ESTADÍSTIQUES: II Aniversari Sortides Xino-Xano

DOS ANYS DE SORTIDES XINO-XANO

Amb l’excursió del passat mes de novembre va fer dos anys que fem les nostres sortides Xino-Xano. Per això, en la que efectuàrem aquest 1 de desembre, ho hem celebrat amb unes ampolles de cava. En dos anys de caminades, segurament, hem fet molta feina. Que us sembla si, aprofitant les fredes estadístiques, en fem un balanç.

PRIMER ANY O CURS.- La primera Xino-Xano la vàrem fer el mes de novembre de 2009. Amb la que efectuàrem el mes d’octubre de 2010 acomplírem, doncs, el primer any o curs.

• Nombre de sortides: Vàrem fer, en tot el curs (de novembre de 2009 a l’octubre de 2010), 10 sortides. Els mesos de gener i d’agost, per les festes i les vacances, no vàrem fer Xino-Xano.
• Quilòmetres totals recorreguts: En el total de les 10 sortides vàrem recórrer 113,95 km. Com si haguéssim anat a peu, per carretera, des de Barcelona fins a Tàrrega; Deu ni do !!. La Xino-Xano més curta va ser de 6 km (al Parc del Foix i la pujada al castell d’Eramprunyà) i la més llarga de 14,2 km (des de Canet de Mar a Sant Cebrià, per la Creu de Canet).
• Desnivells superats: En aquest curs vàrem salvar, primer pujant i desprès baixant, un desnivell acumulat total de 2.767 m. Com si haguéssim pujat i baixat, des del nivell del mar (a Alacant), fins el Pic de Noucreus, que com recordareu és proper a Núria. El desnivell menys acusat d’entre totes les sortides, va ser de 60 m (per la Carretera de les Aigües del Collcerola) i el més considerable, de 550 m (al Castanyer Gros de Can Cuc).
• Nombre d'assistents: El nombre mínim d’assistents a les sortides va ser de 7 persones i el màxim de 10. (Joan Miquel, així està millor, no ?, doncs si fem el promig -nombre total d’assistents/nombre de sortides- ens dona 8,6 i en tindríem de partir a un o a una.... tal i com tu vas fer notar, encertadament, en un anterior càlcul estadístic).
• Lloc on dinàrem: En totes les sortides el dinar el vàrem fer de menú en un restaurant. El preu va ser d’entre 9 i 15 euros, cada menú (sense extres).

SEGON ANY O CURS.- La primera Xino-Xano, d’aquest segon curs, la vàrem efectuar el mes de novembre de 2010 i el completàrem amb l’excursió del novembre de 2011.

• Nombre de sortides: De novembre a novembre vàrem fer un total de 10 sortides. Els mesos de gener, juliol i agost no es va fer excursió. El gener i l’agost, per les festes i les vacances, i el juliol perque coincidia, pràcticament, amb la Sortida de Primavera i el Sopar d’Estiu.
• Quilòmetres totals recorreguts: Sumant els quilòmetres recorreguts a cada sortida ens dona un total de 115,5 km caminats en total. En aquest cas, a peu des de Barcelona, passarien de llarg Tàrrega i arribaríem fins a Anglesola; una bona caminada, en deu etapes !!. La Xino-Xano, o etapa, més curta va ser de 2 km (era una visita, amb cotxes i guia inclòs, a la Ruta dels Maquis del Bages) i la més llarga, de 21,5 km (la travessa al Pla de la Calma, des de Coll Fòrmic fins a El Figaró).
• Desnivells superats: El desnivell total que hem superat, aquest segon curs, ha estat de 2.646 m. En aquest cas el cim que hauríem assolit seria el de Casamanya, que vàrem veure des del coll d’Ordino, en la passada Sortida de Tardor a Andorra. La sortida amb un desnivell més baix va ser de 20 m (també la de la Ruta dels Maquis) i la més accentuada, de 516 m (la pujada a la Miranda de Sant Jeroni, a Montserrat).
• Nombre d'assistents: El mínim de companys/es que han acudit a les sortides a estat de 7 persones (igual que el curs passat) el màxim, però, ha augmentat: 11. El promig també ha pujat, 9,3. Anem millorant la participació.
• Lloc on hem dinat: El dinar de 8 de les sortides l’hem fer de menú en un restaurant i en 2 d’elles, fonamentalment per les característiques del recorregut que així ho aconsellava, hem dinat de motxilla. Els preus als restaurants, enguany, s’han mantingut entre els 9 i els 15 euros per menú.

Fins aquí les fredes i, crec, que inapel·lables dades estadístiques. Un balanç tècnic que, penso, no ha estat gens malament. Però el que crec que de debò compta –a més de la millora física que el caminar comporta- és la satisfacció que, per a tots i totes, suposen aquestes sortides. Sempre esperem, amb ganes, que arribi la propera Xino-Xano i això és una molt bona senyal.

Permeteu-me que conclogui aquest escrit repetint els mots amb que, fa un any, valorava el primer aniversari de les Xino-Xano: "en les Sortides Xino-Xano, caminem, gaudim de la natura, xerrem, riem, mengem (amb coneixement), bevem (amb més coneixement, encara), fem cultura, esport i salut,... Però, per damunt de tot, ens ho passem d’allò més be, en un ambient de franca amistat i de companyonia. Que per a molts anys les puguem continuar fent !."

CRÒNICA DE LA 21ena SORTIDA XINO-XANO

CARENEJANT PER LA SERRALADA DEL MONTNEGRE AMB DINAR INCLÓS
A LA PLATJA DE SANT POL

Ja ho dèiem a la Crida d’aquesta sortida: “L’excursió que ens proposen la Montserrat i en Josep Mª és ideal per a la tardor, ja que ens permetrà descobrir tota una amplia gama de colors i paisatges...”, quinze dies abans de la caminada el color del fullam devia ser espectacular. Les pluges i el vent d’aquests darrers dies han fet caure, però, moltes fulles que, ara, encatifen el terra. Amb tot, la sortida ha valgut molt i molt la pena.

Hem confluït tots, des dels diferents punts d’origen, fins el nucli històric de Sant Martí de Montnegre, on hi ha l’església, la rectoria i un parell de cases (una d’elles un restaurant de caps de setmana). El primer que hem fet, després de les salutacions, ha estat –abans de començar a caminar- esmorzar a tocar de l’església. No repetiré un cop més, tot allò amb que –tradicionalment- acompanyem els entrepans si, però, que hi vull destacar un nou element que, en aquesta ocasió, ha portat l’Elena Iniesta: olives. Unes boníssimes olives farcides que han constituït un nou i encertat complement per a l’ esmorzar.

El camí, que segueix la ruta d’avui, arrenca de l’aparcament de vehicles que hi ha al encreuament de pistes de Sant Martí i puja, decididament, fins el proper coll de Terra Negra (anomenat així pel color de les pissarres que formen el sòl d’aquest lloc). Ens creuem, dins un espès bosc de suredes, amb alguns matiners boletaires que han aconseguit una digna “collita”. El camí, que desprès es converteix en una pista, puja fins al Coll de Basses. Després de contemplar les cinc monumentals alzines que hi ha en aquest coll i de carregar-nos d’energia, abraçant la més grossa i monumental, reprenem el camí.

La pista planeja, primer, per un bosc ple de roures i alzines per a, després, pujar fortament tot guanyant alçada. Aquí hi podem veure molts castanyers –que han encatifat el terra amb les seves fulles- i alguns exemplars de faig, que ens indica que l’ indret és més fresc i obac. Massa humit, diu en Carles, per a trobar-hi bolets...!!!. Al poc, resseguint la carena, arribem a un dels dos cims culminants de la serra del Montnegre: el Turó Gros (766 m). Actualment en aquest punt hi ha una torre de guaita dels serveis contra incendis. Ens hi fem una foto del grup com a senyal “d’objectiu acomplert”.

Seguim pel camí carener, contemplant el panorama que tenim a un i altre costat: per una banda, el Montseny i al fons el Pirineu nevat i per l’altra, el Maresme assolellat amb el mar que, avui, brilla com un mirall. Continuem, en suau descens, pel Pla de la Tanyada cobert per una barreja d’avellaners, roures, castanyers, alzines i algun escadusser pi, fins que ens cal agafar un corriol que baixa decidit fins a Santa Maria de Montnegre. Aquesta petita capella, construïda el 1888 pels propietaris de la veïna masia de can Presses, va anar enrunant-se (unes fotografies dels anys cinquanta del passat segle, encara la mostren dreta) fins que només en van quedar tres malmeses parets. L’any 2009, per iniciativa de l’Associació d’Amics de Santa Mª de Montnegre, es va procedir a la seva restauració ( no es volgué reconstruir la capella en la seva forma original, sinó recuperar únicament la part conservada i garantir-ne la seva pervivència). La porta de forja, amb la data de l’any 1888, és l’original de la primitiva ermita. A l’interior, amb documentació gràfica de la restauració, hi ha una rèplica d’una imatge de la Mare de Deu, talla barroca que sembla es venerava en aquesta capella; l’original és ara, per raons de seguretat, dins l’església de Sant Martí de Montnegre. Davant la capella hi podem veure les restes d’un altre “monument”, l’antic i dues vegades centenari roure de Santa Maria, un exemplar catalogat de quasi 25 m d’alçada, un perímetre de 4,65 m i un diàmetre de capçana de 24 m. Avui el podem veure, encara impressionant, però caigut i trossejat a causa d’un temporal de neu i vent que l’esberlà i el partí a ran de soca, el gener del 2010. Hi fen una bona sèrie de fotografies.

Sota mateix de la capella hi raja, abundantment, la Font de Santa Maria. Reprenem la pista que, ara ja de baixada, ens portarà fins a Sant Martí. Al poc, a l’esquerra del camí, hi podem veure l’encisadora Font dels Degotalls. Som a la part obaga de la muntanya i els castanyers tornen a guanyar-hi presència alternant, en les zones més assolellades, amb d’altres arbres de fulles rogenques i cirerers d’arboç que ens ofereixen (i en mengem) els seus dolços i saborosos fruïts.

Continuant aquest lleuger i còmode descens veiem, en un emplaçament immillorable, el gran casal de can Presses i, després de superar l’anomenat sot de les Cadiretes arribem al lloc on s’alça la monumental Alzina Grossa. Te un tronc d’un metre de diàmetre i tres de perímetre. Afectada, igual que el “difunt” roure de Santa Maria per les tempestes, ha calgut posar-li uns tensors en el seu brancam per mirar d’allargar-li la vida.

Estem ja a tocar de Sant Matí de Montnegre, un altre cop al punt de partida. Quan hi som, anem a fer-nos l’obligatòria “foto oficial” de la sortida i ens estem una estoneta –mentre en Joan Miquel prepara, com sempre amb gran cura, l’instrumental per a l’operació- prenent el sol a seva porxada i contemplant els detalls d’aquesta església, la rectoria i el cementiri parroquial. El temple està documentat des del segle X, com a capella del castell de Montnegre, tot i que la construcció actual és del segle XVIII, d’una sola nau, dues capelles i un característic i massís campanar de torre. A la rectoria els caputxins hi tenen un lloc d’estada, obert a tots aquells grups que hi vulguin passar uns dies de reflexió aprofitant la pau, el silenci i el resguard d’aquest tranquil racó.

Amb el cotxes, prenem la pista que ens porta a Sant Pol de Mar per a dinar-hi. Cal complir, també, amb un dels altres “rituals” de les sortides Xino-Xano: les cerveses i el dinar. Ho fem, a ran de mar (i no és una metàfora), doncs Cal Lluís està, exactament, damunt la platja.

Hi mengem molt i molt be. Cloïsses, llagostins, arròs, peixos al forn o amb “musselina” d’alls,...per als postres coca de Llavaneres (perdó, de Sant Pol...) i cava per tal de celebrar el segon aniversari de les Sortides Xino-Xano i, ja que som al desembre, el proper Nadal.

Després de dinar, ja al capvespre, fem una relaxant passejada a la vora del mar donant una curta volta fins a retrobar el lloc on hem deixat els cotxes. Ens acomiadem, emparaulant-nos fins la propera Xino-Xano, que serà -recordeu-ho- el proper 12 de gener.

Cal, finalment, felicitar a la Montserrat i en Josep Maria per l’excel·lent tria del lloc per a la caminada i per al dinar i a tots i a totes els participants per la vostra companyia i amistat.

Test: Pep / Fotografies: Montserrat, Joan i Joan Miquel

ART I ESCOLTISME (3)

NORMAN ROCKWELL

Norman Percevel Rockwell va néixer a Nova York el 3 de febrer de 1894. Tingué una infància feliç, amb la seva família, viatjant i passant els estius a Nova Jersey. Ja de petit donà mostres d’una certa habilitat per a dibuixar. Als 14 anys descobreix que la seva veritable vocació és, definitivament, l’ il·lustració i per això assisteix, l’any 1908, a les classes d'art de la Chase School de Manhattan continuant-los, l’any següent, a la National Academy of Design de Nova York. Abans d’acomplir els 16 anys ja materialitzà el seu primer encàrrec, quatre postals nadalenques, que un cop impreses tingueren, localment, una bona difusió. El 1910, Norman es va traslladar a l'Art Students League, també de Nova York, on va aprendre anatomia i il·lustració, perfeccionant els seus coneixements previs, amb professors com George Bridgman (mestre en el dibuix de nu i anatomia) o Thomas Fogarty (una autoritat en la tècnica de l‘ il·lustració amb ploma i a la tinta).

Un dia de tardor de l’any 1912, quan el nostre estudiant d’art Norman tenia 18 anys, aconsellat pel seu professor Thomas Fogarty, va decidir entrar a la redacció de la revista dels Boy Scouts d’Amèrica “Boy’s Life” per tal d’oferir-hi els seus serveis. Els degué causar una bona impressió doncs, en la portada del número de setembre de 1913 d’aquesta important revista scout, hi apareix ja el dibuix “Scout al timó d’un vaixell”. En el decurs dels dos anys següents hi publicarà un total de dotze portades, a més de nombroses il·lustracions en pàgines interiors. En aquest període Norman començà a especialitzar-se en feines d’il·lustració de publicacions infantils.

El 1916, quan Norman tenia 22 anys, començà a treballar per a la revista mensual The Saturday Evening Post. La temàtica d’aquesta publicació girava entorn de la vida quotidiana, els anuncis publicitaris de l’època, els costums, la actualitat i la societat nord-americana. El mateix Norman definia la revista com “el millor aparador de tot Amèrica”. En el decurs dels següents 47 anys, Rockwell hi creà 321 portades i una gran quantitat d’anuncis –en la línia dels millors publicistes americans- per a la Coca-Cola, McDonald’s, Pan American Airlines, Kelloggs i d’altres empreses de xiclets i pneumàtics (com a curiositat, sabeu que el Pare Noel anava originàriament vestit de verd i que va ser, precisament en Norman, al fer un anunci per a la Coca-Cola, a qui se li va acudir canviar-lo de color i així es com ara tots el coneixem: vestit de roig).

Norman Rockwell tenia, en els seus dibuixos, l’habilitat per a capturar l’essència d’una escena (ell mateix confessà que en moltes ocasions havia fet prèviament, amb familiars o amics com a models una fotografia, planejant clarament el que volia per a, posteriorment, recrear aquesta escena sobre el dibuix). Vet aquí el realisme, ple d’encerts i desproporcions, que tenen les seves il·lustracions. Gra
n part de la seva obra es centrà en retratar, amb una bona dosi d’ironia i humor, la cara més amable de la societat nord-americana: la llar, la família, els valors, l’ infància,... una parella demanant la llicència de matrimoni, escenes de nens jugant a beisbol, l’aniversari d’una mestra vist pels seus alumnes, parelles a la barra d’un bar, gent a les consultes mèdiques, escenes de carrer,... imatges que es comenten soles, que en els petits detalls ens expliquen tota una història, que posen a l’espectador en el centre de l’acció i que, sovint, son el reflex i l’exageració dels costums i la vida de la societat americana d’aquella època. Les seves pintures i il·lustracions són precioses imatges que retraten tots els tòpics que s'associen a l'ideal o al somni americà. El seu particular estil com a il·lustrador, especialment en aquest període, el van convertir en una fàbrica d'icones culturals de l'Amèrica més blanca i innocent, del costat més positiu en contrast amb una època de guerres, depressió econòmica i desigualtats socials.

Però la sèrie de dibuixos i pintures que ha vinculat, per a sempre, a en Norman Rockwell amb l’escoltisme (especialment als EEUU) son els calendaris anuals que va fer durant gairebé cinquanta anys -entre el 1924 i el 1974-, i que edità l’empresa Brown & Bigelow, per a l’Associació dels Boy Scouts d’Amèrica. Aquestes il·lustracions –veritables quadres farcits de detalls- mostren unes escenes plenes d’expressivitat, de força, de realisme i d’acció. Pràcticament totes les imatges que us mostrem en aquest treball son tretes d’aquests calendaris scouts. L’any 1939, després de més de 25 anys pintant scouts, l’Associació dels Boy Scouts d’Amèrica lliurà a Norman Rockwell al Waldorf-Astoria de Nova York, davant un auditori amb més de 3000 persones, la seva màxima distinció: El Búfal de Plata.

Amb el pas dels anys, Norman va anar canviant la seva visió d’aquesta societat americana modèlica i joiosa per una altra no tant idealitzada i més real. Rockwell va canviar el seu estil feliç
i burlesc, per un altre més reivindicatiu, de denúncia i de contestació social; incorporant, en la seva obra, temes com la segregació racial i la lluita pels drets civils. Així veiem com, a partir del 1963, Norman Rockwell deixà de treballar a la revista The Saturday Evening Post per a fer-ho a Look, davant la prohibició que hi havia a la primera de representar persones de raça negra si no era en una situació de servitud (criats, cambrers, empleats de serveis, treballadors de la llar…). Hem inclòs en la nostra selecció, com a representatius d’aquest compromís, dos quadres, “Tots nosaltres vivim amb el problema” on es veu una nena negra que, amb molta dignitat, va a l’escola en mig d’un ambient força hostil (pintades a la paret, guardians que la protegeixen, un tomàquet que algú ha tirat,...) i un altre, pintat gairebé al final de la seva vida i que segurament per a ell va ser tot un missatge de solidaritat, titulat “Assassinat al Mississippí”; una denúncia-homenatge davant l’assassinat, el 1964, de tres activistes pro-igualtat entre negres i blancs (els que hagueu vist la pel·lícula “Arde Mississippi” els sonarà aquest episodi). Aquests tres nois formaven part del col·lectiu conegut com a “Freedom Riders” (activistes que com un acte reivindicatiu pujaven als autobusos dels estats del sud -barrejats negres i blancs- per a protestar contra la segregació als mitjans de transport). Les víctimes van ser dos blancs (Andrew Goodman i Mickey Schwerner) i un negre (James Chaney). L’assassinat el va cometre el Ku Klux Klan i va provocar, a partir d’aquest fet, una onada d’oposició contra aquesta organització racista.

Conclourem que la crònica que, amb la seva obra, magistralment va descriure Norman Rockwell és la història d’un poble i d’una nació, els EEUU, amb les seves alegries, ideals, grandeses, capacitats, misèries, tragèdies i esperances.

Norman Rockwell va morir, als 84 anys, a Stockbridge (Massachusetts) el 8 de novembre de 1978.

ART I ESCOLTISME (2)

MÁRTON LAJOS (LOUIS MÁRTON)

Márton va néixer el 18 d'octubre de 1891 a Székelyudvarhely, Transilvània, dins de l'antic imperi austrohongarès territori que, el 1920 (després de la Primera Guerra Mundial) passà a formar part de l'actual Romania. Márton, segons va comentar ell mateix en una entrevista, va començar a dibuixar, quan tenia quatre anys, als mobles i les parets de casa seva i, segons va dir, la primera “paga” va ser una garrotada del seu pare... Va estudiar a l'Escola d'Arts Aplicades de Budapest i, el 1907 quan tenia 16 anys, publicà el seu primer dibuix a la revista Zaszlonk (La nostra bandera).

Ingressà als scouts hongaresos, poc després de la fundació d’aquestos. Amb una petita delegació de 48 membres assistí al II Jamboree Mundial de Dinamarca de l’any 1924. Pal Teleki, Cap Scout d'Hongria i més tard Primer Ministre del país, n’era el màxim representant. No feia gaire que la Primera Guerra Mundial havia acabat i Hongria, recordem-ho, era un dels països del bàndol perdedor. Per això, tot i la germanor escolta, els scouts hongaresos no es sentien, al principi, gaire ben vistos pels altres scouts (la majoria de països aliats o neutrals). Els hongaresos, no tenien molts recursos i anaven força mal equipats. Tot i això, van guanyar diverses competicions i acabaren classificats en tercer lloc entre els trenta-tres equips nacionals. Ben segur que la facilitat que tenia Márton per al dibuix devia originar que molts dels apunts improvisats, que sobre el Jamboree feia i que els scouts d’altres països es degueren endur com a record, contribuïren a millorar aquesta relació. Fins a l’extrem que Márton sempre va dir que, aquest Jamboree i aquest primer contacte amb scouts de tot el món, va ser una de les experiències més memorables de la seva vida.

El número de febrer de 1927 de la revista Zaszlonk, vinculada als Scouts hongaresos i a l’Església catòlica, edità un llarg article commemoratiu del 20è aniversari del primer dibuix de Márton publicat el 1907, en el mateix s’hi reprodueix un autoretrat infantil del que ja anomenen “mestre Márton” vestit d’escolta.



Publicarà també, en aquesta època, dibuixos seus a la revista Cserkész Magyar (El Scout Hongarès). Márton, que no era molt alt, signava inicialment com a "Martonkaj" (Petit Márton); desprès utilitzarà la forma “Marton L”.

Márton també va assistir, el 1929, al III Jamboree Mundial celebrat a Anglaterra, en aquesta ocasió, la delegació hongaresa va ser ja de 800 participants. Aquest mateix any 1929, l’Associació Scouts d’Hongria va editar un àlbum amb molts dels dibuixos fets per Márton en les trobades escoltes internacionals dels anys anteriors. En l’ introducció es deia que "el pintor Louis Márton va ser un dels pioners del Moviment Escolta a Hongria i actual membre del Comitè Executiu, de l’Associació Scouts d’Hongria".

Així arribem al 1933, Hongria és l’encarregada d’organitzar, a la ciutat de Gödöllo, el IV Jamboree Mundial. Des dels inicis, l’Escoltisme ha fet servir la ma dels artistes per a difondre –primer amb postals i desprès amb calendaris, pòsters i d’altres sistemes gràfics- el seu ideari i difondre, així, aquest moviment. Hongria, en el Jamboree del 1933, ho va fer amb Márton i aquest hi col·laborà amb molt d’encert i entusiasme. Es calcula que va fer, per aquesta ocasió, uns 200 dissenys diferents de postals. Son dibuixos molt nets i simpàtics, gairebé sempre amb algun animalet, que mostren uns scouts riallers, servicials i feliços. Totes aquestes postals tenen un romàntic encant.

Márton, a més dels dibuixos scouts, va il·lustrar nombrosos llibres especialment per a infants i creà diversos cartells publicitaris. Molts col·leccionistes de la seva obra afirmen que la seva darrera postal scout data de l’any 1938. A finals de l’estiu de 1939 esclata la Segona Guerra Mundial. Hongria va poder mantenir el seu propi govern fins el març de 1944 quan els alemanys, aliats d'Hongria, van ocupar el país. Després serien els russos els qui ho farien després de sotmetre Budapest a un llarg setge.

Acabada la guerra, el VI Jamboree Mundial es celebrà a França el 1947. Márton tenia 56 anys, hi ha qui diu que la seva estrella s’apagà després de la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències. Acudiren al Jamboree de França uns 200 scouts hongaresos, però Márton –evidentment- no hi va anar, ni ens consta que hi fes cap dibuix. El 1948, el govern comunista d’Hongria prohibí l’escoltisme al país i aquest no hi tornà a aparèixer, legalment, fins l’any 1989.

Márton va morir a Budapest, als 62 anys, el 26 de gener de 1953. Després de la caiguda del comunisme, en el centenari del seu naixement –l’any 1991-, les seves restes van ser trasllades, del cementiri on reposaven, a la cripta del Monestir Franciscà de Budapest. Diu el seu obituari que Márton era un artista-pintor, restaurador, dissenyador, dibuixant de segells,... i que te frescos seus en nou esglésies d’Hongria, així com pintures al Vaticà de Roma. I era també, a més de tot això, un entranyable i bon scout.