PASSEJADA PEL
PARC DE GALLECS: AGRICULTURA, PATRIMONI I NATURA
Viatjar, en transport públic, un
dia de vaga.- Mireu que
darrerament hi anem relativament poc en tren i, avui que ho fem, ensopeguem un
dia de vaga.
Segur que, com gairebé totes les reivindicacions, està justificada, però
clar, als qui -físicament- no ens hi afegim, ens causa un cert trasbals. No ens
sentim, de cap manera, uns “esquirols” doncs nosaltres, ja jubilats, no anirem
(ni cobrant molt !!) a fer la feina dels qui avui -dia 8 de març- fan vaga i, a més, entenem el sentit i les raons que
porten a les dones -i tindria de ser a tota la societat- a reclamar, per a
totes elles, un mateix tracte laboral i social que els seus companys de treball; la igualtat salarial per a una mateixa feina o categoria; fer saber (i intentar
eradicar) els salaris, contractes i condicions de misèria; la discriminació -en el reconeixement de mèrits i en les promocions- en
les empreses i la violència masclista;... Tenen tot el dret i la raó en denunciar-ho, a fer sentir la seva veu i
força, a aturar -si cal- el país i el
món. Ho entenem i ens hi sentim solidaris, fins i tot alguns de nosaltres, a la
tarda, s’afegiran a la manifestació.
A més les nostres sortides mensuals, les xino-xano, ho hem dit diverses vegades, les fem per "prescripció facultativa": és com un medicament vital que no podem, ni un sol cop, deixar de prendre... ens hi va la salut !!!.
A més les nostres sortides mensuals, les xino-xano, ho hem dit diverses vegades, les fem per "prescripció facultativa": és com un medicament vital que no podem, ni un sol cop, deixar de prendre... ens hi va la salut !!!.
Dit això, i davant la reducció d’horaris que ofereixen els serveis
mínims dels transports, hem tingut de matinar una mica més per poder arribar a
l’hora a l’estació de Rodalies. Hem tingut, així mateix, d’agafar un tren -que
ens ha portat a Mollet-Santa Rosa- mitja hora abans del que teníem previst (el
nostre ha estat suprimit i el següent, no sortia fins una hora i mitja més
tard). El cert, però, és que el viatge -acompanyats dels qui, a aquella hora (“esquirols”
o precaris), anaven
a treballar- ha estat molt còmode. A més, el Comte de Godó ens ha regalat i
deixar llegir, de manera gratuïta, LA VANGUARDIA.
Pocs minuts després de 2/4 de 9, ja som a l’estació de Mollet-Santa Rosa on el nostre company i amfitrió de la
sortida d’avui, en Carles, ja ens hi està esperant. Els companys que venen, en
cotxe, des del Maresme s’han confós d’estació -ens estan esperant en la de Mollet-Sant
Fost- però ens diuen, com així és, que aviat seran aquí.
Comencem la caminada.- En Carles (el de Mollet) viu prop de l’estació i,
com a bon caminador que és, coneix tota la zona de Gallecs i ens farà de guia
en l’excursió d’avui. S’ha mirat el recorregut que proposem i ens suggereix, en
funció del temps que ens faci i el ritme xino-xano que portem, si cal,
allargar-lo amb alguna de les moltes variants que la zona permet.
El seguim, doncs. Al costat de l’estació, un cop passat el pas a nivell,
trobem la fabrica, la modernista casa senyorial, les naus i les sitges de la Farinera Moretó. Tot de color blanc,
com la farina que -des del 1884, cinc generacions de la mateixa família-,
encara ara, fabriquen.
Passem una rotonda i enfilem una pista que, per la dreta, ens porta (el
plafó de benvinguda al Parc, així ho diu) al Parc de Gallecs. A la nostra dreta, hi veiem la població de Mollet
i per l’esquerra i davant nostre, el verd dels característics camps suaument
aturonats de Gallecs.
Deixem una bifurcació que ens portaria a l’hospital de Mollet i arribem a
una nova cruïlla on hi ha un dipòsit i la
única font que trobarem al llarg
del nostre recorregut d’avui.
Travessem la autopista AP-7 pel pont
de vianants dels Pinetons que connecta el sector sud de Gallecs amb el més
extens del nord.
Avancem entre caps de conreu i algun arbre que comença a florir. A cada
pas que donem, el brogit dels cotxes de l’autopista es va allunyant i apagant.
Anem, tot i que no ho sembla, guanyant alçada fins que arribem a un dels punts
més alts del nostre recorregut: el Mirador
del Vallès.
Aquí hi esmorzarem. En Joan Miquel que encara està convalescent d’una
intervenció, avui, no fa la caminada però ens anirà “trobant” (allà on pugui
aproximar-se amb el cotxe) oferint-nos, a la vegada, un servei -si cal- de
“cotxe escombra”. No em negareu que no estem ben organitzats !! Quan arribem al Mirador ja ens hi està esperant, assegut en un banc.
En Carles, el guia, ens comenta que en aquest Mirador, fins no fa gaire,
hi havia una “taula” metàl·lica -una mena de “rosa dels vents”- amb la
indicació de les principals muntanyes que, en un dia clar, des d’aquí es veuen:
la Serralada Litoral al sud, el Montseny al nord-est, Sant Llorenç de Munt al
nord-oest i Montserrat a l’est. De cop, un dia, la “taula” desaparegué (Algú la deu tenir al jardí de casa...
diem) quedant -entre els dos banc que encara ara hi son-, només, el peu dret
que l’aguantava. Al cap d’uns dies, el peu dret metàl·lic també desaparegué...
(Clar li faltava, al “lladre”, per a
completar el conjunt... tornem a dir, tot rient). Renoi, quin mena de gent
ens envolta !!. Malpensats, potser son
els del Parc de Gallecs que l’estan restaurant... conclou el més “bona fe”
de tota la colla.
Mentre xerrem i riem, anem “fent feina” amb els entrepans, les olives i
fent córrer la bota... Avui, de postres, surt un assortir ”internacional” de
bombons, n’hi ha de Suïssa i de Benavarri, i ho rematem, amb el cafè i les
“gotes”... Un cop més, un esmorzar com Déu mana !!.
Continuem la passejada.- Seguim pel mateix camí per on hem arribat, deixem
uns grans dipòsits d’aigua a l’esquerra i tot sembla indicar que ens dirigim,
de dret, cap a l’alta i prima Antena de
telecomunicacions. No hi arribem perquè ens ho impedeix una llarga tanca de
malla. Dins, com que s’hi senten segurs,
és ple de conills... diu en Carles. No ho sabem del cert, doncs per aquest
costat no ho diu, però pensem que és un equipament de Radio-Televisión
Española, el que alguns coneixíem amb el nom de Centro Emisor del Nordeste de
Radio Nacional de España que s’hi va instal·lar, crec, el 1960. Estem una
estoneta intentant endevinar quina deu ser l’alçada total de l’alta i prima antena...
però no ens en sortim.
Continuem per un camí que, per la dreta seguint la indicació que diu Santa Mª
de Gallecs, baixa pel costat del tancat. L’itinerari va perdent alçada
entre camps de conreu que ara, desprès de les passades pluges, comencen a
omplir-se de verds brots de cereal. Els qui tenen vista de falcó descobreixen,
saltant pel mig dels camps, un parell de conills: Pobrets, no saben a que s’arrisquen... fora de la tanca !!, diem. Passem
pel costat d’uns grans roures, arrenglerats a tocar del camí, fins que arribem
a les primeres cases del petit nucli
rural de Gallecs, presidit per l’ Ermita de Santa Maria.
Església de Santa Maria de
Gallecs.- Aquesta església, situada en un pla envoltat de camps, amb
algunes masies disperses i el que -possiblement abans de la declaració del Parc
com espai protegit- degué ser un incipient intent d’urbanització, fa goig. Els murs,
construïts amb carreus irregulars de colors vermellosos, fa que l’edifici, emmarcat
per les branques dels arbres, destaqui amb una estranya lluminositat.
Tot i que el lloc de Gallecs és esmentat documentalment des de l’any
904, l’església ho és des del 1007. És un interessant edifici medieval construït
entre els segles XII i XIV, amb vestigis d’anteriors temples paleocristià
(segles V-VI) i pre-romànic (segles VI-VII). És un temple de creu llatina amb
els braços del transsepte força curts, l’absis quadrat i d’una sola nau. El
campanar, de dos ulls, és d’espadanya. Va ser restaurada entre els anys 1965 i
1969.
Davant, on hi ha la porta d’accés, hi podem veure un petit i cuidat
cementiri rural. Ens hi estem una estoneta observant-ne els detalls i fent
fotografies.
A la placeta que hi ha al costat, hi trobem la masia de Can Xambrers on, al porxo, hi ha una
agrobotiga que ven productes produïts i elaborats a la zona. Avui és tancada al
públic (obren els divendres a la tarda, dissabtes matí i tarda i els diumenges
al matí), però estan treballant a l’obrador i molt amablement ens deixen la
clau dels serveis. I és que, amb tantes planúries, camps i poca vegetació -i els
caps de setmana, segur, el tràfec de gent...- no us penseu que sigui gaire fàcil,
amb una certa intimitat i discreció, poder fer un pipí... i si és una cacá, ja no us dic.
Aquest és el segon punt del recorregut, on en Joan Miquel ja ens hi està
esperant. Per això, aprofitem per a fer-nos la foto de tots els
“excursionistes”.
Passem pel costat de l’ermita i baixem per un corriol cap el Torrent de Gallecs. Davant nostre, en
una de les ribes del torrent, hi ha un bonic -i a l’estiu ben ombrejat- passeig
amb grans plataners a banda i banda.
Travessem el torrent per un petit pont de fusta i ens enfilem per un
corriol fins arribar a la carretera d’accés a l’ermita. Quan hi som, girem a
l’esquerra fins que arribem a un lloc on l’accés de vehicles hi està restringit.
En aquest punt agafem un corriol, a la dreta, que puja suaument tot
endinsant-se en el bosc de Can Veire.
Sobta trobar-nos dins d’un magnífic bosc d’alzines, roures i algun pi després
de tanta estona en mig de camps amb només, de tant en tant, algun arbre
solitari a la vora del camí.
Seguim fins a trobar una cruïlla amb un pal indicador, fem cas del rètol
que assenyala cap a Can Jornet Xic. Passem per una zona on hi ha diverses
masies i, en un marge del costat del camí, un parell de grossos caus de conills...
Continuem fins que, al cap de poc, arribem a Can Cruz.
Can Cruz.- Ens aturem davant d’aquesta gran casa. Des del que
devia ser l’era -encara amb el paviment de rajoles- contemplen aquesta casa,
avui, totalment abandonada. Can Cruz era un gran mas -les primeres referencies
històriques daten de finals del segle XVII- típic català de tres naus, amb
l’entrada situada en la central. Actualment una d’aquestes naus -la de la
dreta- està enderrocada i gairebé tot el mas, amb forces patis i construccions
annexes, en estat ruïnós.
Avui és objecte de reivindicació i lluita veïnal amb
la intenció de salvar l’edifici i
recuperar-lo com a patrimoni de Gallecs amb diferents propostes: seu de
l’Ateneu de Gallecs, casa de colònies, hotel d’entitats del Parc, Escola de Natura,
etc. Te un emplaçament privilegiat, enlairada dalt d’un
turó des del qual es domina un bon panorama; per aquesta raó nosaltres l’anirem
veient, també, des de diversos llocs per on anirem passant.
Agafem el camí que surt de davant mateix de la façana de Can Cruz, en
baixada, cap a la carretera BV-5154 on hi arribem a l’alçada de Can Salvi.
En Joan Miquel, que ja ens està veien des de ben a prop, a Can Jornet Xic -seu del Consorci i del
Centre d’Educació Ambiental de Gallecs-, ens pregunta (per telèfon, clar, no a crits...) si algú vol donar per
acabada la caminada, pujant amb ell al cotxe. Ni pensar-ho, gràcies,... tothom vol seguir caminant !!.
La ruta que estem seguint volta la gran masia de Can Salvi per la dreta,
tot entrant en una zona d’horts. El camí es va bifurcant i estrenyent fins al
punt de fer-nos dubtar que tindrà sortida... però un “gallecs-cultor” -no ens
atreviríem a dir pagès- a qui preguntem si anem bé, en diu que si, que anem pel
camí correcte i que, al cap de pocs metres, trobarem els Aiguamolls de Can
Salvi.
Aiguamolls, Pou,
Bassa-Safareig i Aqüeducte de Can Salvi.- Efectivament ens topem de ple amb un camí i
l’amagatall dels aiguamolls. Aquesta àrea humida, diuen
que te una superfície de 4.300
metres quadrats, però això deu ser quan està ben plena d’aigua. Ens el imaginàvem més gran... diem, com a bons urbanites, quan som
davant d’aquests aiguamolls situats al ben mig de Gallecs. Ara només hi ha una
petita bassa amb aigua (la culpa deu ser dels mesos de sequera...). No hi veiem
ni un bitxo vivent (gripaus, granotes
o aus) ni tampoc sabem apreciar, ni distingir, les interessants especies
vegetals (bogues, canyís o lliris grocs) que, diuen, hi ha...
 |
| Amagatall-observatori dels Aiguamolls de Can Salvi |
Enfilem, doncs, el camí en direcció a Mollet i pràcticament davant dels aiguamolls hi veiem unes interessants construccions rurals: El pou, la bassa-safareig i l’aqüeducte de Can Salvi (1). Aquest tram de l’itinerari transcorre al costat del torrent, a la vora d’horts i amb el camí ombrejat (cosa que a l’estiu es deu agrair) per grans plataners.
 |
| Pou, bassa-safareig i aqüeducte de Can Salvi. La casa del fons és Can Jornet Xic |
Arribem a un lloc on hi ha un llarg cobert, amb algunes taules per a fer-hi un mos i un gran nombre de “taquilles” o armaris que suposem, fan servir els usuaris dels horts per a guardar-hi la roba i/o les eines.
Davant mateix hi ha un pont de fusta -aquest amb baranes- que travessa
el torrent. Just creuat el pont trobem, girant a l’esquerra, el camí que
tindríem d’agafar si seguíssim l’itinerari previst però, convenim amb en
Carles, el guia, d’allargar un parell de quilometres més el recorregut per no
arribar tant d’hora al restaurant.
Dos quilòmetres més, “de
propina”...- Seguim, doncs,
recte -obviant el camí de l’esquerra- per
un camí que puja, primer entre horts i després pel mig de grans camps de
cereals i faves, turó amunt fins a trobar el camí, per on hem passat aquest
matí, que comunica el Mirador del Vallès amb el dipòsit i antena de
comunicacions.
Un cop som dalt, girem a l’esquerra i pocs abans d’arribar al Mirador,
girem, un altre cop a l’esquerra, per a tornar a baixar fins al camí, per on
inicialment teníem d’anar, que passa pel costat de la riera.
Anem pel marge esquerra del torrent fins que arribem al plafons
informatius de la Bassa de Can Benito.
Aquesta bassa allargada, un altre aiguamoll, reté la major part de l’aigua que
circula pel torrent del Caganell o de Can Salvi per a tornar-la després,
esglaonadament i tot controlant així possibles avingudes; alhora que fa de filtre d'aquestes mateixes aigües.
Hem arribat al final del nostre recorregut pel Parc, prop d’un dels
túnels que passen per sota l’autopista -el que mena al carrer de Francesc
Layret- on ja ens espera en Joan Miquel.
A partir d’aquí entrem dins del nucli urbà de Mollet. Anem a buscar la Rambla
Nova on -segons ens explica en Carles- per sota, hi continua passant la
riera de Gallecs. Arribem a un dels extrems del Parc de Can Mulà per anar ha
trobar, des d’aquest lloc, el restaurant
Código 14, on dinarem.
El Dinar.- Com al llarg de tot el dia, en diferents punts del
recorregut, quan arribem al restaurant en Joan Miquel ja ens hi està esperant.
Ja tenim una llarga taula preparada i parada. Anem prenent seient i demanem les
cerveses que, avui -tot i que pel pronòstic del temps no ens ho pensàvem- baixen que dona gust... !!. Avui, en total, hem caminat -segons els equips de mesura que ho certifiquen- 12,6 km i superat uns desnivells acumulats de +110 i -105 metres.
Triem els plats del menú i, al poc, comencem a menjar. Les racions estan
molt ben presentades i els talls i les viandes ben elaborades. El vi de la
casa, de la Terra Alta, també el trobem molt bo. El local fa honor al subtítol
del nom: “Gastrobar”. Mireu, mireu:
A les postres, en Josep Lluís i en Joan Simarro que han complert anys,
ens conviden a cava. Brindem, un cop més per la salut i el record de tots, els
que hi som i els qui no. Ens fem fer una fotografia per a immortalitzar els
somriures i el moment.
Prenem els cafès, cigalons i tallats. Demanem el compte, fem números,
paguem i ens acomiadem del personal que ens ha atés amb un sincer: a reveure !!
Comiat i apunts per a les properes sortides.- Ja al carrer ens acomiadem fins a la propera Sortida
que, si Déu i la mare Natura volen, serà el dijous
5 d’abril (passada la Setmana Santa). En Joan Puiggermanal ens proposa una
excursió per la vora del Llobregat, per l'anomenat Camí de la Sèquia, de Sallent fins a Manresa. Ho anirà
mirant i ja us ho comunicarem, uns dies abans, pels canals habituals: correu i Crida al Blog.
Com que alguns dels més habituals a aquestes excursions no hi podran venir, perquè son de
viatge, acordem passar la -ja fa dies anunciada i esperada- caminada i visita a Sant Sadurní de Rotgers (Borredà) -que pensàvem fer a l'abril- per a la
xino-xano del primer dijous de maig. Aneu-vos-ho apuntant a l'agenda !!.
Dit tot això, els uns amb els cotxes i els altres en el tren, retornem “contens i
cofois” cap els respectius llocs d'orígen i, alguns, a la Manifestació "de les dones" que, al vespre, es fa a Barcelona.
Una abraçada i fins la propera.
Text.- Pep
Fotografies.- Joan Miquel, Jaume i Pep.
NOTA.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada