dimecres, 14 de març del 2018

CRÒNICA DE LA 84ena SORTIDA XINO-XANO




PASSEJADA PEL PARC DE GALLECS: AGRICULTURA, PATRIMONI I NATURA


Viatjar, en transport públic, un dia de vaga.- Mireu que darrerament hi anem relativament poc en tren i, avui que ho fem, ensopeguem un dia de vaga.

Segur que, com gairebé totes les reivindicacions, està justificada, però clar, als qui -físicament- no ens hi afegim, ens causa un cert trasbals. No ens sentim, de cap manera, uns “esquirols” doncs nosaltres, ja jubilats, no anirem (ni cobrant molt !!) a fer la feina dels qui avui -dia 8 de març- fan vaga i, a més, entenem el sentit i les raons que porten a les dones -i tindria de ser a tota la societat- a reclamar, per a totes elles, un mateix tracte laboral i social que els seus companys de treball; la igualtat salarial per a una mateixa feina o categoria; fer saber (i intentar eradicar) els salaris, contractes i condicions de misèria;  la discriminació -en el reconeixement de mèrits i en les promocions- en les empreses i la violència masclista;... Tenen tot el dret i la raó en denunciar-ho,  a fer sentir la seva veu i força,  a aturar -si cal- el país i el món. Ho entenem i ens hi sentim solidaris, fins i tot alguns de nosaltres, a la tarda, s’afegiran a la manifestació.

A més les nostres sortides mensuals, les xino-xano, ho hem dit diverses vegades, les fem per "prescripció facultativa": és com un medicament vital que no podem, ni un sol cop, deixar de prendre... ens hi va la salut !!!.

Dit això, i davant la reducció d’horaris que ofereixen els serveis mínims dels transports, hem tingut de matinar una mica més per poder arribar a l’hora a l’estació de Rodalies. Hem tingut, així mateix, d’agafar un tren -que ens ha portat a Mollet-Santa Rosa- mitja hora abans del que teníem previst (el nostre ha estat suprimit i el següent, no sortia fins una hora i mitja més tard). El cert, però, és que el viatge -acompanyats dels qui, a aquella hora (“esquirols” o precaris), anaven a treballar- ha estat molt còmode. A més, el Comte de Godó ens ha regalat i deixar llegir, de manera gratuïta, LA VANGUARDIA.


Pocs minuts després de 2/4 de 9, ja som a l’estació de Mollet-Santa Rosa on el nostre company i amfitrió de la sortida d’avui, en Carles, ja ens hi està esperant. Els companys que venen, en cotxe, des del Maresme s’han confós d’estació -ens estan esperant en la de Mollet-Sant Fost- però ens diuen, com així és, que aviat seran aquí.


Comencem la caminada.- En Carles (el de Mollet) viu prop de l’estació i, com a bon caminador que és, coneix tota la zona de Gallecs i ens farà de guia en l’excursió d’avui. S’ha mirat el recorregut que proposem i ens suggereix, en funció del temps que ens faci i el ritme xino-xano que portem, si cal, allargar-lo amb alguna de les moltes variants que la zona permet.

El seguim, doncs. Al costat de l’estació, un cop passat el pas a nivell, trobem la fabrica, la modernista casa senyorial, les naus i les sitges de la Farinera Moretó. Tot de color blanc, com la farina que -des del 1884, cinc generacions de la mateixa família-, encara ara, fabriquen.



Passem una rotonda i enfilem una pista que, per la dreta, ens porta (el plafó de benvinguda al Parc, així ho diu) al Parc de Gallecs. A la nostra dreta, hi veiem la població de Mollet i per l’esquerra i davant nostre, el verd dels característics camps suaument aturonats de Gallecs.



Deixem una bifurcació que ens portaria a l’hospital de Mollet i arribem a una nova cruïlla on hi ha un dipòsit i la única font que trobarem al llarg del nostre recorregut d’avui.

Travessem la autopista AP-7 pel pont de vianants dels Pinetons que connecta el sector sud de Gallecs amb el més extens del nord.



Avancem entre caps de conreu i algun arbre que comença a florir. A cada pas que donem, el brogit dels cotxes de l’autopista es va allunyant i apagant. Anem, tot i que no ho sembla, guanyant alçada fins que arribem a un dels punts més alts del nostre recorregut: el Mirador del Vallès.


Aquí hi esmorzarem. En Joan Miquel que encara està convalescent d’una intervenció, avui, no fa la caminada però ens anirà “trobant” (allà on pugui aproximar-se amb el cotxe) oferint-nos, a la vegada, un servei -si cal- de “cotxe escombra”. No em negareu que no estem ben organitzats !! Quan arribem al Mirador ja ens hi està esperant, assegut en un banc.


En Carles, el guia, ens comenta que en aquest Mirador, fins no fa gaire, hi havia una “taula” metàl·lica -una mena de “rosa dels vents”- amb la indicació de les principals muntanyes que, en un dia clar, des d’aquí es veuen: la Serralada Litoral al sud, el Montseny al nord-est, Sant Llorenç de Munt al nord-oest i Montserrat a l’est. De cop, un dia, la “taula” desaparegué (Algú la deu tenir al jardí de casa... diem) quedant -entre els dos banc que encara ara hi son-, només, el peu dret que l’aguantava. Al cap d’uns dies, el peu dret metàl·lic també desaparegué... (Clar li faltava, al “lladre”, per a completar el conjunt... tornem a dir, tot rient). Renoi, quin mena de gent ens envolta !!. Malpensats, potser son els del Parc de Gallecs que l’estan restaurant... conclou el més “bona fe” de tota la colla.

Mentre xerrem i riem, anem “fent feina” amb els entrepans, les olives i fent córrer la bota... Avui, de postres, surt un assortir ”internacional” de bombons, n’hi ha de Suïssa i de Benavarri, i ho rematem, amb el cafè i les “gotes”... Un cop més, un esmorzar com Déu mana !!.


Continuem la passejada.- Seguim pel mateix camí per on hem arribat, deixem uns grans dipòsits d’aigua a l’esquerra i tot sembla indicar que ens dirigim, de dret, cap a l’alta i prima Antena de telecomunicacions. No hi arribem perquè ens ho impedeix una llarga tanca de malla. Dins, com que s’hi senten segurs, és ple de conills... diu en Carles. No ho sabem del cert, doncs per aquest costat no ho diu, però pensem que és un equipament de Radio-Televisión Española, el que alguns coneixíem amb el nom de Centro Emisor del Nordeste de Radio Nacional de España que s’hi va instal·lar, crec, el 1960. Estem una estoneta intentant endevinar quina deu ser l’alçada total de l’alta i prima antena... però no ens en sortim.


Continuem per un camí que, per la dreta seguint la indicació que diu Santa Mª de Gallecs, baixa pel costat del tancat. L’itinerari va perdent alçada entre camps de conreu que ara, desprès de les passades pluges, comencen a omplir-se de verds brots de cereal. Els qui tenen vista de falcó descobreixen, saltant pel mig dels camps, un parell de conills: Pobrets, no saben a que s’arrisquen... fora de la tanca !!, diem. Passem pel costat d’uns grans roures, arrenglerats a tocar del camí, fins que arribem a les primeres cases del petit nucli rural de Gallecs, presidit per l’ Ermita de Santa Maria.


Església de Santa Maria de Gallecs.- Aquesta església, situada en un pla envoltat de camps, amb algunes masies disperses i el que -possiblement abans de la declaració del Parc com espai protegit- degué ser un incipient intent d’urbanització, fa goig. Els murs, construïts amb carreus irregulars de colors vermellosos, fa que l’edifici, emmarcat per les branques dels arbres, destaqui amb una estranya lluminositat.


Tot i que el lloc de Gallecs és esmentat documentalment des de l’any 904, l’església ho és des del 1007. És un interessant edifici medieval construït entre els segles XII i XIV, amb vestigis d’anteriors temples paleocristià (segles V-VI) i pre-romànic (segles VI-VII). És un temple de creu llatina amb els braços del transsepte força curts, l’absis quadrat i d’una sola nau. El campanar, de dos ulls, és d’espadanya. Va ser restaurada entre els anys 1965 i 1969.


Davant, on hi ha la porta d’accés, hi podem veure un petit i cuidat cementiri rural. Ens hi estem una estoneta observant-ne els detalls i fent fotografies.

A la placeta que hi ha al costat, hi trobem la masia de Can Xambrers on, al porxo, hi ha una agrobotiga que ven productes produïts i elaborats a la zona. Avui és tancada al públic (obren els divendres a la tarda, dissabtes matí i tarda i els diumenges al matí), però estan treballant a l’obrador i molt amablement ens deixen la clau dels serveis. I és que, amb tantes planúries, camps i poca vegetació -i els caps de setmana, segur, el tràfec de gent...- no us penseu que sigui gaire fàcil, amb una certa intimitat i discreció, poder fer un pipí...  i si és una cacá, ja no us dic.

Aquest és el segon punt del recorregut, on en Joan Miquel ja ens hi està esperant. Per això, aprofitem per a fer-nos la foto de tots els “excursionistes”.



Passem pel costat de l’ermita i baixem per un corriol cap el Torrent de Gallecs. Davant nostre, en una de les ribes del torrent, hi ha un bonic -i a l’estiu ben ombrejat- passeig amb grans plataners a banda i banda.


Travessem el torrent per un petit pont de fusta i ens enfilem per un corriol fins arribar a la carretera d’accés a l’ermita. Quan hi som, girem a l’esquerra fins que arribem a un lloc on l’accés de vehicles hi està restringit. En aquest punt agafem un corriol, a la dreta, que puja suaument tot endinsant-se en el bosc de Can Veire. Sobta trobar-nos dins d’un magnífic bosc d’alzines, roures i algun pi després de tanta estona en mig de camps amb només, de tant en tant, algun arbre solitari a la vora del camí.



Seguim fins a trobar una cruïlla amb un pal indicador, fem cas del rètol que assenyala cap a Can Jornet Xic. Passem per una zona on hi ha diverses masies i, en un marge del costat del camí, un parell de grossos caus de conills... Continuem fins que, al cap de poc, arribem a Can Cruz.

Can Cruz.- Ens aturem davant d’aquesta gran casa. Des del que devia ser l’era -encara amb el paviment de rajoles- contemplen aquesta casa, avui, totalment abandonada. Can Cruz era un gran mas -les primeres referencies històriques daten de finals del segle XVII- típic català de tres naus, amb l’entrada situada en la central. Actualment una d’aquestes naus -la de la dreta- està enderrocada i gairebé tot el mas, amb forces patis i construccions annexes, en estat ruïnós.

Avui és objecte de reivindicació i lluita veïnal amb la intenció de salvar l’edifici  i recuperar-lo com a patrimoni de Gallecs amb diferents propostes: seu de l’Ateneu de Gallecs, casa de colònies, hotel d’entitats del Parc, Escola de Natura, etc. Te un emplaçament privilegiat, enlairada dalt d’un turó des del qual es domina un bon panorama; per aquesta raó nosaltres l’anirem veient, també, des de diversos llocs per on anirem passant.


Agafem el camí que surt de davant mateix de la façana de Can Cruz, en baixada, cap a la carretera BV-5154 on hi arribem a l’alçada de Can Salvi.

En Joan Miquel, que ja ens està veien des de ben a prop, a Can Jornet Xic -seu del Consorci i del Centre d’Educació Ambiental de Gallecs-, ens pregunta (per telèfon, clar, no a crits...) si algú vol donar per acabada la caminada, pujant amb ell al cotxe. Ni pensar-ho, gràcies,... tothom vol seguir caminant !!.

La ruta que estem seguint volta la gran masia de Can Salvi per la dreta, tot entrant en una zona d’horts. El camí es va bifurcant i estrenyent fins al punt de fer-nos dubtar que tindrà sortida... però un “gallecs-cultor” -no ens atreviríem a dir pagès- a qui preguntem si anem bé, en diu que si, que anem pel camí correcte i que, al cap de pocs metres, trobarem els Aiguamolls de Can Salvi.


Aiguamolls, Pou, Bassa-Safareig i Aqüeducte de Can Salvi.- Efectivament ens topem de ple amb un camí i l’amagatall dels aiguamolls. Aquesta àrea humida, diuen que te una superfície de 4.300 metres quadrats, però això deu ser quan està ben plena d’aigua. Ens el imaginàvem més gran... diem, com a bons urbanites, quan som davant d’aquests aiguamolls situats al ben mig de Gallecs. Ara només hi ha una petita bassa amb aigua (la culpa deu ser dels mesos de sequera...). No hi veiem ni un bitxo vivent (gripaus, granotes o aus) ni tampoc sabem apreciar, ni distingir, les interessants especies vegetals (bogues, canyís o lliris grocs) que, diuen, hi ha...

Amagatall-observatori dels Aiguamolls de Can Salvi

Enfilem, doncs, el camí en direcció a Mollet i pràcticament davant dels aiguamolls hi veiem unes interessants construccions rurals: El pou, la bassa-safareig i l’aqüeducte de Can Salvi (1). Aquest tram de l’itinerari transcorre al costat del torrent, a la vora d’horts i amb el camí ombrejat (cosa que a l’estiu es deu agrair) per grans plataners.

Pou, bassa-safareig i aqüeducte de Can Salvi.
La casa del fons és Can Jornet Xic

Arribem a un lloc on hi ha un llarg cobert, amb algunes taules per a fer-hi un mos i un gran nombre de “taquilles” o armaris que suposem, fan servir els usuaris dels horts per a guardar-hi la roba i/o les eines.

Davant mateix hi ha un pont de fusta -aquest amb baranes- que travessa el torrent. Just creuat el pont trobem, girant a l’esquerra, el camí que tindríem d’agafar si seguíssim l’itinerari previst però, convenim amb en Carles, el guia, d’allargar un parell de quilometres més el recorregut per no arribar tant d’hora al restaurant.


Dos quilòmetres més, “de propina”...- Seguim, doncs, recte -obviant el camí de l’esquerra- per un camí que puja, primer entre horts i després pel mig de grans camps de cereals i faves, turó amunt fins a trobar el camí, per on hem passat aquest matí, que comunica el Mirador del Vallès amb el dipòsit i antena de comunicacions.




Un cop som dalt, girem a l’esquerra i pocs abans d’arribar al Mirador, girem, un altre cop a l’esquerra, per a tornar a baixar fins al camí, per on inicialment teníem d’anar, que passa pel costat de la riera.

Anem pel marge esquerra del torrent fins que arribem al plafons informatius de la Bassa de Can Benito. Aquesta bassa allargada, un altre aiguamoll, reté la major part de l’aigua que circula pel torrent del Caganell o de Can Salvi per a tornar-la després, esglaonadament i tot controlant així possibles avingudes; alhora que fa de filtre d'aquestes mateixes aigües.



Hem arribat al final del nostre recorregut pel Parc, prop d’un dels túnels que passen per sota l’autopista -el que mena al carrer de Francesc Layret- on ja ens espera en Joan Miquel.

A partir d’aquí entrem dins del nucli urbà de Mollet. Anem a buscar la Rambla Nova on -segons ens explica en Carles- per sota, hi continua passant la riera de Gallecs. Arribem a un dels extrems del Parc de Can Mulà per anar ha trobar, des d’aquest lloc, el restaurant Código 14, on dinarem.


El Dinar.- Com al llarg de tot el dia, en diferents punts del recorregut, quan arribem al restaurant en Joan Miquel ja ens hi està esperant. Ja tenim una llarga taula preparada i parada. Anem prenent seient i demanem les cerveses que, avui -tot i que pel pronòstic del temps no ens ho pensàvem- baixen que dona gust... !!. Avui, en total, hem caminat -segons els equips de mesura que ho certifiquen- 12,6 km i superat uns desnivells acumulats de +110 i -105 metres. 

Triem els plats del menú i, al poc, comencem a menjar. Les racions estan molt ben presentades i els talls i les viandes ben elaborades. El vi de la casa, de la Terra Alta, també el trobem molt bo. El local fa honor al subtítol del nom: “Gastrobar”. Mireu, mireu:








A les postres, en Josep Lluís i en Joan Simarro que han complert anys, ens conviden a cava. Brindem, un cop més per la salut i el record de tots, els que hi som i els qui no. Ens fem fer una fotografia per a immortalitzar els somriures i el moment.





Prenem els cafès, cigalons i tallats. Demanem el compte, fem números, paguem i ens acomiadem del personal que ens ha atés amb un sincer: a reveure !!


Comiat i apunts per a les properes sortides.- Ja al carrer ens acomiadem fins a la propera Sortida que, si Déu i la mare Natura volen, serà el dijous 5 d’abril (passada la Setmana Santa). En Joan Puiggermanal ens proposa una excursió per la vora del Llobregat, per l'anomenat Camí de la Sèquia, de Sallent fins a Manresa. Ho anirà mirant i ja us ho comunicarem, uns dies abans, pels canals habituals: correu i Crida al Blog. Com que alguns dels més habituals a aquestes excursions no hi podran venir, perquè son de viatge, acordem passar la -ja fa dies anunciada i esperada- caminada i visita a Sant Sadurní de Rotgers (Borredà) -que pensàvem fer a l'abril- per a la xino-xano del primer dijous de maig. Aneu-vos-ho apuntant a l'agenda !!.

Dit tot això, els uns amb els cotxes i els altres en el tren, retornem “contens i cofois” cap els respectius llocs d'orígen i, alguns, a la Manifestació "de les dones" que, al vespre, es fa a Barcelona.

Una abraçada i fins la propera.


Text.- Pep
Fotografies.- Joan Miquel, Jaume i Pep.
Vídeo.-  Jaume,  https://youtu.be/z0I2O7YTuj8


NOTA.-

1.- https://fontsaigua.wordpress.com/tag/aqueducte-de-can-salvi


dissabte, 10 de març del 2018

RECORDS I TESTIMONIATGE DE L'ESCOLTISME DE FA MÉS DE 50 ANYS

En Ferran Guimaraes en el decurs d'una conferència

TROBADA AMB EN FERRAN GUIMARAES,
vicepresident del Comitè Scout Mundial, membre del nostre antic Agrupament i un dels històrics de l’ escoltisme a Catalunya.


Va ser en Eduard Candami (1) qui em va proposar d’anar a visitar a en Ferran Guimaraes.

En Ferran és un antic membre del nostre agrupament –el Santíssim Redemptor- i un dels “històrics” que formà part dels grups scouts que, en ple franquisme, ajudaren a mantenir encesa la flama de l’escoltisme a Catalunya i a Espanya i, també, un destacat dirigent scout mundial. 

Una d’aquestes darreres fredes i humides tardes d’hivern, en Ferran, ens rep a casa seva. Fora fa fred però ben aviat, fraternalment acollits i confortablement asseguts al saló, ens sentim còmodes i disposats a preguntar poc i escoltat molt d’un l’amfitrió que ens demostra tenir una molt bona memòria i uns principis i conceptes molt clars.


Tot va començar un estiu.- En Ferran ens parla del seu “descobriment” i inicis a l’escoltisme. Va ser, possiblement l’any 1954, al lloc on estiuejava: La Garriga. El primer contacte fou, una mica com gairebé ens ha passat a tots, sense saber exactament on es ficava, ni conèixer gaire de que anava el que feien aquell grup de vailets -del poble i forasters- que, amb un mocador al coll, s’ho passaven d’allò més be fent un seguit de reunions, jocs i excursions...

Després, ja a Barcelona, continuà amb l’escoltisme amb una breu experiència amb els scouts que hi havia al Col·legi Alemany. Finalment, es va integrar a l’agrupament Sant Pau, dels Escolapis del carrer Ample, dirigit per un vell conegut nostre, en Sebastià Saperas.


Els primers grups i intents de coordinació.- Un any abans, el 1953, en Pedro Beltran havia fundat -amb un petit grup de nois- l’agrupament Santíssim Redemptor a la parròquia d’aquest mateix nom de l’ Av. Verge de Montserrat. El fulard era de tela verda, amb el ribet o cinta perimetral blanca: verd i blanc.

Una mica més tard, l’any 1956, el bisbat de Barcelona creà la Delegació Diocesana d’Escoltisme (DDE) una institució-organització que agrupà un bon nombre d’agrupaments catòlics, molts d’ells amb els “caus” o locals situats en locals parroquials.

No tots els agrupaments o grups ubicats en entitats o locals de l’Església, però, acceptaren la consigna d’entrar dins la DDE. És el cas del Sant Pau, el Sant Anton del col·legi de les Escoles Pies de la Ronda Sant Antoni, comandat per en Josep Bermejo, el Sant Ignasi del barri del Clot -creats pocs anys abans- o el mateix Santíssim Redemptor que, com a més antic, feia una certa coordinació entre tots ells.

Tots aquests grups constituïen el nucli català dels anomenats Scouts Católicos de España. Aquesta experiència organitzativa, però, durà poc; entre d’ altres motius per la desfeta d'alguns agrupaments -el Sant Pau, primer i el Sant Anton, després- i, també, per la pressió dels Antics Exploradores de España -aplegats al Centro Cultural Santiago (vinculat a l’Assemblea Provincial de la Creu Roja) del Carrer del Pi- per a que la nova organització no fos catòlica.

Amb un cert somriure en Ferran recorda que, a conseqüència de la desfeta del Sant Pau, amb alguns companys d’aquest agrupament formaren, durant un temps, una autoanomenada “Patrulla scout Internacional” -integrada per nois procedents de diferents països: un brasiler, un veneçolà, un portuguès, un mexicà... i alguns catalans-.

Pocs anys després, a partir de gent procedent dels desapareguts Sant Pau i del Sant Anton, però també del Santíssim Redemptor, en Josep Bermejo, posà en marxa el Sant Llorenç, a la parròquia d’aquest nom del carrer d’ Entença. El fulard d’aquest nou grup era de color blau cel, amb la cinta perimetral groga: blau i groc.

A la foto, de dreta a esquerra: en Ferran Guimaraes, el Sr. Enric Vilaplana
(aleshores Comissari del Districte de Barcelona) i l' Antoni Asensio
amb un grup d'escoltes, els primers anys seixanta del segle passat

En Ferran, ens explica, que ell també en formà part, arribant a ser-ne el cap de la patrulla Lleons (en Joan Charlez ho era de la dels Castors, de la qual en formà part el -encara ara- company del nostre Clan, Llorenç Cabrol). Als scouts més grans de 16 anys els arribà el moment d’entrar al Clan, en Ferran recorda que era el seu cas i com que al Sant Llorenç aquesta unitat encara no existia s’incorporà al del Santíssim Redemptor. Fins que, al cap d’un temps, deixà -per poc temps- l’escoltisme.

A partir d’aquí entrem en un període força interessant pel que respecta al desenvolupament del que, més endavant, serien els Scouts de España a Catalunya.


Scouts de España.- L’any 1959, els agrupaments Santíssim Redemptor i el Sant Llorenç s’acabaren fusionant, acordant mantenir el nom del més antic, el Santíssim Redemptor, i traslladant-se al carrer d’Entença. És també en aquest moment quan, integrant colors dels dos agrupaments, neix un nou fulard -el que molts de nosaltres recordem-: fons verd (del Santíssim Redemptor) i la cinta perimetral groga (del Sant Llorenç): verd i groc.

El mes d’abril de 1960, els del Santíssim Redemptor, publiquen el primer número de Barcelona Escultista, la revista del grup.


És en aquest període que aquests grups, cercant una coordinació amb d’altres de semblants, contacten amb en Joan Molins Agustí, un dels elements més actius dels “Boy Scouts del País Valencià” (2) amb una gran experiència com a Executiu Professional de la Oficina Scout Iberoamericana. Joan Molins mantenia, també, una certa relació amb l’anomenada “Comisión Nacional de Reorganización del Escultismo Español” que, des de finals del 1950, estava intentant aplegar els diferents nuclis de l’escoltisme dispersos per l’estat.

És a partir d’aquesta aproximació amb en Joan Molins que, aquests grups barcelonins (excepte el Santíssim Redemptor que, inicialment, en va voler estar al marge), començaren a autoanomenar-se Scouts de España. Els grups barcelonins (Hernan Cortés i Sant Jaume), el de Terrassa (Sant Jordi, fundat el 1959) i un que hi havia a Cerdanyola constituïren a Catalunya una, podríem anomenar, “zona” scout.

Per la Setmana Santa de l’any 1961 es celebrà, a la Plana Novella del massís de Garraf, el primer campament (després de la Guerra Civil) dels Scouts de España a Barcelona, amb grups de Barcelona -entre els quals també hi participà el Santíssim Redemptor- i de Terrassa (3).

Potser va ser l’important influència, aleshores, de l’Església Catòlica sobre el règim o una certa “relaxació” -en determinats aspectes- de la política repressiva del franquisme; però el cert és que, a partir dels passats anys 60, l’escoltisme a l’estat espanyol passà d’una etapa de prohibició i, gairebé, clandestinitat (oficialment era il·legal) a un període d’una certa tolerància. Va ser una etapa de creixement en el nombre d’agrupaments, principalment de la DDE on, en moltes parròquies, gràcies també a una nova generació de rectors i vicaris i a l’”obertura” que suposà, a partir del 1962, el Concili Vaticà II s’hi crearen molts grups d’escoltes.
 
Tropa del Santíssim Redemptor, possiblement, l'any 1962. Al mig, amb camisa clara, en Pedro Beltran


En la nostra organització, proporcionalment i en menor mesura, aquest efecte també es produí. Del grup matriu, el Santíssim Redemptor, en varen anar sortint d’altres: l’any 1960, en Ferran Guimaraes, retorna als scouts per a crear, a la parròquia de Sant Joan Mª Vianney del barri de Sants, un nou agrupament l’Hernan Cortés que, després, canviarà aquest nom pel de Sant Ot ; el 1961 el Santíssim Redemptor es trasllada -de nou- de local, marxen del carrer d’Entença per anar a ocupar una part de la seu que la Congregació Mare de Déu de l’Estrada tenia a la Gran Via, prop de la plaça de Tetuan. El 1962, és en Josep Bermejo qui deixà el Santíssim Redentor per fundar el primer grup (desprès de la guerra civil) de scouts marins d’Espanya: el Gelabert de Centelles i, cap el 1964, serà en Joan Charlez qui ho farà, tot donant suport a un grup de pares del barri del Born, per a fundar el Santa Mª del Mar. Un any després, el 1965, també del Santíssim Redemptor, en marxà en Oscar del Valle per a crear el Moctezuma, de molt curta vida.

En Ferran Guimaraes -el més alt, al mig-, amb d'altres scouts,
 a mitjans dels passats anys seixanta.

ASDE.- El juny de 1962, en una reunió a Saragossa amb representats d’alguns nuclis escultistes d’arreu d’Espanya, es creà la Asociación Scouts de España (ASDE), amb en Enrique Genovés com a Comissari General provisional, en Fernando Estrada com a Comissari del Districte de Barcelona i en Josep Blanes com a Comissari del Districte de Terrassa.

Grup Sant Jordi de Terrassa, amb el locutor Soler Serrano, a començaments del 1963. 
Els scouts de Barcelona i de Terrassa havien tingut una destacada intervenció, prestant servei 
d'ajut, en les malaurades inundacions del Vallès del setembre de 1962. A la dreta de la foto, 
hi podem veure l'aleshores Comissari del Districte de Terrassa, Josep Blanes, i una mica 
més a l'esquerra -entre scouts- en Fermí Garcia.


Scouts col·laborant, fent el cordó de seguretat -sota una intensa pluja-, en la recollida
 de diners de la Campanya Benefica de Radio Barcelona a rel de les inundacions del
Vallès de setembre de 1962. (Retall de l'arxiu de Mª Rosa Cabrol, que apareix amb la
 seva mare entre els dos scouts; el senyor gran -amb boina- que hi ha al
 costat d'un
 dels scouts és l'avi, Llorenç Cabrol, dirigent dels antics Exploradores de España
 a Barcelona. Observeu l'insignia de l'ASDE als uniformes)  

Els agrupaments que ja formaven part de la “zona” catalana dels Scouts de España i el recent creat Gelabert de Centelles als quals s’hi afegí -una mica més tard- el Santíssim Redemptor, s’adheriren a aquesta nova Associació, l’ASDE.

Nosaltres, però, ho deixem aquí perquè, pensem, que això ja forma part d’una altra història...

En Sebastià Saperas, el segon per l'esquerra, en una reunió amb
 els Caps de Patrulla del Santíssim Redemptor, al campament
de Setmana Santa cel·lebrat a Campins l'any 1963

“Qualsevol temps passat va ser millor”... ? .- La conversa  passa dels vells records als mètodes i a la manera concreta d’entendre i aplicar -abans i ara- els fonaments i la pràctica de l’escoltisme. Coincidim en valorar com a positiva la metodologia emprada -per l’organització i molts dels caps d’aleshores- i l’exercici d’uns valors que segur, la majoria, en diferents situacions i circumstàncies de la nostra vida, hem procurat mantenir i tenir en compte.

Recordem -el moment social i polític que actualment estem vivint hi ajuda...- també, que tot i incloure dins d’aquests principis el concepte: Pàtria (que alguns entenien com el foment del sentiment espanyol), aquest, no era incompatible amb aquells de nosaltres que teníem un sentiment, diguem-ne, més català o més internacionalista. Mai ens sentirem, dins dels nostres agrupaments, “adoctrinats” (ni política, ni religiosament), fins i tot, recordo que al nostre grup -tot i que la majoria vivíem en un entorn, molt influenciat i formalment, catòlic- hi havia, sense cap mena de problema, jueus i protestants.

El tipus d’escoltisme que practicàvem era molt semblant, pel que veiem en les revistes i publicacions que podien arreplegar, al que existia en molts altres països. I això ens ajudava a entendre allò de la germanor scout mundial.

Vicenç Cabré, a l'esquerra, i Eduard Candami, a la dreta, en una
 cerimònia de Promesa, la Setmana Santa de 1970, a El Figaró.

Tot i que hi havia uns principis i normes comunes (el famós P.O.R -Principis, Organització i Reglament) “d’obligat compliment” hom percebia l’autonomia de cada grup i, dins del grup, de cada unitat, de cada patrulla i de cadascun de nosaltres. I és que la disciplina scout no és, necessàriament, una disciplina rígida, imposada. L’escoltisme respecta i te molt en compte, la llibertat individual. La disciplina scout és una disciplina de convenciment, de coordinació, d’organització; la indispensable perquè l’obra col·lectiva -el joc, la reunió, l’excursió, el campament, el grup, l’organització, el projecte o treball comú...- sigui eficaç. En general, en els caps, hi veiem i valoràvem el bon exemple i el recolzament: allò de que “el gran (o veterà) ensenya al més petit (o novell)”.

Tot i que, recordem amb una certa tristor, no sempre va ser així. Malauradament, a alguns, ens tocà viure moments i circumstàncies -certament molt puntuals- en les quals “la fraternitat, l’altruisme, l’esperit i el bon fer scout” quedaren amagats darrera determinats personalismes, desavinences o inexplicables ressentiments... No sempre, doncs, qualsevol temps passat ha estat millor... A la vida i en les relacions entre els humans, inevitablement, aquestes coses existeixen, passen i cal saber superar-les.


Esperit de servei, aquí i arreu del món.- En Ferran no en fa ostentació però, al llarg de la conversa, parla de contactes, bon amics i trobades scouts internacionals. I és que, en Ferran Guimaraes, ja des dels seus primers càrrecs dins l’escoltisme, ha estat una persona generosa amb els seus coneixements i amb una permanent voluntat de servei.


En Ferran Guimaraes, el primer de la dreta, en una trobada amb membres
de l'Executiva de la Federació d'Associacions Scouts d'Espanya-ASDE.

Entre molts altres càrrecs i responsabilitats scouts, en Ferran, ha estat Director de Programes dels Scouts de Catalunya, Comissari Internacional de la Federació d’Associacions Scouts d’Espanya–ASDE i Vicepresident del Comitè Mundial de l’Organització Mundial del Moviment Scout (això es produí l’any 1999, en la 35èna Conferencia Scout Mundial celebrada a Durban (Sudàfrica), essent el primer dirigent scout de l’estat espanyol en ocupar un lloc en aquest Comitè). En reconeixement del seu treball i servei, li han donat la Medalla de Gratitud dels Scouts del Perú i la Regió Inter-americana d’Escoltisme li va concedir el guardó més important d’aquella regió, la “Medalla de la Juventud de América” pels seus serveis a les associacions americanes.


En Ferran Guimaraes, a baix a la dreta, en una reunió com a membre
de l'Organització Mundial del Moviment Scout

Déu n’ hi do !! on ha arribat aquell nen que va conèixer i començà en l’ escoltisme, un estiu, a La Garriga...


A reveure, Ferran.- Hem iniciat la conversa, amb en Ferran, a l’hora en que els anglesos prenen el te i la deixem, dues hores i mitja més tard, quan a la majoria dels països europeus sopen.

Gràcies, Ferran, de tot cor, pel teu servei, dedicació i amor a l’escoltisme. Que per molts anys ho puguis continuar gaudint i fent.

Ja tornaren a quedar i ens ho aniràs explicant.


Agraïment.- No hagués pogut fer aquest post sense l’ajut, amb les fotografies i els apunts, que m’ha facilitat en Eduard Candami. És, doncs, un treball fet a “quatre mans” i, si tenim en compte els comentaris i aportacions d’en Ferran, el principal protagonista, a “sis mans”. Gràcies, de tot cor, als dos.



NOTES.-

1.-  L’ Eduard Candami és un veterà scout -de la nostra època- del qual, en alguna ocasió, n’hem parlat i que ens ha facilitat, així mateix, velles fotografies o documents per aquest blog. L’Eduard va ser membre, des dels anys 60 del passat segle, de diferents agrupaments dels Scouts de España: Sant Ot, Sant Miquel, Clan del Santa Mª del Mar -on fou investit Rover Scout, el 1970, per en Joan Charlez- i el Gelabert de Centelles,... fundant, l’any 1972, el grup Baden Powell. A finals del 1980, després d’anys d’absència de la activitat scout, esdevingué Comissari de Sector i membre de l’  Executiva de l’organització Scouts de Catalunya. Actualment col·labora en diverses publicacions, actes i  homenatges scouts i en una Associació Scout catalana. Es posseïdor de l’ Ensenya de Fusta de la branca Scout.

2.- La desorientació i prohibicions que sobre l’escoltisme provocà la guerra civil, obligà als diferents nuclis o llocs de l’estat on aquest sobrevivia, a actuar, gairebé d’una forma clandestina, independentment i sense coordinació entre uns i altres. La mort d’en Juan Antonio Dimas i el desmembrament de la seva Comisaria General (que, amb nombroses dificultats, havia intentat coordinar i mantenir la flama del que quedava de l’organització dels Exploradores Españoles), deixà aquest organisme rector completament desorganitzat i la seva possible acció del tot ineficaç. Això, especialment en aquelles regions amb un més fort sentiment nacional (Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Euskadi), originà que l’escoltisme s’hi reorganitzés a partit d’una orientació i unes característiques més pròpies, autònomes i peculiars. L’escoltisme valencià es fonamentava, principalment en “la neutralitat en matèria religiosa” tot i que a mesura que la DDE va anar agafant força aquesta “neutralitat” es va anar perdent. Copiem de  “¡ Huellas !  Cien años de Scouts de España” d’en José Mª López Lacárcel, pàg. 184 (*): ...“En Cataluña los diversos grupos o núcleos y asociaciones escultistas o seudoescultistas que en los últimos veinte años (a partir del 1940) brotaron en aquella región, volvieron a surgir con una inusitada idiosincrasia particular de ambiente nacionalista. En la capital valenciana un grupo se considerava a sí mismo el único existente en España. Con una oposición ferrea al sistema organitzador de los Exploradores de España. Valencia, con posterioridad al año 1940, adopto los Boy Scouts del País Valencià  integrados en una Federación Iberica Scout ignorada por los portugueses y españoles a excepción de una parte de Cataluña. Ello permitió a los no partidarios de la centralización del escultismo crear una Comisaria General Ibérica, con sede en Valencia.”...
(*).- Editat, el desembre de 2012, per ASDE - Federación de Asociaciones de Scouts de España. Versió a Internet: https://issuu.com/scout_es/docs/libro_huellas

3.- Noticia, amb algunes fotografies d’ aquest campament, publicada a la revista del Districte Scout de Barcelona Voz Scout nº 3 d’ abril de 1970.