PEL SUD-OEST DEL COLLSEROLA: DEL BAIXADOR DE
VALLVIDRERA A MOLINS DE REI, PELS TURONS DE CAN PASCUAL, SANTA CREU D’OLORDA I
CASTELLCIURÓ
En aquesta excursió el viatge d’aproximació fins al punt on
hem començat la caminada ha estat curt i barat. Un quart d’hora triga el tren
dels FGC entre les estacions de Plaça de Catalunya i el Baixador de
Vallvidrera, trajecte que hem pogut fer amb la targeta multi-viatges de l’Àrea
Metropolitana. El retorn l’hem fet, des de Molins de Rei, amb la línia de
Rodalies de la Renfe, també en poc temps i baix cost.
Encara no son 2/4 de 9 del matí que ja comencem la caminada
des del Baixador de Vallvidrera (230m.
d’alçada). Travessem la carretera que va de Vallvidrera a Sant Cugat i, per
pistes, ens anem enfilant –amb força pendent- en direcció al Collet de Can Sauró (350m. d’alçada),
en aquest lloc desemboca al GR 92 (per on anem nosaltres) el GR 96 que va de
Barcelona a Montserrat.
Com que ja hem superat 120 m de desnivell en poc més
d’un quilòmetre, ja tenim gana i decidim aturar-nos per a esmorzar. Ho fem al
costat del camí, en una petita clariana d’un bosquet d’alzines, amb alguns pins
i un espès sotabosc.
En pocs segons “parem taula”, avui, sobre un petit desnivell
de terra (“potser, en properes sortides, tindrem de portar una tauleta
plegable...” comenta algú): les olives, un boníssim pastís de poma
–que, per
aquesta excursió, ha preparat la Mª Rosa-, la bota de vi, les tassetes per al
cafè i les “gotes” ( “Mascaró”, “Torres” i “Bourbon”). Només han quedat, desprès de l’àpat, unes
quantes olives i una mica de vi, brandi
i bourbon (aquestes “gotes” desapareixeran, però, a la sobretaula del dinar).
Reprenem el camí. L’itinerari previst, el GR 92, segueix
costejant –fen una gran volta- el Turó d’en Llavallol (394m d’alt) i conflueix,
de nou, amb el GR 96 –després de prop d’ 1,5 km- en una nova cruïlla, entre el
Turó de Can Castellví (464m) i els Turons de Can Pascual (467m)-. Nosaltres
–amb l’empenta que ens ha donat l’esmorzar- seguim, erròniament, per la pista
on ens hem aturat a menjar i que, passant per la Font de Can Castellví -amb una curiosa i ben conservada sínia per a
fer pujar l’aigua- i Can Castellví (390m) ens portarà, vorejant el Turó de Can
Castellví pel nord, dalt la carena al punt on hem dit es troben el GR 92 i el
GR 96.
Hem fet una marrada però, pràcticament, els mateixos quilòmetres de
recorregut i per un lloc –la cara nord del turó- més fresc. Tornem a ser
–gràcies a l’ orientació d’en Josep Mª, que obre la marxa, i deixant més
tranquil a en Pep que, amb el mapa als dits,venia dient que no anàvem per la
ruta triada- al punt correcte.
Continuem carenejant, per una amplia pista, fins que arribem
als Turons de Can Pascual (el tercer cim de la serra de Collserola, després del
Tibidabo (516m) i el Turó de Miralluny (477m). Al punt culminant dels Turons de
Can Pascual, assenyalant una cota de 470m, hi ha un vèrtex geodèsic de l’ Instituto
Geográfico y Catastral. Sembla també que, aquest cim, va ser un dels vèrtex
auxiliars que s’utilitzaren, a finals del segle XVIII, per a determinar la
longitud estàndard del metre (1). Ens desplacem una mica cap un dels costats
dels Turons
–on també hi ha arribat la reivindicació independentista, amb una
estelada feta de pedretes- per a contemplar la privilegiada visió que, des
d’aquest lloc, es te sobre la vall de Sant Just, Sant Pere Màrtir (384m.), els
pobles i ciutats del curs final del Llobregat, l’ampliació del port de
Barcelona, l’aeroport i el mar Mediterrani.
Seguim, amb una lleugera baixada, per dalt la carena. Passem
per Can Masdemont (447m) una casa
enrunada amb algun intent, sembla fallit, d’ocupació. Arribem a la carretera
que comunica Sarrià amb Molins de Rei (BV-1468) la seguim a la dreta uns 600 m,
passant pel costat de Mas Pins.
Deixem l’asfalt per agafar, també a la dreta, una pista que ens condueix a un
corriol que discorre un bon tros per un espai de bosc força atapeït i que més
endavant ens porta, de nou, a la
carretera. En un revolt, recorreguts uns 50 m, deixem la BV-1468 i en una
clariana agafem un camí que surt a la dreta. Arribem a una cruïlla, el Coll de Can Mallol (375m), on tenim l’opció d’agafar el PR C-165 que per la
Rierada ens portaria a Molins de Rei o continuar, pel GR 92, planejant per
l’esquerra del Turó de Can Serra (397m),
cap a Santa Creu d’Olorda. Seguim pel GR 92.
La pista va baixant. Veiem davant nostre, a l’altre costat
del Torrent de Can Serra i en un dels vessants del Turó d’Olorda, l’antiga
cantera de la fabrica de CEMENTOS SANSON (actualment Cementos Molins). Passem a
tocar d’un transformador de corrent elèctrica i després de travessar, un cop
més, la carretera arribem a l’esplanada on hi ha Santa Creu d’Olorda (380 m) (2).
Hi fem una petita parada per a visitar
els exteriors de l’antiga parròquia (oberta només els caps de setmana) i la Pedrera dels Ocellets.
Formada pel
“sot” d’una antiga mina i pedrera de pissarres –llicorelles- negres va estar
explotada des del 1872 fins l’any 1965. De les seves roques se n’extreia
principalment grafit, tot i que també es va arribar a explotar el seu contingut
de ferro. A començament dels anys 90 del passat segle, es va restaurar com a
auditori i espai de jocs però es va haver de tancar en descobrir que el talús
de la pedrera era inestable (de fet al cap d’uns mesos d’estar tancada al
públic hi va haver-hi un important esllavissament).
Posteriorment es va
recuperar com a zona humida on puguin niar especies diverses d’ocells i amfibis
i oferir la possibilitant d’observar tan les aus de la zona com les
característiques geològiques de l’ indret però sense que el públic visitant
pugui accedir al recinte de la pedrera.
Reprenem l’itinerari per la pista principal que des de Santa
Creu d’Olorda porta cap a Molins de Rei.
Passem per Can Portell (295m), construïda el 1917 seguint l’estil modernista i
ara transformada en restaurant. Continuem baixant fins que passem a tocar de Can Ribes (287m), una altra de les
masies més antigues del Collserola, també, reconvertida actualment en restaurant.
La
pista de forma continuada segueix baixant, amb fort desnivell, cap el
Llobregat: “Deu ni do, la pujada que hi
ha per aquest costat, hem fet be de fer l’excursió des del Baixador de
Vallvidrera... ha estat una mica dur al començar però, després, tot es
baixada...”, diem.
Passem pel costat mateix de Can Vilagut (193m) (abans
Mas Déu o Feu) amb un bonic rellotge de sol –amb indicació de l’any 1786- i un
notable exemplar d’eucaliptus al costat del camí.
Mig quilòmetre més avall, veiem les restes de Castellciuró (155m) (3) amb una ombrejada esplanada als seus peus, condicionada com
àrea de lleure i amb un petit auditori semicircular.
Com que anem molt be de temps i encara no és
ni la una del mig dia, decidim
aturar-nos una estona per a visitar les runes del castell, explicar-ne els
principals fets històrics, petar –asseguts a l’ombra- la xerrada i contemplar
el panorama que ens envolta. Davant nostre, dalt d’un turó que, també, domina
la vall del Llobregat hi podem veure l’esglesiola romànica, del segle XII, de
Sant Pere de Romaní adossada a una torre de guaita medieval.
Arribem a Molins de
Rei (37m), hi entrem pel Camí Antic de Santa Creu d’Olorda, travessem el
nucli històric, per la plaça del Mercat, fins que arribem a l’Hotel Calasanz al restaurant del qual hi tenim la taula parada per al
dinar.
Prenem, amb delit, les cerveses i tot seguit un assortit i bon menú.
Entaulats, a l’hora del cafè, ens fem la foto “oficial” del grup.
En aquesta excursió, segons el podòmetre d’en Joan Miquel,
hem recorregut prop de 8 km; mentre que comprovant el recorregut efectuat, pel
Google Earth, ens dona 8,82 km.
Ens acomiadem dels companys que han vingut en cotxe, només al
dinar, i la resta ens dirigim a la propera estació de “Rodalies” per a agafar el
tren que ens retornarà als respectius punts d’origen.
Agraïm l’organització d’aquesta sortida a en Josep Mª i en Pep i a tots i totes la vostra assistència i
participació.
Recordeu que la propera Xino-Xano, la que farà 50, serà el dijous 3 de juliol i, segurament, anirem
a un lloc emblemàtic. Tindrà cura de l’organització el company Llorenç. Ho
anunciarem prèviament, uns dies abans, al Blog.
Fins a la propera, doncs. (Els qui anem a la Trobada-Sopar
d’Estiu ens veurem el divendres 27 de juny).
Una abraçada.
NOTES.-
1.-
El 1790 l'Assamblée Nationale Française va proposar la necessitat de mesurar
amb exactitud el metre com a patró de mesura de longitud. Per efectuar els
mesuraments es va utilitzar l'arc de meridià entre Dunkerque i Barcelona que
passava per París i que era llavors el meridià origen per als geògrafs i
navegants francesos. El 20 de Juny de 1792 Jean Baptiste Délambre i
Pierre Méchain començaren a mesurar aquest meridià. Aquesta operació, que
suposà sis anys de comprovacions trigonomètriques, va permetre calcular la
circumferència de la Terra i determinar el metre com deumilionèsima part del
quart de meridià terrestre. Els anys 1792 i 1793, aquets dos astrònoms
van estar a Barcelona per a aquest fi. Es van utilitzar diversos “vèrtexs”
d’aquesta ciutat: la torre del castell de Montjuïc, el campanar nord de la
catedral, la Torre del Rellotge del port, el terrat de la fonda La Fontana de Oro del carrer d’Escudellers
on s’hostatjaven els científics i la Torre de Sant Joan dins la Ciutadella aleshores reconvertida en presó. Fora de
Barcelona, al terme de Vallvidrera, s’utilitzà com a vèrtex el cim del Turó de Can Pasqual. El 1799 es va
poder, per fi, presentar la mesura del metro amb exactitud: 3 peus, 11 línies i
296 mil·lèsimes. Ni més, ni menys. Al turó de Can Pasqual hi ha, des del 1977,
una columna de vèrtex geodèsic (amb el número d’identificació 287125001). Al
centre de la Plaça de les Glòries de Barcelona, des del 1992, un monument
recorda i commemora aquest fet ocorregut, a la ciutat, uns 200 anys abans.
2.- L’església de Santa Creu d’Olorda està situada en un
ampli coll, rodejat de boscos, situat entre el Puig d’Olorda i el Turó d’en
Serra (dalt d’aquests dos turons hi existiren poblats ibèrics). El topònim Olorda, documentat des del 986, és un
mot preromà -possiblement d’origen basc- que significaria “camí o pas dels vedells”. L’església no s’esmenta fins el 1032,
malgrat això, el temple és força anterior doncs te restes preromàniques que
evidencien la seva antiguitat, possiblement, del segle X. L’edifici va ser
modificat en els segles posteriors, des del XIV als XVI i XVII quan es va
construir el cementiri exterior, el campanar de planta quadrada, s’allargà la
nau i es substituí la porta romànica per
l’actual, d’estil renaixentista, que duu la data de 1632 a la llinda. Alguns
autors consideren que el gran casal –ara en runes- que fins fa pocs anys ocupà
la casa rectoral, correspon al castell d’Olorda (la primera referència del qual
és del 1113) construït al voltant d’un pati central i amb una gran sala amb
diverses arcades ogivals. La torre d’aquest castell, amb porta adovellada i
oberta al jardí d’entrada a l’església, confirma el caràcter de residencia
senyorial de l’edifici, tot i que els senyors d’Olorda hi degueren estar poc
temps traslladant-se a d’altres castells-palaus més ben situats o millor
comunicats. Després de la Guerra del Francès Sant Creu d’Olorda va ser municipi
independent amb un ampli terme municipal, dissolt el 1916 se’l repartiren
Sarrià, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei. El 1936 tot el temple va ser
destruït i incendiat fins que, l’any 1952, va ser restaurat per l’entitat
excursionista Els Blaus de Sarrià.
3.- Aquest castell, dominant estratègicament la plana,
formava part de la línia defensiva de la riba esquerra del Llobregat. La part
més antiga correspon a les restes d’una torre, de planta circular, anterior al
985 -any en que consta va ser enderrocada per les incursions sarraïnes d’
Al-Mansur- i segurament d’origen visigòtic. El primer nom d’aquesta fou “Torre
Guadallo”, esmentada al cartulari de Sant Cugat el 998. El “Lloc de Ciuró” era
un alou existent el 1143 del qual, segurament, el castell en prengué el nom. El
1202 consta que era propietat dels templers. Dels templers, l’alou passà, el
segle XIII, a la corona, al rei Jaume II el Just. Les restes conservades del
castell delimiten una planta trapezoïdal, amb la torre mestra de planta
quadrada, en un costat i vora seu un murs amb aparell d’”opus spicatum”,
probablement del segle VIII. El veritable castell Ciuró no es va construir fins
el 4 de juliol de 1368 segons un decret de Pere III autoritzant Berenguer de
Relat per a la seva construcció. En aquest decret ja consta que la edificació
serà construïda damunt de ruïnes d’anteriors fortaleses. La majoria de les
restes que avui perviuen son, doncs, del segle XIV. Dins el recinte hi ha una
gran cisterna –actualment tancada amb una portella metàl·lica-, en part
excavada a la roca i coberta amb una gran volta de canó. Posteriorment, el
1369, s’hi construí –a l’interior del castell- una capella dedicada a Santa
Maria i a Sant Jordi.
Text.- Pep Arisa
Fotografies:
Per ordre d'aparició - Jaume Llobera, Pep Arisa, Joan Miquel Cortés i Enric Escobedo
Per ordre d'aportació - Pep Arisa, Joan Miquel Cortés, Jaume Llobera i Enric Escobedo
