CRÒNICA DE LA 77ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA PELS (N0MBROSOS) SERRATS, UN DELS SALTS I ALGUNS INDRETS LLEGENDARIS DEL VIDRANÉS

De bon matí, l’aproximació.- Tal i com ens ha pronosticat el company Joan Miquel, el dia llueix -a Barcelona- esplèndid: net, clar, solejat i amb una temperatura indiscutiblement primaveral. Comencem be, ens repartim en els diferents cotxes concentrats, puntualment, al punt de trobada del barri de Gràcia (el mateix faran, a la seva hora, els maresmencs i el qui ve de Sant Cugat). Se’ns presenta un dia magnífic i amb una excursió que promet. Som-hi !!.

El transit dels qui, suposem, encara cotitzen, és intens però fluït. Continuem bé. Quan entrem, però, a la Plana de Vic la boira ho emplena i tapa tot, el paisatge, el cel i –el que és més preocupant- el que tenim, marxa o ens ve, per davant (i pel darrera). Quan som a l’alçada del Santuari de la Mare de Déu de la Gleva, es produeix el miracle i el dia torna a lluir espaterrant i lluminós. Tornem a anar molt bé !!

Sortim de l’autovia a Sant Quirze de Besora, travessem –parcialment- aquesta població, el riu Ter (per un pont) i la via del tren (per un pas a nivell), deixem el trencant que va a Montesquiu i continuem per la carretera que porta a Santa Mª de Besora i a Vidrà. Ens aturem uns instants davant el restaurant “Els Bufadors” de Santa Mª per dir-los que ja som aquí i recordar-los que a les dues –ben puntuals- hi anirem tota la colla a dinar. Cal tenir-ho tot ben lligat i més la cosa de la teca... que no admet ensurts, ni bromes. 

Un cop ens apropem a Vidrà, anem afluixant la marxa per a poder contemplar –un cop som al Coll de Vidrà- el paisatge, les grans pagesies, els prats on les vaques i algun cavall hi pasturen plàcidament, els boscos i al fons, emmarcat per un be de Déu de muntanyes (d’aquestes n’ anirem parlant al llarg de la crònica...), el poblet de Vidrà amb el campanar de la parròquia de Sant Hilari destacant-ne. “Tu mira la carretera que és estreta i hi ha molts revolts...” diu la Maribel –que avui, ja jubilada, s’estrena en les excursions xino-xano- al seu home, el conductor. “Si, senyora, si !!!”

L’esmorzar.- Son ¼ de deu, l’hora que havíem quedat en trobar-nos, tots els cotxes dels caminadors, a Vidrà (975 m d’alçada). L’àrea municipal d’ aparcament, gratuït, és gairebé a tocar de l’església. No hi reconeixem el cotxe d’en Josep Lluís –que, no ho sabem, però ha anat a comprar pa i coca a la fleca del poble-. Suposem que, finalment, ha decidit venir només a dinar. Com que hem matinat i tenim gana, decidim anar a esmorzar aprofitant una petita zona de picnic –amb bancs i taules- de l’endreçat parc que hi ha davant la gran masia de El Cavaller (1). Quan ja pràcticament hem acabat –cal dir que n’hem fet via-, un pel enfadat, ens troba en Josep Lluís que, havent vist els nostres cotxes i no veure’ns, ha pensat que ja seriem muntanya enllà. Li fem costat, tot disculpant-nos, mentre ell esmorza i –solidaris- li donem un cop de mà, per tal de que els trossos de coca que ha comprat no quedin a la bossa i s’assequin... Un cop més hem d’agrair la previsió i generositat dels “proveïdors” d’alguns dels complements de l’esmorzar: el vi, les llaminadures (avui, a més de les tabletes, hem tingut “trufes” de xocolata), el cafè i l’assortit de “gotes”.

El Cavaller, des del camí que va al pont i salt de Salgueda

Comencem la caminada.- A les 10 del matí, havent esmorzat,   més tranquils i relaxats, comencem l’excursió. Sortim de davant del poliesportiu municipal de Vidrà. El camí, molt ben senyalitzat, porta al pont i al salt del molí de Salgueda. Fem una petita parada, entre els vells i monumentals arbres que voregen el camí –cadascun d’ells amb un petit rètol on hi diu el nom (el de l’espècie, l’arbre no creiem que en tingui) i algunes de les seves característiques- davant del gran casal de El Cavaller, per a recordar que aquesta va ser –fins a mitjans del segle XIX- una zona on la causa carlista tingué molts seguidors i està documentat que, en més d’alguna ocasió, el general Savalls i el seu estat major havien fet estada (i algun tiberi) en aquest important casal. Una mica més “culturitzats” i amb  les “carlinades” com a nou tema de conversa continuem la marxa. 

Els senyals del PR C 47 i, al fons, el riu Ges

La pista inicial es transforma, més endavant, en un sender ben marcat però estret i pedregós que baixa cap al riu Ges i, en alguns dels seus trams, ens obliga a fer-ho amb una certa atenció. Arribem a un indret feréstec on l’aigua, la vegetació i l’obra de l’home formen un bonic i molt agradable entorn: el pont de Salgueda (2) d’un sol ull, molt ben conservat i apte per a passar-hi –només- persones, ramats, cavalls i d’altres animals de càrrega (i segurament, ara també, bicicletes de muntanya). El pont està situat a 842 m d’alt, en un quilòmetre i mig, hem baixat des de Vidrà un desnivell d’uns 135 m.

El Pont de Salgueda i el riu Ges

Qui ho ha dit que no hi pujaria... ?

Un cop a l’altre costat del pont, seguim aigües avall deixant el riu a la nostra dreta. Trobem un trencant on, per l’esquerra, surt un sender que va a la masia de Salgueda (de la qual ja n’hem fet un petit comentari a la nota 2). Continuem i, al poc, agafen un corriol que -fent un esglaó- baixa a la nostra dreta i va a parar a una mena de mirador des d’on veiem la part superior i el caient del salt del Molí (la part baixa del qual està a 820 m d’alçada, el salt te una caiguda total d’uns 20 m) –si continuéssim pel camí, com ja havien fet alguns de la colla (tot i que els hem “obligat” a recular per a que poguéssim gaudir tots plegats, des del mirador, de l’espectacle), també arribaríem baix-. En una de les ribes, abans d’arribar al peu del salt, veiem les restes del vell –potser n’hi havia més d’un- moli de Salgueda.

El salt des del "mirador"

Les restes del molí i la molinera...

Impressionats, davant el salt, ens fem un fart de fer-hi fotografies i filmacions aprofitant que, després de les pluges, hi baixa força aigua.

Preparats per a la "Batalla del Ges"

Decidim reprendre la ruta i, per això, ens cal travessar el riu per unes passeres fetes amb blocs de formigó. Com que el riu baixa molt ple, els espais sorrencs de les ribes estan coberts d’aigua i se’ns fa difícil arribar al primer bloc de la passera. Per damunt d’unes grosses roques, amb una mica de bon criteri (i algun cop de mà), ho aconseguim. Els vells escoltes, dèiem, som “atents i galants” per això col·locats sobre les pedres, damunt o a un costat i l’altre de la passera, els més “voluntariosos” van oferint pals, mans i braços per ajudar als qui –especialment les noies- venen darrera, puguin travessar el riu sense cap problema. Fins i tot n’hi ha un que, portat per la passió del “sempre a punt per a servir”, al sostenir-se damunt una roca mullada, ha patinat hi ha anat a parar de peus a l’aigua... sort que els pantalons son d’aquests moderns que permeten desprendre’n els camals i, eixerit com és, ha continuat la caminada sense els mitjons... Ja ho diuen, en les batalles, sempre “cauen” els millors... Un cop som tots a l’altra riba, ens fem la foto del grup de caminadors i continuem el recorregut.

Foto de grup dels "caminadors" davant el Salt del Molí de Salgueda 
(hi falta en Carles i en Jaume que n'és el fotograf)

Travessem –aquest cop sense cap dificultat- un petit afluent, el Rec del Bac del Coll que -recollint les aigües que baixen del Coll de Vidrà- desemboca, uns metres més avall del salt, al riu Ges. Ja a l’altre costat hi troben un sender senyalitzat que s’enfila pel mig d’una fageda. Ens crida l’atenció el gran nombre d’arrels superficials que van esglaonant el costerut camí.

Un cop passat el Rec del Bac del Coll ens preparem per la primera pujada 
(en Llorenç, que ja s'ha "refrescat els peus", en mostra les seves encara
 ben formades cames...)

Les arrels superficials ens fan d'escala...

El dilema.- Quan som dalt, el sender mor a una pista, i se’ns planteja un decisiu dilema. El coordinador de la sortida i el company que l’ hi ha donat un cop de mà en la tria de l’itinerari, discrepen. Ideològicament, m’atreviria a dir, que son  força coincidents però, arribats a aquest punt de l’excursió, l’un diu que cal girar cap a l’esquerra mentre que l’altre assegura que ho hem de fer vers la dreta (3). Ja hi som !!. 

Finalment, sense arguments sòlits per a poder centrar i resoldre el desacord –avui, no hem imprès l’itinerari, no portem cap mapa, el track passat als mòbils no ens ho acaba d’aclarir i els senyals grocs i blancs, que fins ara hem anat seguint, no únicament ens fan anar cap a l’esquerra, sinó que ens desaconsellen (amb una gran X) girar a la dreta-. Optem, doncs, –amb un cert recel davant l’ incertesa i les seves possibles conseqüències sobre les nostres (encara ben formades però velles) cames- seguir els senyals, els indicadors que posen –ben clarament- “Sant Pere de Torelló” i “Forat Micó”, la recomanació i l’ intuïció del company que ens fa de guia.

“No hi ha mal que per bé no vingui”.- Ja ho diu la saviesa popular i sovint l’encerta. Aquesta dita es pot complementar també amb aquesta altra: “En penes i en camins es fan els amics”. En cada sortida, en cada xino-xano (si em permeteu, pel fet de que n’he fet moltes de les seves ressenyes, dir-ho) i, en general, en cada situació de la nostra vida –si hom vol veure-ho i copsar-ne la lliçó- experimentem, gaudim, patim, aprenem i adquirim noves sensacions i experiències que segur, en molts sentits -personal i col·lectivament-  ens van enriquint. Aquesta xino-xano d’avui n’és un bon exemple.

Quan ja som gairebé a la meitat del recorregut, en un gest que l’honora, el “cap de colla” d’avui, ha reconegut i s’ha disculpat (cosa que no calia, ja que –segur- tots actuem de molt bona fe) de l’errada.

No hem seguit la ruta prevista, això ha suposat fer una marrada amb uns cinc quilòmetres de més (alguns, com el mateix coordinador anant amunt i avall, fins i tot n’han fet forces més) i uns desnivells més pronunciats... Però que hi podíem fer: retornar des d’on érem i desfer el camí, suposava una doble i poc gratificant penalització, el millor, doncs, era continuar –això si, fent una mica més de volta- per la nova ruta. Avisem al restaurant dient-los que hi anirem a dinar  més tard i, en el moment que arribem a un lloc on amb els cotxes hi puguin accedir, trucarem als companys que només han vingut a dinar per a que, si els plau, ens donin un cop de mà i vinguin a recollir-nos. Per tant, penso que sobre aquest tema (si és que calia posar-lo a la crònica) ja n’hem parlat prou i no cal afegir-hi rés més.

Amb tota franquesa i amb la perspectiva que ens dona el que ja ha passat penso que la volta, la marrada, ens ha donat l’oportunitat de conèixer (i conèixer-nos) de posar a prova el nostre tarannà i -tot i que això no és necessari- les nostres forces (cal, en aquest sentit, felicitar a tothom !!); alhora que ens ha permès descobrir i recórrer indrets curiosos, amb uns paratges i uns racons força interessants. Recapitulem i ressenyem-ho.

Camí pel Pas de Degollats

Una “marrada” que, malgrat tot, ha valgut la pena.- Tornem, doncs, després de pujar del salt, a la pista. Agafem el camí senyalitzat, de l’esquerra, que entra dins l’anomenat Pas de Degollats. És un recorregut en molts trossos empedrat que deu ser força antic -romà potser no, tot i que els ibers (els ausetans) i després els romans també es movien per aquests indrets, però medieval segur que si-, estret i curt, obert -mossegant la penya- en la pròpia cinglera. El camí, molt aeri, va arran de l’impressionant estimball, amb el riu Ges dibuixant-se al fons de la vall. Unes baranes (posades pels “Amics de la Vall del Ges”) hi donen una relativa seguretat i ajuden a superar el vertigen. La vista, des d’aquí, sobre les valls, els puigs Castellà (1255 m), de l’Abric (1335 m), del Pla de la Creu (1405 m), de la Bicoca (1445 m), de Miralles (1435 m)..., les serres de Santa Magdalena, de la Freixeneda i de Curull... retallant-se al fons i els petits veïnats de Siuret i de Sant Bartomeu de Covildases ocupant les petites planes, ens ofereix un panorama que impressiona però, alhora, relaxa.

El recorregut de la "variant" que hem fet. Alguns fins
 el "Coll de hi era de massa" i d'altres fins el "Coll de Vidrà"
(cliqueu al damunt de la imatge per ampliar-la)

Continuem. Una mica més enllà trobem un indicador que ens diu que som a la Tosca dels Degollats (4) situada, en un paratge ombrívol i amb abundant vegetació, a 865 m d’alçada. La Tosca és un gran bloc de material calcari d’ aproximadament uns 11 m d’alt per 8 m d’amplada. Aquesta curiosa formació rocosa s’ha originat a partir del dipòsit de petites restes de carbonat càlcic que, amb el pas dels anys, hi ha anat aportant el tranquil regalimar i degoteig de l’aigua d’una petita cova-font (5) situada al damunt.

La canaleta que, des de la font, "alimenta" la Tosca

Després de fer unes quantes fotografies i observar-ne els detalls, reculem uns metres el camí fins al trencant, on un senyal ens indica que, per un sender que s’enfila, es va al “Coll de hi era de massa”. El prenem i ens porta damunt mateix de la Tosca on hi han fet una petita canaleta que condueix l’aigua de la font (de la Tosca), que hem citat abans, fins al rocallós “salt” mantenint-lo “hidratat” i seguint alimentant de calç el monumental bloc. Per a recuperar l’alè desprès de la pujada, a l'arribar a un petit replà, on només hi ha un pal indicant-ne l’alçada (889 m), ens reagrupem i reposem. 

Recuperant forces, en Josep Lluís al costat del pal
 senyalitzador, qui aguanta a qui ?...

El sender, de bon caminar però costerut, segueix pujant pel mig del bosc buscant el pas -a 953 m d’alt- que, obert al mig de grans roques, hi ha entre el Serrat Alegre (1035 m) i el Turó de Degollats (991 m).

Pas, a 953 m d'alçada, entre el
Serrat Alegre i el Turó de Degollats

No hi ha serrat, torrent, tanca, riu, pared,
 ni muntanya que ens aturi... !!

A partir d’aquí anem vorejant, amb pujades i baixades, el Serrat Alt (de 1095 m en el seu punt culminant) i entrem, sempre envoltats de bosc –amb molts dels seus arbres, roures i faigs, principalment, encara despullats- i el sotabosc dominat pels boixos, dins la Baga de Canemars.

Detall del camí al seu pas
per la Baga de Canemars

Travessem el Torrent de Canemars,
ja ens va faltant menys...

Travessem, aproximadament als 1000 m d’alçada, el Torrent de Canemars -que neix al coll on ens dirigim, el "de hi era de massa"- i anem fent ziga-zagues per una vella pista que, pel mig d’una espectacular fageda, es va enfilant per un dels vessants de la Serra de Bellmunt. “Que bonic deu ser tot això, amb un bon ventall de colors, a la tardor... o a finals de primavera i en ple estiu, fresc, ombrejat i amb tota la gamma de verds...”, sento que diu algun romàntic però, pendents de cada nou pas, ningú respon... Fa estona que les nostres cames van acusant l’esforç però, valents i valentes (ves quin remei !!), continuem pujant muntanya amunt, en funció dels recursos de cadascú, repartits en diferents grupets. El coordinador (ell no ho diu, però és un “patidor”...) fa estona que marxa un tros endavant “explorant” el camí i mantenint el contacte, per mitjà dels telèfons mòbils (afortunadament, en cap moment, hem perdut la “cobertura”), amb la resta de la colla. Fins que, finalment, arribem al Coll de hi era de massa (1098 m d’alt). El Santuari de Bellmunt -l'ermita al cel suspesa que, diuen, enyorava Mossèn Cinto a L' Emigrant- queda, relativament proper, al capdamunt d’una forta pujada damunt del coll. És el nom d’aquest coll, un topònim curiós que, des que l’hem llegit, ens ha cridat l’atenció: “Sembla el títol d’una pel·lícula de l’Oest” ha dit en Carles. Segons la tradició, té el seu origen en uns fets esdevinguts en temps feudals (6).

Ja som al "Coll de hi era de massa", aquí els cotxes escombra en recolliran
 a uns quants, els altres continuaran fins al Coll de Vidrà.
(El rètol de l'esquerra assenyala el camí per on hem vingut).

Operació rescat.- El cap de colla ens comunica –quan son les 3 de la tarda- que quan siguem tots al coll ens hi esperem. Ha parlat amb els companys que ja son al restaurant per tal de que ens vinguin a “rescatar” i portant els xofers fins a Vidrà, puguem transportar a tothom, asseguts còmodament en els cotxes, fins a Santa Maria de Besora per a dinar-hi. Alguns, els qui van més endavant, ja han passat pel coll i marxen per la pista camí del Coll de Vidrà (1013 m d’alçada).

Al cap d’una estona arriben l’Enric i en Josep Surdé, amb els seus cotxes, i recullen els qui esperem al coll. Pel camí n’arrepleguen algun altre i els qui no hi caben, ja propers al Coll de Vidrà, esperaran amb els qui ja son allà a que els passem a recollir, amb els cotxes que tenim aparcats a Vidrà. Així ho fem i, quan passa una mica de 2/4 de quatre, anem tots plegats per la carretera –ben asseguts dins dels cotxes- fins al restaurant de Santa Mª de Besora.

El dinar.- A ¾ de quatre, asseguts tots i totes a la taula, comencem a dinar. “Com si fos un diumenge...”, diu algú. Ens disculpem i agraïm a la Queralt i a l’equip del Restaurant “Els Bufadors” la seva paciència, acolliment i bon fer. Avui –excepte els qui ja fa estona que s’hi esperen- no hem pres cap cervesa, es tard, tenim gana i cal anar per feina. Ocupem els llocs d’una llarga i ben parada taula que fa quasi dues hores que ens està esperant. Ens “canten” els plats que tenim al menú (tots molt suggerents i bons), fem la tria i diligents ens els comencen a servir. Per uns instants es fa el silenci, trencat només per algun “Ummm”, “Que bo està el trinxat”, “El xató, especialment la salsa, està excel·lent”... “I aquest pa tan bo, d’on és...?”. El vi, molt bo i fresc, servit en porrons -trago va i trago ve- fa també un molt bon servei... Els segons plats, molt casolans, “conill a la cassola”, “pollastre a la taronja, fet al forn”, “botifarra a la brasa”, “galtes al forn”, “mandonguilles”... Tot perfecte i al seu punt. Després vindran les postres, els cafès, tallats i cigalons. A la sobretaula, els qui fa dies que no ens hem vist, ens posem al dia... la resta ja hem tingut temps, al llarg del matí –quan la pujada ho ha permès- de petar la xerrada.

Trinxat amb rosta i bitxo

Un postre senzill i "de pagés": "llaçets" per a xopar-los al vi ranci...
qui no els havia tastat abans en algun más o casa de poble !!

La foto de tot el grup.

Passem comptes, paguem i agraïm a la Queralt, l’hostatgera, el seu acolliment i bon servei. Segur que, individual o col·lectivament hi tornarem un altre dia. Ens queden encara forces llocs per visitar per aquests entorns (sense anar més lluny el Salt del Mir que teníem previst anar-hi aquesta tarda i que, per raons evidents, no ha pogut ser o el castell de Besora que ens vigila des de dalt del seu turó...). Deixem el lloc sense pa –ens emportem el darrer i gran pa rodó que li quedava-, sense llonganisses –“en puc tornar a comprar demà...” ens diu la mestressa-, marxem ben carregats de “somalles” (secallones) i de botifarres crues,... no cal dir que som en un lloc de bons embotits.

Ermita de Santa Margarida de Cabagès
 i, a sota, la masia de El Pujol

Comiat.- Ja al carrer, l’Enric ens comenta que aquest matí, amb en Joan Miquel, han anat fins l’ermita de Santa Margarida de Cabagès una capelleta romànica situada, a 1275 m d’alçada dins del terme de Vidrà, dalt d'un turonet prop de la masia El Pujol, al costat del camí que porta a la Coma i al Coll de Cristòfol. És romànica, aixecada l'any 1223 i restaurada el 1978, feta amb pedra fins i tot la teulada que és construïda amb lloses. Suggereix que hi podríem anar però li diem, amb tota franquesa, que millor ho deixem per un altre dia.

En l’excursió d’avui hem recorregut, segons l’equip de mesura d’en Jaume, 11,1 km, superat uns desnivells acumulats de -243 m i +305 m i hem emprat un temps, amb pauses i aturades, de 5h. 

Agraint a en Josep Mª la coordinació de la sortida i als companys que -amb els "cotxes escombra"- ens han donat un cop de mà, ens acomiadem fins a la propera activitat que serà la Sortida de Primavera 2017, el cap de setmana del dies 5, 6 i 7 de maig, pel “Romànic, tradicions, paisatge (i la gastronomia) de l’Alt Urgell”. Aquells que hi pugueu venir ja ens veurem i, els qui no, a reveure. 

Una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Enric, Jaume, Maribel, Josep Lluís i Pep.

Vídeo.- Jaume  https://youtu.be/cKX4pyxM64U         

       

NOTES

1.- Aquest gran casal és la casa pairal dels Vila d’Abadal. Es va aixecar el 1787 dirigint-ne la construcció un mestre d’obres francès. Casa senyorial sòbria, però amb detalls decoratius com les llindes, te tres pisos i porxo a la planta. Amb nombrosos balcons i finestres a les habitacions i dependencies. És d’estil barroc amb una galeria i afegits posteriors i una capella, també barroca, dedicada a la Mare de Déu de la Mercè.

Pedra en un dels extrems del pont:1846.
Fotografia de Francec Roma i Casanovas

2.- L’ historiador, geògraf i excursionista Francesc Roma i Casanovas, en el seu interessant blog “Patrimoni Existencial” diu sobre aquest pont: “El pont de Salgueda, situat en el terme de Vidrà-Sant Pere de Torelló, uns dos-cents metres aigües amunt del Molí del Salt, ha estat descrit com a pont romànic, però gravat a l’entrada de llevant, a la barana de pedra, hi llegim la data de 1846. Al llit del torrent hi ha evidències d’ancoratges anteriors, segurament d’alguna palanca o presa. El pont duu el nom de la masia de Salgueda, situada a llevant del riu, una masia que va créixer espectacularment (potser es va construir, però semblaria ser anterior) al segle XVIII, com demostren les dates gravades a diferents llindes de les finestres i a la font que hi ha al torrent, just a sota de la casa (construïda a la dècada dels anys cinquanta del segle XVIII, tot i que restaurada ara fa un segle). El nom sembla que vindria dels seus estadants, com suggereix una inscripció a la façana de la casa.”. Ja ho sabem, doncs, molt maco però, si és que és d’origen romànic, a mitjans segle XIX –possiblement en un dels moments de més activitat dels molins- va ser reconstruït o, potser, fet de nou.

3.-Fem una breu explicació per si algun lector o nosaltres mateixos volem repetir aquesta sortida. Aquesta pista es correspon en molts dels seus trams amb el camí ral que anava de Vidrà a Sant Pere de Torelló, travessant el congost -format pel riu Ges i anomenat Forat Micó- situat entre les serres de Bellmunt i la de Curull. Per un costat el camí, com així està indicat, ens portarà –passant per Pas i la Tosca dels Degollats, seguint les senyals blanques i grogues del PR C 47- fins a Sant Pere de Torelló. Mentre que si l’agafem cap a l’altre sentit –on la pista no te cap indicació excepte una X de color blanc i groc que desaconsella agafar-la (pel fet que la senyalització prioritza el PR C 47 que “desvia” l’excursionista cap a Vidrà passant, per on hem pujat nosaltres, pel Salt del Molí i el Pont de Salgueda)- porta, directament, a Vidrà. Si ja es ve d'aquets llocs, com era el nostre cas, podíem haver retornat a Vidrà, fent una ruta circular d’uns 7 km en total, agafant –tot i la X- la pista que, per la dreta, amb algunes pujades i baixades ens hagués portat fins a l’entrada del càmping i el poble de Vidrà.

4.- Un molts llocs hem vist que ho citem i escriuen, segurament pel degoteig de l’aigua que normalment hi raja, com “dels Degotalls”. L’ indret és fosc, misteriós, no exempt d’una bellesa feréstega que fa venir basarda al caminant que s’hi aventura en fer-se foc. Un lloc com aquest és el marc idoni perquè la tradició oral busqués un fet llegendari que li donés encara més encant: “Diuen que fa molts anys,  prop de la Tosca, hi havia una masia (avui en runes). Com que era l’època de la matança del porc, el pagès de la casa va decidir matar una gran truja. Aquell dia, com era costum, a la casa hi acudiren un gran nombre de persones que havien d’ajudar amb la matança, però que també estigueren a punt per fer una bona xerinola i beure i menjar de valent. A resultes de la matança, el rebost quedà ben proveït. Feia goig de veure, sobretot la immensa cansalada de la bestia que penjaren, entre tots amb gran esforç, de la biga del sostre. El pagès, cada dia, anava tallant un bon tros de cansalada. Però un dia el ganivet es va encallar amb la cotna i quan ell s’hi recolzà per a fer força, el clau clavat a la biga va cedir i li va caure tota la cansalada al damunt. A més, el pagès tingué la mala sort d’haver deixat els ullals de la truja encara units a la cansalada i un d’ells s’enfonsà al seu coll segant-li la vena grossa. Caigué a terra, amb la cansalada a sobre. Amb el pes de la xulla, el pobre home no es pogué aixecar, quedà sense sentit, i s’anà escolant fins a morir. D’aquesta feta, a la casa li canviaren el nom pel de “Degollats”, ja que un degollat (el porc) en va degollar un altre.”

5.- Podeu veure’n més detalls a: http://www.geb.cat/cova-de-la-tosca-dels-degollats-st-pere-de-torello-osona/

6.- Explica la llegenda que fa molts anys, no en podem concretar la data, al Castell de Besora hi vivia un senyor feudal de conducta dèspota i cruel vers els habitants del seu domini. Era el temps dels “Mals Usos” que escanyaven, permanentment, vilatans i pagesos amb obligacions, deures i humiliacions. Aquests, cansats de tantes vexacions, es reuniren secretament a l’anomenat “camp del mal consell” (situat darrera de Can Prat, un mas de gairebé sota del castell) i decidiren desfer-se del tirà definitivament. La vigília del seu sant organitzaren una cacera del senglar i qual van ser al coll situat al peu del Santuari de Bellmunt, en lloc d’atacar la fera, qui va ser agredit i mort fou el senyor feudal. El tribunal dels nobles en prengué part i quan va fer la pregunta de “Qui l’ha mort?”, la gent respongué unànimement, “El poble”; “Per què l’ha mort?” tornà a preguntar,  “Perquè hi era de massa” respongueren tots amb una sola veu. Des de llavors el nom d’aquest coll s’ha conegut com el de “hi era de massa”. Segons alguns historiadors (i ara desfarem l’encant de la llegenda), el nom correcte tindria de ser “Era de Massa” i faria referència a un antic mas, proper al coll, habitat fins els voltants de l'any 1860. 

CRIDA A LA 77ena SORTIDA XINO-XANO

Salt del Molí de Salgueda, amb les passeres de blocs de formigó.  

VISITA ALS MILLORS SALTS D’AIGUA I “POSTALS” PRIMAVERALS DEL VIDRANÈS I EL BISAURA

Data.- Dijous 6 d’abril de 2017

Tipus d’itinerari.- Tothom identifica la comarca d’Osona com una gran plana: la plana de Vic. I no els manca raó. Però sovint simplificar ens pot portar –com és el cas- a l’error: també hi ha una Osona muntanyenca. I és on nosaltres, en aquesta ocasió, anirem. Hi anirem ara, a la primavera, quan esdevé un paradís humit, verd i exuberant. No us oblideu les eines de retratar: màquina, tableta o mòbil..., tot en aquestes terres sembla fet per la foto, per a transformar-ho en postals. Els prats on pasturen plàcidament vaques i ovelles, els paisatges rurals amb poblets, masies i racons de gran bellesa, les muntanyes i els boscos, els salts, ponts i torrents... tot, tot i tot –paisatge, natura i patrimoni- pot ser transformat en imatges de postal.

El Cavaller de Vidrà, gran i antiga masia barroca
 de l'any 1787, casa pairal dels Vila d'Abadal

Salt del Molí de Salgueda 

La sortida que, en aquesta ocasió, us proposem consta de dues parts: la primera, que farem un cop haguem esmorzat al bonic poble de Vidrà, transcorre pel Vidranès -una comarca natural, a la capçalera del riu Ges, envoltada de muntanyes i al vèrtex d'unió de les comarques d'Osona, la Garrotxa i el Ripollès-, ens portarà a visitar el primer salt important que origina el riu Ges en el seu descens cap el Ter, el salt del Molí de Salgueda –d’uns 20 m d’alt- on també tindrem l’oportunitat de veure-hi un bonic pont. El retorn fins a Vidrà el podrem fer desfent el camí d’anada o bé, travessant el riu per unes passeres de formigó, fent un recorregut circular pel mig d’una fageda. 

Roure monumental de la Creu de l'Arç a Vidrà

Salt del Mir

Un cop retornats, agafarem els cotxes i anirem fins a Santa Mª de Besora a dinar.
A primera hora de la tarda, havent dinat, tornarem a reprendre la carretera que va a Vidrà. Al cap d'1,5 km ens desviarem cap a la important pagesia del Mir casa de turisme rural i on hi ha l'hostal la Cabanya del Mir –en la proximitat de la qual hi intentarem aparcar els cotxes-. Des d’aquest punt farem la segona part de la sortida, ja de ple al Bisaura, una subcomarca muntanyenca entre el Lluçanès, el Ripollès i Osona que emmarca la vall del riu Ges. El mot Bisaura, d’origen Basc, BASSA-URI-A te un significat ben clar: “ciutat del bosc”. A peu, ens arribarem fins al salt del Mir situat en un pintoresc fondal -inhòspit i encisador- on les aigües de la riera de la Foradada es despengen formant una cascada d’uns 25 m d’altura. Prop del salt, hi trobarem tres edificacions gairebé enrunades d’antics molins fariners.

Retornats als cotxes donarem per acabada la sortida. 
Desfarem el camí fins a Santa Mª i Sant Quirze de Besora i, un cop a la C-17, cadascú pendrà el camí de casa seva. 

Restes d'un dels molins propers al Salt d'en Mir

Recorregut i dificultat.- La aproximació fins a Vidrà la farem en cotxes. Sortirem de Barcelona, per la C-17, i anirem fins la sortida 81 (Sant Quirze de Besora, sud) una mica més amunt de Vic. Travessarem Sant Quirze i agafarem la BV-5227 que, passant per Santa Mª de Besora, ens portarà fins al nucli històric de Vidrà on, al parking que hi ha prop de la parròquia i l’ajuntament, hi aparcarem els vehicles. 

Zona d'aparcament al nucli històric de Vidrà

Cliqueu damunt la imatge per ampliar-la

Recorreguts a peu.- Matí.- Primera part: Salt i pont del Molí de Salgueda. Un cop aparcats els cotxes a Vidrà, ens dirigirem al poliesportiu davant del qual, a la dreta -gairebé al costat de la gran masia del Cavaller-, hi trobarem un cartell que indica el camí del Salt del Molí. De baixada passarem pel costat de la depuradora municipal. A continuació trobarem una cruïlla de camins (10’). Ens desviarem pel que va cap a la nostra esquerra –un rètol ho indica- passarem entre boixos, pins i faigs. El sender és estret i pedregós però de bon caminar. Al cap de  20’ des de l’inici, a l’alçada d’una torre elèctrica, trobem una nova cruïlla de camins. Seguirem el de la dreta que, en un parell de giragonses, baixa considerablement fins al riu Ges. El darrer tram és més dificultos i humit -trobarem dos senders, els dos porten al pont, agafarem el de l'esquerra ja que la baixada és més progresiva-. Un cop al pont romànic de Salgueda, en un bonic entorn, el travessarem i girarem a la dreta. Uns metres després, trobarem una bifurcació –el camí de l’esquerra porta a Can Salgueda- agafem el més estret, que baixa a la dreta, fins a un mirador des d'on es pot veure la part superior del Salt del Molí -cal ser prudents doncs no hi ha cap mena de protecció-. Continuant, el sender ens portarà a baix del salt (35’). Abans d’arribar-hi trobarem, a la dreta, les restes de l’antic molí. Per tornar, podem fer-ho per on hem vingut (el desnivell a superar és baix –uns 100 m- però, tot i així, a la tornada la pujada es nota) o continuar tot fent una ruta circular que ens portarà, de nou, a Vidrà. Si fem el circular, hem de travessar el Ges per les passeres de formigó i seguir el sender marcat que trobem després del petit afluent -la riera del Rec del Bac del Coll-. El camí s’enfila pel mig d’una fageda fins arribar dalt, on trobarem una pista. És l’antic camí ral que porta fins a Sant Pere de Torelló pel Forat Micó –el congost per on el Ges travessa la Serra de Bellmunt- el prendrem cap a la dreta (hi ha un indicador) i ens portarà fins a Vidrà. Al cap de 7 km i unes 3h de camí des de l’inici de la caminada arribarem a Vidrà. 
El recorregut, a peu, total d'aquesta primera part de l’excursió  (al pont i Salt del Molí de Salgueda) si es va i torna pel mateix camí és d’uns 3 km, uns desnivells de 100 m i un temps –sense pauses ni aturades- de 1h 15’. Si es fa el recorregut circular, retornant per la fageda, son 7 km, uns desnivells de 160 m i un temps de 3h. La dificultat és, en el recorregut curt, baixa i en el llarg, mitjana-baixa.

Pont romànic del Molí de Salgueda

Cliqueu damunt la imatge per ampliar-la

Tarda.- Segona part: Salt i molins (runes) del Mir. Un cop a la Casa i Cabanya del Mir agafarem la pista forestal en descens que va al Salt del Mir. La pista està indicada amb els senyals blancs i vermells del GR 151. Després d’unes giragonses arribaren (en 25’) a la riera de la Foradada que travessarem còmodament per una passarel·la de fusta. Deixarem a l’esquerra el GR 151, que continua en direcció al santuari de Bellmunt, el camí començarà a baixar suaument cap al fons de la gorja. Les edificacions principals del molí estan a la dreta del camí. Un cop a la riera, el Salt del Mir és a la dreta en un indret digne de conèixer i contemplar. Haurem tardat uns 30 minuts des de la Cabanya del Mir i un recorregut d’uns 1,5 km. El retorn el farem desfent el camí per on hem vingut.
En aquesta segona part de l'excursió (Salt i molins del Mir), anant i tornant pel mateix camí,  el recorregut és d’uns 3 km, uns desnivells acumulats de 60 m, un temps –sense pauses ni aturades- d’ 1 hora i un grau de dificultat baix.

Passera, sobre la Riera de la Foradada, al Salt d'en Mir

En total, a la sortida, els qui facin el recorregut llarg caminaran uns 10 (7+3) km, superat uns desnivells acumulats de 220 m i emprat un temps (sense pauses ni aturades) de 4h, amb un nivell de dificultat mitjà-baix. Els qui hagin triat el recorregut curt, faran en total 6 (3+3) km, superat uns desnivells acumulats de 160 m, emprant un temps de 2h 15’ i un grau de dificultat baix.

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada la primera part de la sortida, -puntuals, doncs a la tarda tenim la segona part de l'excursió- a les 14h, al restaurant "Els Bufadors” Passeig Pla de Teia (de fet és la carretera que travessa el poble) nº 38 de SANTA MARIA DE BESORA; telèfon 938 529 118; ttps://www.facebook.com/Els-Bufadors-335697833220784/?fref=ts. Tenen un menú els dies feiners -5 primers i 6 segons plats a escollir-ne un de cada, pa, vi i aigua- a 10,50 euros, amb IVA inclòs.
  

Restaurant "Els Bufadors" de Santa Mª de Besora

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar. En Pep portarà la bota amb vi.

Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Barrets i cremes protectores per al sol o el fred i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, aquells que els necessitin o desitgin, bastons. En Joan portarà la farmaciola. No estarà de més, en aquesta ocasió -per a donar seguretat en les passeres-, portar uns metres de "cordino"... pensem-hi (si algú en te, si us plau, que ho digui al inscriure's i els porti). 

Lloc i hora de trobada.-  Farem el recorregut d'aproximació en cotxes. Caldrà, doncs, anar confirmant uns dies abans –per telèfon o correu electrònic- els qui serem i amb els vehicles que hi anirem.  Com que, en aquesta sortida tenim l’excursió més llarga al matí, per a poder visitar l’altre salt per la tarda -tenim de dinar d’hora- ens caldrà, doncs, matinar una mica. El lloc de trobada, dels de Barcelona, serà a les 7h 15’ –puntuals- a Travessera de Gràcia/Llepant i la concentració dels diferents vehicles a VIDRÀ sobre les 9h 15’ a la zona d’aparcament que hi ha la carretera a tocar a la plaça de l’església parroquial.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans del vespre de dilluns 3 d’abril 2017, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Josep Mª -el company que coordina aquesta sortida-, per a poder confirmar al restaurant el nombre de comensals que serem el dijous a dinar.

Una abraçada.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL 

A una setmana vista els mapes, indiquen que el proper dijous 6, al Vidranès tindrem una temperatura en superfície de 8º – 9º i una pressió atmosfèrica de 1016 hPa la qual cosa combinada amb vent fluix, predominantment del sud que aportarà una humitat relativa del 70% ens donarà com a resultat nuvolositat abundant que al matí pot suposar un risc de pluja fina amb una probabilitat del 10% i/o una probabilitat de boires matinals del 15%.

El pronòstic no és massa clar per ara degut a una situació de pantà baromètric que pot variar molt en les pròximes hores. Us tindré informats.

Pantà baromètric. Aquesta ondulació de les isòbares de 1020 i 1019 fan pensar en una possible baixa relativa .

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS
J.M

ACTUALITZACIÓ del dilluns 3 d'abril

Em complau de dir-vos que pel sabem ara, el dijous 6 gaudireu del que en diem "bon temps". Els núvols es retiraran i el sol lluirà a partir de les vuit del matí i ja no es retirarà fins la posta.
Això si, la temperatura serà més freda del que us deia en el pronòstic anterior, del ordre de 6º a 7º i no té pinta de augmenti per la insolació, però d'altra banda la humitat relativa serà del 54% al 59%, molt més seca del pronosticat. Per tant, tot i el fred, el confort serà considerable.
La probabilitat d'aquest pronòstic és del 70%. De moment.

Faré una altra actualització el dia abans.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS
J.M 
 
ACTUALITZACIÓ del dimecres 5 d'abril

Com podeu veure, demà entre Sta. Maria de Besora i Vidrà farà un temps assolejat, més fred al matí del que us vaig pronosticar però mercès a la insolació, al poc vent i la molt baixa humitat relativa, la temperatura pujarà fins als 17º a l'hora de dinar.

Conclusió: Barrets, gorres i ombrel·les (o potser pamel·les) i sobre tot aigua ja que la baixa humitat deshidrata molt ràpid.

La probabilitat del present pronòstic és del 95%

AH! NO US OBLIDEU QUE:
NO S’ADMETEN RECLAMACIONS
J.M 

TAVERNES DE BARRI

"Bodegó" (el nom deu venir de bodega ?) de tapes. "Bodega La Palma", març 2017

AVUI VA DE “TAVERNARIS” NOSTALGICS, PERÒ NO RUCS, AMANTS DE LES VELLES BODEGUES DE BARRI (no adulterades per la presencia de “guiris” ni pels mobles o decoracions de disseny, però amb uns vins a doll, vermuts, cerveses i tapes de conya...)

Perdoneu el llarg títol, més propi d’una pel·lícula d’Almodóvar, però no he sabut sintetitzar –en una frase- tot el que hi volia dir.

Una de les activitats “no oficials”, però si un xic “oficioses”, de la colla és el d’anar quedant, de tant en tant, en alguna antiga taverna –sovint homologada pel Mededebebe http://mededebebe.com/ del qual n’és coautor el nostre vell amic i company Josep Lluís Cots– per a petar-hi la xerrada tot prenent un vermut (1), una copa de bon vi o unes cerveses.

"Bodega Pàdua", febrer 2016

No m’atreviria a autoqualificar-nos -“activistes” ocasionals com som- de “culs de taverna” expressió que el Diccionari de l’Enciclopèdia defineix com: “dit d’una persona que freqüenta assíduament la taverna”. Nosaltres d’assidus, rés... hi anem, només, quan algú ens ho proposa, ens convoca a anar-hi, o ens ve –col·lectivament- de gust... És, doncs, un acte "social" més.

"Bodega La Palma", març 2017

És una activitat, no anunciada al blog, però si comunicada –especialment entre els “desvagats” i “desvagades” d’entre setmana- per altres formes de contacte i difusió com l’ email o el whatsaapp. 

"La Bodegueta", juny 2016

Son trobades esporàdiques, a mig matí, per a prendre uns vermuts amb unes assequibles –per allò d’afegir quelcom a l’estomac..- tapes (2): olives, anxoves, seitons, unes llesques de pa amb tomata, unes patates braves o fregides... Normalment, rés de l’altre món -clar que, en alguna ocasió, extraordinària o que l’oferiment del taverner/a ens ha fet caure en la temptació, hem demanat unes racions de croquetes o alguns talls de formatge o pernil... per allò d’acompanyar el pa...-.

Detall del mostrador de la "Bodega La Palma", març 2017

Si prenem vermut l’acompanyem sempre amb sifó per, com a bons catalans, allargar-ne la quantitat i prolongar la conversa...

"Bodega Quimet", març 2016

Per això adjectivem, aquest tipus d’activitat, d’ “oficiosa”.  Evidentment no és molt pedagògic ni exemplaritzant que un grup de veterans, però encara idealistes, amants dels valors, la vida sana i la natura com és la nostra colla, animi al personal a “anar de tavernes”... No, no és, ben bé, això.

  

No ens passem. No és, certament, el propòsit o objectiu fundacional del grup fer -exclusivament- aquest tipus d'activitats. És això si –i el blog te el deure d’anar informant del que anem fem- una activitat més que, de tant en tant, efectuem.

"La Bodegueta", juny 2016

Amb tota franquesa, nosaltres ho veiem i entenem com una oportunitat més per trobar-nos i fer-la petar, tot conreant –això si, al voltant d’una taula ben assortida- la nostra vella amistat. Tingueu ben present que l'amistat es un bon reconstituent que ajuda a mantenir la salut !!!. 

I, un xic nostàlgics com som, rememorar, descobrint o coneixent aquets antics locals –molts d’ells veritables museus populars- que, en forces ocasions, han esdevingut llocs de trobada, espais de tertúlia (de tot tipus) i focus de dinamització, convivència i cohesió veïnal en molts barris. I que, alguns, de jovenets havíem també freqüentat –forces diumenges a la tarda (ho recordes Zac... ?)- o en ocasió d’algun comiat o celebració.
  

Retall de diari, dels anys de la II República, amb un
article informant sobre la tertúlia d'artistes que es feia a la
"Tasca de la senyora Maria" (actual "Bodega La Palma")

Tots nosaltres, l’edat és una molt bona escola, sabem que cal gaudir de les coses descobrint-hi els valors culturals, gastronòmics, sensorials i –fins i tot- els plaers, amb coneixement i moderació. En positiu. Així ho procurem fer, també, quan anem “de tavernes”.    

"Bodega Pàdua", novembre 2015

Fent memòria, hem recorregut –i repetit- diverses bodegues i barris: “La Bodega Pàdua” al Farró, “Can Quimet” de Gràcia, “La Bodegueta” al Guinardó, “La Palma” al Barri Vell,...

"La Bodegueta", juny 2016

Hem xerrat, aprofitant aquestes ocasionals trobades, de vells records, de noves activitats i propostes, de política, d’economia, de les pensions, del darrer anàlisi o de les noves pastilles que ens ha receptat el metge, de les “escapades” o viatges, dels nets,... Hem adquirit o ampliat coneixements com d’on ve i que és el vermut –aquest excel·lent aperitiu fet amb vi blanc enfosquit, macerat i aromatitzat amb herbes com el donzell, l’orenga, la tarongina, el marduix, el timó, el romaní... (ja ho veieu, mitja muntanya dins del got... !!!), arrels, escorces i especies que li donem aquest tast amarg característic, per això cada regió, lloc o productor en te la seva (secreta) fórmula-...; o de vins com el daurat de Gandesa –originari de la Terra Alta, un blanc brisat, fermentat amb les pells del raïm, que li atorguen aquesta característica tonalitat daurada-...; o de l’art de preparar, cada vespre, les anxoves o els seitons que l’endemà els “parroquians” es cruspiran amb delit...

"Bodega La Palma", març 2017

De tot això i més, parlem i ens expliquen –amb la relativa tranquil·litat que els ofereix un grup de jubilats, l'hora i la calma d’un dia feiner- els tavernes i les taverneres. És, també, una bona forma (satisfent els sentits i l’ànim) d’anar-nos “culturitzant”... podriem dir que son una mena de "matinals culturals"...

"Bodega La Palma", març 2017

Així doncs, mentre el cos aguanti i sentint-nos un pel “clandestins” (fent activimisme d’amagat de les autoritats mèdiques...), anirem –de tant en tant- “de tasques”. 

Ja ho diuen:  “la vida son quatre dies i en passem la meitat dormint...”. Aprofitem, doncs, el temps !!!.

Salut !!! (amb o sense una copa a la ma...) i una abraçada. 

Fotos.- Enric i Pep

NOTES.-

1.- Fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins de Sarrià, articulista habitual sobre la “Cuina dels convents” a la publicació mensual gratuïta “El Jardí de Sant Gervasi”, precisament en el número d’aquest mes de març, ens parla del vermut. D’aquest treball espigolem el següent: “... El seu nom ve del terme germànic wermuth, que és el nom que els alemanys empren per referir-se al donzell. En efecte, uns monjos alemanys del segle XVI tingueren la intuïció de posar a macerar dins de vi blanc, jove i sense massa graduació, algunes branques de donzell florit; d’aquesta maceració en sortí un vi que usaven per a guarir els dolors estomacals i que ells anomenaren wermutwein (és a dir, vi de donzell)”. I afegeix: “Tanmateix, ja des d’èpoques molt llunyanes hom ha posat a macerar herbes oloroses i amargues dins del vi. Entorn de l’any 1000 a. C., Hipòcrates, se serví d’una mena de xarop medicinal fet de vi infusionat amb herbes que, alguns, el consideren l’antecessor del vermut.  Des del segle XIX el vermut (tant el que es fa a Catalunya, especialment l’elaborat a la població de Reus com, també, el macerat a Itàlia) ha esdevingut la beguda aperitiva per excel·lència, molt popular, de gust dolç i consistent, però d’escassa graduació. El vermut s’adiu força al tarannà del poble català, ja que és una beguda que difícilment se’n beuen més de dos gots (rebaixats amb sifó i acompanyat amb olives confitades i patates fregides) puix que el vermut, begut en excés, per la seva combinació de les herbes macerades amb el vi arribaria a produir mal de cap...”. Ja ho sabeu... paraula de frare !!!. 

2.- Son molts els qui consideren les “tapes”- especialment les de Madrid o Sevilla- com quelcom que identifica arreu del món la “marca Espanya”. No és la nostra intenció crear polèmica, però -potser per a desolació dels espanyols que en aquesta matèria es creuen únics- cal matisar que hi ha altres maneres, no espanyoles, de fer les  “tapes”. A Turquia i en altres països àrabs del Pròxim Orient hi ha una pràctica quasi exacta, les meze –kemia a Algèria-, petits mossos o racions que es prenen abans de l’àpat. A Itàlia, de manera similar, hi ha els peritivi i, sense sortir de la nostra península, al País Basc en tenen una particular aportació amb els pinxos, les gildas o els montaditos i, al País Valencià, les picadetes. En qualsevol cas les “tapes”, compartides amb amics, solen ser una molt bona oferta de felicitats plurals, breus, però continuades, per al paladar. Un plaer, com veiem, gairebé universal.

     

CONVOCATÒRIA DE LA SORTIDA DE PRIMAVERA 2017

La cua del pantà d'Oliana

Un cap de setmana de Romànic, tradicions i paisatge per l’Alt Urgell

Divendres 5, dissabte 6 i diumenge 7 de maig

Pretenem desgranar l’important rosari d’esglésies Romàniques que constitueixen el patrimoni artístic del municipi de Coll de Nargó i les distribuïdes pels pobles dels voltants. També volem recuperar la memòria del antic ofici dels raiers que baixaven per les aigües del Segre a cavall dels rais per abastir de fusta a les industries a les terres baixes.

Divendres 5 de maig.

Itineraris respectius d’aproximació al “campament base” establert al Hotel Dom d’Organyà. www.hoteldom.es  “Check in” preferiblement abans de les vuit del vespre

Suggerim visita al lloc on es conserven els facsímils de les Homilíes d’Organyà i també a Santa Maria d’Organyà (lloc on es van trobar).

Sopar al restaurant La Vall del Hotel.

Sant Climent de Coll de Nargó

Dissabte

6 de maig.

Visita a Sant Serni de Cabó i en acabant anar a Sant Climent de Coll de Nargó per fer moltes fotos i una visita guiada.
Desplaçar-nos a Sant Serni de Gavarra i tot seguit pujar a Montanisell on dinarem.

Montanisell  Al fons a l'esquerra la serra del Cadí i a la dreta, el Port del Compte

Després de la sobretaula baixarem al Salt de la Pera i Sant Maximí i en acabant anirem al Museu dels Raiers amb una interessantíssima visita guiada.

Sopar al restaurant La Vall del Hotel.

Es recomana fer el “Check out” per evitar la aglomeració del endemà.

Diumenge 7 de maig.

Check out

Sortirem cap a la Seu d’Urgell i pel camí visitarem Els Portarrons una obra viària del segle XI, en arribar a la Seu aparcarem al camí Ral de Cerdanya i visitarem la Catedral de Sta. Maria.

Catedral de Sta. Maria (La Seu d'Urgell)

Després podrem fer compres (els embotits i els formatges tenen molta anomenada) en acabar passarem pel l’Hotel a recollir els equipatges i ens desplaçarem a Coll de Nargó per visitar la Dinosfera, que és el Museu dels dinosaures. A continuació anirem a Valldarques per visitar Sant Romà i com que ja tindrem molta gana baixarem amb els cotxes fins a Oliana per dinar.

Farem el Comiat i cadascú a casa seva.

Això que us he mostrat és el que està previst, encara que parodiant el que dic sempre en les meves incursions meteorològiques en el blog, diria que a dos mesos vista és només un pronòstic. És a dir, la cosa pot canviar. Però poc.

El pressupost d’aquesta sortida és de 316 € per parella en l’estada des del divendres vespre fins el diumenge a la tarda, més les visites guiades que poden pujar a uns 15 € més per persona. Està clar que això no inclou els desplaçaments d’anada i tornada ni les cerveses ni les “gotes”.

Inscripció.

L’hotel disposa de només 10 cambres dobles, d’elles només sis són amb llit de matrimoni i no està prevista la ocupació individual si no és que això calgui per completar la reserva que tenim. Al correu que vaig enviar el 9 de febrer a tota la colla xinoxanaire per poder fer una pre-reserva ja han respost set parelles i tres “singles” tenim doncs vuit cambres confirmades i una que balla per la raó esmentada abans.

És per això que els no heu reservat fins ara, suggereixo que ho feu el més aviat possible abans del dilluns 24 d’abril que és quan acaba el termini de cancel·lació sense càrrec.

Us prego que feu la vostra reserva a: jm.cortes@telefonica.net

Jo contactaré al Hotel per tal que sàpiguen que sou del grup, detall molt important perquè he reservat totes les cambres i els aliens al grup no tindran plaça.

Nota: És molt convenient que us doneu pressa donat que tal com he dit abans només queden tres cambres i encara que està previst un pla B per si cal hostatjar més gent, el pla alternatiu requereix un mínim de temps per executar-lo.