CRIDA A LA 19ena SORTIDA XINO-XANO

TARDOR A LA VALL D’OLZINELLES

Data.- Dijous 20 d’octubre 2011.

Tipus d'itinerari.- Recorregut pel Parc del Montnegre i el Corredor, un espai natural situat vora el mar i dins la serralada Litoral, amb racons de gran bellesa. Un d’aquests llocs és la Vall d’Olzinelles amb un ampli repertori de singularitats: patrimonials (pous de glaç, ponts de pedra, forns de calç, esglésies com la de Sant Esteve…); botàniques (roures, alzines i pins monumentals,…) i paisatgístiques (rieres, boscos, fonts, sots,…). L’itinerari permet conèixer els dos vessants de la muntanya, l’interior (el Vallès Oriental), amb densos boscos d’alzines, castanyers i roures, vegetació típicament mediterrània que atorguen al paisatge una tonalitat fosca (origen probablement del topònim Montnegre) i, en canvi, des del vessant que mira al mar (el Maresme), podem contemplar una panoràmica de color verd intens i de formes arrodonides formada per les capçaleres de les pinedes de pi pinyer. Ara, a la tardor, aquesta paleta de colors –especialment en els boscos de l’interior i prop de les rieres- ens mostraran tot el seu esplendor.

Recorregut i dificultat.- El recorregut és una ruta circular d’ 11 km. Està senyalitzat amb les senyals blanques sobre fondo verd dels senders locals. Al llarg del camí es troben plafons informatius dels elements d’interès instal•lats per la Xarxa de Parcs Naturals. Els desnivells son de +427 m de pujades i de -423 m de baixades. La dificultat és baixa. El temps de caminada, sense comptar les aturades, és de 3h 30’. Nosaltres calculem, amb aturades i el desplaçament des de l’estació i fins el restaurant -al ritme xino-xano- un temps total de 5h.
Des de l’estació del tren de Sant Celoni, anirem fins al pàrking de Can Draper (els qui vinguin amb cotxe el poden deixar aquí), desprès seguirem la vall fins l’ermita de Sant Esteve d’Olzinelles, pel Pla de les Mines pujarem fins els Quatre Camins i pel Sot de la Remor retornarem a Can Draper.

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al restaurant "La Parra" al carrer Major 137 de Sant Celoni, al costat de l’Ajuntament. Tenen un menú a un preu -sense extres- d' 11 euros.

Equip necessari.- Cal portar l'esmorzar i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi i en Llorenç "les gotes". En Carles les tasses del cafè i el sucre. Caldrà concretar (ja ho farem per internet) qui porta un termo amb el cafè.
Roba i calçat adequats al dia que faci i lloc i els bastons (aquells que ho vulguin). En funció del temps no oblideu el barret i la crema de protecció solar o be, la capelina.

Lloc i hora de trobada.- Vestíbul de l’estació de Renfe-Rodalies de Passeig de Gràcia (davant de les taquilles de venda de bitllets) a les 8h 15’ (el tren que hem d’agafar, de la línia R2, surt a les 8h 35’ i arriba a Sant Celoni a les 9h 32’).

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans del 18 d’octubre, trucant o escrivint un correu a en Joan S. que és el coordinador d'aquesta sortida, més que rés per tal de reservar lloc al dinar del restaurant.

Crida la Sortida de Tardor 2011

Convocatòria a la

Sortida de Tardor

ANDORRA

Divendres 7: Per mitjans propis arribada al Hotel Coray d’Encamp, repartiment d'habitacions i sopar.

Dissabte 8: 8 h. Esmorzar

9 h. Sortida direcció Ordino, parada micològica al Coll d'Ordino, un cop els cistells plens, sortirem cap a Arcalís i farem una petita excursió de 2 h. (anar i tornar) als estanys de Tristània (optatiu).

14:30 Dinar al Hotel Coray. 16,30 h. passejada pel

bonic poble de L'Encamp i visita exterior a

l’església Sant Romà dels Baus. Qui ho

prefereixi temps lliure per anar a Andorra La

Vella a comprar Duralex, Nylon, sucre, etc., o a

Caldea a netejar-se els baixos.

20:30 Tornarem al Hotel a quarts de nou per sopar.

Diumenge 9: 8 h Esmorzar

9 h. Amb les maletes al cotxe, sortida direcció Soldeu, Pas de

la Casa, abans d’arribar a Soldeu passejada per la Vall

d’Inglés.

11 h. Reprenem la sortida en direcció a Grau Roig, aquí els

que tenen 4x4 ens portaran a tots al primer estany dels

Pessons (hi han 5 estanys) excursió optativa per veure el

segon estany i potser el tercer.

14 h. Dinar al Restaurant els Pessons, situat al marge del

primer estany. Ben dinats reprenem la marxa direcció Pas de

La Casa i Puigcerdà, parada obligatòria a la finca

Serena-Bosch on després de la passejada per la propietat es

farà un petit abeurador. Acomiadament cantant Els Adéus (optatiu) i cap a Barna.

El pressupost total i per persona serà de 110 €

(La beguda del Hotel apart).

Mitja pensió hotel 33 € Pensió complerta 41 €

Restaurant Els Pessons 25-30 €

Notes: Totes les explicacions es faran en català, la traducció simultània amb signes per a sords també.

Cal informar de l’assistència a la sortida el més aviat millor per encarregar les habitacions del hotel

Si preferiu que el diumenge tornem al hotel Coray a dinar i el seu cost seria de 8 €. i el pressupost total es reduiria en 17-22 €.

CRÒNICA DE LA 18ena SORTIDA XINO-XANO

De Valldoreix a la Floresta per la Rierada

Ben puntuals, com col·legials el primer dia de curs, ens trobem tots els xinoxaners i les xinoxaneres al vestíbul dels “ferrocates” de Plaça de Catalunya.

Agafem el tren fins a Valldoreix i, després, un bus –millor dit un microbús- ben atapeït de gent que, entre sotracs i apretades, ens passeja per bona part d’aquest nucli-urbanització fins que ens aturem a la plaça de Joan Gassó, lloc d’inici de la caminada.

L’excursió d’avui promet. Es un recorregut pel Collserola, aquest gran parc que tenim a tocar de casa; una zona plena de camins i caminets i –per tant- ideal per a perdre’s... Com a bons i experimentats caminadors portem un parell d’itineraris manllevats d’unes guies (una d’antiga i l’altra més moderna); una brúixola de quan érem joves scouts, però que encara funciona; un mapa de l’”Alpina” on encara no hi apareixen moltes de les urbanitzacions que, ara, envolten el parc i un nou i modern estri -que és el que de debò ens tranquil·litza-: el GPS on en Joan Miquel hi ha introduït, de forma artesanal, les coordenades del recorregut. Ens podem perdre, però no serà per no haver pres precaucions !!!

La primera referència de l’itinerari es can Montmany; el carrer on som es diu “Avinguda de can Montmany”... per tant tot sembla indicar que, de moment, anem be... Can Montmany és un gran mas que, possiblement, deu tenir l’origen en una antiga vil·la romana doncs, en les terres que l’envolten, s’hi va trobar l’any 1986 una necròpoli romana del segle II dC. El cert és que un dels seus propietaris, a mitjans del segle XIX hi intentà –després de llargues estades a França- l’elaboració de “xampany”; transformà les velles vinyes, condicionà la finca, va fer importants obres a l’edifici, s’hi gastà forces diners i, amb l’arribada de la fil·loxera, s’arruïnà... Passem pel costat de la casa, pensant en el seu emprenedor propietari i en que, certament, no hi ha il·lusió, ni esforç sense risc... i ens arribem fins a una monumental i vella alzina que hi ha al costat del camí. En aquest punt se’ns planteja el primer gran dubte davant diferents interpretacions dels itineraris que tenim.

El GPS i el de la guia de l’any 1997, diuen que hem de seguir per aquí, mentre que la guia del Parc –molt més actual- diu que el camí és una pista que surt al final de l’”Avinguda” que mena a can Montmany. Finalment, hom decideix optar pel camí que sembla més segur i reculem per a agafar l’esmentada pista que, pujant, ens porta fins al segon punt de referència del recorregut: l’ermita de la Salut de Puig Madrona.

Al arribar a un petit replà, on hi ha una cruïlla de camins, un excursionista amb el qual ens creuem, ens confirma que –en aquesta ocasió- “tots els camins porten a la Salut”: a la dreta un camí puja al Puig Madrona de 342 m. (interessant mirador sobre les comarques que ens envolten), per l’esquerra el camí –que no hem seguit- que be de can Montmany i, davant nostre, la pista que ens porta, en pocs metres, a l’ermita de la Salut. Tots, doncs, tenien raó.

Arribem a la Salut. El paratge, sobre el serrat i en una clariana envoltada de pins i alzines, és un racó de pau; almenys, avui, en un dia entre setmana... Decidim esmorzar davant la capella, mentre anem descobrint els seus detalls arquitectònics: les dues etapes de l’obra, preromànica i romànica; la capçalera trevolada; la porta; les finestres; l’airós campanar de cadireta; els contraforts que mantenen en peu les parets més antigues; les decoracions llombardes que guarneixen els absis;... tenim davant nostre una relíquia, encara ben viva, dels segles IX al XII; quasi rés !!!.

La xerrada d’avui -un altre clàssic a l’hora d’esmorzar- ha sigut sobre “Problemes prostàtics i les seves repercussions...” a càrrec, principalment, d’aquells que més hi entenen. Sempre hi aprenem coses noves !!!!.

Després de prendre el cafè, amb les preceptives “gotes”, fem la foto “oficial” i reprenem el camí.

La pista segueix, gairebé per dalt de la carena, pel vessant que mira al Vallès amb les muntanyes de Sant Llorenç de Munt com a fons. Deixem a la nostra dreta el puig del Rossinyol ( 253 m.), sota veiem can Montmany que ens sembla, encara, més gran i majestuós i darrera nostre el Puig Madrona amb la seva torre de guaita contra incendis i, mig amagada pel bosc, l’ermita de la Salut. En Llorenç i en Joan Miquel van coincidint portant-nos pel bon camí. Deixem la pista que baixa fins el Papiol, voregem el Turó de la Pineda (288 m.) fins que arribem –tot i que no n’estem gaire segurs- al coll de Batllivell. Baixem, decididament, cap a can Castellví, un restaurant que disposa d’una mena de granja. La pista passa pel mig d’un bosc mediterrani, amb forces pins i alguns roures i alzines; els entesos diuen que –al seu noment- per aquí es poden trobar bolets !!!. Passem la riera de Vallvidrera i, amb una forta pujada caminem, un trosset d’uns 500m, per la carretera que va fins a Sant Bartomeu de la Quadra.

Estem per una zona urbanitzada, amb casetes que datem en els anys seixanta i setanta del passat segle, prenem el carrer “Sibèria” fins que arribem al principal objectiu de la sortida: l’àrea de protecció especial, dins el Parc, anomenada “de la Rierada”.

A la nostra dreta hi tenim un pont, obrat amb pedra, sota hi podem començar a descobrir la frondosa ribera de la Rierada que després amb, el nom de riera de Vallvidrera, desguassa al Llobregat prop de Molins de Rei. Deixem, a l’esquerra, el camí que porta a can Modolell i agafem, davant nostre, un “camí de passejada” que ens endinsa en un paisatge amb molta vegetació ( àlbers, acàcies, verns, oms, avellaners,... ).

El sender, en mig d’una vegetació exuberant, ofereix un aspecte realment salvatge, amb arbres caiguts ( especialment grans pins, conseqüència de les nevades de fa anys), lianes, falgueres, bardisses,... el fet de que el camí travessa quatre vegades la petita riera ens ofereix l’oportunitat de que algunes s’hi remullin els peus deixant, clar, un bon guardià que vigili les ribes per tal de que no hi hagi cap cocodril... !!!!. Realment sembla que ens trobem, en un paratge selvàtic, molt lluny d’una ciutat.

Abandonem aquest feréstec indret i pugem cap a can Bosquets,

un altra impressionant casa pairal. Som ja a tocar del nucli de la Floresta i, pràcticament, al final de l’excursió d’avui. Baixem fins el barri de l’estació.

Després de prendre les ja obligatòries cerveses, dinem al restaurant “Rancho El Paso” a tocar de l’estació. Un dinar, de menú, correcte però sense gaires pretensions. En Joan Miquel ens comunica que el recorregut total ha estat de 10,5 quilometres. Per a ser la primera sortida del nou curs, no ha estat gens malament, ans el contrari, penso que ha sigut una molt bonica, sorprenent, còmoda –per la facilitat de transport- i propera excursió.

Ens acomiadem d’en Joan Miquel, a l’estació, doncs te una mica de presa i la resta d’expedicionaris, amb més calma, ho fem després d’agafar el següent tren que ens retorna a Barcelona.

Felicitats i agraïment al coordinador, en Llorenç, per la tria de l’itinerari i l’organització i també a totes i a tots els qui hi hem participat, pel seu entusiasme i companyia.

Fins la propera, que acordem serà el dijous 20 d’octubre .

TEXT: Pep Arisa
FOTOS: Joan Simarro i J.M. Cortés

Ha mort un mite

Walter Bonatti al K-2 (1954)

WALTER BONATTI

El passat dimart, 13 de setembre, va morir en Walter Bonatti. El seu nom, un referent per a molts de nosaltres, restarà sempre lligat al dels grans reptes de l’alpinisme.

Nascut a Bèrgam l'any 1930, amb 19 anys, mentre es preparava per a ser guia de muntanya, va fer remarcables escalades, com la cara nord de les Grans Jorasses i el seu esperó “Walter”. Però l’afany superador de Bonatti necessitava trobar objectius més ambiciosos en els quals promocionar la seva capacitat alpinista i una vegada més la seva fina intel•ligència va trobar la solució a l'aconseguir, al costat del turinès Luciano Ghigo, la primera ascensió de la paret est del Grand Capucin, una paret fins a llavors tinguda com impossible per la seva desmesurada verticalidad i en la qual havien fracassat nombroses cordades. Era el juliol de 1951 i Bonatti tenia 21 anys.

Per això a ningú li va estranyar que, quan tenia tan sols 24 anys, fos triat per a unir-se a l'expedició italiana que el 1954 pretenia escalar per primera vegada el K2, la segona muntanya més alta del planeta. Bonatti era el més jove de l'equip, i potser per això els seus companys d'expedició van decidir que ell no pugés al cim però si li van encomanar que, al costat del porteador Amir Mahdi, ajudés a dur l’oxigen a 8.100 metres d'altura, perquè l’utilitzessin els seus companys en l'últim atac a cim, però el fet que aquest campament estigués més amunt del que pensaven va frustar aquests plans. Bonatti i Mahdi es van veure obligats a passar la nit a la intempèrie, amb temperatures de 25 graus sota zero i vents de 70 quilòmetres per hora mentre els seus companys Lli Ladecelli i Achille Compagnoni trepitjaven, per primera vegada, el cim del K2. Contra tot pronòstic, Bonatti i el sherpa van sobreviure, van baixar al camp base i aquí va començar el seu calvari: mentre l'alpinista assegurava que els seus companys els van deixar abandonats a la seva sort, aquests negaven la seva versió dels fets i simplement van tornar a casa, rebuts com herois, sense ni tan sols demanar excuses a Bonatti ni al porteador pakistanes, que va perdre bona part dels seus dits per les congelacions sofertes aquesta nit. Només 54 anys més tard Compagnioni, Ladecelli i la resta de l'equip van reconèixer l'ocorregut i van demanar disculpes a Bonatti.

Per aquest fet va arribar a pensar en abandonar l'alpinisme però es va sobreposar i és llavors quan sorgeix el gran Walter Bonatti que, a l'agost de 1955, va canviar el rumb de l'alpinisme apuntant-se una de les escalades més excepcionals de tota la història; la primera al pilar sud-oest del Petit Dru, una impressionant primera després de cinc dies nedant entre diedres i plaques de granit vertical en la més absoluta solitud i sense més ajuda que la seva audàcia. Des de llavors aquest pilar del Dru, fàcilment identificable des de la vall, és conegut com “Pilar Bonatti”.

Engrandit, potser, per aquest gran èxit del Dru planeja una expedició per a intentar en estil alpí i en solitari el segon cim de la terra, el K2, però és llavors quan la poderosa maquinària alpina d'Itàlia, temerosa que un jove solitari assoleixi el cim del K2 i enteli el triomf nacional de 1954, es posa en funcionament i tanca totes les portes a l'important suport necessari per a un projecte de tanta envergadura i el seu somni s'esvaeïx. Potser no ho hagués aconseguit, però seria interessant preguntar-se que hagués succeït si Bonatti hagués escalat el K2 sol i sense bombones d'oxigen. En aquest cas s’hagués reescrit tota la història dels alts cims de l’ Himalaia. No obstant això això no es va desanimar, tot el contrari i a partir d'aquí va començar a passejar-se pel món sumant credibilitat i prestigi.

Les expedicions a muntanyes llunyanes (Himalaia, Andes) i les seves impactants obertures en les parets més difícils i compromeses dels Alps són, en aquest sentit, els seus millors arguments. Bonatti, alpinista ètic, criticà sempre l’ús d’helicopters i estris com el burí o cisell d’expansió en les escalades: “Sento tal disgust per la mediocritat creixent en l'alpinisme que em juro a mi mateix erigint-me en defensor de la tradició “, “... l’escalada extrema és el repte d’afrontar l’impossible i vencer... és la lluita de l’home davant la muntanya com a iguals, sense materials especials, sense trampes,...” va deixar escrit.

El juliol de 1961 es va produir la tragèdia del pilar central del Frêney, en la qual Bonatti si va veure involucrat. Dos cordades, una francesa i una italiana, van coincidir a l'intentar ascendir per primera vegada al Mont Blanc pel pilar central del Frêney. En plena ascensió es va produir una forta tempesta i dels set alpinistes només tres es van salvar (Bonatti, Gallieni i Pierre Mazeaud), els altres quatre van morir per esgotament en l'intent d'escapar de la tempesta. Es va considerar que l'actuació de Bonatti va salvar la vida dels altres dos companys un d'ells Mazeaud, l'únic supervivent de la cordada francesa.

En ple hivern de 1965 desacredita definitivament a tots els seus critics amb l'obertura en solitari d'una “directissima” en la trencadissa paret nord del Matterhorn, el Cervino italià, després de cinc dies d'escalada, quatre vivacs i un fred insuportable en una de les muntanyes més famoses del món. És la famosa via “Bonatti” i la seva “Travesia degli Angeli”, amb la qual inesperadament, el gran Walter Bonatti amb 35 anys d'edat i en el cim de la glòria, cansat d'un alpinisme envilit, que el va atacar sense descans durant tota la seva carrera, plega: “Veig a l'alpinisme cansat, mediocre i incomprensible.” És el seu adéu a l'alpinisme.

Tot i que el seu adeu a les muntanyes, lógicament, no va ser un adeu definitiu. Tornaria ocasionalment, fins i tot en solitari (com, el 1984 amb 54 anys fent la integral de Peuterey) a la muntanya, però es dedicà principalment a escriure. A escriure per a rebatre els seus detractors i per a defensar els seus sentiments ver les muntanyes.
En destaco els seguents títols:
“Les meves muntanyes” (1961).
“Procés al K2” (1985).
“Una manera de viure” (1989).
“Muntanyes d’una vida” (1995). Edició en castellà (1999).
“K2: Historia d’un cas” (1995). Edició en castellà (2002).

L’agost del 2000, el president francès Jaques Chirac, li concedí la Llegió d’Honor la més alta condecoració de la República francesa. Des de l'any 1998 a la Val Ferret, Italia, hi ha un refugi que porta el seu nom. Bonatti es també Membre d'Honor de l'Associació Internacional d'Associacions Alpinistes (UIAA). El mes d’abril del 2008 li van concedir a Madrid el Premi Internacional de la Societat Geogràfica Espanyola. Uns reconeixements, tardans, però del tot merescuts.

Voldria acabar aquesta ressenya amb uns mots que en Walter Bonatti inclou a les darreres pàgines del seu llibre “Muntanyes d’una vida” i que son una manera de entendre l’alpinisme i la vida en general: “L'impossible i el desconegut són dimensions de la muntanya, no hauríem de suprimir-les. L'impossible, perquè tingui sentit, ha de ser vençut, no destruït. Són la ment recta i el cor ferm els que porten lluny, no només la força atlètica. Tampoc cal fer res heroic. Heroic, en tot cas, és seguir sent un mateix i mantenir-se íntegre”.

CRIDA A LA 18ena SORTIDA XINO-XANO

DE VALLDOREIX A LA FLORESTA per la vall de la Rierada

Data.- Dijous 15 de setembre 2011

Tipus d'itinerari.- Aquest recorregut pel Parc de Collcerola te la característica d'oferir-nos -a escasos metres de les zones habitades- la verdor del bosc metropolità de Barcelonba amb la seva variabilitat pel que fa a estructura i composició: alzinars, rouredes, bosc0s de pi blanc i alguns escadussers pins pinyers. Molts d'aquests arbres han anat ocupant els que abans eren vinyes i camps de conreu, abandonats des del segle XIX per causa, fonamentalment, de la fil·loxera hi veurem, encara, forces masos d'aquella època. En la zona de la Rierada, més obaga, s'entra en un bosc de ribera amb una vegatació exuberant i molt variada: àlbers, verns, oms i avellaners, oferint el paisatge un aspecte realment selvàtic, amb lianes i falgueres. Un altre lloc d'interés del recorregut és l'ermita de la Salut de Puig Madrona, un dels exemplars més purs i significatius del romànit d'aquesta zona; és un edifici dels segles IX-X ampliat i reformat posteriorment els segles XI-XII. La nau acaba amb un absis trebolat. Va estar restaurada l'any 1972.

Recorregut i dificultat.- El recorregut és de 9,5 km. Está, parcialment, senyalitzat amb les senyals blanques i vermelles del sender GR 96. Tenim, però, dues rensenyes de l'itinerari una de l'Àrea d'Espais Naturals dels Parcs de la Diputació i una altra feta per dos excursionistes del CEC. Això i la nostra intuició i experiencia, segur, que ens portaran pel bon camí. Els desnivells son de +250 m de pujades i de -160 m de baixades. La dificultat, segons les dues guies, és baixa. El temps de caminada, sense comptar les aturades, és de 3h 30' (segons una guia) i de 2h 30' (segons l'altra). Nosaltres calculem 3h 30'.

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al restaurant "Ranxo El Paso" a tocar de l'estació del tren de la Floresta. Tenen un menú a un preu -sense extres- d' 11 euros.

Equip necessari.- Cal portar l'esmorzar i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi i en Llorenç "les gotes". Caldrà concretar (ja ho farem per internet) qui porta un termo amb el café.

Roba i calçat adequats al dia i lloc i els bastons (aquells que ho vulguin). En funció del temps no oblideu el barret i la crema de protecció solar o be, la capelina.

Lloc i hora de trobada.- L'anada i la tornada la farem amb els Ferrocarrils de la Generalitat, Línia del Vallès, que surten de la plaça de Catalunya. L'hora de trobada serà a les 8h del matí al vestíbul de´l'estació "Plaça de Catalunya" dels FGC, més o menys, sota del bar Zúric -davant mateix de l'accés a les andanes-. El tren (S5) surt puntual a les 8h 12'. Arribarem a Valldoreix a les 8h 35' a a les 8h 45' agafarem l'autobús urbà, VDX 1, que ens portarà des de la Plaça de l'Estació fins a la Plaça de Joan Gassó on comença l'excursió a peu. El cost del tren és de 2'15 euros d'anada i 2'15 euros de tornada i el bus urbà de Valldoreix funciona amb la tarjeta T-10 de l'Àrea Metropolitana (no la oblideu !!!).

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans del 14 de setembre, trucant o escribint un correu a en Llorenç que és el coordinador d'aquesta sortida, més que rés per tal de reservar lloc al dinar del restaurant.

LA BARCELONA HARLEY DAYS 2011

DOS MOTEROS DEL CLAN,
A LA BARCELONA HARLEY DAYS 2011

Ahhhhhhhhhhhhh!, Ahhhhhhhhhhhhhhhhh!, Ahhhhhhhhhhh!!! va dir en Carles en acabar la nostra ruta de 20 minuts per Montjuic amb una Harley de 1200 cc. Va valdre la pena la cua que vam fer de 1 hora a ple sol, per a poder gaudir d’ aquesta experiència. Acostumats a la bicicleta d’ en Carles (Honda 250) i al meu patinet (Honda 150), portar per uns moments 1200 cc entre cames és el “no va más”. L’ agosarat d’ en Carles va arribar a posar la 3ª, jo en canvi em vaig quedar amb la 2ª. Ja el coneixeu, ell anava darrera meu i això no ho va poguer soportar i em va avançar amb una punteta de gas... A la baixada, no el vaig poguer avançar perquè tots anàvem en fila india i la veritat, anava una mica “cagat”.

Aquí en teniu la proba dels fets. Per cert, el de les plomes no es ni en Carles ni jo.

Text i fotos: Joan Simarro

UNA NIT D'ESTIU

CRÒNICA DE LA TROBADA-SOPAR D’ESTIU 2011

Un any més, al començar l’estiu, hem efectuat aquesta ja tradicional Trobada-Sopar (enguany ha estat la que fa tres). El lloc, el Restaurant SABORS de Sant Andreu de Llavaneres, impecable: el local, el menjar, el tracte i –penso- que el preu !. Tot molt be.

Cal doncs agrair, en primer lloc, la feina feta per en Josep Surdé, en “Big Josep” com a ell mateix li agrada anomenar-se.

Big Josep

Gros Joe

Big Joe

Great Joe

Gran Josep

Potser el fet de efectuar la Trobada el vespre d’un dia feiner, un dijous, i el fet de estar el local triat fora de Barcelona (ciutat on una gran majoria dels convocats residim) ha estat un factor que ha dificultat l’assistència... amb tot, ens hi hem aplegat una bona colla: 18 comensals. A tots ells i elles (especialment els qui encara treballen..., que vingueren desprès de la jornada laboral, amb l’afegit de que l’endemà també hi tenien de tornar...) el nostre reconeixent i agraïment.

Penso que, tiberi apart, aquestes trobades anuals –una nit d’estiu- son una molt bona oportunitat per a retrobar-nos tots plegats, els qui gràcies a les xino-xano ja ho fem més sovint, les nostres parelles i aquells i aquelles que -per la raó que sigui- només o poden fer de forma més puntual. És un entorn ideal (la disposició de les taules, enguany ho ha facilitat) per a fer-la petar una mica els qui pensem que ja ens coneixem des de fa molts anys i aquells/es (especialment les parelles) “nouvinguts” a la colla. Hi hem descobert molts punts de complicitat i coincidència (viatges, literatura, afeccions,...) i, fins i tot, en les possibles discrepàncies, el debat ha estat sempre molt enriquidor. Tenim doncs, teniu doncs, la Trobada-Sopar d’Estiu de cada any assegurada; al menys mentre hi hagi algú que tingui esma per a convocar-la.

Amb l’arribada de l’estiu aturem (per allò de la calor) les sortides Xino-xano però encetem (se’ns deu obrir la gana...) les trobades gastronòmiques (enguany ja en farem les segones edicions).

Així doncs, molt bones vacances i estiu a tots i, per a alguns, fins ben aviat !

Text: Pep Arisa Fotos: Maribel Borrego

ÚLTIMA NOTICIA

La tradicional Trobada Final de Curs de les Xino-xano, que organitzava en Josep Lluís amb suquet a casa seva, enguany no es podrà celebrar.

En Josep Lluís te el seu germà Manel ingressat al Hospital de Sant Pau en estat crític i pronòstic poc favorable, situació que impedeix qualsevol celebració.

SOPAR-TROBADA D'ESTIU 2011

ANIMEU-VOS A VENIR AL SOPAR !!!!!

SOPAR D’ESTIU 2011

Dia: Dijous 7 de juliol.

Lloc: Restaurant SABORS.

Adreça: Carrer d’avall nº 9. Tel 93792884. SANT ANDREU DE LLAVANERES.

Com anar-hi: Autopista del Maresme o Nacional II fins a Llavaneres. Cal seguir la carretera que porta al poble de Llavaneres fins arribar al Monument a en Vives i Tutó (un monument punxegut) i seguir per la dreta fins arribar a un semàfor; continuar 200 m, direcció muntanya, i a mà esquerra hi ha el pàrquing municipal gratuït.

Hora i punt de trobada: A les 21h 30’ en aquest Pàrquing Municipal. Desprès anirem, plegats, cap el restaurant.

Menú:Primer plat a escollir entre:

a) Amanida de formatge de cabra, “muesli”, maduixetes i vinagreta de mel.
b) “Salmorejo” cordovès amb pernil i llagostins.

Segon plat a escollir entre:
a) Tronc de bacallà a la brasa amb petita samfaina.
b) Braó de xai nacional rostit al forn amb patatetes, cebes i tomàquet.

Postre a escollir entre:
a) Sopa de maduixes amb gelat de vainilla.
b) Plum-cake de plàtan amb xocolata.

Bodega: Vi Torrecilla (D.O. Navarra) i Aigua mineral.

Cafè.

Preu per persona 25 euros (IVA inclòs).

Per tal de poder organitzar la “logística” es prega ens confirmeu la vostra assistència al sopar-trobada. Gràcies.

Sortida de Primavera 2011

CRÒNICA DE LA SORTIDA DE PRIMAVERA 2011 AL MONTSEC

Ja havíem advertit que el Montsec és una terra on la natura es barreja amb la història; un territori on les muntanyes estan tallades pels rius formant impressionants congostos; un lloc fronterer –a l’edat mitjana- entre els comtats catalans i l’islam i, per tant, ple de torres i castells que moros i cristians feien servir per a vigilar i defensar allò que, uns i altres, consideraven seu. Aquesta barreja, de serres, valls, rius, embassaments (subtilment, allà, els anomenen “llacs”) i un important patrimoni històric i paisatgístic han estat, doncs, el marc de la Sortida de Primavera d’enguany.

Un seguit de dies amb pluges continuades feien preveure un cap de setmana passat per aigua. El mateix divendres al matí, un fort xàfec va fer que tots incorporéssim el paraigua i algun “cangur” a les bosses de viatge. A partir del migdia el temps anà millorant i, tal i com anunciaren els “homes del temps”, el sol ens ha acompanyat durant tots els dies de la sortida. L’aigua caiguda, però, ha fet que la natura –en aquest “mont-sec” i a aquestes alçades de l’any- ens mostres els seus millors colors primaverals i rius i “llacs” estiguessin plens a vessar.

Per tal de mantenir el pressupost acordat des de la primera sortida (un màxim de 150 euros per cap com a despesa total) hem decidit, en aquesta ocasió, prescindir dels dinars fets en “ruta” –sempre més costosos- i fer tots els àpats, en règim de “pensió complerta”, en el mateix lloc on teníem previst dormir. Potser no ha estat una sortida tant rica en oferta “gastronòmica”, però –la crisi mana- podem dir que hem menjat a plaer i satisfacció de tothom. Els esmorzars, dolços i salats, i els àpats principals –dinars i sopars- de “bufet lliure” els primers plats i a escollir, entre diferents opcions de carn i peix, els segons. Els postres, també, han estat prou variats i correctes. El “confort” de les habitacions i del conjunt de l’hotel –l’habitual a un “tres estels”- i la situació del complex, podem concloure, que han sigut molt adequats a l’objectiu de la sortida. Expliquem, una mica, el que hi hem fet:

Divendres 10 de juny.- Des de mitja tarda ens hem anat concentrant a l’hotel que serà, a partir d’aquest moment, el nostre camp base: l’Hotel Terradets al petit poble de Cellers. Alguns han fet ja, al matí, una excursió –sota la pluja- al Congost de Mont-rebei. D’altres, camí de l’hotel, han fet parada a l’anomenada “pastisseria de Camarasa”....lloc de visita obligada, diuen, (hi ha un gran aparcament) de gent de la comarca i forans. Tots però coincidim que el recorregut, des de Camarasa fins a l’hotel, que passa per l’aiguabarreig del Segre i la Noguera Pallaresa, la riba del pantà de Camarassa i el Congost de Terradets és de gran bellesa.

Com que el sopar no es comença a servir fins a les 9 del vespre, decidim fer una primera escapada, fora de programa, per la Conca de Tremp tot remuntant la Noguera Pallaresa. Travessem la capital del Pallars Jussà, Tremp, i ens arribem fins a Salàs de Pallars un poble que conserva, encara, alguns carrers i places amb regust medieval. Ja amb gana per al sopar retornem a l’hotel, on donarem per acabada aquesta primera jornada.

Dissabte 11 de juny.- Desprès d’esmorzar travessem de nou el Congost de Terradets ara, amb més calma, podem contemplar les seves impressionants parets pràcticament verticals i nues d’uns 600 a 800 m d’alçada. Passem, sense aturar-nos, per la Font de les Bagasses -al seu aparcament la gent hi compra mel i d’altres productes del país- i ens arribem fins a Àger. A les 11 h hi tenim concertada la visita del conjunt monumental de Sant Pere situat en el seu punt més alt. Entrem a la vila vella per un dels antics portals –el del Pedró- i ens enfilem per un dels seus costeruts i empedrats carrerons fins arribar a la porta de la Canònica de Sant Pere on esperem, tot prenent el sol, l’arribada de la guia. Puntuals, poc abans de l’hora acordada, entrem dins. Es tracta d’un recinte fortificat d’estil romànic/gòtic promogut per Arnau Mir de Tost, un senyor de la frontera (i també mercenari) –el desconegut “Cid català”, segons la guia- que el 1034 reconquistà aquests territoris als musulmans. La guia ens fa una breu introducció històrica, des dels orígens remots fins a la destrucció del lloc en les guerres carlistes. Tot seguit passem a visitar les diferents restes: la primitiva torre circular, el castell-palau vescomtal, la sala capitular, el claustre, l’església de Sant Pere i l’espectacular cripta. Al sortir d’aquest recinte fortificat fem una ràpida estada a la plaça major d’Àger per reprendre, tot seguit, l’excursió cap a l’ermita de la Mare de Deu de la Pertusa. Per arribar-hi hem agafat la carretera que mena fins a Corçà i, des d’aquest petit poble, uns 2,5 km de pista ens permeten anar, en cotxe, fins a l’aparcament que hi ha prop de l’ermita. Un sender, el recorregut del qual ressegueix la carena rocosa on hi ha enfilada la capella, ens permet arribar fins el seu original i espectacular emplaçament.

Pel camí hem passat per sota de les restes –un tros de torre- del castell medieval de Sant Llorenç i un cop a la Pertusa, un veritable niu d’àligues, el panorama que es te sobre el pantà de Canelles i el Congost de Mont-rebei és impressionant. Ens hi estem una estoneta, fent fotografies, contemplant les vistes i meditant –potser- sobre la senzillesa i l’immensitat...

Tornem al “campament base”. Dinem, fem els cafès i la sobretaula al costat de la piscina de l’hotel fins que arriba l’hora de l’excursió de la tarda. A les 18 h. tenim concertada la visita al Castell i la Col·legiata de Santa Maria de Mur. Aquest castell, documentat ja al segle X, va ser reformat pel nostre heroi local, Arnau Mir de Tost, al segle XI i posteriorment el donà com a dot al matrimoni format per la seva filla Valença i el comte Ramon V de Pallars. La principal característica d’aquest castell roquer és que ha arribat als nostres dies mantenint pràcticament la seva estructura original (només ha perdut allò que el pas del temps ha anat malmetent). Actualment s’hi estan fent importants obres de restauració per tal de permetre una visita més complerta a la fortificació. L’església de Santa Maria va ser construïda, anys més tard, pel comte Ramon V i la seva esposa Valença i fou consagrada el 1069. S’hi pot visitar l’església (amb la tomba que conserva els suposats ossos d’en Ramon V, les pintures murals que hi havia son, ara, al Museu of Fine Arts de Boston); el claustre i algunes dependències annexes, proporcionats a la mida de l’església, fan el seu goig. Des del mirador que hi ha a tocar dels absis es pot veure un molt bon panorama de tot l’entorn, ens hi entretenim localitzant –amb l’ajut d’un panell- pobles i muntanyes.

Encara es d’hora per a tornar a l’hotel, es decideix fer una curta escapada per la vall situada a la cara nord del Montsec d’Ares. Prenem una pista asfaltada que des de La Guardia de Noguera passa pels petits pobles de Moror, l’Alzina, Beniure, Sant Esteve de la Sarga i ens porta, a les envistes del Congost de Mont-rebei, fins Alsamora. El recorregut ens permet apreciar els boscos del vessant nord del Montsec i els camps i pastures de les zones més planes i assolellades. Alsamora és un veritable racó de pau i tranquil·litat. Potser, fins i tot, massa. Hi destaca una alterosa torre medieval i, al seus peus, un carreró estret i empedrat on hi podem veure les cases i els obradors d’alguns artesans (“neo-rurals” ?). Potser obra d’algun d’ells, hi descobrim una original escultura-monument feta de diferents materials reciclats que porta el nom de: “La mosca collonera”. Ens hi fem la fotografia de grup, record de la sortida.

Satisfets per una jornada tant ben aprofitada i amb una etapa final tant inesperada retornem cap a l’hotel.

Diumenge 12 de juny.- Després d’esmorzar i de liquidar el compte de l’estada a l’hotel travessem, un cop més, el Congost de Terradets fins la capçalera del pantà de Camarasa on hi destaca la torre mestra i unes poques cases de la Baronia de Sant Oïsme. El nostre expert en aconseguir les claus de les esglésies, en Josep Maria, fa les gestions oportunes a l’hostal que hi ha en aquest lloc i comencem la visita per la petita església romànica de Sant Bartomeu, de capçalera trevolada i un petit campanar de torre. Entrem, tot seguit, al que era el castell. La visita d’ahir al castell de Mur ens ajuda a anar-hi descobrint la similitud de la seva estructura: la torre mestra, el clos emmurallat tot seguint el perfil de la gran penya on hi està assentat i les restes del recinte habitable. En aquest cas, una moderna escala de cargol ens permet pujar dalt la torre –d’uns 14 m. d’alçada- i veure-hi el panorama de la vall d’Ager, l’embassament, el curs de la Noguera Pallaresa i el Montsec.

Deixem la comarca de la Noguera i retornem a la del Pallars, passem per damunt la resclosa del pantà de Tarradets i ens enfilem per la carretera que va a Llimiana. Aquesta localitat (que hem estant veien il·luminada, per la nit, des de l’hotel), situada al capdamunt d’una penya rocosa a 800 m d’altitud, és un dels balcons més privilegiats de la comarca. Aparquem els cotxes, al costat d’una font, sota la capçalera de l’església romànica de Santa Maria. Aquest temple, anomenat la Catedral de la Conca, és del segle XI i en destaquem, precisament, els absis de la seva capçalera. Visitem l’interior (en Josep Maria, també n’ha aconseguit la clau...) molt modificat a conseqüència dels danys que, principalment les guerres civils, li han causat. Des del nou Mirador de l’Abat, contemplem l’amplia panoràmica sobre l’embassament de Tarradets, la Conca de Tremp, l’obaga del Montsec i, al fons, els Pirineus.

A la plaça, on hi havia el vell fossar, hi prenem unes cerveses tot fent temps per a retornar a l’hotel per a dinar.

Dinem i després de prendre els cafès, deixem l’hotel per a –tot aprofitant el camí de retorn a Barcelona- fer la darrera visita. Passem per Àger i ens enfilem cap el Port d’ Àger (912 m). A mesura que anem pujant fem una darrera mirada a la vall i el Montsec ara ben il·luminat pel sol de la tarda. Els camps, de tots colors, semblen una catifa. Poc abans d’arribar a Balaguer ens aturem al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Fem una curta visita al claustre, el refectori o menjador dels monjos, la sala capitular i l’església. A banda i banda de l’altar major, en uns senzills sepulcres, hi ha les restes dels comptes d’Urgell; abans en aquests llocs hi havia uns sumptuosos i artístics sepulcres, venuts el 1906, i exposats actualment al museu The Cloisters de Nova York. Sortim a l’exterior del monestir, on un gran espai enjardinat i amb uns gran arbres ens convida a seure, una estona, a la fresca. Alguns de nosaltres, ens arribem fins el polit cementiri del monestir, on recentment (gener de 2010) s’hi ha dignificat la fosa comú on estan enterrats 375 soldats –d’ambdós bàndols- morts a l’Hospital Militar en que va ser convertit el convent entre l’abril de 1938 i el gener de 1939.

Ens afegim als qui estan a la fresca i “la fem petar” una bona estona. Finalment hom proposa que la Sortida de Tardor d’enguany la podríem fer a Andorra i, fins i tot, algú hi recomana l’hotel. Quedem, doncs, que en Carles coordinarà la Sortida de Tardor i que aquesta es farà, en unes dates a confirmar, dels mesos de setembre o octubre.

Ben entrada la tarda ens acomiadem tot desitjant-nos –aquells que no puguin acudir al sopar d’estiu- unes bones vacances i reafirmant el compromís de repetir l’experiència en la propera Sortida de Tardor.

Text: Pep Arisa Fotos: Lydia Ferré i Joan Simarro