MÚSICA I CANTANTS (7)

CANTAR (MOLT BE) TANGOS AL CARRER

MIGUEL ALE

Passejar, amb calma, pel Barri Gòtic de Barcelona és una cosa que, amb la Maribel, fem sovint. Recórrer els seus carrers i places peatonals, les originals botigues,  els petits cafès, els històrics edificis i escoltar el so dels ocasionals músics de carrer -que saben aprofitar l’acústica de cadascun dels seus bonics racons- és un regal que ens fem sovint.

Farà, potser, un parell d’anys que en una d’aquestes passejades, al passar per la Plaça del Rei, la melodia d’un conegut tango ens va fer aturar davant un músic-cantant que, acompanyat de la seva guitarra, en feia una interpretació magistral. Després en cantà un altre i, encara, un altre més... Ben aviat, vàrem ser un bon grup de persones els qui, embadalits, formarem un cor d’entusiastes oients. Fins que arribà el moment d’una curta o, potser, estratègica pausa. Mentre l’artista bevia una mica d’aigua per a alleugerir la gola, una senyora que l’acompanyava aprofità per a vendre uns CD’s que el mestre-cantautor, prèviament, havia enregistrat. Nosaltres, complaguts, en comprarem un. Aquell músic-cantant era, és, en Miguel Ale.

En aquell CD, que porta el nom d’ Arte y pasión, Miguel Ale hi interpreta els clàssics inoblidables de la música argentina (Melodia de arrabal, Pobre flor, Malena, Zamba de mi esperanza, Anclao en París, Volver, Mujer y amiga, Yira, yira, Por una cabeza, Tarde, Noche de carnaval, Mano a mano, Caminito,…) i alguns temes propis (Ha salido el sol o Milonga para el guardian). Tangos, valsos, zambas, balades i milongues tocats i cantats, com diu la portada del disc, amb art i passió.

No és la primera vegada que comprem discos a cantants o músics de carrer. I a fe de Déu, que no ens en hem penedit gairebé mai. En tenim de comprats a Santiago de Compostela, a Cracòvia, a Rússia, a Roma... i al nostre Barri Gòtic. Normalment, tens la garantia de conèixer el “producte” per endavant, d’haver sentit prèviament el so dels músics o la veu del cantant. I des del punt de vista de “comerç just” l’ import de la compra va, sens cap dubte, directament al “productor” sense intermediaris, ni distribuïdores, ni discogràfiques. Una altra cosa és, en algun cas puntual i concret, la  poca qualitat de l’enregistrament. En general, però, hem quedat satisfets i, sovint, son molts d’ aquests  CD’s  els que escoltem -revivint melodies, llocs, viatges i moments- en la “pau de la llar.”

Però, tornem al protagonista d’aquesta entrada. Miguel Ale va néixer, el 1950, a Rojas  -la mateixa ciutat argentina on nasqué i va viure la seva infància, l’escriptor Ernesto Sábato- una  població, de quasi 30.000 habitants (molts d’ells immigrants), de la província de Buenos Aires.

Miguel Ale és, per la procedència dels seus progenitors, fruït d’una singular barreja: la mare d’origen basc i el pare sirià, alauita com el ara sanguinari dictador Baixar al-Assad. Miguel, però, de ben jove ha lluitat sempre contra els règims tirànics i totalitaris. Essent estudiant de Dret a l’ Universitat de la Plata formà part dels grups, anomenats “la guerrilla”, formats per estudiants, sindicalistes, intel·lectuals, i lluitadors –de totes les classes socials- contra la dictadura militar que, l’any 1968 (en un dels periòdics “cops de sable” que, des del 1930, s’han anat succeint a l’Argentina), havia derrocat el govern democràtic. Va ser detingut, empresonat i torturat, salvant la vida “de miracle” en més d’una ocasió (en el darrer cop-govern militar del general Videla, l’any 1976, a l’Argentina hi van haver 30.000 “desapareguts”, que cal afegir a un gran nombre de morts oficialment declarades). El passat 15 de febrer, EL PUNT AVUI publicà en la seva darrera pàgina una entrevista a en Miguel Ale on parla, concretament, d’aquest període. (1)

Miguel Ale és poeta, músic, cantant i compositor. Des de fa set anys viu a Barcelona on ell sol, amb la companyia de la seva guitarra, o be formant conjunt amb el seu fill, Leonardo,  un guitarra solista –també, per cert, molt bo- actuen amb el nom de Miguel Ale & FrikTango (2). Els seus escenaris habituals son determinats racons del Barri Gòtic barcelonès, petits locals, teatres o ateneus de comarques i alguns recitals “per encàrrec”. A internet, buscant a “can Google”, es poden visionar vídeos d’alguna d’aquestes actuacions (Toma este vals, Brillando en la oscuridad, Vivo, Garganta con arena, ...).

Fa poques setmanes, en una nova passejada dominical per Ciutat Vella, els retrobarem de nou -cantant i tocant- al peu de les escales de la Catedral barcelonina. Velles i noves cançons totes elles, però, interpretades amb la mateixa intensitat i emoció de sempre. I un  segon i nou CD, Tangofussión, un bon complement al que ja tenen editat. Amb tangos clàssics com Cambalache, Uno, Adiós muchachos, Sur, El último organito, Garganta con arena, La cumparsita, Nostalgias o Volver; cançons com Toma este vals amb lletra d’en Federico Garcia Lorca o la milonga Al olor del hogar i una més gran aportació, en aquest disc, de temes propis: Aeki traïdora, Sólo queda esta canción, La pieza, Vivo i Brillando en la oscuridad. Un bon recull que fusiona les melodies de sempre amb els sentiments, la poesia íntima i vital d’en Miguel Ale i la bona interpretació musical de FrikTango.

Del tot recomanables.

Miguel Ale.- ARTE I PASIÓN.  ARCA Records. 15 peces. Veu i guitarra.

Miguel Ale & FrikTango.- TANGOFUSIÓN. ARCA Records. 16 peces. Veu, guitarra solista, guitarra rítmica i percussió.

Preu de cada CD: 10 euros. Cal adquirir-los als mateixos intèrprets.

NOTES.-

(1)   Emili Bella, L’entrevista: Miguel Ale ”L’exèrcit ens va torturar només per una reunió”. EL PUNT AVUI, dimecres 15 de febrer 2012 pàgina 56. Podeu  buscar  l’article clicant a   http://www.elpuntavui.cat/canals/generes/entrevistes.html?id=5

(2)  Leonardo Ale toca la guitarra solista amb gran mestria. El seu estil musical, tot i mantenir-se fidel a les arrels més pures del folklore argentí, en algunes peces i ocasions incorpora influències del jazz, el blues i el rock. Per això quan un músic amic els comentà, cordialment, que alguns dels tangos tocats per Leandro sonaven una mica frikis..., Miguel i Leonardo, decidiren batejar, ironicament, amb el nom de FRIKTANGO  a la parella musical que ambdós formen.

ART I ESCOLTISME (13)

IGOR ARNSTAM (Igor)

Hem trobat molt poca informació sobre la vida d’aquest il·lustrador d’origen rus i francès d’adopció. Aquí teniu el que hem pogut localitzar en algun llibre i per la xarxa.

Els germans Igor i Cyril Arnstam eren fills d’en Alexander Arnstam (1880-1969), un brillant il·lustrador, pintor, cineasta i escenògraf rus. Els Arnstam eren descendents d’una  família de fabricants de teixits de Moscou, tot i que, des del 1907 residien a Sant Petersburg. En aquesta ciutat van néixer en Igor i en Cyril i visqueren els fets revolucionaris d’octubre de 1917 que acabaren amb el tsar.

A finals de 1921, Alexander Arnstam (que, el 1919 havia estat detingut per la Cheka –policia secreta del nou règim- i empresonat, durant més d’un any, en diferents centres de reclusió) decideix abandonar, amb la seva família, Rússia i traslladar-se a Berlín. En aquesta ciutat, el patriarca Alexander, assolí un dels períodes més gloriosos de la seva carrera artística, especialment en l’incipient cinema, on produí i participà intensament en la realització de més de 10 pel·lícules de llarga durada.

Amb l’arribada, el 1933, dels nazis al poder, els Arnstam, decidiren traslladar-se a París on el cap de família es dedicà fins a la seva mort, el 1969, especialment al disseny de vestuari i l’escenografia d’espectacles de ballet.

Els germans Igor i Cyril Arnstam, seguint les petjades del pare, s’iniciaren en la tècnica del dibuix en l’Escola Nacional d’Arts Aplicades de Paris i ben aviat, primer en Igor i després en Cyril, entraren en el món de l’ il·lustració i el cartellisme.

Així, podem veure dibuixos d’en Igor Arnstam en la revista juvenil Benjamin (editada entre  el 1929 i el 1940 i del 1952 al 1958), en els números de l'any 1953, Igor il·lustrà les aventures d'en Biggles, un intrépit  i valent aviador.

Els primers dibuixos scouts que hem trobat d’en Igor Arnstam (dels dos germans va ser en Igor qui més “producció” realitzà en aquesta temàtica) son de finals dels anys 40 del passat segle; il·lustrant, principalment, llibres de  la Col·lecció Signe de Piste de l’Editorial Alsatia, conjunt d’obres molt relacionades amb l’escoltisme i el jovent, on els germans Arnstam –especialment en Igor- hi col·laboraran durant molts anys.

Entre els anys 1953 i 1955, Igor, il·lustrà diferents portades de la revista Louveteau de la branca més jove dels Scouts de France, que ens hem permès reproduir en aquest espai.

CRIDA A LA 24ena SORTIDA XINO-XANO.

UNA VOLTA PER L’ANOIA: La Fou de Sant Martí de Tous.

Data.- Dijous 8 de març del 2012.

Tipus d'itinerari.-  La Sortida Xino-Xano que se’ns proposa en aquesta ocasió ens mena cap una terra de secà, dins l’Espai Natural Protegit de la Serra de Miralles-Queralt, a la comarca de l’Anoia. Caldrà anar prop d’Igualada, fins el poble de Sant Martí de Tous. És aquest un poble, petit i bonic, de prop d’un miler d’habitants. El primer que ens cridarà l’atenció serà el seu airós castell, amb una sòlida torre i l’església parroquial –neoclàssica- que conserva un sarcòfag amb la figura jaient del noble Bernat de Tous, del segle XIV. Prop de Sant Martí de Tous hi ha la riera de Tous que, al seu pas, crea un paisatge espectacular ple de boscos i espais humits que sorprèn enmig d’un paratge de secà. El punt culminat del recorregut serà la Fou de Tous –una Fou, segons el diccionari, és una raconada a la vora del mar, un barranc estret o el pas entre dos penyalars. La seva etimologia deriva del llatí “foce” que vol dir “gola”-. Això és el que ens trobarem a la Fou de Tous una depressió del terreny, amb cingles de fins 40 m d’alçària a banda i banda, que acaba en un salt d’aigua d’uns 20 metres d’alt. Malauradament, la sequera actual i el poc cabal d’unes rieres ja sobreexplotades, poden fer -si no plou a primers de mes- que el salt d’aigua no llueixi com ho fa en períodes plujosos.

Recorregut i dificultat.- El recorregut és una ruta circular de 8,4 km, que surt i retorna a Sant Martí de Tous. El desnivell acumulat es de 100 m. La dificultat és baixa. El temps de caminada, sense comptar les aturades, és d’unes 2 h. L’itinerari comença, com ja hem dit, a Sant Martí de Tous on deixarem els cotxes. Per una pista arribarem –en 45’- al Santuari de la Mare de Déu de Sentfores (on esmorzarem); continuarem fins el Mirador de Sentfores que te una bona vista sobre la vall i el santuari; passarem per Can Vidal i baixarem al fons de la vall on hi ha La Fou; continuarem fins prop del mas Aubereda (en aquest punt si volem podem fer una visita opcional, d’uns 30’ en total, fins l’alzina monumental de Can Gol) i, després, retornarem a Sant Martí de Tous. Mirarem de que en Joan Miquel porti el GPS, amb això i la nostra provada experiència...segur que no ens perdrem.

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al restaurant l’Ateneu de Sant Martí de Tous. Tenen un menú, amb un entrant, un primer plat (a escollir entre tres opcions), un segon plat (a triar entre tres opcions més) i postres a un preu -sense extres- de 8,50 euros.

Equip necessari.- Cal portar l'esmorzar i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi, els Serena/Bosch el cafè, en Llorenç "les gotes" i en Carles les tasses de “disseny” i el sucre. Roba i calçat adequats al dia que faci i els bastons (aquells que ho vulguin). En funció del temps no oblideu la capelina i/o el paraigua. Encara que, el dijous 8, plogui, sortim !!!!!. Alguna cosa farem, si plou molt, fins l’hora de dinar.

Lloc i hora de trobada.- Com que la “logística” de transport es amb cotxes, tindrem els tres tradicionals punts de trobada: els companys/a del Maresme (en el lloc i hora que ells decidiran), els de l’Hospital (nou) de Sant Pau i els de Travessera xamfrà amb Llepant (aquest dos últims es trobaran als punts d’origen a les 8h del matí). El lloc i hora prevista, on tots confluirem, serà a la benzinera Repsol que hi ha a El Bruc, al marge dret de l’autovia A-2, punt  kilometric 567, a les 9h 30’ del matí (porteu el telèfons mòbils connectats i a mà per si és el cas...). Els cotxes ja els concretarem, en funció dels assistents, per Internet.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans del 6 de març, trucant o escrivint un correu a en Pep que és qui  coordina aquesta sortida, més que rés per tal d’organitzar el transport i confirmar el nombre de comensals al restaurant on dinarem.

COMPROMÍS SOCIAL

“IAIOFLAUTES”, avis activistes socials

Al diari LA VANGUARDIA d’aquest passat diumenge dia 12, en el suplement VIURE, hi apareix un article d’en Luis Benvenuty titulat “Ara són els nostres temps” amb un subtítol aclaridor: “L’activisme social dels “iaioflautes” il·lustra una nova manera de veure la participació ciutadana entre els més grans” (1)

El periodista els va anar a trobar al lloc on, normalment, es reuneixen: l’Ateneu Roig de Gràcia que hi ha al carrer Ciudad Real número 25. Penso que algunes de les coses que s’hi diuen son prou interessants, per això m’he permès reproduir-ne aquí alguns fragments.

“Els iaioflautes es van donar a conèixer fa poques setmanes quan van passar un matí a la sucursal d’un banc. La van prendre. Com que el més jove té seixanta anys i escaig la policia no es va atrevir a desallotjar-nos, diu una dona entre rialles entremaliades. Després van ocupar la seu, al Passeig de Gràcia, d’una agència de qualificació. Més tard van segrestar un autobús -de la línia 47- per protestar contra les noves tarifes. Contra les praxis que van esfondrar l’economia. Pel futur dels seus nets. Pel de tota la gent, argumenten.”

Sobre l’origen del mot “iaioflautes”, nom amb el que s’autoanomena el grup diu:  “ Cinc avis dinaven en un restaurant xinès i van escoltar Esperanza Aguirre que qualificava de “rastaflautes” els del 15-M. Llavors se’ls va ocórrer la idea de crear el grup Iaioflautes.”

“Alguna cosa està canviant al món de les persones grans. Ho explica Mercè Pérez Salanova, psicòloga i investigadora de l’Institut de l’Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els “iaioflautes” són un fenomen que cal estudiar, el reflex d’un punt d’inflexió de la nostra societat, una punta de llança.

Fins ara, les reivindicacions dels més grans han estat principalment les d’un lobby, les d’un grup de pressió que lluita pels seus propis interessos.

Però els iaioflautes plantegen les seves reivindicacions a favor d’una societat millor, més justa per a tothom. No demanen per a ells, sinó per als altres, subratlla Mercè Pérez Salanova. I a més ho fan de manera gregària, espontàniament, junts.

La psicòloga reconeix que, en qualsevol cas, els iaioflautes, els de la Comissió de Gent Gran del 15-M o els okupes pensionistes del CAP de Marina no representen la majoria de la gent gran de la nostra societat. No obstant això, aquests col·lectius semblen marcar un canvi de tendència que es preveu que s’intensificarà aviat, auguren una nova manera d’entendre el compromís social i la participació ciutadana. Les noves tecnologies i les xarxes socials els faran adonar-se que no estan sols al món, que moltes altres persones pensen igual que ells, que poden contactar i organitzar-se.

A més, afegeix Pérez Salanova, internet els serveix i els servirà per alimentar l’impacte de les seves activitats, per sentir que estan fent una cosa important, per donar-se a conèixer i transcendir la simple anècdota. De fet, entre la ciutadania, de moment, causen indiferència. Hi ha qui els admira i els dona suport i altres que els miren amb objeccions, amb un somriure irònic, alguns fins i tot amb menyspreu. Com si aquests avis no sabessin comportar-se com han de fer-ho les persones grans.

I és que, continua la investigadora de l’Institut de l’Envelliment, aquesta societat homogeneïtza els més grans, quan la realitat és que les diferències augmenten amb el temps. Els “iaioflautes” compleixen una doble funció: assenyalen problemes socials i mostren que hi ha moltes maneres de fer-se gran. I tot això contribuirà a una millor comunicació intergeneracional."

En les mateixes pàgines del diari, en un requadrat, s’explica les accions “en solitari” d’uns altres avis:

“ Però els iaioflautes no són els primers septuagenaris lliurats a una causa comuna. Des de fa deu anys Miquel Sánchez es dedica a marcar les rajoles fluixes del barri del Poblenou. Primer ho feia amb un aerosol. Ara hi enganxa uns adhesius (en una foto se'n llegeix un que diu PELIGRO !!!!) de disseny original. I ha muntat i presideix la Plataforma d’Usuaris de la Via Pública. Totes les despeses han anat sempre a càrrec de la seva butxaca. I el badaloní Josep Valls, fart de veure com es feia malbé, va pintar pel seu compte el Pont del Petroli. També va asfaltar el seu carrer amb les seves pròpies mans. Cap d’ells no ha demanat res a canvi i, a diferència dels nous avis contestataris, Sánchez i Valls emprenen les seves iniciatives sols. Poden desvetllar suports i simpaties, però a l’hora de la veritat només es tenen a ells mateixos. Són llops solitaris."

Per damunt de les simpaties, l'indiferència o el rebuig que les accions que aquets iaioflautes puguin generar si que crec cal reconèixer el seu lloable esperit  i activisme de compromís social. Enhorabona !!

NOTA.-

(1)   Luis Benvenuty i Ana Macpherson. LA VANGUARDIA, diumenge 12 de febrer de 2012, suplement VIURE pàgs. 1 a 3.

ART I ESCOLTISME (12)

ADRIANO PERONE

Adriano Perone va néixer a Roma el febrer de 1933.

Adriano un jove escolta, autodidacta en el dibuix, omplia el seu “Quadern de Ruta” amb boniques i simpàtiques il·lustracions. A començament dels anys 50 del segle passat, essent rover scout, el cap del seu agrupament, Guido Palombi (que era, també, cap de redacció de la revista L’Esploratore de l’Associació de Scouts Catòlics d’Itàlia –ASCI-), en veure aquests dibuixos l’animà a col·laborar en l’ il·lustració de la revista. Així va ser com en Adriano Perone, el nostre dibuixant per afició, omplí amb els seus dibuixos molts números de L’Esploratore dels anys ’50 al ’70 del segle XX.

Perone estudià Estadística Actuarial a la Universitat “La Sapienza” de Roma i un cop llicenciat es dedicà professionalment a aquesta feina publicant, també, algun treball específic dins la seva especialitat (1).

Entre els anys 1882-83 podem constatar un breu, però significatiu, retorn de les seves il·lustracions en la revista Avventura de l’Associació de Guies i Scouts Catòlics d’Itàlia (AGESCI) i, encara, tornarà a col·laborar amb les publicacions escoltes els darrers anys de la seva vida, entre el 2003 i el 2006.

Els dibuixos d’en Adriano Peroni ens recorden, en certa manera, l’estil d’en Pierre Joubert –sens dubte un referent per a molts scouts aficionats als dibuix-, però, hi podem descobrir unes característiques originals, menys exigents en la perfecció dels rostres i cossos -pròpies d’en Joubert-, i mostrant-nos, amb tota sinceritat i realisme, uns adolescents més irònics, amants de l'aventura, llatins i mediterranis.

Adriano Perone va morir a la seva Roma natal, l’11 de juliol de 2006, amb més de 73 anys d’edat.

L’ octubre de 2010, s’edità un llibre d’homenatge a en Adriano Perone, amb molts dels seus dibuixos, titulat “Adriano Perone: l’encant de la vida scout” (2).

NOTA.-

(1)  Adriano Perone, “Il problema della valutazione del danno patrimoniale alla persona”, Institucio di Scienze Attuariali, Facoltà di Scienze Statistiche, Demogràfiche et Attuariali dell’ Università degli Studi di Roma “La Sapienza”. Roma 1971.

(2)  Piero Gavilelli, Adriano Perone: il fascino della vida scout, Ed. Il corno di Kudù. Borgomanero 2010. http://issuu.com/pierog/docs/binder1_omaggio_ap_v1_rit

Aquest és, provablement, un dels darrers dibuixos fets per en Adriano Perone