CRÒNICA DE LA 70ena SORTIDA XINO-XANO

Una de les vistes des del claustre-mirador d'Escornalbou

CRÒNICA D’UN CALORÓS DIA D’ESTIU PELS PAISATGES,  ALGUNS MONUMENTS I LA GASTRONOMÍA DEL BAIX CAMP

“El dia 7 va ser un altre dia tòrrid: a Lleida el mercuri es va disparar fins a 43,1 graus, a Artés van arribar a 43 i a Tremp a 42, però es van arribar a fregar els 40 graus en algunes localitats del Pirineu...”, això deia el diari Ara, el dissabte 9 de juliol, en la seva crònica meteorològica de la setmana.

La sonda termomètrica exterior dels nostres vehicles, en alguns moments del nostre recorregut, ha marcat els 38 º (dins però, gràcies a l’aire condicionat, estàvem –segons els gustos- a 21 º o menys...). Ens felicitem, doncs, per haver organitzat la sortida de juliol, pràcticament, “a cobert” fent la passejada per dins d’ombrejats edificis o “a cavall” de climatitzats carruatges. Altrament, amb la calor i xafogor d’aquests dies, haguéssim pogut prendre mal...

Primera parada: Punt de trobada.-

Com ha de ser, ben puntuals (el cotxe on anava aquest cronista ha estat el darrer, tot i això, hi hem arribat a les 8h 30’ clavades...), ens hem trobat tots els xino-xaners –els qui venim de Barcelona i l’Hospitalet, els del Maresme i el del Vallès Occidental- al “punt de trobada”, l’àrea de servei “La Porta de Barcelona”, pràcticament a l’entrada de l’autopista que ens portarà cap a Tarragona. Som, en total, 6 cotxes. A aquesta hora del matí l’ambient és fresc tot i que  (com ja ens ha advertit en Joan Miquel al seu pronòstic), a mesura que el dia avanci, “lo caloret” es farà sentir.

L’aproximació.-

Després de les salutacions el cap d’expedició, en Josep Maria, dona el senyal de marxa... un parell de cotxes, però, neguitosos... rummm... rummm... rummm... ja han premut l’accelerador i han sortit autopista enllà. El altres, disciplinats, anem –en fila índia- un darrera l’altre. Al poc –a l’alçada de Sant Sadurní- ens contacta un dels “fugits” per afegir-se a la comitiva... l’altre, “quien sabe onde para...”. No patim, com tots sabem on hem d’anar, ja ens trobarem.

El fet d’anar seguint a en Josep Maria, “senyor de Bot” i bon coneixedor d’aquesta ruta, ens fa estalviar (sense fer cap estafa ni infracció) alguns calerons en peatges i això sempre va be.

Segona parada: L’esmorzar.-

A 3/4 de deu arribem a Riudecanyes, vila situada –a 195 m d’altitud- sota el pantà d’aquest mateix nom. Cal esmorzar hi ho fem, demanant les begudes i els cafès, al bar “La Societat” on molt amables ens obsequien amb uns plats ben plens de excel•lents olives arbequines. 

Escornalbou.-  

A 2/4 d’onze tenim concertada la visita guiada al castell-monestir d’Escornalbou situat, en un dels contraforts de la serra de l’Argentera, damunt del poble. Quan hi arribem, ja ens hi espera el cotxe de la colla, “fugit” i “perdut” que faltava. Ja hi som tots !!!. Des de l’aparcament veiem, dalt d’un promontori rocós, el Mirador de Puig-Ferrós; el camí que –en uns cinc minuts- hi mena surt d’un dels extrems del pàrking on hem deixat, per a que descansin, els vehicles. El mirador, protegit amb baranes, és ben ple de nois i noies escoltes -amb els seus acolorits fulards- alegrois i juganers: “com nosaltres fa uns quants anys...”, diem nostàlgics. Falta molt poc per l’hora que hem quedat amb el guia i, a més, amb tanta joventut com hi ha, dalt del mirador, no hi cabríem... Ens enfilem doncs, no cap el Puig-Ferrós, sinó per l’empedrat camí que porta dins del recinte del castell-monestir.

Paguem el tiquet (a preu de jubilats) –al guia ho farem després- i comencem la visita. L’antic castell i convent de Sant Miquel d’Escornalbou (1) està situat en un replà del turó de Santa Bàrbara o de la Mola, a 649 m d’alçada, a l’extrem sud de la serra de l’Argentera.

La visita.- 

Desprès de veure, ben asseguts en una sala on hi estem molt fresquets, un audiovisual comencem la visita del castell-casa senyorial i recinte del monestir. Ho fem –com si haguéssim arribat a cavall de mules- per les cavallerisses, on hi ha penjats estris i muntures d’època. Passem, tot seguit al rebedor de la casa que Eduard Toda condicionà dins del que havia sigut l’antic castell i convent.

Hem localitzat al "Princep Blau" en un dels seus palaus.

Per una escala de fusta accedim al primer pis. El guia ens mostra l’anomenat Saló Blau. Podríem dir que és la sala principal de la casa on hi veiem l’estil de decoració que hi imperava quan Eduard Toda i els següents propietaris, la van habitar. Per una petita finestra, darrere d’un piano de mitja cua, es veu el menjador que després visitarem. Hi ha, també, quadres d’antics propietaris -entre els quals destaca el del matrimoni Bridgman- i alguns objectes i col•leccions, com diferents peces de vidre bufat, procedents d’alguns dels viatges o de la dèria d’anar aplegant pedres i objectes curiosos d’en Toda.

Visitem, tot seguit, la biblioteca. És un conjunt de dues sales on Eduard Toda hi va disposar, a inicis de segle XX, una excepcional biblioteca. La col•lecció de llibres consta, actualment, d’uns 5.000 volums de diferents temàtiques, entre les quals destaquen un conjunt de miscel•lànies de viatges, botànica, història,..., en diverses llengües, principalment, el francès i l’anglès. Una de les curiositats que hi ha exposades és un globus terraqüi del segle XIX. En una estança annexa, amb una acollidora –i a l’hivern necessària- llar de foc, Eduard Toda s’hi instal•là el despatx.

Per un rebedor, accedim a un conjunt de sis habitacions, de les quals quatre són dormitoris, una sala, l’escriptori, i la anomenada Sala d’armes amb peces, armes i objectes “per a fer pupa” que Toda portà dels seus llavors exòtics viatges i –segons el guia- pistoles, trabucs, navalles i punyals utilitzats pels antics bandolers que ocuparen el castell.... D’aquesta primera planta hi destaquem, també, els espais  destinats al Cardenal Vidal i Barraquer, on hi ha una gran cambra amb unes vistes espectaculars sobre el Camp de Tarragona i la costa, una dependència destinada al repòs o les converses i un petit escriptori.

Pugem al segon pis. Després de passar per un rebedor, passem a visitar  vuit habitacions més per a convidats, quatre d’elles dormitoris. En destaca l’habitació de la mare d’Eduard Toda, Francesca Güell i Mercader. Aquesta planta estava reservada, preferentment, a les convidades femenines de la família. Des de totes les finestres, podem gaudir de les boniques vistes que donen al pati amb el claustre-mirador del monestir, una de les torres i la façana de la Sala Capitular en primer terme i, més enllà, la plana, les muntanyes i – avui mig encalitjat- el mar.

Baixem un parell de plantes. Accedim al menjador una de les dependències, també, destacables de la casa. En un dels panys de paret –damunt d’una gran llar de foc-, hi ha un Sant Jordi i el drac, fet de terracota. El mobiliari de la sala: taula, cadires, bufet, armari plater, llampares i complements formen un harmoniós conjunt. Un petit balcó, anomenat dels músics, enlairat i que comunica amb el Saló Blau, era sovint aprofitat per amenitzar els àpats més importants. Des del menjador es pot sortir directament al pati on hi ha el claustre del monestir; Toda entenia aquest espai-jardí, especialment a l’estiu, com un complement o continuació del menjador (ens hi imaginem després de sopar els homes, per un costat, fumant havans amb la copa de conyac als dits i les dones, per un altre, fent temps fins a l’hora d’anar a dormir “fer-la petar” en animades converses...).

Visitem, a continuació, la Sala de la Ceràmica on podem, en certa manera, apreciar una de les principals aficions de Toda: el col•leccionisme. Hi veiem rajoles d’èpoques i procedències distintes, dins de les quals, hi destaca una col•lecció de ceràmiques de “blau català”, una auca de rajoles catalanes amb la representació de vells i diferents oficis i les peces del “Delfts Blauw”, ceràmica blava holandesa, que Eduard Toda va anar aconseguint al llarg dels seus viatges i estades a l’estranger.

L’última sala que visitem és el celler, on hi podem apreciar l’aprofitament de les antigues estructures del monestir per a la construcció de la casa. Hi destaquen, a més de les imprescindibles botes per al vi, tres “moralitzadors” murals pintats a la paret. Un d’ells explica la llegenda dels frares franciscans que tenien prohibida la ingesta de carn (i del que feien per a amagar-ho...). El segon, ens parla dels amors prohibits entre una princesa cristiana i un rei sarraí (i el càstig que, per aquest “pecat”, patiren...). I el tercer, la llegenda de com es va construir el monestir i què se’n va fer de la pedra que en va sobrar.

"El rapte de la princesa..."

Sortim a l’exterior, a l’espai que antigament ocupà el claustre, situat a resguard del temple i actualment reconvertit en el pati-jardí-mirador que hem vist des de les finestres de les habitacions. Aquí hi podem apreciar molt be les dues etapes evolutives del monestir. En l’època dels pares agustins, el claustre, únicament tenia un pis d’alçada però, durant l’època franciscana es va decidir construir un nou claustre, de tres pisos, per donar cabuda al gran nombre de frares que hi vivien. D’aquesta mateixa època seria la cisterna. El que ara podem veure, l’ala sud del claustre convertit en un magnífic mirador sobre la vall, és un dels elements que més destaquen del pati-jardí que Eduard Toda es va fer construir a principis de segle XX. La part del claustre que es convertí en barana-mirador ja estava desmuntada i moltes pedres i fragments de la resta es troben disseminats i reutilitzats per tots els edificis. Ens hi estem una estoneta, mig asseguts a l’ombra de les arcades, contemplant el panorama. A l’ala de llevant es conserven algunes dependències del vell monestir, la Sala Capitular i la Sagristia (que comunica aquesta sala amb el temple). Estan construïts amb gres vermell i moltes de les pedres presenten unes curioses formes “artísticament” erosionades.

Panorama des d' Escornalbou (el poble i la serra de l'Argentera)

La Verge del Llibre a la Sala Capitular

La Sala Capitular era el lloc on els monjos es reunien per vetllar pel bon funcionament del monestir i la comunitat. Es tracta d’una sala quadrada amb finestres apuntades i coberta amb volta de creueria. Actualment és una capella, on hi podem veure la talla de la Verge del Llibre, patrona dels bibliòfils. A la paret, s’hi conserven restes de decoració de pedra del monestir com la mitra i la “T”, la Tau de Tarragona. En un dels vitralls, contrastant la foscor de l’interior amb la claror de fora, hi podem veure una representació de Sant Miquel vencent al dimoni. 

  

Passem per l’antic espai que, durant segles, ocupà el cementiri del monjos, ara un ombrejat, gràcies a alguns vells xiprers,  mirador damunt l’entorn –pobles, vals i muntanyes- que ens envolten.

Per una escala-passadís-tunel, situada al costat del mur nord de l’església, baixen fins la Cripta que hi ha sota del presbiteri. És una sala formada per tres petites naus separades per dues files d’arcs amb un pilar central. Sortim de la cripta, per uns esglaons que comuniquen directament amb l’interior del temple.

L’església de Sant Miquel és, sens dubte, l’element més rellevant del conjunt del monestir. Construïda entre els segles XII i XIII, és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, amb l’altar elevat atès que sota seu, com ja hem vist, hi ha la cripta. Es poden observar, actualment, els desperfectes de la desamortització del 1835, com també els efectes d’una explosió de pólvora, produïda durant les Guerres Carlines, que van destrossar l’espai central de la volta. Avui en dia, al recinte no si fa cap mena de culte i es fa servir, únicament, per a la realització d’actes civils, culturals i lúdics. A la façana de ponent hi ha la porta principal, amb un timpà-llinda llis decorat exteriorment per tres arquivoltes amb columnes, capitells llisos i bases molt erosionades. Sobre la porta hi podem veure dues finestres decorades i una rosassa.

Al sortir de l’església veiem a terra, en un dels costat de la porta i paral•lels a la façana, dos enterraments de tipus antropomorf excavats a la penya viva, segurament del segle XII. Per antigues fotografies sabem que aquestes tombes es trobaven, a principis de segle, dins el porxo o atri avui ja desaparegut però que abans hi havia, davant de la porta, adossat a la façana.

Ens acomiadem del guia, que dona la visita per acabada. Li agraïm (i paguem) el servei, pensem que veure –amb un cert detall- el lloc ha estat molt interessant i s’ho val i ens disposem a continuar l’excursió per un altre indret de la comarca.

Cap al Santuari de la Mare de Déu de la Roca.-

Passa ¼ de les 12 del migdia i la calor, al sortir a l' exterior, es fa notar.  Seguint les ombres que projecten arbres i parets, baixem fins l’aparcament i, mentre la majoria fa ús dels serveis per satisfer les “necessitats hidràuliques”, el xofers posem en marxa l’aire condicionat dels vehicles.

Ara sí, un cotxe darrera l’altre, ens dirigim cap a Mont-roig del Camp. Des d’aquesta vila, envoltada de camps de conreu, ens enfilem fins als 294 m d’alçada fins al Santuari de la Mare de Déu de la Roca on hi tenim previst dinar. Joan Miró que residí i pintà alguns racons i vistes de Mont-roig, deia d’aquest lloc: “L’ermita de la Mare de Deu de la Roca sempre ha estat un gran impacte per a mi. Aquell color roig envinagrat que donà nom al poble... ” i certament, independentment del panorama i l’original situació del santuari, construït damunt i al peu (on hi ha l’ermita de Sant Ramón) d'una gran roca, els gresos i conglomerats roigs, transmeten la força, l’impuls i l’impacte visual que aquest revolucionari i excitant color emana.

Santuari de la Mare de Déu de la Roca i el dinar.-

Deixem els cotxes aparcats sota el gran penyal on hi ha l’ermita de Sant Ramón. Mentre uns estiren les cames o seuen sota alguna ombra, uns pocs ens enfilem fins a un proper mirador natural (el camí, amb nombroses cavitats obertes en la penya roja, surt d’un dels costats del pàrking, als 5’ hi ha el mirador i la ruta -si es vol- continua pel Sender dels Carlistes, la Cova Foradada i, en 10’ més, les anomenades Escales del Diable). Des del mirador –protegit amb baranes- el panorama sobre la vall, els pobles de la costa de Salou i Cambrils i la visió de la, gairebé suspesa a l’aire, ermita de Sant Ramon (el Santuari de la Mare de Déu ens queda tapat per la mateixa penya) és espectacular. 

Passen pocs minuts de la una del migdia ens dirigim, doncs, a visitar el Santuari, prendre les –avui més desitjades i necessàries que mai- cerveses i el dinar que ja tenim encomanat en la hostatgeria.

El camí ens condueix, voltant la gran roca damunt la qual hi ha l’ermita de Sant Ramón i passant per davant d’una font, fins a una ombrejada porxada. La passem i ens trobem dins una gran plaça porticada presidida pel Santuari de la Mare de Déu de la Roca (2)  amb l’allargat edifici de l’hostatgeria, a l’ esquerra, i una gran balconada -amb un impressionant panorama sobre la vall i el litoral-, a la dreta.

Panorama de camps d'oliveres, el poble de Mont-roig (al fons a l'esquerra)
 i, a l'horitzó, el mar des del Santuari de la Mare de Déu de la Roca

Entrem dins l’església, sense llum permanent però que s’il•lumina per mitjà d’un interruptor-guardiola. Gràcies a aquest modest “peatge” podem apreciar els detalls de l’interior, el cambril amb la imatge de la Verge i el cor amb l’escala que hi permet l’accés.

Son gairebé les dues, per tant acordem pujar al menjador –on ja hi tenim la taula parada- per a prendre-hi les cerveses de rigor. Pel que veiem deu ser habitual, a la comarca, acompanyar els aperitius i begudes amb uns generosos plats ben plens de gustoses olives arbequines... aquí també ens hi han obsequiat. Les cerveses, avui (com quasi sempre), les prenem amb molt de gust i –tot i que, potser, és pecat- diríem que amb veritable plaer... 

Foto del grup a l'hora del dinar

El menú ja ens el havia avançat, un parell de dies abans, l’organitzador de la sortida, en Josep Mª. Només tenim, doncs, d’anar confirmant a la noia que ens atent els plats triats per cadascú: Xató, amanida fresca de llenties, musclos a la marinera,... de primers i bacallà amb crema d’alls tendres, carn a la brasa, fricandó... de segons. Cal dir que el servei i el menjar ha estat molt be i bo. Tot i que us perdreu alguns del sentits... adjuntem alguna foto que ho confirma.

Després dels postres, els cafès, els tallats, els cigalons i les animades converses... pagar i agrair als responsables de l’hostatgeria la seva bona feina i l’acolliment, baixem a la plaça per a fer el rotet i estirar les cames.

El sol ha fet la seva feina i les pedres de les parets, el paviment i la barana treuen foc... potser d’aquí els ve el color rogenc !!!. Amb tot, no ens podem estar de contemplar, un cop més, el panorama dels nombrosos camps d’oliveres i altres conreus, la plana, els pobles i la línia de la costa que tenim als nostres peus.

Mentre uns quants de la colla es refugien a l’ombra de les porxades de la plaça o de la gran arcada de la portalada d’accés, els més inquiets decidim pujar fins a l’ermita de Sant Ramón.

Ermita de Sant Ramon de Penyafort.-

Per un passadís accedim a l’anomenat Fossar de les Monges d’on arrenquen unes escales tallades a la roca. A mesura que anem pujant anem descobrint, a vol d’ocell, la part del darrera i els diversos edificis que formen el Santuari així com els nombrosos recs, esculpits a la mateixa roca, que formen els sistema de recollida de les aigües pluvials i les canalitza cap a la cisterna.

El camí és molt agradable, amb detalls i formes de la roca erosionada que possiblement van inspirar a artistes (Miró) i arquitectes (Gaudí). 

Un cop som dalt, al punt més elevat del turó amb la façana principal de la ermita de cara el mar, la visió que tenim de tot l’entorn impressiona. Diuen que en aquest lloc hi hagué la torre mestra del vell castell feudal del segle XIII (en podem reconèixer algunes restes i dependències amb alguna sala aconseguida “buidant” la mateixa roca).

L’actual ermita de Sant Ramon va ser construïda el 1826 per tal de guiar als mariners i va ser restaurada el 1902. Diuen que la imatge de Sant Ramon va ser trobada al mar per uns pescadors de Cambrils, per això la gent de mar de la comarca tenen una especial estima per aquesta ermita que veuen i els orienta des de mar endins. Per aquesta raó  presenta tots els murs  emblanquinats (tot i que en la nostra visita hem vist que ja toca fer-hi una nova emblanquinada... ). El seu interior, molt senzill i també de parets blanques, mostra dos escultures de sants, a més de la de Sant Ramon, sobre un petit altar.

El grup que ha fet l’ascensió ( hi falta la Montserrat Baig que és qui ha fet la foto) ens fem la fotografia a la barana que hi ha davant l’ermita.

Retrobats tota la colla a la plaça del Santuari, desfem el camí fins on hem deixat els cotxes, ens acomiadem desitjant-nos (aquells que en facin) unes bones vacances d’estiu i –guiats per en Josep Mª fins la ruta (lliure de peatges) que ens menarà fins l’autopista- retornem als respectius llocs d’origen.

Recordeu que la propera sortida Xino-Xano la tenim prevista per al dijous 22 de setembre.

Bon estiu i una forta abraçada a tots/es.

Text.- Pep.

Fotografies.- Enric, Josep Lluís, Montserrat Baig, Elena Iniesta i Pep.  

NOTES.- 

1.- El nom d’Escornalbou es esmentar ja en un document del 1153 com a castro de Cornu Bovis. Cap els segles II – III desprès de C. hi hagué un assentament romà (la capella de Santa Bàrbara –damunt del monestir-, de començament del segle XIX, aprofità en la seva construcció les restes d’una torre de guaita romana, i en les actuals construccions d’Escornalbou hi ha, incrustades, restes de les fortificacions romanes, com un fragment de muralla d’un km de llargada així com una escultura representant un cap de bou). 

Al segle VIII s’hi establiren els sarraïns que batejaren amb el nom de Saloquia, que vol dir “guaita”, el  lloc on hi ha l’ermita de Santa Bàrbara.

L’heràldica de les parets deixa constància de la història d’Escornalbou, un monestir fortificat com també ho son els propers de Poblet i Santes Creus, una canònica fundada per ordre del rei Alfons I el Cast i de la seva esposa Sança de Castella –les tombes dels quals vàrem veure, a la passada sortida de Tardor, a Poblet- per tal de restaurar i repoblar l’indret. Aquesta canònica agustiniana va ser fundada, el 1192, pel prior Joan de Santboi i sis canonges més que depenien de la seu tarragonina. El 1240 Pere d’Albalat consagrà l’església; aleshores el convent tenia claustre, sala capitular, vuit cel•les, hostal, refectori i cuina. 

El darrer terç del segle XIV, el convent devia estar força abandonat segurament com a conseqüència de la mala administració dels seus bens i territoris. La guerra civil catalana del segle XV n’accentuà la decadència. Un segle més tard, l’any 1574, només hi residia un canonge. Davant d’aquest fet l’arquebisbat va optar per la secularització, permetent l’establiment a Escornalbou d’una comunitat –que es creu no superà mai els 10 frares- de franciscans. La guerra contra Castella, de mitjans del segle XVII, motivà l’ocupació d’ Escornalbou  l’any 1646 pels castellans, l’any 1647 pels catalans i francesos que el fortificaren  i de nou els francesos l’any 1651. El franciscans hi crearen, el 1648, un col•legi per a pares missioners període, fins a començaments del segle XIX, en el qual el convent arribà a la quarantena de frares amb nombroses reformes i ampliacions com la capella del Santíssim o el passeig dels frares, finançades per notables famílies de la comarca. Una de les tasques més importants dels missioners va ser la de la divulgació de l’espiritualitat popular -feta sempre en català- amb catecismes, llibres de pietat i reculls de cançons i poemes que assoliren diverses edicions.

Durant la Guerra del Francès els frares participaren activament en la lluita popular contra les tropes napoleòniques, aquest compromís provocà un violent saqueig del convent el gener de 1811 per part dels francesos. 

Les guerres carlistes també tingueren com a escenari Escornalbou, on els frares –sembla- donaren acolliment a guerrillers absolutistes, amb nombroses estades alternatives, en el decurs d’aquestes guerres, de lliberals i carlins. En el transcurs d’una d’aquestes un escamot liberal reusenc volà part de l’església, que ja estava afectada –des de començament del segle XIX- per un terratrèmol, i la volta de sala capitular.   

Els franciscans es mantingueren al lloc fins a l’ exclaustració de 1835. A partir de llavors s’accelerà l’abandonament i l’espoli per part dels habitants dels pobles veïns i els delegats del govern (propietaris de l’indret). El 1843 el convent, amb totes les seves terres, va ser adquirit –en subhasta pública- al govern per John Bridgman vicecònsol d’Anglaterra a Tarragona, interessat especialment en l’explotació del mineral de barita (el 1844 el metge reusenc Marià Alberich promogué l’explotació d’una mina de barita, sota del Puig-Ferrós, que s’hagué d’abandonar anys després pel seu escàs rendiment). El 1845 s’habilità part dels edificis del convent com a casa de pastors i l’església com a corral. Però l’abandonament i la ruïna del castell-monestir era ja total.

L’any 1908, el diplomàtic, egiptòleg, antropòleg, escriptor, historiador, bibliògraf  i filantrop català Eduard Toda adquirí aquelles runes i en començà –en un estil molt lliure i poc rigorós- la restauració. Toda després de realitzar estudis de dret a Madrid, va ingressar a la carrera diplomàtica el 1876 i exercí com a vicecònsol a Macau i, posteriorment, a Hong Kong i Xangai. Un cop acabada aquesta experiència per l'Extrem Orient va tornar a Catalunya. El 1884 marxà a Egipte com a cònsol. En aquesta època va començar l’ interès de Toda per la figura del viatger Alí Bei. D'Egipte es va traslladar, el 1887, a Càller (Sardenya) on “descobrí” i difongué la persistència de la variant del català que es parla a l’Alguer. Durant el temps que va residir en aquesta illa, va establir uns estrets lligams amb l'Alguer. Continuà l'activitat diplomàtica com a cònsol a Hèlsinki i a L’Havre. El 1898 actuà a París com a secretari de la comissió espanyola encarregada de negociar la pau amb els EUA. Es va retirar del món de la diplomàcia i va viure un temps a Londres, on treballà de representant comercial d'una companyia naviliera. El 1918 tornà a Catalunya i es va instal•lar a Escornalbou on hi va crear una gran biblioteca. A banda d’ adquirir el monestir, Toda també comprà una casa a L’Argentera, on es traslladà a viure la seva mare, i des d'on van supervisar tant mare com fill les obres del monestir. Les remodelacions, criticades sovint, es van fer al gust de Toda amb l'assessorament, de tant en tant (tot i que Toda no li va fer mai gaire cas), de Puig i Cadafalch.

Toda s'anà fent a Escornalbou casa seva a poc a poc on hi va fer arribar la seva extensa col•lecció de llibres i objectes (era un gran col•leccionista). En aquest període, exercí un ampli mecenatge: donà milers de volums al Centre de Lectura de Reus, a la Biblioteca de Catalunya, a la Biblioteca de Montserrat i a la Biblioteca del Museu Víctor Balaguer entre d'altres.

Sobre la vida de Toda a Escornalbou, aquest que havia estat tan actiu durant tants anys, en aquest moment preferí la solitud només trencada per algunes trobades o visites d'amics alternant-ho amb petites estades a Barcelona, Tarragona i Reus. A més de la visita d'amics (la majoria erudits, escriptors i gent de diversos cercles intel•lectuals), Toda mantingué una bona relació amb bona part de la jerarquia eclesiàstica, política i social. Molts d'aquests homes pernoctaren més d'un cop a Escornalbou, fins i tot el cardenal Vidal i Barraquer (llavors arquebisbe de Tarragona) hi tenia per al seu ús personal una cambra i algunes dependencies. També el visità, el 25 de maig de 1930, Alfons XIII amb la seva esposa Victòria Eugènia de Battenberg en el marc d'un viatge reial al port de Tarragona, pantà de Riudecanyes i monestir de Poblet.

El 1926 E. Toda cedí Escornalbou al bisbat de Tarragona per a que aquest hi fes un seminari d’estiu (cosa que, finalment, no es va realitzar) reservant-se l’ usdefruit. 

Al llarg de la guerra civil de 1936-1939, per iniciativa del mateix Toda (segurament per a preservar el lloc de les accions d’”incontrolats”), s’instal•là a Escornalbou l’Escola d’Art de Tarragona depenent de la Generalitat de Catalunya.  

Amb la fi de la Guerra Civil, Toda (ja força ancià) passarà certes dificultats econòmiques. Fonamentalment per les dificultats de la postguerra i per la pèrdua progressiva de capital, bé pel seu alt nivell de vida o bé perquè alguns familiars s'hi acostaren demanant-li ajut. En aquells moments Toda es desprengué d' Escornalbou (amb el mobiliari, col•leccions i biblioteca inclosos) i el vengué a l’arquebisbat de Tarragona no sense dificultats per cobrar-ne l’import fixat. L’any 1941 comprà Escornalbou el comerciant reusenc Josep Mª Llopis que amb la seva família l’utilitzà, fins l’any 1979, com a segona residència. A partir d’aquest any passà a ser propietat del Banco Urquijo fins que, el 1983, un consorci format per la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona l’adquiriren. Avui Escornalbou és una de les seus, repartides pel país, del Museu d’Història de Catalunya.  

Eduard Toda morí a Poblet el 26 d'abril de 1941, als 86 anys i està enterrat, dins una tomba de pedra picada, tocant a la paret del creuer de l'església gran d’ aquest monestir.

2.- Alguns historiadors, fonamentant-se en que en aquest lloc s’hi trobà un fragment d’una làpida votiva romana amb l’inscripció: DE ISIDE IST IT argumenten que molt possiblement, els segles I o II després de Crist, hi hagué on ara hi ha el Santuari un lloc de culte a la deessa –d’origen egipci-  ISIS; divinitat que tingué molts devots, especialment  entre alguns sectors de la comunitat hispano-romana, per a sol•licitar-li o agrair-li el guariment de malalties. 

Documentalment, però, la capella dedicada a la Mare de Déu és esmentada des de l’any 1230. Segons la tradició la imatge original de la verge, destruïda el 1936, havia estat trobada –en aquest mateix indret- per un pastor sota una palmera. 

L’església i l’hostaleria van ser refetes després de la destrucció provocada per les tropes franceses l’any 1811. Sembla que de l’any 1439 al 1835 en tingueren cura els frares d’Escornalbou i una tradició no provada hi esmenta l’existència d’un convent de monges (en un dels costats del santuari, on comença el camí que puja a l’ermita de Sant Ramón, hi ha el lloc anomenat precisament: El Fossar de les Monges).

El temple, d'una sola nau quadrangular (de 20 m de llarg x 7 m d’ample), és construït amb carreus i, en part, està excavat a la roca de pedra sorrenca vermella. Té un petit campanar en un dels costats de la façana. La capella té un cor alt als peus i un cambril, amb la imatge de la Verge, a la capçalera. La imatge original de la Verge amb el nen, de fusta ennegrida, sembla que era del segle XVIII. Segons la tradició havia estat trobada –en aquest mateix indret- per un pastor sota una palmera. Destruïda el 1936, la que avui hi podem veure és obra de l’artista local Francesc Javaloy feta l’any 1980. 

En una restauració recent, s'ha posat al descobert una part de la façana amb una porta -amb un arc rodó adovellat- cegada, de l'any 1655, al costat esquerra de la porta d'entrada a la capella on hi ha gravat l’any: 1785. A l’entrada de l'església, hi ha una llosa funerària amb la data de l’any 1737 -pel bonet de quatre puntes que hi ha gravat- podria correspondre a la sepultura d’un capellà. 

Al pòrtic que dona accés a la placeta de davant del Santuari hi ha una llosa amb la inscripció "B(eata). M(aria). Giberga. Me. Fecit. Ann(orum) 1591".

La festivitat de la Mare de Déu de la Roca es celebra, com gairebé totes les Mare de Deu trobades, el 8 de setembre. 

CRIDA A LA 70ena SORTIDA XINO-XANO

Ermita de Sant Ramon (Mont-roig del Camp)

UN TAST PELS MONUMENTS I EL PAISATGE DEL BAIX CAMP: ESCORNALBOU I EL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA ROCA.

Data.- Dijous 7 de juliol del 2016.

Tipus d’itinerari.- La sortida que us proposem per aquest mes de juliol, per por de la calor, no és una caminada o passejada com les que normalment fem. Hem pensat en suggerir-vos una excursió de tipus més cultural amb els desplaçaments amb els cotxes. Per això hem triat una zona una mica més allunyada del lloc on residim i, potser, poc coneguda per la majoria: El Baix Camp. Farem un petit tast del que dona de si aquesta comarca, que te Reus com a capital, visitant dos dels seus monuments característics: el Castell-monestir de Sant Miquel d’Escornalbou prop de Riudecanyes i el Santuari de la Mare de Déu de la Roca enfilat damunt de Mont-roig del Camp tot gaudint del paisatge que els envolten. Si el dia ens hi acompanya, la visió que des d’aquets veritables “nius d’àliga” tindrem sobre les terres i serres que hi ha als seus peus és immillorable. 

Recorregut i dificultat.-  Sortirem de Barcelona, matiners, per l’autopista AP-7(de peatge) direcció Tarragona fins a la Area de Servei “Porta de Barcelona” situada a l’alçada de Castellbisbal, on ens hi trobarem tots plegats PUNTUALS a les 8h 30’. Continuarem per la AP-7 fins la sortida número 34 (“Reus”). Seguirem per la C-14, fent la circumval•lació de Reus, i després per la N-420, direcció Les Borges del Camp i Falset. Poc després del desviament a Les Borges del Camp agafaren, un cop passada la riera d’Alforja, el trencant que passant per Botarell va a Riudecanyes. Des de Riudecanyes, una carretera local (la TP-3211) arriba fins al castell-monestir d’Escornalbou (calculem que, ja esmorzats, hi podem arribar sobre les 10h 30’). Farem una visita guiada a aquest monument i si el temps i les ganes ens acompanyen ens podrem enfilar fins al mirador de Puig Ferrós. El camí d’accés al mirador surt des d’un dels extrems de l’aparcament. Hi arribarem en només 5 minuts. Un cop a dalt, la vista és esplèndida: el Camp de Tarragona, les serres de l’Argentera, Montsant i de la Mussara, el coll de la Teixeta, les muntanyes de Prades, Cambrils, Tarragona, Salou… (estimem que en l’estada a Escornalbou emprarem 1h 30’ en total). 

Un cop feta la visita a Escornalbou (calculem sortir d’aquest lloc sobre les 12h), desfarem el camí (la carretera) fins Riudecanyes i per la T-313 a Montbrió i, un cop allà, per la T-310, anirem fins a Mont-roig del Camp. Agafarem la T-322 que va a Colldejou i, al poc, prendrem una desviació –a la dreta- que ens portarà fins el Santuari de la Mare de Déu de la Roca (calculem arribar a aquest Santuari poc abans de les 13h). Visitarem les ermites de la Mare de Déu i de Sant Ramón i dinarem al restaurant-hostatgeria del Santuari.

Després de dinar desfarem camí fins l’autopista que ens portarà (pagant, clar) cap a casa.

CASTELL-MONESTIR d’ ESCORNALBOU: 

Escornalbou ens endinsa en una època en què la burgesia benestant va habilitar antics edificis històrics per convertir-los en les seves residències. Així, el 1911, Eduard Toda va comprar l'antic monestir de Sant Miquel d'Escornalbou –en estat de complerta ruïna- i el restaurà amb total llibertat.

Castell-monestir de Sant Miquel d'Escornalbou

La visita ens permet conèixer l'ambient d'una casa benestant de principis de segle XX, on es van reunir les principals figures de la Renaixença convidades per Toda. A les diferents estances queden mostres de les col•leccions que Toda havia reunit en els seus viatges. Vicecònsol a Macau, Hong Kong i Shangai, i cònsol a Egipte, aprofità aquestes experiències per conèixer diferents cultures. Es va interessar especialment per l'antic Egipte: va participar en les excavacions de Tebes i va reunir una col•lecció privada d'art egipci que cedí al Museo Arqueológico Nacional de Madrid i al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

Algunes peces ens descobreixen també l’ interès que la Renaixença despertà per la història de Catalunya i en especial pel monestir de Poblet.

Enmig de la peculiar interpretació que Toda va donar a l'antic conjunt, s'entreveuen les restes del monestir. Fundat el 1153, el cenobi de Sant Miquel d'Escornalbou fou el centre de la baronia que reunia els pobles de Duesaigües, Riudecanyes, Vilanova d'Escornalbou, l'Argentera, Colldejou, Pradell de la Teixeta i la Torre de Fontaubella. Tant pel castell com pel monestir hi han passat amfitrions de tota mena: des de monjos agustinians i franciscans (aquests darrers expulsats l'any 1835 com a conseqüència de les famoses desamortitzacions) fins a famílies notables com les de John Bridgam (vicecònsol anglès a Tarragona que l’adquirí el 1843) i l’esmentat Eduard Toda. 

Toda en preservà alguns elements, com l'església i el claustre, tot i que el va reformar per convertir-lo en un jardí des d' on gaudir d'una de les millors vistes de les comarques de Tarragona.

El cost de l’entrada al recinte de l’esglesia, claustre, cripta i jardins de Eduard Toda (sense guia) és, per als jubilats, de 1,5 euros. Si volem visitar l’interior del castell-residència i la resta del conjunt el preu del guia per al grup, és de 65 euros (a repartir entre tots els qui formem el grup).

Detall del Castell-monestir d'Escolnarbou

SANTUARI DE LA MARE DE DEU DE LA ROCA I ERMITA DE SANT RAMON:

L'Ermita de la Mare de Déu de la Roca es troba al municipi de Mont-roig del Camp, a l’oest de la vila. La capella ja s'esmenta en documents de l'any 1230. L'església i l'hostatgeria es van reconstruir després de la destrucció francesa, l'any 1811. Sobre l'ermita s'alça la capella de Sant Ramon, construïda l'any 1826 i que encara avui serveix de guia als mariners.

Ermita de Sant Ramón i Santuari de la 
Mare de Déu de la Roca

L’ermita és un símbol de la comarca. Per un passadís que passa pel "Fossar de les Monges" es puja per uns graons tallats a la mateixa roca, a la petita capella de Sant Ramon, rectangular i sense decoració, situada al cim d’una roca molt erosionada en la base, com si volgués desafiar les lleis de la gravetat. La capella de Sant Ramon ocupa el lloc on en origen hi havia el castell feudal del segle XIII. És d’aparença cúbica i emblanquinada, per servir de guia als mariners. La imatge del sant es diu que va ser trobada per pescadors de Cambrils. La capella està documentada des del segle XVI, amb nombroses donacions que foren traslladades a la vila. Fou restaurada el 1902. El 1916 Joan Miró va pintar el quadre Mont-roig, Sant Ramon  que és la visió de la capella des del darrer tram del camí vell que ve del poble.

Al costat del santuari de la Mare de Déu hi trobarem un mirador natural on s’hi arriba per un camí obert a la penya i que surt de l’aparcament per una escala amb barana de fusta. Tota l’estona podem observar cavitats obertes en el gres roig.

L'ermita i el santuari ofereixen unes vistes panoràmiques inolvidables per a qualsevol visitant.

Dinar.-  El dinar el farem, a les 14h 30’ al restaurant del Santuari de la Mare de Déu de la Roca, carretera de Colldejou s/n, tel 977 837 760 de MONT-ROIG DEL CAMP.

http://xavievarestaurants.blogspot.com.es/2013/05/ermita-mare-de-deu-de-la-roca-mont-roig.html

El preu del menú diari, sense begudes, és de 14 euros.

Hostatgeria i Santuari de la Mare e Déu de la Roca (Mont-roig del Camp)

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar. En Pep portarà la bota amb vi. Esmorzarem, quan sigui l’hora, en alguna àrea de descans o de servei dels que hi ha a l'autopista al recorregut d’aproximació.

Lloc i hora de trobada.- Farem el recorregut en cotxes. Caldrà, doncs, anar confirmant uns dies abans –per telèfon o correu electrònic- els qui serem i amb els vehicles que hi anirem. El lloc de trobada i concentració dels diferents vehicles serà a les 8h 30’ (puntuals) al pàrking de l’Àrea de Servei –direcció Tarragona- “Porta de Barcelona” (a l’autopista AP-7, de peatge, a l’alçada de Castellbisbal).

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dijous 30 de juny contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep o en Josep Mª -els companys que coordinen aquesta sortida- més que rés per tal de poder confirmar al restaurant el nombre de comensals que serem el dijous a dinar i, si és el cas, avisar amb prou temps al guia d’Escornalbou.

Una abraçada.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

Com que no serà una excursió realment Xino Xano doncs serà a lloms d'animals mecànics, no m'hi he escarreçat gaire a fer un pronòstic afinat, però a més la situació tant previsible que ens brinda la c¡rculació general atmosfèrica no predisposa a fer més càbales.

Demà Escornalbou, com de fet tot Catalunya, gaudirà d’un temps típicament anticiclònic. Cels sense núvols al matí, força calor, poc vent, en resum el en diem bon temps.

La pressió a tot el territori serà de 1019 hPa, el vent serà de força 2 fonamentalment de sud, el mercuri es situarà al 21º ja a les vuit del matí que anirà augmentant amb la forta insolació, assolint fàcilment els 30º a les dues.

Pel que fa a l’àrea de Escornalbou, aquest vent que us he senyalat de sud tot i ser fluix tindrà un efecte in-confortable, aquest vent que ve de la Mediterrània carregat d’humitat s’enfilarà per les serres litorals perdrà un tant per cent d’humitat i baixarà re-escalfat cap a les valls interiors. En el balanç de confort hi haurà l’avantatge de la baixa humitat, però la pena d’unes temperatures molt altes.

Però sobre tot el que caldrà molt en compte demà és amb les burilles.

El risc d’incendi al bosc serà altíssim.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

CRÒNICA DE "LA PAELLA" 2016

UNA ESTIUENCA JORNADA, PLENA DE NOMBROSES “G” (GERRES de cervesa, GANA, GERMANOR, GOIG, GASTRONOMIA, GOLAFRERIA, GARLAR, GRESCA, GAUDIR, GRATITUD, …) A SANT POL DE MAR

Tot i que en alguns barris de Barcelona ha fet algun xàfec matiner, al llarg del recorregut en tren o en vehicle fins a Sant Pol i un cop allà, el sol ha lluït convidant a la gent a torrar-se damunt la sorra i als més valents (l’aigua encara és freda) a banyar-se a les platges del Maresme. 

Les aproximacions fins al lloc del ja tradicional àpat d’estiu han estat, en funció dels diferents compromisos (feina, guàrdies o cangurs de nets,...) o desitjos i necessitats personals, diversa: majoritàriament –el 58 %- hem fet el viatge en tren i la resta –el 42 %- en cotxes i una “amoto”.

Al cas és que, seguint les recomanacions de l’organitzador tothom ha sigut molt puntual, tots excepte els qui, com a necessaris cotitzants a la Seguretat Social, tenien de treballar fins a darrera hora del matí... aquests tenien una ben merescuda dispensa. Els pensionistes, que de moment anem cobrant, els ho agraïm de tot cor.

Parlant dels viatges d’anada i de la puntualitat, cal reconèixer també el mèrit d’un dels comensals (o, potser, comensala) que, tot i equivocar-se d’estació i de tren, ha arribat al restaurant fins i tot una mica abans de l’hora convinguda. És el que diem sempre, una de les màximes de la colla: “nosaltres no ens perdem mai...” (el que, habitualment, es perd és el camí, els senyals indicadors o el tren...). Complementem aquesta sentència amb l’afirmació de que “només està perdut aquell que no sap on és...” si, amb la marrada, no hem sortit de la zona o del país, tranquils... sabem on som !!. Cal conservar la calma i amb una mica de sort i, sovint, amb l’ajut de l’atzar o de les forces divines, sempre –fins i tot, algun cop, fent drecera-  hem retrobat la ruta o, tot i que això és una mica més difícil, el mitjà de transport perdut. 

Aquesta és la nostra provada experiència i la que, segur, li ha funcionat al company (o, potser, companya) que en aquesta ocasió s’ha “despistat”.

A 1/4 de tres, sense seguir cap toc de corneta, els qui hem acudit a la cita en tren i els maresmencs hem anat okupant les dues taules (per a 12 comensals cadascuna) que ja tenim parades en un bon lloc del menjador. En Enric i la Carme, punyeters i molt puntuals, ja hi son asseguts.  Gairebé a continuació, tots a l’hora establerta, s’hi va afegint la resta.

   

Seguint alguna oportuna ordre del líder dels okupes han aparegut  (exactament dues per taula) unes gran gerres –d’aquelles de més d’un litre- ben plenes de fresca cervesa i les corresponents copes. Durant uns segons s’ha fet el silenci, només trencat amb algun: glup, glup... ahhh, ahhh.... umm, umm... més, més...

Ens han dut les cartes (no les de jugar..., les del menú) i hem començat a llegir i triar. Els més experts i assidus al restaurant, ja ho tenen clar i decidit; els de l’“un dia és un dia”, aprofitem l’ocasió per a demanar tot allò que les respectives parelles o el “maleït” metge ens tenen prohibit i la majoria, trien, canvien, pregunten al del costat: “tu que has demanat ?..., tornen a triar,canvien de nou i, finalment, decideixen. 

Un dels “desbordats” cambrers (avui, el bon temps o potser l’hora, fa que el restaurant sigui ple i amb una cua de gent esperant...) marxa, cap a la cuina, amb les comandes. 

Comencen a fer saliveres i a encanyonar les goles, obrint el camí amb algun traguet més de cervesa, fins que comencen a servir-nos el dinar. “Us heu deixat el pa...!!” reclamen neguitosos, els qui tenen quelcom a sucar, a un dels atrafegats cambrers.

Pel que al cronista li ha semblat, han triomfat –entre els primers plats- les cloïsses, les navalles o canyuts, les gambes, els calamars, alguna amanida i juraria (o així m’ho ha semblat sentir) que algú ha demanat un plat de verdura... És així o la cervesa m’ha jugat una mala passada... ? (Podeu fer servir, per aclarir-ho, l’apartat “Comentaris”...)

Als segons plats, si que de manera gairebé unànime, hom a fet honor a la principal raó de la trobada: “la paella” de la casa. Tot i que ens ha semblat veure algun “dissident ” (no racista) que ha demanat un arròs negre o algun altre (que potser els darrers dies s’ha saturat d’arròs...) que ha triat un plat de peix, especialitat de la casa. Tothom coincideix que, al Banys Lluís, tenen “la mà trencada” fent les paelles de peix (i les d’arròs negre, també): sempre al seu punt, generoses i molt gustoses.

Ens serveixen les postres i els cafès (o els tallats, herbes i cigalons...) i el compte. Agraïm al personal de la casa la seva hospitalitat i sortim a fora a fer-nos la fotografia de grup per tal d’immortalitzar la trobada. El lloc triat, després de que el fotògraf oficial descarti diferents propostes, ha estat a la mateixa entrada del restaurant al peu d’unes florides i multicolors buguenvíl•lies.

L'organitzador de la trobada

Agraïm a l’organitzador de la trobada la bona feina i ens acomiadem d’alguns dels qui tenen més pressa per a retornar a les seves obligacions o be –com que ja son a mig camí- marxen, de cap de setmana, als seus respectius “castells”. La resta acordem fer una passejada, fins a dins del poble de Sant Pol, per ajudar a pair el dinar. El coordinador de la jornada, bon coneixedor de la zona, fa de guia. Passem pel carrer Nou, per davant del “Restaurant Sant Pol” de la Carme Ruscalleda, però com que ja anem tips..., avui, només ens el mirem per fora. En Josep Mª ens porta a un carrer amb un nom històric –Consolat de Mar- on hi ha un local, també del tot recomanable: el cafè “El Centre”. Travessem la gran sala, d’aspecte senyorial i plena de bonics i curiosos detalls, en un racó de la qual un grup de vilatans hi està fent la partida, fins a la terrassa enlairada que dona a la via del ferrocarril i a la platja. Tot i ser “el cafè”, potser per allò de poder fer el rotet..., la majoria demanem aigües tòniques. Asseguts a la fresca, fent “sordina” als gasos estomacals que desvergonyits i descarats, inevitablement, volen sortir... i airejats –tot i que no hi entenc de vents- per la marinada, continuem les animades converses. 

Detall del cafè "El Centre"

Detall de la terrassa del cafè "El Centre"

S’acosta l’hora de retornar, amb el tren, “cada ovella al seu corral” però, camí de l’estació, -com que les botigues ja han obert- decidim anar fins al xamfrà dels carrers de Tobella amb el Nou on hi ha el “Forn Grimal” per a comprar-hi pa i, especialment, coca (de forner).

Dalt del tren –parlo del grup que hem retornat en aquest mitjà de transport- les converses, la gresca i les rialles continuen: anècdotes i “batalletes” de la “mili”..., valoració dels darrers viatges i sortides..., on anirem a la propera xino-xano..., com s’ho farà el company (o, potser, companya) “despistat” per a passar el control de sortides a l’estació d’arribada (després de les peripècies del viatge d’anada -al validar el bitllet li ha sortit: “títol exhaurit”-), parlem dels nets, de com –amb el pas dels anys- anem encongint d’alçada i augmentant (ho sabíeu ?) el número de peu ..., de coses serioses i d’altres que no ho son tant, fins que arribem al nostre destí i al final de la trobada.

Aclareixo, per a tranquil•litat del personal, que el company (o, potser, companya) “despistat” ha pogut sortir del recinte de l’estació sense novetat (passant el “torniquet” de control enganxat –o, potser, enganxada-, com fan alguns “espavilats”, al company de davant). Ja ho veieu, ens en sortim gairebé de totes...

A aquesta trobada estiuenca hi hem acudit 24 companys/es. Tot un èxit.

Fins a la propera Xino-Xano que, podem avançar, serà cultural: al Castell-Monestir d’Escornalbou i a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca de Mont-roig del Camp amb dinar (de menú) en aquest darrer lloc. Recordeu que aquesta excursió és el proper dijous dia 7 de juliol. Ho anunciarem al Blog i farem la crida per correu electrònic.

Fins llavors, si és que no ens veiem abans, una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel i Jaume.

Crònica de la seixanta novena Xino Xano

Un viatge ecològic entre Can Rosal i Sant Quirze de Pedret amb bitllet d’anada i tornada

Aquesta vegada, extremadament puntuals, ens trobem a Cal Josep Maria i Can Llorenç, és a dir, a la cantonada de Travessera de Gràcia i Lepant a dos quarts de vuit.

A l’hora prevista estem quasi tots els expedicionaris barcelonins. Trobem a faltar la Isabel, en Llorenç ens informa que finalment no ha pogut aplegar-se a nosaltres perquè una guàrdia de nets imprevista li ho ha impedit. És el que té encarregar-se de nets. Isabel, brindarem per tu per recordar el teu sacrifici.

A les 07:32 arrenquen els cotxes. Obre la marxa en Pep Arisa que porta de copilot a en Josep Maria i com a tripulants de cabina la Conxita i la Montse. El Nissan nou pilotat pel Joan Simarro amb en Llorenç i jo com a càrrega protegeixen la zaga.

Se sap que en Josep Maria és el navegant perquè fidel al seu costum encamina la comitiva pel davant del Nou Hospital de Sant Pau per anar a trobar la Meridiana a l’alçada del Pont del Dragó. Bé,  també perquè acte seguit prenem l’autopista de peatge. (Els que juguen al Golf ja ho fan això).

A l’alçada del peatge de Montserrat i aprofitant l’avantatge de portar el “TeleTac” En Joan passa a ocupar la primera posició, lloc que mantindrà fins arribar a la sortida 92 (Can Rosal), moment en que cedeix el pas a en Pep que ens obsequia amb una volta turística a la antiga Colònia Rosal i un 360º a la rotonda d’entrada al poble. En honor a la veritat cal dir que amb aquesta minsa marrada vàrem acomplir amb el cup d’errades tradicional.

El component expedicionari Maresmenc, en Lirola, l’Elena i en Surdé que havien arribat amb el cotxe d’aquest últim, ja ens esperaven i van ser atònits espectadors de la nostra circumval·lació de la rotonda.

Després de les salutacions de rigor i de una assemblea exprés (per sort ningú era de la CUP) decidim de prendre l’esmorzar en la terrassa del Bar Restaurant “Sol i Cel”, el mateix que ens servirà el dinar. En aquesta ocasió no vàrem beure l’aigua de la muntanya sinó unes cerveses ben servides pel Llorenç que va haver de fer de cambrer per una invasió sobtada de Iaios (més grans que nosaltres) d’una excursió amb el seu corresponent autocar.
L’esmorzada urbana no va ser impediment perquè sortissin les olives de colors ni que, Oh meravella! La Montse ens oferís el seu ja tradicional pastís. Boníssim, us ho juro! I per a què tingui els efectes que convingui, sota signo aquesta crònica.

Sé que algú pot pensar que és per fer “la pilota” que ho dic això, però qui ho digui serà perquè no va veure que jo vaig repetir fins a sis vegades. I no varen ser més, per por a deixar sense als altres.

Després d’esmorzar començàrem el passeig pel traçat del antic tren de via estreta que en el temps de les colònies tèxtils les enllaçava amb el cap i casal, que ja era un autèntic centre logístic (tot i que llavors no en deien així). El tren circulava a la vora del Llobregat, al costat del riu van arribar a haver-hi fins a trenta quatre colònies tèxtils des de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló fins a la Colònia del Carme a Cercs.

El antic tram de tren avui convertit en via verda, que vàrem caminar el passat dijous és el que va de Olvan a Guardiola de Berguedà. Es va inaugurar el 1904 i va estar en servei fins el 1972. És a dir, que quan vàrem fer el mític campament d’estiu de Castellar de n’Hug encara ens va fer servei.

El recorregut presenta un suau pendent com corresponia als trens de l’època i transcorre quasi paral·lel al riu en mig de frondosos boscos que proporcionen la necessària obaga pel gaudi de la passejada.

Aquesta via verda, deslliurada dels antics fums i protegida dels vehicles a motor per una tanca que només permet el pas als agents forestals, s’ha convertit en un reducte ecològic no només per això sinó també per la instal·lació lumínica de “leds” que reben la seva energia de un muntatge de plaques solars en un dels tres túnels del recorregut.

Tots sabem que la distància de una caminada és sempre subjectiva, depèn sobre tot de si es puja o es baixa, però en el cas que ens ocupa també depèn del rètol d’inici, perquè des de Can Rosal ens diu que hi ha 5,6 quilòmetres i en canvi des de Sant Quirze diu 6,4 quilòmetres. Jo crec que és per animar als que pugen.

Al arribar al pont gòtic que permet enfilar-se a Sant Quirze de Pedret ens estaven esperant l’Enric i la Carme que havien vingut des de Sant Cugat amb el seu Land Rover. 

Llavors amb els expedicionaris al complet iniciem “l’ascensió” a l’església de Sant Quirze de Pedret. La pujada és curta i no es pot considerar dificultosa, però després del passeig que veníem de fer qualsevol pendent cansa. Hi ha dues vies, la directíssima i per la cara nord amb algun esglaó que altre i la rampa pels cotxes per la cara sud una mica més llarga. 

La majoria vàrem pujar per la directa tres ho van fer per la rampa i un, el més llest de tots va anar a buscar la guia que ens havia d’ensenyar l’església i va pujar en cotxe amb ella.

La visita a Sant Quirze de Pedret va estar interesantíssima. 

La guia sobradament informada, ens va transportar a l’època de la seva construcció, o potser hauria de dir a les seves èpoques perquè sembla ser que és esmentada per primer cop al any 983. Tanmateix, sembla que els estudiosos ja estan d’acord en que hi ha dues etapes de construcció, una pre-romànica del segle X i unes modificacions romàniques del segle XII. L’església en el seu aspecte actual va ser restaurada en els anys seixanta.

Al seu interior hi ha un vestigi dels frescos originals, una reconstrucció d’altres pintures de les quals els originals es guarden al Museu Nacional de Catalunya
















i una imitació en els vius colors de la època que permet jugar amb la llum per imaginar-se com ho devien veure la gent llavors.

Acabada la visita que va durar més d’una hora, el descens es va fer per la rampa per a no castigar excessivament els nostres turmells i davant del pont gòtic posàrem per la foto de grup.

A continuació vàrem començar el retorn i com que aquest cronista ja li apremiava la gana, es va constituir en la llebre del grup, estratègia que va donar fruit ja que aconseguí el triomf de l’etapa en 63 minuts traient només 5 d’avantatge al primer grup de seguidors i mitja hora a la resta del pilot. O sigui, tot el grup va baixar en una hora i mitja, el que equival a uns 4 quilòmetres per hora en front dels 2,5 que és la nostra marxa habitual. Com diuen els ciclistes la baixada va ser “a tomba oberta”.

Però va valdre la pena, cerveses per tothom mentre esperàvem que ens preparessin la taula ja reservada.

En els restaurants de menú encara que hagis reservat taula, cal sempre esperar que acabi el primer torn.

En total la caminada va ser de 12 quilòmetres i 150 metres, el temps total inclosa la visita, 4 hores i quart. Caminant, aproximadament 2 h menys 5 minuts per pujar i 1 h i mitja per baixar.

I el menú molt bé.

Joan Miquel Cortés i Carreras
(Us cal el DNI per la declaració jurada que he fet abans?)

Fotos: Elena, Pep, Enric i Joan Miquel

LA CONTRA

Avui me vist obligat per les circumstancies a escriure la crònica. No em venia gens de gust, perquè fa temps que havia renunciat a competir amb la precisió, la floritura i la mestria de qui ens té tant ben acostumats, però sobre tot per les circumstàncies que han propiciat que ho fes. Avui aquesta contra més que una contraportada és una creu. La creu de la cara que va ser la nostra joiosa sortida del passat dijous.

La mare de la Maribel va morir aquest diumenge després de una llarga malaltia. Desitgem que descansi en pau.

Com podeu comprendre, en Pep Arisa no estava en les millors condicions per escriure una alegre crònica tal com és habitual en ell i és per això que he pres el relleu. Espero que sigueu indulgents i teniu em compte les meves limitacions a l’hora de transcriure el poc que recordava de la sortida.

J.M.C.

CRIDA A "LA PAELLA" 2016

Una de les paelles de l'any passat...

CRIDA A “LA PAELLA” D’ESTIU 2016

En un dels darrers “vermuts de barri” (qualsevol excusa és bona per a convocar-ne un ...), en Josep Mª proposà repetir –abans de Sant Joan data en que el restaurant Banys Lluís obre la temporada de banys i elimina, durant els mesos de platja, el menú de migdia- la trobada de la nostra colla al voltant d’una “paella”.

Els Banys Lluís és un històric restaurant, situat a ran de mar en plena platja del Morer de Sant Pol, on ja hi hem efectuat (molt be) diverses trobades i àpats. 

Ràpidament triàrem una data i acordàrem fer la crida per que tothom, amb temps, pogués reservar (si hom vol, clar) aquest dia per afegir-se a la trobada.

Hem triat un dia “feiner” (tot i que, per a molts i moltes de nosaltres –sinó tenim metges o “cangur” amb els nets-, gairebé tots els dies son “festius”) per aprofitar el preu (15 euros) del “menú diari” al restaurant. 

Foto històrica dels Banys Lluís amb el "quiosc" per atendre els banyistes.
Segurament és dels anys 60 del segle passat

Data.-  Divendres 17 de juny del 2016.

Hora.-  Les 14h 30’ per a donar temps, als qui treballen pel matí, d’arribar a la Platja del Morer de Sant Pol de Mar.

Menjador dels Banys Lluís a la Platja del Morer de Sant Pol

Lloc.- Banys Lluís, Av. Doctor Furest s/n (Platja el Morer) tel. 937 600 697 SANT POL DE MAR http://www.banyslluis.cat/ca.

Pressupost.-  Tal i com ja vàrem fer l’any passat, proposem fer el dinar a base d’un primer plat a triar del menú (amanida, navalles, cloïsses, verdures a la brasa, peixet fregit,...) i de segon, la paella de peix “de la casa” que te un petit suplement sobre el preu del menú però, ja ho sabeu, val molt la pena. Si algú no vol “paella”, evidentment pot triar qualsevol altre plat que li vingui més de gust... faltaria més !!!. El preu que estimem, per l’experiència de l’any passat, amb cerveses “a la recepció”, primer plat, “paelles” de peix o d’arròs negre, vi, aigua, postres i cafè (amb l’IVA inclòs) és d’ entre 22 i 25 euros per persona.

Imatge d'una de les "paelles de peix" de l'any passat

I una de les d'"arròs negre"

Desplaçament fins a Sant Pol de Mar.- Una de les avantatges que te anar a dinar als Banys Lluís és que s’hi pot anar i tornar en tren. Aquesta serà l’opció que, ben segur, triarem la majoria. Agafar les Rodalies Renfe de la línia R1 amb trens des de les estacions de Sants, Plaça de Catalunya, Arc del Triomf i Clot-Aragó, pràcticament cada 20’. El temps del recorregut, des de Barcelona fins a Sant Pol, és d’aproximadament 1 hora. Penseu a utilitzar la Tarjeta Daurada de RENFE pel descompte. Evidentment, qui ho desitgi o li vagi més be pot anar-hi en cotxe mirant d’aparcar a la Nacional II, passat Sant Pol en direcció a Girona, a l’alçada del restaurant.

Inscripcions.- Aquell/es que no us ho vulgueu perdre podeu confirmar la vostra assistència, contestant al correu de la CRIDA  A “LA PAELLA” o contactant amb en Josep Mª que és l’organitzador de la trobada, fins el vespre de dilluns dia 13 de juny, per a poder confirmar al restaurant els qui finalment serem.