de planta rectangular, feta amb carreus irregulars de pedra i argamassa. La teulada és de doble vessant, amb teula aràbiga. L'edifici consta de planta baixa i dos pisos i el seu estat és d'abandonament total. La façana principal està orientada al nord-est.

Text.- Pep

Fotografies.- Montserrat B., Joan, Enric i Joan Miquel.