CRÒNICA DE LA 54ena SORTIDA XINO-XANO

RUTA PEL PATRIMONI RETROBAT DE BALENYÀ I EL SANTUARI DE L'AJUDA

Durant tots els dies que han precedit al de la sortida, els homes del temps, ens han advertit que venien els dies més freds d’aquest hivern i, fins i tot, dels hiverns de fa molts anys... En Joan Miquel, el nostre meteoròlegs particular, també ens va avisar; en el seu habitual pronòstic del temps, concloïa desprès del seu informe:”... hi ha una cosa segura, farà un fred de co...s” .

Així, més grassos i grasses que mai –per les capes de roba que portem a sobre- agafem el tren i, alguns, els cotxes i ben d’hora, ben d’hora... arribem a els Hostalets de Balenyà.

Estem a 2º però ens diuen els companys, que han arribat abans, que fa poc la temperatura era per sota dels 0º. Excepcionalment decidim, per aquesta raó, esmorzar al bar-restaurant que hi ha davant mateix de l’estació i on , al migdia, també hi hem d’anar a dinar. Previsors ja ens hi tenen la nostra taula parada i ens diuen que, si volem, la podem fer servir ja per a esmorzar-hi. Traiem els entrepans i  demanem –per allò de “fer una mica de gasto”- unes copes de vi i, després, els cafès amb llet, tallats, cafès i cigalons corresponents. Amb la ronda de “gotes” –brandi i whisky-, aquestes si de collita pròpia, donem per acabat aquest primer acte de les sortides. Ja més reconfortats, ens atrevim a sortir al carrer. 

Son les deu quan comencem la caminada –sembla que no fa tant fred o, al menys, no en sentim tant...-. Travessem el poble del Hostalets de Balenyà, per les places de l’Ajuntament i de la parròquia; pels carrers del Serrat, del Nord i de la Verge de Núria; passem per davant del poliesportiu i pel costat d’una fàbrica d’embotits fins que creuant, per un pont, la C-17 arribem a una rotonda on donem per acabat aquest recorregut tant “urbanita”. Prenem, durant un tros, una pista  lateral a l’autovia –aquesta pista es l’antic camí ral que, des de l’època medieval, va de Balenyà fins a Tona-. Sembla que tindrem bon dia. A la nostra dreta veiem el Montseny enfarinat i davant nostre, al fons, la serralada del Pirineu -ben blanca- carregada de neu.

Al poc arribem al primer punt d’interès del recorregut: Can Moianès. En els camps que envolten aquesta casa, una bona esplanada, s’hi va construir –la primavera de 1938- un dels 4 camps d’aviació que l’exèrcit de la República tenia a la comarca d’Osona per tal de donar suport a les seves tropes, tant a la Batalla de l’Ebre com en la defensa de Barcelona. Al pati de Can Moianès –que nosaltres, prudents, no hem envaït- hi ha el principal refugi antiaeri del Camp, el Moianès 1, és el de dimensions més grans i de característiques totalment diferents als altres que veurem. Es tracta d’un passadís subterrani en forma de doble 4, d’uns 33 metres de llargada i 6 metres de profunditat, construït totalment de formigó. S’hi podien encabir unes 120 persones, i la seva funció era donar protecció als soldats i als comandaments que es trobaven a la casa.

Una mica més endavant, a tocar de la pista, hi trobem el refugi Moianès 2, un dels 8 refugis més senzills -de dimensions molt reduïdes- que hi havia repartits estratègicament al llarg del camp d’aviació per a servir de protecció, en cas d’atac, als operaris i militars que s’hi trobessin. D’aquests 8 refugis més bàsics, fets fonamentalment amb maons, en podrem visitar tres; tres més estan localitzats i en fase de recuperació i dos no s’han pogut trobar ja que la terra els ha cobert completament. El refugi Moianès 2 i el que hi ha una mica més endavant, el refugi Trabau 1, només els podem veure per fora –l’interior, segurament com a conseqüència de les darreres pluges, esta inundat amb quasi un pam d’aigua-. Son uns senzills amagatalls sota terra –una mena de grans caus de conill-, un passadís d’uns tres o quatre metres de llarg per quasi un metre d’ample, amb un punt o porta d’accés a cadascun dels seus extrems. Continuem avançant, 100 m més endavant fins a unes escales, per on pugem dalt del camp de conreu. Ens endinsem, amb precaució, dins el sembrat per un corriol –autoritzat- que hi porta fins el bell mig.
Allà hi trobem el refugi Trabau 2. És com els dos anteriors però amb el passadís una mica més llarg, potser d’uns 8 o 9 m i, aquest si, el podem visitar baixant al seu interior: entrem per una porta i en sortim per l’altra.




En Llorenç –que segons diu l’ Isabel, la seva dona, avui “s’engreixarà cinc quilos...”- ens ha anat situant en el context històric i estratègic d’aquell moment de la Guerra Civil i ens amplia, amb els seus coneixements, detalls sobre la vida i activitats del camp i el tipus d’avions –els Polikarpov I-16 anomenats popularment “Mosques” o “Rates”- que, normalment, hi aterraven.

  

Continuem la ruta. Deixem a la dreta el conegut restaurant Mas Estebanell, a tocar de l’autovia, quan arribem a una fabrica amb un transformador girem a l’esquerra en direcció oest. La pista segueix -entre camps, alguna masia, cases de doma i explotacions agrícoles- en direcció als turons i torrents que hi ha al repeu de la serra de Collsuspina i l’altiplà del Moianès. A la nostra dreta veiem sobre la població de Tona, dalt del característic cingle, la silueta i el campanar de la romànica església de Sant Andreu del Castell de Tona.
Al poc travessem una zona amb alguns pins i, principalment, roures on hi pasturen uns cavalls. Com que passem per la vessant nord del turó de Vilageriu, els costats de la pista (i la pista mateixa) son ben plens de neu i glaç. Experts muntanyencs hi passem, però, sense necessitar d’encordar-nos, ni d’ utilitzar les raquetes o els grampons...

Arribem a la bonica esglesiola de Sant Miquel de Vilageriu, una de les nombroses capelles que, en temps de la repoblació del territori –un cop acabada la reconquesta-, els grans propietaris solien aixecar prop de les seves vil·les rurals. Certament, a tocar de la capella hi veiem un gran i endreçat casal, el mas Vilageriu o Villa Gerile com apareix escrit en un document de l’any 948. L’església de Sant Miquel és un petit temple d’una sola nau, amb un absis semicircular decorat amb un fris d’arcuacions llombardes, teulada amb volta de canó, una finestra a la façana de ponent, una a la de tramuntana, dues a la de migdia –on també hi ha la porta- i tres a l’ absis. Te un petit campanar d’espadanya. Correspon al tipus constructiu de finals del segle XI i començament del XII. Ens hi fem la fotografia del grup de caminadors/es.

L’ itinerari ens porta, ara ja pel mig del bosc i a tocar de la riera. Deixem la pista per agafar un corriol que mena fins a l’aqüeducte de Barbat o de Vilageriu (segons l’anomenin la gent de Balenyà o de Tona), sobre el torrent de Güells que en aquest lloc marca els límits entre els dos termes municipals. Consisteix en un pont d'un sol arc recolzat a la pedra dels costats del riu, per bé que fa uns anys es va haver de consolidar un dels cantons. En destaca la gran volada de l'arc. Pel fet de relacionar-lo amb la via romana –que, pel Roc Gros, comunicava el Bages amb Osona- que passava a prop, hi ha qui diu que és d’època romana; mentre d’altres pensen que pot ser medieval i, construït paral·lelament a l’església de Sant Miquel, per apropar l’ aigua a la gran casa pairal i camps de Vilageriu.

Retornem a la pista per on veníem i travessem la riera -el camí puja lleugerament des d’aquest lloc tenim una bonica visió de la casa de Vilageriu i, als seus peus, uns immensos i treballats camps (“Vivers Barbat” hem llegit en un cartell) amb una gran bassa gairebé plena d’aigua-. Al fons, tenim un magnífic panorama de la plana, amb el Montseny, el Pla de la Calma i el Tagamanent com a fons.

Continuem, ara ja de ple, pel mig del bosc. En Joan Miquel, que fins aquest moment ens ha anat guiant amb l’ajut del seu GPS, te un problema tècnic que l’impedeix visionar la pantalla... i, clar, els uns: “és per aquí..”, els altres: “...és per allà”, la majoria “silenciosa” –com la del país-: muts, a creure els líders, i a veure-les venir... Conclusió: perdem l’itinerari i, gairebé, no sabem on som. Sabem, però, on volem anar; ens deixem portar per l’instint i, també, per la visió d’on està situat el poble dels Hostalets...

Avancem deixant pistes a la dreta..., pistes a l’esquerra..., més pistes que travessen... seguim recte fins que, després d’un “canvi de rasant”, veiem –com l’aparició d’un arcàngel-, al fons del camí, el tot terreny de l’Enric i la Carme. Com aquell vigia que va “descobrir” Amèrica, unes quantes veus es fonen en un sol crit: “Enric !!, Enric !!...! i, quan veiem que ens ha sentit, en una pregunta: “Saps on som... ?”. Ens comenta que som molt a prop del Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda. Decidim que ells hi vagin en el cotxe i nosaltres els seguirem a peu. En l’itinerari d’aquesta sortida teníem previst passar-hi, però hi accedirem per un altre camí.

Durant tot el recorregut de l’excursió hem tingut present -com un sentinella que ens anava vigilant- la mola del Roc Gros o Roc de la Guàrdia un excel·lent mirador de 891 m. d’alçada que sobresurt, per damunt del pla de Balenyà, de la serra de Collsuspina i que ara tenim ben be davant. “Hi tindrem de pujar algun dia...” diu en Josep Mª. Ens mirem l’alt i enfilat “roc” i alguns, baixet, contesten: “Si..., si...”.

Passem a tocar de la  gran masia i explotació agrícola de La Tria molt propera al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda. Quin be de Déu de grans masos hi ha per aquesta comarca !, només en la petita caminada d’avui, n’hem vist uns quants.

Arribem al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda (1). En visitem l’interior i gairebé tots els detalls de l’exterior, fent nombroses fotografies. Falten pocs minuts per les dues (d’aquí mitja hora tenim emparaulat el dinar al restaurant  dels Hostalets) per tant decidim prescindir, en aquesta ocasió, de seguir amb la “ruta del patrimoni retrobat”.



Ens falta veure, encara, el pont i el pou de glaç del Molí de Verdaguer i la casa i el moli de vent de La Riera però, primer, hem de trobar el camí que hi mena (cosa que intentem sense massa èxit) i preferim retornar al poble –pel camí més segur- (la pista asfaltada) per on han vingut l’Enric i la Carme amb el seu cotxe.

Falten cinc minuts per 2/4 de tres quan arribem al restaurant “La Taverna del Poble” on ja ens hi estan esperant en Carles, l’Enric i la Carme. En l' excursió d'avui hem fet, a peu, 11,8 km.

Prenem les cerveses, dinem i a l’hora dels postres ens espera una grata sorpresa: Un gran o bon pastis d’aniversari i cava.

En Josep Lluís, acompleix 70 anys !! tot i que ningú ho diria. És el primer de la colla en arribar a aquesta fita i segur que en farà molts i molts més. Li cantem la cançó d’aniversari, el fem bufar les espelmes i brindem per la salut de tots i totes.

Després d’una animada sobretaula, on es fan –sense que ens posem del tot d’acord- diferents propostes per a emprendre, plegats, un viatge internacional... ens acomiadem fins a la propera sortida.

Recordeu que serà el dijous 5 de març i, segurament, anirem al Castell de Montsoriu.

Fins llavors, doncs, una abraçada.  

NOTES.-

1.- Situat a 1,5 km dels Hostalets de Balenyà, aquest Santuari era antigament amb algunes cases al voltant i nombroses masies de l’entorn el nucli del municipi de Balenyà. Es creu que l'església ja devia estar edificada a finals del segle IX després de la reconquesta d’aquest territori portada a terme per Guifré el Pilós i probablement el primitiu temple es va començar a construir a partir de l'inici del segle VI. D’aquesta època queden a l’edifici restes romàniques, amb dues finestres geminades a la part més baixa del campanar, en els murs perimetrals (encara es pot observar l'alçada del temple romànic gràcies a alguns frisos d'arcs cecs llombards que estaven sota la cornisa de la primitiva teulada). El nom de Santuari de la Verge de l'Ajuda és el nom que se li dóna actualment, ja que el nom original era Sant Fructuós de Balenyà. L'edifici  romànic es va consagrar l'any 1083. El segle XII l’església estava dedicada a Santa Maria de les Dones. Al segle XV es va afegir un nou pis al campanar per allotjar-hi les campanes. Molts fets hi han ocorregut al llarg de la història com per exemple que els francesos, el 1654, saquegessin el temple i en  destruïssin l'antiga imatge de la Verge.  A partir de llavors fou reconstruïda amb un bonic portal barroc esculpit. Els anys següents s’amplià amb capelles laterals –dedicades a la Verge del Roser i a Sant Isidre- i, el 1701, amb unes voltes noves que li van donar el seu actual aspecte. Al segle XVII el temple estava sota l’advocació de la Verge de la Bona Sort d’aquest segle és, també, la bonica i treballada creu de terme de l’entrada del recinte. El nom actual prové del segle XVIII quan la població venia a demanar a la Verge protecció en cas d'una epidèmia de pesta. D’aquesta mateixa època (any 1718) és, així mateix, el comunidor de porxo situat en un angle del pati de davant, que té incrustat –al costat de la porta- un element probablement reaprofitat d'edificacions anteriors (sembla tractar-se d'una clau de volta esculpida amb la imatge de la Verge i el Nen).

Text.- Pep Arisa

Fotografies.- Joan Simarro, Joan Miquel Cortés, Pep Arisa, Enric Escobedo i arxiu fotogràfic.

CRIDA A LA 54ena SORTIDA XINO-XANO

RUTA PEL PATRIMONI RETROBAT DELS HOSTALETS DE BALENYÀ

Data.- Dijous 5 de febrer de 2015.

Tipus d’itinerari.- L’excursió que us proposem és un recorregut circular des de la localitat osonenca dels Hostalets de Balenyà. És un dels itineraris suggerits per l’Ajuntament d’aquest poble i que porta el nom de Ruta del patrimoni retrobat. L’itinerari d'aquesta ruta passa per diversos espais i indrets que, amb el pas del temps, havien quedat abandonats i que un grup de veïns del poble han vetllat per recuperar. En destaquen els refugis antiaeris, que donaven cobertura al camp d’aviació que s’hi va construir durant la Guerra Civil situats -ara- a tocar i al mig de camps de conreu. El camí  continua (sortint del terme municipal per entrar al de Tona) i, entre camps i petits bosquets, arribarem a l’ermita romànica de Sant Miquel de Vilageliu

(segle XII) i a l’aqüeducte de Barbat sobre el riu Congost. De retorn cap els Hostalets de Balenyà, passarem per bonics espais del terme com el Santuari de l’Ajuda (d’origen romànic però reedificat al segle XVIII), el vell pont (també del segle XVIII) i el pou de glaç (l’interior del qual no es pot visitar) del molí del Verdaguer, per després continuar cap el gran mas de la Riera -amb un curiós columbari i un original molí de vent- per a retornar, ja al final de l’excursió, al punt de sortida.

Recorregut i dificultat.- Arribarem a l’estació de Rodalies-Renfe de Balenyà-Els Hostalets. Sortirem del poble tot continuant, durant poc més d’un quilòmetre pel costat de naus industrials i paral·lels a l’autovia, de fet és el tros menys agraït de la caminada. A l’alçada de Can Moianès, però, el camí se’n comença a apartar. Entrarem en un dels primers punts d’interès de la sortida: el lloc on hi havia el camp d’aviació republicà i els refugis antiaeris per a protegir la seva guarnició. Continuarem, per corriols i pistes, fins als altres elements patrimonials del recorregut (l’ermita de Sant Miquel de Vilageliu, l’aqüeducte de Barbat, el Santuari de l’Ajuda, el vell pont i el pou de glaç del molí del Verdaguer i el Mas de la Riera) per a retornar fins a l’estació i el restaurant on dinarem.

Aqüeducte de Barbat

El recorregut que farem a peu serà:

0,00 km.- Estació de Rodalies de Balenyà-Els Hostalets.

2,50 km.- Can Moianès.

2,85 km.- Refugi Moianès 2.

3,20 km.- Refugi Trabau 1.

3,30 km.- Refugi Trabau 2.

5,60 km.- Ermita de Sant Miquel de Vilageliu.

6,20 km.- Aqüeducte de Barbat.

9,24 km.- Desviament cap al Santuari de l’Ajuda.

10,14 km.- Anar i tornar al Santuari de l’Ajuda.

10,44 km.- Pont i pou de glaç del molí del Verdaguer.

10,69 km.- Mas de La Riera.

11,00 km.- Molí de vent de La Riera.

11,60 km.- Restaurant “La Taverna del poble” dels Hostalets de Balenyà.

El recorregut total com podeu comprovar és de 11,6 km. Els desnivells, suaus, son de +/- 150 m i la dificultat baixa. El temps estimat per a fer tota l’excursió, sense pauses i aturades, és de 3 h 30’.

Després de dinar, agafarem el tren a l’estació, que és a tocar del restaurant, fins a Barcelona.

Dinar.- El dinar el farem a les 14h 30’, un cop acabada l'excursió, al restaurant “La Taverna del poble” del carrer de l’Estació número 1 dels HOSTALETS DE BALENYÀ, tel. 938 820 704, http://www.osonateca.com/php/bars_restaurants/restaurants_fitxa.php?restaurants_ID=90&idioma=CAT. El  preu del menú és de 9 euros.

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Hem de pensar, com ja és tradicional, que –si poden venir- en Llorenç, l’Antonio, en Zac i en Pepe Luí portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena I. les olives, en Josep Mª la llet i el cafè, en Carles i l’Elena S. les tasses de “disseny”, les culleretes i el sucre i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola.

Roba i calçat adequats al temps i recorregut i bastons (qui en vulgui dur). No oblideu portar roba d’abric, guants, “bragues” per al coll, barretines i barrets per al fred. Cremes protectores per a la cara i els llavis i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I alguna llanterna per a la visita als refugis antiaeris.

Lloc i hora de trobada.- El viatge d’anada el farem amb el tren de Rodalies-Renfe de la línia R3 que surt de la Plaça de Catalunya a les 7h 57’ i arriba a Balenyà-Els Hostalets a les 9h 08’. L’hora de trobada serà doncs, sota del rellotge de davant les taquilles de Rodalies-Renfe, estació de Plaça de Catalunya, a les 7h 40’.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dilluns 2 de febrer, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep, el company que coordina aquesta sortida, més que rés per tal de poder confirmar al restaurant (dimarts al matí) el nombre de comensals que serem a l’hora de dinar.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PRONÒSTIC PER LA 54ena XXR

A una setmana vista de la Xino Xano, amb tots els dubtes que l'avançament de pronòstic es poden tenir en compte, es possible aventurar que el dijous 5 de febrer no ens plourà i que molt probablement gaudirem del sol i que el vent serà Mestral de força 4, però que no podem estar d'enhorabona del tot, perquè les temperatures que s'esperen son fregant els zero graus i per sota a la tarda. 
Però, és clar, en una setmana poden passar moltes coses. Caldrà esperar ulteriors actualitzacions.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

ACTUALITZACIÓ

Del dilluns 2 de febrer

El proper dijous tot fa pensar que tindrem un dia ben incert. Hi haurà una baixa força profunda situada al Golf de Gènova i un anticicló al Atlàntic al davant de les Illes Britàniques. Això forçarà vent en alçada procedent de centre Europa i encara de més al Nord, dels països Escandinaus, per tant molt i molt fred.

En superfície, allà on anem, serà la frontera entre la borrasca i l'anticicló amb unes isòbares molt "apretadetes" que generaran vent del Nord de força 4-5 i paral·lelament el cel serà cobert per núvols mitgencs i la temperatura a la matinada haurà estat sota zero. El mapes no presenten precipitacions a Hostalets, però si un pel més al nord i d'altra banda l'alçada de congelació a la zona estarà en els 400 metres. Quan arribem a lloc s'espera que la temperatura sigui de zero graus (ni fred ni calor, com li atribuïen al ministre Morán) i anirà pujant fins als 3º o 4º cap a migdia.

Amb tot aquest panorama, només que la precipitació baixi un poc de latitud tindrem una "enfarinadeta" molt maca, o potser, només que el tempo del ritme atmosfèric s'avanci un poc tindrem un dia assolellat de falsa primavera.

Però com ja diu la dita: "Quan la Candelera plora, el fred és fora; quan la Candelera riu, el fred és viu; però tant si plora com si riu, el fred és viu"

És a dir, hi ha una cosa segura, farà un fred de co...s.

Recomanacions: Cal roba veritablement d'abric. Aquells que vingueu en cotxe no us oblideu de les cadenes i els de "a peu" no ens oblidem unes bones botes... i potser les raquetes.

Joan Miquel

ACTUALITZACIÓ

Del dimecres 4 a les nou del matí.

Els mapes d'avuí no mostren cap mena de precipitació per la plana de Vic, ni més amunt ni avall. És a dir, que és moc poc probable que ens mullem i encara menys que ens nevi. Si més no, per dalt perquè per baix és gaire bé segur que ens mullarem car ja estarà nevat el terra.

Hi ha una novetat respecte al pronòstic anterior, i és que cap a la una de migdia la temperatura serà ja de 6º propiciat per la aparició del sol darrera de una capa de núvols alts. Però malauradament això no significarà menys fred, perquè el vent serà major arribant del Nord a força 6, i per tant la sensació tèrmica serà de fred intens.

No cal actualització de les recomanacions.

Joan Miquel

CRÒNICA DE LA 53ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA PEL NORD-OEST del COLLSEROLA: LES ESCLETXES DEL PAPIOL, L’ERMITA DE LA SALUT i EL PUIG MADRONA

La vida està plena de coincidències. L’endemà que el president Mas i en Junqueras ens anunciessin que l’esquerda que es va obrir entre els principals signants del Pacte de la Llibertat –sembla- que s’havia soldat, nosaltres ens endinsàvem fins al fons de les Escletxes del Papiol i albiràvem el present (el futur ja es veurà...) d’un tros de la nostra terra des de dalt del Puig Madrona. Us ho expliquem.

La primera sortida de l’any penso que ha estat prou be. El dia molt bo, serè, solejat i sense gaire fred. Avui no som molts (6 a caminar i 3 més al dinar), alguns postoperatoris, els refredats, la grip i obligacions diverses han provocat algunes baixes.
Amb tot, els qui si hi hem pogut anar, formem una bona representació de la colla.

“Heu portat les llanternes ?...”

Hem matinat, pocs minuts abans de les 8 ja som dalt del tren i al cap de mitja hora “aterrem” a l’estació de El Papiol (30 m).
“Heu portat les llanternes ?...” pregunta en Joan amb to irònic, certament, fins fa molt poc encara era fosc. Esperem uns minuts fins que arriba el microbús (el 192)



que ens pujarà dalt del poble.
Déu ni do les pujades i baixades que fan els carrers d’aquesta enfilada població, coronada pel seu omnipresent castell. Ens hem estalviat gairebé uns 30’ de pujada per dins del nucli urbà i això –tot just començar la jornada- és d’agrair.

Pel carrer del Carme arribem fins al turó de Les Escletxes (1), pràcticament a tocar del poble. És, a més d’una singularitat geològica, un lloc emblemàtic de l’espeleologia catalana i una zona de pràctiques d’escalada. Les Escletxes tenen el seu origen en un gran “paquet” calcari, d’uns 20 m de gruix que al estar assentat sobre una base argilosa, estovada per les filtracions naturals, es va fragmentar en nombroses i espectaculars esquerdes o escletxes. 

Algunes d’aquestes -amb parets de més de 15 m d’alçada- formen, entre els diferents blocs, passadissos transitables. Hi fem un breu recorregut. La primera i més accessible, a tocar d’una petita esplanada, te uns 3 m d’amplada i les altes parets son plenes d’indicacions, pitons, ancoratges i plaquetes de les diferents vies d’escalada.

Ens enfilem, després, per un corriol per a visitar-ne algunes més, com la que porta l’apropiat nom de “la Ziga-zaga”, sinuosa, molt estreta i espectacular. Seguim amb una de curteta, però també impressionant, a la qual s’hi accedeix pel costat d’un jove lledoner i, acabem la visita, amb l'anomenada “la Rambla” -que es comunica, per uns passos estrets, amb la de “la Figuera”- i on curiosament, al mig, hi ha un vell i altiu lledoner que lluita per sobreviure -arrelat en un lloc tant inhòspit-, tot cercant el sol i la llum, traient el fullam pel capdamunt de l’escletxa.

Ens hi estem una estona mirant-ne els detalls i fent nombroses fotografies.

És l’hora d’esmorzar i decidim fer-ho, al sol, enfilats al turó des d’on poder veure -des de dalt- l’escletxa més ampla. La gana fa que els entrepans, amb alguns traguets de vi, desapareguin ben aviat. Avui no tenim el “termo” amb el cafè (el qui normalment el porta, en Josep Mª, és dels qui no ha pogut venir);

la Mª Rosa, però, si que ha dut un bo, amorós i gros pastis de llimona que també “fem baixar” amanint-lo amb les “gotes” que, providencialment (ens temíem que avui també ens en quedaríem sense...), ha portat en Zacaries. Un esmorzar “tradicional” (com els que sempre fem) i ben profitós.

Tips i satisfets, reprenem la caminada. Passem per davant de la font de les Escletxes (150 m) on hi fem una foto, com diu la dita: “agua que no has de beber, dejala correr...” i així ho fem. 

Comencem a pujar per una pista –el camí de Can Montmany- que es va enfilant, entre pins, alzines i roures, cap a la Serra del Rabassa.

Al poc arribem al coll d’en Faura (224 m), important cruïlla de camins, a partir d’aquest punt la pista va pràcticament planejant pel costat nord-est del Puig del Rossinyol (255 m) fins que, gairebé sense adonar-nos, ens trobem amb

l’ermita de la Salut (250 m), per a molts de nosaltres, una de les capelles romàniques amb més encant del Collserola (2). Els qui vàrem anar a la 18ena Xino-Xano, el setembre del 2011 (com passa el temps !!!) des de Valldoreix fins a La Floresta passant per “La Rierada”, ja hi havíem estat però coincidim que és aquest un tranquil racó, relativament proper a Barcelona, que t’omple de pau.

Contemplem els detalls arquitectònics de la capella, hi fem fotografies i decidim continuar amb l’itinerari previst, pujant dalt del Puig Madrona que hem anat veient durant tota la ruta i, ara, tenim a tocar.

Per un costerut sender que surt de darrera l’ermita arribem, bufant, al cim del Puig Madrona (337 m) on hi ha una torre, de 16 m d’alçada, del servei de prevenció d’incendis i el vèrtex geodèsic de l’Instituto Geogràfico Nacional (La destrucción de esta señal està penada por la ley, hi diu en una placa... amb això del seu concepte de Nacional, les amenaces, els càstics i la llei... nosaltres -de tant sentir-ho- ja ens hi estem acostumant...). Dalt d’aquest puig s’hi trobaren també restes que demostren l’existència, en aquest lloc, d’un antic poblat ibèric. Puig Madrona és un privilegiat mirador, el més septentrional de la serra del Collserola, i l’esplèndida vista que hi tenim compensa l’esforç de la pujada. Tot i que no podem veure gairebé res (la vegetació ens ho tapa) del que hi ha a llevant,  cap al nord tenim bones vistes sobre els massissos de Sant Llorenç del Munt i Montserrat i tota la plana del Vallès, amb les seves viles i comunicacions; al sud, la serra de Collserola –amb el Tibidabo i la torre de comunicacions- i tota la plana i delta del Llobregat; cap a ponent veiem les muntanyes del Garraf i de l’Ordal i bona part de les viles riberenques al riu Llobregat; als nostres peus hi tenim El Papiol, l’autopista i els polígons industrials i, al fons, Sant Andreu de la Barca i Pallejà. Parlant de vies de comunicació i industries, des que hem sortit de El Papiol ens ha cridat l’atenció el brunzit constant que produeix el transit (pensem de l’autopista) o l’activitat industrial de la plana i que, deduïm, ens porta el vent. Aquest constant soroll de fons (suposem que els habitants d’aquets entorns ja hi deuen estar acostumats...) ens ha acompanyat durant bona part del recorregut i fins i tot aquí dalt, sense barreres de cap tipus, hi és ben present.

Gairebé a tocar del vèrtex geodèsic hi “descobrim” un curiós cercle, d’ aproximadament 1 m de diàmetre, format per 18 cargols amb les seves femelles cegues i amb una lletra “M”, dins d’un altre petit cercle de ciment, gravada al mig... Deduïm –tot i que no ho sabem del cert- que pot tractar-se de l’ancoratge o fixació de la base d’una antena o pal (potser algun possible lector del Blog ens ho podrà aclarir...).

Fem la foto de grup i retornem, desfent el camí pel corriol per on hem pujat, fins a l’ermita de la Salut.

El retorn fins a El Papiol el fem per la pista que, baixant pel vessant nord-oest del Puig del Rossinyol i la riera de la Salut, ens hi porta. El camí, que descendeix pel mig d’un espès i obac alzinar, és molt agradable. Quan gairebé som al pla, en un revolt, hi veiem un planell amb uns grans i vells plataners, on hi ha les restes de la font del Lleó, actualment molt malmesa i embardissada i on, segurament –fa anys-, s’hi degueren fer nombroses i alegres berenades. Una mica més avall passem per davant d’una caseta (ara fora d’ús) amb un rètol que hi diu “Aigua potable Ajuntament del Papiol”, al costat hi ha la font dels Avellaners. Passem pel costat d’alguns camps de cirerers –en aquesta època sense flors ni fulles- i per la bonica masia, una mica allunyada del camí i només amb “accés particular”, de Ca n’Esteve de la Font i arribem als primers carrers de El Papiol.

Com que anem be de temps decidim prescindir del bus i continuar baixant a peu fins a Can Colomer, el restaurant on hem de dinar i que està situat prop de l’estació del tren. Podem contemplar de més a prop, mentre passem per alguns carrers de la vila, el castell de Papiol –esmentat al segle XII-, la parròquia de Santa Eulàlia –del segle XVI-, algunes cases modernistes com La Casa de Pedra de l’any 1914, Cal Girona del 1910 o moderns equipaments com l’edifici de l’Ajuntament o la Biblioteca Municipal Valentí Almirall.

A 2/4 de dues arribem a Can Colomer, on tenim ja la taula parada i en Jaume ens hi està esperant. Al poc arriben l’Enric i la Carme i prenem plegats “a la fresca” (ja hem dit que la temperatura, avui, és molt agradable) unes  cerveses mentre petem la xerrada i fem una mica més de temps per entrar a dinar. El dinar ha estat molt correcte i el menú variat i a un preu  ajustat.

En Joan Miquel ens informa que el recorregut total de l’excursió d’avui ha estat de 10,7 km. i, amb pauses (visites, esmorzar i descansos) incloses, hi hem emprat 4h 45’.

Tot i que, finalment, no ha pogut venir agraïm a en Josep Mª la seva col·laboració en la preparació de la sortida i a tots i totes la vostra assistència i participació.

Després del cafè ens fem la fotografia del grup davant del restaurant. Ens acomiadem dels qui han vingut en cotxe i ens dirigim -contents i alegrois- fins l’estació per agafar el tren que ens retornarà a Barcelona.

Recordeu que la propera Xino-Xano serà el dijous dia 5 de febrer.

Una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Simarro, Pep Arisa, Joan Miquel Cortés i Jaume Llobera.
     

      

NOTES.-

1.- Podeu aconseguir més informació sobre Les Escletxes als següents enllaços:

http://espeleobloc.blogspot.com.es/2009/11/les-escletxes-de-papiol.html

http://www.espeleoindex.com/crearPDF.php?id=1231

2.- El document més antic que ens parla d’aquesta església és un pergamí de l’any 1060, on la mencionen com a “parròquia de Santa Eulàlia de Madrona”, però alguns detalls arquitectònics de l’edifici, clarament preromànics, la situen a finals del segle IX. L’any 1315 la parròquia, amb el mateix nom, es traslladà a tocar del castell de Papiol i l’ermita adoptà el nom de Sant Pere de Madrona. Quatre segles després, el 1717, el bisbe de Barcelona Diego de Astorga suggerí el canvi d’advocació (l’església s’anomenava de Sant Pere i Santa Madrona) per la de Verge de la Salut que s’ha mantingut fins ara. Restaurada l’any 1911 va ser saquejada durant la passada Guerra Civil sense resultar-ne afectat l’edifici. La Diputació de Barcelona, l’any 1972, hi efectuà importants treballs de consolidació i eliminà afegits, com la casa de l’ermità, adossats a l’edifici. El 1982 el Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona restaurà, de nou, la capella reconstruint una de les absidioles –la del costat sud- donant al monument l’aspecte actual. És una capella d’una sola nau coronada a llevant per un absis semicircular, ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes, lesenes i sòcol que, flanquejat amb dues absidioles també semicirculars, formen una capçalera trevolada. A la nau es conserven, fins a mitja església (on hi ha el campanar d’espadanya) parts de la d’un edifici anterior –preromànica dels segles IX-X-, la resta és romànica dels segles XI-XII. La porta, oberta a la façana sud amb llinda i un timpà emmarcat per un doble arc adovellat, és del segle XII. El sostre, de construcció més tardana, és de volta de canó  i justifica els quatre  arcs torals i la doble paret construïda a l’interior. Anteriorment l’edifici tenia un sostre embigat segurament cobert amb lloses de llicorella. De les finestres -set en total (una en cada absis, tres en la façana sud i una a la de ponent)- la més interessant és aquesta última, geminada amb una columna central i un petit capitell esculpit en forma de mènsula que  la fan datar de la fi del segle X. L’altar, situat al centre de la creu llatina del temple, és de pedra i orientat  cap a l'oest. El segon diumenge de setembre els vilatans de El Papiol hi celebren, des del 1717, l’aplec; els de Valldoreix el fan, des del 1939, el dia 12 d’octubre –el dia de la Mare de déu del Pilar- i els de la Rierada (Molins de Rei) hi pugen, des del 1988, el darrer diumenge de juliol com a inici dels actes de la seva festa major.