CRÒNICA DE LA MATINAL CULTURAL A MONTJUÏC

CRÒNICA DE LA MATINAL CULTURAL A MONTJUÏC

De matinals culturals alguns dels membres de la colla ja n’han fet un munt. Principalment les que, durant molts anys, organitzaven (magistralment) la Montserrat i en Josep Mª per al Centre Cívic La Sedeta o –l’única ressenyada al blog- que, el juny del 2012, efectuàrem tres de nosaltres al Castell de Montclús:
http://clanosgris.blogspot.com.es/2012/06/matinal-cultural.html

Per això quan en Josep Lluís va proposar fer una passejada, al llarg d’un matí, per alguns dels llocs de la “Memòria Històrica” de Montjuïc ens semblà perfecte. “Això està molt be. De tant en tant en podríem fer alguna...” “Sense deixar de fer, clar -mentre el cos i, sobretot, les cames aguantin-, les Xino-Xano de cada mes...”  diguérem.

Abans de l’hora acordada, les 10 del matí, gairebé tots els qui ens hem compromès a fer la matinal ja estem al peu de la Torre Veneciana, de la dreta, al començament de l’ Av. Maria Cristina. Be, tots no perquè els qui venen del Maresme en “Rodalies-Renfe”, lògicament, han tingut problemes i arriben amb mitja hora de retard... 

A tocar hi tenim la parada de l’autobús nº 150 que ens ha de pujar fins dalt de Montjuïc. Ben asseguts, la majoria al “galliner”, tot xerrant de les nostres coses (alguns no fa tant que ens hem vist però sempre hi ha coses per comentar...), anem parant l’orella al que, en Josep Lluís el nostre guia d’avui, ens va dient: “...ara passem pel Poble Espanyol...; en aquesta plaça de la dreta hi ha el Sant Jordi d’en Llimona i cada 12 d’octubre els nostàlgics del vell règim i molts grups ultra-espanyolistes s’hi concentren...; a la dreta, les piscines de Bernat Picornell...; a l’ esquerra, darrera del MNAC, hi ha el Palauet Albéniz i a la dreta, l’Estadi Olímpic...; això, que suposo que ja coneixeu, és la Fundació Miró...; aquí hi ha la mítica Escola del Bosc...; aquesta és l’Estació final del Funicular i l’enllaç amb el telefèric que puja fins el castell...”. Un itinerari, el que fa l’autobús, ben interessant i, sobretot, còmode. Fins que arribem a la parada final, gairebé a tocar de la porta de la fortalesa.

La visió que, des d’aquest lloc, tenim sobre el port i els molls de càrrega corprèn. En Josep Lluís ens explica que antigament aquí, als peus del turó del castell, al Morrot –el morro que formen els penya-segats de Montjuïc-  hi havia el moll de descàrrega del carbó i l’anomenada “terra negra” (1). 

Quan som davant del Castell de Montjuïc (2) ens desviem vers el nord, passant per davant d’un dels vells canyons –que ara fa més pena que por- i  de l’estació final del telefèric, per a baixar desprès –en Josep Lluís aconsegueix que, aprofitant una de les pauses dels usuaris de Camp de Tir en arc, ho puguem fer- fins al lloc exacte del Fossar de Santa Elena on afusellaren al President Lluís Companys.

Continuem seguint el perímetre del castell, per damunt dels fossars que envolten les muralles. Passem pel Parc Infantil de Transit de la Guardia Urbana, amb nombrosos infants fent-hi pràctiques. El nostre guia ens fa veure també, en aquest lloc, la zona de la muralla (tota clivellada) on els militars, durant molts anys, hi feien les pràctiques de tir. Davant hi tenim una de les construccions que s’introduïren a la fortalesa en la important reforma de mitjans segle XVIII: la lluneta de terra –actualment una dependència i aula de la Guardia Urbana- que juntament amb la lluneta de mar, que veurem una mica més avall, estan situades a la zona posterior del baluard de Llegua de Serp. Les llunetes actuaven com baluards autònoms dotats de troneres per a l’artilleria i  es van construir amb l’objectiu de consolidar les defenses del segon recinte. A l’interior s’hi allotjava un reduït destacament que les servia i també disposaven d'un petit polvorí per a l'artilleria.

Seguim fins que confluïm amb el “camí del mar", que ve del costat sud-est del castell,  just a l’angle on hi ha la lluneta de mar. Ja fora del recinte fortificat -envoltats de figueres de moro, pins i matolls-, sobre el penya-segat,  contemplem el panorama que va des de la zona portuària –el Moll de Ponent i el Moll Adossat amb nombroses terminals- i el modern pont basculant batejat com la Porta d’Europa, fins el W Hotel Barcelona -conegut popularment com l’Hotel Vela-. 

Passem a tocar de la Caseta del Migdia, una antiga dependència d’una antena de la Telefónica que, un cop en desús i abandonada, ha estat convertida en un tranquil bar-berenador envoltat de pins. Som a tocar del Mirador del Migdia amb una molt bona panoràmica sobre els molls de càrrega -de contenidors i d’inflamables-, la Zona Franca, l’aeroport i el Baix Llobregat.

Comencem a baixar i ho fem pel Passeig del Migdia, en Josep Lluís ens comenta que a la nostra dreta hi havia l’antic barri de barraques de Can Valero, fins que arribem a una de les portes del, oficialment anomenat Cementiri del Sud–Oest -mentre que tothom el coneix com el Cementiri de Montjuïc, de Can Tunis o Cementiri Nou (el Cementiri Vell és el del Poble Nou)-. Aquí fem una breu pausa per comentar –en Josep Lluís porta un complert dossier sobre el recorregut d’avui- quin és l’origen del nom Montjuïc. Per a deixar reposar la veu del guia, és en Jaume qui ens ho resumeix: Hi ha diverses teories sobre l’origen d’aquest nom. Uns creuen que ve d’un primitiu temple romà erigit al seu cim en honor a Júpiter, Mons Iovis (Muntanya de Júpiter), que va anar evolucionant fins a l’actual forma de Montjuïc. D’altres, avalats pel fet –arqueològicament provat-  de que, en una de les seves vessants hi havia existit un cementiri jueu, diuen que etimològicament el nom ve de Mont Jueu.  

Aspecte del Fossar de la Pedrera abans
 de la seva dignificació. Dalt del cingle
 hi podem veure algunes barraques al lloc
anomenat, precisament, Sobre el Fossar.

Entrem al cementiri, inaugurat l’any 1883. No hi tenim altre remei si volem anar a visitar el recinte on hi ha el Fossar de la Pedrera. Anem passant, en silenci pel mig del silenci, per “vies”, placetes, terrasses i escales fins arribar a l’accés del Fossar de la Pedrera. Fins l’any 1979 aquest lloc, que ocupa el sot d’una antiga pedrera, era la Fosa Comuna on, fora del recinte “oficial” del cementiri, s’hi enterraven indigents, persones sense recursos econòmics, cossos sense identificar, víctimes dels bombardejos de la guerra civil i aquells (ateus, suïcides, morts en duels,...) a qui no se’ls permetia fer-ho en lloc “sagrat” (3).

Gràcies a la iniciativa de l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya –que des de la fi del franquisme demanà que no s’hi fessin més inhumacions i dignificar aquell indret-, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya van honorar aquest espai amb un projecte memorial elaborat per l’arquitecta Beth Galí que va ser inaugurat el 27 d’octubre de 1985. 

El Fossar inclou una sèrie de columnes on estan inscrits els noms de molts dels afusellats pel franquisme al Camp de la Bota –del 1939 al 1952 n’hi ha 3.400 de registrats-; el mausoleu de Lluís Companys les restes del qual van ser trasllades a aquest indret l’any 1985; el Monument a la Memòria dels Immolats per la llibertat de Catalunya obra d’en Ferran Ventura; el Memorial de les Víctimes del Nazisme dissenyat per l’arquitecte Leonard Glaser, amb deu grosses pedres -una per cada camp d’extermini- i a l’extrem d’una gran zona enjardinada, un seguit de làpides singularitzades: als maçons; als guerrillers o maquis –morts del 1939 al 1955-; a les Brigades Internacionals; als membres del PSUC;… o personalitzades amb emotives dedicatòries: un fill a la seva mare que, per problemes econòmics, va ser enterrada a la fosa comuna o dels pares i avis d’una nena que, per no estar batejada, es tingué d’enterrar en aquest lloc… (4)

Foto del grup davant la tomba-mausoleu del President Lluís Companys

Ens hi estem una estona fent fotografies, mirant i llegint les dedicatòries i els noms de molts dels qui allà reposen. És aquest, veritablement, un indret ple d’històries tristes i dramàtiques, amb moltes sepultures sense nom de persones que si en tenien, un lloc de memòria i reflexió, emotiu i ple de pau que, penso, hem fet molt be de visitar i conèixer.

Sortim del cementiri, passant per la zona reservada als cultes no catòlics: protestants, jueus..., per la porta que dona al carrer de la Mare de Déu del Port i ens dirigim al restaurant MAI ONA on ja tenim la taula parada per al dinar. Primer, però, prendrem les cerveses i –mentre ens serveixen els primers plats- fem les  fotografies dels comensals (la del grup complert l’hem fet davant la tomba del President Companys).

Tractant-se d’un menú a un preu molt econòmic (no arriba a 10 euros) hem menjat força be. Molts per la tarda –hem convingut que la sortida d’avui seria fonamentalment matinal- tenim diversos compromisos, per això la sobretaula és un xic més curta. En Joan Miquel, desprès de consultar els equips de mesura, ens informa que en el recorregut a peu d’avui hem caminat 8, 8 km.

Agraint a en Josep Lluís l’organització d’aquesta passejada matinal, ens emparaulem per a la propera Sortida Xino-Xano del proper dijous 4 de febrer.  

   

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Josep Mª i Pep

Video.- Jaume   https://youtu.be/TDer702QsAU

NOTES.- 

1.- Amb aquest nom es coneixia un indret que hi havia, sota de Miramar i per sobre de la actual Ronda del Litoral, sota el far de Montjuic. El lloc era un punt de prostitució molt cutre que, sorprenentment, existí des dels anys de la postguerra fins els 60 on hi freqüentaven les meuques i les anomenades “pajilleres” més miserables... Es coneixia per "la terra negra" perquè els qui hi acudien a cercar sexe prohibit i sobretot "barat", tenien de fer-ho en aquell sòrdid entorn ennegrit per la pols i les restes del proper moll del carbó.

2.- La muntanya de Montjuïc, amb el domini visual que des del seu cim es te sobre el Pla de Barcelona i les serralades que l’envolten, amb el mar als seus peus i un gran riu –el Llobregat que, ens recorda en Josep Lluís, en aquella època era navegable fins l’actual Papiol-, vies bàsiques de comunicació i intercanvi, va ser una de les raons per les quals, ja a la prehistòria, el laietans –una tribu ibera- des del segle VII abans de C. s’hi instal•lessin. On ara hi ha el castell està documentat que l’any 1073 ja hi havia una torre amb una finalitat estrictament de vigilància –la torre del Farrell- que al llarg de tota l’edat mitjana, encara que en una situació força lamentable, va subsistir-hi. Per aquesta raó, el 1357, el Consell Municipal de Barcelona n’encarregà la reparació. Al llarg dels segles XIV al XVI la situació d’aquest edifici no degué ser gaire bona doncs  s’hi troben continues referències a reparacions. El 1640, a conseqüència de la Guerra dels Segadors, la torre es reconvertí –diuen que en 30 dies- en un fortí militar. La primitiva torre medieval s’envoltà d’una muralla quadrada, amb revestiment de pedra i fang i un semibaluard defensiu en cadascun dels quatre vèrtexs. Malgrat la seva senzillesa resistí l’assalt de les tropes castellanes de Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, Marquès de Vélez, el 26 de gener de 1641(Batalla de Montjuïc). Amb la capitulació del 1652 aquest fortí, fins aleshores propietat del Consell Municipal, esdevingué –per dret de conquesta- una de les possessions de l’Estat espanyol. A la darreria del segle XVII, el 1694,  el fortí es va convertir en una fortalesa i la seva planta ocupà tota la part plana del cim, amb tres baluards mirant cap a terra i una línia de dents de serra mirant al mar. En el decurs de la Guerra de Successió Espanyola, la caiguda del castell en mans de Charles Mordaunt, Lord Peterborough, el 17 de setembre de 1705 fou un factor que influencià als catalans cap a la causa de l'arxiduc Carles d'Àustria. Recuperat el 25 d'abril de 1706 per Felip V, el perdé de nou el següent 12 de maig, no tornant al poder dels felipistes fins el 12 de setembre de 1714, que conforme amb l'article cinquè de les Capitulacions que el mateix dia va proposar a la ciutat de Barcelona el Duc de Berwick, va ser lliurat a les tropes borbòniques que el destruïren parcialment.  Acabada la guerra amb la victòria de Felip V, del 1751al 1779, s’encarregà a l’enginyer militar Juan Martin Cermeño engrandir i millorar la fortificació –complementaria de la de la Ciutadella-  seguint l’estil de les fortaleses estrellades de Vauban amb el resultat que encara avui podem veure. Va ser llavors, també, que es dotà la fortalesa d’artilleria amb 120 boques de foc. El 13 de febrer de 1808, tropes franceses entren a Barcelona amb 5.427 homes i 1.830 cavalls. En un principi havien de romandre tres dies a la ciutat però el 29 de febrer de 1808 un cos de tropes imperials de Napoleó, al comandament del Coronel Floresti, va pujar a la muntanya de Montjuïc per apoderar-se del castell i ho va aconseguir, amb el malestar de les tropes que hi havia, ja que el Capità General del Principat havia rebut ordre de la pròpia Cort espanyola de rebre benèvolament a les tropes napoleòniques. En 1842, durant la regència del General Espartero, la ciutat va ser bombardejada des del castell per a sotmetre un aixecament revolucionari i a l’any següent un nou bombardeig de Barcelona fou ordenat pel General Prim on s’hi van llançar més de 2.500 projectils durant els 81 dies que durà el setge de les tropes governamentals. A la dècada de 1890 hi foren tancats els obrers involucrats en l'onada de violència anarquista. El 1909 al castell hi van tancar també els detinguts durant la Setmana Tràgica moment en què, també a Montjuïc, va ser afusellat el pedagog català creador de l’Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia. L’any 1919 va haver-hi més de 3.000 obrers empresonats a causa del conflicte de la Canadenca, el 1936 es va omplir de presos de dretes i del 1936 al 1938, a més de continuar com a presó, hi van afusellar 173 persones. El 15 d'octubre de 1940 hi morí afusellat el President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. Per tot això el castell de Montjuïc no ha estat, precisament, un edifici gaire estimat pels barcelonins. 

3.-  Hi ha, també, persones que volent expressar la seva solidaritat amb els humils i els immolats han manifestat la seva voluntat de ser enterrats a la Fosa Comuna.

4.- Podeu llegir mes informació sobre el Fossar de la Pedrera en un documentat i interessant article d’en Ricard Conesa al següent enllaç: 
http://www.academia.edu/8937701/Del_duelo_clandestino_al_recuerdo_colectivo_el_Fossar_de_la_Pedrera_del_cementerio_de_Montju%C3%AFc

CRÒNICA DE LA 64ena SORTIDA XINO-XANO

La vall del torrent de Passavets amb l'avetera (de color verd fosc) envoltada per la gran fageda

ASCENSIÓ AL TURÓ DE L’HOME PER LA FAGEDA I L’AVETERA DE SANTA FE

A les 7h 30’ del matí ben puntuals i encara un pel adormits, els caminadors i la caminadora que avui ens hem apuntat a la sortida, pugem als dos cotxes que, des de Barcelona, ens portaran fins a Santa Fe del Montseny. 

“Després de tants dies d’entrants, escudella i carn d’olla, pollastre rostit, canelons, neules i torrons ja començava a tenir ganes de fer una caminadeta...”, diu algú mentre anem de camí “... doncs a mi, amb el fred i encara fosc, matinar em fa molta mandra”, ha contestat un altre. Però aquí estem, uns i altres, disposats a passar un bon dia. 

Quan arribem a Santa Fe, desprès d’haver recorregut des de Sant Celoni els 21 km de carretera –amb forces revolts- que hi porta, observem damunt l’asfalt nombroses branques que el vent ha fet caure dels arbres. Com deu haver bufat el vent aquesta nit...!, diem. Un cop arribem a l’aparcament de la Font de Passavets hem de treure, de sota del cotxe, alguna branca que en Pep es volia endur de “record” encastada entre la roda i el parafangs...

Son quarts de deu i ja és l’hora d’esmorzar. El vent, a ràfegues, continua bufant amb força fent voleiar –com una mena d’original torb- milers de fulles de faig que, en aquesta època, encatifen el terra. Intentem cercar, al mig de la gran fageda que envolta la font, un indret arrecerat on poder-hi esmorzar. No és fàcil, arreu bufa el vent i finalment la gana ens fa decidir per un lloc -també ventejat- proper al llit del torrent i al costat d’unes grosses pedres... Mentre  mengem els entrepans -entre oliva i oliva i algun trago de vi- convenim que potser, avui, no serà el millor dia per a pujar al Turó de l’Home: “Allà dalt hi deu fotre un vent de nassos...”, comentem. “Ja ho vaig advertir en la darrera revisió del meu pronòstic: no plourà, ni nevarà però el vent no serà fluix...” puntualitza en Joan Miquel. Un cop més, ho ha encertat de ple. 

Decidim pujar un tros, pel mig de la despullada fageda, fins al lloc on hi ha l’abraçada del faig i l’avet i en funció del vent que faci continuarem o no l’excursió. Aquets dos arbres, recargolats entre ells, no estan a tocar de l’itinerari senyalitzat que porta al Turó de l’Home, per això en Joan Miquel ha recollit les seves coordenades exactes al GPS. Ens comenta que, segons aquest estri, hem de deixar el camí i anar torrent de Passavets amunt... Així ho fem, intentant descobrir -l’aclarida fageda ens ho facilita- el verd d’un avet abraçat a un despullat faig... però, no ens en sortim. O les coordenades -tretes d’una guia excursionista- son errònies o quelcom ha fallat: no sabem veure cap parella d’arbres impúdicament abraçats per enlloc... Ho deixem corre.

Els "llebrers"

Tot i que, a estones, sentim bufar el vent –potser protegits pel vessant de la muntanya- no el notem. Decidim, doncs, reprendre l’excursió tal i com la teníem prevista. Prenem un corriol que puja directament a buscar l’antiga pista de desforestar que, actualment, és el camí que porta al Turó de l’Home. L’itinerari, molt ben senyalitzat, va pujant fen ziga-zagues tot guanyant alçada muntanya amunt.  Anem pel ben mig de l’anomenada Fageda Gran, de tant en tant, tenim de travessar nombrosos i grans tous de fulles que, com un mantell de neu, cobreixen el camí i ens arriben fins l’entrecuix... La ruta és molt agradable però, com diu aquella cançó d’en Serrat: “... el camí fa pujada i jo vaig a peu...”. El pendent es fort i es fa notar. Els diferents ritmes de la colla, ens divideixen en dos grups: davant els “llebrers” i desprès –tenint de recuperar l’alè més sovint- els autèntics “xino-xano”... 

Nombrosos mantells de fulles cobreixen el camí

A la bona companya Conxita amb l'estimació de tots

A mitja pujada, l’única “noia” que avui ha vingut a la caminada, decideix que ja en te prou... “com que heu de tornar a baixar per aquí us esperaré en aquest revolt...”, “... de cap manera, aneu, aneu tranquils –ens insisteix quan li proposem de quedar-nos, algun de nosaltres, per a fer-li companyia- jo ja m’entretindré passejant per aquí, observant els detalls del bosc i cercant algun mineral o pedra preciosa que, diuen, pel Montseny se’n solen trobar... us espero aquí fins que baixeu...” Amb un cert sentiment de que, potser, no ho tindríem d’haver fet, la deixem –sola i abandonada com la Blancaneus...- al mig del bosc i, capcots i gairebé sense girar-nos, continuem muntanya amunt... 

Amb l’alçada, els faigs es van aclarint i comencen a dominar els avets..., alguns d’ells, monumentals. Arribem a un punt on el camí planeja, protegit del vent pel Turó Gros que deixem a la nostra esquerra i on poden veure-hi –perfectament conservat- el pou de glaç del Comte.

El pou de glaç del Comte

El cim del Turó de l'Home des
del collet dels Rocs Cremats

Quan, una mica més amunt, som al petit collet herbat que separa els Rocs Cremats del Puigsesolles –coronat d’antenes- la visió que hi tenim ens impressiona. Davant nostre, encara una mica més amunt però ja a tocar, el coll Pregon -on hi veiem arribar algun del tres companys que ens precedeixen...-, el Turó de l’Home –rematat amb l’antic observatori-, el Puig Sacarbassa i, una mica més enllà, les Agudes. Girant la mirada vers la vall per on hem pujat, en primer terme –amb un color verd fosc- l’avetosa envoltada per la gran fageda de Santa Fe –ara a l’hivern mostrant, ben despullats, la blancor dels seus troncs-, el Turó de Morou –que visitàrem en una de les nostres primeres xino-xano- i al fons de la vall, darrera les muntanyes que la tanquen, la silueta inconfusible del Turó i el castell de Montsoriu.

La fageda gran i l'avetosa des dels Rocs Cremats

Quan, els qui anem darrers, ens enfilem cap el coll Pregon el companys que van davant ja ens fan senyals des del mirador que hi ha dalt del Turó de l’ Home. Ja han fet el cim !!! Dalt la carena el vent es fa sentir de valent i alguna de les ràfegues falta ben poc per a que se’ns emporti (?) o ens faci caure... Sort que amb l’ajut dels bastons formem un bon trípode o quadrúpede... !!.

Passa una mica de les dotze del migdia quan ens trobem tots, dalt del Turó de l’Home, ben arrecerats del fort vent per les parets de la històrica casa-observatori. Contemplem el panorama de muntanyes i valls que envolta aquest privilegiat mirador: les Serralades del litoral -amb el Corredor, el Montnegre i el Collserola-, el Matagalls, el Pla de la Calma, el Tagamanent, les properes Agudes, les Guilleries, els cims del pre-pirineu, els Pirineus i –en un dia ventilat com avui- fins i tot, en mig de núvols, la Serra de Tramuntana de l’illa de Mallorca !!. 

Per a poder-ho ensenyar als incrèduls, ens fem la fotografia del grup. En aquesta ocasió, com que ens ha fet por que el vent s’emportés la màquina i el trípode, hem demanat a un altre excursionista que també havia fet el cim que fes de fotògraf.

Tota mena d'excursionistes i de bastons... però, dalt del cim !!

Contens i satisfets per, desprès de tants anys, haver pogut tornar a pujar dalt d’aquest mític cim desfem el camí fins a la Font de Passavets. Baixar, ja és una altra cosa. Gairebé no ens adonem, tot i que -camí avall- el pendent també es fa notar, arribem on la Conxita ens està esperant. Gairebé l’abracem d’alegria !!, “pensàvem que hauries anat baixant cap els cotxes...”, li diem. “Hem quedat que us esperaria aquí... i aquí estic !!”, ens contestar ferma i solemnement... i amb tota la raó !!. Ja tots plegats, acabem d’arribar fins la font i el pàrking on hem deixat els cotxes. Allà ja ens hi espera l’Enric que, amb el seu tot-terreny, també s’ha acostat -fins on l’han deixat- al Turó de l’Home.

El "milfulls"... molt maco i molt bo !!

Carretera avall desfem camí fins a Sant Celoni. A l’hora assenyalada, 2/4 de tres, arribem al restaurant El Rebost on ja ens hi esperen la resta de comensals de la colla prenent les cerveses. És la primera vegada que acudim a aquest lloc i cal dir que, segurament, no serà la darrera. Ens han ates molt be i el dinar -de menú- ha estat variat, molt ben presentat, bo i a un preu molt raonable. Amb caminada o sense, mirarem de tornar-hi.

Després d’animada conversa –on, evidentment, hem parlat dels darrers esdeveniment polítics i de la recent investidura del nou president Puigdemont...-, ens fem la fotografia del grup complert i ens acomiadem –aquells que hi puguin venir- fins la passejada  matinal-cultural del proper dijous 21, a alguns llocs de la memòria històrica de la barcelonina muntanya de Montjuic.

Agraint a tots i totes la vostra assistència i participació donem per acabada la 64ena Xino-Xano.

Segons els equips de mesura d’en Joan Miquel hem caminat uns 11,5 quilòmetres amb uns desnivells acumulats de +/- 565 m.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Joan, Enric i Pep.

CRIDA A LA PASSEJADA CULTURAL (MATINAL) PER MONTJUIC

MATINAL CULTURAL PER ALGUNS LLOCS DE LA MEMORIA HISTORICA: MONTJUIC

Data.- Dijous 21 de gener 2016

Recorregut i llocs a visitar.- Agafarem l’autobús 150 a la parada d’origen de l’Av. Reina Maria Cristina (a tocar de les Torres Venecianes de la Plaça d’Espanya, a partir de les 9h hi ha un bus cada 15’) que ens portarà fins el Castell de Montjuic. 

Un cop allà baixarem fins al Fossar de Santa Eulàlia per a visitar el lloc on, el 15 d’octubre de 1940, va ser afusellat el President Lluís Companys. 

Continuarem pel camí que voreja el castell i baixa cap el Jardí Botànic i ens porta fins una de les entrades del Cementiri de Montjuic, amb nombroses obres d'art funerari, en un extrem del qual hi ha el Fossar de la Pedrera. És aquest un indret poc conegut i visitat per molts barcelonins. Aquesta antiga pedrera que inicialment va ser un lloc on s’hi enterraven indigents, persones sense recursos econòmics o cossos sense identificar, va ser arran de l'esclat de la Guerra Civil quan va començar veritablement el seu camí per convertir-se en un lloc de memòria. Durant el conflicte va ser el lloc on s'enterraven les víctimes dels bombardejos, però acabat aquest, es va convertir en la fossa comuna a la qual portaven els cossos dels afusellats -entre els anys 1939 i 1952- com a conseqüència de la repressió franquista, principalment al Camp de la Bota o -els de més “ranc”- al proper Castell de Montjuic. Un monument commemoratiu –una mena de pietat clàssica- obra d’en Ferran Ventura i unes columnes on hi ha gravat el nom de molts dels executats, ho recorden. Al Fossar hi podrem veure, des del 1985 la tomba del president Companys quan s'hi traslladaren les seves restes. “In memoriam” és el conjunt monumental en record a les víctimes de l' Holocaust Nazi dissenyat per l’arquitecte Leonard Glaser que reuneix deu gosses pedres, una per cada camp de concentració. En els camps de concentració nazis van morir 7000 espanyols, molts d'ells a Matuthausen on van ser portats la majoria. Al Fossar hi ha també nombrosos memorials que ens recorden a polítics de la resistència antifranquista, brigadistes internacionals, guerrillers antifranquistes, maquis, maçons… en destaca el Monument als Llibertaris morts pel franquisme obra d’en Juanjo Novella erigit el 2011. 
A 2/4 de dues donarem per acabada la ruta i en dirigirem a un proper restaurant.

Després de dinar podem retornar amb el bus H-16 que des del Passeig de la Zona Franca, passant pel centre de la ciutat, porta al Forum.

Dinar.- Després de la visita anirem a dinar, aproximadament a les 14h, al Restaurant MAI ONA situat al Passeig de la Zona Franca 35-39 telèfon 932 23 19 55 on tenen un menú d’ 11 euros.

Lloc i hora de trobada.-  Ens trobarem, per a començar la matinal cultural, a la Torre Veneciana de la dreta (mirant a Montjuic) de l'Av. de Maria Cristina a les 10h de matí (esmorzats). Penseu portar les targetes multi-viatges per al bus.

Inscripcions.- Com que possiblement serem una bona colla, per tal de reservar taula al restaurant, agrairíem confirmeu l'assistència -especialment al dinar-, contestant el correu de la crida o dient-ho a en Josep Lluís que és qui organitza aquesta matinal, avants del vespre del dilluns dia 18 de gener. Dimarts al matí direm al restaurant el nombre de comensals. Gràcies. 

Fotografies d'en Josep Lluís, el coordinador i promotor de la sortida.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

Pronòstic pel dijous 21.

Aquest dijous tot apunta a que gaudirem del que sovint diem "bon dia", encara que darrerament no ho hauríem de dir perquè ja fa massa temps que no plou. Els boscos i les plantes en general estan molt secs i cada dia que passa el risc d'incendi és més alt.
Bé però, pel que fa a la nostra sortida matinal, a Montjuic lluirà el sol tot el dia, el vent serà fluix de Mestral al matí girant al llarg del dia a Llevant, la humitat relativa serà baixa i la temperatura al punt del matí de 7º però tot seguit augmentarà a 12º per acabar el dia a 13º.
És a dir, com deia tindrem bon dia per nosaltres. Mal dia pels boscos.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

CRIDA A LA 64ena SORTIDA XINO-XANO

El Turó de l'Home i el Puigsesolles en primer terme.

AL TURO DE L’HOME PER LA FAGEDA I L’AVETOSA DE SANTA FE

Data.- Dijous 14 de gener del 2016.

Tipus d’itinerari.- El Turó de l'Home, amb els seus 1.706m., és el cim mes alt del Montseny.

Al seus peus la vall de Santa Fe, encatifada de faigs, té un aire alpí que la fa ser, potser, una de les més belles de la serralada. Allà, abans que el fort fred es faci notar, us proposem anar en aquesta ocasió. 

Punt d'inici de la caminada a la Font de Passavets

En aquesta caminada pretenem assolir el cim del Turó de l’Home per un dels seus vessants paisatgístics més interessants: pujant-hi per la fageda i l’avetosa de Santa Fe. Guerau de Liost, un dels poetes que millor han glosat el Montseny, va escriure aquests coneguts versos dedicats precisament als faigs i als avets: 

“Gòtics semblant el faig, l’avet,

puja, segur, l’avet ombriu,

rígid de fulles, d’aire fred,

car és d’un gòtic primitiu.

Amb son fullatge trèmul, net,

ben altrament, el faig somriu,

més joguinós que massa dret,

car és d’un gòtic renadiu.”

La imatge és ben exacta: els faigs i els avets tenen tot l’aire solemne i vertical de les catedrals gòtiques. I la seva monumentalitat.

Precisament, en un punt del recorregut passem a tocar d’un símbol de la proximitat –a partir dels 1.300 m d’alt- d’aquestes dues especies d’arbres: un avet i un faig entortolligats, gairebé amb els troncs fusionats, que son coneguts amb el nom de l’Abraçada.

Al final de la pujada arribarem al Turó de l’Home un dels objectius dels primers excursionistes catalans, abans que les millores en les comunicacions els animessin a fer “expedicions” cap al Pirineu. Dalt de tot encara hi ha la caseta d’observació meteorològica (1) i, si el dia hi acompanya, es pot gaudir d’un magnífic panorama: des del Pirineu fins a les muntanyes de Tarragona i des del mar (en dies molt clars es veu l’illa de Mallorca) fins als cims del Pallars.

Una caminada que, xino-xano, ens permetrà reviure vells records d’antigues excursions (quan –més joves- carregats de forces i d’ energies, no únicament pujàvem al Turo de l’Home, sinó que aquest era tant sols una etapa més en les nombroses travesses que fèiem al Montseny...) i, assolint o no el cim (que segur que ho farem), gaudir d’uns paisatges i entorn –la fageda i l’avetosa- encisadors.   

Font de Passavets

Recorregut i dificultat.- L'itinerari s'inicia, 1 km més enllà de Santa Fe, al poc d’haver passat el punt quilomètric 22 de la carretera de Santa Fe a Sant Marçal (BV5114) on aquesta travessa la riera. Serem a la Font de Passavets (454462–4625738–1.233) on hi trobarem un aparcament ben arranjat i un plafó amb un mapa esquemàtic del Parc Natural. Deixant la font a mà esquerra començarem a pujar, pel mig d'una fageda, tot seguint els senyals indicadors. Si volem veure l’ Abraçada del faig i l’avet (454028–4625514–1.350) caldrà estar a l’aguait i prestar atenció a les coordenades. El camí continuarà pujant, en un zig-zag constant, tot passant per l’avetosa de Santa Fe o de Passavets (454177-4625376-1.437), els boscos autòctons d’avets –amb el que hi ha al nord del Matagalls- situats més al sud del continent europeu. Arribarem, ja gairebé dalt del serrat, al Pla dels Pous (453950-4625044-1.536), deixant el Turó Gros a la nostra esquerra, on hi podrem veure el pou del Comte perfectament conservat. Revoltarem per la capçalera de diversos sots o torrents fins que arribarem a un collet herbat amb els Rocs Cremats a la dreta i el Puigsesolles i les seves antenes a l’esquerra. Al poc arribarem al Coll Pregon (1.654 m d’alçada) i des d’allà per unes escales pujarem fins al cim del Turó de l'Home (453131-4625316-1.704).

Retornarem (en funció de com estiguem de cansats TOTS els expedicionaris) desfent el mateix camí o, fen un recorregut circular per l’altre vessant de la riera de Passavets, continuant el PR-C 208 passant pel Coll de Sesbasses (452937-4625114-1.643) i la Font de Briançó (453496-4625800-1.450) fins arribar de nou a la Font de Passavets. En el primer cas el recorregut total és d’uns 7,5 km, amb uns desnivells acumulats de +/- 550 m i en el segon -baixant per la font de Briançó- d’uns 9 km i uns desnivells de +/- 600 m. La dificultat, en qualsevol cas, és mitjana-alta.

Observeu les diferents opcions de recorregut: fent la volta complerta o retornant per les ziga-zagues de pujada.

Gràfic amb els desnivells en el recorregut de 9 km

Dinar.- Tenim encomanat lloc per a dinar, a les 14h 30’, al restaurant “El Rebost” al carrer de Sant Joan, 15 de SANT CELONI el telèfon és 938 67 36 40 i podeu veure, també, la seva web  www.elrebostsantceloni.com . El preu del menú diari amb begudes, cafè i IVA inclòs és d’ 12,50 euros.

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Hem de pensar que –si ve alguna ànima caritativa ara, amb el fred, portarà cafè; en Llorenç, l’Antonio i en Zac –si poden venir- portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena I. les olives i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola. 

No cal dir -i més si, com sembla, el fred es va animant- que cal dur roba d’abrigar (barrets, “buffs” o tapaboques tubulars, guants, bufandes o -fins i tot- alguna manta… he,he...); calçat adequat al temps i recorregut i crema protectora del sol i del fred, per a la pell i els llavis i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, aquells que els necessitin o ho desitgin, els bastons.  

Lloc i hora de trobada.- Farem l’ “aproximació”, fins al lloc on iniciarem la caminada, en cotxes. Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant per Internet, en funció dels qui hi anem, el nombre de vehicles que necessitem i la distribució i “repartiment” dels xino-xaners/es en els mateixos. Per tant, sisplau, confirmeu el més aviat possible l’assistència i –si és el cas- la disponibilitat de vehicle per tal de que el coordinador organitzi la logística de transport i els possibles “punts de concentració” a Barcelona i l'hora de trobada. Per als qui sortim de Travessera/Llepant serà a les 7h 30’ del matí. El "repartiment" final en els diferents cotxes, l'anirem comunicant directament als assistents per correu electrònic.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dilluns 11 de gener, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep -el company que coordina aquesta sortida- més que rés per tal de poder confirmar al restaurant (dimarts al matí) el nombre de comensals que serem, el dijous, a dinar.

Una abraçada

L'observatori el 1932

NOTA 1.- L’observatori del Turó de l’Home és un indret molt emblemàtic, creat el 1932 per Eduard Fontserè (científic i sots president del Centre Excursionista de Catalunya), l’ Institut d’Estudis Catalans i la Generalitat de Catalunya. De fet va ser dels primers d’Europa que es van instal•lar al cim d’una muntanya. Fins fa poc més de deu anys, encara hi vivia un meteoròleg en aquesta casa-observatori: en Miquel Meseguer Garcia de Castro, fill d’en Fernando Garcia de Castro una persona que molts de nosaltres encara recordem de les nostres visites al cim, mentre preníem alguna beguda del seu “bar” instal•lat en la recepció de l’observatori i ens explicava com transcorrien els dies, d' ell i de la seva família, que -des del 1951- feien estada en aquell isolat indret. Des de l’any 2004, no hi ha ningú, de forma continuada, prenent les dades ni esperant l’arribada de visitants al Turó de l’Home. La presència constant es va aturar quan l’antic Instituto Nacional de Meteorología, que depenia del govern espanyol, va rescindir el contracte al fins aleshores observador, en Miquel Meseguer. La tardor de l’any 2010, després de sis anys sense dades sistemàtiques –Meseguer en va seguir recollint algunes durant un temps–, el Servei Meteorològic de Catalunya va decidir instal•lar una estació automàtica. Ho va fer, però, al cim del Puigsesolles, situat a pocs metres del Turó de l’Home i a una cota uns metres inferior.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

Aquest dijous és gaire bé segur que no plourà, però farà fred. Sobre tot pujant al Turó del Home per la vessant nord. Els núvols seran alts durant tot el dia fins potser al vespre que és quan hi un cert risc de precipitació. No s’espera que hi hagin masses clars en aquesta configuració de nuvolositat.

Però si els esdeveniments atmosfèrics es precipiten a ultimíssima hora, cosa força corrent en política darrerament, tenim condicions adients per a què cap a mig dia veiéssim alguna volva de neu.

La temperatura a la una serà de 2º baixant, la humitat s’aproximarà al 100% en augment i el vent haurà girat cap a nord i afluixat moltíssim.

Quadres extrets i editats de la previsió de l'agència METEOSIM

En resum, caldrà que ens abriguem força i portar calçat i mitjons de recanvi per si ens mullem els peus.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

Nota: Per fer aquest pronòstic i en aplicació de l'acord de desconnexió de l'estat que ens oprimeix, s'ha fet sense tindre en consideració els mapes de la AEMET.

ACTUALITZACIÓ

Del dimecres 13 de gener

Hi han dues variables referent al pronòstic anterior que són dignes de menció. El vent no serà fluix ni del nord i la humitat lluny d'acostar-se al 100% anirà de baixa. Per tant desapareixen les condicions optimes per la presència de la neu.

El fred però, es ratifica.

J.M.

Assemblea de la Comissió de la Memòria del Clan Ós Gris

SE SABRÀ TOT

Ara fa al voltant de dues setmanes, un parell de membres del COMECLOG, vàrem tractar d’imposar el calendari del Clan del any vinent per l’article 36. Però és clar, va ser impugnat tal com era de preveure. Llavors, algú del comitè de remenadors de cireres, va voler convocar una reunió del COMECLOG, però ho va fer pel xat de Whatsapp del Clan Os Gris en lloc de pel xat restringit.

Això no hagués tingut gaire conseqüència si no fos perquè es va muntar la reunió amb tast de vermut  “anticrisis” i dinar de menú diari. L’efecte crida va ser demolidor i l’arribada de nàufrags assedegats de vermut a la vorera de la Bodega Pàdua va ser multitudinària.

La bodega del Lloro

Per sort per la operativa de la reunió va haver-hi baixes dels membres numeraris dels remenadors, i també algun dels claners que es van apuntar. Tot i així, ens vàrem aplegar vuit. Faltaven dos membres del COMECLOG amb excuses justificades, en Joan Simarro i en Josep Maria Serena, però el seu lloc va ser cobert per dos membres del Clan amb motivacions justificadíssimes, en Jaume Llobera i en Josep Fitó que van venir en condició de COME.

El Lloro de Pàdua

Després de ser-nos servit el vermut del Lloro (especialitat de la casa) amb la seva ració de anxova/seitó, olives i patates fregides per només 2 Euros amb 50 cèntims es va intentar començar la reunió, però tan sols vàrem aconseguir aprovar una prèvia: En Jaume i en Josep van ser admesos per unanimitat com a membres de ple dret del COMECLOG.

Després ens vàrem cruspir el menú, la gran majoria menjant tot el que tenim prohibit (sigui pels metges o sigui per les respectives “jefas”) i és clar, estava boníssim. I com que vàrem ser molt feliços ja no es va parlar més de la reunió ni del calendari ni de les impugnacions, així que el calendari publicat en el nostre blog el 9 de desembre, va quedar aprovat per aclamació etílica.

Joan Miquel Cortés

Fotos: Enric Escobedo, Sant Google i Enric Escobedo (per ordre de aparició)

Notes aclaridores:

Sortides de Equinocci. Les dates proposades de primavera i tardor seran definitivament i finalment triades pels agosarats que tinguin prou coratge per organitzar-les.

Ara ja ho sabeu tot. És per això que he triat com a títol el mateix que la adictiva novel·la d’en Xavier Bosch.