.jpg)
“Ós gris” (II)
DESCRIPCIÓ I CARACTERISTIQUES.- L'ós gris (Ursus arctos horribilis), ós de muntanya, ós platejat (a Mèxic) o, com s’anomena als EEUU, ós grizzly és una de les subspècies de l'ós bru (Ursus arctos) més grans del planeta. Té el pelatge bru grisós amb reflexos platejats o blavosos. És un animal normalment solitari, excepte durant la temporada d’aparellament i de la posta del salmó en la qual s'ajunta amb d’altres d'óssos, en rius i zones costaneres, per a alimentar-se amb la caça d’aquest peix.
És el tercer carnívor més gran d'Amèrica del Nord, després de l'ós polar i l'ós kodiak. L’activitat depredadora dels óssos, en general, és ocasional i rarament s’enfronten –ni en son víctimes- d’altres carnívors com els llops, tigres siberians, pumes, jaguars,... Potser, aquest “respecte” que li tenen els seus possibles enemics es degut, també, a les seves impressionants dimensions i força. L’únic “enemic” que te l’ós és, segurament, l’home.
És un animal gran, amb el cap gros i massís, orelles petites i arrodonides, ulls petits i front alta que dóna a la seva cara un perfil còncau de "plat"; l’amplada del seu rostre es degut al desenvolupament dels muscles mastegadors. Pot arribar a pesos de fins a 550 kg, encara que certs espècimens de la península de Alaska han arribat a pesar els 680 kg. Mesuren poc més d’un metre d’alçada quan son sobre les seves 4 potes; mentre que al posar-se drets, aixecats sobre les potes del darrere, poden arribar als 2,4 metres (agafen aquesta postura quan alguna cosa els sorprèn o espanta, també ho fan al atacar tot intentant abraçar a la víctima per a mossegar-la). Les femelles son més menudes. L’ós gris adult, com tots els óssos bruns, es distingeix de l'ós negre per un gran gep en la part alta de l’espatlla. Aquest gep està format per massa muscular que potencia les potes davanteres de l'animal donant més agilitat i força a aquestes extremitats (això li facilita forces tasques com: la caça, l’ excavació de terres per tal de proveir-se d’arrels i de tubercles o l’obertura i l’excavació de caus, etc.). No obstant això, les extremitats del darrera segueixen sent més potents que les davanteres. Els músculs de les potes del darrera són prou forts com perquè l'ós pugui suportar-se únicament sobre elles, acció que li permet caminar curtes distàncies en forma bípeda o donar-se impuls en les corredisses. Les potes davanteres son més curtes que les posteriors, per aquest motiu, l’ós corre amb dificultat, sobre tot, pendent avall. Pot arribar als 50 quilòmetres per hora al córrer, efectuant acceleracions de fins a 150 m. en un temps de 10 segons. La principal diferència entre aquesta i altres subspècies d'ós bru són les urpes dels extrems dels sues dits, que en l'ós gris són proporcionalment més grans que en les d'altres óssos: són llargues (entre 8 i 10 cm.), robustes, no retràctils, lleugerament corbes i de color clar. La seva temuda mandíbula te 42 dens i 4 ullals de fins a 8 cm. Un altre tret diferencial característic és una porció de pèl amb puntes platejades a l'esquena, particularitat que li dóna, com ja s’ha dit, el noms de grizzly (canós o amb cabell blanc) als EEUU, o de “oso plateado” a Mèxic.
Anecdòticament, quan el naturalista nord-americà George Ord classificà científicament l'animal el 1815, va confondre la paraula “grizzly” amb “grisly”, que en angles es refereix a alguna cosa espantosa o terrible, i el qualificà amb el sufix horribilis. En realitat, no és ni més ni menys “horribilis” que els altres tipus d’ óssos bruns o negres.
Te tots els seus sentits força desenvolupats, especialment el de l’olfacte, que és extraordinari, mentre que el de la vista i el del tacte son, per aquest animal, menys importants. Cal reconèixer que la seva agudesa visual és fluixa (fins i tot pitjor que la dels humans); és incapaç de percebre visualment un home a la curta distancia de 200 m. (però amb el vent a favor, segur que l’ha olorat de més lluny...!). El seu comportament és, normalment, esquerp i discret especialment en aquells llocs on històricament aquest ós ha estat tradicionalment perseguit. En d’altres àrees on la relació amb els humans ha estat més “cordial” (com alguns llocs dels EEUU) i on l’animal ha après a associar la presencia d’éssers humans amb l’aliment, aquesta interrelació a donat lloc als anomenats “óssos problema” difícils d’allunyar de les àrees humanitzades i d’”educar” per a la seva reintroducció a la vida salvatge.
L’ós, en general, per les seves característiques sovint ha estat comparat als humans:
· Plantígrad (carrega sobre tota la planta del peu).
· És omnívor (menja pràcticament de tot);
· Capacitat de posició bípeda.
· Utilització rudimentària de les mans (fa servir les mans per a doblegar o sacsejar arbres i branques; aixecar pedres; capturar formigues ficant el braç dins els grans formiguers i llepant-lo després per tal de menjar-se aquests insectes; excavar caus i proveir-se de tubercles i rels; capturar, projectant-los ver la boca, salmons;...).
· Comportament relativament social, desenvolupat i en moltes ocasions lúdic.
Diuen que te una notable memòria ja que, segons molts caçadors, recorda durant anys el lloc exacte on va ser disparar –tot i que no el toquessin- procurant evitar de torna-hi a passar.
Son caminadors incansables, sempre cercant quelcom per alimentar-se, tasca en la qual dediquen gran part del seu temps, especialment a primeres i últimes hores del dia (quan la calor és menys intensa) o, fins i tot, de nit.
HÁBITAT.- Els ossos grisos viuen al nord-oest d'Estats Units, sud d’Alaska i oest del Canadà arribant fins la Península de Kamtchatka (Sibèria). La major població viu a Alaska. En el passat, l'extensió del seu territori arribava gairebé a totes les zones muntanyoses dels EEUU fins a Mèxic.
El declivi de l'ós gris va començar amb l'arribada dels colons europeus a Amèrica i en menys de cent anys, el nombre d'óssos havia descendit de 100,000 a 10,000. En l’actualitat la seva presència, en aquests espais que antigament havia ocupat, és pràcticament testimonial. Amb tot, a les muntanyes, limítrofes amb els EEUU, de la Sierra de Chihuahua i al llarg de la Sierra Madre Occidental de Mèxic, encara s’hi pot localitzar una petita colònia d’óssos grisos que el conservacionistes mexicans procuren protegir.
Es molt probable que els territoris que ocupen els óssos, millor seria anomenar-los “àrees vitals”, -destinats al proveïment d’aliments, l’aparellament i al repòs-, no estiguin constituïts per una única zona, sinó per varies, unides entre si per senders. Els óssos “marquen” de diferents maneres, com a senyal de territorietat, els llocs que freqüenten: refregant contra les mates les glàndules del morro, orinant o esgarrapant amb les urpes l’escorça dels arbres,.... Una estructura territorial d’aquest tipus facilita el coneixement dels individus que viuen en llocs limítrofs, probablement estableix entre ells un ordre jeràrquic i explica la tolerància d’aquests animals davant d’infraccions territorials. El radi dels territoris de caça d’aquests animals pot arribar fins a uns 30 quilometres, amb tot, hi ha mascles -especialment en exemplars erràtics i solitaris- per als quals la seva “àrea vital” pot arribar a ser molt més gran.
Alguns estats americans l’han classificat com una espècie animal “en perill d’extinció”, mentre que en d’altres llocs se’ls cataloga com a “fauna amenaçada”.
LETARGIA HIVERNAL I REPRODUCCIÓ.- Els óssos que viuen en regions fredes passen a l’hivern una mena de letargia hivernal, que cal no confondre amb una hivernació pròpiament dita, ja que la temperatura corporal d’aquests animals baixa tant sols uns graus, el ritme cardíac es redueix a 8 batecs/minut i el respiratori a la meitat, mentre que el metabolisme no es redueix.
Aquest fenomen no està directament relacionat amb la impossibilitat de desenvolupar les funcions vitals a baixes temperatures, sinó que sembla més aviat vinculat a la manca d’una alimentació suficient durant l’hivern: una població d’óssos passarà l’hivern “dormint” en una regió on els recursos alimentaris siguin escassos i no, en canvi, en una altra on l’aliment sigui abundant.
Aquest període de letargia hivernal, es de durada variable en funció de la cruesa ambiental (1 a 4 mesos). Durant tot aquest temps l’ós no ingereix cap tipus d’aliment i ha de subsistir amb les reserves de grassa (de fins a 15 cm. d’espessor) que ha acumulat a la tardor. Aquest “sopor hivernal” el passen el óssos “dormint” en coves, esquerdes rocoses, abrigalls, arbres vuits o caus construïts per ells mateixos i preferentment orientats al sud, les vessants més assolellades. Al seu interior hi fan un jaç o llit amb restes vegetals, molsa i fullaraca. Pràcticament bloquegen l’entrada amb branques i d’altres bardisses, tot i que, alguns hi deixen un accés que els permet sortir sovint a orinar o defecar. Abans d’ocupar definitivament el cau, l’animal espera que hi hagi una gran tempesta de neu que l’amagui; així evita que d’altres depredadors trobin el lloc. No és estrany que l’ós torni cada any, si s’hi troba segur i no ha estat molestat, al mateix cau o cova.
Les femelles son fèrtils només un cop l’any, a mig estiu. L’aparellament es produeix, doncs, en aquest període. No formen parelles fixes i les femelles, en època de cel, es poden unir a d’altres mascles en el termini de pocs dies. El part es produeix al cau, en el període de repòs hivernal–després de 7-8 mesos-, naixent-ne dos o tres (rarament un o quatre) ossets indefensos que no arriben als 500 grams de pes. En nàixer els óssos son cecs, sense dents i pràcticament sense pel. Precisament la supervivència d’aquests és un dels principals problemes per a la continuïtat i conservació d’aquesta espècie, normalment, només un arribarà a adult. Mamen durant un temps que pot anar dels 4 als 6 mesos.
La cria de la prole és competència exclusiva de la mare, amb la qual viuen durant uns dos anys fins que s’independitzen. Mentre conviuen amb la mare, aquesta els ensenyarà a aconseguir l’aliment i els costums “socials” de l’espècie. Els jocs entre els petits óssos i amb la seva mare, son molt freqüents: baralles simulades, salts i corredisses, saltirons al voltant de la mare (que aguanta pacient i satisfeta tot el que li fan els seus fills). En les trobades ocasionals dins les “àrees vitals” el pare els reconeix i identifica com a descendents seus.
Parlant de jocs, s’ha vist, en algunes ocasions, a óssos adults fent activitats que podríem qualificar de lúdiques o d’entreteniment: fer rodolar troncs pendent avall, blincar un arbre prim, un i un altre cop, com una mena de joc; lliscar per una suau pendent nevada amb evident satisfacció;... comportaments que, ben be, podrien titllar d’”humans”.
ALIMENTACIÓ.- Els óssos grisos presenten el sistema digestiu d'un mamífer carnívor. No obstant això, són en realitat omnívors (mengen de tot), doncs s’alimenten de fruits silvestres, pastures, bolets, escorça d'arbre, nous, pinyes de coníferes, arrels, tubèrculs i altres vegetals, així com ratolins, esquirols, cargols i llimacs, insectes i cucs i, fins i tot, carronya. Es coneguda, també, el seu delit per la mel que aconsegueix –sense por de les picades, doncs l’espès pelatge el protegeix- dels ruscos o abellers silvestres. Els vegetals formen el 90% de la dieta d'un ós gris.
Cacen, també, preses grans, com rens, búfals, cérvols i, fins i tot, d’altres óssos més dèbils o menuts. Dins dels óssos, el gris, és el caçador més eficaç. Està demostrat que és realment intel·ligent o, com a mínim, prou llets per a triar, entre les seves víctimes, l’animal mes vulnerable o dèbil; al qual, després d’una intensa carrera, acostuma a atrapar fent-lo caure amb les seves urpes. El comença a devorar quan l’animal encara és viu tot i que, a vegades, li dona mort d’una forta queixalada en un lloc vital: el coll, cap o columna vertebral. Sembla que s’acosta a la presa més com un felí que com un caní, silenciosament, fins que es troba a pocs metres de la víctima i, quasi sempre, aprofita la fugida d’aquesta muntanya amunt, ja que en aquesta direcció l’avanç de l’ós és notablement ràpid.
També s'alimenten (si en el seu hàbitat n’hi ha) de peix: truites de riu, salmons i llobarros. Aquells óssos grisos amb accés a una dieta més rica en proteïnes, com els de les zones costaneres, llacs o rius salmoners, són més grans que els de terra endins o llocs amb menys quantitat d’aliments.
Abans d'entrar a la època d’ hivernació, durant l'hivern, l’ós gris passa per un període de hiperfàgia (una necessitat imperiosa i insaciable de menjar) durant el qual pot augmentar uns 180 kg.
ATACS A HUMANS.- L'ós gris és considerat per molts com l'ós més agressiu, fins i tot, entre la resta dels óssos bruns. Això pot ser una conseqüència de diversos factors, entre ells:
· La seva grandària i pes que –quan son adults- els impedeix escalar arbres per a escapar del perill.
· Atès que la seva taxa reproductiva és molt baixa, les femelles protegeixen molt les seves cries. Les femelles amb fills són responsables del 70% dels atacs mortals a humans.
· Històricament, l'ós ha competit per l’aliment amb d’altres depredadors grans, com l'ós de les cavernes. Es possible que això formi part, també, de la seva memòria genètica.
Els óssos eviten el contacte amb humans sempre que poden. Tot i la seva evident superioritat física, no veuen els humans com a una presa. Molts atacs a humans resulten d'una trobada accidental en la qual una persona sorprèn, a curta distància, a un ós que no l’ha vist o olorat a temps. En aquests casos, l'animal pot o no atacar a la persona; dependrà sempre de la reacció d’ambdós o de les circumstàncies (que l’animal estigui ferit o esverat, que es senti acorralat o agredit, que estigui criant i vulgui protegir les seves cries, etc.).
Els indis americans tenien un gran respecte vers l’ós gris. Els joves d’algunes tribus, com a prova de valor, s’enfrontaven a un ós intentant donar-li mort; si aconseguien aquesta difícil proesa, es feien un collar amb les urpes de l’animal i el portaven amb gran orgull durant tota la vida com a testimoni i mostra del seu valor.
QUANS ANYS VIUEN ?.- En els parcs zoològics alguns óssos grisos han viscut fins a trenta anys, però aquests grans carnívors viuen normalment, en estat salvatge, entre 20 i 25 anys.
.jpg)
.jpg)
