diumenge, 8 de setembre del 2019

ONZE DE SETEMBRE 2019



CRIDA A LA MANIFESTACIÓ DE 
L'ONZE DE SETEMBRE 2019


L'Assemblea Nacional Catalana, un any més, torna a convocar per a la Diada de l'11 de setembre (que aquest 2019 cau en dimecres) una manifestació multitudinària a Barcelona.

Enguany, el lema serà "Objectiu independència". Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) donen suport a la concentració.

La manifestació de la Diada d'aquest 2019, en paraules dels organitzadors, reclamarà "unitat" als partits polítics independentistes. L' ANC, aposta per incrementar el "to d'exigència" a les formacions polítiques per tal que prioritzin l'objectiu de la independència i abandonin les lluites internes.

La plaça d'Espanya de Barcelona serà el punt neuràlgic de la manifestació d'aquesta Diada 2019 i s'estendrà pels carrers que hi conflueixen: Creu Coberta, Tarragona, Gran Via, Paral·lel i Maria Cristina.

L'ANC ha triat la plaça d'Espanya en considerar que hi conflueixen carrers que tenen una "alta capacitat" i una visibilitat que els "va bé" per la reivindicació que impulsen.



L'hora d'inici és a les 17.14 h i la durada prevista és d'uns 50 minuts. Des de l'organització es recomana ser al lloc una hora abans i, a poder ser, arribar a Barcelona durant el matí per evitar problemes de mobilitat.

La jornada es dividirà en tres parts: una per representar la diversitat de la societat; una altra per explicar les Eines de País i una darrera durant la qual s'enviarà un missatge al Govern i al Parlament.

En aquest sentit hi haurà oberta una Fira de Consum Estratègic, al Pla de Palau, de 10 h a 15 h, on hom podrà informar-se sobre les diverses iniciatives empresarials estratègiques (energia, telefonia, entitats bancaries, etc.) existents com alternativa a les grans companyies i on els qui vulguin hi podran efectuar -si així ho desitgen- els corresponents canvis de contracte.

Al Passeig Lluís Companys (Arc del Triomf) com cada Onze de Setembre, durant tot el dia a partir de les 10 h del matí, es celebrarà la Fira d’Entitats i, a partir de les 18h 30’, la Festa de la Llibertat.



Nosaltres, com gairebé cada any, també hi participarem. Acompanyats de familiars (fills, nets,...) i amics. Alguns ja han confirmat -en funció de la proximitat als respectius domicilis o per la facilitat en el transport- el tram on acudiran: el 8, el 24, el 25, el 26,... Tot i això, un grup ha quedat, a les 16h 15’, al xamfrà de Sardenya amb Rosselló per anar  desprès -tots plegats- a la manifestació.

Confiem que el temps ens hi acompanyi i la manifestació sigui, com sempre, un espectacular i participatiu acte indicatiu de les nostres justes reivindicacions.

Ja us ho explicarem. 



 COMUNICAT DELS PRESOS POLÍTICS DAVANT EL PROPER ONZE DE SETEMBRE (Reproduït de EL TEMPS)

Davant un 11 de Setembre novament excepcional, els presos/es i els exiliats/des polítics/ques catalans/es tornem a cridar a la societat catalana a protagonitzar una mobilització excepcional. Abans de la sentència del Tribunal Suprem i mentre la repressió contra els drets humans, civils i polítics continua, estem convençuts/des que sabrem fer de la manifestació de la propera Diada un clam de persistència i confiança en el futur. No deixarem que ens prenguin la il·lusió de fer el país que volem.
Barcelona, la capital de Catalunya, ha d’oferir al món el missatge clar i inapel·lable d’uns carrers plens de compromís i transversalitat. La manifestació de la Diada sempre ha sigut un gran exemple de com junts, respectant les diferències i els matisos de cadascú, hem estat capaços de créixer i d’internacionalitzar la causa col·lectiva per l’autodeterminació, per decidir el nostre futur polític en democràcia i en llibertat. Tothom hi és benvingut, ningú no hi serà mai vetat.
L’1 d’Octubre va ser possible perquè els objectius comuns i la determinació de fer valer els nostres drets van sumar per sobre de la violència de l’Estat. Sabem que un dels principals objectius de la repressió és la divisió. Per això, la fortalesa democràtica del sobiranisme, elecció rere elecció, només s’entén des d’aquesta voluntat clara de construir un futur compartit. Així doncs, contra la frustració, cal tornar a la serenitat, generositat, maduresa i determinació de l’1-O.

Conjurem-nos per convertir aquest 11-S en un una nova fita indiscutible de la voluntat democràtica del poble de Catalunya. L’èxit de la Diada serà la millor avantsala de la resposta davant de la sentència del Tribunal Suprem, la millor oportunitat per escenificar la força i el potencial del moviment sobiranista; de dir alt i clar que l’única sentència justa és l’absolució de tots els encausats dels diferents tribunals i el final de tots els processos judicials i policials contra totes aquelles persones que són perseguides pel seu compromís amb la plena llibertat del nostre poble. La mobilització pacífica i democràtica ens ha permès avançar com a societat.
L’11-S hem de dir alt i clar que l’única sentència justa és l’absolució de tots els encausats/des dels diferents tribunals. La vulneració dels drets polítics dels diputats/des, senadors/es, eurodiputats/des, de milers d’activistes i, per extensió, de milions de votants, així com la deshumanització del miler de ferits i dels més de 2 milions de votants de l’1-O, són dues cares de la mateixa moneda: la repressió.
El govern espanyol en funcions segueix rebutjant el diàleg, un diàleg constructiu i sense renúncies, amb Pedro Sánchez imitant Mariano Rajoy en la irresponsabilitat de rebutjar una resolució política a un problema polític. L’Estat, doncs, continua ignorant la vulneració de drets fonamentals denunciada, entre d’altres, per les Nacions Unides, mentre som a les portes de castigar penalment drets i llibertats fonamentals.
La societat catalana rebutja la repressió i vol decidir el seu futur amb llibertat. I estem convençuts/des que no restarà impassible. Perquè aquest retrocés democràtic va molt més enllà de l’independentisme i afecta a tota la ciutadania, i en especial a qualsevol moviment polític o social que vulgui exercir lliurement els seus drets fonamentals. Per això, fem de nou una crida a tots els demòcrates del nostre país, del conjunt de l’Estat i de la comunitat internacional a unir-se en aquesta defensa dels drets i les llibertats.
Des del Mas d’Enric, Puig de les Basses i Lledoners, des de Brussel·les, Ginebra i St Andrews, ens sabem afortunats i afortunades perquè cada dia hem tingut i sentit el suport de centenars de milers de catalanes i catalans que també denuncien la injustícia, que no perden l’anhel i treballen obstinadament per viure en un país més just i millor.
Per això, malgrat els murs o els quilòmetres de distància, us parlem des de la serenor i la determinació. Ens encomanem a l’esperit de dignitat i coratge de totes les diades, que ens encomaneu cadascú de vosaltres en tot moment. Amb la serenor de saber que tot això ho estem fent junts i no ens deixarem mai ningú pel camí. Aquestes dues condicions son les que ens portaran a la llibertat completa de tots els ciutadans d’aquest país, hagin nascut on hagin nascut i vinguin d’on vinguin i pensin com pensin.
L'Onze de Setembre omplim Barcelona de dignitat democràtica i llibertat, sense cap por a seguir defensant la independència i la República Catalana com el millor projecte de present i futur, i com la millor alternativa democràtica, davant un Estat que no té cap proposta per a la ciutadania de Catalunya i que només respon amb la repressió i amb un “NO” permanent.
Amb el record dels qui ja no hi són i pel futur dels qui han de venir, compartir aquesta lluita amb tots vosaltres és un honor. Per tornar-ho a fer, cal tornar-hi a ser.

Dolors Bassa, Antoni Comín, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Anna Gabriel, Oriol Junqueras, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Carles Puigdemont, Raül Romeva, Josep Rull, Marta Rovira, Jordi Sánchez, Meritxell Serret i Jordi Turull.


divendres, 26 de juliol del 2019

REFLEXIONS D'ESTIU



NO ESPEREM GODOT

Qualsevol excusa ens pot ser bona per aturar un moment les màquines i fer balanç. En l’àmbit personal, cadascú trobarà la seva i al seu ritme: que s’acosten els vint, els quaranta, el mig segle (ai), la jubilació, que seràs pare, mare, un canvi de ciutat, quantíssims fets no hi ha a la vida que ens poden empènyer a l’anàlisi de les coses que ja hem passat, i de com les hem passades.

Revisar, analitzar, mirar de corregir i avant.

Sempre és més fàcil de dir que de fer, però és igualment necessari. De tant en tant.

L’àmbit personal és el de cascú és cascú i no hi entrarem. La cosa política és més camp per compartir, i ara que el curs s’acaba i que els dies s’allarguen d’estiu i tot es fa més cadenciós, pot ser bon moment per a les balances: sospesar, valorar, trobar maneres de corregir i avant.

La primera qüestió, que no per evident hauria de ser menystinguda, és que, objectivament, dolguts o masegats o emprenyats o desconcertats o com sigui que se senti cadascú, d’independentistes, en aquest país, a la part central d’aquest país llarguerut, n’hi ha més que mai. Que n’hi continua havent més que mai. Que no hi havia suflé sinó necessitats i condicions, i que malgrat tots els malgrats, no només hem passat a tenir majoria, des d’aquell 15-25% en què ens movíem als anys vuitanti-noranti, sinó que aquesta majoria es manté. Es manté. Contra tot pronòstic, contra vent i marea, es manté.

I no dic això per ganes de ser optimista, ni per voluntat de ser-ne, ni per res. Ben mirat, no trobo que en sigui gens, d’optimista, en les coses comunes de la vida: he crescut al país del no diguis blat i això pesa. Si ho escric, i si ho repetiré tantes vegades com calgui, és perquè continua essent una realitat grandiosa que no sé si valorem prou.

I sí, hi ha hagut un primer embat i no l’hem guanyat. Perquè no podia ser o perquè no l’hem pogut guanyar o perquè no l’hem sabut guanyar. I ho escric, això, en un plural que ens inclou a tots, polítics i poble. Amb les bones intencions i els esforços i les mancances i les mitges veritats i els ja m’està bé i les esperances de tots.

I sí, fot mal.

Encara ara.

Encara ara quan ja va essent hora d’espolsar-nos de sobre aquesta mena d’estupefacció o de ràbia o de tristesa o de barreja de tant que sembla que ens tingui embambats, de l’octubre del disset ençà. Com si ens haguéssim acostumat a rebre indicacions. Com si haguéssim quedat als llimbs i passéssim l’estona vora el camí, esperant, exactament com fan els personatges de l’obra de Samuel Beckett.

I així s’escola el temps, el primer acte i el segon que és el darrer: Tot esperant Godot. Que no se sap qui és, o què, i que mai no arriba. Però que vindrà, oitant. Els ho diu el missatger: aparentment, Godot no vindrà avui, però demà segur que sí. Demà. Demà a la tarda. Com en aquells cartells graciosos que hi ha en alguns bars: ‘avui no fiem; demà, sí’.

I així anem passant l’estona: esperant ordres, diguem-ne. Segons la tendència de cadascú, esperant la jugada secreta o esperant que la base s’hagi eixamplat prou o el que sigui: esperant. Esperant i desesperant de veure els partits que representen l’independentisme s’esgratinyen entre ells. Per bé que, al capdavall, això de llançar-se els i tu més pel cap és el que han fet sempre. Sempre sempre sempre. Des que hi són i que, per tant, pugnen per repartir-se cadires (i no ho dic pas en un sentit necessàriament despectiu, això: poden ser escons o regidories des d’on treballar de valent per complir les promeses electorals, o per explicar clarament què els impedeix de complir-les; ho poden ser; és clar que sí). Forma part de la seva naturalesa i, quan no hi ha un objectiu concret, més alt, que els adreça, els domina la lògica interna, la batalleta.

Emprenya, evidentment. I distreu. Però no ens hi hauríem de fer mala sang.

I, sobretot, no hauríem de romandre, aquí, enrabiant-nos i esperant. Com si haguéssim quedat encantats per una espècie de dimissió col·lectiva. Com si ens haguéssim trobat vora aquell camí que es va empescar Beckett, prop de la mitja ombra d’un arbre desnerit, i esperéssim unes odres que fins ara mai no han arribat. I que no arribaran. I que no ens calen.

Fet i fet, el tros que hem avançat ha estat fruit de la determinació col·lectiva, del fantàstic encadenament d’esdeveniments que propicia el fet de trobar-se i pensar i decidir decidir. I així és com hem fet un importantíssim escac a espanya. I així és com farem el moviment definitiu: no pas esperant aviam què hi ha de dir la classe política sinó marcant-li, a ella, el pas, empenyent-la, desbordant-la.

Així és com hem avançat i així és com ho tornarem a fer. A fer millor.

I doncs, és que avui, ara, hem de continuar esperant Godot?. És que ningú, tu, jo, l’amic, el veí, el conegut, no es considera convocat a pensar, a decidir?

Diu el refrany que qui cau i s’aixeca és tan alt com era.

Potser també més fort. Fins i tot més savi.

Indesinenter. (1)

NÚRIA CADENES 
Publicat a WILAWEB el 24 de juliol 2019


NOTA DEL REDACTOR DEL POST.-

1.- Indesinenter és un adverbi llatí que significa "sense aturar-se, incessantment". Aquest és, també, el títol d'un poema d'en Salvador Espriu (que musicà i cantà Raimon) on el poeta fa servir la metàfora d’un gos que està sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament, i que s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. L’amo, en aquest cas, representaria l’Estat espanyol, que ha ningunejat i silenciat Catalunya durant tota la dictadura franquista.

El reproduïm aquí:

INDESINENTER

Homenatge al Dr. Jordi Rubió

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com esdevenia 
gos.

Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.

Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.

Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.

L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.

Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.

Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

dijous, 11 de juliol del 2019

CRÒNICA DE LA 98ena SORTIDA XINO-XANO


La riera de La Sala des del pont de la Noguerola.


CAMINADA, FINS A LA SALA, PER ALGUNES DE LES FONTS I PONTS DE VILADRAU


Després d’aquesta sortida ho tenim molt clar. Si això del canvi climàtic -com sembla- no te aturador, l’any vinent el fer una caminada el mes de juliol ens ho tindrem de plantejar...

Potser caldrà substituir-ho per un esmorzar a l’ombra d’algun “merendero”..., una visita cultural a un lloc amb aire condicionat..., una volta -amb esmorzar de forquilla inclòs- amb les “golondrines”... o qualsevol altra activitat que no suposi fer el mínim esforç -i molt menys, caminar- més enllà de les 10 del matí.

Aquesta és la primera conclusió o “sentència”, que al cronista se li acut, després de l’excursió. Expliquem, però, com ha anar la sortida.


Pocs però, com sempre, ben avinguts.- Acostumats, darrerament, a unes assistències “massives” -de no menys de dotze participants- la concurrència, a la sortida d’aquest mes, ha estat força discreta: set caminadors/a i una parella més que han vingut al dinar, nou en total.

Les “escapades” per vacances i a les segones residències; els “cangurs”  dels nets (ara ja de vacances escolars i, encara, amb els pares amb obligacions laborals) i alguna “posta a punt” o visita de metge... han fet que “les  obligacions” hagin passat per davant, clar, de “les devocions”...

Però cal reconèixer que, els qui hi hem pogut anar, hem salvat l’honor de la colla complint, com a valents i valentes, amb el calendari previst.

Mitja hora abans -per allò de la calor- de l’hora habitual (tot i que desprès, vista l’experiència, hem coincidit en dir que, potser, haguéssim tingut de sortir, no mitja, sinó una hora abans...) ens trobem, puntuals, els set excursionistes i tres cotxes, al xamfrà de Travessera/Lepant. A 2/4 de 8 del matí enfilem cap a la Meridiana i, per l’autovia que va cap a Vic, marxem fins a Seva i Viladrau.

Sense cap incidència destacable i també, tal i com teníem previst, pocs minuts abans de les 9 del matí estacionem els vehicles a l’espai d’aparcament que hi ha, dins la vila, prop de la parròquia i de la plaça Major.

Sembla que tindrem un dia seré i, a aquesta hora, temperat. Al carrer que porta a la plaça -amb uns arbres florits que ens donen la benvinguda- ja hi tenen el mercat setmanal parat i algunes persones, matineres, hi estan comprant o xerrant. “Bon dia... bon dia... !!”, els diem, “Si, que tingueu un bon dia... però farà calor...”, ens contesten. És una mena d’advertiment o presagi... ja ho veureu.

El arbres florits ens donen la benvinguda.

Comencem la caminada.-  Creuem la plaça, el punt d’inici de l’excursió i -tal i com ens diu l’itinerari que portem- enfilem pel carrer de Sant Marçal...: “Mireu, aquí hi tenim l’Hostal Bofill, on dinarem...”, diu el qui fa de guia.

Girem a la dreta i continuem baixant pel carrer de Sant Segimon (que ressegueix l’antic camí que, des del poble, portava a aquest santuari).

Continuem, carrer avall, fins que arribem a una cruïlla de carrers on hi ha una estela de pedra, amb el nom de “Camí de Guerau de Liost” i un vers d’aquest poeta dedicat a la font de l’Oreneta.


Baixem per unes escales, pendent avall, en direcció a la riera. A l’esquerra, abans d’arribar a una tranquil·la rotonda, hi ha el parc i la font dels Vernets on hi tenim previst esmorzar.


L’esmorzar.- El parc, amb un espai de jocs per a infants i alguns bancs a l’ombra d’uns til·lers i algun avet, a aquesta hora és vuit de gent. La font, amb aigua de la xarxa municipal, brolla -pitjant l’aixeta- d’entre un vell tronc de castanyer i un pedró de granit. Per a nosaltres, per a esmorzar-hi, el lloc és perfecte.

Font dels Vernets

Muntem la parada d’olives damunt d’un dels bancs i, com que ja tenim gana, anem per feina... L’aigua de la font (en tenim proves gràfiques) només la fem servir per a rentar-nos-hi les mans... els entrepans ens els anem fent baixar amb l’ajut de la bota de vi. La Conxita, per allò d’anar “acumulant energia” ens ofereix, als postres, una safata de dolços i saborosos dàtils.

Esmorzant a la font dels Vernets. Al fons,
dos de la colla rentant-se les mans
.

Reprenem la caminada.- Seguint el camí senyalitzat cap “a l’Erola i el Matagalls”, passem a tocar del mas El Torrent, del segle XVIII, actualment un equipament municipal i la seu de l’Associació Excursionista de Viladrau.

Travessem, per un pontet, la Riera Major que, en aquest punt i en aquesta època, sembla mes aviat un torrent (potser el nom del proper mas li ve d’això...).

Al poc, trobem un indicador i un corriol que porta a la font de l’Oreneta. Tot i que, en principi, no teníem previst passar-hi, decidim acostar-nos-hi. Ha valgut la pena, és un indret ombrívol, envoltat d’alts pollancres, castanyers i bancs de pedra que conviden -en dies com avui- a estar-hi una estona. Una estela, obra de Joan Rebull, situada damunt el broc de la font on hi ha, també, un díptic d’en Josep Carner: “... filla del cel soc la font de l’Oreneta, em descobrí un ocell i em coronà un poeta” complementen, des del punt de vista artístic i poètic, el lloc.

Font de l'Oreneta

Resclosa i petit salt del Molí de Baix
Coincidim amb uns ciclistes i els preguntem si, sense desfer els 50 m de camí que hem fet als desviar-nos, podem continuar cap el Molí de Baix (que és el nostre proper punt de referència a l’itinerari). Ens diuen que si, que continuant el sender que des de la font voreja la riera, arribarem -una mica més enllà- al Molí de Baix. Aquest sender a la primavera es ple de ginesta florida i rosers silvestres que guarneixen de groc i blanc tots els verds del camí. Així ho fem fins que arribem a les runes, la resclosa, el petit salt i el pont del Molí de Baix.

Un cop travessat el pont -mig amagat en mig de verns i avellaners-, deixem de seguir els senyals que porten cap a l’Erola i el Matagalls i agafem un corriol que -a la dreta- ressegueix i baixa vers la riera.


Pont del Molí de Baix

Arribem a unes noves runes -el molí pròpiament dit- i un bonic gorg que la mateixa riera i la força de l’aigua que -desviada des de la resclosa, feia girar les moles- segurament, amb els pas dels anys, ha format. És un lloc encisador i que convida al bany...

Gorg del Molí de Baix

Nosaltres, però, continuem. El camí, ara -sense cap tipus de senyalització-, és més perdedor... 

Som als anomenats Camps del Moliner, segurament l’antic espai agrícola i d’horts dels qui habitaven el Molí de Baix. Ara, en aquesta esplanada hi pasturen -cercant l’ombra- uns rucs i vedells amb les seves mares... 

Travessem, passant com podem el “pastor elèctric”, els prats fins a trobar -a l’altre costat- la pista de terra que comunica Can Gat amb la carretera.

Pastures als Camps del Moliner

Creuem, de nou, la riera per un altre pont. Sembla, per aquests indicis, que hem tornat a retrobar la ruta del nostre itinerari. Ens cal, ara, continuar per l’antic camí carreter -que la nova carretera substituí- i que, pel pont de la Noguerola, anava de Viladrau a Vic.

Després d’un parell d’intents (el primer, frustrat, que ens ha portat fins a l’Estació Depuradora...) trobem un camí que, sempre pel marge dret de la riera, va seguint aigües avall. 

Travessem, per un nou pont, a l’altre costat de la riera. Ara el camí es transforma en un corriol i es separa, una mica, del curs de l’aigua.



Davant d'uns monumentals i curiosos avets
Segons la ruta que portem tindrien de trobar, ben aviat, la font de les Ametistes però -malauradament- no ho fem. 

El senderó per on anem desemboca en una mena de pista amb senyals, a una i altra banda, de que s'hi han tallat arbres (lamentablement força brancatge i restes de vegetació s’han anat escampant i abandonant per arreu... només, pel que es veu, els ha interessat la fusta). 

De tant en tant el camí, per on ara anem, està assenyalat amb unes “banderoles” del que sembla ha sigut una cursa o marxa popular. Continua -més o menys- en la direcció que ens convé però hi trobem forces trencants -que no porten enlloc- del que semblen pistes de desemboscar. Ens anem enfilant lleugerament pel vessant nord del Puig Cornador per, després, baixar fins a les instal·lacions del Club de Polo Sant Antoni de Viladrau i la pista que comunica La Sala amb la carretera.

Voregem les tanques del Club de Polo fins arribar a la riera -hi ha un pontet de fusta que permet passat als vianants i un gual per als cotxes- per anar a la carretera. 

Nosaltres no ho fem i, sense travessar la riera, agafem un camí -a l’esquerra- que ens porta fins el pont de la Noguerola. És un antic pont d’origen medieval amb barana baixa, com a salva rodes, per als carruatges. Des de dalt podem veure l’aiguabarreig de la riera Major, que hem anat resseguint des de Viladrau, amb la riera de la Sala o de Sant Segimon -que el pont salva- i que baixa des del Montseny.

Continuem pel vell camí carreter, fent una curta pujadeta fins al coll Cendrós (682 m d’alt).

Passem pel costat dels estables del Club de Polo amb nombrosos cavalls, els uns tapats -suposem que suats desprès de l’exercici- amb flassades i d’altres sota d’uns umbracles amb uns curiosos “antifaços” de tela mosquitera que, suposem, els protegeixen els ulls de les emprenyadores mosques...

Curiosa i pràctica màscara anti-insectes com les que portaven alguns
 cavalls del Club de Polo Sant Antoni de Viladrau

Ja dalt del coll, abandonem l’antic camí carreter i agafem un corriol, a l’esquerra, que va seguint aigües amunt la riera de La Sala

El camí, ben segur força antic, va pujant suaument en mig de vells i grans castanyers travessant, de tant en tant, diversos “sots” que baixen -amb algun fil d’aigua- de les grans castanyedes d’Espinzella, Gran i Xica de La Sala i dels vessants que tenen a Sant Segimon (1230 m) i els turons de les Queredes (1285 m), del Pou d’en Sala (1262 m) i de l’Oriol (1191 m) com a punts culminants.




Passem a tocar l’esquelet de l’alzina morta, que es manté en peu com si d’una simbòlica escultura es tractes. Ens hi fem unes fotografies de record. Prop hi ha -segons l’itinerari- la font dels Pescadors , que no veiem indicada i tampoc ens entretenim a buscar.


Foto de record davant l'Alzina Morta de La Sala

Al poc travessem el pont de La Sala, també d’origen medieval, que permet comunicar l’espai ramader i forestal -per on hem anat fins ara- amb el mas d’aquest nom que hi ha, enfilat d’alt d’un turó, a l’altre costat.

El Pont de La Sala

Per un corriol, ben custodiat per un exèrcit de fidels ortigues, fem l’”assalt” final a la fortificada masia de La Sala, casa natal del mític bandoler Serrallonga. La part més antiga de la casa correspon al segle XIV, moment en que va ser fortificada i transformada en Domus amb una muralla de tanca i una torre de guaita. El cos central cal datar-lo al segle XVII.

Foto de grup (hi falta en Pep que és el fotògraf) davant La Sala

Davant la casa, a l’ombra d’unes grosses alzines, recuperem forces, ens refresquem a la font, fem unes fotos i, vista l’hora que és (1/4 d’una), decidim la ruta de retorn cap a Viladrau. Damunt del mapa, de l’Editorial Alpina (no el de quan érem jovenets, no fotem...!!, sinó el d’una reedició recent), veiem que baixant per la pista que comunica La Sala amb el Club de Polo i la carretera hi ha un punt on un trencant, a la dreta, permet agafar el camí (senyalitzat “a l’Erola i el Matagalls” que, desprès d’esmorzar, hem vist aquests matí) que passant pels Plans de Baix, els Molins i el pont del Molí de Baix va “trencant” fins a Viladrau. Decidim, doncs, fer aquesta ruta de retorn.

Enfilem la pista de baixada, des d’on es te una molt bona panoràmica sobre La Sala, sobresortint d’alt del turó per damunt del bosc i emmarcada amb el teló de fons de les serralades del Matagalls, Sant Segimon i de l'Oriol.


Vista de La Sala des de la pista que hi porta.

Al poc la pista travessa, amb unes passeres de pedres per als vianants i un pedregós gual per als vehicles, el torrent de Montcalvell o de l’Erola. A l’altre costat hi ha l’anomenada Vinya de La Sala un petit pla, on els cotxes que pugen des de la carretera fins a La Sala i no s’atreveixen a travessar el torrent, hi estacionen.


Rètol informatiu del mas La Sala que hi ha al lloc anomenat la Vinya de
La Sala. Darrera el cartell s'endevina el Torrent de Montcalvell o de l'Erola.
Just en aquest punt enllaça amb la pista que va a La Sala el camí que ve 
(o va) a Viladrau pels Plans de Baix, el mas Molins i el Molí de Baix.  

L’errada, “el pecat”.- De baixada, refiats en que aviat trobarem -a la dreta- el trencat que ens permetrà anar, directament, a Viladrau anem xerrant plàcidament... Fa, però, una estona que caminem i el trencant no ha aparegut, ni apareix.

Ja som baix, al Club de Polo, l’únic trencant que hem trobat és el mateix per on, aquest matí, hem vingut -el camí que travessant la “zona desemboscada”- entroncava, a l’alçada del Club de Polo, amb la pista. 


Detall de les instal·lacions del Club de Polo Sant Antoni de Viladrau.

Hem, he, comés un greu error. Si haguéssim estat atents o amb el mapa a la mà, hauríem vist que el camí que teníem d’agafar (un cop hem sortit de La Sala), surt -tot just passat el torrent de l’Erola- per la dreta, poc abans de la Vinya de La Sala...

El cronista, com a coordinador i “guia” de la sortida, se’n sent l’únic responsable de l’errada i de tot cor demano, a la resta de companys i companya, perdó. Tot i els anys que tenim damunt, no n’aprenem mai... No s’hi val a badar... !!! Ho sento, de debò.

El “despiste” ens suposarà tenir de fer uns 3 km més de recorregut, gairebé una hora més de caminada i repetir un bon tros de l’excursió (no precisament el més maco) per on aquest matí ja hi hem passat. En lloc d’anar “trencant” -en “diagonal”- cap a Viladrau, hem fet una mena d’“L” amb el Club de Polo com a vèrtex. Per un altre costat el retorn, pel tradicional camí “de Viladrau a l’Erola i el Matagalls”, que és el que haguéssim tingut de fer, és molt més curt i interessant.

Ara, clar, el “mal” ja està fet. Si algú llegeix aquesta ressenya i te la intenció de fer aquesta mateixa i bonica excursió, sobretot, que ho tingui en compte.
 

Tot “pecat” te, clar, la seva “penitencia”.- “Ha lo hecho, pecho...” que diuen els castellans... ves quin remei !!!.

Tornem, guiats per les “banderoles” de la cursa que aquest matí ens han portat fins aquí, a passar per la bassa-dipòsit d’aigua (que, al menys jo, fa unes hores no havia n’hi vist). Segurament d’allà procedeix un cranc americà que espantant, davant de tants i grossos “depredadors”, ens rep amb les pinces enlaire al mig del camí: “No pateixis noi i sort per a trobar la bassa, que nosaltres ja tenim els nostres propis problemes...”.

"Si, noi, de problemes i maldecaps tots en tenim..."

Intentant fer alguna frustrada drecera -les pistes de desemboscar enreden força...- arribem a l’alçada dels Camps del Moliner i la pista que baixa de Can Gat. Ben a prop, a la carretera, hi ha el restaurant “La Solana”. Passa un quart de l’una del migdia i com que preveiem que la Mª Gloria i en Joan Miquel- que nomes venen a dinar- ja deuen ser a (o prop de) Viladrau, els truquem per a que, amb el cotxe, passin per “La Solana”, donar-nos un cop de mà i recollir a un parell de caminadors. Els localitzem i hi estan d’acord. La resta d’excursionistes, els altres cinc “penitents”, continuem camí enllà.

La pista-camí per on ara anem, més o menys paral·lela a la carretera, ens porta -o anem a parar- fins el polígon o àrea industrial de Viladrau, situat, fora del nucli urbà, relativament a prop de la riera. Anem trencant, per vials i escales, cap a la part alta del poble fins que arribem al cap de baix del carrer de Sant Segimon. L’Hostal Bofill és al final o començament (segons es miri) d’aquest carrer.

Passen uns minuts de les dues -l’hora en que tenim emparaulat el dinar- quan truquem al restaurant dient-los que som a l’entrada del poble, sortint del polígon, i que els últims de la colla arribarem, aproximadament, un quart d’hora més tard.

Fa estona que el cronista ha acabat totes les reserves d’aigua que duia, a les dues de la tarda el sol cau a plom i la temperatura ambient -al sol- deu sobrepassar els 40º... Repartits en dos grups: tres davant i dos -entre els quals hi ha el cronista- darrera, endarrerits, anem tirant. Cerquem -som ja a les primeres cases del nucli urbà- les poques ombres que els propis edificis fan... però, com la cançó: “... el carrer fa pujada i jo vaig a peu...” i sota un sol de dimonis..., afegiria.


Detall d'alguns dels porxos on ens hem "refugiat" del sol al carrer de Sant Segimon

El cronista mig “grogui” s’asseu en un dels escalons del porxo d’una casa, aquí hi fa ombra i hi passa una mica d’aire. Respira a fons i intenta recuperar-se. L’Enric, amatent, no el deixa sol i decideix trucar als companys que, segurament, ja han arribat a l’hostal per a que vinguin -amb un cotxe- a recollir-nos...

Deu ser cert que sempre tenim un Angel de la Guarda (“... dolça companyia, no em deixis sol ni de nit, ni de dia... no em desempareu que em perdia...” recordo em feia recitar, cada vespre, la meva mare) que vetlla per nosaltres... De la porta de la casa on el cronista està assegut, surt una noia que es dirigeix cap un cotxe que te aparcat davant... Li demanem si ha de passar prop de l’Hostal Bofill i al contestar que si, que per davant mateix... li tornem a demanar si ens faria el favor de portar-nos-hi. “Faltaria més...”, contesta amb un somriure veritablement angelical. Hi pugem, ens hi porta i quan ja hi som ens creuem amb en Joan P. que ja anava, amb el seu cotxe, a socorre’ns. Final de la història i de la “penitencia”.


El dinar.- Avui les cerveses i -per aquells que estem més deshidratats- les ampolles d’aigua, son una benedicció. Estem una estona asseguts a la terrassa que hi ha davant de l’Hostal mentre ens acaben de preparar la taula dins, al menjador del bar: “Hi estareu més fresquets...” ens diu la noia que ens atén.

Deuen ser dos quarts de tres quan entrem. Certament, només amb les finestres obertes i els porticons de llibret ajustats, l’aire que hi cor sembla, ben bé, condicionat. Ens canten el menú, ens porten la beguda... aigua, força aigua... si us plau..., el vi, les gasoses... i van servint els primers plats, primer i els segons i les postres, després. Tot molt ben presentat, abundant i bo, de fonda.


 
Amb les postres la Mª Gloria, que fa pocs dies ha acomplert anys, ens convida a cava. Festa grossa: Per molts anys!!!, felicitats!!!, salut !!!... son els crits de rigor. El cava, ben fresquet i bo, és un excel·lent complement de l’àpat. Ja ningú se’n recorda de la solejada i l’esforç per acabar la caminada...

Per molts i molts anys, Mª Gloria !!!


Caldrà, però, tenir-ho ben present de cara al futur.

Demanem els cafès, tallats i carajillos; paguem i ens acomiadem de l’amable personal de la casa, no sense abans visitar el menjador modernista i la sala de repòs o d’estar que hi ha annexa. Tot un indicador d’una època i d’un perfil i tipus d’estiuejants... Tot plegat, conservat amb molta cura. Felicitem, doncs, al propietaris que ho mantenen i regenten.

Sortim a fora i demanem a la amable noia que tant diligentment ens ha ates que ens faci, per a la posterioritat, la foto de grup.



Comiat.- Ens acomiadem, desitjant-nos un molt bon estiu, feliç viatge de retorn a casa i emparaulant-nos per continuar fent caminadetes -amb seny i coneixement- a patir de mitjans de setembre.


Fins llavors, doncs.


Segons l’equip de mesura d’en Joan Puiggermanal fins al començament del carrer de Sant Segimon (quan es va quedar sense bateria) havíem recorregut 13,53 km i salvat uns desnivells de 338 m. Al final de tota l’excursió, estimem que els quilometres recorreguts van arribar a ser uns 15 i els desnivells acumulats de +/- 350 m.




Bon estiu i una forta abraçada.
 
 
Text.- Pep

Fotografies.- Pep